4. LA LITERATURA MEDIEVAL

INTRODUCCIÓ
L'Edat Mitjana, que abraça des del segle V al segle XV, és el moment en què neixen la majoria de les llengües europees que substitueixen el llatí en el seu ús literari. Així, la literatura medieval s'escriu en llengua romanç, la que parla el poble, i es dirigeix a un públic majoritàriament analfabet, per la qual cosa les obres es componen per ser escoltades. L'intermediari entre l'autor i el públic és el joglar, que s'aprèn els textos i els recita acompanyat d'algun instrument musical.
Les obres medievals són, majoritàriament, anònimes. Com que es tracta d'una literatura principalment oral, el text pateix modificacions contínues. La forma utilitzada és el vers perquè facilita la memorització i perquè ajuda a diferenciar-la del llenguatge quotidià. Més tard, es creen escrits literaris en prosa. Si d'una banda la literatura medieval presenta obres de caràcter profà en què es canta a l'amor i a les aventures èpiques, d'altra banda, té un caràcter marcadament religiós.
També l'art té el seu principal desenvolupament en el marc eclesiàstic. La pintura, l'escultura i, sobretot, l'arquitectura estan al servei de l'Església. Així, l'Església troba en les representacions de l'art romànic una magnífica forma de simbolitzar la magnitud de l'imperi Cristià. Es tracta d'un art que assoleix la seva perfecció en l'edificació d'incomptables edificis religiosos al llarg de les rutes de pelegrinatge al sud de França i a Espanya, especialment el camí de Santiago, fins i tot quan ja es començava a obrir pas el gòtic. Aquest estil que servirà tant per a edificis religiosos com civils és el preponderant des de mitjan segle XII fins a començaments del XVI.
L'art gòtic, per la seva banda, suposa una nova etapa històrica i fins i tot una nova forma de concebre la religió molt més espiritual. Així, es passa de les construccions romàniques caracteritzades per un sentit del recolliment a elevades catedrals que s'omplen, literalment, de llum.

LES CANÇONS DE GESTA
Les cançons de gesta són epopeies medieals europees en llengua romànica, redactades en vers i transmeses originalment per trobadors que narren incidents llegendaris, sovint basats en fets reals, que fan èmfasi en els combats entre cristians i sarraïns. En general, les cançons de gesta les recitaven intèrprets professionals, mentre que les novel·lesde cavalleries s'associen amb la lectura privada.
Les cançons de gesta narren les proeses en combat d'herois nacionals; els fets són adaptats al gust local mitjançant la incorporació d'elements de la mitologia o la toponímia coneguts pels oients. Usen recursos per afavorir la memorització per part del joglar, com ara la repetició d'estrofes o la inclusió de fórmules estereotipades, així com apel·lacions a l'auditori per fer-lo partícip de la història. Sovint el recitat s'acompanyava de dibuixos explicatius o de música per fer-lo més entretingut, o bé s'explicaven només els fragments de més èxit (que van acabar esdevenint històries independents, els romanços). Les estrofes eren de versos llargs, amb una rima senzilla.
Algunes de les cançons més famoses són les aventures de Rotllà (el Roland francès), Carlemany, Guillem d'Aquitània i el Cid, juntament amb l'epopeia de les croades, cançons equiparables a la tradició britànica de les aventures dels herois artúrics. Tots els cavallers eren devots del senyor feudal i de Déu i combatien en honor per defensar la seva terra i els ideals de la cavalleria o per lluitar contra els infidels musulmans. El cavall i l'espasa de cada heroi estan envoltats de llegenda pels seus suposats poders en la guerra.
Se n'han conservat principalment en francès (un centenar), occità, castellà i italià. Es té constància també de l'existència d'aquest tipus de cançons en la tradició catalana, de les quals no en queda cap rastre en forma original, però que es poden deduir a través de la seva manifestació en prosa a les cròniques de Jaume I, Bernat Desclot i Ramon Muntaner; els temes tractats serien les aventures de Guillem Ramon de Montcada, la unió de Catalunya i Aragó, la batalla de Las Navas de Tolosa, la llegenda de l'engendrament de Jaume I, la conquesta de Mallorca, etc. Sembla que devien ser una mena de reportatges en vers per tal d'informar el poble dels fets destacats que s'havien esdevingut, que eren divulgats pels recontadors de noves de què parla Ramon Llull.

