ADOBAR:

Posar a la terra fems o qualsevol altre matèria orgànica (compost) o miniral (adobs nitrogenats) capaç de fer-la més productiva.

El fems s'ha d'estendre amb la pala abans de cavar la terra. També es pot afegir, al igual que les altres matèries, un cop la planta ja ha arribat a un determinat grau de desenvolupament.

CAVAR:

Remoure la terra amb l'aixada, el càvec o el motocultor per tal de preparar-la para la sembra o plantació.

SEMBRAR:

Escampar o dipositar les llavors d'una planta en la terra preparada per rebre-la, perque hi neixi aquella planta.

FER PLANTER:

Sembrar llavors en petits recipients o al mateix sòl i esperar que brotin les plantes per despres transplantar-les.

PLANTAR:

Soterrar les arrels de petites plantes obtingudes de planters.

REGAR:

Mullar d'aigua el terra per tal que es pugui desenvolupar la llavor o la planta ja crescuda.

COLLIR:

Arrencar de la planta un fruit o arrencar una planta del lloc on és plantada.

FER HERBA:

Llevar les males herves de l'hort.

RAMPINAR:

Arreplegar amb els rampins terra, palla, herba, etc.

PODAR:

Tallar i llevar les branques belles o que sobren d'un arbre o un arbust.

FER CARANGOLES:

Fer un clot tot al voltant d'un cep, arbre o altra planta perquè s'aprofiti millor l'aigua de la pluja o de regar.

PORGAR:

Netejar la terra, els cereals o llegums passant-los pel garbell que és un recipient ple de forats o amb un filat o xarxa que serveix per separar substàncies que estaven mesclades.

CAVAT D'UN HORT:

El terreny sempre ha de preparar-se per al conreu i aquesta preparació ha de precedir a la sembra, o al trasplantament de forma que sigui idoni per al desenvolupament de les plantes.

Per tot això és necessari remoure el terreny a una profunditat d'uns 30 cm, de forma que estigui airejat, tou i tingui la possibilitat de retenir la humitat.

Convé també remoure el sòl a la fi d'obtenir un doble avantatge: la capa més esgotada del conreu anterior (les arrels exploren el sòl a una profunditat de 10 a 20 cm), es veurà bloquejada i serà molt difícil el desenvolupament de les plantes, doncs tindran que trobar una major profunditat. La tasca preparatòria, serveix a més a més, per soterrar el fems o l'adob orgànic ( si roman exposat a l'aire perd gran part de les seves propietats) i per dispersar en el terreny els adobs nitrogenats (adobs químics) que han de ser distribuïts immediatament abans d'iniciar-se les feines.

En casos excepcionals, quan es vol fer una feina de preparació extraordinària, s'aprofundeix uns 40 o 45 cm, la cava es realitza en dos temps per una doble manipulació: la primera capa de 20 cm es separa, desprès s'aixeca la següent capa, sempre de 20 cm, i s'uneix a l'anterior. D'aquesta manera s'excava un profund solc que dona la possibilitat d'iniciar les feines definitives. La capa superficial es va dipositant al fons, mentre que la següent capa es col·loca a la superfície. Finalment, s'omple el solc amb la terra apartada al principi.

LA SEMBRA:

Per a que les llavors germinin, es a dir, per donar lloc a una no va planta, s'han d'hidratar. Això s'aconsegueix quan el terreny és suficientment humit i perquè la llavor absorbeixi millor la humitat s'ha d'introduir al terra. La profunditat ha de ser proporcional a la grandària de la llavor , que a la vegada condiciona la dimensió del grill, és a dir, la seva capacitat d'obrir-se pas fins a la superfície.

És bo submergir les llavors més grans en aigua durant 24 hores abans de soterrar-les a fi i efecte d'afavorir la germinació. Algunes llavors de petites dimensions (pastanaga, api...) es cobreixen amb una mica de sorra per tal de no obstaculitzar el seu desenvolupament. El grill aconsegueix la seva major vitalitat al sortir a la llum, tot i que la llavor s'hagi soterrat a no gaires mil·límetres de profunditat.

La durada del procés de germinació depèn de factors genètics i és condicionat per la temperatura ambiental, però pot oscil·lar entre 1 i 20 dies. Quan més s'allunya la temperatura dels valors òptims, més es prolonga el procés i més s'endarrereix la sortida de la planta. Amb temperatures inferior a cert límits, les llavors no germinen i creen les condicions òptimes per un atac de paràsits que viuen al terreny. Per això és important conèixer les condicions tèrmiques i d'humitat més adequades per a cada planta i sembrar en el moment més oportú.

