Personatges reconeguts citats com alquimistes                     Inici

Aristòtil Albert Magne Tomàs Aquino Roger Bacon Ramon Llull Arnau de Vilanova Van Helmont Robert Boyle Newton

Aristòtil                             Tornar a dalt
* 384 a.C. Estagira + 322 a.C. Calcis

Aristòtil no és autor de cap dels tractats d'alquímia que li eren atribuïts a l'Edat Mitjana, ni tampoc la química és rellevant a la seva obra. Però els seus conceptes: “hýle”, matèria passiva, “energeía” que confereix forma, els “accidents” o aparences de les substàncies i la convicció de que el calor era indispensable per la formació de tot ésser viu, creen el marc de reflexió sobre la composició de la matèria i les seves transformacions.

En la “Meteorologica”, Aristòtil exposa la teoria de la formació de les substàncies mixtes a partir dels quatre elements i la formació dels metalls a partir de bafs humits, origen de la creença alquímica de la generació de metalls a partir del mercuri.

Els àrabs van ser els primers en atribuir falsament a Aristòtil textos d'alquímia que cap al segle XIII van ser traduïts al llatí de les fonts àrabs.


Aristòtil i Plató a "L'Escola d'Atenas" de Rafael
Imatge de:
http://www.biografiasyvidas.com

Albert Magne                       Tornar a dalt
* abans 1200 Lauingen (Suabia) + 1280 Colònia

Professà a l'ordre dels dominicans (1223). Va ser Provincial de l'Ordre a Alemanya i Bisbe de Ratisbona. Des del segle XIV porta l'epítet “Magne” i a 1931 va ser canonitzat.
És probablement el savi universal més destacat de la Baixa Edat Mitjana. Considerat una autoritat a la història de l'alquímia, encara que no va escriure cap obra pròpiament d'alquímia.

En “De mineralibus” investiga les causes, material, eficient (calor i influència astral, no considerava la causa aristotèlica del fred) i formal de la constitució dels metalls i de les possibilitats de transmutació, diferència entre transmutacions aparents (només canvien l'aparença del metall) i verdaderes.

Arribà a la conclusió de que, fins aleshores, no s'havia aconseguit fabricar or verdader, ja que als seus assaigs mai havia pogut obtenir un metall realment resistent al foc. Amb Avicenna considerà el mercuri i el sofre com els dos principis constituents del metall.

Tomàs d'Aquino                           Tornar a dalt
* 1225 Roccasecco (Aquino) + 1274 Monestir de Fossanova

Doctor de l'Església (proclamat el 1567) i filòsof. Canonitzat el 1323. Cap a 1240 ingressà a l'ordre dels dominicans. Deixeble d' Albert Magne a París i Colònia entre 1245 i 1252.

Als seus escrits es refereix vàries vegades a l'alquímia: en la “Summa theologiae” discuteix la legalitat de la venda d'or de fabricació alquímica, en altres escrits rebutja explícitament la transmutació del metall però considera l'alquímia com un apartat de la filosofia natural.

Hi ha una sèrie de textos apòcrifs, publicats sota el nom de Tomàs d'Aquino als segles XIV o XV en que es parla de l'alquímia com part de les ciències aplicades del Medioevo o un altre que tracta de la obtenció d'amalgames.


Estàtua a l'Oxford University Museum

Roger Bacon                         Tornar a dalt
* 1214-1220 Anglaterra + després de 1292

Franciscà, en els seus llibres Opus minus i Opus tertium distingeix entre alquímia especulativa i alquímica operativa. La primera tracta de la formació de tots els cossos a partir dels elements i la segona té a veure amb la fabricació dels colors i els metalls valuosos.

Però la principal preocupació de Bacon era la perllongació de la vida amb ajuda de l'alquímia, aspecte predominant de l'alquímia xinesa. Suposava que l'efecte dels medicaments alquímics millorava per l'influx de les estrelles i els planetes. Un cos amb les qualitats elementals perfectament equilibrades, el “lapis philosophorum, podia transmetre la seva indestructibilitat inherent al cos humà malalt, igual que es feia amb els metalls imperfectes.

