La lògica informal. EI diàleg argumentatiu

La lògica formal permet comprovar la validesa dels arguments que es poden utilitzar en qualsevol tipus de procés comunicatiu. Però també hem comprès que no n'hi ha prou d'utilitzar arguments formalment vàlids per assegurar l'èxit en la comunicació. Un argument pot ser formalment vàlid malgrat que alguna de les premisses i la conclusió siguin falses i, tan bon punt ho descobrim, l'argument, deixa de ser convincent per als qui l'empren.

D'altra banda, en la vida quotidiana sovint fem servir arguments que no són formalment vàlids, però que considerem raonablement correctes. Alguns autors anomenen argumentacions correctes els arguments en els quals la conclusió es basa en les premisses, encara que s'hi basi en un sentit ampli. També s'anomenen inferències plausibles. Són arguments la «força probatòria» o «cogència» dels quals depèn que es compleixin o no determinades conclusions lligades al context concret en què s'utilitzen. La lògica informal, també anomenada per alguns «lògica de les bones raons», estudia les condicions que han de complir els arguments per ser correctes en aquest sentit. Per exemple, els arguments utilitzats en un procés judicial són «bones raons» presentades davant d'un tribunal amb l'objectiu d'assolir una conclusió que en aquest cas serà un veredicte just. Per fer-ho, a més a més d'utilitzar arguments plausibles, els participants en el procés hauran de fer ús del diàleg argumentatiu.

Un diàleg argumentatiu és un joc lingüístic en el qual dos o més participants intercanvien missatges entre ells respectant determinades regles que els comprometen a cooperar de bona fe perquè s'assoleixi l'objectiu de! diàleg sigui quin sigui aquest. Vegem a continuació algunes d'aquestes regles i les infraccions que es produeixen de manera més corrent.

1. Regles del diàleg argumentatiu

·         Principi cooperatiu. Contribueix a la conversa tal com exigeix l'objectiu o el propòsit que li correspongui.

L'objectiu de la conversa és molt diferent, per exemple, en un tribunal de justícia, en una reunió de delegats de curs, en un àpat familiar, etc.

Aquest principi implica obligacions com ara les següents:

-Porta el pes de la prova quan et correspongui

-No facis que el teu interlocutor porti el pes de la prova quan no li correspongui.

-No facis servir premisses no admeses pels altres interlocutors per donar suport a una conclusió que pretens que sigui admesa per tothom.

-Defineix, aclareix  o justifica el significat dels termes que utilitzis sempre que t'ho demanin.

            -No intentis forçar prematurament la clausura del diàleg

·         Regla de la quantitat. Proporciona tanta informació com calgui per mantenir el teu punt de vista, però no més.

·         Regla de la qualitat. No diguis el que creus que és fals i no miris de mantenir a qualsevol preu una opinió de la qual no tinguis prou proves.

·         Regla de la rellevància. Has de ser rellevant, és a dir, centra les teves Intervencions en el tema que es dialoga i no canviïs de tema sense permís.

·         Regla del mode. Explica't amb claredat, sense ambigüitats, amb brevetat i ordenadament.

A aquestes regles bàsiques, cal afegir-n'hi d'altres segons el context en què es desenvolupi el diàleg. Per exemple, en un debat polític cara al públic convé establir prèviament i estrictament el torn de paraula i el temps que pot ocupar cadascun dels interlocutors.

2. Eines del diàleg argumentatiu

En el diàleg argumentatiu s'empren determinades expressions amb unes funcions especifiques. La utilització d'aquestes expressions pot ser de vegades incorrecta, sobretot quan no es respecten les regles que acabem de destacar. Vegem-ne algunes.

Termes asseguradors

Quan algú vol presentar com a segura una creença i vol evitar que el seu interlocutor li demani raons que hi donin suport, pot utilitzar termes asseguradors. És el cas de les expressions següents: Estudis cientifics recents han demostrat... Fonts ben informades han assegurat que... Es de sentit comú que... Tothom està d'acord que... És evident que...

En principi, seria correcte utilitzar aquests termes per estalviar temps, però seria incorrecte emprar-los per tancar el diàleg abans del que caldria.

Termes protectors

Per protegir les nostres afirmacions de les crítiques del altres, sovint les expressem amb menys força i abast del que tindrien si no anessin acompanyades de termes com aquests: Probablement... Alguns x són... La majoria de x són... Potser sigui cert que.. la utilització d'aquests termes és correcta sempre que no pretenguem tancar la discussió prematurament, sinó exposar les nostres opinions amb un to de menys seguretat en elles. També poden ser usats de manera perversa per suggerir maliciosament alguna cosa de la qual no es tenen proves: «Probablement ha guanyat el campionat fent trampes».

