L’estil resulta de l’evolució del barroc francès, molt contingut, de línies rectes, volums contundents, clarament expressats, volent produïr aquesta impressió de consistència.

Es difonen gravats, molt especialment de Piranesi, dels edificis romans, que serviran per la inspiració dels arquitectes.

Piranesi va ser un arquitecte, escriptor d’Arquitectura i, sobretot, gravador venecià que va fer tota la seva obra a Roma; havia estudiat, a més de l’Arquitectura i la Pintura, també l’escenografia, l’art de fer decorats teatrals, donant la impressió de profunditat.

Va fer molts gravats de l’antiga arquitectura romana que van servir com a estudi pels arquitectes i amants de les antiguitats d’arreu; els seus monuments i ruines no s’ens presenten com a reproduccions fotogràfiques i són interpretacions on la llum, l’escala (fa les coses molt més grans del que són, fixa-t en les figures del gravat, que semblen mosques), tot té un esperit que va fer exclamar a Goethe, el gran escriptor alemany, quan va visitar Roma, que les ruines eren més belles als gravats de Piranesi que a la realitat.

A més d’aquesta obra de documentalista (de fer veure com és Roma als que nola coneixen), Piranesi va fer Le Carceri d’Invenzione (presons inventades): és una sèrie de gravats sobre uns llocs tancats, molt amples, atravessats per ponts, amb moltes politjes, cordes, màquines de roda, escales i passarel·les; hi ha unes figures que hi transiten, quasi bé transparents; és un lloc angoixant, l’expressió insuperable de la idea que d’una presó terrible tenim tots als malsons (mira el gravat): la casa del càstig on s’administra el dolor físic i psíquic, una mena d’infern sense foc. La seva popularitat va ser molt gran, anunciant ja l’esperit romàntic, i va influir a artistes i, sobretot, escriptors.

El temple és tambè important, seguint l’esquema de l’época anterior, amb el frontó i la cúpula com a elements identificatius més importants o bé volent adaptar al Cristianisme l’estructura del temple clàssic.

Soufflot, Panteó (1755-92).

Va ser projectat com a temple de Santa Genoveva però l’Estat es va apropiar l’edifici per fer-en el sepulcre dels herois, el lloc sagrat de la Glòria; així, el sentiment patriòtic s’ha d’expressar com la religió; aquest fet definirà un dels trets dels nous temps: la recerca de valors que substitueixin a la Religió (uns ho trobaran en la Natura, d’altres en la Política, encara uns altres en la Ciència…).

El Panteó és un temple molt diferent dels rococós (compara amb la planta de les voltes de Vierzehnheiligen); és un edifici de planta centralitzada, fet sobre un esquema de creu grega, és a dir, de braços iguals. És ampli, precís i harmonios; és molt gran i el visitant es troba petit quan el veu i quan hi entra, perquè l’arquitecte ha volgut contraposar la immensitat de Déu amb la petitesa humana.

El pòrtic té il·lustres precedents, passant pels Invàlids, encara que aquí la composició està molt més simplificada, per arribar fins el Panteó d’Agrippa. La cúpula corona la façana, suportada pel tambor que fa una columnata circular, com un tholos (temple circular) grec; entre l’un i l’altra hi ha una balustrada i un altre tambor més petit de finestres de dintell corbat, que fa la transició; com als Invàlids, la cúpula és un element estructural que forma part de la façana.

L’interior és de línies clara i serenament traçades, rectes o corbes, però sense l’agitació rococó. Tambè ara els Invàlids i el Panteó Romà segueixen sent un punt de referència i la cúpula, per dins, té tambè un oculus, que reb la llum des d’unes finestres amagades.

.

SOUFFLOT (1757-1792): Panteón, Paris. En: JONES (1987), El Siglo XVIII, Barcelona, Gustavo Gili, 48.

SOUFFLOT (1757-1792): Panteón, Paris. En: Historia del Arte Salvat (1979), Barcelona, Salvat, Vol. 9, 124.

La casa de camp és l’edificació que la burgesia que té èxit als negocis es fa aixecar per fer-ho saber a tothom, especialment a Anglaterra, amb adaptacions a d’altres països (com les casitas de arriba i de abajo, a El Escorial). Tambè denota el desig de viure en contacte amb la natura d’un grup social obligat a estar a la ciutat pels seus afers (Monticello). El model, sovint, és la Villa Rotonda, de Palladio.

El desenvolupament del coneixement farà que apareguin nous edificis:com Museus, observatoris, jardins botànics…, serà durant la etapa de la Il·lustració.

