DOCUMENTACIÓ
Article publicat a “La Vanguardia” el 22/03/2003 per Anton Maria Espadaler
Verdaguer, todavía
Se suele decir que todos los santos tienen octava, pero lo que es el año Verdaguer es la octava que no cesa. Sus efectos se alargan sin freno, y como esto siga así sus consecuencias van a dejar una larga memoria entre quienes se hayan aficionado a leer al poeta de Folgueroles, porque los editores no paran de suministrarles materia. Hará cosa de mes y medio escribí en estas mismas páginas dando cuenta de las importantes publicaciones con que parecía entonces que concluía exitosamente esta conmemoración. Pero hete aquí que al poco recibí tres libros como tres soles, y según me contaron, porque esta vez pregunté cuándo se echaría el cierre, la cosa sigue a buen ritmo, animada además por recientes tesis doctorales. Así pues, el año Verdaguer sigue para trienio. Isidor Cònsul me da a conocer el primer volumen de Totes les obres, consagrado a la prosa de Verdaguer (Proa) y editado por él mismo y Joaquim Molas. Este volumen alcanza la friolera de 1.447 páginas y contiene toda la prosa de Verdaguer, en buena letra y buen papel, incluida la correspondencia, sus traducciones auténtico taller de pruebas de artista, a la vez que concede un merecido relieve a textos que presenta con nuevo rostro, como los escritos dedicados a sus recuerdos de infancia o sus anotaciones folklóricas. Como todo escritor moderno, Verdaguer forjó su estilo en el periodismo, después de hacerle dar sus primeros pasos, casi a escondidas, en el género epistolar. Verdaguer contaba básicamente con dos pilares: una buena percepción de lo que eran los ritmos genuinos de la lengua popular y una sólida formación clásica, adquirida en el seminario. La suma de ambos aspectos le permitió elevar una lengua de comunicación muy estropeada y salvar con gusto seguro y acertado las derivaciones grandilocuentes del romanticismo. Verdaguer era un sacerdote, lo que equivale a decir que raramente hay en sus escritos espacio para la aparición de un yo que no sea pudorosa y contenida. Sus confesiones, cuando se producen, ayudan a captar cualidades o características de su personalidad, pero no la ponen nunca en crudo al alcance del lector. Si viaja por el país, su personaje es un excursionista. Si va a Tierra Santa, sus ojos son los de un devoto. Cuando habla más directamente de él en los artículos de “En defensa pròpia”, hace frente a acusaciones de locura, lo que no ayuda precisamente a recibir al poeta con la nitidez deseable. Narcís Garolera, por su parte, acaba de poner en los escaparates dos títulos de Verdaguer: “Flors del Calvari” y “Al cel” (ambos en Columna). A este último le precede un prólogo del poeta Narcís Comadira, en el que destaca la extraordinaria ambición que guió la carrera literaria de Verdaguer, cuyas líneas de fuerza, que explotan con particular detonación en este libro, estarían gobernadas por una tensión de orden místico que perseguiría la fusión del hombre con Dios. Este anhelo, este deseo extremo, tendría muchas caras y llenaría muchos versos en la obra de Verdaguer y se erigiría en la clave mayor de su edificio humano y literario. “Al cel” nace como un complemento a la experiencia del dolor que encierra Flors del Calvari, considerado por Maragall como “lo más fuerte que ha producido la lengua catalana”. Poemas del infortunio, experiencia del mal de un hombre de fe, es el libro con el que Verdaguer abre su lírica a la modernidad, donde perdura y aun deslumbra.
Article publicat al diari”Avui” el 27/02/03 per Gerard Horta
Any Verdaguer: una relació bibliogràfica
La relació següent comprèn gairebé una cinquantena de publicacions aparegudes al llarg del proppassat 2002 i els primers dies del 2003 -incloses les reedicions- vinculades amb l'obra escrita i l'estudi de Verdaguer. Si bé encara no s'ha aturat, ni de bon tros, l'allau d'obres noves o reeditades, aquesta llista abraça el gruix de novetats presents en l'oferta editorial al darrer any. Verdaguer continua sent una porta oberta a l'aprofundiment de la investigació de la seva vida, el món en què visqué i els fruits literaris que en resultaren. La recerca, doncs, no s'atura.
Prosa , Proa (Joaquim Molas/Isidor Cònsul).
Autobiografia literària , Eumo (Ricard Torrents).
En defensa pròpia , Tusquets (Narcís Garolera).
Del Canigó a l'Aneto , Pagès (Narcís Garolera/Curt Wittlin).
