Neoclásico : Escultura

Per Winckelmann l’exemple de l’excel·lència en escultura és l’Apolo de Belvedere.

Thorvaldsen serà qui donarà cos a aquest estil sever, contingut, que expressa una moral mitjançant el seu model de bellesa física, seriosa i harmoniosament proporcionada; són uns personatges on nomès hi ha una satisfacció, la del deure acomplert, i pels que l’alegria de viure no existeix.

Canova (1757-1822) fa una versió més dolça i encarnada d’aquest estil, amb una tècnica que li permet donar a la pell una qualitat molt delicada, plena de gràcia i frescor.

THORVALDSEN (1826/7): José Poniatowski, escayola. En.CRASKE (1997), Art in Europe..., Oxfrod-New York, Oxford University Press, 258.

Thorvaldsen (1770-1848)

És l’escultor que expressa més clarament l’ideal neoclàssic; va viure gran part de la seva vida a Roma, va ser molt famós a la seva época però avui el trobem fred, com massa concernit per la noble simplicitat i serena grandesa, de la bellesa ideal que defensava Winckelmann.

La seva obra és d’una perfecció glaçada, precisa i ben dibuixada, presentant uns éssers que no tenen sentiments com els nostres, que són d’un altre món, on s’actúa, es pensa però mai es riu.

Treballà a Roma i prop de Venècia, on va tenir el seu taller; és el rival de Thorvaldsen, que era un home del Nord, mentre que Canova és clarament un llatí i vol que les seves obres tinguin l’esclat de la vida, amb una qualitat gairebé física.

Amb una tècnica extraordinària sap fer unes escultures dolçes, d’una temàtica propera al rococó, però amb un altre caràcter, menys directe; acaba els seus marbres amb un esclat finíssim, tenint les pells dels seus personatges la llum de les perles o la finor del cutis d’nen petit; és un tret ideal però que l’espectador reconeix com a desitjable i possible.

Aquí un noi una noia, molt joves, quasi bé dos nens, es van a fer un petó; ella és la ment (psique, en grec), ell és l’amor físic (cupido, desig, en llatí): els dos elements s’ajunten com estan unides dues baules a una cadena.

CANOVA (1783): Amor y Psique, barro cocido; 25 cm. Venecia, Museo Correr. En: HONOUR (1997), Le Néo-Classicisme, paris, Livre de Poche, 122.

CANOVA (1783/93): Cupido y Psiquis; mármol, 45 X 58 X 43 cm. Paris, Museo del Louvre. En ENCICLOPEDIA UNIVERSAL DE LA PINTURA Y ESCULTURA (1982), Madrid, Sarpe, Vol. 3, 907.

A Espanya Salcillo (1707-83) continúa la tradició de l’escultura religiosa tallada en fusta, notant-se com la seva sinceritat religiosa s’obre a la suavitat del Rococó.

Va treballar sempre a Múrcia on es troba la majoria de la seva obra. Va fer un pessebre, amb prop de 400 figures que és molt apreciat; cap el 1750 reb l’encàrrec de fer grups pels passos de les processons de Setmana Santa; tambè va fer escultures de Sants o de Crist per la seva veneració als temples.

Salcillo segueix la tradició de la imagineria religiosa castellana i andalusa en fusta policromada.

L’àngel, dins l’esmentada tradició, pren trets rococós, amb la seva bellesa ambígua (els àngels no tenen sexe), però té un gran sentiment religiós, absent a l’escultura de l’época.

Presenta el moment en que Crist accepta la seva passió i mort i Déu li envia un àngel per confortar-lo.

SALZILLO (1754): Oración el en Huerto, Murcia, Museo Salzillo. En: HISTORIA DEL ARTE (1979), Barcelona, Salvat, Vol. 8, 141.

 
haz click aquí para seguir con la explicación


índice | novedades | bibliografia | enlaces |
F. Chordà


Unitat de Suport a la Innov@ció Docent - Facultat d'Humanitats - UPF