MÉS TARD, EN DIES AMARGOSOS I DE GREU PESAR,...
Més tard, en dies amargosos i de greu pesar, fugint del rebombori de la ciutat, m'anava a aconhortar amb la vista d'aquell cim, que veu, entre els pobles de la plana de Vic, lo meu estimadíssim de Folgueroles i entre les cases del poble, la de mos pares, i en ella la cambreta humil des d'on jo el contemplava fa mitja centúria. Ell era lo mateix de sempre, mes jo era pla ben diferent, com si m'hagués comanada la seva vellor; mos cabells castanys s'havien tornat grisos i les penes m'havien arrugat lo front. Mes lo tità formidable de la meva terra me somreia joiosament i amb son mut llenguatge me parlava dels dies llunyans de ma infantesa. Jo li demanava noves de mos amics d'allavors i de ma família; li demanava si els arbres del fruiterar havien florit, si els blats havien granat; si la boira del Ter emmantellava a la Verge de la Gleva, si la processó (també de boires) d'Arbúcies pujava a Sant Segimon; si la font de Francesc s'hi moria, lo Pou de vida a on, segons diu lo poeta montsenyenc, me batejaren, rajava gaire abundosament, i una gota de consol solia entrar en la meva ànima.
Jacint Verdaguer (1845-1902)