LA VOLUNTAT DE PODER

Aquest món és únicament voluntat de poder. Nietzsche transforma la idea de voluntat de vida de Schopenhauer en voluntat de poder. Però no considera que la voluntat de poder sigui una realitat oculta darrera dels fenòmens. Ben a l’inrevés, la voluntat de poder és la realitat tal com és i tal com es manifesta. La voluntat de poder no és una hipòtesi metafísica sinó una observació empírica. En tot es posa de manifest la voluntat de poder, si sabem observar correctament. Poder és qualsevol manifestació que serveixi per descarregar la força vital: sexe, guerra, política, coneixement (que és la voluntat de “dominar” allò conegut).

La voluntat de poder pot prendre dues direccions: ascendent i creativa o bé decadent i autodestructiva.

La tradició cristiana, que s’origina segles abans amb Sòcrates-Plató, és decadent: cerca la destrucció de la vida, l’autodestrucció. El platonisme és la font de les distincions veritat-error, bé-mal, realitat-aparença a partir de la distinció entre món de les idees (veritat, realitat, bé) i món sensible (error, aparença, mal). Plató sacrifica el món (l’únic món) a un món ideal que no existeix.

En la seva direcció ascendent, la voluntat de poder porta a l’afirmació de la vida, a la fortalesa, a la noblesa, a la transmutació dels valors i al super-home.

Aquesta distinció la desenvoluparà plenament en el llibre Genealogia de la moral.