Termes esbiaixats

Algunes paraules estan carregades de connotacions positives o negatives. Si diem d'algú que és «nord-americà», estem indicant la seva procedència, però si diem que és «un ianqui», estem utilitzant una paraula que, normalment, està carregada amb un sentit pejoratiu. Els nostres prejudicis i estereotips de caràcter racista, o polític, o religiós, o sexista es manifesten en moltes de les paraules i les expressions que utilitzem. Les connotacions d'una paraula varien en funció de la persóna que la diu i de la persona a qui es parla. Per exemple, el terme feminista pot tenir una connotació positiva per a algunes persones, i negativa per a d'altres. Per això hem d'anar amb molt de compte en la utilització d'aquest tipus de termes, per evitar que restin objectivitat a l'argumentació.

Definicions persuasives

Són definicions que s'elaboren expressament per a un terme al qual es vol conferir un determinat prestigi o desprestigi. Si el volem ressaltar, l'associem amb alguna cosa que els participants en el diàleg consideren positiva; si el volem criticar, el posem en relació amb alguna cosa que es considera negativa. Per exemple, un parlant està argumentant a favor de l'ús dels ordinadors i diu: «Els ordinadors són amics fidels al servei dels seus amos». En canvi, un altre participant en el diàleg, que està en contra d'aquests aparells, replica: «Els ordinadors són tirans que envien a l'atur a milers de persones».

En realitat, cap dels dos no ha exposat una veritable definició, sinó una valoració disfressada de definició, i d'aquesta manera es confon el pla dels fets amb el de les valoracions personals i així es provoca cert desordre en l'argumentació.

3. Els errors en l'argumentació o fal.làcies

La paraula fal.làcia s'utilitza per designar les argumentacions que són incorrectes, però que semblen correctes. Alguns autors anomenen sofismes les fal.làcies que s'expressen intencionadament, i paralogismes les que s'expressen sense cap intenció.

Però aquesta distinció amb prou feines es pot aplicar, ja que sovint és molt difícil esbrinar les intencions dels parlants. És preferible parlar d'ús fal.laç d'arguments, perquè aquests poden ser fal.làcies en uns casos i arguments correctes en d'altres.

Les fal.làcies són maneres de raonar que violen les regles del diàleg argumentatiu. Per detectar-les cal parar una atenció especial als contextos en què es desenvolupen els diàlegs i a les actituds comunicatives dels parlants.

A continuació exposem breument algunes de les fal.làcies més freqüents.

Preguntes complexes

Hi ha preguntes que comporten pressuposicions. Per exemple, si algú pregunta (10), està donant per suposada la veritat de (11):

(10) Us penediu d'aquest crim horrible?

(11) Heu comès un crim horrible.

Tant si es contesta a (10) afirmativament com si es fa negativament, s'està admetent (11).

De vegades pot ser adequat fer aquest tipus de preguntes, però sovint es fan per parar una trampa i confondre l'interlocutor, i així aconseguir que admeti afirmacions que poden ser emprades en contra seva. En aquest segon cas es tracta d'un ús fal.laç.

Argument ad  ignorantiam

La característica principal d'aquest tipus d'arguments es pretén que un enunciat és fals només perquè ningú no n'ha aconseguit provar la veritat, o bé que un enunciat és vertader perquè ningú no ha provat que és fals.

L'esquema d'aquests arguments seria (12) o (13):

(12) No s'ha pogut establir que p sigui vertader; per tant, p és fals.

(13) No s'ha pogut establir que p sigui fals; per tant, p és vertader.

Algunes vegades un argument d'aquesta classe pot ser acceptable. Per exemple, quan un jutge conclou la seva sentència dient que «en no haver-se trobat cap prova que sostingui la culpabilitat de l'acusat, el tribunal el declara innocent».

Però hi ha moltes altres situacions en què els arguments d'aquest tipus violen les regles de l'argumentació, ja que es pretén que l'interlocutor que rep l'argument sigui qui aporti la prova corresponent, que dugui el pes de la prova, quan en realitat aquesta obligació no correspon a qui escolta, sinó a qui empra l'argument.                        '

El que decideix si un argument ad ignorantiam és fal.laç o no són els termes en què s'estableix la conclusió. En general, quan la conclusió s'introdueix amb termes com necessàriament, definitivament o similars, aleshores és molt possible que l'argument sigui fal.laç. Però quan en la conclusió s'empren termes protectors, del tipus probablement, etc. l'argument pot ser que sigui bo o defectuós, però no fal.laç.

