EL SUPERHOME

A Així Parlà Zarathustra, ens parla de les tres metamorfosi de l’esperit: camell, lleó i nen.

El camell és l’animal de càrrega, dòcil i submís, que porta al gep l’imperatiu del deure.

El lleó es deslliura de tota imposició exterior, no admet que se’l domestiqui. El lleó representa l’home que es desfà de l’imperatiu moral, de la idea del deure.

Però encara cal el nen, el nadó, perquè allò que és propi del nen és la creativitat. Quan l’home prescindeixi dels deures i dels presumptes valors ja donats, caldrà que sigui ell mateix, la pròpia voluntat de poder, que en creï de nous. Aquesta es la tasca del super-home: crear valors de la vida a través de la seva pròpia voluntat de poder.

Fa temps, en mirar cap a mars llunyans, la gent deia “Déu”; però ara us he ensenyat a dir: Superhome. Déu és una suposició; però jo vull que el vostre suposar no arribi més lluny que la vostra voluntat creadora.

Podríeu vosaltres crear un Déu? –Doncs, sobretot no em parleu de Déu! Sí que podríeu crear, però, el Superhome.

Potser no pas vosaltres mateixos, germans meus! Però podríeu recrear-vos en pares i avantpassats del Superhome: i que aquest sigui el vostre millor crear!

Déu és una suposició: però jo vull que el vostre suposar es limiti al que és pensable.

F.Nietzsche, Així parlà Zaratustra

Zarathustra és el profeta del superhome. El Superhome és la superació de l’home, de la mateixa manera que l’home és la superació de l’animal.

...l’home és una maroma tesa entre animal i Superhome, una maroma sobre un abisme.

Un perillós passar a l’altra banda, un perillós fer camí, un perillós mirar enrere, un perillós tremolar i aturar-se.

El que hi ha de més gran en l’home és que és un pont i no pas un fi: allò que en l’home es pot estimar és que sigui una transició i un ocàs.

Jo estimo aquells que no saben viure altrament que enfonsant-se en llur ocàs, perquè ells són els que passen a l’altra banda.

Jo estimo els grans menyspreadors, perquè són veneradors i fletxes d’anhel cap a l’altra riba.

F.Nietzsche, Així parlà Zaratustra

El Superhome representa la fidelitat a la terra, a la vida, al contrari dels cristians, que representen la negació de la vida. Podria ser (en paraules del propi Nietzsche) Goethe i Napoleó en una sola persona, o Cèsar amb l’ànima de Crist. És l’home lliure i independent, que està més enllà del bé i del mal. És apassionat, alegre, hàbil, físicament fort, amb caràcter. L’únic que detesta és la debilitat.

De fet és el que Nietzsche, que era malaltís, solitari, turmentat i oblidat hauria volgut ser. Només Nietzsche? Possiblement tots nosaltres. Per això el Superhome és el sentit de la terra.

Jo us predico elSuperhome. L’home és una cosa que ha de ser superada. Què heu fet per superar-lo?

Fins ara tots els éssers han creat alguna cosa que els supera i que els ultrapassa: i vosaltres voleu ser el reflux d’aquesta gran marea i us estimeu més retrocedir fins a la bèstia que no pas superar l’home?

Què és el simi per a l’home? Una riallada o una vergonya que fa mal. I precisament això és el que ha de ser l’home per al Superhome: una riallada o una vergonya que fa mal.

Heu fet el camí del cuc fins a l’home i encara hi ha moltes coses de cuc en vosaltres. Antany fóreu simis i ara l’home és encara més simi que cap simi.

(...)

El Superhome és el sentit de la Terra. Que la vostra voluntat digui: sia el Superhome el sentit de la Terra.

Jo us conjuro, germans meus, manteniu-vos fidels a la Terra i no us cregueu aquells que parlen d’esperances supraterrenals! Destil·len metzina, tant si ho saben com si no.

Menyspreen la vida, agonitzen d’haver-se emmetzinat ells mateixos, i la Terra ja n’està cansada: tant de bo se’n perdi la mena!

Antany ultratjar Déu era l’ultratge pitjor, però Déu ha mort, i amb Ell també han mort aquests ultratjadors. Ara el més terrible és ultratjar la Terra i estimar les entranyes de l’inescrutable més que no pas el sentit de la Terra!