Les llavors que germinen en poc temps, sempre parlant de la mateixa espècie, donaran plantes amb més vitalitat, més resistents a les plagues i, en definitiva, més productives.

SEMBRA DIRECTA:

Una vegada ja és preparat el terreny de tal manera que quedi compactat i tou, es procedeix a la distribució de la llavor.

Les llavors es poden dipositar a regalim per una obertura del sobre, amb la ma o disposades en fileres, de manera que la planta es trobi distanciada i pugui créixer regularment.

La quantitat de llavors depèn de la dimensió d'aquesta, de la distància prevista del conreu i del poder de germinació de la mateixa.

Per facilitar la sembra, es marca amb un bastó el terreny de manera que quedi un petit solc que servirà de guia per la distribució de la llavor. Les llavors més petites es distribueixen directament de l'envàs, després de tallar un cantonada, colpejant el contingut amb el dit índex. Les llavors més grosses, com les del pèsol o faves es fiquen amb la ma a una distància regular. Després d'aquesta operació es cobreixen lleugerament amb una mica de terra. Les llavors molt petites que necessiten llum, com l'api i l'enciam, no se soterren, es compacta el terreny i es dipositen a sobre comprimint amb el palmell de la ma.

Efectuada la sembra es pot cobrir el terreny amb un sac o plàstic per mantenir la humitat, de tal manera que la germinació sigui més ràpida. A ser possible convé no regar massa per tal d'evitar que es formi una crosta que obstaculitzi la germinació.

SEMBRA A COPS:

S'anomena sembra a cops la que s'efectua deixant varies llavors en un mateix forat distanciats regularment uns dels altres (mongetes, faves, pèsols, cigrons, llentíes...) A vegades les plàntules d'estructura més feble no poden sortir a la llum si el terreny es troba encrostat, per això convé sembrar en el mateix forat 3 o 4 llavors de tal manera que, unint totes les forces puguin trencar la crosta i desenvolupar-se sense problemes.

Algunes espècies necessiten d'una gran quantitat de matèria orgànica, es sembren sobre el solc cobertes amb fems no gaire separades; després de brotar es trien les més fortes i les altres es tallen a nivell de superfície.

SEMBRA EN PLANTER:

Quant les llavors són sembrades en una superfície reduïda i les plantes creixen molt densament, romanent en aquest terreny solament durant els primers estadis del seu desenvolupament, es parla de fer planter.

La superfície pot ser una petita parcel·la o més freqüentment per recipients adequats al ús.

Quan les condicions ambientals no són les més favorables, el planter permet anticipar l'època del conreu, ja que les llavors són en un petit espai que pot ser recobert amb un plàstic o vidre. D'aquesta manera es crea un particular microclima que afavoreix el desenvolupament de la plantula.

El sòl del planter ha de ser ric en humus. En general es prepara una barreja de terra, sorra i turba. La sembra ha de fer-se molt superficialment i ha de regar-se amb molta moderació, especialment si les temperatures són baixes, per no afavorir la proliferació de fongs.

EL TRASPLANTAMENT:

El trasplantament és l'operació de canvi de la planta del planter al lloc definitiu.

Les raons del canvi són moltes: avançar el cultiu quan aquest es realitza sobre una superfície coberta, assegurar-se que la distància entre les plantes sigui proporcional i protegir-les dels paràsits del terreny, ja siguin insectes o fongs, que en els primers estadis del desenvolupament són molt perjudicials per la planta.

El moment més idoni per efectuar el trasplantament depèn de molts factors, però l'element més útil de valoració és la mida de la planta tenint en compte l'altura, el nombre de fulles i el diàmetre de la tija.

En alguns casos la planta es pot extreure i portar al lloc definitiu sense pa (massa de terra adherida a les arrels de la planta) i en altres amb elmateix pa.

TRASPLANTAMENT AMB PA DE TERRA

La matèria per preparar elpa ha de ser rica en humus i en llim; no ha d'estar massa compactada però tampoc s'ha de desfer.

Si el recipient que conté la planta és de plàstic o d'argila es fica cap avall subjectant amb el palmell de la ma la mota, es donen uns petits cops i la planta sortirà del recipient.

Podem observar les arrels: si giren al voltant de la mota i són blanques i nombroses, vol dir que la salut de la planta es bona i pot ser trasplantada sense problemes. Si les arrels són fràgils i fosques, hi ha raons per a pensar que la planta pot estar malalta.

La planta amb la mota s'ha de ficar al solc que prèviament en realitzat al terra amb el plantador ; el sòl de l'entorn s'ha de comprimir i regar en abundància.

