Xavier Vilaseca i Bañeras
FILOSOFIA PER A JOVES ESTUDIANTS
LA GENEALOGIA DE LA MORAL
L’home s’ha plantejat la responsabilitat de les seves accions com un problema. Ha plantejat la qüestió manllevant els conceptes de causa i efecte que utilitzem per relacionar-nos amb el món (com havia explicat Hume), i els ha utilitzat per a “explicar el món” (Hume ja ens havia advertit que no es pot utilitzar metafísicament el mecanisme d’associació d’idees causa-efecte). Així ha aparegut la polèmica entre els defensors de la llibertat com autodeterminació de la voluntat (que seria el cas de Descartes) i els que creuen en la determinació causal de tots els nostres actes (que seria el cas d’Spinoza, seguint la tradició estòïca), negant la llibertat.
Nietzsche entén que es tracta d’una polèmica fictícia que respon a desitjos personals contraposats dels que se senten orgullosos del que fan i reclamen ser reconeguts com a responsables i els que defugen la responsabilitat per descarregar-se de la culpa:
...només ens hauríem de servir de la noció de causa i efecte com a conceptes purs, i això vol dir com a ficcions convencionals útils per identificar i fer comprensibles les coses, no pas per explicar-les. En la realitat en si no hi ha cap “connexió causal”, ni “necessitat” ni “determinisme psicològic”; aquí no segueix “l’efecte de la causa”, no hi regeix cap “llei”. Som nosaltresque imaginem la causa, la conseqüència, la reciprocitat, la relativitat, l’obligació, el nombre, la llei, la llibertat, el fonament, el fi; i quan barregem i mesclem aquest món simbòlic amb les coses com si fos un món en si, actuem com sempre hem actuat, mitològicament. Una “voluntat determinada” és mitologia: en la vida real només hi ha lloc per una voluntat forta i feble.
(...) En qualsevol cas, el determinisme de la voluntat sempre es percep com a problema, si ho he observat correctament, des de dos punts de vista del tot oposats, però sempre d’una manera profundament personal: els uns volen mantenir a tot preu la seva “responsabilitat”, la “fe en ells mateixos”, el dret personal al seu mèrit (les races orgulloses pertanyen a aquest grup); els altres, tot al contrari, no volen ser responsables ni culpables de res i exigeixen, a causa de l’íntim menyspreu que senten per ells mateixos, poder descarregar la culpa en qualsevol altre lloc. Avui en dia aquests es dediquen a escriure llibres protegint els delinqüents; la seva disfressa preferida és una mena de compassió socialista.
F.Nietzsche. Més enllà del bé i del mal.
Nietzsche dóna una nova interpretació de l’origen de la moral aprofundint en la distinció entre:
La moral dels senyors és una moral de la plenitud i la força, mentre que la moral dels febles és una moral de la utilitat (per a la supervivència del feble).
En cada un d’aquests dos casos les mateixes paraules tenen significats diferents, en cada cas els conceptes morals signifiquen coses contràries:
Nietzsche comença la seva anàlisi genealògica dels valors a partir d’un estudi etimològic dels noms que designen els valors en els diferents idiomes (recordeu que Nietzsche era filòleg), i arriba a la conclusió que totes les formes del terme “bo” deriven de paraules que caracteritzen les qualitats de la classe dominant, mentre que “dolent” deriva sempre de termes que caracteritzen la classe dominada. Això posa de manifest que originàriament van ser els forts els que van posar els noms a les coses i als valors.
Hi ha una moral de senyors i una moral d’esclaus (...). Les diferències morals de valor sorgeixen o bé al si d’una espècie dominant, conscient i satisfeta de la seva diferència respecte als dominats – o bé entre els dominats, els esclaus i subordinats de tots els nivells. En el primer cas, quan els dominants estableixen el concepte “bo”, els estats anímics elevats i orgullosos es perceben com a caràcters més distingits i determinants d’una jerarquia. (...) Tot d’una ens adonem que en aquesta primera espècie de moral l’oposició “bo” i “dolent” significa “noble” i “menyspreable” –l’oposició “bo” i “malvat” té tot un altre origen. Menyspreats ho són el fluix, el poruc, el mesquí, el que només pensa en un profit miserable; també el desconfiat amb la seva mirada servil, el que s’humilia ell mateix, l’espècie d’home gos, que es deixa maltractar, el captaire adulador, i sobre tot el mentider –que el poble baix és mentider és una sòlida convicció de tots els aristòcrates. Nosaltres els “vertaders” –així s’anomenaven en l’antiga Grècia els nobles. És evident que els signes de valor moral es refereixen en primer lloc a persones i solament més tard i de forma derivada a les accions: per ant és un error de gruix que els historiadors de la moral comencin fent-se sobre el seu origen preguntes com ara “per què s’elogia una acció compassiva?”. L’espècie aristocràtica d’home ho sent que és ella mateixa qui determina els valors, no li cal fer-se aprovar per ningú, sinó que dictamina que “allò que em perjudica és perjudicial en si”; sap que és l’únic que en absolut presta dignitat a les coses; és creador de valors. I tot això que sap de si mateix, ho honora: una moral així és una glorificació de si mateix. En primer pla es posa el sentiment de plenitud, de poder que flueix desbordant, la felicitat de la tensió elevada, la consciència d’una riquesa a qui agrada donar i regalar –la persona noble també ajuda l’infeliç, però no pas, o no del tot, per compassió, sinó per un impuls que genera la riquesa excessiva del seu poder.
(...)
Suposant que els violats, els oprimits, els afligits, els serfs, insegurs i cansats d’ells mateixos volguessin plantejar una moral, a què s’assemblarien les seves valoracions morals? Possiblement serà l’expressió d’un recel pessimista contra la condició humana, potser una condemna de l’home mateix juntament amb la seva condició. La mirada de l’esclau és poc favorable a les virtuts dels poderosos: s’hi mostra escèptic i desconfiat, i sent una desconfiança subtil contra tot allò que s’honora com a “bo” en aquelles virtuts- ell es voldria persuadir que la felicitat mateixa del poderós no és autèntica. I com a contrapunt es destaquen i es fan sortir a la superfície les qualitats que alleugen la condició dels afligits: aquí s’han d’honorar la compassió, la mà sempre amatent a prestar ajuda, la tendresa del cor, la paciència, la diligència, la humilitat, l’afabilitat-, ja que aquestes són aquí les qualitats més útils i gairebé el mitjà únic de suportar l’aclaparament de l’existència. La moral de l’esclau és essencialment la moral de la utilitat.
F.Nietzsche. Més enllà del bé i del mal.
Nietzsche critica els utilitaristes, que interpreten l’origen dels valors a partir de la idea d’utilitat. Alguns pensen que originàriament, certes accions no egoistes van ser anomenades “bones” per els que en treien profit. Més tard, es va oblidar aquest origen i, pel costum de valorar-les van acabar essent valorades per elles mateixes. El procés seria: utilitat, costum i oblit de l’origen. Però, per què s’hauria d’haver oblidat la utilitat del que s’anomena “bo”? Altres utilitaristes anglesos consideren que la utilitat manifesta en l’experiència acumulada i repetida al llarg del temps és el que consolida un valor. Però Nietzsche tampoc no hi està d’acord:
“El judici d’allò que és “bo” no ve pas d’aquells qui foren afavorits per la “bondat”. Més aviat foren els “bons”, és a dir, els nobles, els poderosos, els qui gaudien d’una posició i uns sentiments superiors, aquells qui s’estimaren i s’establiren ells mateixos amb les seves obres com a bons, és a dir, de primer rang, en contraposició a tot allò que era baix, de sentiments baixos, vulgar i plebeu. En virtut d’aquest pathos de la distància s’empararen del dret de crear valors. Què els importava el profit? El punt de vista del profit és precisament el més estrany i inadequat pel que fa a aquest brollador calent de judicis de valor que determinen i destaquen des de dalt un rang. (...) En aquest origen es basa el fet que de bon començament el mot “bo” no va pas unit necessàriament a accions que “no són egoistes”. (...) Més aviat s’esdevé que, només en el cas d’una decadència dels judicis de valor aristocràtics, tota aquesta contraposició entre accions “egoistes” i les accions que “no es consideren egoistes” s’imposa com més va més en la consciència humana. Emprant la meva terminologia, es tracta de l’instint de ramat allò que s’expressa al capdavall amb un mot (fins i tot amb mots) en aquesta contraposició. Àdhuc aleshores, tanmateix, ha de passar molt temps fins que aquest instint senyoregi en tal mesura, que la valoració moral resti veritablement presa i fixada en aquesta contraposició (com s’escau, per exemple, actualment a Europa: avui dia el prejudici que pren per sinònims els termes “moral”, “generós”, “desintéressé” senyoreja ja amb la força d’una “idea fixa” i d’una dèria).”
