Totes les composicions tenen un centre, a vegades aquest és tan fort que determina tota l'estructura d'una obra: pot actuar com una explosió, desplaçant cap els marges els elements de l'obra o, al contrari, xuclar-ho tot cap endins.

Composició centrífuga

Aquesta llença lluny els objectes presentats.

Aqui, a l'Amor Vencedor, de Caravaggio, els òrgans genitals del noi són el centre de la imatge; el seu cos i les cames guien la nostra mirada cap aquell punt, el més calent (visualment i, aqui, no solament això); a més, les plomes de les ales, les sagetes i totes les coses que té als peus i al darrere, senyalen una projecció cap enfora.

L'Amor es presenta com una força devoradora que tot ho pot: les arts, les armes, el poder, tot es sotmet a l'Amor; aquest és un noiet desvergonyit i despreocupat del seu poder suprem.

CARAVAGGIO: Amor Vencedor, oli sobre tela, cap el 1599, Museu d'Art de Berlin. A: Historia del Arte Salvat, V. 8, 45.

Composició centrípeta

A Les Menines, Velázquez organitza la imatge amb un conjunt de línies que es reuneixen al fons, creant la il·lusió de l'espai real, com si el marc del quadre no sostingués una tela sinò fos la porta que dona pas a una habitació, on hi són els models.

Perspectiva

És un efecte magnífic aconseguit mitjançant l'us de la perspectiva que és la tècnica de representar les tres dimensions de la realitat (el volum) usant-ne solament dues (ample i llarg).

VELÁZQUEZ:Les Menines, oli sobre tela, 1656, Museu del Prado. A: DOMÍNGUEZ ORTIZ, Velázquez, 425.

Esquema de perspectiva de Les Menines. A:CHORDÁ, Aprendiendo a Mirar el Arte,117.

La perspectiva pot crear-se mitjançant l'us de la Geometria, com ho fa Velázquez: fíxa-t en les línies que es junten al darrera, al braç (molt prop del colze) del personatge que hi ha al fons; llavors es diu caballera.

L'alineació dels quadres, de les làmpades, tot convergeix al fons.

Però també és possible un altre procediment, que va usar amb gran habilitat, dels primers, Leonardo.

Perspectiva aèria.

L'artista volia que el quadre fora una finestra oberta al món, enganyant a l'espectador. Un recurs molt important per assolir la seva fita és la creació de la il·lusió de profunditat.

Leonardo té en compte que els objectes, en la distància, es van veient cada vegada més petits i, a més, l'aire i la llum, els fa veure borrosos (com tots podem a cada moment comprovar).

A més, Leonardo té en compte que el nostre ull no ho veu tot amb la mateixa precissió perquè enfoca algunes coses i capta d'altres borroses (com tu també pots confirmar ara mateix).

Fíxa't en les muntanyes del fons, borroses i llunyanes, que Leonardo ha fet, aplicant aquestes tècniques de la perspectiva aèria.

LEONARDO: Sta Anna, la Mare de Déu i el Nen, oli sobre fusta, cap el 1500, Museu del Louvre. A: SALVAT: História de l'Art, Vol 6, 173.

Així, el gran Velázquez, va combinar genialment les dues possibilitas per donar amb evidència la il·lusió del volum.

Si vols encara pots aprofondir una mica sobre la perspectiva

Ara podem seguir, aprofondint en la idea de centre