Si el planter s'havia realitzat en una petita parcel·la, s'ha d'extreure la planta amb una petita pala (desplantador) i desprès s'ha de tornar a plantar seguint els passos anteriors.

TRASPLANTAMENT SENSE PA DE TERRA:

Les plantes més comunes no presenten cap problema i poden trasplantar-se sense terra al voltant de les arrels. Algunes plantes que transpiren molt o que triguen molt en desenvolupar les noves arrels absorbents, és millor tallar-lis una mica les fulles i la punta de les arrels.

En general és aconsellable regar el planter abans d'efectuar l'operació d'extreure la planta, així evitarem la pèrdua de la major part de les arrels més fràgils que són les que absorbeixen l'aigua i els minerals.

Una vegada les plantes han començat a desenvolupar-se és necessari realitzar una sèrie de tasques a l'hort perquè la collita sigui més productiva. Les més importants són les següents:

CAVAT SUPERFICIAL:

Algunes vegades es prefereix substituir la feina de preparació del terreny per l'entrecavat. Quan es cultiven hortalisses les arrels de les qual exploren el terreny en profunditat, remoure la terra una mica no és suficient, doncs fa que la planta tingui més treball per arrelar i menys aireació.

En la majoria dels casos es fan servir motocultors que, tot i que no aconsegueixen aprofundir en el terreny com manualment, es redueix considerablement l'esforç humà.

FEINES SUPERFICIALS:

Acabada la feina de cavar el terreny es presenta una superfície molt irregular, és llavors quan amb una aixada es trenquen els terrons i després amb el rampí s'aplana la superfície per tal que sigui més fàcil preparar els solcs per sembrar o plantar.

ENTRECAVAT:

Quan la planta ja te un cert grau de desenvolupament és necessari remoure la terra amb la finalitat de eliminar les males herbes i de trencar la crosta que impedeix l'aireació del sòl.

RECALÇAR:

Es fa amuntegant la terra sobre el coll de la planta per afavorir el desenvolupament de les arrels, que a la vegada donen una major estabilitat a la planta.

FER SOLCS:

El solc que es realitza entre filera i filera serveix per facilitar la distribució de l'aigua evitant regar la planta directament sobre les fulles i fruits eliminant així el desenvolupament dels fongs.

TUTORAT:

Moltes plantes tenen la tija flexible, incapaç de sostenir-se, per tal, i per evitar que es trenquin, hem de proporcionar-lis el corresponent sostén. En general s'utilitzen canyes o pals de diferents alçades que es claven a prop de la planta o en el bancal on creix la mateixa. Algunes plantes ( mongetes i pèsols) creixen al voltant del tutor, altres (tomàquets, albergínies, pebrots...) s'han de lligar al tutor, repetint l'operació varies vegades a diferents alçades. No es deuen lligar les canyes formant una mena de cabana ja que s'impedeix que la llum arribi a totes les fulles i que l'aire circuli lliurement. Es convenient posar els tutors en fileres i lligar-los amb canyes transversals a diferents alçades.

PINÇAMENT:

L'operació consisteix en tallar la punta del brot amb les ungles del polze i l'índex. Aquesta operació que es realitza a la planta jove afavoreix l'aparició de borrons a l'axil·la de les fulles. Altres vegades el pinçament es realitza al final del cicle reproductiu (planta adulta) amb la intenció de bloquejar el desenvolupament i afavorir la maduració dels fruits (tomàquet, albergínia, pebrot).

DESPUNTAR:

Aquesta operació es realitza per obtenir una producció més abundant i de millor qualitat. En moltes espècies (tomàquets, albergínies...) a l'axil·la de les fulles es formen brots que desenvolupen noves branques. Si el nombre és excessiu, la planta s'esgota i la producció disminueix principalment en qualitat.

Convé eliminar els brots quan encara són petits, no més llargs de 4 0 5 cm, empenyent amb el polze. El brot es trenca a la inserció i la ferida es cicatritza ràpidament. L'operació s'ha de repetir quan sigui necessari. No convé eliminar els brots massa grans, més de 10 cm, ja que la ferida triga en cicatritzar i pot ocasionar malalties a la planta.

