El gran historiador de l'Art Erwin Panofsky va publicar un estudi sobre la tomba del que ara pots llegir-ne una síntesi.

El moviment neoplatònic i Miquel Àngel

1. Introducció

Segons Hildebrand les escultures del Renaixement estan construïdes sobre un eix
central, buscant un punt de vista ideal (bidimensionalitat).

La figura serpentinata té una vista giratòria, com feta d’una substància tova que es pot torçar en qualsevol direcció.

La figura serpentinata busca el turment del cúbic (diu Hildebrand). L’estil madur de
Miquel Àngel torna a un punt de vista ideal. Fa que l’espectador es detingui davant
d’uns volums que semblen encadenats a un pla o mig presos dins d’un nínxol poc
profund; la forma expressa una lluita de forces enllaçades.

El sofriment de les figures de Miquel Àngel ve de la seva experiència humana: inexorablement presoneres, no poden escapar d’un cautiveri alhora invisible i ineludible. Les seves energies vitals s’esgoten.

Encara que no mostrin sofriment físic, com els Esclaus o els soldats de la Batalla de
Cascina, els moviments semblen forçats i les seves contorsions i tensions musculars no semblen conduir a una acció efectiva.

El repòs complet està absent del món de Miquel Àngel, així com l’acció perfecta.

Les actituds de repòs no són de tranquilitat pacífica sinó d’esgotament total, de
torbació mortal o d’agitada somnolència.

Això, tècnicament, s’expressa en que les figures estan concebudes, no en funció d’un
eix sinó en relació a les superfícies d’un bloc rectangular: les formes emergeixen de la
pedra com de l’aigua vessada a poc a poc d’una gerra. Són símptomes de la personalitat de Miquel Àngel, el tallador que considera que l’escultura es fa per forza di levare.

També reflexa les opinions d’un neoplatònic.

Interpreta la vida humana com una forma d’existència irreal, accessòria i turmentada,
comparable a una vida a l’Hades; això està en harmonia amb la profunda insatisfacció
que té amb ell mateix i amb l’univers.

La bellesa de les seves figures sembla somniada o produïda per un furor diví, que copsa en el mirall de les coses creades el reflex de l’harmonia divina, experiència meravellosa que allibera l’ànima de la carn encara vestida.

La presó terrestre s’expressa en actituds turmentades de lluita o desfeta; les seves
figures simbolitzen la lluita començada per l’ànima per escapar de l’esclavatge de la
matèria. I el seu aïllament denota la impenetrabilitat de la presó.

Leonardo és molt diferent i el sfumato uneix volum i espai.

El simbolisme neoplatònic es fa evident a la tomba de Juli II i a la Capella Medici.

2. La tomba

Pels egipcis servia per projectar l’actual existència al futur. Els Grecs en deien memorial i la tomba tenia un caràcter retrospectiu i memorial. Amb el cristianisme la tomba torna a ser prospectiva, en una transició a un futur molt diferent de la vida actual terrenal. L’enfeu és el prototipus de tomba: un nínxol a un mur, amb un llit pel difunt i dalt els àngels que duen l’ànima (sovint com un nen petit) cap dalt.

La tomba de Juli II: Primer projecte

Primer projecte per la Tomba de Juli II

Al creuer de St. Pere (1505). Un monument exempt, de 7,20 X 10,8 m; té una camera sepulcral oval dins. El primer registre exterior està guarnit amb una successió de nínxols, contenint cadascú un grup de la victòria; a les bandes hi havia esclaus lligats a unes cariàtides. Als angles hi havia quatre estàtues: Moisès i St. Pau, la vida activa i la contemplativa. Una piràmide graonada pujava al segon cos damunt la que hi ha dos àngels que porten un fèretre o la cadira gestatòria amb el Papa. Un àngel riu, perquè el difunt ha estat admès entre els justos, l’altre plora perquè ha acabat l’exercici de la seva caritat a la terra. A més hi havia més estàtues (fins arribar a 47) i sis relleus en bronze manifestant els fets del Papa.