F.Nietzsche. Genealogia de la moral
Tot el que sigui seguir modes, apuntar-se al corrent, a les ideologies, “anar de...”, és un símptoma de debilitat. Així doncs és tan feble i tan poc lloable pertànyer a les masses nazis de les joventuts hitlerianes com formar part d’una comuna hippie, com fer-se monjo benedictí o com rapar-se el cabell i anar a fer de Hare Chrisna!
Et sembla que en aquestes imatges hi ha una clara expressió de força? De quina mena de força? És la força de l'home o l'anul.lació de l'home?
La fortalesa de la voluntat es manifesta en l’individu amb esperit de senyor, que afirma i valora la seva individualitat. La debilitat, en canvi, tendeix al gregarisme, a l’instint de ramat. Tot el que és gregari és decadent. Els que no poden suportar la vida s’han d’ajuntar en ramats, com els xais.
L’home fort està arrelat a la vida, a la terra, es nodreix de lluites i tempestes i no s’humilia ni decau.
“El pi de Formentor”. Quina mena d’instint simbolitza l’arbre del poema?
Els senyors són positius, afirmen la vida. Els esclaus, els ressentits, són negatius, s’expressen “en contra de”. La seva acció és una reacció. Els senyors són actius, són feliços actuant tal com són, i consideren als febles com a infeliços dignes de compassió. Si els menyspreen no és per odi, sinó per llàstima, perquè els veuen infeliços. Els febles, els impotents, els oprimits, els esclaus, en canvi, són passius. Només se senten feliços quan descansen, quan estan narcotitzats, anestesiats, tranquils, en pau. El feble és més intel·ligent, no té més remei que usar la intel·ligència per trobar els camins obscurs i amagats que li permetin sobreviure. El noble és instintiu, intuïtiu, sincer, directe. El feble enverina lentament. El noble ataca directament, es deixa emportar per la rauxa. El noble no té por dels seus enemics. Al contrari, els estima veritablement (no com el fals amor entre els homes, el que els cristians anomenen “perdó” de Déu i “amor entre els homes”). Un home feble no es mereix ser tingut per enemic, no val ni per això, no n’és digne.
“Que en té de respecte pels seus enemics un home noble! I aquest respecte constitueix ja un pont que emmena devers l’amor... L’home noble exigeix que l’enemic sigui una mena de distinció de la seva pròpia persona.”
F.Nietzsche. Genealogia de la moral.