LA CHANSON DE ROLDÁN
La Cançó de Rotllan (en francès La Chanson de Roland) és una cançó de gesta francesa del segle XI que es recitava per tot Europa. Narra les aventures de Rotllan, un cavaller a les ordres del seu oncle l'emperador Carlemany, a la batalla de Roncesvalls.
Rotllan (Roland) és enviat a combatre els sarraïns amb el seu company Oliver i la seva espasa Durandal. Però un traïdor avisa l'enemic de les seves intencions i els carolingis són arraconats a Roncesvalls. Rotllan combat durament i no vol fer sonar l'olifant per demanar ajuda per no perdre el seu honor, malgrat la insistència dels companys. Només el fa sonar quan creu que està a punt de morir. Carlemany arriba amb les seves tropes al lloc del parany, però Rotllan ha aconseguit fer fugir un exèrcit quatre vegades més nombrós que el seu. Malferit, mor als braços del seu senyor i parent, que llavors parteix a reconquerir Saragossa i fa que els àngels que aturin el curs del sol per aconseguir-ho en record del cavaller mort.
La cançó té trets propis de l'èpica, com poden ser les descripcions del combat i la hipèrbole. Era un poema oral, com es veu en les interpel·lacions al públic, les fórmules de memorització del joglar (la barba florida de Carlemany, la repetició de l'escena de l'olifant, les invocacions al cavaller...). Té molta influència del Mio Cid en la composició, però la llengua reflecteix la parla normanda.
Sembla que és una ficcionalització, ja que a Roncesvalls en realitat hi van combatre els bascos i no els musulmans i Rotllan era un senyor feudal menor, i no pas parent de l'emperador. Aquesta exageració heroica és típica de les cançons de gesta, centrades en els nobles. Els personatges són arquetípics i plans.
És un poema compost en estances de rima assonant o irregular. El ritme narratiu és força ràpid i hi destaquen les escenes que es narren diverses vegades des del punt de vista de personatges oposats, recurs que demostra una gran modernitat a l'època.
És una de les cançons de gesta més conegudes, fins al punt que el personatge protagonista ha entrat a les narracions i llegendes de diferents països (el Rotllà català, el Roldán castellà, l'Orlando italià...). Rotllan és el model del cavaller cristià, fidel al seu senyor, valent fins a la mort en combat. La cançó s'usava per entretenir el públic oient, però també per animar a unir-se a les croades, a causa de la seva temàtica de lluita contra els sarraïns.

EL CANT DELS NIBELUNGS
El Cant dels Nibelungs (en alemany Nibelungenlied) és una epopeiagermànica escrita cap al 1200 per un joglar anònim que hi recollí cants anteriors. Escrita en estrofes de quatre versos que rimen de dos en dos, l'obra es divideix en dues parts: la mort de Sigfrid (en alemany, Siegfried) i la venjança de Crimilda (Kriemhild). Sigfrid, heroi invulnerable, es casa amb Crimilda, en canvi d'ajudar Günther a conquerir Brunilde, valquíria i reina verge d'Islàndia. Sigfrid és assassinat per Hagen (Haghen), súbdit de Brunilde, que coneix l'únic punt vulnerable de l'heroi. Per tal de venjar la mort de Sigfrid, Crimilda accepta de casar-se amb Àtila, rei dels huns. Atrau els burgundis al país d'Àtila, on són atacats pels huns i derrotats. L'únic supervivent burgundi és Hagen, que es nega a revelar on és el tresor dels Nibelungs. Crimilda li talla el cap amb l'espasa de Sigfrid, i ella mor a mans d'Hildebrand. El poema inicial, situat al segle VII, narrava la matança del poble burgundi a mans dels huns. Més tard s'hi afegí la llegenda de Sigfrid, vencedor d'un drac, posseïdor d'un tresor i conqueridor de Brunilde.
Aquesta epopeia ha servit d'inspiració a diferents obres posteriors, entre elles una sèrie de pintures de Johann Heinrich Füssli a principi del segle XIX i la tetralogia operística de Wagner Der Ring des Nibelungen (L'anell dels Nibelungs), que només es basa llunyanament en aquest cant. Ha estat portada al cinema en diferents ocasions, essent la més famosa la de Fritz Lang el 1924.

EL CANTAR DEL MIO CID
El Cantar de Mío Cid, cançó de gesta anònima, que se suposa que fou composta a principis del segle XII.
Tan sols es conserva un text escrit el 1307 i no publicat fins al segle XVIII. És un document molt valuós pel seu caràcter històric, que ens dóna a conèixer l'època que va ser compost: costums, classes socials i esdeveniments, entre altres.
Literàriament segueix el model de l'èpica francesa, però amb més escenes domèstiques que apropen l'obra als lectors, com acostuma a passar en les adaptacions espanyoles. Era una obra que es transmetia oralment però s'ha conservat perquè va ser escrita una de les seves versions.
Seguint la interpretació del text, l'estil, els temes, els llocs descrits, els investigadors han arribat a la conclusió que van ser dos els autors i ambdós joglars. Tenint en compte les següents característiques, el Cantar de Mío Cid es pot enclavar en l'anomenat Mester de Joglaria, així com en l'Èpica medieval dels canatars de gesta: :el seu contingut són fetes èpiques, era recitat i cantat al so d'un instrument i s'utilitza el vers èpic.
El tema tracta d'un heroi desterrat injustament, que ha de recuperar el seu honor. A través de l'obra es viu l'engrandiment progressiu del personatge. Tot això es completa a més amb el desenvolupament de l'acció guerrera i política.
El Poema de Mío Cid conta les fetes de Rodrigo Díaz de Vivar, El Cid Campeador.
Se sol dividir l'obra en tres parts: