I

-Veges ara, reprengué Sòcrates, si això és com ho dic. ¿Afirmem que hi ha allò que és igual, no vull dir un tros de fusta igual que un altre ni un roc igual que un altre ni res d'aquesta mena, sinó una cosa diferent de totes elles, l'igual en si? ¿Sostindrem que existeix o no?

-Ho sostindrem, per Zeus, féu Símmies, però ja és prou estrany.

-¿Tenim la noció d'allò que és en ell mateix?

-Ben cert, va respondre ell.

-D'on traiem aquesta noció? No serà d'on dèiem ara? En veure iguals uns trossos de fusta, uns rocs, o altres coses, a partir d'elles ¿no ens ha vingut al pensament aquell <<igual>> distint d'elles?

Fedó 74a-b

* * *

II

De primer, existeix sempre, no neix ni mor, ni augmenta ni minva; després, no és en una part bell i en una altra lleig, ni en un moment sí i en un altre no, ni en un aspecte bell i en un altre lleig, ni bell per a uns i lleig per a uns altres; la seva bellesa no es mostrarà a aquell que la contempla ni en la forma, per exemple, d'un rostre ni d'unes mans ni de cap de les coses que formen el cos, ni tampoc com un discurs ni com un saber ni com res que estigui en un altre, és a dir, en un ésser viu, ja sigui en la terra o en el cel, o en qualsevol altra cosa; sinó com una forma única que és sempre per si mateixa i en ella mateixa, mentre que les altres coses belles participen d'aquesta bellesa d'una manera tal, que el fet que les altres neixin i morin, no li afecta en res, ni, per això, és més o menys.

El convit, 211 a - b

* * *

III

-¿I no hem dit fa una estona això, que l'ànima quan es val del cos per examinar una cosa, amb la vista, loïda o qualsevol altre sentit, ja que examinar amb el cos una cosa és examinar-la amb els sentits, és arrossegada pel cos cap a les coses que no es mantenen idèntiques a elles mateixes, divaga, es torba i té vertigen com si estés embriagada, perquè són així les coses que toca?

-Ben cert.

-En canvi, quan, fa aquest examen sola en ella mateixa, l'adreça al que és pur, sempre existent, immortal i immutable i, com que hi té parentiu, sempre s'hi associa, cada vegada que aconsegueix trobar-se sola en ella mateixa i li ho permeten, i ja no divaga més, i enfront d'aquelles coses es manté sempre idèntica a ella mateixa, perquè són així les coses que toca. Ara, aquest procés que ella experimenta ¿és el que anomenem coneixement?

Fedó, 79c - e

* * *

IV

-Així, el qui creu en coses belles, però no creu en la bellesa en si ni, si algú el guia cap al seu coneixement, no és capaç de seguir-lo, aquest, et sembla que viu somiant o despert? I fixa't: somiar, tant si es dorm com si s'està despert ¿no és precisament prendre una cosa que en sembla una altra, no per la seva semblant, sinó per la cosa mateixa?

-Sí, respongué ell, jo diria que això és somiar.

-I què? El qui, a la inversa, creu en la bellesa en si i és capaç de percebre-la, com també les coses que en participen, sense confondre la bellesa amb les coses ni les coses amb la bellesa, aquest, ara, et sembla que viu despert o somiant?

-Despert, digué, i tant!

-Aleshores ¿podem afirmar amb raó que el pensament d'aquest és un saber perquè coneix i el de l'altre una opinió perque suposa?

La república, 476c

* * *

V

Perquè aquest és, justament, el recte camí en els assumptes d'eros per arribar-hi o per ésser-hi conduït per un altre; començant per les coses belles d'aquest món i tenint per nord aquella bellesa, cal elevar-se sense parar, com si ens servíssim de graons: d'un sol cos bell a dos, de dos a tots els cossos bells, d'aquests als bells comportaments, després a les belles ciències, fins a assolir, partint d'aquestes, aquella ciència que no és més que la ciència de la bellesa que et deia i, finalment, conèixer allò que és bell per si mateix.