Un concepte clau de la filosofia natural de Bacon és el de “scientia experimentalis” segons la qual el coneixement empíric havia de substituir les especulacions deductives de la ciència escolàstica. Seria la única manera d'adquirir nous coneixements.

Ramon Llull                               Tornar a dalt
* 1232 Ciutat de Mallorca + 1315/1316 lloc desconegut

Filòsof, místic, missioner, s'educà juntament amb el fill del rei Jaume I d'Aragó, que seria posteriorment Jaume II rei de Mallorca, de qui seria senescal. Va fer vida a la Cort fins el 1263 en que unes visions de Crist a la Creu el van apartar del món secular. Des d'aleshores es va dedicar a les missions i a l'estudi de la filosofia, lògica, medecina i astrologia. Va escriure la “Ars Lullica”, complex sistema d'anotacions simbòliques i diagrames combinatoris, inicialment destinat a convèncer (i convertir) el erudits musulmans, però que podia ser aplicat a qualsevol camp del saber.

A pesar de que Llull criticà obertament l'alquímia, se li atribuïren una sèrie de textos alquímics. La seva combinatòria i la seva teoria dels elements donaven peu a interpretacions alquímiques.

Des de 1370 i fins a l'Edat Moderna el corpus d'obres d'alquímia atribuïdes a Llull arribà a les 50 i li donaren nomenada com un dels alquimistes més destacats de l'Edat Mitjana.

Arnau de Vilanova                            Tornar a dalt
* 12.01.1579 Brussel·les +30.12.1644 Brussel·les

Metge, diplomàtic, reformista eclesiàstic, suposat alquimista. Educat pels dominicans, estudià a Montpellier i adquirí fama com a terapeuta. Metge dels Reis, Pere II, Alfons II, Jaume II i dels Papes d'Avignó, Bonifaci VIII, Benet XI i Climent V.

Se li atribueixen (amb molt dubtosa autenticitat) importants escrits d'alquímia com el “Tesaurus Thesaurorum o Rosarius Philosophorum “ en el que explica diferents procediments per obtenir or o plata. Un d'ells parteix del mercuri i d'una petita quantitat del metall preciós que es vol obtenir, que faria el que ara diríem de catalitzador, per fer una “aqua vitae” mercurial, capaç de transmutar mil vegades el seu pes de metalls baixos en metalls preciosos.

Un altre procediment implica la separació del mercuri en els quatre elements, per recombinar-los en la forma apropiada. Així per aconseguir or es requereixen les proporcions 1:1 d'aigua i aire, 2:1 d'aigua i foc i 3:2 d'aigua i terra, ajustant també les proporcions de calor, fred, sequedat i humitat. (Holmyard, p156-157) .

Altres autors (Priesner p. 88) declaren que Arnau era un detractor de l'alquímia que titllava els alquimistes d'ignorants i boixos.

Joan Van Helmont                   Tornar a dalt
* 12.01.1579 Brussel·les +30.12.1644 Brussel·les

Metge a Vilvorde i Brussel·les. La Inquisició condemnà com heretgia 27 tesis contingudes a la seva obra “De magnetica Vulnerum Curatione”, acusant-lo de negar el poder curatiu de la religió. Helmont es declarà culpable de seguir les doctrines sacrílegues de Paracels i al 1634 va ser posat en arrest al seu domicili. El 1646, després de la seva mort, la seva vídua va aconseguir que el rehabilitessin.

Era contrari a la teoria aristotèlica i a la medecina galènica que, segons ell, es fonamentaven a la lògica i a la raó, aspectes del pensament humà que impedien arribar a l'essència de les coses. L'autèntic coneixement només podia ser aconseguit per il·luminació divina, a partir d'un coneixement de sí mateix i amb l'ajuda de la química.

Va ser el primer en distingir entre gasos i aire i en descriure de forma aproximada el clor, el diòxid de sofre, el monòxid de carboni i, sobretot, el diòxid de carboni (gas sylvestris). És possible que derivés el terme “gas” donat per ell, del terme “caos” amb la que Paracels designava la matèria primera invisible i neumàtica.