El feble, en canvi, no estima els seus enemics sinó que els pateix i per això és rancorós i ressentit. La moral dels febles és una moral del ressentiment. Els anomena bàrbars, salvatges, perversos:
“No pot sorprendre el fet que els anyells siguin rancorosos envers les grans aus de rapinya. L’única cosa que no es pot fer raonablement és retreure a les grans aus de rapinya el fet que s’emportin uns quants anyells petits. I quan els anyells es diuen entre ells: “Aquestes aus de rapinya són perverses. Per tant, ¿no ha de ser bo un anyell, l’ésser que es diferencia més d’una au de rapinya i que és gairebé la seva antítesi?”, no és possible d’objectar res a l’establiment d’aquest ideal, llevat que les aus de rapinya els esguardaran d’una forma sorneguera i tal vegada es diran entre elles: “Nosaltres no sentim cap rancor envers aquells anyells bons, sinó que fins i tot els estimem, car no hi ha res que sigui tan saborós com un anyell tendre.” El fet d’exigir de la força que no es manifesti com a força, que no vulgui dominar, que no vulgui humiliar, que no vulgui manar, que no sedegi enemics, ni resistències, ni triomfs, és tan absurd com el fet d’exigir de la feblesa que es manifesti com a força.”
F.Nietzsche. Genealogia de la moral
Suposar que el fort s’ha d’autocensurar és un absurd. No es pot separar la força de les seves accions com si es tractés d’una causa i un efecte, com si darrera d’allò que és fort hi hagués un substrat indiferent (substància, cosa en si, àtoms, la força, l’energia...) capaç de decidir lliurement si manifesta o no la seva força. “No hi ha cap ésser darrera del fet, de l’acció, de l’esdeveniment. L’agent ha estat simplement afegit a l’acció. L’acció ho és tot.” El fort no és lliure de ser feble, no pot escollir, així com l’àliga no escull ser carnívora o vegetariana! La distinció entre la causa i l’efecte i la suposició d’una causalitat lliure, d’una ànima que escull la seva vida, que pot escollir la seva virtut, és una pura confusió i perversió lingüística.
Per què menja cucs en Simba?
A la Genealogia de la Moral explica que la casta dominant pot ser la dels senyors, però també pot ser la casta sacerdotal. Quan els sacerdots inventen valors, apareixen distincions com “pur” i “impur”. El “pur”, al principi, només significa l’home “que es renta, que s’absté de certs menjars que comporten algunes malalties de la pell, que no dorm amb les dones brutes del poble baix, que avorreix la sang.” Nietzsche ensuma que de bon començament “hi hagué quelcom que no era sa en aquelles aristocràcies sacerdotals”. Els judicis de valor de l’aristocràcia dels cavallers expressaven una corporalitat vigorosa, salut i força. Estimaven “la guerra, l’aventura, la caça, la dansa, els torneigs i, en general, tot allò que implica en ell mateix una acció vigorosa, lliure, vivaç i alegre.” En canvi, els sacerdots valoren “el dejuni, la continència sexual, la fugida al desert. (...) A això s’afegeix totala metafísica dels sacerdots, enemiga dels sentits, capaç de crear éssers refinats i corromputs, el seu poder d’hipnotitzar-se a l’estil del faquir i del braman.“
Qui dels dos és més "excel.lent", Aquiles o Sant Pau Eremita? Qui dels dos triomfarà com a model de virtut?
Quan les castes sacerdotals, per gelosia, s’enfronten als cavallers, són els enemics més perillosos.
“Per quina raó? Perquè són els més impotents. A partir d’aquesta impotència, l’odi esdevé en ells una cosa monstruosa i inquietant, es converteix en la cosa més espectral i verinosa.”
F.Nietzsche. Genealogia de la moral.
Les castes sacerdotals imposen ideals ascètics de negació de la vida. Però la seva acció respon també a l’instint de vida:
L’ideal ascètic sorgeix de l’instint de protecció i de salvació propi d’una vida que degenera, la qual lluita per la seva existència i malda per conservar-se amb tots els mitjans. Indica un entrebanc i un cansament fisiològics parcials, contra els quals lluiten contínuament amb nous mitjans i noves troballes els instints més pregons de la vida que romanen intactes. L’ideal ascètic és un d’aquests mitjans.
