El tipus mol·luscs
(del llatí molluscus, tou) comprèn animals de cos tou, que
poden estar protegits per una conquilla, com el cargol, o mancats d'ella,
com la bavosa.
Uns altres, anomenats
cefalòpodes (que significa amb «peus en el cap» ),
tenen tentacles, com el calamar i el pop.
Existeixen unes 80.000
espècies de mol·luscs. Un mol·lusc típic té
una porció inferior o ventral muscular anomenada peu, amb la qual
pot arrossegar-se. La pell del dors penja com un replegament, és
el mantell; entre el mantell i les parets del cos està la cavitat
del mantell, a la qual es troben els òrgans respiratoris. Aquí
és on es forma la conquilla. A l'extrem anterior es troba el cap,
amb els òrgans sensorials. Alguns mol·luscs respiren l'aire
atmosfèric, uns altres tenen brànquies. La boca conté
una llengua aspra, dentada com una llima, es diu ràdula.
Els mol·luscs
varien extraordinàriament, segons on i com viuen. Els més
primitius són els quitónits o placófors, que tenen
el cos deprimit i de contorn ovalat, amb un peu per a desplaçar-se
reptant, i estan coberts per una conquilla corbada formada per vuit plaques
transversals.
|
La classe gasteròpodes
(cargols) agrupa a aquells animals que presenten una conquilla enrotllada
en espiral, i que conté el cos, un cap ben desenvolupat i el peu.
Unes espècies són terrestres i altres aquàtiques
i en molts falta la conquilla, o és rudimentària.
El gasteròpode
més familiar per a l'home és el cargol de jardí,
que pot causar destrosses a les plantes. Per on passa va deixant una petjada
de mucilag i torna sobre ell al mateix lloc d'on va partir al despertar-se
a la nit o després de ploure. Amb temps sec o hivernal, s'oculta
i obtura la sortida de la conquilla, també amb mucilag endurit.
Alguns cargols tenen
una espècie de porta, el opercle, com el cargolí negre i
els buccins, que poden trobar-se en un pou rocós. El barret, que
sol veure's sobre les roques, es desplaça pels voltants durant
la baixamar, alimentant-se d'algues toves, i torna després al seu
lloc, durant la pleamar. Per la petjada arrodonida que deixa la seva conquilla
en la roca es pot saber exactament on es fixa. Els mol·luscs que
tenen una sola conquilla es diuen univalves.
|
Els bivalves tenen
una doble conquilla, formada per dues peces articulades. Són aquàtics
i menys actius. Romanen adherits a les roques, com el musclo de mar, o
en el fons del mar, com l'ostra i l'escopinya de gallet.
Els mol·luscs
bivalves s'arrosseguen lentament sobre el fons del mar, d'un pantà
o d'un riu, impulsant-se amb ajuda d'un peu semblant a una llengua. Per
a menjar, filtren l'aigua a través de dues obertures anomenades
sifons: l'aigua entra per una i surt per l'altra. A l'interior del mantell
hi ha uns cilis que arrosseguen l'aigua i les substàncies alimenticies
cap a la boca.
La barrina és
un mol·lusc excepcional, que pot perforar la roca. Una larva, nedant
lliurement, s'estableix sobre una roca i desenvolupa una conquilla, que
amb les vores anteriors va raspant i perforant la roca. A mida que va
aprofundint, els sifons s'allarguen i així les obertures queden
prop de l'entrada de la galeria per a poder obtenir fàcilment l'aliment.
La broma, o «cuc
de la fusta», és un mol·lusc semblant que perfora
la fusta. En altres èpoques causava grans destrosses, tant en els
cascs de les embarcacions com als embarcadors, que a vegades quedaven
totalment destruïts.
Un dels bivalves de
major grandària és el gegantesc pica baptismal, que arriba
a un diàmetre d'un metre i mig. Per culpa seva s'han ofegat algunes
persones. Quan un banyista o submarinista, introdueix casualment una mà
o un peu dintre de la conquilla, aquesta es tanca sobtadament i no hi
ha manera d'escapar.
|
En els animals que
formen la classe cefalòpodes, la part que normalment constituiria
el peu està allargada formant uns tentacles que els hi surten al
voltant del cap i que estan coberts de ventoses, emprades per capturar
l'aliment. Sota es troba l'únic sifó. L'aigua atreta pot
ser expulsada com per una xeringa, de manera que el calamar o el pop es
desplaça impulsat cap a enrere.
El nombre de tentacles
és variable: el pop té vuit, pertany a l'ordre dels octópodes;
el calamar i la sípia tenen deu, pertanyen a l'ordre dels decàpodes.
El pop comú pot desenvolupar tentacles que poden arribar a una
longitud de dos metres i mig. Els calamars i altres decàpodes van
errant lliurement pel mar, alguns d'ells a grans profunditats. Hi ha calamars
que arriben a una longitud de dotze metres, o més, i que són
capturats pels catxalots. Les sípies formen bancs, generalment
prop de la costa; posseeixen un esquelet intern, l'os de sípia,
que pot agafar-se a la platja i que sol donar-se als ocells engabiats.
Avantpassats llunyans
dels cefalòpodes -els ammonites i belemnites- tenien conquilla.
A l'actualitat, això únicament es presenta en una espècie,
el nacrat nautilus, la conquilla de la qual té una constitució
molt semblant a la dels ammonites. En una altra espècie vivent,
l'argonauta, dos dels tentacles estan enroscats entorn d'una prima conquilla
buida, de gran bellesa. Flota a la superfície.
La majoria dels mol·luscs
es reprodueixen posant grans quantitats d'ous, en masses de forma variable.
Es poden veure adherits a plantes aquàtiques en els pantans o entre
les algues marines de les roques, al llarg de les costes. Els cargols
surten de l'ou com miniatures dels seus pares; és a dir, presenten
desenvolupament directe. En els bivalves, el desenvolupament és,
normalment, indirecte, amb una forma larvaria que viu, primer, a la càmera
branquial de la mare i es transforma, després, en un estat que
s'anomena glochidium, proveït d'una conquilla amb valves i d'un llarg
flagel amb el qual, en sortir del cos matern, pot nedar lliurement fins
fixar-se a les aletes o a les brànquies d'un peix, d'on, ultimant
el seu desenvolupament, es desprèn i cau al fons.
|