Alquímia antiga

Alquímia àrab i medieval

Alquímia moderna

Pseudo-Demòcrit               Tornar a dalt

Els escrits atribuïts a Demòcrit s'inclouen entre les més antigues obres d'alquímia, però ara es té la convicció de que no corresponen al filòsof grec ( Demòcrit d'Abdera, Grècia 460 – 370 a.C.).

Probablement les obres principals van ser escrites per Bolos de Mendes (aprox. 250 – 150 a.C.), gramàtic afeccionat a la màgia i la mística. En aquestes obres es tracta de la imitació dels metalls nobles mitjançant aliatges o tincions superficials. El suposat procés de transmutació segueix les conegudes fases de diferents colors: negre, blanc, groc i vermell. El material de partida era el plom que pot passar per aquests colors en els compostos sulfur, carbonat, òxid de plom(II) i minio.

També tracten de la fabricació d'or i plata i del tenyit de pedres precioses i teixits.

Hermes Trismegist                 Tornar a dalt

Aquest és el nom amb que els grecs designaven Thot, déu egipci de l'escriptura, les ciències i les arts. Es considera el fundador mític de l'alquímia. Mai va existir una persona amb aquest nom, però hi moltes obres d'alquímia atribuïdes a Hermes.

El “Corpus Hermeticum”, és una falsificació literària datada entre els segles II a.C i el II d.C. La “Tabula Smaragdina”, probablement del segle VI, es va trobar entre els escrits de Yabir ibn Hayyan traduïda a l'àrab. Aquests escrits manifesten els coneixements dels egipcis de química i metal·lúrgia, ceràmica i vidre, vernissos, colors, begudes fermentades, sabons i cosmètics.

Els sacerdots dels temples egipcis eren els posseïdors dels secrets de tota aquesta tecnologia i d'aquí neix un dels preceptes màxims de l'alquímia: l'ètica de mantenir el secret. A pesar del malentès del seu origen, Hermes Trismegist va ser la font d'inspiració dels alquimistes del Renaixement i és considerat com una figura clau en la història del pensament humà.

Maria la Jueva                           Tornar a dalt

Personatge conegut a través de Zòsim, identificada amb Maria, germana de Moisès. En els escrits que li són atribuïts fa una descripció de diferents forns i aparells alquímics. Arnau de Vilanova és el primer que la relaciona amb el bany d'aigua o “bany de Maria”, però aquest no apareix mencionat en els seus escrits.

L'aparell més interessant és el kerotakis, fet de metall, argila o vidre, que serveix per fer una destil·lació a reflux i que es mostra en la figura adjunta. L'historiador Sherwood Taylor interpreta que a la part inferior es produïa foc que escalfava una substància volàtil (mercuri o sofre) que alliberava vapor. La substància a tractar, que podia ser un metall esmicolat o en pols, es posava en la part del mig, a sobre d'un disc foradat o una reixeta. El vapor en part atacava el metall i en part condensava a la part superior, caient de nou cap al fons (acció de reflux).

Metalls com el plom o el coure tractats amb sofre produïen una substància negra, que era interpretada com el primer pas de la transmutació (nigredo). Maria aconsella realitzar l'opus magnum entre març i abril, partint d'un aliatge de coure, ferro, plom i estany que és similar a l'or. Exposant-lo a l'acció del vapor de sofre i dissolvent-lo amb l' “aigua divina” passa per les diferents fases de colors negre, blanc, groc i vermell fins que s'obté la pedra filosofal.

Opina que totes les coses, siguin persones o matèria, estan formades pels quatre elements, tenen un mateix punt de partida, la “matèria prima” i consten de cos, esperit i ànima. La destil·lació dels compostos de sofre permet aïllar l'esperit. Els metalls es formen per unió dels principis masculí i femení i poden créixer, desenvolupar-se i morir.

Zòsim                                                                               Tornar a dalt
* * Panòpolis (Egipte) entre els segles III i IV.

És l'autor de l'alquímia més antic conegut. Probablement va néixer a Panòpolis, Egipte i va viure a Alexandria. La major part de la seva obra la formen cites d'autors antics.

Descriu les seves revelacions alquímiques en forma d'al·legories, transferint els antics mites del sofriment i salvació de l'home al procés d'ennobliment dels metalls. Seguint a Maria la Jueva, la matèria de partida de la pràctica alquímica és l'aliatge de coure, ferro, plom i estany. Per facilitar la gran obra, cal afegir una quantitat ínfima de llevat, principi masculí, que s'uneix a la matèria amorfa, principi femení.

Yabir Ibn Hayyan                                                     Tornar a dalt
* Tus, Khorassan(actual Iràn) entre 721 i 722 segons Holmyard

Potser va viure a Kufa (ciutat de l'actual Irak) i després es va establir com alquimista a la cort de Harun-al-Rashid, califa de la dinastia abassí de Bagdad immortalitzat als contes de “Les mil i una nits”.La seva obra és coneguda per les traduccions medievals posteriors i es confon amb les obres de Geber, ja que el nom llatí de Yabir era també Geber. En els seus tractats sosté la idea aristotèlica dels quatre elements, aire, aigua, terra i foc, però amb quatre qualitats: calor, fred, sequedat i humitat. Així l'aire és càlid i humit, l'aigua, freda i humida, la terra, freda i seca i el foc, càlid i sec.

