Xavier Vilaseca i Bañeras
FILOSOFIA PER A JOVES ESTUDIANTS
Feia tant fred, aquell gener de 1580 a Düsseldorf, que l’aigua del càntir del dormitori on Hasel Donestal compartia les nits amb els seus companys d’escola es glaçava cada matí. El braser de l’aula on rebien les lliçons només arribava per escalfar els peus dels professors. I ben segur que l’escalfor els convenia més als joves estudiants que no pas als professors, abillats amb bones capes de feltre d’Itàlia. Per això, quan el preceptor Bausel va demanar-li que l’acompanyés en el seu viatge a terres franceses, Hasel va veure la llum de la salvació.
Monsignore Mantelli menjava bé. Li agradava tastar les menges més refinades de cada lloc on s’aturaven i no escatimava els florins.
Ben diferent era el tarannà del pare Bausel. Tenia la bossa plena, però l’estómac encongit i vetllava per a què a Hasel tampoc no li creixés gaire la panxa. No veia amb bons ulls els costums de taula de Monsignore Mantelli. Un vespre, havent sopat, no es va poder estar d’adreçar-se a Mantelli tot fent veure que alliçonava a Hasel:
-Tant de bo que Déu no t’hagi triat per una vida dissipada i llicenciosa. Prega Hasel, fill meu, per a què la gola no et domini, prega per a què la teva vida sigui recta i agradable als ulls del Senyor.
-Feu bé de mostrar el bon camí al vostre criat –intervingué Monsignore. Qui sap què farà quan no us tingui a prop per vigilar-lo.
-Déu ho sap.
Hasel va sentir una fiblada al cor. Com podia saber Déu el que ell encara no havia fet? Inquiet, gosà adreçar-se al seu preceptor:
-Cal pensar que sí,car Ell va crear totes les coses visibles i invisibles (tal com resa el credo), i la seva intel·ligència és infinitament perfecta, com tot en Ell.
-I des de quan ho sap tot?
-Cal creure que des del principi dels temps, perquè Ell és etern.
-Sap també quins seran els meus pecats?
-Cal suposar que si ho sap tot, tampoc res del que podem fer li és velat. Tot està escrit.
-Aleshores –preguntà Hasel cada cop més neguitejat- com puc evitar ser pecador?
-No pots fill. No podem. El que hagi de ser serà, i així ho haurà volgut Déu.
-I no podria haver fet un món sense pecadors, Déu?
El preceptor el mirà severament i respongué:
-Nosaltres no som ningú per jutjar les accions de Déu. Els camins del Senyor són inescrutables.
-Aleshores què podem fer per cercar la salvació eterna?
-L’únic que podem fer és tenir fe en Déu. Qui tingui fe se salvarà, qui estimi a Déu se salvarà, qui tingui esperança se salvarà. Tingues fe, esperança i caritat,creu en Déu, resa i estima a Déu, i amb això descobriràs que ets fill seu.
En aquest punt Monsignore intervingué:
-Vos, senyor, creieu en un Déu terrible i inhumà, en un món on no hi cap el lliure arbitri, on l’home no és més que un titella del Senyor. Però oblideu que Déu és essencialment el Bé, que Déu és amor infinit i perdó. Recordeu les paraules de Jesús: perdoneu i sereu perdonats. El Senyor estima més l’ovella esgarriada quan torna al ramat, com el pare estima més el fill pròdig quan retorna a la llar.
Malgrat que s’hi jugava un càstig sever del seu mestre, Hasel no va poder guardar silenci i preguntà a Monsignore:
-Així, doncs, Déu s’alegra i s’entristeix, com fa el meu pare quan sóc a casa?
-No només s’entristeix, sinó que fins i tot se sacrifica per nosaltres. El seu propi fil Jesús va fer el suprem sacrifici de la creu per a salvar l’home del pecat. I ho va fer pel seu infinit amor.
-Així, Déu ens estima i ens ajuda?
-Estima al teu proïsme com a tu mateix, i per sobre de tot estima a Déu, i Ell t’estimarà. Només l’amor a Déu (la caritat) ens donarà la llum per guiar la nostra vida. Sense l’ajut de Déu ens perdríem. El Senyor és el nostre pastor i no ens mancarà res si el seguim.
-Però sovint dubto, i m’erro, i peco. Perquè sóc tan imperfecte? Perquè el Pare no m’ajuda més?
-Déu ens va fer a la seva imatge i semblança, i per això ens va fer lliures. Però la nostra llibertat, que és la nostra grandesa, també pot ser la nostra perdició. Déu ens posa a prova, com al pobre Jacob. El nostre amor té valor perquè és lliure, però la llibertat ens pot portar lluny de Déu. I quan ens allunyem de Déu ens adrecem al no res, i quan ens allunyem del Bé ens adrecem cap al que els homes anomenen “el mal”, que no és més que el no res.
-I per què ens posa a prova Déu? Per què estem sotmesos a les temptacions del dimoni? Per què Déu ens castiga amb plagues i amb flagells?
Aleshores Monsignore el mirà tendrament, i prenent-li la mà continuà:
-Resignació, fill meu, resignació! Nosaltres no som ningú per jutjar les accions de Déu. Els camins del Senyor són inescrutables.
-Aleshores, què podem fer per superar la temptació, fugir del mal i cercar la salvació eterna?
-L’únic que podem fer és tenir fe en Déu. Qui tingui fe se salvarà, qui estimi a Déu se salvarà, qui tingui esperança se salvarà. Tingues fe, esperança i caritat,creu en Déu, resa i estima a Déu, i amb això descobriràs que ets fill seu.
QÜESTIONS:
*Amb quin concepte característic de l’estoïcisme et fa pensar l’afirmació “tot està escrit”, del Pare Bausel?
*La fe és la forma de coneixement pròpia de la religió, i la salvació és la forma de la felicitat perfecta. Quina relació s’establia entre coneixement i felicitat en la filosofia estoica?
*Quina diferència es posa de manifest en les concepcions antropològiques dels dos religiosos del text?