Antany l’ànima mirava el cos amb menyspreu; i llavors aquest menyspreu era la cosa més alta –ella volia un cos magre, lleig, famèlic. Era així que pensava esmunyir-se del cos i de la Terra.

F.Nietzsche, Així parlà Zaratustra

La segona dissertació de la Genealogia de la Moral acaba amb una descripció del Superhome:

“Per tal d’aconseguir aquell objectiu, caldria una mena d’esperits diferents dels que són possibles concretament en aquesta època: esperits enfortits per guerres i victòries, per als quals la conquesta, l’aventura, el perill i fins i tot el dolor hagin esdevingut una necessitat. Per tal d’aconseguir aquell objectiu, caldria haver-se acostumat a l’aire fred de les altures, a les excursions hivernals, al gel i a les muntanyes de tota mena. Caldria a més a més una mena de perversitat sublim, una darrera temeritat del coneixement, molt autoconvençuda, que pertany a la gran salut. Caldria precisament, dit en un mot i prou malament, aquesta gran salut...! (...) Aquest home del futur, que ens alliberarà tant de l’ideal que ha existit fins ara com d’allò que n’ha hagut de néixer i de sorgir, de la gran repugnància, de la voluntat del no-res, del nihilisme, aquest toc de campana del migdia i de la gran decisió que allibera altra vegada la voluntat, que retorna a la terra el seu objectiu i a l’home la seva esperança, aquest anticrist i antinihilista, aquest que venç Déu i també el no-res, aquest home que ha de venir qualque vegada...”

F.Nietzsche. Genealogia de la moral

Sovint s’ha dit que Nietzsche era un moralista. Possiblement en la seva profecia del Superhome hi perviu l’ideal kantià d’una ètica autònoma: l’home crea els valors a partir de si mateix. Però aquesta autonomia no seria l’autonomia de la raó sinó l’autonomia de la voluntat. A més, cal excloure’n la idea de deure universal. No té sentit suposar que hi ha un deure que obliga tothom, és a dir, que existeix per damunt de la particularitat de cada individu, de la voluntat de cada persona. En paraules del propi Nietzsche, Kant era un imbècil.

"He de decir, todavía, dos palabras más contra Kant moralista. Una virtud ha de ser nuestra invención, nuestra defensa y nuestra necesidad personal; tomada en cualquier otro sentido no es más que un peligro. Todo aquello que no sea una condición vital es perjudicial para la vida: una virtud que existe sólo por efecto del sentimiento de respeto a la idea de la virtud, como quería Kant, es peligrosa. La virtud, el deber, el bien en sí, el bien con el carácter de impersonalidad, de regla general, no son otra cosa que utopías que expresan la degeneración, la debilitación última de la vida, las bufonadas de Königsberg (la ciutat de Kant). Las leyes más profundas de la conservación y del crecimiento exigen lo contrario: que cada uno invente su virtud, su imperativo categórico. Un pueblo deja de existir como tal cuando confunde su deber con el concepto general del deber. El deber impersonal, el sacrificio ante el dios Moloch de la abstracción, es lo que más profunda y radicalmente destruye; me asombra en gran manera que no se haya visto todavía lo peligroso que es el imperativo categórico de Kant. Sólo el instinto teológico ha podido tomarle bajo su protección. Un acto provocado por el instinto de la vida demuestra su valor por la alegría que le acompaña, y aquel nihilista de entrañas cristianas y dogmáticas consideraba la alegría como una objeción. ¿Hay algo que debilite más que trabajar, pensar, sentir, sin necesidad interior, sin una íntima elección personal, sin alegría, como un autómata del deber? Esta es, en cierto modo, la receta para llegar a la decadencia y hasta a la imbecilidad. Kant se volvió imbécil, ¡y era un contemporáneo de Goethe!¡Y esta araña fue y continúa siendo considerada como un filósofo alemán por excelencia! Ya me guardaré bastante de decir lo que pienso de los alemanes."

F.Nietzsche, L’Anticrist

La idea d’un Nietzsche moralista es completa amb la intuïció de l’etern retorn.