Extensió: 18 km2
Població: 7 600 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat estès a la zona triàsica del massís d'Ordal, a la riba dreta del Llobregat, que en forma el límit oriental. Comprèn la vall de la riera de Corbera (afluent, per la dreta, del Llobregat, la qual neix a la serra de Santa Magdalena, a ponent del puig de la creu d'Aragall, 546 m alt) i el vessant esquerre de la vall de la riera de Rafamans o de la Palma, des del puig d'Agulles (652 m alt) fins a Corbera de Baix o les Cases d'En Roig, nucli principal i cap de municipi; el vessant dret del mateix sector de vall constituiex l'antiga quadra de Sant Ponç de Corbera, que depèn de la parròquia de Santa Maria de Corbera tot i pertànyer al municipi de Cervelló. El bosc de pi blanc ha estat greument alterat per la construcció d'urbanitzacions de segona residència. Aquesta extensiva urbanització del terme ha portat a una recessió de l'agricultura que tan sols dedica unes 10 ha al regadiu i unes 50 ha al secà. Hi ha algunes granges agrícoles i una fàbrica de gèneres de punt, una de forns de foneria i una de premses hidràuliques. L'antic cap del municipi, anomenat també Corbera de Dalt (859 h agl i 98 h diss [1981]; 342 m alt), en oposició a Corbera de Baix, és sobre el serrat espadat que separa les rieres de Corbera i de Rafamans; al punt més alt hi ha les ruïnes de l'antic castell de Corbera, centre de la baronia de Corbera, que fou enderrocat arran de la guerra de Successió. La primitiva església del castell esdevingué parroquial (Santa Maria); el primitiu edifici, romànic, fou ampliat vers el 1700 (hi ha un petit museu parroquial); conserva una imatge romànica de la Mare de Déu de la Llet i una talla gòtica de Santa Magdalena, molt venerada pels mariners de la costa de Ponent. Entre els edificis es destaca el casal dels barons de Corbera (s XVI), actualment residència d'estiu de treballadors, administrada pel bisbat. El municipi comprèn, a més, les caseries de l' Amunt i de l' Avall. Vora l'església de Santa Maria, a les penyes del Corb, té lloc anualment l'escenificació del Pessebre Vivent, que ha esdevingut molt coneguda i visitada.

Cornellà de Llobregat

Extensió: 7 km2
Població: 82 490 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, a l'esquerra del Llobregat. En part a la zona al·luvial deltaica del Llobregat, riu que en forma el límit meridional i occidental, i en part sobre el pla inclinat que constitueix el piedmont del massís hercinià de Collserola; aquests dos sectors, anomenats popularment Cornellà de Baix i Cornellà de Dalt, són separats per un rost. L'agricultura hi és en franca regressió davant l'augment incessant de la construcció d'habitatges i l'establiment d'indústries, sobretot al secà (blat i garrofers), al sector més alt; al sector més baix, regat pel canal de la Infanta, són encara importants els conreus d'hortalisses i d'arbres fruiters (préssecs, prunes, pomes, peres). També hi va en regressió la cria de bestiar (vaques lleteres) i l'avicultura. La indústria hi ha experimentat un gran desenvolupament, sobretot a partir del 1960; els principals sectors són el siderometal·lúrgic (5 000 treballadors), el de la construcció (2 500), el del cautxú (1 750), el químic (1 250) i el del vidre (1 200). Predomina la petita i mitjana empresa (entre 5 i 50 treballadors), encara que hi radiquen grans fàbriques (Siemens, Pirelli, Laforsa, etc). Malgrat aquest important emplaçament industrial, l'economia de Cornellà es caracteritza per la dependència respecte de Barcelona. La població, que es multiplicà per vuit entre el 1950 (11 473 h) i el 1975 (91 739 h), assenyala una minva demogràfica en el darrer cens (90 956 h [1981]); la densitat mitjana ha aconseguit els 100 h per ha. El 65% del total de la població és constituït per immigrats, especialment d'Andalusia, agrupats en llur major part al nou barri de Sant Ildefons (o la Ciutat Satèl·lit), al límit amb Esplugues de Llobregat i amb l'Hospitalet de Llobregat. El ràpid creixement i la falta de previsió hi han provocat un considerable desfasament entre els serveis públics i les necessitats: transports (una gran part de la població treballa fora del municipi), escoles, centres assistencials, urbanització, centres culturals. Com a mitjans de comunicació amb Barcelona hi ha els autobusos, les línies de ferrocarril de la RENFE i dels Ferrocarrils Catalans, i una línia del Ferrocarril Metropolità de Barcelona que arriba fins al centre de la ciutat. La ciutat (86 394 h agl [1981], cornellanencs; 27 m alt), que rebé aquest títol el 1968, té el seu nucli primitiu (anomenat el Centre) al peu del rost que separa els dos sectors del municipi, a l'encreuament de l'antiga carretera de Barcelona a València per Sant Boi de Llobregat amb la carretera de circumval·lació del pla de Barcelona, anomenada de Cornellà a Fogars de Tordera. Al sector de Cornellà de Baix hi ha, a més, els barris de Millars, la Riera (anomenat també Tam-tam), Almeda, Mercader (amb l'antiga torre Mercader, dels comtes de Bell-lloc, residència oberta al públic el 1970), Femades, Solanes, la Remunta (al límit amb l'Hospitalet de Llobregat), Ribera (vora el riu), Can Fatjó i Campreciós (al límit amb Sant Joan Despí); al de Cornellà de Dalt hi ha els barris del Pedró, la Gavarra, Sant Ildefons i les Arenes. El poble sorgí al voltant de l'antiga església parroquial (Santa Maria), destruïda el 1936 i refeta posteriorment amb una característica construcció d'obra vista, vermella (l'antic terme ha estat subdividit en cinc parròquies: Santa Maria, Sant Miquel, Sant Ildefons, del Pilar i Sant Jaume); prop seu, damunt un turó, s'alça el castell de Cornellà (dit també castell Nou o del Borni), esmentat ja al s XII, refet al XV i, després de les devastacions sofertes en les guerres dels ss XVII i XVIII, modernament refet en part. A la casa de la ciutat han estat trobades restes d'una vil·la romana i d'una basílica, potser visigòtica, amb columnes corínties. El lloc és esmentat ja el 986; al s XIII el seu terme fou incorporat al territori de Barcelona (per poc temps pertangué, al mateix segle, a les Franqueses del Llobregat); fou separat de Barcelona amb el decret de Nova Planta (1716). La seva prosperitat agrícola (conserva diverses masies, algunes de les quals notables, dels ss XVIII i XIX, com can Valls i can Vallhonrat) fou la base econòmica gairebé exclusiva del municipi fins a l'aparició de les primeres indústries (del vidre, tèxtil, alimentària) i de l'establiment de petits nuclis d'estiueig als barris de la Ribera i la Gavarra, a partir del començament del s XX. En aquesta època hi hagué un important nucli lerrouxista, i després ha estat un dels focus de l'obrerisme de l'àrea barcelonina.

el Papiol

ant: Madrona
Extensió: 9 km2
Població: 3 434 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, estès a l'esquerra del riu (límit sud-occidental del terme), al sector de la seva confluència amb la riera de Rubí (límit nord-occidental) i drenat també per la capçalera de la riera de Vallvidrera (al SE). El territori és muntanyós, accidentat pels contraforts occidentals de la serra de Collserola (puig Madrona, 336 m alt; serra d'en Rabassa, 288 m alt). Els sòls argilosos han estat explotats tradicionalment (bòbiles). A llevant de la vila hi ha les Escletxes, curiosa formació geològica constituïda per grans esquerdes obertes en el massís rocós mesozoic. La vinya, que havia estat el conreu més important, és en regressió davant la creixent urbanització del terme. Els conreus de regadiu (60 ha), que aprofiten l'aigua del Llobregat, conserven la importància; predominen les hortalisses (enciam) i els arbres fruiters (presseguers i cirerers). Al secà (200 ha) hi ha cirerers, ametllers i pomeres. La indústria, en procés d'expansió lenta, té com a principals sectors el de la construcció, materials per a la construcció, químic i tèxtil. Les activitats extractives (plom al puig de Madrona) són actualment aturades. Des del començament del s XX és lloc tradicional d'estiueig, i darrerament també de segona residència. Gran part de la població activa treballa a Molins de Rei o a Barcelona. La vila (3 006 h agl i 160 h diss [1981], papiolencs; 135 m alt) és als vessants d'un puig dominat pel castell del Papiol, reformat al s XVIII i restaurat modernament. Esmentat ja el 1115, esdevingué centre de la baronia del Papiol i al seu voltant s'anà desenvolupant el nucli de població. El 1315 JaumeII autoritzà la construcció d'una nova església (Santa Eulàlia), dins aquest nucli, on es traslladà la parròquia que havia radicat fins aleshores a l'església romànica de Santa Eulàlia (després Sant Pere) de Madrona, als vessants del puig Madrona, i que es convertí al s XVIII en santuari de la Salut del Puig Madrona. A mitjan s XIV hom bastí un hospital, convertit al s XIX en escoles i ajuntament. La població fou afectada pel terratrèmol del 1448 i, ja al s XIX, per la guerra contra Napoleó. L'estació del ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca es troba prop del riu, allunyada del centre urbà. El municipi comprèn, a més, la caseria del Papiol de Baix i la de Can Puig (40 h [1970]), la barriada de Puig Madrona (del decenni dels seixanta) i les casetes del Pi de Balç, emplaçades sota aquest puig, prop del Llobregat.