Aportació seva és que els metalls es formen a la terra sota la influència dels planetes. El sofre i el mercuri són els principis dels metalls, però entenent que el sofre i mercuri coneguts habitualment no són sinó aproximacions imperfectes d'aquests principis. Ell coneixia el fet de que la unió de mercuri i sofre comuns no formava un metall sinó un sòlid conegut com cinabri. Quan es tingués sofre i mercuri absolutament purs, la seva combinació i tractament amb elixirs adequats donaria el més perfecte dels metalls, l'or.

El quadrat màgic de la figura, conegut pels neoplatònics del segle III era utilitzat per Yabir per estudiar les qualitats dels metalls. Diu que tot està governat pel nombre 17, suma de 1, 3, 5 i 8, del quadrat inferior de l'esquerra. Els metalls, per exemple, tenen 17 poders. La resta de nombres suma 28, total de lletres de l'alfabet aràbic, que eren assignades a les subdivisions de les qualitats de les substàncies. La transmutació d'un metall és un ajust en les proporcions de les seves qualitats. Per exemple, les qualitats primàries oposades han d'estar en la relació 1:3 o 5:8. Això es pot aconseguir amb elixirs apropiats, però el gran elixir podrà fer qualsevol transmutació.

Yabir distingeix set metalls: or, plata, coure, estany, plom, ferro i “khar sini”, segurament un aliatge de coure zinc i níquel. Divideix els minerals en vuit grups segons el seu aspecte i possibilitats de manipulació i fusió.

Razi                                             Tornar a dalt
* aprox. 854 Ravy (Pèrsia) + 925 o 935 Ravy.

Metge, filòsof i alquimista, Abu Bakr Muhammad Ibn Zakariya, anomenat Razi o Rhazes en llatí, va ser el metge més destacat de l'Islam. Va viure a Ravy i a Bagdad, on va ser metge titular de l'hospital.
Autor de vint-i-un tractats d'alquímia, entre ells el famós “Kitar al-asrar”, el “llibre dels secrets”. No menciona les teories del mercuri o del sofre ni la de l'equilibri de Yabir Ibn Hayyan. Sembla que estava més interessat en l'alquímia pràctica que en la teòrica. Si creia però que totes les substàncies estaven formades pels quatre elements i per tant, que la transmutació dels metalls era possible.

Parla de sis grups de substàncies, entre ells els esperits (sofre, arsènic, mercuri i amoníac) i els metalls (or, plata, mercuri, coure, ferro, estany, plom) Exposa diferents processos en els que, depurant substàncies, les converteix en volàtils fins obtenir l'elixir adequat per a la transformació. Els processos inclouen destil·lació, calcinació, solució, evaporació, cristal·lització, sublimació, filtració, amalgamació i ceració (conversió d'un sòlid en fusible o pastós).

Els seus escrits van tenir una gran influència en l'alquímia llatina del segle XIII..

Geber                            Tornar a dalt
* segle XIII

Autor medieval de textos d'alquímia (Priesner p. 226) que es pot confondre amb Yabir ibn Hayyan. Hi ha un conjunt d'obres que es coneix com el corpus de Geber, la principal de les quals és “Summa perfectionis magisterii”. La “Summa” sembla que està inspirada en el “Kitar al-asrar”, el llibre dels secrets de Razi i en “Al-Kutub al sab'un” de Yabir ibn Hayyan.

En la “Summa” no apareixen ela àcids minerals però si en llibres posteriors del corpus. Explica que el mercuri és la veritable base dels metalls, mentre que el sofre és la impuresa. Tot alquimista ha de seguir la naturalesa per obtenir el “lapis philosophorum”. Parla dels tres ordres dels agents de la transmutació, concepte que deriva de Yabir: els de primer ordre només provoquen un canvi superficial, els de segon ordre provoquen un canvi real però de poques qualitats, els de tercer ordre són capaços de transmutar els metalls no nobles en or o plata. La diferent eficàcia quant a la transmutació té una base corpuscular: quan més petites siguin les partícules de l'agent, més perfecte és l'efecte transmutador.

Paracels          Tornar a dalt
* 1493-1494 Einsiedeln (Suïssa) + 1541 Salzburg.

