FRAGONARD(1776): El Columpio, óleo sobre tela, Londres, Wallace Collection. En: CALVO (1997), Historia del Arte, 350.

Va ser un pintor francès de bona formació acadèmica, que va anar a Roma per estudiar els Antics i que coneixia bé els assumptes històrics; però sobretot va ser el retrat, com el de Madame Du Barry, amant de Lluïs XV, el que el posa de moda, i a la pintura eròtica; aquest gènere és el que li ha donat més fama, sempre és picant sense ser vulgar, i és sensual sense cruesa.

El seu estil va passar de moda els anys de 1780 i va ser oblidat.

El Gronxador ens deixa veure com un home, que està amagat, mou un gronxador on hi ha una noieta molt animada que, possiblement, no porta res sota les seves faldilles; un altre home la mira, molt esberat i interessat; tot això passa a un parc, al mig d’una natura esplèndida, amb uns arbres ben frondosos; entre ells hi ha unes escultures molt gracioses de tema amoròs; és com si la natura, en el seu esplendor i frescor, expressès el sentiment amorós del badoc. Ella deixa anar una sabata per donar-li a l’home una excusa per parlar-li.

Tot és una trampa: el que hi ha al darrera té a la noia com un ham (és com un pescador amb la seva canya) per atrapar l’altre home i fer-li pagar per estar amb la noia.

És ben conegut per El Forrallat, d'assumpte clarament eròtic.

Té un ofici excel·lent. Al Triomf de Venus hi ha la deesa, dalt d’una barca, damunt les onades, però com si estiguès sobre coixins, envoltada d’altres noies (nimfes); hi ha alguns homes, de pell morena, forts, que contrasten amb la delicadesa d’elles; tambè uns cupidells mandrosos; al cel, no se sap si volen o suren, uns altres angelets porten un xal de seda, que es mou com si fos fum. Tot és favorable i fa goig de veure en aquest quadre on el plaer n’es, en realitat, l’únic tema tractat. Però aquesta sensibilitat tan centrada en el plaer tambè troba els seus crítics, a l’Anglaterra protestant, on Hogarth pinta les seves sèries (grups de quatre quadres que expliquen una história), com El Matrimoni a la Moda.

Hogarth (1697-1764) era gravador i, després, va aprendre a pintar. Va fer retrats, captant la individualitat del model, però sense afalagar-lo, el que li va treure clients; són famosos els dels seus Criats i el de La Venedora de Gambes, però és més conegut per les seves Comic Paintings, sèries de quatre quadres que expliquen una història, com una mena d’auca: un matrimoni que acaba malament, la vida d’un home només lliurat als seus plaers, que es internat a un manicomi.

Aquests quadres són el precedent directe dels nostres comics, els actuals tebeos.

Com es feien còpies dels seus gravats, sense que ell tingués cap benefici, Hogarth va aconseguir que s’aprovés la primera llei per protegir el dret d’autor, la Copyright Act, al 1735.

L’estil de Hogarth és vigorós però li manca la finor en l’ofici de Reynolds i Gainsborough.

A La Fi del Llibertí ens presenta, molt críticament, com acaba l’home que nomès ha volgut plaers; està carregat de cadenes, tot nu, perquè s’arrenca la roba, per terra, ja a punt de morir; ens fixem amb els seus companys: un boig que té una obsessió religiosa, darrera, a l’extrem dret, un altre que es creu un rei; tambè hi ha músics; un altre boig està amb l’expressió absent, capficat en la seva folia; el lloc es fosc i sembla mal ventilat, ple de pudors; unes dones benestants visiten l’hospital, indiferents al sofriment, i sobre el llibertí s’inclina una dona que l’havia estimat i ara nomès el pot compadir.

(Condensat de GOMBRICH: História de l’Art, Madrid, 1997, pp. 462-464.)

página anterior

seguir explicación