Avicenna (Abdallah b. Sina)    Tornar a dalt
* 980 Afsana (Bukhara) + 1037 Hamadan

Metge i filòsof persa. Un dels homes més extraordinaris de la civilització islàmica, ha estat anomenat l'Aristòtil dels àrabs.

Se li atribuïren obres d'alquímia que van resultar apòcrifes. No reconeixia l'alquímia i fa una crítica de la mateixa en el seu Kitab al-sifa, “Llibre dels remeis”, obra sobre mineralogia, química i geologia.

Creia que els elements constituents dels metalls són el mercuri i el sofre, o cossos que se semblen molt a aquests: amb mercuri pur i sofre blanc, millor que el preparat pels alquimistes es pot obtenir plata, si el sofre és d'una qualitat superior el mercuri solidificarà en or, si el mercuri és de bona classe però el sofre és impur el producte serà coure, si el mercuri és corromput i el sofre és també impur el producte serà ferro.

Sosté que l'or de fabricació alquímica era una burda imitació, encara que, a ulls d'especialistes semblés autèntic.

Goethe, Johann Wolfgang von Tornar a dalt
* 28.8.1749 Frankfurt + 22.3.1832 Weimar

Conegut com pensador i literat, entre 1765 i 1771 estudià dret a les universitats de Leipzig i Estrasburg i paral·lelament es dedicà a l'estudi de les ciències naturals, la mística i la càbala, fet que tractà d'ocultar i només revelà als seus íntims. En aquesta època començà a treballar el tema de Faust al que es dedicaria tota la vida, fent una primera publicació el 1790 i una segona part poc abans de morir. A més de la seva activitat literària i política, es dedicà a l'estudi de la teoria dels colors, la geologia, mineralogia, anatomia i a la teoria evolucionista de les plantes i els animals.

Rebutjava l'enfocament racional de les ciències naturals postulat per Newton. Entre 1768 i 1769, durant una malaltia greu, es dedicà a llegir escrits alquímics, de Paracels entre d'altres. La dita de Paracels, “llegir en el libre de la Natura amb els ulls de l'esperit” es convertí en el requisit bàsic de la revelació divina i es desvinculà definitivament de la filosofia mecanicista i matemàtica del seu temps.

En aquests anys realitzà algunes proves alquímiques sense resultat, que després reflectiria en el monòleg d'obertura de Faust. Les investigacions no anaven dirigides a trobar la pedra filosofal per fabricar or sinó a descobrir les relacions secretes entre l'home i el cosmos, l'home i Déu. Creia en un món amb un ordre jeràrquic en el que hi havien categories oposades: esperit-cos, masculí-femení, actiu-passiu, que havien d'anar unides en harmonia. De les plantes pensava que tot es podia deduir de la forma de la fulla, entenent l'evolució a partir de la llavor com un procés de purificació similar al de la transmutació d'un metall no noble en or. En la seva teoria dels colors (1810) la llum no es podia descompondre en els colors espectrals a través d'un prisma, sinó que es generaven quan la llum entrava en contacte amb el medi. El color vermell representava la màxima perfecció, convicció que Goethe compartia amb els alquimistes.
En la seva obra literària hi ha abundants elements d'alquímia, com per exemple, el passeig de Pasqua a Faust I o la creació de l'homúncul a Faust II.

Jung, Carl Gustav                                          Tornar a dalt
* 26.07.1875 Thurgau + 6.06.1961 Zurich

Col·labora inicialment amb Freud del que després se separa per divergències teòriques. El seu llibre “Psicologia i alquímia” publicat el 1944 i revisat el 1952, constitueix un exhaustiu estudi de la simbologia alquímica en relació amb les religions i la psicologia.

Coneixia l'obra de Paracels i opinava que la importància que la medecina moderna atorgava al factor psíquic havia estat anticipada d'alguna manera per Paracels. Creia que l'alquímia era extraordinàriament útil per a la comprensió dels fenòmens neuròtics i psicòtics.

Considera que les operacions químiques descrites pels alquimistes poden interpretar-se de múltiples maneres (p. 161), que dels centenars de procediments que arriben de l'Antiguitat i l'Edat Mitjana hi han relativament pocs que tinguin un sentit químic recognoscible i que és segur que mai es va arribar a produir un or artificial.

Creu que l'alquimista descriu simbòlicament el procés químic i oculta el seu saber per evitar que l'”or”, que no és l'or comú sinó l'or filosòfic, la pedra meravellosa, caigui en mans no apropiades. (p.163). El que treballava a l'obra, vivia experiències psíquiques que se li manifestaven com un comportament particular del procés químic.

Pensa que l'empresa (dels alquimistes) no era del tot desesperada, ja que els esforços realitzats portaven de tant en tant a un útil descobriment accessori. Però en tot cas, no tenim cap motiu per meravellar-nos de tants experiments absurds i infructuosos, igual que tampoc el tenim dels aventurats intents de la medicina i farmacologia medievals.

Considera a Goethe com l'últim alquimista i rarament es refereix a l'alquímia contemporània o del segle XIX.