Teofrastus von Hohenheim és possible que estudiés medicina i es doctorés a Ferrara el 1515. El nom Paracels pot significar ”més gran” que Cels, famós metge romà (30 a.C.- 50 d.C.). Exercí de metge a Basilea, on va tenir un enfrontament amb personatges de la medecina oficial, amb condemna que va fer que cremessin els seus llibres. Entre 1529 i 1530 va publicà dos escrits a Nuremberg en que recomanava un tractament amb mercuri contra la sífilis. En “Opus Paramirum” parla de la seva concepció de la malaltia, contraposada a la patologia humoral, atribuint a cada òrgan una “força vital” responsable del seu bon funcionament. Una malaltia era un procés individual de mal funcionament de la “força vital” de l'òrgan corresponent.

L'alquímia de Paracels està íntimament relacionada amb la medicina. Dona un nou objectiu a l'alquímia, com és l'obtenció de substàncies amb propietats curatives (alquímia mèdica). En comptes del quatre elements, parla dels “tria principia”: sofre (combustible), mercuri (volàtil i metàl·lic) i sal (incombustible i no volàtil). A través de la destil·lació o extracció calia aïllar la quinta essència de les substàncies medicinals, que podien curar no només el cós sinó també la ment del pacient.

No descartava la possibilitat de la transmutació dels metalls i en ocasions es jactà de tenir el “lapis philosophorum”. En tots els seus escrits, l'objectiu de la transmutació és l'obtenció de fàrmacs eficaços.

Libavius, Andreas                  Tornar a dalt
* després de 1555 Halle + 1616 Coburg (Alemanya).

Pedagog, metge, alquimista, estudià filosofia, història i medicina en diferents universitats. Va ser professor en Ilmenau, Coburg i Jena i va escriure unes 50 obres de diferents temes: pedagogia, filologia, teologia, física, medicina, alquímia i farmàcia.

El 1597 va escriure el primer llibre sistemàtic de química, Alchemia, iniciant la tradició del llibre de text químic. Consisteix en una síntesi del coneixement químic del seu temps, en un llenguatge assequible, contràriament al que s'havia fet fins aleshores, escrivint en un llenguatge xifrat i al·lusiu. La primera part consisteix en un projecte de “institut químic” ideal, que mai va ser realitzat, molt diferent del habitual laboratori dels alquimistes.

La segona part tracta de la teoria dels quatre elements d'Aristòtil, dels “tria principia” de Paracels i de la fabricació de medicines, elixirs, tintures i altres compostos com l'àcid clorhídric (descrit per primera vegada), tetraclorur d'estany fabricat a partir d'amalgama d'estany i diclorur de mercuri, que ja era conegut des de 200 anys abans.

Defensava la possibilitat de transmutació dels metalls, però rebutjava els conceptes de filosofia natural i màgia de Paracels i els rosa-creus. L'Ordre de la Rosa-Creu té el seu origen el 1610 en cercles paracelsistes, segons Priesner. Va ser considerat com el primer químic.

Maier, Michael                   Tornar a dalt
* 1569 Kiel + 1622 Magdeburg

Estudià filosofia i medicina a Rostock, Frankfurt de l'Oder, Padua i Basilea i entre 1599 i 1601 exercí de metge a Prússia oriental. Des d'aleshores es va dedicar a l'alquímia i en diferents ocasions intentà realitzar l'”opus magnum”.

Entre 1608 i 1611 viatjà a Praga, Leizipg i Kassel en busca de recursos financers per continuar els seus experiments i entre 1611 i 1616 va viure a Anglaterra. Entre 1616 i 1624 editors de Frankfurt del Main van publicar gran part de les seves obres. Entre 1618 i 1620 va estar al servei del Landgrave Moritz com metge i “chemicus”.

Aferrissat defensor de l'alquímia de la transmutació, opinava que els mites antics s'havien d'interpretar com al·legories d'un saber secret de la naturalesa. Va ser un adepte de l'Ordre Rosa-Creu. Va escriure “Atalanta fugiens” un magnífic llibre d'emblemes i fugues musicals.

Becher, Johann Joachim              Tornar a dalt
* 1635 Speyer (Alemanya) + 1682 Londres

Alquimista i comerciant. Es definia com naturalista. El 1660 va ser nomenat metge i matemàtic de la cort de l'elector de Mainz. El 1663 va ser temporalment professor de la universitat de Magúncia parlant en la seva conferència inaugural de l'existència del “lapis philosophorum”. De 1664 a 1670 va estar a la cort de Munich i entre 1670 i 1677 a la cort de Viena com conseller de comerç. Va caure en desgràcia i va marxar a Anglaterra, on va viure fins a la seva mort.

Va escriure diferents obres d'alquímia i economia. Considera tres principis bàsics: aire, aigua i terra. La terra pot ser de tres tipus: “vitrescibile”, “fluida” i “pinguis”. A la “terra pinguis” la va anomenar flogist, que és allò que s'allibera quan crema una substància. La teoria del flogist va ser completada després per G. E. Stahl.

Creia en la possibilitat de transformar els metalls i en l'alquímia com una potencial font d'ingressos per l'Estat. Poc abans de morir, en la seva obra “Chymischen Glückshafen” donava directrius per les operacions alquímiques i el disseny d'un laboratori per fabricar or i plata..