el Prat de Llobregat

Extensió: 32 km2
Població: 63 255 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, al delta del Llobregat, situat entre la riba dreta del riu, la línia d'un antic braç seu (estany del Remolar) i la mar. Des de temps antic es troba protegit de les riuades per un terraplè de 2 m d'alçada, paral·lel al curs fluvial, que serveix de carretera. Des del 1971 hom treballa en l'endagament del curs fluvial des del pont de Sant Boi fins a mar, en una longitud de llit de 10 km, amb la possible alternativa del desviament del tram final del Llobregat cap al S a fi de poder ampliar el port de Barcelona. La platja, de 8 km de llargària, amb zones de pinedes, és més plana a mesura que s'allunya de la desembocadura; subsisteixen els estanys de la Ricarda (únic sector important de conservació de la natura, amb pesca i pas d'aus migratòries) i el Remolar i han desaparegut els de la Podrida i de l'Illa (aquest, terraplenat per ampliar un càmping). L'aeroport internacional, ocupa 830 ha (25% del terme), al sector costaner meridional. La construcció del canal de la dreta del Llobregat a mitjan s XIX transformà l'agricultura extensiva de secà, de base cerealística, en un regadiu —progressivament ampliat— de llegums (sobretot mongetes), arbres fruiters i hortalisses. A la fi del segle, la descoberta de l'aigua artesiana estengué encara el regadiu i incrementà la producció agrícola, ja de tipus hortícola i intensiu. El Prat esdevingué el principal proveïdor de Barcelona i, a partir del 1918, hom inicià l'exportació a Europa de carxofes, enciam i altres productes. El 1936, durant la temporada, hom exportava 100 vagons diaris d'enciam i escarola i 40 de carxofes als mercats francès, alemany, suís i escandinau. Reoberta l'exportació el 1955, la producció d'enciam era d'unes 5 000 tones anuals i la de carxofes d'unes 4 500. La fertilitat de les terres al·luvials arribà a produir vuit collites anuals (en farratge). Després de la Primera Guerra Mundial, l'abundància i qualitat d'aigua subterrània i la proximitat a Barcelona portaren les primeres grans empreses industrials: La Seda de Barcelona, de fibres artificials i Papelera Española, la qual cosa motivà el començament d'una forta immigració i l'inici de la profunda transformació social i econòmica. Actualment hi predomina el tèxtil (La Seda, Terlenka, Cyanenka), seguit per les químiques, alimentàries, papereres, auxiliars i de transformació, etc. La població activa és industrial en el 61% (1982), pertany al sector de serveis en el 34,7% i a l'agrícola només en el 4,3%. La superfície agrícola ocupa 1 594 ha, però camina vers la seva desaparició (l'anomenat Pla Comarcal de Barcelona li assigna només 182 ha). Gran part d'aquests treballadors viuen a les localitats veïnes. Els serveis de l'aeroport donen feina a unes 230 persones. A la part litoral hi ha encara una zona residencial, amb club de golf (1956) i càmping. L'autovia de Castelldefels travessa el terme de NE a SW. Hi ha un hipermercat vora el riu. De les 3 233 ha que componen el terme, el Pla Comarcal n'afecta 2 005 per a serveis (64% del terme); el Prat és el municipi que dóna més equipament a l'anomenada comarca de Barcelona i un dels més expropiats de l'estat espanyol. El boom demogràfic provocat per la immigració ha fet que la població sigui estimada el 1986 en 63 052 h (el 1922 tenia 3 765 h). El poble (59 655 h agl i 484 h diss [1981], pratencs; 5 m alt) és a la dreta del Llobregat. La població es formà al s XIX, afavorida pel primer pont del Llobregat al delta (1873) i per l'arribada de la línia del ferrocarril de Vilanova i la Geltrú, que posaren a terme l'aïllament deltaic. El pla és quadriculat. Ha absorbit els antics barris o veïnats (resten el barri de Sant Cosme i el de la Ribera). El territori formava a l'edat mitjana el Prat dellà Aigua (dependent de Santa Eulàlia de Provençana) i el Prat de Sant Boi (dependent de Sant Boi de Llobregat), dits també pla o prat de Llanera, unificats al s XVI (1556) en la nova parròquia de Sant Pere i Sant Pau del Prat i posteriorment el Prat de Llobregat. Resten de l'antiga població dispersa algunes masies que daten dels ss XVI i XVII. La riquesa del subsòl, l'aigua, és amenaçada pel bombament excessiu, que produeix el descens constant del nivell freàtic i la intrusió d'aigua marina, que també penetra a través de la dàrsena terra endins construïda pel port de Barcelona a l'esquerra del riu. Subsisteixen encara els antics districtes rurals del terme: la Ribera, la Bunyola (una vintena de masies, en gran part afectades per la creació d'una zona industrial) i l'Albufera o la Bufera (ocupat gairebé tot per l'aeroport i Sant Cosme).

Esparreguera

ant: Espareguera
Extensió: 27 km2
Població: 14 501 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, estès en gran part a la dreta del Llobregat des del congost del Cairat a la riera de Magarola (límit meridional). Un altre sector s'estén a l'esquerra del riu, als vessants de la muntanya de Sant Salvador de les Espases. La industrialització i el fet que la part de ponent del terme ha estat destinada a lloc de segona residència (urbanització al veïnat del Mas d'En Gall) han motivat que l'agricultura, predominantment de secà (895 ha, vinya i olivera) amb un complement de regadiu (64 ha, hortalisses i arbres fruiters) vora el Llobregat, hagi experimentat una forta regressió i sigui en camí de desaparèixer. La moderna prosperitat de la vila estigué marcada per la indústria tèxtil i, en especial, per les manufactures Sedó, que havien exercit un veritable domini sobre la vila però que hagué de plegar el 1977. Al cap de poc tancaren dues fàbriques tèxtils més que ocupaven en conjunt unes 400 persones. La indústria s'ha diversificat en nous sectors, com l'alimentari, els tallers mecànics, el químic i les ceràmiques. També es manté, de temps molt antic, la indústria de la terrissa; actualment hi ha 11 fàbriques en funcionament, una de les quals és dedicada a ceràmica artística. Des del principi del s XX, hi ha un creixement progressiu de la població per raó de la forta immigració. El 1930 (5 203 h) la onada provingué de Múrcia i d'Almeria. L'aportació de població forana a partir d'aquest moment (7 676 h el 1970) ha estat majoritàriament d'Andalusia, com en els anys següents, fins a assolir els 10 990 h el 1981. Es formaren així els nous barris de: Pau Font, la Creu, el Llobregat, la Plana i la Creueta. La vila (11 545 h agl i 82 h diss [1991]; 187 m alt), a l'esquerra de la riera del Torrentmal, es formà al llarg del camí ral als ss XIII i XIV; hom hi edificà una capella a santa Eulàlia el 1316, que fou la base de l'actual església parroquial, bastida el 1612; al sud-est de la vila hi ha l'antic casal dels Cordelles, actualment propietat dels marquesos de Vilallonga. Davant la vila travessa el Llobregat el pont del Truquell o d'Olesa, artèria vital de la freqüent comunicació entre les dues poblacions. Hi passa també la carretera de Barcelona a Madrid pels Brucs, que és l'eix bàsic de comunicació. El terme d'Esparreguera és una subdivisió del més antic del castell de les Espases, que apareix ja el 1027. L'antic castell d'Esparreguera i la primitiva parròquia (que servia un poblament dispers), actual santuari de Santa Maria del Puig el, s'aixecaven sobre la riba dreta del Llobregat. Des del 1351 el castell i el seu terme passaren a ésser feu de Montserrat. La població és coneguda per les representacions de la Passió. Dins el terme hi ha, a més, el balneari de la Puda de Montserrat, i el santuari de Sant Salvador de les Espases. El 1993 fou inaugurat el Museu Colònia Sedó, en les instal·lacions de l'antiga fàbrica Sedó, vinculat al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

Esplugues de Llobregat

Extensió: 5 km2
Població: 46 810 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, estès vers el pla de Llobregat, des dels contraforts que inicien a l'est la serra de Collserola (turó de Sant Pere Màrtir, 399 m alt); travessen el terme nombrosos torrents (d'Esplugues, de la Fontsanta, etc), en els quals sembla que hi hagué coves o esplugues. A partir dels anys cinquanta, la represa de l'activitat industrial i l'onada immigratòria a Barcelona i comarca féu que entre el 1950 i el 1960 la seva taxa de creixement fos la més alta del Principat (187,01%) i que esdevingués un dels municipis catalans amb més grau d'industrialització. Els sectors més importants són el quimicofarmacèutic, el de les arts gràfiques, el de transformats mecànics, el tèxtil i el dels transports. Hi ha perdut tota importància l'agricultura (vinya, cereals, llegums), que fins al començament del s XX fou l'activitat econòmica principal. L'aglomeració urbana (48 310 h agl [1991], espluguins; 110 m alt) forma actualment part del continu urbà barceloní; fins el 1900 la població s'agrupava en tres nuclis principals: al voltant de l'església parroquial de Santa Maria, després de Santa Magdalena, al turó anomenat antigament la Sagrera, a l'encreuament de la carretera de Madrid a França (construïda en 1763-65) amb la de segon ordre de Cornellà a Fogars de Tordera, i al Raval de Sant Mateu, al nord-est dels anteriors. L'església és esmentada ja el 1059. Esplugues fou poble reialenc del territori de Barcelona. El 1359 tenia 18 focs. El castell de Picalquers i diverses cases pairals (can Pi, can Clota, can Ramoneda, que es convertí, durant uns pocs anys, en el Museu Estrada, d'art contemporani) són d'origen medieval. Al començament del s XX la població inicià un canvi per influència del creixement de Barcelona. La millora de les comunicacions (carretera de Cornellà a Fogars, el 1903; autoòmnibus a la plaça d'Espanya de Barcelona, el 1916) i la instal·lació de l'electricitat, el telèfon i l'aigua hi possibilitaren el trasllat i la instal·lació de fàbriques i tallers, alhora que prenia importància com a centre residencial i d'estiueig burgès i menestral (urbanitzacions de la Plana, la Miranda, Finestrelles, la Mallola) i també residencial obrer (Can Vidalet i Can Pelegrí). El territori és parcialment zonificat: El Gallo (1960), Montesa (1959), la Plana són zones mixtes d'indústria i habitatge al voltant de la carretera de Cornellà; els antics barris d'estiueig s'han convertit en barris dormitori de la població obrera, amb l'excepció del nucli residencial de la Ciutat Diagonal, al voltant de Picalquers. Al barri de Montesa hi ha uns estudis de Televisió Espanyola. Els serveis urbans no s'han desenvolupat al mateix ritme de la població, i presenten forts dèficits. La línia de metro de Barcelona a Cornellà, passa pel límit del terme. La construcció de l'autopista que hi passa i els seus accessos han afectat 250 000 m2 del terme i han motivat la quasi desaparició del Raval i l'aïllament de Finestrelles del nucli urbà. El Centre Cultural d'Esplugues (L'Avenç des del 1907 fins al 1939) dugué una vida migrada fins el 1969, que començà a revitalitzar-se.

