Tornar a la pàgina inicial dels mol·luscs
Els mol·luscs

Una mica d'informació a l'abast de tothom


Mol·luscs

El tipus mol·luscs (del llatí molluscus, tou) comprèn animals de cos tou, que poden estar protegits per una conquilla, com el cargol, o mancats d'ella, com la bavosa.

Uns altres, anomenats cefalòpodes (que significa amb «peus en el cap» ), tenen tentacles, com el calamar i el pop.

Existeixen unes 80.000 espècies de mol·luscs. Un mol·lusc típic té una porció inferior o ventral muscular anomenada peu, amb la qual pot arrossegar-se. La pell del dors penja com un replegament, és el mantell; entre el mantell i les parets del cos està la cavitat del mantell, a la qual es troben els òrgans respiratoris. Aquí és on es forma la conquilla. A l'extrem anterior es troba el cap, amb els òrgans sensorials. Alguns mol·luscs respiren l'aire atmosfèric, uns altres tenen brànquies. La boca conté una llengua aspra, dentada com una llima, es diu ràdula.

Els mol·luscs varien extraordinàriament, segons on i com viuen. Els més primitius són els quitónits o placófors, que tenen el cos deprimit i de contorn ovalat, amb un peu per a desplaçar-se reptant, i estan coberts per una conquilla corbada formada per vuit plaques transversals.

Cargols i barrets

La classe gasteròpodes (cargols) agrupa a aquells animals que presenten una conquilla enrotllada en espiral, i que conté el cos, un cap ben desenvolupat i el peu. Unes espècies són terrestres i altres aquàtiques i en molts falta la conquilla, o és rudimentària.

El gasteròpode més familiar per a l'home és el cargol de jardí, que pot causar destrosses a les plantes. Per on passa va deixant una petjada de mucilag i torna sobre ell al mateix lloc d'on va partir al despertar-se a la nit o després de ploure. Amb temps sec o hivernal, s'oculta i obtura la sortida de la conquilla, també amb mucilag endurit.

Alguns cargols tenen una espècie de porta, el opercle, com el cargolí negre i els buccins, que poden trobar-se en un pou rocós. El barret, que sol veure's sobre les roques, es desplaça pels voltants durant la baixamar, alimentant-se d'algues toves, i torna després al seu lloc, durant la pleamar. Per la petjada arrodonida que deixa la seva conquilla en la roca es pot saber exactament on es fixa. Els mol·luscs que tenen una sola conquilla es diuen univalves.

Musclos i cloïsses

Els bivalves tenen una doble conquilla, formada per dues peces articulades. Són aquàtics i menys actius. Romanen adherits a les roques, com el musclo de mar, o en el fons del mar, com l'ostra i l'escopinya de gallet.

Els mol·luscs bivalves s'arrosseguen lentament sobre el fons del mar, d'un pantà o d'un riu, impulsant-se amb ajuda d'un peu semblant a una llengua. Per a menjar, filtren l'aigua a través de dues obertures anomenades sifons: l'aigua entra per una i surt per l'altra. A l'interior del mantell hi ha uns cilis que arrosseguen l'aigua i les substàncies alimenticies cap a la boca.

La barrina és un mol·lusc excepcional, que pot perforar la roca. Una larva, nedant lliurement, s'estableix sobre una roca i desenvolupa una conquilla, que amb les vores anteriors va raspant i perforant la roca. A mida que va aprofundint, els sifons s'allarguen i així les obertures queden prop de l'entrada de la galeria per a poder obtenir fàcilment l'aliment.

La broma, o «cuc de la fusta», és un mol·lusc semblant que perfora la fusta. En altres èpoques causava grans destrosses, tant en els cascs de les embarcacions com als embarcadors, que a vegades quedaven totalment destruïts.

Un dels bivalves de major grandària és el gegantesc pica baptismal, que arriba a un diàmetre d'un metre i mig. Per culpa seva s'han ofegat algunes persones. Quan un banyista o submarinista, introdueix casualment una mà o un peu dintre de la conquilla, aquesta es tanca sobtadament i no hi ha manera d'escapar.

Pops, sípies i calamars

En els animals que formen la classe cefalòpodes, la part que normalment constituiria el peu està allargada formant uns tentacles que els hi surten al voltant del cap i que estan coberts de ventoses, emprades per capturar l'aliment. Sota es troba l'únic sifó. L'aigua atreta pot ser expulsada com per una xeringa, de manera que el calamar o el pop es desplaça impulsat cap a enrere.

El nombre de tentacles és variable: el pop té vuit, pertany a l'ordre dels octópodes; el calamar i la sípia tenen deu, pertanyen a l'ordre dels decàpodes. El pop comú pot desenvolupar tentacles que poden arribar a una longitud de dos metres i mig. Els calamars i altres decàpodes van errant lliurement pel mar, alguns d'ells a grans profunditats. Hi ha calamars que arriben a una longitud de dotze metres, o més, i que són capturats pels catxalots. Les sípies formen bancs, generalment prop de la costa; posseeixen un esquelet intern, l'os de sípia, que pot agafar-se a la platja i que sol donar-se als ocells engabiats.

Avantpassats llunyans dels cefalòpodes -els ammonites i belemnites- tenien conquilla. A l'actualitat, això únicament es presenta en una espècie, el nacrat nautilus, la conquilla de la qual té una constitució molt semblant a la dels ammonites. En una altra espècie vivent, l'argonauta, dos dels tentacles estan enroscats entorn d'una prima conquilla buida, de gran bellesa. Flota a la superfície.

La majoria dels mol·luscs es reprodueixen posant grans quantitats d'ous, en masses de forma variable. Es poden veure adherits a plantes aquàtiques en els pantans o entre les algues marines de les roques, al llarg de les costes. Els cargols surten de l'ou com miniatures dels seus pares; és a dir, presenten desenvolupament directe. En els bivalves, el desenvolupament és, normalment, indirecte, amb una forma larvaria que viu, primer, a la càmera branquial de la mare i es transforma, després, en un estat que s'anomena glochidium, proveït d'una conquilla amb valves i d'un llarg flagel amb el qual, en sortir del cos matern, pot nedar lliurement fins fixar-se a les aletes o a les brànquies d'un peix, d'on, ultimant el seu desenvolupament, es desprèn i cau al fons.