L'Atlàntida , Eumo (Pere Farrés).
L'Atlàntida , Quaderns Crema (Narcís Garolera).
Canigó , Proa (Llorenç Soldevila).
Canigó , Laertes (Lluís Busquets).
Canigó: llegenda pirenaica del temps de la reconquesta ,Galerada (R. Gual/J. Maluquer/J. Lladó).
Canigó , Quaderns Crema (Narcís Garolera).
Pàtria , Eumo (Ramon Pinyol). Pàtria , Edicions de 1984 (Narcís Garolera).
Jacint Verdaguer. Antologia poètica , Edicions 62 (Carles Riba).
Els bordons de l'arpa. Antologia , Proa (Isidor Cònsul).
Antologia de Jacint Verdaguer , Barcanova (Lluís Busquets).
Antologia , Columna (Miquel de Palol).
Antologia poètica i alguns fragments en prosa , Biblioteca Hermes (Joan Vilamala).
Poesies juvenils inèdites de Jacint Verdaguer , Patronat d'Estudis Osonencs.
Aires del Montseny , Edicions de 1984 (Narcís Garolera).
Jacint Verdaguer/Joan Maragall. Joc de miralls , Proa (Isidor Cònsul).
La vida tràgica de mossèn Jacint Verdaguer , Planeta (Sebastià Juan Arbó).
Mossèn Verdaguer. El poeta, el sacerdot, l'home, el malalt , Ajuntament de Solsona (Josep Falp i Plana [ed. a cura de Ramon Felipó]).
Verdaguer: vida, passió i mort , Edicions de 1984 (J. Castellar-Gassol).
Mn. Jacint Verdaguer poeta de Maria , edició de l'autor (Francesc A. Picas Pons).
El drama de mosén Jacinto , Alpha (Jesús Pabón). Jacint Verdaguer 1845-1902.
Esbós biogràfic , Generalitat de Catalunya (Narcís Garolera).
El meu Verdaguer , La Campana (Josep Maria de Sagarra).
Un poeta per a un poble , Eumo (Ricard Torrents).
El poeta del calze prohibit: Jacint Verdaguer , Claret (Raimondo Marco Soria).
Verdaguer. Un geni poètic , Generalitat de Catalunya (diversos autors).
Maurici Serrahima escriu sobre Verdaguer , Institució de les Lletres Catalanes (M. Serrahima).
Roses i roselles: comentari literari i espiritual al Roser de Tot l'any. Dietari de pensaments religiosos de Mn. Jacint Verdaguer , Balmes (Raimondo Marco Sorgia).
Jacint Verdaguer i la Catalunya Nord , Terra Nostra/Galerada (Miquel Valls).
Jacint Verdaguer i la plana de Vic: antologia , Patronat d'Estudis Osonencs.
Jacint Verdaguer i Montserrat , Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Francesc Xaviér Altés i Aguiló).
Jacint Verdaguer i el Maresme , Ajuntament de Caldes d'Estrac (L. Soldevila/M. Llanas).
Petita història de Jacint Verdaguer , Mediterrània (Carme Rosés i Pou).
Jacint Verdaguer, l'home que creava mons , Eumo (M. Carme Bernal/Carme Rubio).
Verdaguer vist per Maragall , Claret (M.A. Verdaguer i Pajerols)
Totes les rondalles , Proa (Andreu Bosch).
Anuari Verdaguer 1997-2001 , Eumo (diversos autors).
Gaudí/Verdaguer: tradició i modernitat a la Barcelona del canvi de segle 1878-1912 , Institut de Cultura-Museu d'Història de la Ciutat (diversos autors).
Jacint Verdaguer, pintor de Sant Andreu: homenatge , Ed. Xavier Basiana i Vers (Josep Verdaguer Coma).
Cançons tradicionals catalanes recollides per Jacint Verdaguer i acompanyades amb enregistraments del GRFO , Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Grup de Recerca Flolklòrica d'Osona/Salvador Rebés).
Verdaguerianes , Dínsic (música de Francesc Vila).
El drama i el mar , Proa (Baltasar Porcel).
