Biografia

Obra

Documentació

Article publicat a “La Vanguardia” el 15/12/2003 per Josep Massot

La música Mesquida

La vibrante literatura de Biel Mesquida no está hecha de textos callados que descifra frío el intelecto. Sus escritos son composiciones que despiertan a ritmo de jazz los sentidos del cuerpo y ponen a trabajar mecanismos secretos de la inteligencia. Es una voz única, distinguible de todas las demás, un sello Mesquida que siempre sorprende, porque nunca se repite. Sabe que los temas literarios no varían desde Homero, la vida, la muerte, el amor, el misterio, la amistad, el odio, el dolor, la guerra, la risa o la tristeza. Lo que cambia es la forma de contarlo. La forma es el factor que convierte una obra de arte en perenne, en un clásico. “Si quiero contar la historia de Simbad y la princesa, la contaré con mi voz propia. Una vez añadidas mis pasiones, mi sexo, mi estética, mis conocimientos... entonces saldrá una historia distinta, sólo mía”, dice Mesquida. Y en ello está desde hace 30 años, desde L'adolescent de sal, el libro que convulsionó las letras catalanas con su desparpajo, libertad e irreverencia. La literatura de Mesquida no es una escritura callada, porque él le inyecta música desde el mismo inicio. Como no necesita publicar al dictado de las necesidades económicas de las editoriales, su afán por dar placer y ser perenne le permite ser lento y perfeccionista. Escribe y lee lo escrito en voz alta, lo reescribe y lo vuelve a leer las veces que haga falta para limar aristas, modelar su música, ritmar los tiempos, hacer casi carnal el lenguaje. “Literatura ­dice­ es cargar el lenguaje de altas tensiones, hacerlo incandescente, luchar contra los clichés y evitar los tópicos, crear una lengua viva que alimente al lector.” La música Mesquida se forjó en su nomadismo por la geografía de habla catalana. Nació en 1947 en el Mas d'en Sales, Castellón, porque su madre, feminista “avant la lettre”, quiso que naciera en el lugar donde trabajaba. Ella era maestra, como su padre, de la generación de maestros educados durante la República. Sus destinos educaron el oído de Mesquida en la riqueza dialectal del catalán: Palma y Santa Maria del Camí (en vacaciones), Ciutadella (cuatro años) o Manacor (donde estuvo hasta los 17 años), más los viajes con su madre a Francia y Barcelona. Lee desde los dos o tres años y escribe desde que tiene memoria: cartas, poemas, guiones de cómic, comentarios de películas. Pero a pesar de ello, y a pesar de que en Mallorca trataba a la intelectualidad catalanista ­Blai Bonet, Llompart de la Penya, Francesc de Borja Moll­, cursó Biológicas en Barcelona por su convicción de que ciencia y humanismo son una misma cultura. Allí descubrió que el catalanismo no era algo clandestino y minoritario, como en Mallorca, sino un sentimiento natural y compartido. Pero, sobre todo, Barcelona cambió su vida. Fue la formación del adolescente de sal en una ciudad que vivió en aquellos años un estallido de libertad irrepetible. Le recuerdo en los mítines antifranquistas del frente cultural del PSAN, irrumpiendo en el estreno de “Rocky horror show” con Ocaña vestida de flamenca, en recitales poéticos con Pep Maur en el campus de Bellaterra o en la filmoteca presentando a Marguerite Duras. Mesquida trabajaba en la parte científica de la Gran Enciclopèdia Catalana, normalizando los términos biológicos al catalán, y el resto del tiempo lo dedicaba a la educación sentimental y cultural: con Miquel Barceló, Nazario, García Sevilla, Cardín, Broto, Grau, Llovet, pero también Tàpies, Foix, Miró, Ferrater, Óscar Massota, el Club 49 y las veladas de La Ricarda, la finca de los Gomis. También los viajes a París con el grupo Tel Quel,Barthes, Kristeva y Sollers. “No predicábamos, actuábamos”, dice Mesquida, que evitó, por su vena anarquista y su idea de libertad intelectual, militar en partidos. Poco a poco, aquel fervor se fue desvaneciendo. Mesquida sitúa el fin en 1980. “Aquel nacionalismo abierto, receptivo, se hizo, con el poder, cerrado e involutivo.” La aventura de la Gran Enciclopèdia acabó mal y él regresó a Mallorca. Ahí sigue, centro incansable de las actividades culturales más vigorosas, que él, riendo, equipara a las misiones barraquistas de Lorca, campañas de alfabetización de una sociedad culturalmente anoréxica, el uso social del catalán en retroceso, con sonadas visitas a Barcelona y, sobre todo, poniendo música Mesquida a la literatura.

