Llegeix atentament el mite del carro alat i resumeix les idees principals de cada paràgraf. Fes-ho esquemàticament, remarcant quina és la idea principal i quines són les idees relacionades que hi apareixen:

Pel que fa a la immortalitat, doncs, basta això; però, pel que fa a la configuració, cal parlar de la manera següent: per explicar com és caldria una exposició totalment divina i molt extensa, mentre que dir a què s’assembla és quelcom humà i certament més breu; parlem, per tant, d’aquesta manera. Imaginem, doncs, que s’assembla a una força en la qual van naturalment units un auriga i una parella de cavalls alats. Sens dubte, els cavalls i els aurigues dels déus són tots dos bons i de bones qualitats, però en el cas dels altres es tracta d’una barreja. Pel que fa a nosaltres, hi ha primerament un auriga que condueix una parella d’animals de tir; aleshores, un d’aquests cavalls és bell i bo, i d’aquestes mateixes qualitats, mentre que l’altre és el contrari, i també de qualitats contràries. Pel que fa a nosaltres, doncs, el fet de conduir-los és necessàriament difícil i desagradable.

IDES PRINCIPALS:

Per consegüent, ara s’ha d’intentar explicar d’on prové que l’ésser vivent s’anomeni mortal i immortal. Tot el que és ànima s’encarrega de tot el que és inanimat; recorre tot el cel, assumint adés una forma adés una altra. Quan és perfecta i alada, circula per les altures i dirigeix tot l’univers; però, quan ha perdut les ales, és emmenada fins que s’agafa a alguna cosa sòlida, on s’estableix, i pren un cos terrestre que sembla moure’s ell mateix a causa de la força d’aquella; aquest conjunt, ànima i cos íntimament units, s’anomena ésser vivent i rep també el sobrenom de mortal

IDES PRINCIPALS:

El poder natural de l’ala consisteix a aixecar cap amunt el que és pesant i enlairar fins allí on habita la nissaga dels déus. En certa manera, entre les coses que es refereixen al cos, és allò que està més unit amb el que és diví, essent el que és diví bell, savi, bo i tot el que pertany a aquest mateix ordre; amb totes aquestes coses, en efecte, es nodreixen i es desenvolupen sobretot les ales de l’ànima. Mentre que amb el que és lleig, amb el que és dolent i amb totes les coses contràries es consumeixen i es destrueixen.

IDES PRINCIPALS:

Heus aquí, doncs, el gran monarca del cel, Zeus, que conduint el seu carro alat avança en primer lloc, ordenant i vigilant totes les coses. Després d’ell ve l’exèrcit de déus i de dimonis, distribuïts en onze grups, car Hèstia roman sola a la casa dels déus. Pel que fa, però, als altres déus, els quals han estat posats en nombre de dotze com a déus que comanden, dirigeixen els grups, cadascun al lloc que li ha estat assignat. Són nombroses aleshores les visions benaurades i les evolucions que s’ofereixen a l’interior del cel, quan la nissaga dels déus feliços hi circula, fent cadascun el que ha de fer, seguits per aquells que en tot cas vulguin i puguin, car l’enveja resta fora del cor diví. Tanmateix, quan se’n van als festins i al banquet, marxen cap els cims encrespats, per la part més alta de la volta que sosté el cel, on certament els carros dels déus, ben equilibrats i de bon comandament, avancen fàcilment, mentre que els altres ho fan amb gran esforç, car el cavall de tendència dolenta tira cap avall, inclinant el carro cap a la terra i atordint la mà d’aquell dels aurigues que no ha sabut domar-lo correctament. És allí on l’ànima es troba davant del seu combat penós i suprem.Car aquelles que s’anomenen immortals, un cop han arribat al cim, avancen cap a fora, s’alcen sobre l’esquena de la volta celeste i allí, dempeus, emportades per l’òrbita del moviment circular, contemplen el que es troba fora del cel.

IDES PRINCIPALS:

Aquest lloc que s’estén més enllà del cel no ha estat mai cantat per cap poeta d’aquí baix ni mai serà cantat conforme a la seva dignitat. Amb tot, heus aquí el que l’ocupa, car s’ha de gosar dir el que és veritable, sobretot quan es parla sobre la veritat. En efecte, l’essència que no té color, no té figura, que tampoc no pot ser tocada, l’essència realment existent, que només pot ser percebuda per la intel·ligència, pilot de l’ànima, i al voltant de la qual es genera la veritable ciència, és allò que ocupa aquest lloc. Com que la ment divina es nodreix d’intel·ligència i de ciència pura, com també la ment de tota ànima que està disposada a rebre l’aliment que li convé, en veure al cap del temps l’ésser, s’omple de joia i en aquesta contemplació de la veritat troba el seu aliment i la seva delícia, fins que el moviment circular en la seva òrbita la retorna al mateix punt. Ara: en aquest període contempla la justícia en si mateixa, contempla també la sensatesa, contempla també la ciència, no pas aquella en la qual és present el fet d’esdevenir, ni aquella que és diferent segons que sigui diferent l’ésser d’aquells éssers que nosaltres anomenem reals, sinó aquella que és ciència del que veritablement és ésser. Alhora, un cop ha contemplat de la mateixa manera tots els altres éssers que veritablement són i se n’ha delectat, s’enfonsa de bell nou a l’interior del cel i torna a casa seva. Quan ja hi ha arribat, l’auriga atura els cavalls davant la menjadora, hi llença ambrosia i els dóna a beure nèctar.