Gavà

Extensió: 31 km2
Població: 37 985 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, a la costa, a la part W del delta del Llobregat. El sector nord-occidental del terme és accidentat pels darrers contraforts del massís de Garraf (les Agulles, 548 m alt, al límit amb el terme de Begues), on hi ha el castell d'Eramprunyà i el lloc i santuari de Bruguers i, al S, la vall de Joan; aquest sector és ocupat per 826 ha de bosc (pinedes) i 918 de matollar, a més de conreus de secà (221 ha de garrofers, patates, farratge, cereals, llegums i arbres fruiters). El sector central, pla, a partir de la dessecació del delta és ocupat per conreus de regadiu (unes 400 ha), que utilitzen l'aigua de fonts càrstiques i de pous. El sector de la costa, que s'estén des de l'estany de la Murtra, a llevant, important reserva ecològica, fins a la platja de Castelldefels, amb un total de 4 km, constitueix, amb aquesta darrera, la platja de Barcelona. El desenvolupament turístic dels anys seixanta hi ha motivat la construcció d'un gran nombre de xalets i blocs d'apartaments, amb el nucli, important, de Gavamar, càmpings i hotels. Hi té importància la indústria (35% de la població activa el 1996), iniciada ja el 1914 amb la instal·lació de la fàbrica de la Companyia Roca de material sanitari i de radiadors, però que a partir de la crisi energètica dels anys setanta patí una gran davallada i baixà de les més de 400 empreses a prop d'un centenar. El 1998 hi havia censades un total de 246 empreses, de les quals gairebé la meitat corresponien al sector metal·lúrgic. Tanmateix, el principal sector són els serveis, que el 1996 ocupaven el 47% de la població activa amb més d'un miler d'establiments, el 20% dels quals corresponien directament a l'hoteleria. L'augment demogràfic, que el turisme i la indústria han afavorit, hi fou especialment espectacular en 1920-30 i 1950-60, períodes en què es doblà la població i l'augment prosseguí els anys següents. El poble (37 631 h [1996]; 9 m alt) és al peu del sector muntanyós; el nucli antic és esmentat al s XVI i depenia de la baronia d'Eramprunyà; la rompuda dels terrenys de caça i pesca no fou aconseguida fins al s XIX, quan els barons donaren el territori en emfiteusi als habitants, en feixes individuals d'una mujada o de dues. L'eixample, format al s XX, s'estén cap al NE i actualment forma un continu urbà amb Viladecans. Hi ha urbanitzacions del tipus de ciutat jardí (Bruguers i Can Llong). L'església parroquial és dedicada a sant Pere. Té estació del ferrocarril de Vilanova i la Geltrú a Barcelona i en travessa el terme l'autovia de Castelldefels. El municipi comprèn, a més, l'antiga quadra i veïnat de la Sentiu.

la Palma de Cervelló

Població: 1 285 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, a l'esquerra de la riera de la Palma o de Rafamans, afluent per l'esquerra de la de Cervelló, que neix al puig de les Agulles, dins el terme de Corbera de Llobregat. El poble (1 285 h [1996]; 122 m alt) es formà al llarg de la carretera que duu a Corbera. L'església parroquial (documentada el 1231) és dedicada a santa Maria i sant Brici. Des del 1937 fins a la fi de la guerra civil fou municipi independent. Després s'agregà a Cervelló i se'n segregà de nou el 1998.

Martorell

Extensió: 13 km2
Població: 17 822 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat. Centre estratègic de la comarca per la seva situació de vila antiga a la dreta del Llobregat, aigua avall de l'aiguabarreig amb l'Anoia, al llarg de la drecera entre ambdós rius, que representa la falla que posa en contacte el Silurià de la Serralada Litoral (serra de les Torretes, 277 m alt) i el Miocè de la depressió del Penedès-Vallès. El congost de Martorell, tall epigènic bastit pel Llobregat en endinsar-se en les pissarres resistents de la Serralada Litoral de plegament hercinià, constitueix la via de penetració més important de Barcelona cap a la Catalunya interior i tota la conca de l'Ebre. L'agricultura és en franca regressió davant l'increment constant de la indústria, que ocupa tres quartes parts del territori; la vinya havia estat el conreu principal (fou molt eficaç l'actuació del Sindicat Vitícola Comarcal de Martorell, fundat el 1917). El 1980 només quedaven 60 ha (4,7% del terme) dedicades als conreus de secà. Els regadius ocupen 15 ha (patates, llegums, fruita). El desenvolupament industrial s'ha beneficiat de la condició de Martorell com a nus de comunicacions: autopista a València, carreteres a Lleida, a Terrassa, a Olesa, a Vilafranca, a Piera i a Capellades, ferrocarrils de la RENFE (línia de Tarragona a Barcelona per Vilafranca) i dels Ferrocarrils Catalans (a Igualada i a Manresa). La indústria menestral i manufacturera és molt antiga a Martorell, però no es consolidà fins que hom creà la colònia fabril de Can Bros, (s XIX), dedicada al tèxtil, que perdurà fins el 1967. A la primera meitat del s XX, era molt important la indústria tèxtil (filats i teixits de cotó), amb empreses de forta tradició com la fàbrica del Vapor i la del Molí Fariner. També hi tenia una gran tradició la indústria paperera (fàbrica del Molí Paperer, avui tancada), i la mecànica (fàbriques de motors i mobles metàl·lics). Amb el desenvolupament dels anys seixanta cresqué molt la construcció, avui un dels sectors més afectats per la crisi dels anys setanta. El decenni dels anys seixanta hom creà el polígon industrial de la Torre i s'hi instal·là la gran indústria, representada per CPC, del ram de l'alimentació, el complex SOLVAY, del sector químic i la SEAT, del ram metal·lúrgic, que hi té un centre de producció i el centre d'investigació. Altres rams que hi són representats són el de plàstics i cautxú, paper i arts gràfiques, fusta, tèxtil i ceràmica. Hi ha més de 300 empreses. Martorell és un centre comercial de primera categoria. El mercat setmanal (dissabtes) és documentat des del 1556; les fires d'abril, concedides per la reina Maria el 1422, foren represes el 1946 amb el nom de fires de primavera, dedicades inicialment al bestiar de pèl i modernament a maquinària agrícola, insecticides i aviram. El cens del 1 900 assenyala una població de 3 221 h, que el 1920 havia pujat a 4 295 h. Els anys següents a la guerra civil de 1936-39, foren de gran expansió (6 019 h [1945]), i el creixement dels anys seixanta fou espectacular: 10 295 h el 1965 i 13 086 el 1970. Durant el decenni dels setanta el creixement fou més lent (14 715 h [1975]) i s'estabilitzà els anys següents (16 147 h [1981]). La vila (15 655 h agl i 49 h diss [1981], martorellencs; 56 m alt) és a la dreta de l'Anoia, al seu aiguabarreig amb el Llobregat. Té l'emplaçament propi dels pobles camí, a la vora de l'antic pont del Diable, damunt el Llobregat, de base romana i refet totalment el 1283. L'església arxiprestal de Santa Maria, que contenia un notable retaule major esculpit en 1611-16 per Agustí Pujol, fou destruïda el 1936 i bastida de nou a la postguerra. La plaça Major, on hi ha la casa de la vila, és decorada amb esgrafiats. El Museu Municipal Vicenç Ros, instal·lat a l'antic convent de caputxins, reuneix el conjunt de rajoles més complet i valuós del Principat, i el Memorial-Museu Vicenç Ros guarda valuoses col·leccions de ceràmica. El Museu Santacana, dit l' Enrajolada, conserva fragments arquitectònics de monuments barcelonins. L'antic hospital ha estat substituït per un modern Centre Sanitari Assistencial. L'eixample de la població a l'altre costat de l'Anoia fou iniciat ja als ss XVIII-XIX; el barri de Can Carreres ha absorbit l'antic raval del Pontarró (hi ha l'estació del ferrocarril). L'expansió continua cap al barri de Bons Aires i vers els nous polígons industrials. Tradicionalment, Martorell ha estat identificat amb l'Ad Fines dels romans a causa del seu emplaçament al costat del pont del Diable, que travessava el Rubricatus (Llobregat) romà. El 1114 tingué lloc, al congost de Martorell, una victòria decisiva del comte Ramon Berenguer III i els d'Urgell i Cerdanya contra els almoràvits. Formà part de la baronia de Castellvell, de la qual arribà a ésser la capital; després d'ésser confiscada la baronia al comte Mateu de Foix (1396), fou concedit a la vila el privilegi d'ésser carrer de Barcelona. El 1474 passà, amb la baronia de Castellvell, a mans dels Requesens. Al seu descendent Luis Fajardo y de Requesens-Zúñiga, marquès de Los Vélez, li fou concedit el marquesat de Martorell, i el seu fill Pedro Fajardo y de Requesens-Zúñiga, cinquè marquès de Los Vélez i marquès de Martorell, al capdavant de les tropes castellanes de Felip IV, a l'inici de la guerra dels Segadors (1641), el 21 de gener, prengué la població, que fou saquejada, en la seva marxa vers Barcelona. En la guerra del Francès, sofrí danys el 1808, com a represàlia de la batalla del Bruc; el 1809 hi fou traslladat el quarter general del general Vives, i el 1814 es rendiren, a la vila, els francesos al baró d'Eroles. El municipi comprèn, a més, l'antic castell de Rocafort; a un quilòmetre hi ha l'església de Santa Margarida, la qual havia format part del priorat de Sant Genís de Rocafort.

Molins de Rei

Extensió: 16 km2
Població: 18 752 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, estès des de la riba esquerra del Llobregat (límit occidental) fins als primers contraforts de la serra de Collserola (turó de Santa Creu d'Olorda, 434 m alt); les penyes de Castellví (237 m) separen les valls de la riera de Sant Bartomeu de la de Vallvidrera, que li fa de col·lector i drena el sector meridional del terme; altres rieres afluents del Llobregat travessen el territori. Els darrers anys, durant la fase de creixement industrial han estat ocupades grans extensions del pla per a usos fabrils, polígons d'habitatges i també per a l'autopista de Barcelona a Tarragona, amb la qual cosa les superfícies conreades anteriorment han sofert una minva considerable. La muntanya és boscada, de grans pinedes (pi blanc i de pinyons); encara hi ha petites extensions d'alzinars. S'hi desenvolupa una agricultura de secà (ametllers, presseguers, cirerers i vinya), com també verdura i llegums. En aquesta zona la població és dispersa en veïnats (Sant Bartomeu de la Quadra, la Rierada, Vallpineda, etc). Actualment la indústria pateix un moment de crisi, sobretot el sector tèxtil, que té al municipi una gran tradició. L'activitat que agrupa més centres de producció és el sector metal·lúrgic, seguit pels de la fusta i les arts gràfiques. La indústria es localitza sobretot al llarg de la carretera de Barcelona a Lleida i als polígons industrials (el Pal i la Riera de Molí). El 1960 hi havia 10 191 h, dels quals el 27,92% eren immigrats. La vila (17 531 h [1991], molinencs; 37 m alt), situada entre el riu i el raiguer de la serra, és travessada per la carretera de Barcelona a Lleida i per la línia de ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca (que separa el nucli antic de l'eixample nou, situat, sobretot, al llarg de la carretera de Vallvidrera). El centre és a les places de Catalunya i de la Creu; l'església parroquial és dedicada a sant Miquel. El Museu Municipal fou fundat per una agrupació laboral i cultural privada; hi ha també el Foment Cultural i Artístic, creat els anys vint, que des del 1964 col·labora en l'organització de les Setmanes del Nou Cinema Espanyol, una delegació de la Unió Excursionista de Catalunya, l'Agrupació Folklòrica Molins de Rei, un orfeó i diverses entitats esportives. La proximitat amb Barcelona ha potenciat el desenvolupament urbà, però les mateixes vies de comunicació, l'accidentada topografia, el canal de la Infanta, n'han dificultat el creixement; així, l'autopista sense peatge fins a Molins de Rei (1969) i l'accés al nou pont sobre el Llobregat, que substitueix el bastit per Carles III en 1763-67 (enfonsat parcialment per les inundacions del 1971 i derruït per les autoritats governatives el 1972, malgrat la forta oposició pública), accentuen les dificultats de connexió dins el terme. Aquesta dificultat d'expansió de la vila ha provocat un procés de renovació urbana del centre, amb l'augment dels coeficients d'edificabilitat. La població sorgí al voltant d'uns molins que hom establí a la vora del riu a la fi del s XII per concessió del comte rei Alfons I. Al s XIII ja hi havia els carrers de Dalt i de Baix, i l'església, que depenia de Santa Creu d'Olorda, esdevingué parròquia independent el 1297. Al s XIV era ja una vila emmurallada. El 1430 Alfons IV de Catalunya-Aragó la donà a Galceran de Requesens (malgrat el privilegi de no-alienació, concedit el 1419) i esdevingué centre de la baronia de Molins de Rei. El palau senyorial, que els Requesens construïren i enriquiren durant els ss XV i XVI, ocupava una gran part del nucli (entre la plaça de la Creu i el carrer de Boters i el carrer de Baix i el carrer Major); molt malmès el 1808 pels francesos, que derrotaren les forces antinapoleòniques al costat de la població i la saquejaren, en la gran acció que tingué lloc per vèncer la resistència a la línia del Llobregat, el palau fou venut a parts durant el s XIX; el 1873 sofrí un nou incendi, durant la tercera guerra Carlina. La construcció del pont del Llobregat (1763-67) i del canal de la Infanta (1819) marcaren una nova etapa de desenvolupament, deturada només a l'època de la fil·loxera. La zona esportiva municipal ha estat bastida al barri del Torrent de l'Hospital. A més del poble de Sant Bartomeu de la Quadra, el veïnat de la Rierada, l'antic castell de Castellciuró, l'església de Sant Pere de Romaní, la torre i antiga quadra de Torre Abadal i la urbanització de Vallpineda, hi ha dins el terme algunes urbanitzacions que ocupen terrenys destinats a zona verda: Ca N'Amigó, Portell del Rector, Turó d'en Quirze, Can Tintorer, Can Ribes. El parc natural de Collserola afecta unes 500 ha del municipi.

Olesa de Montserrat

Extensió: 17 km2
Població: 15 797 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, estès a l'esquerra del Llobregat (límit occidental del terme) fins al torrent de Sant Jaume (afluent del Llobregat a través de la riera de Gaià), que en forma el límit oriental, als vessants meridionals de les serres de Sant Salvador de les Espases (413 m alt) i de Puigventós (594 m alt). L'agricultura de secà és en regressió davant el creixement industrial. La zona més propera al riu és dedicada a horts i fruiters, bé que últimament, per causa de l'eixample del nucli urbà i per a la instal·lació de diverses fàbriques tèxtils vora el riu, l'ús agrícola ha minvat. En l'actualitat hi ha 60 ha de regadiu i 875 de secà. Hom hi conrea, a més de les oliveres, verdures i arbres fruiters. El 1982 hi havia 8 empreses de tints i acabats (1 200 obrers). Hi ha també 3 fàbriques de gèneres de punt (100 obrers). Els darrers vint anys s'hi han instal·lat empreses d'altres sectors, com el químic (130 obrers), el metal·lúrgic (80), el de l'alimentació i el de la decoració. La vila (13 788 h agl [1981], olesans; 124 m alt) és a l'esquerra del Llobregat, enfront del nucli urbà d'Esparreguera. L'església parroquial és dedicada a santa Maria. El desenvolupament de la població (índex de creixement del 30,7% en 1960-70) ha impulsat l'expansió urbana, dificultada però per la línia dels Ferrocarrils Catalans, amb un augment del 59% en el nombre d'habitatges i la formació d'un barri obrer de l'Obra Sindical del Hogar. El Raval de la Indústria, format al començament del s XX, és al NW. Olesa es formà dins el terme de l'antic castell de Sacama, del qual resta l'església de Sant Pere Sacama, romànica; hom té notícia del nucli habitat a l'actual emplaçament el 1002. Com el castell, el 1359 passà a ésser de la jurisdicció del monestir de Montserrat, i esdevingué el centre dels dominis montserratins. Tingué molta anomenada l'oli d'Olesa (el 1929 obtingué a l'Exposició Internacional de Barcelona la medalla d'or). La industrialització s'inicià ja al s XIX aprofitant la força hidràulica del Llobregat. Hom celebra anualment representacions de la Passió. El 1983 fou destruït per un incendi el Gran Teatre de la Passió, construït el 1951. El nou teatre fou inaugurat l'any 1987. El municipi comprèn, a més, el nucli de Sant Jaume, on la delegació del Centre Excursionista de Terrassa a Olesa ha descobert una necròpoli visigòtica; hom ha creat un museu arqueològic per a acollir-ne les restes.

Pallejà

Extensió: 8 km2
Població: 6 846 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, estès a les terrasses fluvials de la dreta del Llobregat, límit oriental del terme, aigua avall de Sant Andreu de la Barca. El territori és accidentat pels contraforts nord-orientals del massís de l'Ordal (el pla de Montmany) i cobert per extensos boscs de pi blanc; modernament s'ha convertit en important lloc d'estiueig i de segona residència (urbanitzacions de Fontpineda i de Montmany de Sobre-roca). L'agricultura es localitza a la franja plana de la vora del riu; predomina el regadiu, amb 89 ha sobre les 11 del secà. N'hi ha més de 160 de destinades a guaret i 160 de bosc. Els productes principals són la fruita (peres, pomes, préssecs i prunes), les maduixes i les hortalisses (enciams i espinacs). Antigament hi fou important la producció de vi, oli, ametlles, garrofes, ordi, blat de moro i tomàquets. Hi ha algunes indústries antigues com la d'extracció i transformació de materials geològics per fer-ne calç i ciment. Actualment es fa extracció de pedra calcària, dolomies, gresos i àrids. Hi hi una fàbrica de cintes i brodats, diverses de confecció, de mobles, una de metal·lúrgica i tallers de construccions metàl·liques i una bòbila. No fou fins el 1920 (629 h) que la població començà a créixer ininterrompudament fins a l'actualitat, malgrat que el darrer cens ja assenyala un lleu descens. La immigració ha estat molt important: el 1975 el 16% de la població era nascuda al poble, el 33% era d'origen andalús, el 14% de la resta d'altres regions de l'estat i la resta procedia de diverses comarques de Catalunya. El poble (5 214 h agl i 43 h diss [1981]; 48 m alt) s'allarga al voltant de la carretera de Barcelona a Lleida; la seva expansió és limitada per la via dels Ferrocarrils Catalans. Al lloc dit Vinya Gran s'ha format un nucli de població marginal amb predomini dels habitatges d'autoconstrucció. L'església parroquial és dedicada a santa Eulàlia. La quadra de Pallejà era inclosa dins la baronia de Cervelló i pertanyia ja al s XIII als Clariana, que la vengueren el 1315 als Alomar, de qui, per enllaç, passà als Torrelles, senyors de la Roca del Vallès, i als Sentmenat, senyors i després marquesos de Sentmenat. L'anomenat castell de Pallejà correspon a l'antiga casa aloera. Hom l'ha cedit en part a la parròquia per a la celebració d'actes culturals. El 1813 fou pres a les tropes franceses pel general Manso, però el general Suchet el recuperà aviat.

Sant Andreu de la Barca

ant: Sant Andreu d'Aigüestoses
Extensió: 5 km2
Població: 18 332 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, situat a la dreta del Llobregat (límit oriental del terme), entre Pallejà i Martorell. En part muntanyós, accidentat pels contraforts del massís d'Ordal, amb les cotes màximes del turó del Pi Tallat (256 m alt) i del serrat del cap de Sabat (221 m alt), i boscat amb predomini del pi blanc (107 ha), que ha anat substituint la típica alzina. La part plana (sector oriental) té riques terres de regadiu a la vora del Llobregat, de la riera del Palau i del torrent de Can Canals, que hi desemboquen. És travessat, també, per un canal, descobert, de la companyia d'aigües de Barcelona. L'agricultura és en regressió (el 1970 ocupava només el 3,4% de la població activa): la superfície conreable s'ha anat reduint els darrers quinze anys a favor de la urbanització del municipi (indústria i habitatges); els principals conreus són els arbres fruiters (predominen els presseguers en les terres de secà i les pomeres a les de regadiu), les hortalisses, la vinya, els ametllers, les oliveres. La població activa industrial és ocupada en part al mateix municipi i en part als sectors industrials veïns, a l'Hospitalet i a Barcelona. La indústria, localitzada preferentment entre les vies de les línies dels ferrocarrils i el Llobregat, els polígons industrials de Can Pelegrí i de Can Celleres, Can Sunyer de Palau i la Torre Bovera. Els principals sectors són el metal·lúrgic (acers, laminats, transformats metàllics, maquinària, accessoris per a automòbils), l'electrònic, el químic (plàstics i productes farmacèutics) i del paper i les arts gràfiques. Hi ha també indústries alimentàries (farines i pinsos), de la construcció, de construcció d'embarcacions esportives, tallers i magatzems. La població, en regressió a l'últim terç del s XIX (sofrí l'impacte de la fil·loxera), es mantingué estacionària (fora d'un petit increment entre el 1920 i el 1930) fins al decenni dels cinquanta, que inicià una corba ascendent (augmentà en un 172% entre el 1950 i el 1960 i en un 319% entre el 1960 i el 1970), motivada principalment per la continuada onada immigratòria cap a la regió de Barcelona. El poble (10 795 h agl i 419 h diss [1981], andreuencs o santandreuencs; 42 m alt) és a l'esquerra del Llobregat; el nucli antic és al voltant de la carretera i la via del ferrocarril i, en els darrers anys, més enllà de la via del ferrocarril, vers l'antiga colònia del Palau, que de zona d'estiueig de Barcelona s'ha anat transformant en zona residencial de la població del municipi. S'han generat dèficits en equipaments urbans. Té pla general d'ordenació urbana (1974). Han sorgit nombroses urbanitzacions, com la de Can Llopard, Can Xandri, Prats, Can Salvi. Formà part de la baronia de Castellvell. Dins el terme hi ha, a més, el casal anomenat el Palau Vell.

Sant Boi de Llobregat

ant: Sant Boi d'Alcalà o simplement Alcalà
Extensió: 22 km2
Població: 78 005 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, format per una plana a la dreta del Llobregat (límit oriental del terme) i pel sector muntanyós, on es destaquen la muntanya i santuari de Sant Ramon, bell mirador de la part meridional del Baix Llobregat, on hom ha començat (1987) a construir el parc de la Muntanyeta, de 35 ha d'extensió, i la cadena de turons que arriben fins a la vall del riu; en un d'aquests turons es troba el castell de Sant Boi, al voltant del qual hi ha el nucli antic de la població. A la plana, travessada pel canal de la dreta del Llobregat, els conreus són de regadiu i presenten una alta productivitat; hi predominen els arbres fruiters (pomeres, presseguers, pereres) i hortalisses (carxofes, enciams, escaroles, tomàquets), que vers el 1970 ocupaven unes 875 ha. Els principals conreus de secà (60 ha) són els cereals (blat, ordi i civada) i llegums (mongetes). Ha desaparegut la vinya. No obstant això, en els darrers anys l'agricultura ha anat cedint terrenys a l'expansió urbana i industrial i la indústria ha esdevingut la seva base econòmica. La tradicional fira agrícola i ramadera de la Puríssima és avui agrícola, industrial i comercial. La indústria tèxtil fou la primera a instal·lar-s'hi, vers el 1920; actualment és molt diversificada i els sectors principals, llevat del tèxtil, són el metal·lúrgic, el químic (sobretot plàstics i cautxú), el de la construcció (en crisi), el de la fusta, el del calçat i de la confecció, l'alimentari (embotits, olives i begudes carbòniques), el dels electrodomèstics i el de les arts gràfiques (Planeta, Sopena). La indústria és localitzada preferentment al voltant de la carretera de Santa Creu de Calafell a Fogars de Tordera, en els sectors anomenats de Sales, el Fonollar, el Bullidor i Salines. La proximitat amb Barcelona (11 km) i el boom de la indústria i la immigració a la comarca i la regió de Barcelona convertí primer Sant Boi en ciutat dormitori de Barcelona i, més tard, en centre industrial. La població, estacionària al decenni dels quaranta, sofrí entre el 1960 i el 1981 un augment del 375%. La vila (73 663 h agl i 887 h diss [1981], santboians o santboiencs; 30 m alt), situada a la vora dreta del Llobregat, és formada pel nucli antic, al voltant de l'antic castell de Sant Boi (o casa del Puig, convertit en hotel), amb l'església del s XVIII (1725-52) i antics casals, com els dels senyors de la Pobla (avui Biblioteca Popular), de can Noneu, de can Puig, de can Llanger. Els eixamples del N i del S es començaren a construir al tombant del s XX en forma de ciutat jardí; en aquesta època es desenvolupà també el barri del Molí Nou, on es troba l'Institut Psiquiàtric de la Mare de Déu de Montserrat, creat el 1854 i que ocupà l'antic convent dels caputxins (s XVI). A partir del decenni dels cinquanta es formaren els barris perifèrics, com la Ciutat Cooperativa, prop de la carretera a Sant Climent de Llobregat i que limita amb la colònia Güell (ja dins el terme de Santa Coloma de Cervelló), el barri benestant de Marianao, al costat del parc municipal del mateix nom (on es conserva la torre del marquès de Marianao, de la fi del s XIX), el barri del Bori, a l'antiga quadra de Benviure, les urbanitzacions (la majoria clandestines) dels vessants de la muntanya de Sant Ramon, els barris obrers de Casa Blanca, al costat de la carretera de Santa Creu de Calafell, i de Cinco Rosas, de l'Organización Sindical del Hogar, separat del centre urbà pel parc municipal d'esports i el parc mòbil automobilístic militar, al costat del qual el 1972 fou inaugurada la planta transformadora d'escombraries ideada per la Comissió d'Urbanisme i Serveis de Barcelona i altres municipis, que deixà de funcionar el 1976 a causa de continuades queixes de la població. Els equipaments urbans han esdevingut absolutament deficitaris, especialment en els barris nous. El lloc de Sant Boi, inicialment amb el nom d'Alcalà, esmentat el 991, que pertanyia en iniciar-se la conquesta al terme del castell d'Eramprunyà, passà el 966 a la baronia de Cervelló, però aviat s'incorporà al patrimoni de la seu de Barcelona, on seguí fins al s XV. El 1238 Guillem de la Cera era senyor del castell de Sant Boi; en foren també senyors els Marc, els Rosanes, els Torrelles, que esdevingueren titulars de la baronia de Sant Boi, però a més d'aquesta jurisdicció (dita de l'Alou) existien dins la vila les de la Pobla Arlovina (que des de mitjan s XV pertanyia a les monges de Valldonzella) i la del Reial (del rei). Per iniciativa reial, el Consell de Cent barceloní projectà al s XIII la construcció d'un pont damunt el Llobregat (acabat el 1303); això i la creació, després, de la barca de Sant Boi, que facilitava la comunicació de Barcelona amb les terres de ponent en les llargues èpoques en què el pont era intransitable per l'acció de les riuades, convertí la població en un important centre comercial, i s'hi crearen hostals, carnisseries, s'hi anaren desenvolupant activitats, com la confecció de teles de lli, d'espardenyes, i el comerç agrícola i ramader (els dissabtes s'hi celebrava un concorregut mercat setmanal, a la plaça de l'Alou). En construir-se, a la fi del s XVIII, el pont de Molins de Rei, el principal tràfic es derivà cap a aquell nou pas. Després de molts d'anys de mantenir-se enderrocat el pont de Sant Boi, el 1864 Lluís Castells i Comas el féu reconstruir. El nucli antic de la població era format pel barri de Sant Pere, amb l'ermita del mateix nom, esmentada ja el 1004 i que desaparegué definitivament el 1837 en emmurallar la vila amb motiu de la primera guerra Carlina, i la Pobla Arlovina, que es començà a formar al s XI. El terme constava, a més de la quadra de Benviure (o Bari), amb el castell del mateix nom (avui en estat semiruïnós), de les del Llor, de la Torre Salvana i del Fonollar. Dins el terme hom ha trobat restes ibèriques (moneda, ceràmica) i romanes (les termes romanes, situades a la confluència del carrer de l'Hospital i l'avinguda de Maria Girona, són en estat ruïnós). Hom ha defensat la tesi que la ciutat romana de Subur fou localitzada en l'actual emplaçament de Sant Boi i no a Sitges. El 1921 s'hi formà el primer equip de rugbi de l'estat espanyol (la Unió Esportiva Santboiana); el santboià Baldiri Aleu i Torres en fou l'introductor. Hom hi publicà des del 1955 la revista mensual "Vida Samboiana", dependent de l'ajuntament. El 1976 s'hi celebrà el primer acte públic autoritzat des del 1939 commemorant la festa de l'Onze de Setembre, amb motiu d'ésser enterrat en aquesta localitat el darrer conseller en cap de Barcelona, Rafael Casanova. L'any 1982 fou erigit cap del partit judicial, del qual depenen els jutjats de Gavà, Viladecans, Castelldefels i Begues. Anteriorment havia depès, primer de Sant Feliu de Llobregat i, a partir del 1960 de l'Hospitalet de Llobregat.

