LA FÍSICA

Un dels temes centrals clàssics (i actuals) quan s’estudia la phisis, és a dir, la naturalesa o el cosmos, és explicar els moviments i els canvis en general. Recordeu aquesta temàtica en Heràclit i Parmènides, i com Plató considerava que no hi ha coneixement veritable del món sensible perquè tot canvia constantment.

Aristòtil intentarà trobar la lògica dels canvis a partir de la seva teoria hilemòrfica, afegint-hi els conceptes de causa eficient i causa final. És la teoria de les quatre causes.

LES QUATRE CAUSES

El canvi consisteix en què allò que podia arribar a ser arribi a ser actualment. El moviment no és un pas del no-ser al ser (com creia Parmènides), sinó del ser al ser: del poder ser (potència) al ser-ho (acte). La matèria (potència) és un no-ser relatiu i no pas un no-ser absolut com el de Parmènides.

Causa significa allò que és necessari (però no suficient) per a què quelcom sigui el que és. Aristòtil distingeix quatre causes:

1.CAUSA MATERIAL (POTÈNCIA): Perquè quelcom sigui el que és cal que ho pugui ser. El poder ser és anomenat potència i el conjunt de les potencialitats és la matèria.

2.CAUSA EFICIENT: És la causa que fa efectiva una determinada potència.

3.CAUSA FINAL O TELOS: És la finalitat, l’objectiu del moviment. En els objectes naturals està continguda en la forma, però en els artificials la finalitat la decideix l’home.

4.CAUSA FORMAL (ACTE): Cal també que ho sigui actualment. Heus aquí l'ACTE, que és també descrit sota el concepte de FORMA.

Un exemple: com s’arriba a ser un ametller? Hi ha d’haver un conjunt de materials, començant per la llavor, i continuant per la terra, que puguin adquirir la forma d’ametller. Hi ha d’haver un ametller que produeixi la llavor, i pluja que la faci germinar (causa eficient). Al cap del temps s’aconseguirà un ametller nou, una forma d’ametller (acte), que era l’objectiu (o finalitat) de l’ametlla.

PENSA: Les ametlles tenen objectius (per exemple, arribar a ser un bon ametller)? I les girafes? Què hi tenen a veure les girafes amb tot això?

ELS ELEMENTS I EL COSMOS

Distingeix entre el món SUPRALUNAR i el món SUBLUNAR. El món supralunar és perfecte: descriu un moviment circular perfectament etern. Està constituït per l’èter, el més subtil dels elements. En el món sublunar diferencia quatre elements: terra, aigua, aire i foc. Per les seves combinacions aquests elements donen lloc a tots els cossos de la natura.

La distinció entre aquests dos móns perdurà fins ben entrat el Renaixement. La teoria copernicana, l'observació de Thycho Brae d'una supernova i les lleis de la gravitació universal de Newton significaren la fi definitiva de la distinció entre món sublunar i món supralunar.

El MOVIMENT NATURAL consisteix a TENDIR AL LLOC NATURAL. El foc tendeix naturalment a ocupar el lloc superior en el món sublunar, i a continuació trobem en ordre descendent l'aire, l'aigua i la terra. Si existeix la translació natural no existeix el buit; altrament el cos no podria seguir cap direcció determinada, ja que en el buit no hi ha ni dalt ni baix, ni dreta ni esquerra, perquè al buit no hi ha res.

Segons Aristòtil, en el moviment violent la velocitat és directament proporcional a la força i inversament proporcional a la resistència. Considera que per a mantenir el moviment cal que una força actuï constantment.

Què en diríeu de tot això tenint en compte la física actual? Podem diferenciar entre moviment natural i violent? Què és el moviment?

La física moderna farà l'aportació fonamental del PRINCIPI D'INÈRCIA. El principi d'inèrcia no considera el moviment com un procés sinó com un estat relatiu de la mateixa naturalesa que el repòs. A més, el moviment inercial descriurà una direcció rectilínia. En l'espai finit d'Aristòtil la direcció rectilínia del moviment inercial seria impossible, ja que el mòbil esgotaria l'espai en la seva trajectòria.

Segons la teoria de la relativitat, l’espai és finit o infinit? Té límits?

FÍSICA TELEOLÒGICA ARISTOTÈLICA CONTRA EL MECANICISME DEMOCRITIÀ

Un axioma fonamental de la concepció física aristotèlica és que la naturalesa no fa mai res en va. Així mateix, la naturalesa fa sempre el millor. Per tant, tot el que succeeix respon a una finalitat prèvia que s’ha de realitzar.

Aristòtil s'inspira principalment en l'observació dels éssers vius. La finalitat que observa en els moviments dels éssers vius la fa extensiva al moviment de tots els éssers naturals: TOT MOVIMENT PRESSUPOSA UNA FINALITAT (recordeu les quatre causes). Telos és sinònim de finalitat, i és per això que parlem de teleologisme o física teleològica.

Demòcrit afirmava que tots els fenòmens físics són el resultat d’una causalitat purament mecànica (mecanicisme). Aristòtil s'oposa a aquesta reducció de la naturalesa a un mecanisme cec. Els moviments organitzats que tot ésser viu desenvolupa en el seu creixement i que porten a la culminació en un individu ben constituït i, a la llarga, a la conservació de l'espècie, és el seu argument més sòlid, ja que no sembla que això pugui ser només conseqüència de mecanismes atzarosos.

Avui en dia, la teoria sintètica de l’evolució no va en la línia del pensament aristotèlic. Curiosament, ja Empedocles havia suposat una mena de selecció natural per la supervivència del més apte que és rebatuda per Aristòtil. L'adaptació biològica no pot derivar de coincidències accidentals. L'accident favorable és una excepció (de fet això ja ho tenia present Empedocles i també ho tindrà present Darwin).

En Aristòtil hi ha una preeminència de la funció: la funció crea l’òrgan. Per exemple, la naturalesa ha donat mans a l'home perquè és prou intel.ligent per a fer-les servir. Un biòleg modern ho plantejaria a l’inrevés: diria que l'home és prou intel.ligent gràcies, en part, a què té mans. Podeu revisar l'exercici sobre aquest tema que vam fer a primer de batxillerat clicant AQUÍ

Aristòtil no nega les causes mecàniques. Les causes mecàniques s'interfereixen sovint en les tendències naturals, impedint-les o facilitant-les. Però evidentment el més important són aquestes tendències naturals, les finalitats.

Pel que fa a la relació de la física amb la matemàtica, Aristòtil considera com en els objectes de la física podem trobar-hi volums, plans, línies i punts. Però el matemàtic abstreu aquests elements i els estudia separadament de les qualitats. El físic no pot perdre mai de vista el QUALITATIU, pensa Aristòtil. Per exemple: si d'una pedra ens limitem a estudiar-ne la figura i la quantitat no entendrem mai en què consisteix la seva physis, allò que fa que una pedra es mogui com una pedra (i no com un ocell!). En canvi, per a Demòcrit, les diferències entre els àtoms eren estrictament quantitatives.