(...) El sacerdot ascètic és el desig encarnat de ser d’una manera diferent, de ser a una altra banda, i constitueix certament el grau suprem d’aquest desig, la seva ardència i la seva passió autèntiques. Tanmateix, la força del seu desig és la trava que aquí el lliga. Precisament per això es converteix en l’instrument que ha de treballar per crear condicions més favorables al fet de ser aquí i al fet de ser home. Precisament amb aquest força manté fermament lligat a l’existència tot el ramat de descastats, de malcontents, de no reeixits, de dissortats, de tota mena de sofrents en ells mateixos, mentre ell va instintivament davant d’ells com a pastor.
F.Nietzsche. Genealogia de la moral.
El ressentiment del feble és el que porta a condemnar la moral del fort: El ressentit es revenja del fort introduint el sentiment de culpabilitat, de pecat.
L’orgull, el poder, la força, la vitalitat són pecat. Totes les virtuts de l’home fort són pecat i cal que se’n senti culpable. Però aquesta revenja, aquesta moral també afecta al feble. De fet, el feble viu en primer terme aquest sentiment de culpa, que el porta a voler retallar encara més la seva pròpia vida. D’aquí venen els ideals ascètics de penitència, abstinència, sacrifici... A la segona meditació entrarà en profunditat en el punt concret de la culpa.
El feble espera la revenja definitiva quan ell, benaurat (recordem les benaurances de Jesús), contemplarà des del cel com el fort crema als inferns (és més difícil que un ric vagi al cel que no pas que un camell passi per l’ull d’una agulla de cosir).
Judici final, de Hans Memling (1467)
I l’amor al proïsme que prediquen els cristians? On és? On és el perdó? Tot això només són falsedats.
“Perquè, en què consisteix la benaurança d’aquell paradís? Potser nosaltres mateixos ja ho endevinaríem. Tanmateix, és millor que ens ho testimoniï expressament una autoritat que no pot menysprear-se pel que fa a aquestes qüestions: Tomàs d’Aquino, el gran mestre i sant. “Beati in regno coelesti”, diu amb una dolcesa similar a la d’un anyell, “els benaurats veuran al reialme celestial les penes dels condemnats, per tal que els satisfaci més llur benaurança".
Ho voleu sentir en un to més enèrgic, de llavis per exemple d’un victoriós pare de l’Església que dissuadia els seus cristians de participar en les voluptuositats cruels dels espectacles públics? Per què, concretament? “La fe ens ofereix, certament, molt més” –diu a De Spectac.c.29ss.-, “quelcom molt més fort. Gràcies a la redempció tenim al nostre abast uns gaudis completament diferents. En lloc d’atletes, tenim els nostres màrtirs. Si volem sang, tenim de fet la sang de Crist... Però, quines coses úniques ens esperen el dia del seu retorn, el dia del seu triomf!” I continua dient aquell visionari enardit: “Però encara hi ha d’altres espectacles aquell darrer i perpetu dia del judici, aquell dia inesperat per part de les nacions, aquell dia del qual es mofen, quan aquesta vetustat tan gran del món i tantes generacions seves es consumiran en un foc comú. Quin espectacle tan grandiós es veurà aleshores! Quantes coses admiraré! De quantes coses em burlaré! Allí gaudiré! Allí exultaré, tot contemplant com tants reis i tan grans, dels quals es deia que havien estat rebuts al cel, gemeguen en pregones tenebres amb el mateix Júpiter i amb els mateixos testimonis! Tot contemplant com els governadors de les províncies que perseguiren el nom del Senyor es fonen en flames més cruels que aquelles flames insultants amb les quals ells mateixos s’encrueliren contra els cristians! Tot contemplant a més a més com aquells savis filòsofs s’enrojolen davant dels seus deixebles que es cremen alhora, aquells filòsofs que els persuadien que res no pertany a Déu, que els asseguraven que les ànimes no existeixen o bé que no tornaran als seus cossos primitius! Tot