PLANTES QUE ES RECALCEN
	mongeta	api	albergínia	card
	col	espàrrec	cigrons	pèsols
	faves	llentíes	patates	pebrots
	porros	tomàquets

PLANTES QUE NO ES RECALCEN
	bledes	alls	carxofa	api
	créixens	carbassó	carbassa	ceba
	enciam	espinacs	maduixes	meló
	nap	cogombre	julivert	rave
	remolatxa	síndria	pastanaga

PLANTES QUE S'HAN DE TUTORAR
	mongetes	albergínia	carbassa	pèsols
	cogombre	pebrots	tomàquets

PLANTES QUE ES DESPUNTEN
	albergínia	carbassa	mongeta
	cogombre	sàlvia	síndria

PLANTES ELS BROTS DE LES QUALS SE SUPRIMEIXEN
	albergínia	carbassa	meló	cogombre
	pebrot	síndria	tomàquet

LA RECOL·LECCIÓ:

DURACIÓ DEL CICLE I RECOL·LECCIÓ:

La feina de recol·lectar les hortalisses és el moment més gratificant; la disponibilitat dels productes compensa l'esforç dels mesos anteriors.

Tota espècie i, al voltant d'ella mateixa, les diverses varietats evidencien una durada del cicle vegetatiu molt variable, en funció de les alternatives genètiques de cadascuna, i de modificacions en relació al clima hagut durant el seu desenvolupament.

El créixens (berro) es recol·lecta després de 10 dies de la sembra; en altres espècies el cicle supera els 6 mesos (maduixa).

En les hortalisses de fruit i de llavor, una important diferència és la relativa al interval de temps des de la floració a la recol·lecció. En alguns casos el fruit pot ser recol·lectat en diferents estadis de maduració, essent idonis per al consum quan són verds o immadurs o quan ja són totalment madurs, es a dir de color vermell (tomàquet, pebrot).

Algunes hortalisses de fruita es recol·lecten immadures, ja que en aquest estat tenen millors propietats per al consum (cogombre, mongetes verdes, carbassó, albergínia); ja madures, es a dir, quan les llavors són aptes per a la reproducció, no es poden consumir a la taula ja que no són comestibles.

RECOL·LECCIÓ DE TEMPORADA I ESGLAONADA:

La recol·lecció de les hortalisses pot se de temporada en aquelles plantes que arriben a la vagada un desenvolupament apte per al consum, o en aquelles que la maduració dels fruits es produeix al mateix moment. En altres casos, La recol·lecció es esglaonada en quant hi ha la possibilitat d'escollir els exemplars de majors dimensions o els fruits que es convertiran en flors.

En algunes hortalisses es pot triar entre un tipus o altre de recol·lecció; o s'extreu la planta més desenvolupada o s'espera a un únic moment per a procedir a la recol·lecció.

En altres hortalisses, la dimensió de la planta (col-i-flor, bledes) o el grau de maduració del producte (patata, tomàquet) obliga a recol·lectar sense pèrdues de temps per obtenir el producte en el moment òptim per el consum.

INDíCIS DE MADURACIÓ:

L'estadi de desenvolupament de la part de l'hortalissa destinada al consum (arrel, tija, fulles) o el grau de maduració dels fruits poden ser molt variables.

Algunes vegades mirem les dimensions i en altres en el color. És important recol·lectar l'hortalissa en el moment adequat per el seu consum.

La recol·lecció, en algun cas, ha de ser molt ràpida ja que en no gaires dies el canvi pot ser tant fort que faci perdre al producte la seva qualitat. En altres hortalisses, pel contrari, la possibilitat de recol·lecció del fruit o d'altre part de la planta s'allarga més, ja sigui pel creixement lent o per les petites modificacions dels productes.

PRODUCTIVITAT:

El desenvolupament de les diferents plantes conreades, la riquesa en fulles o flors, la dimensió de les arrels o dels tubercles, i el desenvolupament dels fruits són característiques de cadascuna de les espècies amb diferències notables dins de la mateixa varietat.

La productivitat és condicionada pel desenvolupament i, a la vegada, per la fertilitat i la disponibilitat d'aigua, per les condicions climàtiques al llarg del seu desenvolupament, pels atacs de paràsits, per les feines realitzades al cultiu,, es a dir, per un conjunt de factors que quasi mai poden mantenir els seus nivells òptims.

Es considera també que la productivitat es condicionada per la modalitat de recol·lecció, o bé per l'estadi de maduració del fruit, ja que en moltes ocasions s'espera al seu desenvolupament complet per a procedir a la seva recol·lecció i, en altres ocasions, s'efectua l'extracció de la planta no desenvolupada totalment.

Recol·lectant fulla a fulla, la productivitat de les bledes augmenta molt respecte si s'arrenca la planta sencera.

Bibliografia consultada e imatges:

-Fausto e Isa Gorini: El huerto. Ed. El Drac.

-EL PUNT: Agenda del pagès 2003.

-Dr. E. Schneider: La salud por la nutrición. Ed. Safeliz.