EL FUNCIONAMENT DEL PSIQUISME HUMÀ

En l’individu conviuen dos principis: principi de plaer i principi de realitat.

Principi de plaer: Tendència a satisfer de forma immediata els desitjos conscients i inconscients (pulsions)

Principi de realitat: Tendència a censurar les pulsions pertorbadores, reprimint-les i expulsant-les de la vida conscient. Aquesta resistència ha de tenir una energia com a mínim tant important com la de la pròpia pulsió.

Tot això comporta una despesa d’energia psíquica que pot arribar a afeblir l’individu i a desequilibrar-lo, provocant l’aparició de la neurosi.

Els nostres somnis, els actes fallits, i els lapsus són l’expressió dissimulada,i moltes vegades simbòlica, d’uns elements pertorbadors que han estat censurats a nivell de consciència i reprimits o enviats a l’inconscient, des d’on pugnen per tornar a la consciència.

Per saber més sobre els somnis, clica aquí.

Els actes fallits són conductes tals com oblits involuntaris, pèrdua d’objectes, errors en l’execució d’operacions habituals, etc. Un acte fallit és una conducta que resulta de dues intencions contradictòries. Per exemple, ens oblidem d’assistir a una cita, a la qual estem convençuts que tenim el deure d’assistir-hi, però que no ens ve gens de gust.

Els lapses (o lapsus) són el fet de dir o escriure una paraula per una altra. Generalment la paraula pronunciada o escrita tradueix els nostres desitjos o intencions reprimits. Per exemple, el magistrat dóna per aixecada (acabada) la sessió justament quan ha d’iniciar-la.

Realment, en l’interior del psiquisme de l’individu hi ha una lluita. Ara bé, aquest signes de lluita interior (actes fallits, lapsus) són uns símptomes que no alteren pas gaire la vida conscient de l’individu, potser perquè no reflecteixen conflictes psicològics gaire greus. Ara bé, quan la oposició entre dues intencions o entre una pulsió i una resistència provoquen un conflicte més important, aleshores el psiquisme, per tal d’evitar que s’arribi a conseqüències dramàtiques (desequilibris psíquics neuròtics) utilitza uns mecanismes de defensa que ajuden a transformar, disfressar i desviar les pulsions, de tal manera que puguin aflorar a la consciència sense que aquesta s’alarmi i les torni a reprimir.

ELS MECANISMES DE DEFENSA

El mecanisme de defensa més important és la repressió. És el principal mitjà de defensa, el que actua de forma immediata i mecànica. Consisteix a retornar i mantenir les pulsions pertorbadores a l’inconscient.

Els altres mecanismes de defensa tenen el seu origen en el caràcter sovint insuficient i perillosament no definitiu de la repressió. És a dir, els altres mecanismes de defensa actuen quan l’energia necessària per fer actuar la repressió i l’energia de la pulsió que vol manifestar-se poden desencadenar un conflicte important dins la personalitat.

Si el subjecte és incapaç de controlar el conflicte, el resultat és que a nivell de consciència apareixen la frustració i el sentiment de culpa: frustració per no haver satisfet la pulsió, i sentiment de culpa pels retrets que es fa l’individu pels actes o idees que ell mateix considera reprovables. Aquests dos sentiments combinats acaben originant-ne un altre: el sentiment d’angoixa.

Gràcies als altres mecanismes de defensa, algunes pulsions reprimides poden manifestar-se a nivell conscient, encara que de manera dissimulada, tergiversada o canviada. Vegem doncs aquests mecanismes complementaris:

1.SUBLIMACIÓ: La sublimació permet desviar les pulsions sexuals o les pulsions agressives cap a realitzacions o actuacions que siguin acceptables socialment o que tinguin un valor social positiu. Els exemples són realment sorprenents, i ens fan pensar que la sublimació és al mateix temps un mecanisme de salut mental i un motor fonamental de progrés social o cultural:

-Els cirurgians i els carnissers, en la seva feina, poden sublimar una agressivitat sàdica

-Les obres d’art i la literatura són sublimacions de les pulsions sexuals.

Els moviments artístics d’avantguarda, com el surrealisme o el dadaisme, recolliren les idees de la psicoanàlisi i reivindicaren l’origen inconscient de l’art. En les seves creacions utilitzaven mètodes automàtics, que alliberessin espontàniament motivacions de les quals ni el propi artista era conscient, o mètodes de recreació dels somnis (penseu, per exemple, en Dalí)

2.DESPLAÇAMENT: És el trasllat de l’energia d’una pulsió del seu veritable objectiu a un objectiu substitutori. Exemples:

-El nen que es xucla el dit, a falta del pit de la mare, actua per desplaçament.

-També actua per desplaçament l’empleat que és escridassat per un superior, sense atrevir-se a respondre, i en arribar a casa escridassa o pega la seva muller, perquè la sopa és freda o calenta.

3.PROJECCIÓ: Consisteix en l’expulsió de si mateix i localització en altres persones o coses de les qualitats, sentiments i desitjos que el propi individu no vol reconèixer com a seus. Exemples:

-Quan sóc insolidari però em limito a indignar-me perquèla gent en general és insolidària, realitzo una projecció

-Quan un subjecte deprimit acusa als que l’envolten d’estar de mal humor, també s’està projectant aquest sentiment desagradable.

4.REGRESSIÓ: És el retorn a una etapa anterior de la maduració psíquica de la personalitat de l’individu. Es manifesta per actituds i comportaments característics d’un nivell d’edat inferior. Retornem psíquica i conductualment a un moment en què no patíem el conflicte, per un lapse de temps breu o de forma constant. Exemples:

-Uns adults fan criaturades i retornen per uns instants a la infantesa.

-L’enuresi (incontinència d’orina), que coincideix sovint amb el naixement d’un germà, és una conducta regressiva.

5.LA FORMACIÓ REACTIVA: És l’actitud psicològica de sentit contrari a la d’un desig reprimit, que es constitueix com una reacció contra aquest, per tal de contrarestar els seus efectes.

Per exemple, per motius diversos un pare pot arribar a sentir odi o rancúnia contra un fill seu, però com que considera indigne, immoral i insuportable aquest sentiment contra el seu fill, el transforma en el seu contrari, manifestant així sempre un desmesurat sentiment d’amor i protecció cap al seu fill.

6.RACIONALITZACIÓ: És el procediment pel qual el subjecte justifica lògicament motivacions inconscients i irracionals.

Per exemple, aquella persona que en un determinat moment pot deixar-se emportar per un estat d’irritació i agredeix a una altra persona, pot sentir, llavors, un remordiment intens per l’acció realitzada. Per fer desaparèixer aquest sentiment de la consciència, acaba construint i trobant motius objectius que justifiquen l’acció realitzada ( “algú li havia de parar els peus a aquest!”, o bé, “no podia quedar-me sense respondre”...)

INTENTA RESPONDRE LA SEGÜENT QÜESTIÓ: És possible que la filosofia moral estoica sigui un mecanisme de racionalització? Què en podria dir Nietzsche?