contemplant també com tremolen els poetes, no davant del tribunal de Radamant ni de Minos, sinó davant del tribunal de Crist que no esperaven! Aleshores escoltaré més els actors tràgics, és a dir, seran més eloqüents en llur pròpia dissort. Aleshores coneixeré els histrions, molt més àgils a causa del foc. Aleshores contemplaré l’auriga, completament vermell en el seu carro ple de flames. Aleshores contemplaré els atletes llençant la javelina, no pas al gimnàs, sinó enmig del foc, si és que llavors vulgui veure’ls vius i no prefereixi dirigir una mirada insaciable vers aquells que s’encrueliren amb el Senyor. “Heus aquí aquell”, diré, “que era el fill del fuster o de la prostituta, el destructor del dissabte, el samarità i el que tenia un dimoni. Heus aquí aquell que aconseguíreu de Judes. Heus aquí aquell que fou colpejat amb una canya i amb bufetades, humiliat amb escopinades, sadollat amb fel i vinagre. Heus aquí aquell que fou robat d’amagat pels seus deixebles per tal que es digués que havia ressuscitat o que el jardiner tragué a fi que la multitud de visitants no malmetés els seus enciams.” Quin pretor, quin cònsol, quin qüestor, quin sacerdot podrà concedir-te amb tota la seva llarguesa que contemplis unes coses com aquestes, que exultis amb unes coses com aquestes?. I , tanmateix, en certa manera, per la fe ja les tenim representades en l’esperit que les imagina. A més a més, quines són aquelles coses que ni l’ull ha vist, ni l’oïda ha sentit, ni han entrat en el cor de l’home? (1.Cor.2,9). Crec que són més agradables que el circ, que les dues formes de teatre i que tots els estadis.” Per la fe: així està escrit.”
F.Nietzsche. Genealogia de la moral
Per què odia tant el cristianisme? Per la manera com actua sobre els homes: Ens fa dèbils, submisos, mansos, resignats, humils, tortura la consciència amb la idea de culpa i de pecat. Però per sobre de tot això, el que més el molesta és que considera els cristians com a falsificadors. Tot en el cristianisme fa pudor de mentida. Veiem les seves falsificacions:
“-I la impotència que no es rescabala es converteix en “bondat”, la baixesa plena de temença es converteix en “humilitat”, la submissió a aquells qui s’odia es converteix en “obediència” (és a dir, obediència a un del qual diuen que mana i determina aquesta submissió, a un que anomenen Déu). Allò que és inofensiu en el feble, la mateixa covardia, que en té molta, la seva actitud d’esperar a la porta, la seva actitud d’haver d’esperar necessàriament, rep aquí un bon nom: el de “paciència”, i s’anomena també la virtut. El fet de no poder venjar-se s’anomena no voler venjar-se i fins i tot potser perdó (“com que ells no saben pas el que fan, només nosaltres sabem el que ells fan!”). Hom parla també de l’”amor als seus enemics”.
No hi ha cap dubte que tota aquesta gent que murmura i ho falsifica tot és miserable, per bé que s’apleguen i s’escalfen mútuament. Em diuen, tanmateix, que la seva misèria és una elecció i una distinció de Déu, que hom pega als gossos que més estima. Diuen també que tal vegada aquesta misèria és una preparació, una prova, un ensenyament. Potser és més que tot això. Potser és quelcom que algun dia serà compensat i pagat amb interessos enormes, no en or, sinó en felicitat. Això ho anomenen “la benaurança”.
-Endavant!
-Ara em volen fer creure que ells no solament són millors que els poderosos, els senyors de la terra, els gargalls dels quals han de llepar (no per por, certament, no per por, sinó perquè Déu ordena de respectar qualsevol superioritat), em volen fer creure que no solament són millors, sinó que també són més “feliços” o, si més no, que un dia seran més feliços. Prou, tanmateix, prou! No puc suportar-ho més. És una atmosfera dolenta. Una atmosfera dolenta! Em fa l’efecte que aquest obrador on es fabriquen ideals put a mentides manifestes.