Es conegut pels seus experiments sobre el creixement de les plantes, que creia eren formades només per aigua. Per provar-ho, va plantar un desmai amb una quantitat pesada de terra i durant 5 anys només va addicionar aigua a la terra: en aquest temps l'arbre va augmentar el seu pes en 75 kg mentre que la terra va perdre només alguns grams.

Creia que tots els cossos naturals podien ser reduïts a aigua amb l'”alkaest”, mitjà universal de descomposició pels alquimistes. Estava convençut de la possibilitat de transformar metalls i va descriure la transmutació de mercuri en or, feta per ell mateix, amb l'ajuda d'unes petites mostres de la pedra filosofal que li van donar uns “adeptes” desconeguts.

Robert Boyle                                  Tornar a dalt
* 25.1.1627 Munster (Lismore-Irlanda) + 31.12.1691 Londres

Personalitat destacada del segle XVII. Fill del Grand Duc de Cork. Alumne avantatjat d'Eton. Membre de la Royal Society. Des de 1668, va viure a Londres on va treballar al seu laboratori i publicà diferents treballs sobre el comportament dels gasos i sobre alguns elements i compostos químics.

Entenia la química bàsicament, encara que no exclusivament, a partir d'un concepte mecanico-corpuscular. S'oposava a la “teoria dels tria prima”, sofre, mercuri i sal, de Paracelso. A partir del seu concepte corpuscular estava convençut de la possibilitat de la transmutació dels metalls, com explica al seu tractat “Origine of Formes and Qualities”.

Creia en la transmutació mitjançant la pedra filosofal i durant tota la seva vida intentà descubrir el secret de la mateixa. Assistí a vàries transmutacions realitzades per “adeptes” ambulants. Va obtenir una “terra roja” a la que atribuïa poders de transmutació. Mantenia en secret les seves investigacions alquimistes fent anotacions críptiques i utilitzant un estil intencionadament obscur.

Isaac Newton          Tornar a dalt
* 25.12.1642 / 04.01.1643 Woolsthorpe + 31.03.1727 Londres

Físic, matemàtic, president de la Royal Society, superintendent de la Real Casa de la Moneda, és considerat com un dels més grans físics de la història. Dedicà part de la seva vida als estudis d'alquímia, així com a l'estudi de la història de l'Església, la teologia i la cronologia dels Antics Imperis. Intentà trobar un sistema d'interpretació del món en la creença que la causa última de tot és el Déu Únic increat.

Els seus estudis d'alquímia coincideixen amb els seus grans descobriments físics i tenen influència en els mateixos i en la seva concepció de la constitució de la matèria. Abandonà la idea d'èter com intermediari en el contacte entre les partícules de matèria, per desenvolupar el concepte de força d'atracció i repulsió entre les partícules en el buit.

El seu treball “Index Chemicus” és una recopilació de denominacions de substàncies i operacions alquímiques. Tenia l'esperança d'arribar a la “prisca philosophia” el primer i veritable coneixement, desxifrant i interpretant els textos el significat últim dels quals estava ocult darrera uns símbols misteriosos i un llenguatge velat.


Retrat pintat per Godfrey Kneller (1702)
National Gallery London

El tractat “Separatio Elementorum” podria ser seu i ho és sens dubta “Praxis”, en el que afirma haver aconseguit la multiplicació de l'or. Però no va publicar mai aquests escrits, segurament per no posar en perill la seva reputació. La única publicació alquímica, en sentit ampli, de Newton és “De Natura Acidorum” en la que explica l'actuació dels àcids mitjançant una força d'atracció entre l'aigua i els cossos sòlids. En els seus famosos llibres “Principia” i “Opticks” fa al·lusió de passada als seus treballs alquímics.

Segons els seu diari de laboratori, entre 1678 i 1696 realitzà nombrosos treballs pràctics, que duraven 6 setmanes, normalment a la primavera o a la tardor, mantenint els forns encesos nit i dia. El plom, antimoni, mercuri i l'arsènic varen contribuir a minar la seva salut i va caure malalt el 1693. A partir de 1695 Newton començà una nova etapa a la Real Casa de la Moneda.