Article publicat al diari”Avui” el 27/02/03 per Gerard Horta
Prosa de Verdaguer: l'extraordinària paraula
Els nous lectors de Verdaguer s'hi han llençat de cap amicalment; interpretacions distintes sobre la seva escriptura i la seva vida s'han confrontat en debats dels quals aquest mateix suplement s'ha fet ressò, etc. És inqüestionable que s'han de remarcar els trets positius de l'esdeveniment commemorat, i malgrat això caldria reflexionar sobre si en un país diguem-ne normal la presència del nostre escriptor hauria d'haver estat més abundant, almenys als darrers 20 anys, en comptes d'haver de necessitar celebracions necrofíliques per atansar-s'hi col·lectivament, confirmant allò ja sabut dels lligams que uneixen la comunitat dels vius amb la dels morts. Dit altrament: potser si en un any s'ha parlat tant de Verdaguer és perquè fins aleshores no se n'havia parlat prou, ni existien els estudis crítics ni les reedicions que una figura de tals dimensions demana: és suficient un any, doncs, per redimir-se? Evidentment, la militància verdaguerista (aquella que el pren com l'escriptor i mossèn excepcional que simbolitza tant la modernitat cultural d'una societat subalternitzada, com la lluita d'un cristià lliure enfrontat desigualment al poder econòmic i religiós) ja hi és en vida seva, immediatament després de mort i, també, a partir del 1939, com ha assenyalat Joaquim Molas diversos cops. Ni el valor de la seva literatura ni la significació resistencial del símbol verdaguerià no han deixat de ser-hi, encara ara, la qual cosa du a reflexionar entorn de l'heterogeneïtat de registres que s'hi dóna. Què vol dir, això? Bàsicament, que en el cas de Jacint Verdaguer resulta impossible deslligar-ne la vida de l'obra escrita. Si la seva personalitat ateny una condició singular, inaudita contemporàniament en el paisatge europeu i tot (ai, si fos francès o anglès!), és per la manera com s'entrellacen la producció escrita i els tombs existencials a través dels quals avança el geni creador. Les lectures i les interpretacions possibles de Verdaguer tenen a veure tant amb la seva pròpia veu i l'evolució de la seva identitat, com amb els contextos que afronta fins a la mort. Sent com és indestriable una cosa de l'altra, en la mesura que aquí vida i obra s'expliquen recíprocament, Verdaguer apareix no pas en qualitat d'objecte d'estudi exclusiu dels filòlegs, sinó com una icona referencial per al conjunt social del país: des dels infants ensinistrats a l'escola en incursions al terreny abismal de l'ànima poètica de Verdaguer, fins als ciutadans diversos -inclosos els científics- que hi recorren a fi de comprendre una mica més el caràcter sever de la societat catalana del darrer terç del segle XIX. I, constantment, hi ha el viatge vertiginós de la lectura, veritable rovell de l'ou de l'atansament a aquesta figura.
APORTACIONS CABDALS
L'edició de Prosa del gener d'enguany, a cura de Joaquim Molas i Isidor Cònsul, s'enquadra en el projecte d'edició del conjunt d'obra de Verdaguer. A la tardor n'apareixerà el segon volum (poemes llargs i teatre) i l'any vinent el tercer (la resta de poesia). Una de les virtuts essencials de Prosa consisteix en el principi metodològic que l'ha infantat, el qual la distingeix d'altres edicions fragmentàries més en voga: els curadors han estat del tot respectuosos a l'hora de publicar la darrera versió que Verdaguer va donar a les seves obres, per tal com les esmenes compreses entre l'escriptura del primer original escrit i el text publicat o reeditat en vida de Verdaguer són importants. Atenent, doncs, el principi esmentat, Molas i Cònsul han col·locat com a Apèndix gairebé de cada volum els textos que no es publicaren mentre Verdaguer visqué, textos apuntats, en estat d'esborrany, o que d'entrada no estaven destinats a editar-se. La diferenciació és cabdal perquè el lector pugui afrontar-los amb una altra mirada, una diferenciació necessària també per a estudiosos i que aquesta edició satisfà amb escreix. Un segon aspecte que s'ha de fer ressaltar rau en els criteris lingüístics de la tasca empresa. N'han estat responsables M. Mercè Riu, Pilar Serra i Josep Torras, lingüistes d'una categoria professional indiscutible que d'acord amb els curadors han normalitzat l'ortografia a partir de la fidelitat fonètica al text de Verdaguer, mantenint-hi la morfologia verbal i la pila del que es classifica com a arcaismes i dialectalismes que hi són presents. L'aproximació a l'estàndard que han dut a terme supera certes grafies que Verdaguer mateix abandonà i n'unifica altres de vacil·lants, exemplificades dins l'explicació prèvia dels lingüistes. La resta d'opcions manté un respecte a l'elecció de l'autor que és raonat coherentment, cosa que cal agrair. La modernitat del conjunt de textos de Verdaguer aplegats el situen com una figura transcendental per entendre la continuïtat del fil que s'estén de Llull i March a Maragall. En aquest enllaçament la prosa verdagueriana expressa unes qualitats poètiques tremendes, variadíssimes en termes contextuals, que esdevenen motiu plaent per als lectors, els quals disposen de l'oportunitat de conèixer l'obra escrita realment per l'autor, i no aquella versionada -de vegades amb matusseria- per alguns editors i impressors fins avui mateix. Com recordava Josep Faulí, és clar que Prosa ultrapassa les edicions precedents de l'obra completa (Toledano, 1905; Il·lustració Catalana, 1914; Catalònia, 1928; i la de Josep Maria Cruzet, del 1943).