El convit, 211b-c

I

El text comença interrogant-se sobre l'existència de l'igual en si. Un igual que és distint a quan comparem dues coses i les considerem més o menys iguals entre elles. L'interlocutor Símmies, tot i considerar-la estranya, accepta aquesta existència. Finalment, Sòcrates, es pregunta d'on procedeix aquest igual, com l'hem elaborat, com ens ha vingut al pensament. Pregunta si les coses més o menys iguals no ens han desvetllat la presència i existència d'un igual distint d'elles, l'igual en si.

Anàlisi: La Idea d'igualtat, l'igual en si, com totes les Idees, no s'identifica mai del tot amb les coses (en aquest cas, més o menys iguals). El món sensible participa de l'intel.ligible, però no s'hi identifica. Símmies: és ben estrany admetre que la perfecció no resideix en el món que donem per descomptat.

Com accedim a les Idees, en aquest cas a la Idea d'igualtat? Les coses, tot i la seva imperfecció, no deixen de ser una còpia de les Idees. I la còpia ens suggereix, ens desvetlla la presència d'un original. Les coses del món sensible ens ajuden, doncs, a despertar la nostra ànima. Això no s'ha d'interpretar com que: primer hi ha les coses, i a partir d'elles, després, nosaltres elaborem les Idees. Això seria un conceptualisme. I Plató el que defensa és el realisme de les Idees. És a dir, per a Plató les Idees no les construïm nosaltres, perquè les Idees són anteriors i prèvies a l'experiència. I l'experiència ens ajuda a anar més enllà de l'experiència, a ascendir, cap a allò no sensible, cap a les Idees, cap al món en què vivia la nostra ànima abans de formar part d'un cos. Les coses (còpia), doncs, ajuden a recordar l'original, perquè amb les coses l'ànima no es troba mai satisfeta.

II

existeix sempre: eterna.

ni augmenta ni minva: inalterable.

en una part bell i en una altra lleig: simples, no es componen de parts.

ni en un moment sí i en un altre no: intemporal.

ni bell per a uns i lleig per a uns altres: no és relativa, és absoluta

Possible títol o tesi central: La Idea de Bellesa, o bellesa en si, està separada i és independent de les coses belles. Les coses belles participen de la Idea de Bellesa.

Què podem dir, de què podríem parlar, en el comentari?:

Podem parlar de com entén Plató la noció de participació.
Del dualisme ontològic que això suposa.
De les implicacions epistemològiques que això té.
De les subdivisions (metàfora de la línia).
De la influència socràtica: Sòcrates quan demanava la definició d'alguna cosa, no volia exemples. Diferències; però:
Sòcrates: són els homes qui elaborem els conceptes o idees.
Plató: les Idees són independents dels homes. Només podem conèixer-les, però no les fabriquem. Més aviat se'ns imposen.
De la gradació en l'ascens fins a la Bellesa, a través del mètode extra-racional de l'impuls eròtic.

III

Els sentits no serveixen per a captar l'autèntica realitat, cosa que passa quan l'ànima es val del cos. Quan l'ànima es val només de l'intel.lecte (perquè en el fons la naturalesa de l'ànima és espiritual i no corporal) pot captar les realitats immutables.

Possibles títols:

El coneixement és coneixement d'allò universal i immutable.
Només hi ha autèntic coneixement quan ho apliquem a realitats no sensibles.
L'autèntica realitat només es capta a través de l'intel.lecte.
El coneixement veritable no és sensible, sinó intel.lectual.

Possibles temes per al comentari:

Els sentits no ens permeten captar les coses que són idèntiques a elles mateixes. (Comentar, què vol dir <<idèntiques a elles mateixes>>: que són en si, que no varien).
Coneixement per a Plató:
Conèixer les essències de les coses, allò que no varia mai, allò que és permanent i immutable.
L'objecte del saber condiciona la categoria o grau de saber (relacionar-ho amb la metàfora de la línia). Aprofitar-ho per parlar de la diferent consideració que fem avui sobre allò que anomenem ciència)
El cos, presó de l'ànima. L'home és, sobretot, l'ànima.
Mite de la caverna (dualisme antropològic). Crítica de Nietzsche.

IV

coses belles - somniar - confon el que és l'autèntica realitat

bellesa en si - estar despert

 

Saber és conèixer les Idees

V

Eros, motor que ens porta cap a la Bellesa.

Eros i l'ascens cap a les Idees. L'impuls eròtic és un dels camins d'ascens cap a les Idees.