Sant Climent de Llobregat

ant: Almafà
Extensió: 11 km2
Població: 2 476 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, situat als vessants NE del massís de Garraf (puig d'Endí, 345 m, a l'W; costa Fustera, 363 m, al N; muntanya de Sant Ramon, 288 m, a l'E). Drenen el territori una sèrie de rieres que formen la riera de Sant Climent, la qual es perd dins les marjals del delta del Llobregat dins el terme de Viladecans. El territori, molt trencat, és en part cobert de pinedes i matollar. L'agricultura és predominantment de secà (200 ha) i els principals conreus són els arbres fruiters, especialment els cirerers, de gran anomenada. Al regadiu (4 ha) hom conrea hortalisses. Part de la població activa treballa a la indústria de Gavà i Viladecans. Té certa tradició l'estiueig. Malgrat les escasses activitats industrials del municipi (la construcció és gairebé l'única), la població augmenta per la proximitat amb l'àrea industrial de Barcelona i del Baix Llobregat. L'any 1984, hi fou inaugurat el Museu d'Eines del Pagès. El poble (2 289 h [1991]; 85 m alt) és a la capçalera de la riera del seu nom. L'església parroquial és dedicada a sant Climent. El lloc formà part de la baronia d'Eramprunyà fins a mitjan s XVII, que passà als Ivorra, barons de Sant Vicenç i de Bellera.

Sant Esteve Sesrovires

Extensió: 19 km2
Població: 4 486 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, al N de la comarca, estès a l'esquerra de l'Anoia, a les terres planes de la Depressió Prelitoral. El bosc de pins, amb claps d'alzines i algun roure residual, es limita a unes 200 ha. L'agricultura és predominantment de secà, i el principal conreu la vinya, que dóna lloc a dues importants empreses vínicoles (masia Bac, que pertany a l'empresa Codorniu, i les caves de xampany Canals i Nubiola, que han estat adquirides per l'empresa Remosa); segueixen els cereals, arbres fruiters, especialment presseguers, oliveres, llegums, patates; al regadiu, hom conrea farratge, hortalisses i arbres fruiters. La industrialització ha estat afavorida els darrers anys per la proximitat de Martorell; hom ha endegat un polígon industrial. Les principals activitats industrials són les del sector metal·lúrgic (foneria, productes metàl·lics) i químic (plàstics); l'empresa de caramels Chupa-Chups hi té una important factoria. També hi ha una fàbrica de cartutxos de caça. Una de les factories de la SEAT ocupa una part del terme. S'ha desenvolupat també la funció de lloc de residència i estiueig (urbanitzacions de Ca N'Amat, la Coma, Bon Repòs). El poble (1 250 h agl i 64 h diss [1981], sesrovirencs; 173 m alt) és prop del torrent de Llops. L'església parroquial, obra de Domènech i Estapà, té dos campanars bessons. El lloc pertangué a la baronia de Castellvell. El municipi comprèn els veïnats deCan Bargalló,Can Prats,Can Margarit i part del poble de laBeguda Alta.

Sant Feliu de Llobregat

Extensió: 12 km2
Població: 35 797 h [1996]

Municipi i cap de la comarca del Baix Llobregat situat a la vall baixa del Llobregat, a l'esquerra del seu curs, límit a ponent del terme. És en part muntanyós (el puig d'Olorda, 435 m alt, a l'extrem de la serra de Collserola) i en part pla (format per les riques terres d'al·luvions del Llobregat), i és travessat pel canal de la Infanta (1819), que possibilità el desenvolupament d'una rica agricultura de regadiu que es convertí en la base econòmica del municipi. Les progressives industrialització i urbanització del terme des de la fi del decenni dels cinquanta han fet minvar la participació relativa de l'agricultura en la creació de riquesa; el 1982 hi havia 165 ha de regadiu i 63 ha de secà; s'hi conreen fruiters (pereres, presseguers i pruneres), hortalisses i roses —la ciutat és anomenada la ciutat de les roses i hom en celebra cada any una exposició—. La base econòmica del municipi és, però, la indústria, molt diversificada: transformats metàl·lics, productes químics i farmacèutics (Hoescht Ibèrica i els Laboratoris Lacer), tèxtil, construcció, paper, arts gràfiques, alimentació, mobles, etc; és un dels municipis més industrialitzats de la comarca. La població, en continu augment des del s XVIII, sofrí un creixement extraordinari els decennis dels seixanta (10 201 h el 1960) i setanta (21 751 h el 1970). El 1981 tenia 37 849 h i 37 394 el 1986. La ciutat (37 801 h agl i 48 h diss [1981], feliuans, feliuencs o santfeliuencs; 25 m alt), situada al desnivell format al peu de la muntanya de Santa Creu d'Olorda (des d'on es domina la terrassa al·luvial del Llobregat), és formada pel sector més antic al voltant de la carretera de Madrid a França per la Jonquera, que s'expandí durant el s XIX vers la línia del ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca (inaugurada el 1855). Aquesta línia és una barrera per a la comunicació dels barris d'edificació recent, de la part alta del terme, com el del Roser, el de la Salut o el centrat per l'avinguda de la marquesa de Castellbell, amb el centre. Al sud de la carretera de Lleida s'hi ha anat formant un petit eixample (barri de Can Falguera); a ponent d'aquesta carretera hi ha localitzats els polígons industrials. La carretera de Cornellà centra un sector mixt d'habitatge i indústria on hi ha situada la zona esportiva municipal. Forma un continu urbà amb Sant Joan Despí i Sant Just Desvern. Sotmès a un procés de renovació urbana, han estat destruïdes mostres arquitectòniques de valor històric com la torre Blanca (1958), de la família del Requesens (s XVI), o la torre de la Presó (1965), coneguda també per la torre de la Guarda dels Senyors de Sant Feliu. L'església parroquial és dedicada a sant Llorenç. Cap del partit judicial del Baix Llobregat, fou centre administratiu (1936) i comercial de la comarca, funció que ha anat perdent a profit de Barcelona; els dilluns s'hi celebra el mercat setmanal, d'origen medieval. Els equipaments urbans hi són deficitaris, especialment en els barris perifèrics. S'hi han creat associacions de veïns. L'autopista de Barcelona a Alacant i a Lleida travessa l'horta i circula paral·lela al riu. Hom té notícia de la parròquia des del 1283. La senyoria de Sant Feliu fou cedida per Jaume I als Durfort (1243) i venuda posteriorment (1325) a la pia almoina barcelonina. El 1365 tenia, juntament amb Sant Just Desvern, 37 focs. Al s XV era lloc forà de Barcelona. Fou, també, jurisdicció del marquès de Vilafranca. La urbanització moderna es realitzà a la fi del s XIX i al començament del XX: telègraf (1892), electricitat (1896), clavegueres (1911), telèfon (1917), escorxador (1924). El 1915 li fou incorporat part del territori d'Olorda i el 1929 li fou atorgat el títol de ciutat. Dins el terme hi ha els veïnats de Can Miano i de Santa Creu i el santuari de la Salut, el Club de Tennis Sant Jordi, l'Asil del Bon Pastor i algun gran casal senyorial, com el del marquès de Castellbell. El parc municipal de Can Nadal forma part de l'antiga propietat dels comtes de Vilardaga, i el de Can Sairac —amb l'anomenada torre dels Dimonis—, de la propietat de la família Sayrach. Té un Arxiu d'Història de la Ciutat, inclòs en el Palau dels Comtes de Vilardaga, un Museu Municipal i una biblioteca de la Caixa de Pensions; l'ajuntament publica des del 1958 un butlletí d'informació municipal. Les antigues societats del Casino (1879), la Unió Coral (1829) i l'ateneu (1892) han potenciat, juntament amb el Centre Parroquial (1942), el desvetllament de la vida cultural.