Segon i tercer projectes Al 1513, després de morir el Papa, es passa a una tomba adossada sobresortint del mur 7,70 m. Hi ha un gran cadafal amb l’efígie del Papa sostinguda per quatre àngels, sobre un fons d’àbsid. Hi havia 5 grans estàtues, una Mare de Déu i quatre sants. Els relleus es reduiexen a tres. Al tercer projecte el projecte s’acosta més al mur, del que només sobresurt 3 m.. Es una simplificació de l’anterior: els 4 àngels portadors del Papa queden reudits a dos.

Tomba de Juli II: Segon projecte

Projecte final.

Al 1532 s’acorda una forma molt semblant a l’actual. Les estàtues es redueixen a sis:
una Sibila, un profeta, una Mare de Déu, el Moisès, i els esclaus del Louvre; ells van ser substituits per les imatges de Raquel i Lia (vida activa i contemplativa). Es va acabar l’any 1545.

Per evitar que el projecte perdés força plàstica, Miquel Àngel va preveure quatre
esclaus molt grans, amb gran violència de moviments i potència de massa (més
profunds que amples); a més havia previst quatre grups semblants acompanyants a la Victòria. Només ens han arribat els quatre esclaus incomplets (prigione), de Florència, i el grup de la Victòria del Palazzo Vecchio; és el que Condivi anomena la tragèdia de la sepultura.

La Victòria, feta cap el 1532-34, pot presentar un vencedor sense ales, trist del seu
triomf: allà contrasta la juventut del vencedor (Tomasso Cavalieri) i el vençut (un
Miquel Àngel de 57 anys): Resto prigion d’un Cavalier armato.

Si el projecte primer s’hagués completat, el Papa hauria entrat al Més Enllà com un
triomfador, anunciat per l’Alegria i seguit per la Lamentació; els relleus explicarien els
seus fets i els esclaus personificarien les províncies portades a la Església pel Pontífex; les Arts liberals i les tècniques artístiques també haguèssin manifestat que eren víctimes de la seva mort i que mai trobarien un patratge com el d’ell.

No és un mer monument triomfal a l’Antiga; certament està influit pels Arcs Triomfals
romans i pel fresc de Filippino Lippi amb St. Felip exorcisant, a Florència. Però no és un monument a la simple glòria humana.: els àngels porten al difunt cap al cel, mantenint un esquema propi de les tombes medievals; les figures de la Vida Activa i
Contemplativa obren la visió (amb Moisés i S. Pau) a una regió més enllà de les lliutes
humanes, però no és un lloc com el paradís Cristià tradicional.

Tomba de Juli II: projecte final

A la Tomba els dos móns, terrestre i celestial, queden clarament separats, aquí el difunt passa de l’esfera terrestre a la celestial, de forma gradual i quasi natural, sense trencament; no és una resurrecció, en el sentit del dogma, sino una ascensió en l’esperit neoplatònic: així, els dos àngels, l’un que plora el termini de la vida terrrena,l’acció, i el que s’en alegra de l’arribada al cel, la contemplació (vida activa i contemplativa). Moisès és el model d’aquesta dualitat: ell és el cabdill i guia del seu poble però també el poeta inspirat, amb un rostre penetrat pel llum de l’Esperit Sant, amb l’esplendor divina. Aquestes quatre figures asseguran el trànsit del món celestial al sublunar.

Les Victòries indiquen una lluita, moral, entre el bé i el mal. I els esclaus són al·legories morals: símbols de l’ànima humana sense regenerar, mantinguda en captivitat pel desig natural.

Els esclaus, lligats a la pilastra de la pròpia naturalesa, lluiten: el moribund sucumbeix al desig natural mentre que l’actiu lluita contra ell.

Les Victòries personifiquen la vida humana que lluita, en estat de llibertat; així, esclaus i victòries es complementen contradictòriament. La Victòria s’assoleix per la ment, doblement simbolitzada per les figures de la Vida activa i contemplativa i les figures de Pau i Moisés.

Així, la Tomba de Juli II és un triomf no polític o militar sino espiritual i el Papa
s’inmortalitza per la seva salvació eterna.

En morir el Papa, aquest esquema es va considerar poc ortodox i suspecte d’heretgia i el sentit crisità es va reforçar amb l’addició de la capella amb la Mare de Déu, insistint en l’estructura medieval de l’enfeu.