VESPRES D'ESPELLOFADA
Al temps en què pels camps, a bells esbarts los verdums i caderneres i aucells de passa davallen de les altes muntanyes a alegrar amb sos airosos refilats los boscos i camps, que enyoren los del rossinyol i els de la malencòlica tortra, fugits ja a altres més calorosos països, comença en la Plana de Vic l'arreplega del blat de moro. Allavores, ja l'hermós plomall que coronava son verdós tronc, doblegat i musti, aguaita a terra; ses amples fulles de palma, dretes i enlairades alguna hora, girant-s'hi també plegades, com les vergues d'un vano de cap per avall, deixen caure i malmetre la pluja i la rosada que copsaven per la terrosseda seca, dringuen a l'alè de la tramuntana; i, esbotxant-se, les secardines pellofes que tanquen la ufanosa espiga deixen veure i sortir a defora son gra d'or, mig cobert per l'onejanta cabellera de fils de plata que, perdent la blancor, va prenent la seva rossor tan exquisida.

En mànega de camisa, però més arropats que en temps de batre, amb llesta mà, d'un rest a l'altre, separen l'espiga del tronc, i a grapats la tiren al mig del rest, a on grogueja després a ben fetes i arrenglerades piles. Amb cistelles i coves damunt del cap compareixen cap al tard les pastores i minyones del mas, i a covenats i a faldades s'enllesteixen a collir-lo i a posar-lo a la carretera, tot fent l'ullet i fent-la petar amb lo bover que, els bous tirant, la mena, per amor i obligació, aidant-los a omplir-se a estonetes, i en tornen, tot festejant i cantant a la masia. I aquell vespre i los altres que al seu darrera vénen fins que sia acabat lo blat del moro, són vespres d'espellofada.


Jacint Verdaguer (1845-1902)

Vocabulari