Sant Joan Despí

Extensió: 6 km2
Població: 26 805 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, situat al pla del Llobregat, a l'esquerra d'aquest riu, límit occidental del terme, a uns 12 km de Barcelona. Els terrenys són majoritàriament d'al·luvions. És regat pel Llobregat, el canal de la Infanta (cobert el 1975 en el seu pas per la vila) i algunes rieres, com la de la Fontsanta i la de Païssa. Poble agrícola amb fèrtils conreus de regadiu (horta i arbres fruiters), es començà a urbanitzar i industrialitzar a la fi del decenni dels cinquanta. Actualment hom dedica unes 200 ha al regadiu: fruiters (pereres i pomeres), hortalisses i llegums. La indústria, que s'ha convertit en la seva base econòmica, és situada als antics terrenys de secà, al polígon industrial de la Fontsanta (1965). Hi ha uns 5 000 llocs de treball industrial; els principals sectors són el del metall (2 000 treballadors; el de l'alimentació (1 500), amb les empreses C.Soler i Almirall i Gallina Blanca; el sector químic (400) i el del paper i les arts gràfiques (300). Darrerament s'hi instal·len magatzems i centres de distribució. Entre l'any 1900 i 1950 la població es duplicà i en els vint-i-cinc anys següents es multiplicà per deu (de 2 274 h el 1950 passà a 23 736 el 1975). El creixement d'aquests anys ha estat el més alt de la comarca. Darrerament la població s'ha estabilitzat (25 390 h el 1981) amb una lleugera tendència a la disminució (23 875 h el 1986). El poble (10 909 h agl [1985]; 14 m alt) s'estén entre la carretera veïnal de Cervelló a Sant Feliu de Llobregat (antic camí ral de Barcelona a Madrid), al llarg de la qual s'aixeca la part més antiga, amb l'església parroquial, dedicada a sant Joan Baptista (refeta de nou el 1852), i la capella romànica del Bonviatge, i la línia del ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca (té estació des del 1891). L'estructura urbana s'ha deteriorat pel procés de conversió dels habitatges de planta baixa en blocs d'habitatges i l'edificació de nous conjunts de blocs (per exemple, al barri de Sant Pancraç). Altres nuclis de població són els barris de les Begudes, vora la carretera de Sant Feliu de Llobregat i prop d'aquest municipi, els de lesPlanes (13 000 h [1985]), mixt d'habitatge i indústria, i el del Poble Nou de Sant Joan, que formen un continu urbà amb Cornellà, el de la Vil·la Dolors (vora el terme municipal de Sant Just Desvern), sorgit vers el 1934 com a lloc d'estiueig i de segona residència dels barcelonins i que amb l'edificació de blocs d'habitatges es va convertint en barri residencial obrer i el veïnat delPla del Vent, al N, entre la carretera i l'autopista. El polígon industrial de la Fontsanta es troba, també, al costat de l'autopista de Barcelona a Alacant. Forma part de la conurbació barcelonina. L'església de Sant Joan és esmentada ja al començament del s XI en el lloc dit vicus Mizianus. Fou després anomenada Sant Joan de Llobregat, i més tard Sant Joan Despí (1194). Fins al s XIV formà part de lesFranqueses del Llobregat; d'altra banda, pertangué al territori deBarcelona. En el fogatge de 1365-70 tenia 28 focs. El 1723 JaumeSalvador i Pedrol hi creà un jardí botànic, el pioner del Principat. El club esportiu fou creat el 1920, i el 1934 hom construí el camp d'esports. Cal esmentar els edificis modernistes de Josep Maria Jujol, com la Torre dels Ous o casa Gibert i la Maria Negre (1915), adquirida fa uns quants anys per l'ajuntament per convertir-la en casa de cultura, i que encara s'ha de restaurar. Dins el terme han estat trobades sepultures de fossa de l'època neolítica.

Sant Just Desvern

Extensió: 8 km2
Població: 13 306 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, al vessant SW de la serra de Collserola. Comprèn la vall formada per la riera de Sant Just (confluència dels torrents de Can Merlès i de Can Cardona) i és travessat, també, pels torrents de la Fontsanta i del Pont Reixat, que conflueixen dins el terme de Sant Joan Despí. Tradicionalment agrícola i boscat, es convertí des del començament del s XX en lloc de segona residència dels barcelonins. L'agricultura, en regressió, es conserva en el sector septentrional del terme, on els principals conreus són les hortalisses, els garrofers, els ametllers i la vinya. La base econòmica és la indústria, que es localitza principalment en el polígon industrial, a l'extrem occidental del municipi, al S de la carretera de Barcelona a Madrid, al límit amb Sant Joan Despí. Els principals sectors industrials són el de les transformacions metàl·liques; el de la construcció, l'alimentari i el químic, relacionat amb els productes de cautxú, farmacèutics i perfumeria. Forma una mancomunitat de serveis municipals amb Cornellà de Llobregat, Sant Joan Despí i Sant Feliu de Llobregat. La població experimentà un fort creixement a partir del 1950, motivat per la proximitat de Barcelona; en 1950-60 es duplicà i en 1960-70 s'incrementà en un 34%. El poble (10 861 h agl [1981], santjustencs; 122 m alt) s'estén entre la riera de Sant Just i la carretera de Madrid a Barcelona. La part més antiga, al voltant de l'antic camí ral (carrers del Raval i de Badó), al peu del turó d'en Ramoneda, és formada per cases de planta i pis amb pati i, sovint, amb hortet; hi ha l'església parroquial, dedicada a sant Just, i el mercat municipal. Entre el nucli antic i la carretera de Madrid s'ha format durant el s XX una zona de ciutat jardí d'un nivell d'alta categoria. Aquests sectors s'han vist sotmesos aquests darrers anys a un ràpid procés de renovació urbana, amb la substitució de cases unifamiliars per blocs d'habitatges. El barri de la Miranda (prolongació del barri del mateix nom d'Esplugues de Llobregat) sorgí els anys quaranta i és situat al turó d'en Ramoneda; és format per algunes torres, per cases d'autoconstrucció. Prop del terme de Sant Feliu de Llobregat hi ha el barri de la Torreblanca (antiga quadra). Al NE del terme s'han desenvolupat urbanitzacions, com la de Can Pedrosa —prop de la qual hi ha l'estació receptora de l'ENHER— i la de Bell Soleig, separades del centre urbà pel camí de Vallvidrera. Al lloc que ocupava la fàbrica de ciments Sanson (traslladada a Olorda), hi ha el bloc d'habitatges Walden 7, de Ricard Bofill. Algunes estructures de l'antiga fàbrica, com ara els antics dipòsits, han estat aprofitades per a instal·lar-hi el taller d'arquitectura del dit arquitecte. L'antiga masia de Can Ginestar, reformada i voltada d'un parc espaiós (parc del Mil·lenari), és seu, des del 1976, de la casa de cultura (biblioteca, museu, arxiu). Conserva cases antigues, com can Solanes, can Modolell, i cases pairals, com can Coscoll, ca N'Oliveres, can Mèlic (convertit en un centre poliesportiu des del 1979), can Rodan, can Pedrosa, can Carbonell, can Merlès, can Fatjó i can Baró, la majoria dels ss XIV a XVI. Els principals centres culturals són l'Ateneu de Sant Just Desvern, el Cineclub Recerca (que aplega, entre altres seccions, l'Orfeó Enric Morera), L'ajuntament ha creat recentment un patronat de cultura municipal. Té una agrupació ciclista, dos clubs de futbol i altres entitats esportives. La parròquia de Sant Just és esmentada ja el 985; hom té notícia, també, des del 1049, del castell anomenat torre des Verç o des Vern, dins aquesta parròquia. El lloc formà part del territori de Barcelona, dins el qual formava, amb les Corts de Sarrià, les Franqueses del Llobregat. Pere III el declarà carrer de Barcelona el 1385. Dins el terme, on hi hagué, encara, l'antic monestir de Sant Joan de l'Erm, hom ha trobat restes d'un poblat ibèric al turó de la Penya del Moro i vestigis romans a diversos indrets.

Sant Vicenç dels Horts

Extensió: 9 km2
Població: 22 621 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, situat a la dreta del Llobregat (límit oriental del terme), entre les rieres de Cervelló i de Torrelles. És en part pla, amb fèrtils terres d'al·luvió (pla del Llobregat), i en part muntanyós (massís de Garraf), amb el puig Castellar (186 m) i el puig Perdiguer i terrenys rocallosos i gairebé improductius. La seva activitat tradicional és l'agricultura, especialment la de regadiu, localitzada vora el riu, que aprofita les aigües del canal de la Dreta (amb l'assut dit la Resclosa, construïda al s XIX) i que és en procés de regressió des que s'inicià la industrialització del terme a la fi del decenni dels anys cinquanta. Els principals conreus són les hortalisses (37,5 ha) i els arbres fruiters (111 ha). La indústria ha esdevingut la base econòmica del municipi; els principals sectors industrials són el siderometal·lúrgic, el de materials de la construcció (Ciments Molins), el tèxtil, el de la construcció, el del paper i les arts gràfiques (Printer). El gran increment de la població (gairebé s'ha quadruplicat entre el 1960 i el 1981), juntament amb la manca de les obres d'urbanització necessàries, ha generat forts dèficits en equipaments urbans; la població activa, formada en gran part per treballadors no qualificats, és especialment afectada per la crisi econòmica i l'atur. El poble (19935 h [1981]; 22 m alt) és format pel nucli més antic, situat al voltant de la carretera de Sant Boi a Sant Vicenç dels Horts, i la zona d'expandiment modern, limitada en el seu creixement vers la muntanya per la línia dels Ferrocarrils Catalans. L'església parroquial, dedicada a sant Vicenç, és del 1717. Altres nuclis de població són els barris antics del Serral, raval sorgit a la zona agrícola vora el Llobregat, del Poblenou, ciutat jardí sorgida en el tombant del segle vora l'estació del ferrocarril —al costat de la qual hom construí els anys setanta el conjunt de blocs d'habitatges de la Vinyola—, i de Sant Antoni, vora la carretera de Torrelles. Els barris més moderns, com el de la Guàrdia, Sant Josep o Can Costa (situats al sector muntanyenc, entre els camins del mas Vila i del puig Castellar i separats per un tàlveg per on passa el camí Fondo), o com el de Sant Roc (format al voltant de la capella del mateix nom), són mancats, sovint, d'urbanitzacions i formats per cases d'autoconstrucció. Hom té notícia documental del terme des del 965. La parròquia pertanyia el 985 al terme del castell de Cervelló i arribà a esdevenir el nucli de població més important de la baronia de Cervelló, fins al punt que hi construïren el castell nou deCervelló (o castell de Sant Vicenç o de Sant Antoni). Durant alguns segles s'establiren al terme els monjos benedictins de Sant Pau del Camp (al molí dels Frares). Hi ha tres entitats culturals: el Centre Catòlic, la Societat Recreativa La Vicentina i l'Ateneu Familiar; i des del 1967 un Museu d'Art Matern.

