Article
publicat a “El Periódico” el 22/011/02 per Elena Hevia
Benvinguts
a Barcelona
Alguna cosa està canviant en el panorama literari de la ciutat. Els autors
llatinoamericans estan tornant a Barcelona. El peruà Alfredo
Bryce Echenique, flamant premi Planeta, torna i es trobarà una ciutat
molt diferent de la que va viure als anys 80. Perquè els últims
temps i sense fer gaire soroll s'ha anat consolidant aquí una punta d'iceberg
intel.lectual d'una immigració massiva que ha preferit la Barcelona postboom
al Madrid de José María Álvarez del Manzano. Els nouvinguts
solen ser joves amb ganes de fer-se un lloc més enllà de la literatura
regional de cada un dels seus països d'origen i, encara que comptabilitzar-los
sigui una tasca gairebé impossible, estan molt a prop del centenar. A
més a més, i això és molt significatiu, poc o gens
tenen a veure amb els quatre o cinc amics que als anys 60 van forjar el boom
llatinoamericà per a la història.
Després d'un temps de menysteniment editorial per als autors llatinoamericans
--des de principis dels 80 fins ben bé a mitjans dels 90--, en el panorama
literari de la ciutat es detecta un significatiu moviment. La guinda de tota
aquesta tendència és el retorn de Bryce Echenique, que ja va viure
a la ciutat entre el 1984 i el 1989 i que ha decidit destinar la dotació
del Planeta a l'adquisició d'una nova residència barcelonina.
Bryce, fugit de Madrid, ha posat distàncies amb la seva Lima natal, en
què passarà llargues temporades. Diu que està buscant "pau
i tranquil.litat" per escriure. Però encara que no formi part dels
seus plans, serà inevitable que el multiforme panorama literari llatinoamericà
barceloní li reclami lideratge i protagonisme. Bryce s'hi resisteix.
"L'únic que li dec al meu país és escriure, i això
és el que penso fer", adverteix reticent.
TIPOLOGIA DELS
AUTORS
Els escriptors
llatinoamericans establerts a Barcelona mantenen amb la ciutat diferents graus
d'implicació. Uns quants, els degans, són els supervivents de
la segona generació postboom, exiliats polítics que fugien de
les dictadures dels anys 70.
La uruguaiana Cristina Peri Rossi, amb tres dècades barcelonines a l'esquena,
i l'argentí Horacio Vázquez-Rial han capejat amb fortuna el període
fosc dels 80. En aquells anys, cap dels dos va deixar de publicar ni de participar
en els debats públics. "Llavors la presència de llatinoamericans
--recorda Vázquez-Rial--, no necessàriament escriptors, va dinamitzar
i va internacionalitzar la vida cultural. No es pot imaginar aquesta ciutat
sense Ricardo Rodrigo al capdavant de Bruguera, amb Libro Amigo, i després
a RBA, on va promoure les col.leccions de fascicles, ni sense Paco Porrúa,
a Edhasa, des d'on va introduir la ciència-ficció, ni sense Mario
Muchnik".
Juntament amb els històrics hi ha els joves, els nouvinguts. Uns han
decidit establir-se aquí per un període de temps més o
menys indefinit, i altres consideren la ciutat un lloc de pas. Un bon indicatiu
d'aquesta última tendència l'ofereix la publicació de l'Institut
Català de Cooperació Iberoamericana (ICCI) Letras capitales, que
fa un any reunia relats de quatre joves autors colombians. Dels quatre, Sergio
Álvarez, Luis Noriega, Juan Gabriel Vásquez i Antonio Ungar, l'últim
ja no viu a Barcelona.
Encara que durant els últims temps Barcelona hagi perdut pes editorial
davant de Madrid --un fet que molts autors estrangers només aprecien
quan ja s'han instal.lat aquí--, el mite de la ciutat que als anys 60
va donar identitat cultural a la literatura llatinoamericana encara funciona.
"Poc importa que no tingui un substrat real --assegura el colombià
Sergio Álvarez (Bogotà, 1966)-- perquè encara segueix atraient
els escriptors. És inevitable que un autor colombià s'enlluerni
quan en una llibreria barcelonina pot tenir a la seva disposició els
últims descobriments de la literatura hongaresa, per posar un exemple.
Això a Bogotà, amb una mínima producció editorial,
és impensable".
Per al mexicà Juan Villoro (Mèxic D.F., 1956), que ha decidit
venir amb la seva família per un període de dos a quatre anys,
el boom no va ser mai un referent perquè els escriptors que li interessen
més --Borges, Bioy Casares, Felisberto Hernández, Rulfo i Onetti--
no van estar lligats directament a ell. "Volia cultivar la meva cultura
de la nostàlgia. Possiblement per tenir ganes de tornar. Així
que no m'he mogut per motius econòmics, culturals i polítics",
afirma. Una cosa semblant addueix el jove argentí nascut a Xile Javier
Argüello (Santiago, 1972), que va marxar poc abans que esclatés
la crisi al seu país: "A l'Argentina sempre ha existit una cultura
que llença els escriptors fora del país, però no ho veiem
com una cosa conflictiva perquè sempre ens hem sentit part d'Europa.
La nostra identitat és una barreja".
SENTIMENT I
RAÓ
Però,
¿per què els autors llatinoamericans vénen a Barcelona
si hi ha molt més suport institucional a Madrid? Moltes vegades les raons
són d'ordre sentimental. La presència del mar, la proximitat amb
la resta de països d'Europa i les relacions d'amistat amb escriptors autòctons
--Enrique Vila Matas és un
d'aquests noms clau-- són els motius que repeteixen més els autors
llatinoamericans que han estat entrevistats.
Els arguments de Bryce Echenique, no exempts de broma, tenen el seu càlcul:
"Barcelona no està en l'itinerari dels peruans que viatgen a Europa.
És difícil que se t'instal.lin a casa menjant-se les teves hores
de feina com passava a Madrid". Peri Rossi es mostra molt més pragmàtica
i analítica:"Els barcelonins no són invasors, i al no ser-ho
no t'integren, però tampoc t'envaeixen, cosa que et permet un marge molt
còmode, que és el de l'escriptura. Perquè encara que Barcelona
és una ciutat molt mediterrània, no s'hi viu gaire al carrer,
de portes enfora, i és poc frívola. Això permet un desenvolupament
més gran de les arts.".
També és Peri Rossi la que es mostra més crítica
amb l'escàs suport institucional que els escriptors llatinoamericans
reben a Catalunya. L'autora uruguaiana afirma que hi ha una voluntat política
que totes les activitats que tinguin relació amb la literatura transatlàntica
es realitzin a Madrid, a l'empara de la poderosa Casa de América. "S'ha
fet un repartiment de la cultura. Mentre que el govern català no vol
promocionar escriptors en castellà que visquin a Catalunya, a Madrid
no hi ha pressupost per a activitats culturals que es desenvolupin aquí".
A fi de pal.liar el protagonisme madrileny, diversos són els espais culturals
que, a força de voluntarisme, s'estan desenvolupant en aquests moments
a Barcelona. El que ha registrat una activitat més elevada és
la Cátedra de las Américas, que el setembre passat va inaugurar
Ernesto Sábato. Aquesta càtedra, promoguda des de l'ICCI per Sealtiel
Alatriste, cònsol de Mèxic a Barcelona i també escriptor,
amb la col.laboració del consolat colombià, s'ha fet ressò
de les veus d'escriptors residents --com l'argentí Rodrigo Fresán
i el xilè Roberto Bolaño--, però també dels visitants:
el mexicà Carlos Monsiváis i l'argentí Tomás Eloy
Martínez.
Una altra iniciativa, impulsada entre altres per Peri Rossi, és el Fòrum
Llatinoamericà que, creat fa més d'un any, promou el diàleg
entre els intel.lectuals americans --no necessàriament escriptors-- i
els catalans. "La nostra intenció --precisa l'escriptora-- és
que es pogués integrar en el Fòrum 2004, però les converses
que hem mantingut fins ara amb Ferran Mascarell, malgrat que hi ha un evident
interès de partida, actualment es troben en un punt mort".
Aquests dos projectes culturals, bastant dinàmics, contrasten amb la
inexistència d'una càtedra oficial de literatura llatinoamericana
a les universitats catalanes.
IMAGINARI CIUTADÀ
El xilè
Roberto Bolaño va arribar a Barcelona fugint del cop d'Estat pinochetista
en l'onada migratòria dels 70. Tot i que venia de pas a la ciutat, camí
de Suècia, el "magnífic fervor prerevolucionari en què
es vivia llavors" el va atrapar. "Així que vaig arribar a Barcelona
vaig fer dues coses, anar a veure Pepe Donoso i visitar Juan
Marsé", recorda. Aquella visita, poc o gens deformada per la
ficció, va passar a ser un dels capítols de la gran novel.la Los
detectives salvajes, escrita més de dues dècades més tard
i una de les poques ficcions llatinoamericanes en què Barcelona adquireix
un pes important en la ficció.
Bryce, que ha escrit nombrosos
articles sobre la ciutat i que en el seu dia va centrar aquí un bon tros
de la seva novel.la La vida exagerada de Martín Romaña,
apunta que, si Barcelona no s'ha consolidat com un lloc de referència
per als escriptors llatinoamericans --cosa que sí que ha aconseguit París,
per exemple--, es deu al fet que "la felicitat i la tranquil.litat no solen
generar històries".
LA DIFÍCIL
INTEGRACIÓ
¿Tenen
els autors llatinoamericans problemes d'integració? L'agent literari
argentí Guillermo Shavelson, que ha desembarcat fa només quatre
mesos a Barcelona i que no vol atribuir la seva decisió a la crisi en
què està submergit el seu país, percep que hi ha un canvi
en la receptivitat davant dels argentins. "Curiosament, avui hi ha una
acollida molt càlida dels argentins per part dels catalans i molt més
complicada per part de la burocràcia. En aquest sentit, als anys 70 era
justament al revés".
Villoro, que en aquests moments està impartint un curs de literatura
a la Càtedra Unesco de la Universitat Pompeu Fabra, percep la confrontació
amb el català com una riquesa cultural: "Que Barcelona sigui una
ciutat bilingüe em sembla molt enriquidor, perquè tinc contacte
amb una altra llengua i m'aporta la curiositat de l'estranger". Però
a la vegada constata les dificultats que com a immigrant, encara que sigui de
luxe, ha hagut de superar: "La llei d'estrangeria dificulta molt la instal.lació
quan véns aquí sense una feina precisa. Jo no he tingut els mateixos
problemes que un magribí, és clar, però sí que he
hagut de fer les mateixes cues per obtenir el permís de residència".
¿No hauria vingut si hagués percebut tots aquests problemes? "Possiblement
sí --diu amb seguretat--, però és clar que ha sigut més
complicat per a mi que per a Riquelme i Saviola".
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]