MECANICISME I FINALISME

Un dels canvis més importants que s'ha donat al llarg de la història de la ciència ha estat passar del finalisme al mecanicisme.

Tots dos termes fan referència a les causes que expliquen els fenòmens i es basen en la distinció entre causes mecàniques i causes finals o finalitats.

Per exemple, si intento explicar per què he vingut avui a fer classe puc respondre:

1. Perquè tinc cames i els moviments sincronitzats de les cames m’han portat fins aquí.
2. Perquè vull cobrar a final de mes.

La primera explicació fa referència a les causes mecàniques, i la segona a la finalitat. Evidentment, primer he de venir i després cobraré. És a dir, que la finalitat és posterior al fenomen estudiat (haver vingut), mentre que les causes mecàniques són anteriors. De tota manera, si jo no hagués pensat en la finalitat, no s’hagués iniciat el moviment. Per tant, l’ordre real seria:

1. Representació mental de la finalitat
2. Causes mecàniques
3. Fenomen en qüestió
4. Possible realització de la finalitat

En les accions humanes intervenen finalitats que nosaltres mateixos ens proposem. Però quan estudiem la naturalesa la cosa ja no està tan clara. Els pensadors “finalistes” o “teleològics” (del grec “telos”, que significa finalitat), creuen que tot en la naturalesa passa per a realitzar alguna finalitat. Això implica l’acceptació de certa “intel.ligència natural” capaç de plantejar-se aquestes finalitats (representar-se-les mentalment, com diu el pas 1) i d’orientar la naturalesa en funció d’aquestes finalitats. Fàcilment es pot assimilar aquesta intel.ligència còsmica a la idea de Déu. El finalisme ens permetria afirmar que el món és com és perquè Déu el va voler així, el va pensar així i el va orientar com va voler. Precisament per això, aquest món és tan bonic i la naturalesa és “sàvia”.

REFLEXIONA: És realment bonic el món? Podria ser millor del que és? Leibniz (1646-1716) pensava que si el món l'ha creat Déu ha de ser el millor dels mons possibles. El món no és perfecte (només Déu és perfecte), però si un món millor fos possible, aleshores Déu l'hauria creat, perquè Déu només pot voler el millor, ja que si Déu no fos perfectament bo no seria l'ésser perfecte, és a dir, no seria Déu. En resum, vivim en el millor dels mons possibles, malgrat les malalties, les catàstrofes naturals i la maldat de molts homes. Però aquest raonament podria girar-se en contra de Leibniz: si aquest món no és prou bo és que no ha estat creat per Déu, és a dir, que no hi ha un ésser perfecte, creador del món.

De tota manera, les ciències naturals actuals prescindeixen del concepte de finalitat i limiten les seves explicacions a les causes mecàniques. Això no exclou les causes finals, però les margina de la ciència. Un científic pot creure que Déu dirigeix el món, però prescindeix d’aquesta creença en el seu esforç de comprensió del funcionament del món.

Els protagonistes d'aquest canvi han estat Galileu en el camp de la física i Darwin en la biologia.

D'ARISTÒTIL A GALILEU

Aristòtil (384-322 a.de C ) definia el moviment com un procés que tendeix a un fi. Tot moviment té una finalitat determinada. Això es pot apreciar en els moviments dels éssers vius.

Aristòtil creia que en el món sublunar hi ha quatre elements: terra, aigua, aire i foc. Cada un d'aquests té el seu lloc natural: la terra al centre, el foc a la part més alta i l'aigua i l'aire entremig. Els cossos formats majoritàriament per l'element terra cauen perquè cerquen el seu lloc natural, que és "a baix". Les coses calentes, formades de foc, tendeixen a elevar-se perquè busquen el seu lloc natural, que és "a dalt".

La finalitat principal de tots els moviments seria que el món estigués en equilibri i harmonia perfectes.

Galileu (1564-1642) plantejarà el tema del moviment d'una forma radicalment diferent a partir de la definició del principi de relativitat del moviment i del principi d'inèrcia.

Relativitat del moviment: repòs i moviment són relatius a un determinat punt de referència.

Principi d’inèrcia: tot cos tendeix a conservar el seu estat de repòs o moviment si no hi ha cap força que el modifiqui.

Així moviment i repòs són estats i no pas processos per aconseguir alguna finalitat. Com que no es tracta de processos no cal suposar una intel.ligència que els dirigeixi.

Els canvis d'estat s'expliquen per la intervenció de forces. La força és anterior al moviment (causa mecànica), i produeix una acceleració proporcional a la magnitud d’aquesta força. Així, si podem mesurar la força podrem calcular l'acceleració.

DE LAMARK A DARWIN

Segons Lamark (1744-1829), els animals s'esforcen per aconseguir quelcom determinat, i aquest esforç fa que evolucionin. Per exemple: les girafes s'esforcen per abastar les fulles més altes i és per això que els creix el coll. Els fills hereten aquestes característiques, i així s'arriba a les girafes de coll llarg.

Lamark no tenia coneixement dels mecanismes d'herència genètica que descobriria posteriorment Gregor Mendel (1822-1884). Tampoc tenia coneixement dels mecanismes de mutació dels gens. Ara sabem que només es transmet una modificació quan es tracta d'una alteració genètica.

Darwin (1809-1882) tampoc no coneixia els mecanismes de l'herència, però la seva teoria va eliminar les intencions dels animals de l'explicació de l'evolució. L'evolució es produeix per un mecanisme de "selecció natural". Quan un animal neix amb una petita mutació poden passar tres coses:

1. Que la mutació empitjori la seva adaptació al medi. Aleshores no té gaire possibilitats de competir per a reproduir-se. Així, la mutació no prosperarà.
2. Que la mutació ni millori ni empitjori l'adaptació al medi. L'atzar determinarà si apareix una nova espècie.
3. Que la mutació millori la seva adaptació al medi. Aleshores tindrà moltes possibilitats de competir per a la reproducció i és molt possible que aparegui una nova espècie.

Aquest és un mecanisme que no depèn de les intencions dels subjectes sinó de l'atzar que es produeixi una mutació i que les condicions mediambientals siguin favorables.

EXERCICI