UNA PROSA SENSACIONAL
La qualitat poètica i la varietat de la prosa aplegada permet resseguir a diferents nivells l'univers lingüístic de l'autor en el procés dinàmic de la seva existència: s'és davant del Verdaguer generador. Les 1.500 pàgines donen prou perquè el llibre esdevingui peça de capçalera en qualsevol biblioteca pública o privada. En aquest sentit, la recepció pel lector d'un recull tan fascinant determinarà que sigui devorat a glopets en el curs del temps o d'una tirada intensa; a salts o seguint l'ordre establert pels curadors; cronològicament o en funció dels interessos i les necessitats de cadascú. Sembla reiteratiu afirmar-ho, però en aquest cas l'evidència d'aquesta obertura de possibilitats és abassegadora. El recull comprèn els textos d 'Excursions i viatges, que prologats per Cònsul inclouen els recorreguts per terra o mar per l'Alt Pallars, la costa nord-africana, el centre i el nord d'Europa i l'ermita del Mont, amb un Apèndix dels viatges a Santander, Mallorca, Artà i Caldetes, el carnet de ruta de Montgarri a l'Aneto, i els fragments del carnet de ruta de l'excursió als Pirineus. El mateix prologuista afronta la presentació del magnífic Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (referint-hi en tots dos casos altres edicions i argumentant-hi els criteris seguits), a què afegeix un Apèndix amb dos textos. A continuació, s'hi troba el conjunt d'articles d 'En defensa pròpia , un testimoni literari commovedor a què Karlheinz Deschner hauria d'haver consagrat un volum independent dins la seva Historia criminal del cristianismo (els vuit primers volums del qual estan editats en castellà per Martínez Roca). Es deu a Lluïsa Plans i Girabalt l'excel·lent edició del recull, que abraça l'esborrany de diversos articles transcrits curosament que no es publicaren, alguns dels quals són inèdits (agrupats al final de l 'Apèndix ). Si per manca d'espai és impossible aprofundir el comentari de cadascuna de les obres que conté Prosa , és igualment pertinent remetre a la condició superior dels textos treballats per Plans. Per fortuna, aquí Verdaguer no és estigmatitzat com un "trastornat paranoide" -una adjectivació que, paradoxalment, no se sol aplicar als qui mantenen pràctiques esclavistes-, tal com s'ha fet des de models interpretatius d'un classisme esfereïdor, encara més en el context polític actual. Alhora, s'ha respectat amb racionalitat exquisida una qüestió fonamental la comprensió de la qual no sembla que estigui a l'abast d'alguns estudiosos: el criteri que Verdaguer seguia per distingir, a l'original d'aquests últims textos, la correlativitat o no de les lletres escrites a l'altra cara dels fulls. Tot plegat confereix a Plans l'absoluta justícia de fer-ne un elogi merescut.
Article publicat a “La Vanguardia el 16/01/03 per Rosa Maria Piñol
El año Verdaguer. Balance de un año de commemoraciones
El año Verdaguer ha sido un éxito que ha superado las expectativas de los organizadores, si nos atenemos a las cifras. El balance numérico es apabullante: más de mil actos (exactamente 1.095, incluidas 42 exposiciones), 68 publicaciones (con 24 ediciones críticas y reediciones), medio millar de conferencias, coloquios y recitales, difusión masiva entre los escolares, inusual incremento de visitantes en los museos del poeta... También se ha logrado difuminar una cierta imagen ñoña de Mossèn Cinto para generalizar la noción de un escritor de gran calidad, equiparable a otros grandes poetas modernos. Pero a la hora de rendir cuentas surgen también las críticas. Y alguna se puso de manifiesto ayer en la rueda de prensa del conseller de Cultura, Jordi Vilajoana, y los responsables del año Verdaguer. Principalmente, que no se haya aprovechado el aniversario para impulsar una biografía canónica del poeta, un texto global y definitivo elaborado a la luz de las investigaciones recientes. Existen numerosas aproximaciones parciales a la vida del autor de Canigó, se han publicado ahora esbozos biográficos (Narcís Garolera) o textos divulgativos (Joan Castellar-Gassol) y se han reeditado los dos títulos más ambiciosos hasta el momento, aunque de enfoques muy dispares (Verdaguer, un poeta per a un poble, de Ricard Torrents, y La vida de Mn. Jacint Verdaguer, de Sebastià Juan Arbó). Pero se echa en falta la biografía de referencia ineludible. A este respecto, el comisario del año Verdaguer, Víctor Batallé, opinó ayer: “No existe la distancia suficiente para escribir una biografía como las que escribió Richard Ellman de Joyce o Wilde. Verdaguer está tan vivo que difícilmente alguien se atreverá a hacer una versión final lapidaria”. Batallé zanjó también con una escueta frase otra pregunta referida al público enfrentamiento entre dos de los más conocidos verdagueristas, Isidor Cònsul y Narcís Garolera: “Los dos aman a Verdaguer. Lo que ocurre es que no se entienden”. En cuanto al balance estricto, los responsables de la conselleria señalan que se ha logrado el objetivo de “agitar el país en torno a la figura del poeta” presentándolo “como un valor literario muy sólido, un clásico”, en palabras de Vicenç Llorca. Los 1.095 actos celebrados han superado largamente los 400 previstos. El grueso de esta actividad han sido conferencias, coloquios y lecturas poéticas (470 en total), a los que se han añadido espectáculos de música, danza y teatro (139), espectáculos infantiles (123), excursiones y rutas (137). A ello hay que agregar 42 montajes expositivos, con más de 90 presentaciones itinerantes. Algunas exposiciones se mantendrán los próximos meses, ya que la conmemoración se amplía hasta junio. Entre ellas, “Verdaguer a Montserrat. L'arpa i el calze” (Abadia de Montserrat) y “Verdaguer, un genio poético” (Biblioteca Nacional de Madrid, 25 de febrero). Otro proyecto en marcha es la traducción (por encargo de la comisión organizadora) que Ronald Puppo realiza de Canigó al inglés, lengua que se sumará a la veintena de idiomas a los que ha sido vertido el autor. Dos aspectos destacados del año Verdaguer han sido la gran difusión de la figura del poeta entre los escolares (la cantata infantil “Poeta del bosc” reunió en el polideportivo de Vic a medio millar de niños y niñas) y la implicación de creadores de diversos ámbitos en la reinterpretación de su obra: de Salvador Brotons a Perejaume, de Anna Lizaran a Andreu Alfaro, de Miguel Poveda a Roger Mas. La convivencia del año Verdaguer con el año Gaudí fue calificada de “muy positiva” por el conseller Vilajoana. “Ambas conmemoraciones se han ayudado mutuamente. Son dos creadores con rasgos comunes, como su gran potencial creativo, el amor por el país y el afán por trasladar su visión del paisaje.”
Article publicat al diari “Avui” el 29/12/01 per Jordi Sunyer
El Canigó de Jacint Verdaguer, en anglès
Des d'aquest novembre, Verdaguer ja parla també en la llengua de Shakespeare gràcies a la traducció de Canigó que ha fet el filòleg i professor de la Universitat de Vic (UV) Ronald Puppo (San Francisco, 1954). Si no hi ha entrebancs de darrera hora, Puppo explica que la versió anglesa de Canigó "ja es podrà regalar per Sant Jordi". Fins ara, tot el que existia de Verdaguer en anglès es reduïa a petits fragments de L'Atlàntida traduïts a principis del segle XX "d'una manera molt arcaica", apunta Puppo. Tot i que el filòleg nord-americà reconeix que en les traduccions "tot és qüestió d'interessos", no troba cap motiu coherent que expliqui la nul·la presència de Verdaguer en anglès. I més tenint en compte que Canigó és una obra "que encaixa molt bé amb la tradició de la poesia narrativa anglesa" i que de títols com La plaça del diamant de Mercè Rodoreda "fins i tot se n'han fet dues traduccions diferents". Sigui com sigui, però, la propera edició de Mount Canigó farà que l'anglès deixi de ser l'assignatura pendent de Verdaguer. L'elecció de Canigó tampoc va ser gratuïta. Puppo, a part de definir-se com un "gran enamorat de la muntanya", afirma que llegint l'obra de seguida va quedar meravellat amb la manera com el poeta encaixava "la geografia física amb la geografia humana" i combinava alhora història, llegendes i drama humà. "També vaig llegir L'Atlàntida però no em va entusiasmar tant com Canigó", recorda Puppo. La traducció de Canigó va començar el 1995, quan Ronald Puppo en va fer una primera lectura "i el vaig començar a traduir molt a poc a poc". A partir del maig de 2002, però, els progressos de Puppo amb la traducció de l'obra van donar un tomb espectacular ja que la Generalitat li va encarregar d'enllestir-la "i m'hi vaig poder dedicar en exclusiva". Si del 1995 fins a principis del 2002 havia traduït poc menys de la meitat de l'obra, en només sis mesos més va aconseguir deixar-ne acabada tota la traducció. A més d'aprendre català, la traducció també ha servit a Puppo per aprendre "molt anglès, ja que Verdaguer compta amb una riquesa lèxica i una bellesa d'expressió que m'ha obligat a treballar molt". A l'hora de fer front al repte, Puppo explica que ha procurat traduir mantenint tota la bellesa i la frescor del poeta de Folgueroles amb l'objectiu que el lector "no es cansi mai de tornar [a la lectura]". La traducció, doncs, és fidel i manté tant l'estructura com la musicalitat dictada per Verdaguer -Puppo només s'ha permès petites llicències com convertir alguns decasíl·labs en versos de vuit síl·labes. I tot plegat "sense arcaismes gratuïts" amb la intenció de conformar una obra "moderna i actual" atractiva per als lectors del segle XXI. El títol de la versió anglesa de Canigó serà Mount Canigó. "És necessari fer explícit el que el lector català ja té implícit: el Canigó és una muntanya", diu Puppo. A més, per acabar de situar el lector anglosaxó, el llibre també comptarà amb una introducció on el mateix Puppo explica la importància que va tenir Verdaguer -i Canigó en especial- en la recuperació de la llengua catalana. Tot i aquestes singularitats intrínseques de l'obra, Puppo afirma que Canigó no serà difícil d'entendre per lectors que desconeguin la realitat catalana. "El paral·lelisme més clar en aquest sentit seria La divina comèdia de Dant, que va servir per refermar el florentí (italià) i moltes altres coses que el lector no ha pas de saber per disfrutar del poema. L'obra s'aguanta sola", afirma Puppo. Un cop Canigó "estigui al sac i ben lligat", Puppo no descarta enfrontar-se a alguna altra de les grans obres de Verdaguer. "L'Atlàntida, per exemple, també s'hauria de traduir", conclou.
De Califòrnia a Vic
El camí que va portar Puppo des de Califòrnia fins al Canigó és llarg i enrevessat. Durant la dècada dels setanta estudiava filologia francesa a França i des d'allí un dia va decidir fer un viatge cap a Espanya, "i un cop vaig ser a Barcelona vaig descobrir que hi havia un país i una llengua que no sortien als mapes". Puppo va quedar fascinat per aquest descobriment i, a part de constatar "que els mapes diuen mentides", va decidir que quan acabés la carrera es llançaria a aprendre català. Més tard, ja a Catalunya, va estudiar filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i a partir de 1994 va començar a exercir de professor a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat de Vic (UV).
Entrevista publicada al diari “Avui” e12/12/02 per Lourdes Domínguez
Joaquim Molas i Isidor Cònsul:"La prosa de Verdaguer ens mostra un autor modern"
L.D. En què consisteix el projecte editorial sobre Jacint Verdaguer titulat Totes les obres?
I.C. Es tracta d'un projecte de tres anys de durada. Aquest desembre ha sortit el primer volum, dedicat a la prosa; l'any vinent, entre finals d'octubre i començaments de novembre, s'editarà el segon volum, que inclou tots els poemes llargs de Verdaguer i el seu teatre; i el 2004, la resta de la seva poesia.
L.D. Quin és el públic lector ideal de Totes les obres?
I.C. L'objectiu de la nostra edició és fer que l'obra de Verdaguer sigui el màxim llegible possible. Per això donem els seus textos amb ortografia normalitzada però respectant-los. Si es compara l'original (escrit amb ortografia vuitcentista) amb el text que proposem, es veurà que la música és la mateixa. Només li hem posat, a sobre, l'ortografia fabriana. És a dir, n'hem normalitzat l'ortografia a partir d'un criteri de fidelitat fonètica al text de Verdaguer.
J.M. Ens dirigim al públic a qui li agrada llegir, tant a filòlegs i altres estudiosos de la llengua, com a lectors del carrer interessats pels clàssics.
L.D. La Societat Verdaguer ja està actualment en procés d'editar les Obres Completesde Verdaguer des de l'editorial Eumo. Què aporta de diferent el projecte 'Totes les obres' respecte a aquesta proposta?
I.C. Les obres que va publicant Eumo també és dirigeixen a un públic ampli, però donades les característiques de l'edició, el seu públic lector és més erudit. Les seves obres van acompanyades d'estudis introductoris i de moltes notes a peu de pàgina, mentre que la nostra proposta dóna el text de Verdaguer pràcticament despullat, sense gairebé cap acompanyament.
J.M. Una altra de les aportacions de la nostra proposta és la de recollir gran part de l'epistolari de Verdaguer, que fins ara només havia tingut una difusió entre els erudits i biògrafs de l'autor, però que, en canvi, nosaltres reproduïm perquè considerem que és d'un gran valor literari.
L.D. A part de la normalització ortogràfica i de l'escassetat de notes, quins altres criteris caracteritzen la seva edició?
J.M. Una de les novetats de la nostra edició és la redistribució que hem fet dels textos de Verdaguer que no havien estat mai aplegats en un volum pel mateix autor. En aquest primer lliurament de Totes les obres hi ha textos, com per exemple Excursions i viatges i Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, dels quals Verdaguer en va controlar en vida l'edició. En canvi, n'hi ha d'altres que es van publicar pòstumament, Per tant, la seva edició no va poder ser supervisada per l'autor. En aquests casos, sempre intentant ser respectuosos al màxim amb Verdaguer, hem optat per redistribuir-los de manera diferent que com fins ara havien estat editats. Per exemple, del llibre Discursos, articles, pròlegs, nosaltres n'hem fet dos, separant els textos periodístics dels discursos, pròlegs i ressenyes sobre literatura.
L.D. Totes les obres inclou algun text inèdit de Verdaguer?
J.M. Inclou alguns articles periodístics que no havien estat mai aplegats en un volum i tres esborranys d'articles d'En defensa pròpia que no havien estat mai publicats fins ara.
L.D. Quina és la funció dels nombrosos apèndixs dels seus volums?
J.M. En apèndix hi posem textos que Verdaguer no va publicar en vida: són escrits que l'autor va deixar apuntats, mig redactats o que no estaven destinats a la publicació, com ara les notes d'Excursions i viatges que mai van arribar a ser incorporades per l'autor al seu llibre.
I.C. També hi incloem textos periodístics que Verdaguer sí que va publicar en vida, però que no va recollir en forma de volum. Per exemple, a l'apèndix del llibre Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, hem inclòs cinc dels textos que Verdaguer va publicar durant tot un any a "La Veu del Montserrat" i a la "Il·lustració Catalana", però que després no va incloure en el volum que va editar per aplegar-los.
L.D. Al pròleg del primer volum de Totes les obres hi expliquen que en tot moment han intentat mantenir "el respecte per l'autor, pel text i pel lector". A què els compromet aquesta declaració de principis?
I.C. Parlem de respecte per l'autor perquè només incloem en el cos del llibre aquells textos dels quals Verdaguer va controlar l'edició, mentre que la resta, els oferim a l'apèndix corresponent. El respecte pel text indica que hem estat al màxim d'escrupolosos a l'hora d'oferir la darrera edició que Verdaguer va donar de les seves obres. Finalment, el respecte pel lector implica que hem intentat fer Verdaguer al màxim llegidor possible, sempre donant el text que l'autor va deixar escrit i només canviant el mínimament necessari per normalitzar-lo ortogràficament.
J.M. El text de Verdaguer s'ha adulterat de mica en mica durant les diferents edicions que se n'han fet, perquè de vegades ha anat a parar a les mans d'un editor no gaire respectuós amb l'original. Ja que l'autor era un home molt exigent amb la seva obra i que la corregia constantment (no només abans de ser publicada, sinó una vegada era a l'impremta o fins i tot, després de ser editada), sempre donem la darrera edició existent del text, que és la més definitiva. Ser respectuós amb l'autor, amb el text i amb el lector hauria de ser la base de tota edició.
L.D. Aquest respecte els porta a fer fins i tot un apèndix global de tot el volum de prosa...
I.C. A més dels apèndixs a cadascun dels llibres en què hem dividit el volum de prosa, incloem un annex amb dos llibres més: Folklore i Records d'infantesa. El primer és un projecte que havia estat organitzat per Verdaguer de manera molt sumària i fou publicat, pòstumament, l'any 1907 per "L'Avenç". Records d'infantesa recull una sèrie de manuscrits que Josep Maria de Casacoberta, un dels grans estudiosos de Jacint Verdaguer, ja va publicar l'any 1958. Són una sèrie de textos autobiogràfics, amb les primeres provatures en prosa de joventut d'un Verdaguer entre els 20 i els 25 anys.