-No! Espereu una mica! Encara no heu dit res de l’obra mestra d’aquests nigromàntics que produeixen blancor, llet i innocència a base de tot allò que és negre. No heu notat quina és la seva plenitud pel que fa al refinament? No heu notat quin és el seu tripijoc propi d’artistes, tan agosarat, tan fi, tan enginyós, tan mentider? Pareu esment! Aquestes bèsties de celler, plenes de venjança i odi, què en fan concretament, de la venjança i de l’odi? Heu sentit alguna vegada aquests mots? Si haguéssiu de refiar-vos únicament de les seves paraules, sospitaríeu que us trobeu manifestament enmig dels homes del ressentiment?
-Ja ho entenc. He d’obrir de bell nou les meves oïdes (ai!, ai!, ai! i tancar el nas). Ara sento per primera vegada allò que ja deien tan sovint: “Nosaltres els bons, nosaltres som els justos.” Allò que exigeixen no ho anomenen rescabalament, sinó “el triomf de la justícia”. Allò que odien no és el seu enemic, no. Ells odien la “injustícia”, l’”ateisme”. Allò que creuen i esperen no és l’esperança de la venjança, l’embriaguesa de la venjança dolça (Homer ja l’anomenava “més dolça que la mel”), sinó la victòria de Déu, la victòria del Déu just sobre els ateus. Allò que només poden estimar a la terra no són pas els seus germans en l’odi, sinó els seus “germans en l’amor”, tal com ells diuen, tots els bons i justos que hi ha a la terra.
-I com anomenen allò que els serveix de consol enfront de tots els patiments de la vida, llur fantasmagoria tocant a la felicitat futura viscuda per endavant?
-Com l’anomenen? Ho he sentit bé? L’anomenen el “judici final”, la vinguda del seu reialme, del “reialme de Déu”. Mentrestant, tanmateix, viuen “en la fe”, “en l’amor”, “en l’esperança”.
-Prou! Prou! Ja n’hi ha prou!”
F.Nietzsche. Genealogia de la moral.
Crema de bruixes o Santa Teresa de Calcuta? Quina és la cara veritable del cristianisme?
Una objecció que se li ha fet sovint a Nietzsche: Si els cristians han imposat la seva moral als forts, qui és més fort? No és una qüestió de vencedors o vençuts, sinó del significat de les paraules. Fort significa allò que representa la vida ascendent i feble allò que representa la vida decadent. Per més que la decadència triomfi, sempre serà decadència, és a dir, feblesa. Hi ha més fortalesa en un sol home que afirmi la vida que en un ramat d’homes decadents.
La decadència fastigueja Nietzsche, el cansa, està cansat de l’home:
“Perquè no hi ha cap dubte que nosaltres patim per l’home. No es tracta de por. Es tracta més aviat que ja no tenim res a témer en l’home, que el verm (cuc) de l’”home” es troba i formigueja en primer terme, que l”home mansuet”, l’home irremissiblement mediocre i ensopit, hagi après a sentir-se com objectiu i cimall, com sentit de la història, com “home superior”.(...)
Concediu-me una sola visió tocant a quelcom perfecte, a quelcom definitivament acabat, feliç, poderós, victoriós, a quelcom que encara es pugui témer! Concediu-me la visió d’un home que justifiqui l’home, d’un home que circumstancialment i sortosa sigui un ésser complementari i salvífic, a causa del qual hom pugui conservar la fe en l’home...! La situació, doncs, és aquesta: el fet d’empetitir i d’igualar l’home europeu oculta el perill més gran que tenim, ja que aquesta visió cansa... Actualment no albirem res que desitgi ser més gran. Sospitem que tot s’ensorra, que tot s’ensorra com més va més, fent-se més subtil, més bondadós, més intel·ligent, més agradable, més mediocre, més indiferent, més xinès, més cristià. No hi ha cap dubte que l’home cada cop és “millor”... Aquí rau precisament la fatalitat d’Europa. Juntament amb el temor envers l’home, hem perdut també l’amor envers ell, el respecte, l’esperança, el desig. Des d’ara la visió de l’home cansa. En què consisteix actualment el nihilisme, si no és concretament això...? Ens hem cansat de l’home...”
F.Nietzsche. Genealogia de la moral