Argument circular

Aquests arguments consisteixen a fer una declaració i a defensar-la presentant «raons» que signifiquen el mateix que la primera asserció. Per exemple, si algú diu que la raó que la porcellana es trenqui fàcilment és que la porcellana és fràgil, está utilitzant una paraula, fràgil, per designar el mateix fenomen que vol explicar; però anomenar un fenomen no és donar-ne la raó de la causa. Els arguments d'aquesta classe són defectuosos perquè no ajuden a aconseguir l'objectiu del diàleg, que és provar una tesi partint de premisses acceptades per tots els interlocutors, ja que amb aquests arguments no es prova res.

Argument ad hominem

Amb aquest tipus d'argument es pretén rebatre I'opinió aliena atacant la persona que la manté, sense entrar en el tema de la discussió, al.legant únicament suposats defectes o vicis de la persóna que parla o de la comunitat a què pertany. Aquesta forma d'argumentar sovint és fal.laç: «En Robert ha dit que demà hi ha classe, però de segur que no n'hi ha, perquè en Robert és un despistat».

No obstant això, hi ha arguments ad hominem que són més o menys dèbils, però que no són completament fal.laços. Aquí en tenim dos exemples:

(14) Pare, com em pots dir que no fumi, que és dolent per a la salut, si tu ets un fumador empedreït?

(15) Doctor, vostè no em por prohibir el tabac a causa del meu problema respiratori, perquè jo sé que vostè té el mateix problema que jo i, tot i això, fuma.

Aquests exemples són mostres d'una forma d'atac argumentatiu que s'anomena tu quoque, 'tu també': es tracta d'intentar rebatre les raons de l'altra persóna al.legant que ella pateix el mateix detecte o vici que ens pretén corregir. En les discussions sobre com ens hem de comportar són habituals aquest tipus de situacions, i no es pot negar que el recurs al tu quoque té cert valor en aquest context.

En canvi, hi ha una multitud de contextos diferents en què aquest recurs no és válid en absolut. Per exemple, un governant partidari de les armes nuclears replica als manifestants que s'oposen a aquest tipus d'armes que «ells també es defensen si algú els ataca». Aquesta rèplica és totalment fal.laç, perquè està pressuposant que qui accepta «algun tipus» d'arma defensiva està acceptant «qualsevol tipus» d'arma sigui aquesta com sigui.

En l'exemple (14), el fill demana explicacions sobre la contradicció en què cau el pare, però ell pot respondre al fill: «Sí, tens raó; ara em resulta molt difícil deixar de fumar. Tant de bo els meus pares m'ha­guessin parlat com jo estic fent ara amb tu i no hagués començat a fumar quan tenia la teva edat». A (15), l'apel.lació a la incongruència del metge és encara menys raonable, perquè el metge podria replicar amb tota la raó: «Sí, però qui ha vingut al metge és vostè, no jo».

Argument d'autoritat

Es tracta d'intentar defensar una opinió sense presentar les proves pertinents, apel.lant únicament a una autoritat que la defensa o l'ha defensada. En general, quan presentem un raonament molt extens, no sempre se'ns pot demanar que justifiquem totes les premisses. Per tant, no sempre serà incorrecte que esmentem autoritats en la matèria sobre la qual estiguem parlant per donar suport als nostres raonaments.

Una altra cosa molt diferent és que s'intenti justificar una opinió que pertany a un determinat camp del saber, apel.lant a I'autoritat d'algú que és una eminència en un camp diferent: en aquest cas I'argumentació és clarament fal.laç. També podem parlar d'ús fal.laç quan la persóna que fa servir un argument d'aquest tipus insisteix excessivament en la referència a I'autoritat i mira de suprimir les respostes crítiques que se li poden presentar.

Argument ad baculum

Els arguments ad baculum (al bastó) són els que presenten algun ti­pus d'amenaça com si fossin bones raons per donar suport a una determinada opinió, o consell, o prescripció. Quan I'amenaça no deixa lIibertat als altres per decidir Iliurement si accepten o no la conclusió, I'argument ad baculum será clarament una fal.làcia. Quan això no passi, I'argument podrà ser criticat com a defectuós o poc convincent, però no com a fal.laç. Per exemple, en els discursos polítics és freqüent recórrer a espantar els ciutadans, anunciant-Ios calamitats si no voten aquell qui els parla. Però no proven que una cosa se segueixi de I'altra. En altres casos, tanmateix, sí que és raonable mirar de convèncer I'interlocutor utilitzant un determinat tipus d'amenaces o apel.lant a les probables conseqüències indesitjables. Aquest seria el cas de les autoritats de trànsit que, per persuadir els conductors perquè no sobrepassin els límits de velocitat establerts, i després d'esgotar els altres recursos persuasius, els recorden les multes que hauran de pagar per aquesta infracció o els accidents que poden patir.                        .

