Rococó: Arquitectura II: Europa

El Rococó s'inicia a França i irradia a tota Europa, adaptant-se a les diferents cultures, amb particularitats interessants, com l'anglesa o l'alemanya. Entre el palau i la residència estan els palauets pel descans dels reis i les seves famílies, com el Petit Trianon, a Versalles. Interior i exterior formen un conjunt gairabé contradictori, com veiem aqui.
França
GABRIEL (1762): Petit Trianon, Versalles. En: JONES (1987), El Siglo XVIII, Barcelona, Gustavo Gili, 10-11.	Bullet: Planta de la casa de Crozat (Paris), 1702. En: PRADOS (1989): El Rococó en Francia y Alemania, 25.
Contrasta la relativa concisió exterior amb l'alegre caràcter interior.Tambè estan les residències privades, amb una distribució ja molt semblant a la de les nostres cases: menjador, sala, habitacions per dormir…; són espais molt confortables i acollidors, generalitzant-se el parquet, per donar més escalf.
Alemanya
POPPELMANN (1711): Zwinger. En: Historia del Arte Salvat, 9, 11. Als països alemanys, aquest rococó civil, també es manifesta obertament a l’exterior, amb gran fantasia decorativa i façanes que poden fer corbes o elipses. Tot en aquest conjunt és de gran fantasia, unificant l’estil de dins amb l’exterior, sense el contrast d’altres edificis: aquesta és una de les característiques del Rococó alemany. Es tracta de crear un espai d’ensomni, on l’única activitat possible és el plaer i així no estan presents les línies rectes dels frontons i columnes, pròpies d’una arquitectura d’Estat, que tambè simbolitza l’autoritat i els deures. En Alemania, dividida en pequeños estados, cada Soberano deseará tener su palacio rococó, son los Bauherren (señores de la casa): se proyectan palacios con una gran escalera partida (imperial, stiegehaus o treppehaus, que simboliza la autoridad real), con hermosas balaustradas y un cielo raso sobre el que se extienden maravillosos ciclos pictóricos (como el de Tiepolo en Wurzburg); crea un gran espacio, si, pero también infinitos rincones.	La Residencia de Würzburg, para el Obispo de Bamberg, de Balthasar Neumann es el mejor ejemplo; todas con jardines, abundante decoración rocaille, espejos, pinturas y multitud de detalles. NEUMANN (1744): Treppehaus, Residenz, Würzburg. En: ALPERS - BAXANDALL (1992): Tiepolo..., New Haver-London, Yale University Press, 101.
Arquitectura religiosa
La Arquitectura religiosa, de monsterios e inglesias de peregrinaje, también permitirá la eclosión del rococó alemán, siendo muy famoso el templo de Vierzehnleiligen (de los catorce santos), de Neumann. Son espacios coherentes, de gran cohesión entre estructura y decoración, conjugándose todas las artes en un efecto total de continuum (gesamkunstwerke). De otra parte son espacios más concebidos como el lugar de la experiencia religiosa pública (función teatral) que para la oración íntima. El temple ja no és el lloc pel recolliment sino un espai més per la festa i la distracció, quasi bé un teatre; els millors exemples es donen als països alemanys. El Rococó tambè arribarà a l’Amèrica Espanyola i Portuguesa, barrejant-se amb la sensibilitat particular dels indis i donant temples molt originals.	NEUMANN (1743-72): Iglesia de Vierzehnheiligen. En: JONES (1987), El Siglo XVIII, Barcelona, Gustavo Gili, 34.