Index - Catalogació - Anàlisi Material - Descripció - Esquelet Estructural i Idees Mares - Context - Síntesi

Catalogació

Títol: Esclau moribund

 Autor: Michelangelo Buonarroti ( Caprece-1475 _ Roma -1564)

Nom amb què és conegut als Països Catalans Michelangelo Buonarroti, escultor, pintor, arquitecte i poeta. Desenvolupà, però, la seva activitat principalment dins el camp de l'escultura; Anà a Roma, on executà el Bacus (1496-97, Florència) i la cèlebre Pietat (1498-99, Sant Pere del Vaticà). A partir del 1501, de retorn a Florència, el seu estil evolucionà vers un nítid classicisme. En la Madonna Tadei (~1504, Royal Academy, Londres) i Madonna Pitti (~1405, Museo Nazionale, Florència) i, particularment, en el David (1501-04, Galleria dell'Accademia, Florència), concilià, segons les idees neoplatòniques de l'època, la bellesa clàssica amb l'espiritualisme cristià. L'any 1505 fou cridat a Roma pel papa Juli II, que li encarregà el seu sepulcre. El projecte primitiu fou successivament modificat i reduït, transformacions que cal atribuir a la seva ocupació en la decoració de la volta de la Capella Sixtina (1508-12) i a la pròpia evolució ideològica de l'artista, que el menà, segons E.Panofsky, des de la concepció d'un monument de tipus pagà a un monument religiós contrareformista, com és palès en el Moisès (1513, església de San Pietro in Vincoli, Roma), colossal escultura de marbre que expressa el dramatisme contingut i el furor de l'ànima, i en els Esclaus o Captius (1513, Musée du Louvre; 1534-36, Galleria dell'Accademia, Florència), lluitadors contra l'hostilitat del destí. Hom considera el conjunt pictòric de la Capella Sixtina —el Judici Final (1535-41) al mur de l'altar fou executat per l'artista durant la darrera estada a Roma— la culminació del seu ideal universalista, on tots els elements figuratius són integrats en una síntesi de les tres arts majors i representats, des de la Creació de la humanitat fins a la visió escatològica del Judici Final, segons la més pura concepció de la tècnica florentina i del monumentalisme romà; aquí s'anuncien ja els conceptes estètics del barroc. L'elecció del papa Lleó X, un Mèdici, posà novament l'artista en contacte amb Florència (1516-34); projectà la façana i construí la Sagrestia Nuova (1520) de l'església de San Lorenzo, convertida després en capella funerària dels Mèdici pel papa Climent VII, amb els sepulcres de Giuliano i Lorenzo de Mèdici (1525-34). Aquest darrer papa li encarregà també la construcció de la Biblioteca Laurenziana (1525), el vestíbul i l'escalinata de la qual foren realitzats per B.Ammannati segons projecte de Miquel Àngel. A partir del 1546 consagrà la seva activitat principal a l'arquitectura. Succeí A.de Sangallo en les obres del Vaticà, on projectà la cúpula i corregí l'estructura de la basílica, i en les del Palazzo Farnese, on féu la cornisa i reformà el pati interior. Autor de l'ordenació del Capitoli romà (o Campidoglio), disposà tres palaus al voltant d'una plaça trapezoïdal al mig de la qual l'estàtua de Marc Aureli serveix de centre d'un paviment reticulat de forma oval. Les seves darreres obres —església de Santa Maria degli Angeli (1561), Capella Sforza, la basílica de Santa Maria la Major i la Porta Pia— responen a les mateixes premisses de la seva concepció monumental de l'espai i de la llibertat en la utilització i distribució dels elements constructius que donaren lloc al naixement d'una nova etapa de l'arquitectura.

 Any: 1510-1513

 Estíl: Renaixement Italià – Cinquecento