Entrevista publicada al diari “Avui” el 5/07/01

Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) ha tocat tots els gèneres, des de la narrativa breu (Self-Service, El bell país on els homes desitgen els homes, Som l'altre) fins a la novel·la (L'adolescent de sal, Puta Marès (Ahí), Doi, Excelsior o el temps escrit, Vertígens) passant per la poesia (The blazing library) i per la prosa no de ficció. Ha fet també de crític literari, cosa que li ha costat "situacions estúpides, incivilitzades".

E.P. És possible ser un crític literari independent en aquest país?
B.M. Ser un crític lliure i independent és possible i és necessari més que mai en una literatura i una cultura catalanes que fan el bategot. Només si es produeixen les volcàniques sedassades que la crítica lliurepensadora i sàvia hauria de practicar hi pot haver adob a tantes de malalties i pestes com ens ataquen. Els dits crítics que estan venuts al servei del mercat, del comerç i de la manipulació de la literatura no són altra cosa que els cans de bou de les multinacionals de l'edició, que funcionen com a sistemes deshumanitzadors al servei de la dictadura econòmica produïda per la globalització i la marginació de la cultura entesa només com a fet decoratiu. La desolació és el fantasma que recorre la dita crítica de la majoria dels mitjans de comunicació que fan el joc al màrqueting dels interessos. Així contribueixen a fer créixer les ignoràncies i el patètic resclús de tanta lletra morta. La crítica universitària d'escriptors vius és quasi inexistent. I seria tan i tan necessària per a autors i lectors!
E.P. En ocasions anteriors s'ha mostrat molt crític amb el fet que la política cultural deixi de banda la traducció de literatura catalana. La situació continua igual?
B.M. Els governs catalans no exporten la literatura o ho fan de manera institucional, la qual cosa produeix la sensació de ser rates de laboratori institucional i pur testimoni d'una literatura que només serveix per als autòctons. Tenim una política cultural de protecció dels aborígens i no de presentació exterior, d'obertura i d'intercanvi. Tenim una cultura ressentida i només preocupada pels endemismes. Des de fora no ens veuen i els que ens pressenten (de pressentir) creuen que som supervivents d'un genocidi que escrivim i vivim en català per emprenyar los.
E.P. Tenim el país que ens mereixem?
B.M. Estimada entrevistadora, no creu que aquesta pregunta és rutinària i tòpica?
E.P. El llibre recull articles publicats al 'Diario de Mallorca', però són peces ben literàries. ¿En quin sentit estan condicionades pel seu origen periodístic?
B.M. Estan -volgudament- condicionades per ser textos fets per a un diari literalment i en tots els sentits. Cadascun dels llocs on faig les meves pintades marca l'escriptor, o sia, la seva pràctica (la tria, l'arquitectura i la construcció de les paraules, per dir tres maneres de fer del mestre d'obres de la lletra, van lligades amb una disciplina d'espai i de temps provocada pel suport: no és el mateix fer uns grafittis al ciment d'un hotel nou, uns versos a una plagueta o un article a la pàgina d'un diari). Aquests diferents llocs marquen les intencions i les intensitats d'aquell que confegeix paraules respecte al llegidor (el llegidor com a catalitzador de les secrecions i els ardors de l'escriptor). Que quedi ben clar i senzill que sempre he sabut que la literatura bona, la literatura, es podia trobar en tots els llenguatges perquè precisament aquest és per a mi el cervell de la seva definició primera de text literari: un llenguatge que travessa tots els llenguatges. I tots aquests llenguatges són la seva pedrera, el seu filó, la matèria viva d'on crea vida. I els meus mestres més savis i més seductors els que sintonitzen millor amb les idees literàries pròpies- m'ensenyaren que escriure a un diari era fer-ho a un lloc ple de limitacions i fronteres, en què la lletra agafava una tensió singular. Hi ha tants d'emperons en l'escriptura de diari (des de l'espai fins a la manca de temps, des de l'actualitat dominant fins al treball dominant) que aquestes mateixes coaccions es transformen en reptes que cal superar, en proves verbals que cal resoldre, en un treball constant amb la llengua per fugir de les rutines, dels llocs comuns i de l'encarcarament. Escriure en la premsa com a manera de fertilitzar la llengua i carregar-la de processos vitals: escriure en la premsa com a manera de ser viu dins la tribu, de lluitar contra la mort en la lletra del diari i de diari. Potser la resposta sembla massa matisada emperò així m'han ensenyat a escriure Xènius i Ramon Barnils, Josep Pla i Joan de Sagarra, J.V. Foix i en Tià de la Real, Pere Gimferrer i El Mascle Ros, Blai Bonet i Nabòkov, Azorín i Larra, Josep Maria de Sagarra i Nadal Batle, Gaziel i Narcís Comadira, Paul Morand i Jordi Llovet, per anomenar alguns dels que tenc molt a prop per motius d'aprenentatge i per cultura primera. De tot això resulta que l'origen periodístic dels escrits de T'estim a tu ha estat un condicionament que m'ha fet escriguera. I he tengut un diari que m'ha donat les llibertats i el suport.
E.P. Vostè diu que escriu per necessitat. Però això sembla incompatible amb els compromisos periodístics, que marquen una extensió concreta dels textos i t'obliguen a tenir-los enllestits tal dia i tal hora. ¿Tots els textos d'aquest llibre han nascut de la necessitat?
B.M. Absolutament tots han nascut de la necessitat, setmana rere setmana durant els tres darrers anys del segle XX, de contar històries reals en la darrera plana d'un diari local. Contar vol dir construir amb les eines de la literatura un quadre de paraules en què els problemes de l'actualitat es trunyellen amb les creacions dels humans. Les visions dels successos quotidians es conjuguen amb les perversions malignes per aconseguir un escrit que, des de l'inacabable mirador de l'indirecte, concentra els batecs d'un temps. I el fet de trobar-se a la darrera plana d'un diari vol dir que primer de tot faig l'escrit per als meus contemporanis i segon de tot per als lectors del futur. Una de les forces cap on escric és la de la duració: fer un monumentum de mots que lluiti contra els temps: contra l'oblit, que pugui tocar amb les lletres uns lectors futurs i els faci sentir i el faci enrampar. Dues limitacions d'escriure en un diari, l'extensió del text i l'obligació de lliurar-lo en una data determinada, són una forma d'esmolar les meves idees i convertir-les en les paraules més exactes possibles per aconseguir un festival d'afectes i efectes per al llegidor sense cap defecte. En tres anys han sortit peces defectuoses i textos oblidables que són el tribut que cal pagar per fer feina en aquestes condicions o per tenir un dia de feina particularment desafortunat. Crec en una ètica de l'escriure: l'escriptor hauria de ser com un neurocirurgià o un enginyer de seguretat aeronàutica: si s'equivoquen, el pacient pot morir o l'avió caure. Perquè l'escriptor sap que la lletra, de vegades, també i tan bé mata.
E.P. Són peces combatives contra els problemes de la societat mallorquina. ¿La ficció és útil per posar en crisi la realitat?
B.M. Quan era molt jove i absolutament rimbaudià (canviar la literatura com a manera de canviar la societat i de canviar la vida), pensava que la literatura era un cervelltrèmol tan potent i tan electritzant que podia catalitzar processos que posassin en crisi els individus lectors i, d'aquesta manera, lector més lector, una part de la societat fos discernida, sedassada i posada en crisi. Ara, i amb una experiència llarga i meditada, crec que la literatura pot estamenejar el lector, fer-li funcionar els cinc i mil sentits, dur-lo a llocs inconeguts o mostrar-li tot quant no veia en els coneguts: canviar-li la vida. Aquesta sí que crec que és una de les energies saludables de la literatura: vivificar el lector, fer-lo pensar, fertilitzar-lo, fer-li companyia i sembrar-li planters de vertadera vida. Deixondir el lector com a manera de despertar la societat?
E.P. Ataca Mallorca des de dintre. Em fa l'efecte que, en el fons, en aquests textos hi ha més amor que autoodi cap a l'illa. M'equivoco?
B.M. Atacar Mallorca? Mentida! Dinamit Mallorca, la faig volar -dins aquesta relació sadomasoquista que és l'amor vertader- en un conjunt de fragments verbals, en una mala fi de tesel·les d'un mosaic fet de mots, en una simfonia de miradors de lletra que volen mostrar -d'aquesta manera indirecta que és la gran energia sàvia de la literatura- un més enllà de qualsevol ideologia, un més enllà de qualsevol sermó, un més enllà de qualsevol mirall: el panorama esmicolat, múltiple, bell i terrible d'un món local i rodó dels tres darrers anys del segle XX. I que aquesta lletra local, perquè és de bon de veres, vull que pugui tocar qualsevol llegidor del planeta.
E.P. No és la primera vegada que adopta un to de denúncia cap a la societat mallorquina. Suposo que tampoc no serà l'última...
B.M. Escric des d'on som i trii l'univers de les meves proses en el Parc Temàtic de la Mallorca que m'envolta. És intencionat el redol on succeeixen coses en els meus escrits. Per a la seva concepció he utilitzat el cinc sentits per amarar-me de les notícies, fets, successos... que passen cada dia i cada nit i d'aquesta feina en surten els ulls de les contarelles. T'estim a tu seria com si hagués convertit Mallorca en una bola de discoteca feta de bocinets de mirall que reflecteixen mil i un mons en un món. Si aquests enlluernaments mostren fets malignes, amors i desamors apassionats, morts de tota casta i intrigues aventureres sens fi és perquè tot això és així, em toca i em commou. El Parc Temàtic de Mallorca és ara mateix un laboratori literari engrescador i excitant: des del turisme de masses fins a les xarxes del narcotràfic, des de la invasió alemanya fins a la dels immigrants sense papers, des dels milionaris de la jet fins als assassins a sou, des dels indígenes botifarres, hotelers, constructors fins als residents i visitants cosmopolites, pertot hi ha tita.
E.P. Tots els textos, així com el títol del llibre, estan escrits en segona persona. Per què?
B.M. A Excelsior o el temps escrit vaig començar la primera recerca sobre la narració en segona persona, que és un punt de vista ventafocs mal i poc usat en la nostra literatura. A Vertígens vaig continuar les meves exploracions sobre aquesta perspectiva formal. Com més la investigava més hi descobria possibilitats novelles i excitants d'escriure i descriure: aquest tu podia ser el narrador deus ex machina; podia ser un personatge amagat; podia ser un alter ego de l'escriptor; podia ser una manera de fer diàleg sense guions; podia ser el resultat d'una esquizofrènia o trencament entre autor i personatge... Per això vaig decidir que em passaria uns anys penjat en la segona persona. Ara, el 2001, quan acab de sortir d'aquesta experiència, crec que m'ha donat un mester personal i uns fruits íntims que es poden llegir a T'estim a tu. Al teler de la meva feina d'ara hi ha Carnatge Hall, que serà un text novel·lesc negre on faré servir també aquests i d'altres punts de vista. Tota la meva escriptura és experimental.
E.P. A qui fa referència el 'tu' del títol?
B.M. El tu del títol és polisèmic, polifònic, polièdric i gens polític.
E.P. La seva és una prosa per ser escoltada. ¿És una musicalitat buscada?
B.M. No he escrit res mai que no hagi llegit i rellegit en veu alta durant el procés d'escriptura. O no és la música verbal condició alta del plaer de llegir? I el plaer de llegir no és la veritat de la literatura?
E.P. La seva manera d'escriure pot agradar més o menys, però diria que no deixa indiferent. Això deu ser l'objectiu de tot escriptor.
B.M. Una parella amiga meva s'ha separat. Una part m'ha confessat que l'altra ja li és indiferent. És la fi de l'amor. I tot escriptor es romp les xarxes neuronals del cervell perquè un lector estimi la seva lletra. L'estimi?
E.P. ¿Té la sensació d'haver trobat un estil propi?
B.M. Sí.
E.P. "L'única veritat possible és la mentida". És una frase que apareix dues vegades en aquest llibre. Per què? ¿La literatura és veritat o mentida?
B.M. La literatura que venç el temps amb mentides, amb invencions, amb jocs de mots i amb les mil i una feines intel·ligents i dures de l'escriptor sempre és veritat. La veritat queda penjada damunt el temps com si fos un conte.
E.P. "La majoria d'humans no sabrien res d'ells mateixos ni del món si no fos que la literatura els ho ensenya". Segur? I què passa amb la majoria d'humans que no llegeixen?
B.M. Hi ha tants d'interrogants dins la matèria literària, hi ha tantes d'exploracions llengüeres cap a territoris humans insospitats i inacabables, hi ha tanta recerca del coneixement i del misteri a través dels mots, que el lector pot veure's des de molts de punts de vista, pot descobrir-se des de miradors insospitats, pot sentir coses que sense la lletra no hauria experimentat mai. La literatura fa sentiguera, fa intel·ligentera, ens fa més savis, i la saviesa és font de gust. Aquells que no llegeixen són com llenguabaldats. Escriure literatura bella en una pàgina de diari obre camps a gent a qui no se li ocorreria mai llegir un llibre, entres dins molts més ulls que a d'un llibre.
E.P. ¿No trobar la forma és un suplici?
B.M. La forma és necessària per a tot. La forma és la idea, la forma és la paraula, la forma és l'acció i la música i la tipografia i el planter viu de frases que informen el lector. El fons totsol, que deia mestre Valéry, no és més que una mala forma. No practic una relació de suplici amb l'escriptura. És un treball exacte que du feina però que funciona mogut pel gust. Podria dir d'una forma reductora i vertadera: Pas gust d'escriure.
E.P. "El poeta no para de tenir cura de la llengua". ¿Vostè mima la llengua amb ànima de poeta?
B.M. La llengua és la segona ànima del poeta. La llengua catalana està bruta, estripada, ocupada, feta malbé. La meva feina és netejar-la, és ensenyarla, és carregar-la, és saber-la. La llengua catalana sofreix mollor, corrupció i secretisme. La meva feina és tensar-la i repartir-la. La meva feina és aviciar-la. Fer de la llengua catalana vici nefand. Fa molts d'anys em digueren que era un gra de pus dins la literatura catalana. Els grans de pus són la salut. Li ho dirà qualsevol metge.
E.P. Ha publicat més narrativa que poesia. Se sent més narrador que poeta?
B.M. Tota la meva feina literària, tot quant he escrit, té energia de ser poema. La divisió de gèneres no m'interessa ni com a excusa. Els gèneres, i no cal demanar cap aval teòric d'autorització, no existeixen. Els bells i vells noms de narració, conte, teatre, assaig... són senzillament formes.
E.P. "L'escriptor hauria d'evitar les proeses verbals: són com una vulgar exhibició de mister o miss músculs". Però no caure en la temptació de fer filigranes és difícil.
B.M. Escriure és una manera de viure proeses, la qual cosa no és el mateix que fer-les per escrit. Les proeses es practiquen en la recerca de la forma, en les estratègies per no caure en els llocs comuns, en les invencions, en els robatoris, en les llicències, en totes les proves que cal vèncer per fer que la llengua feixista esdevengui terra lliure. Les filigranes que vostè assenyala com a parany les veig com un tòpic desfressat d'acrobàcia verbal. Jo no he de mester fer aquestes coses.
E.P. L'adolescent de sal continua sent, com vostè va dir una vegada, la seva carta de presentació mundial. ¿Li fa por no tornar a escriure mai més un llibre com aquell?
B.M. El que va escriure L'adolescent de sal ja és mort. El Biel Mesquida d'ara ha fet T'estim a tu.

Links

http://www.mallorcaweb.com/mag-teatre/altrespoetes/bielmesquida.html

Mallorcaweb: Mag, Poesia, Teatre

http://www.mallorcaweb.net/edataviques/bal/mesquida.html

Biel Mesquida

http://www.uoc.es/lletra/noms/bmesquida/index.html

Lletra

Biel Mesquida. Itineraris de literatura

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]