Tambè es fa l’arquitectura escultòrica, aquella que nomès té un caràcter simbòlic, sense utilitat: portes (com la de Brandeburg, a Berlin, o d’Alcalà, a Madrid, arcs de triomf (com el del Carrusel, a París), columnes commemoratives…, sovint imitant els models romans.

LANGHANS (1788/91): Puerta de Brandenburgo, Berlin. En: JONES (1987), El Siglo XVIII, Barcelona, Gustavo Gili, 64.

És una manifestació de l’Art alemany ben diferent de l’arquitectura rococó; aquesta porta imita la de l’Acròpolis d’Atenes, els Propílis; Berlin vol ser la Nova Atenes, com Paris es presentava com la nova Roma; els governs expressen en l’Art el seu ideal social: auster i de base clàssica, rebutjant els plaers rococós.

Tambè durant el Neoclàssic, coincidint amb la Revolució, sorgeix l’Arquitectura Il·luminista, presentant-se projectes d’edificis públics, amb alguna utilitat o clarament simbòlics, que mostren, en la seva estructura, formes arquetípiques, com l’esfera, l’arc de mig punt o el rectangle, donant a aquests elements, usats habitualment pels arquitectes d’inspiració clàssica, un caràcter irreal.

BAYARD (FOTOGRAFO): La Madeleine, de Vignon, Paris. En: NEWHALL (1982), The History of Photography, New York, MoMA, 57.

Vignon, Temple de la Madeleine (1806-42).

Napoleó volia construir un lloc per fer un culte patriòtic a la Glòria, però l’edifici va acabar com a temple cristià. Napoleó havia elegit un projecte que li semblava prou romà (ell seria el Cèsar de la nova Roma que era França) i prou pagà (volent deixar de banda la religió), inspirant-se directament en un temple clàssic, fent un nou Partenó, seguint el model dels temples de la Magna Grècia, al Sud d'Itàlia, com el de Paestum: aquesta idea no serà original i edificis així els tindrem a llocs molt variats.

La diferència fonamental amb el temple clàssic és de dimensions i d’us. El temple clàssic nomès ha de contenir la imatge del déu, mentre que el cristià aplega l’assemblea dels fidels pel que ha de ser més gran.

Napoleó volia trencar amb el Vell i fer un món Nou però, per dur endavant la seva obra, es creu obligat a buscar el model en el passat antic idealitzat.

Templo de Hera (550 a. C.), Paestum. En:PAPAIOANNOU (1988), The Art of Greece, New York, Abrams, 192.

Boullé (1728-99).

Arquitecte i filòsof de l’Arquitectura que, en els seus gravats, presenta uns espais arquitectònics purs, teòrics, tant que resulten irreals.

La Biblioteca és el lloc que contè tota la Saviesa; més i més prestatges de llibres ofereixen la globalitat del coneixement, i allà hi ha els lectors, els savis, com formigues al costat del cos de la Saviesa; l’estructura simètrica de l’espai es cobreix amb una volta sostinguda per innumerables columnes, com ho són els llibres, decorada amb casetons; la simetria queda reforçada per la finestra cenital, oberta al mig; aquesta coberta, construïda sobre dues paral·leles es projecta cap el fons, com un infinit.

Simetria, espai, infinit, saviesa, grandesa i petitesa es combinen i confonen per expressar, visualment, el concepte pur de totalitat o universalitat.

Però el Món Clàssic no aconterarà a tothom com a font d’inspiració i es buscarà una altra que doni més llibertat: la natura d’una part, creant espais pintorescos (com els jardins), que semblen sortits dels paisatges de Claudi Lorena (pàg..); a més hi ha el gust per les ruines, pel que tenen de pintoresc i fins i tot s’en construeixen; d’altra part el xinesc és un exotisme que dona més espai a la imaginació que el clàssic.

LAUGIER (1755): Alegoría de la Arquitectura, grabado de Essai sur l'Architecture. En: RODRÍGUEZ (1996): Del Neoclasicismo al Realismo, Madrid, Historia16, 45.

Tambè es construeixen cabanes per aillar-se als jardins i, a Anglaterra, es torna al Gòtic (moda que s’estendrà pel món de cultura europea) durant tot el XIX.

Es vol pensar en l'Arquitectura primigènia, la primera que es va fer: la casa dels nostres primers pares, la que seria més natural; i es pensa que el Gòtic, amb els seus pilars i arestes de volta, com troncs i branques d'arbre dins d'un bosc, és el model més natural.