Argument ad populum

 En aquests arguments es recorre a provocar I'entusiasme o altres sentiments de les persónes amb I'objectiu que atorguin el seu assentiment a I'argument que sosté el parlant sense aportar-ne cap prova.

Els anuncis publicitaris pretenen convèncer-nos de la bondat dels seus productes posant-Ios en relació amb sentiments que tots apreciem. El mateix succeeix amb els discursos de les campanyes electorals: no intenten donar arguments per ajudar-nos a pensar el nostre vot, sinó que van adreçats a desvetllar sentiments d'adhesió a uns i repulsa a d'altres. Una cosa semblant s'esdevé quan els pares, les mares o els fills empren els sentiments de pietat per «convèncer>> que tenen raó: «Tant que t'estimo jo! Com em pots fer això, a mi? Em mataràs!».

Aquest tipus d'«arguments de xantatge afectiu» són fal.laços, perquè impedeixen que s'avanci en la consecució de I'objectiu del diàleg raonat: donar bones raons per donar suport a les opinions i a les creences.

Argument ex populo

Consisteix a defensar un determinat punt de vista al.legant que tothom està d'acord amb aquesta opinió. Defensem, doncs, un punt de vista al.legant que tothom hi està d'acord. Si algú no comparteix aquest punt de vista, a sobre es veu obligat a portar el pes de l'argument, a convèncer els altres, que, d'altra banda, des del moment que s'han apuntat al pensament majoritari (potser el més políticament i televisivament correcte) , denoten, com a mínim, una certa mandra intel.lectiva. L'esquema es:

(16) Tothom admet p com a vertader o correcte. Per tant p és vertader o correcte.

            (17) Tothom admet p com a fals o incorrecte. Per tant p és fals o incorrecte.

Encara que aquests esquemes d'arguments no són deductivament vàlids, no hem de menysprear-ne la força persuasiva. Perquè, si efectivament és el cas que «tothom» diu que p és vertader i algú diu, tanmateix, que és fals, és a aquest algú a qui correspon dur el pes de la prova.

Argument post hoc, ergo propter hoc

Aquesta expressió Ilatina significa: 'després de, per tant a causa de'. Aquests arguments també s'anomenen «de la falsa causa». S'hi diu que A és la causa de B perquè A precedeix temporalment B. L'esquema és:

L'esdeveniment B es produeix a continuació de I'esdeveniment A.

Per tant A és causa de B.

Ara bé, observem que la successió temporal entre els dos fenòmens A i B és una condició necessària, però no suficient, per poder establir un nexe causal entre ells. Així ho va explicar en el segle XVIII el filòsof escocès David Hume.

Aquest tipus d'argumentació fal.laç està molt relacionat amb el sorgiment de les supersticions. Per exemple, un esportista s'ha pres un determinat refresc abans de la competició i ha guanyat;  pot pensar que aquest refresc funciona com una «poció màgica». L'error de l'argument post hoc, ergo propter hoc consisteix a establir una relació causa-efecte sense una base empírica suficient.

La generalització precipitada

Una de les fal.làcies més comunes que tots cometem és la generalització precipitada, que consisteix a passar d'una proposició particular com «Alguns tarragonins són x» a una proposició universal com «Tots els tarragonins són x». Aquest pas podria ser correcte únicament si es comprovessin tots els casos possibles, però, com que la majoria de les vegades és impossible, la conclusió acostuma a ser fal.laç.

Argument del pendent relliscós

Molts dels arguments que pertanyen al tipus de pendent relliscós tenen l'estructura següent:

(18) Si fas A₁ es desencadenarà A₂

            De A₂ se'n seguirá A₃

...

De A_n-1  se'n seguirà A_n.

A_n, no és desitjable.

Per tant, no facis A₁.

Es tracta d'arguments basats en I'anomenat efecte dòmino. Hi ha contextos en què pot ser raonable usar una estratègia argumentativa com (18), ja que moltes vegades els esdeveniments s'encadenen els uns amb els altres i, abans de prendre una decisió, cal valorar les conseqüències que se'n seguiran. Però altres vegades s'utilitzen aquests arguments d'una manera tramposa, perquè s'afirma una connexió entre A₁ i A_n  sense aportar-ne proves, o amb proves de molt por valor. Qui presenti un argument d'aquest tipus té I'obligació de provar que existeix el nexe causal pretès, perquè en cas contrari incorre en una fal.làcia pel fet de pretendre tancar el diàleg abans d'hora.