Santa Coloma de Cervelló

ant: Santa Coloma de Montpedrós
Extensió: 7 km2
Població: 3 358 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, estès a la dreta del Llobregat, entre les rieres de la Mallorquina, al N, i de Can Solé, al S, i accidentat pels contraforts del massís de Garraf (el Montpedrós o muntanya de Sant Antoni, a 304 m alt, és termenal amb Torrelles de Llobregat i Sant Vicenç dels Horts). L'agricultura ha estat l'activitat bàsica fins els anys seixanta; actualment ha iniciat un lent procés de regressió davant l'expansió de la indústria. Els principals conreus són els d'horta (arbres 207 ha), regats pel canal de la dreta del Llobregat, i els cirerers. Els conreus de secà (367 ha; cereals, vinya, oliveres) s'estenen pel sector muntanyós, boscat en part, en el qual els darrers anys han sorgit gran nombre d'urbanitzacions per a segona residència i estiueig, algunes clandestines. La indústria es reduí gairebé fins el 1964 a la important fàbrica tèxtil de la colònia Güell, comprada el 1944 per la família Bertrand i clausurada el 1973 en obrir una nova factoria a Ordis (Alt Empordà). Després dels greus problemes (atur, serveis, habitatges) que creà aquest fet, la indústria s'ha diversificat i consta actualment de diverses empreses (tallers de fusteria, mecànics, d'arts plàstiques, i fàbriques d'embotits i bombons, del ram metal·lúrgic, químic i de la construcció). El poble (2 565 h [1996], colomins; 75 m alt) és al peu del sector muntanyós, prop de la carretera de Sant Boi de Llobregat a Sant Vicenç dels Horts; la seva lenta expansió és impulsada per la funció de lloc de segona residència. El lloc de Montpedrós ja és esmentat el 965. La població es formà al voltant de l'església parroquial de Santa Coloma i pertangué a la baronia de Cervelló. El barri de la colònia Güell forma un continu urbà amb la Ciutat Cooperativa de Sant Boi de Llobregat; la notable cripta construïda per Gaudí és avui parròquia; són interessants el conjunt d'habitatges projectats per J.Rubió i Bellvé i per F.Berenguer i Mestres; s'hi troba el baixador de la línia dels Ferrocarrils Catalans, que discorre paral·lela a la carretera i al Llobregat. El barri de Can Colomer (32 h [1996]) és al límit amb el terme de Sant Vicenç dels Horts. El municipi comprèn encara l'antiga quadra Salbana, amb la torre Salbana, propietat dels marquesos de Barberà, i l'ermita de Sant Antoni, al Montpedrós.

Torrelles de Llobregat [Sant Martí de Torrelles ]

Extensió: 14 km2
Població: 3 114 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, situat a la dreta del Llobregat, al sector oriental del massís del Garraf (puig Vicenç, 469 m alt; costa Fustera, 363 m alt). Comprèn la capçalera de la riera de Torrelles, que desemboca al Llobregat per l'esquerra al terme de Sant Vicenç dels Horts, i és formada per les rieres de can Güell i de can Mas i la riera de can Bruguera. El terme és en bona part muntanyós i molt boscat (58,8% de la seva superfície), amb predomini dels pins. La seva base econòmica és l'agricultura i la ramaderia; hi ha cereals i vinya, però el producte més important és la fruita, sobretot els cirerers (30 ha de regadiu i 270 de secà). La indústria és reduïda al sector de la construcció, l'hostaleria i els serveis, que troben ocupació des del decenni dels seixanta en l'edificació de cases d'estiueig i de segona residència dels barcelonins. Hi ha l'exposició permanent Catalunya en miniatura. A l'estiu la població, estacionària des de fa anys, es triplica o més i tot. El poble (1 547 h agl [1991]; 126 m alt) es troba a la petita vall i a l'esquerra de la riera del seu nom. L'església parroquial és dedicada a sant Martí. Comunica amb Sant Vicenç dels Horts per una carretera local. El lloc era al s X un alou del terme de Cervelló, baronia de la qual formà part. En el fogatge de 1365-70 la quadra de Torrelles —d'Arnau de Torrelles, del terme del castell de Cervelló— constava de 30 focs, d'església i de cavallers. Al s XV Martí Benet de Torrelles era el senyor de la quadra de Torrelles i de Pallejà. Posteriorment la seva jurisdicció es repartí entre el rei i el marquès de la Manresana. Dins el terme hi ha el poble de Torrelletes, la caseria de les Cases del Frare i diverses urbanitzacions i masos.

Vallirana

Extensió: 24 km2
Població: 8 407 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, al límit amb l'Alt Penedès i Garraf, al sector del massís de Garraf de les serres d'Ordal (puig Bernat, al límit amb Oleseta, 606 m alt). El terme s'estén al N des del coll de la creu d'Ordal (W) fins prop del nucli de Cervelló, i arriba al S fins al pla d'Ardenya i la penya del Moro (487 m). Comprèn tota la vall de la riera de Vallirana, afluent de capçalera de la riera de Cervelló, que neix al puig Bernat i s'uneix a l'anterior a la Llibra, i la capçalera de la de Cervelló. Una gran part del territori, molt muntanyós, és ocupat per unes 1 800 ha de bosc de pi blanc; el paisatge i la proximitat a Barcelona han afavorit la funció d'estiueig i segona residència, i s'hi han fet diverses urbanitzacions. Els conreus són predominantment de secà: vinya (200 ha) sobretot, i també oliveres (20 ha) i petites extensions de cereals, llegums, farratge i arbres fruiters (ametllers, cirerers i presseguers); el regadiu es limita a 15 ha. Hi ha granges avícoles. Les activitats industrials tradicionals (ciment i guix, tèxtil i alimentàries) s'han desenvolupat els darrers anys i s'han ampliat: la població activa industrial era l'any 1970 de 551 treballadors, i es destacava la fàbrica Companyia Catalana de Ciments Pòrtland (106 treballadors el 1971, però que actualment és tancada) i la de xocolata Ollé, i els sectors metal·lúrgics, de la fusta i químic, així com el de la construcció. El poble (3 087 h agl [1981], valliranencs; 205 m alt) s'allargassa a l'esquerra de la riera de Vallirana, tot seguint la carretera de Barcelona a Tarragona pel massís d'Ordal, gairebé unit al nucli de Cervelló pel barri de la Llibra i continuat vers ponent pel de les Casetes. L'església parroquial de Sant Mateu ha estat tradicionalment sufragània de la de Cervelló. El lloc formà part de la baronia de Cervelló (la quadra de Vallirana consta en el fogatge de 1365-70 com de la jurisdicció de Sant Cugat del Vallès), i passà a la mitra de Barcelona. Dins el terme hi ha la gran masia d' Ardenya.

Viladecans

Extensió: 20 km2
Població: 53 235 h [1996]

Municipi del Baix Llobregat, situat a la costa, al sector de la dreta del delta del Llobregat, entre els estanys de la Murtra i del Remolar. La platja és baixa i arenosa (és continuació de la platja de la Pineda de Castelldefels), i el territori predominantment pla, llevat de la part septentrional, accidentada per una sèrie d'elevacions (Miramar, 234 m alt; turó de Sant Ramon, al límit amb Sant Boi i amb Sant Climent de Llobregat, 288 m alt), contraforts nord-orientals del massís de Garraf. Drena el terme la riera de Sant Climent, que es perd a les marjals del delta. Prop de la platja hi ha els importants càmpings de la Balena Alegre, el Toro Brau i les Filipines (amb capacitat per a 10 287 persones), i diverses urbanitzacions amb apartaments per a segona residència i estiueig, dins la zona d'influència de Castelldefels. L'activitat bàsica del municipi havia estat l'agrícola, actualment en davallada per la ràpida industrialització i urbanització. L'horta, important encara fins a la darreria dels anys vuitanta i regada pel canal de la dreta del Llobregat i per pous, ha resultat perjudicada per la construcció de l'autopista Barcelona-Sitges (menys de 500 ha el 1990). El secà, a la muntanya, és d'unes 100 ha. Hi ha ramaderia de bestiar boví i porcí. En el sector industrial, destaca el ram metal·lúrgic (SAE Metron), dels electrodomèstics (Bru), de l'alimentació (Derivats Lactis Camy, Companyia de Sucres i Alcohols Ebre, etc), químic (Derivan) i d'altres factories relacionades amb el transport i la construcció. El sector primari ocupa menys de l'1% de la població activa, mentre que el secundari, afectat per la reconversió industrial, passà de més del 60% a l'inici dels anys setanta al 33,4% el 1986. Els sector de serveis (34,8%) i la construcció (10,7%) són en expansió. La població augmentà espectacularment en la dècada de 1960-70 (de 7 508 h a 24 483), i del 1860 al 1991 s'ha multiplicat per 40,4. El poble (48 294 h agl i 64 diss [1991]; 17 m alt) és al peu del sector muntanyós, al N del terme. El nucli antic, centrat per l'església parroquial de Sant Joan (l'actual edifici fou bastit a partir del 1940), s'ha expandit vers la muntanya i, sobretot, vers Gavà, població amb la qual forma pràcticament un continu urbà. Prop del límit amb Gavà hi ha el poblat de la important factoria de Roca Radiadors SA, radicada al veí terme de Gavà; actualment, el 65% dels treballadors d'aquesta factoria resideixen a Viladecans i també part de les instal·lacions són en aquest terme. Els barris actuals, la majoria de moderna formació, són Alba-rosa, la Montserratina, Sant Jordi (amb la nova parròquia de Santa Magdalena), el barri de Roca, el de Can Batllori, el de Can Palmer, el del Mas Ratés, el de la Torre-roja, construïda al voltant del castell del mateix nom, i el nou barri de Sales. El 1967 fou inaugurada la parròquia de Santa Maria de Sales, segons projecte de l'arquitecte vienès Robert Kramreiter, singular obra dins la línia de Le Corbusier. Cal esmentar també Can Modolell, edifici modernista i neogòtic bastit el 1892 sobre una torre medieval. El lloc és esmentat ja el 1011; al s XIV pertanyia a Francesc Burguès (els Burguès foren també senyors de la quadra Burguesa, on hi ha el santuari de Sales), i el 1562 passà a formar part de la baronia d' Eramprunyà (fou adquirida pels Fiveller), a la qual pertangué fins el 1625. A mitjan s XVII passà als Ivorra, barons de Sant Vicenç dels Horts i de Bellera.

Text extret de la Hiperenciclopèdia