IDES PRINCIPALS:

Així és certament la vida dels déus. Pel que fa a les altres ànimes, la que millor segueix el déu i se li assembla aixeca el cap del seu auriga vers el lloc que es troba fora del cel i és emportada pel moviment circular, per bé que torbada pels cavalls, amb prou feines pot albirar els éssers veritables. N’hi ha alguna que adés s’enlaira, adés s’enfonsa i, forçada violentament pels cavalls veu certament unes coses, però d’altres no. N’hi ha d’altres que sens dubte aspiren totes a enlairar-se, continuen endavant, però no poden més i acaben submergint-se en aquell moviment circular que les arrossega: es trepitgen mútuament i s’amunteguen, en intentar cada una superar l’altra. La confusió, doncs, l’hostilitat i l’esforç violent esdevenen suprems, allí on, per la malaptesa dels aurigues, moltes són malmeses, mentre que a moltes se’ls trenquen moltes ales. Totes, però, malgrat tanta penalitat, s’allunyen sense haver assolit la contemplació de l’ésser, i, un cop han marxat, només els resta l’opinió com a aliment. La raó de tot aquest esforç enorme per veure on és la plana de la veritat és que la pastura adequada per a la millor part de l’ànima es treu de la prada que hi ha allí, i que la naturalesa de l’ala, a la qual l’ànima deu la seva lleugeresa, s’alimenta d’allò.

IDES PRINCIPALS:

Heus aquí ara la prescripció d’Adrastea. Qualsevol ànima que en el seguiment d’un déu hagi albirat quelcom de les coses veritables restarà sana i estalvia fins al període següent i, sempre que pugui fer això, restarà sempre lliure de perjudici. Tanmateix, quan no ho hagi vist perquè no ha pogut seguir-lo i per qualque dissort es torni pesant, plena d’oblit i de maldat, a causa d’aquest pes perdrà les ales i caurà a terra. Aleshores, una llei determina que aquesta ànima no s’implanti en cap naturalesa animal a la primera generació sinó que aquella que hagi vist més arribi al semen d’un home destinat a ser un amic del saber, o un amic de la bellesa, o a algun d’inspirat per les Musses i per l’amor. La segona anirà a raure a dins d’un rei expert en llei o dotat per a la guerra i el govern: la tercera serà per a un polític, per a un administrador o per a un home de negocis; la quarta serà per a un home que sigui amic de l’esforç físic, per a un gimnasta o per a algú dedicat a guarir el cos: la cinquena tindrà una vida d’endeví o d’home lliurat als ritus d’iniciació; a la sisena correspondrà un home dedicat a la poesia, o bé qualsevol altre que practiqui la imitació; a la setena, un artesà o un camperol; a la vuitena, un expert en sofisteria o un expert en demagògia; a la novena, un tirà.

IDES PRINCIPALS:

En tots aquests casos, el qui ha viscut justament participa d’un destí millor, mentre que el qui ha viscut injustament participa d’un destí pitjor. En efecte, cada ànima no torna pas al lloc d’on va partir sinó al cap de deu mil anys, car no li surten ales abans d’aquest temps, llevat del cas que hagi pertangut a un amic lleial del saber o a un que hagi estimat els joves a causa de la filosofia. Les ànimes d’aquest tipus, en el tercer període de mil anys, si ha escollit aquesta mateixa vida tres vegades seguides, recobren les ales i així s’allunyen quan es compleix l’any que fa tres mil. Les altres, però, quan han acabat la primera vida, pateixen un judici i, un cop judicades, les unes van a raure a presons subterrànies per purgar la seva pena, mentre que les altres, enlairades per la justícia, se’n van a un cert lloc del cel, on viuen tan dignament com va ser la seva vida sota forma humana. Complert el mil·lenni, tanmateix, tant les unes com les altres han de tornar a sortejar i a elegir la segona vida, de manera que cadascuna elegeix la que vol. Llavors pot esdevenir-se que una ànima humana passi a una vida animal, com també que aquell que una vegada va ser home passi de bell nou de animal a home, car aquella ànima que mai no ha vist la veritat no pot prendre mai la nostra figura.

PLATÓ, Fedre

IDES PRINCIPALS: