Rococó: Escultura

A més de les obres dels diferents autors, hi ha la decoració arquitectònica que es converteix, pel gran volum que agafa, en escultura. FISCHER (1736): Capitel del templo de Ottobeuren, Alemania, estuco. En: HISTORIA DEL ARTE SALVAT, Vol. 9,Barcelona, Salvat,15.	COUSTOU (1745): Caballo de Marly, mármol, 3'5 m. altura, París. En: PRADOS (1989): El Rococó en Francia y Alemania, Madrid, Historia16, 71.
Coustou va fer dos cavalls per posar prop d'un abeurador a Marly, un lloc on es porta a beure als cavalls; el genet ha de contenir l'energia de l'animal, el que està captat amb gran naturalisme, propi de la sensibilitat romàntica. La forma escultòrica es configura, sovint, a partir d’una "S".
Observem les diferències entre el tipus equestre al Renaixement i al Rococó. Falconet (1716-91). Va fer una obra molt pròpia de l’esperit rococó, delicada, sensual, festiva, encara que podia treballar de forma diferent, com amb la famosa estàtua equestre del zar Pere Ier (zar és la manera russa de dir César, és a dir, emperador). Falconet era un home molt culte i va escriure molt, reivindicant la condició de l’artista, posant-lo al nivell del filòsof; tambè ens ha arribat la correspondència que va tenir amb Diderot, de qui era amic i que el va recomanar a la zarina Caterina per fer l’estàtua. Li va costar dotze anys acabar-la (des de 1766 fins el 1768). El zar Pere Primer està cavalcant i esten la ma dreta; tot és d’una gran simplicitat, posat damunt d’una gran roca; la explica el mateix Falconet: El meu zar esten la dreta en senyal de favor envers la terra sobre la que cavalca. Està coronant la roca, que a més de fer-li de base, simbolitza las dificultats que ha vencut. El perfil del cavall i el de la roca formen un paral·lel, indicant un moviment ascensional i cap endavant de tot el conjunt. La posició és molt difícil, i nomès quedà resolta desprès de moltes proves. El monument presenta el rei dins de l’esperit de la Il·lustració: és pacífic i no és un heroi; ell mereix la glòria pel les lleis que ha fet i no per les guerres guanyades amb sang. Però té un caràcter actiu, dominant amb facilitat el cavall que fa una corveta amb els rems. El model vesteix una roba simbòlica: no porta cap uniforme de la seva època ni tampoc va de romà. (Condensat de : WITTKOWER:La Escultura: procesos y principios, Madrid, 1977, pp. 245-250).	DONATTELLO (1445): Condottiero Gattamelata, bronce y mármol, Padua. En: WELCH (1997): Art and Society in Italy 1350-1500, Oxford-New York, Oxford University Press, 271. FALCONET (1766): Pedro el Grande, bronce y basa de piedra, San Petersburgo. En: WITTKOWER (1991), La Escultura: procesos y principios, Madrid, Alianza Editorial, 246.
Les técniques escultòriques (clic aquí)
La trona, per predicar, que és un element funcional, pren un relleu gran; és com una mena de gran balcó dins del temple, tota ella sotmesa al moviment dels elements que la formen, com si estiguès en expansió, en estat de creixença, com un Sol que irradia o una font que raja. Les seves formes no s’aprecien clarament, per la decoració que les cobreix i moviment que tenen. ZIMMERMANN (1745): Púlpito de la Iglesia de Wies, madera y estuco. En: HISTORIA DEL ARTE SALVAT (1979), Vol. IX, 16.	KÜCHEL (1764): Altar central en el templo de Vierzehnheiligen. En: JONES (1987): El Siglo XVIII, Barcelona, Gustavo Gili, 33. Ja hem tractat aquest temple, més amunt; ara ens acostem al punt central de l’edifici, que és aquest altar; com abans, és difícil descriure el que veiem: bàsicament una estructura piramidal, una mena de templet, com una carrossa riquíssima, al voltant de la que uns personatges s’hi mouen, i tambè sembla com si la construcció s’aixequès fent com unes ondulacions, amb un moviment serpentejant. El conjunt atreu molt l’atenció per la seva fantasia però no desvetlla el sentiment religiós.