L.D. Quina és l'aportació del projecte Totes les obres a l'Any Verdaguer?
I.C. La nostra edició posa a l'abast del lector no erudit l'obra d'un dels autors clàssics de la literatura catalana. A l'espera que Eumo acabi de publicar les Obres Completes de Verdaguer, trobàvem a faltar en el mercat català la publicació del conjunt de la seva obra. I més quan, des de la meva perspectiva, Verdaguer forma part dels quatre noms fonamentals de la literatura catalana des dels seus inicis fins al segle XIX, al costat de Ramon Llull, Ausiàs March i Joanot Martorell. No sé si coincidiré totalment amb el professor Joaquim Molas... J.M. A la llista, hi trobo a faltar l'Àngel Guimerà.
L.D. ¿Creuen que el seu projecte pot interessar a un públic lector ampli o a un nombre més aviat reduït de lletraferits?
J.M. Hi ha un tipus de lector que s'inclina per la literatura contemporània, però també hi ha un públic molt vast que s'interessa per obres del passat. És aquell senyor o senyora que és metge, advocat, arquitecte..., un aficionat a llegir els clàssics, que existeix en totes les literatures del món, inclosa la catalana, evidentment.
I.C. Verdaguer és un clàssic i com a tal existeix tot un gruix de lectors interessats a llegir-lo. A Proa fa un parell d'anys vam arriscar-nos a fer una nova traducció de la Divina Comèdia de Dante. Doncs va resultar ser un gran èxit editorial, i ja se n'han fet tres edicions.
L.D. Després de no quedar satisfet de les seves primeres temptatives en prosa, el mateix Verdaguer l'abandona durant més d'una dècada. ¿Vostès opinen que aconsegueix la mateixa qualitat literària en la seva prosa que en la seva obra poètica?
J.M. És que quan Verdaguer escriu prosa també està fent poesia!
I.C. Josep Pla ja va afirmar que a Dietari d'un pelegrí a Terra Santa hi trobava la millor prosa que s'havia escrit en català durant el segle XIX. En la seva prosa, Verdaguer demostra un domini de la llengua i dels mecanismes de l'escriptura realment envejables. Alguns textos estan més ben redactats que altres, però en la majoria hi trobem una prosa molt elaborada i fluida. La figura de Verdaguer que es desprèn del nostre primer volum és diferent de la que habitualment estem acostumats: el Verdaguer prosista capellaneja poc, se'ns mostra com a excursionista, com un escriptor que a En defensa pròpia lluita per demostrar la seva innocència, com un home que domina l'art d'escriure cartes...
J.M. El Verdaguer prosista se'ns mostra com un dels primers exemples del que contemporàniament s'anomena la literatura del jo, i no solament perquè ens ofereix viatges i memòries i es defensa de les acusacions que recauen sobre ell, sinó perquè el seu epistolari és riquíssim. Crec que aquesta edició de la prosa de Verdaguer mostra un escriptor molt modern, diferent.
L.D. ¿Són del parer que calia organitzar un Any Verdaguer?
I.C. Jo estic convençut que entre tots, durant l'any 2002 s'ha aconseguit retornar en Verdaguer al lloc que es mereixia. La societat catalana hi ha respost molt bé: n'és una prova que tots els llibres que s'editen sobre Verdaguer funcionen des d'un punt de vista comercial. A més, els actes que s'organitzen en el marc de l'Any Verdaguer són un èxit tant de públic com de premsa. Es palpa en àmbits molt diferents una voluntat de redimir una figura tan important com la de Mossèn Cinto.
J.M. Aquest estiu, per exemple, es va organitzar una cantada de poemes de Verdaguer i va tenir un èxit espectacular. Marina Rossell, per posar un altre cas, acaba de treure un CD on inclou temes com ara "El virolai" i "l'Emigrant". En definitiva, Verdaguer és viu! Se l'havia cosificat massa, però després de l'Any Verdaguer crec que la gent pot tenir una visió diferent del personatge.
L.D. El Verdaguer periodista ocupa bona part del seu volum sobre la prosa. Què inclouen en aquest apartat?
J.M. Hem dividit els articles periodístics de Verdaguer en tres: els articles dispersos i vagament puntuals; els articles periodístics més literaris (alguns no havien estat mai publicats en un volum); i els tres grans articles sobre Barcelona, que segurament anaven destinats a formar un llibre sobre la ciutat que Verdaguer no va arribar a publicar en vida.
I.C. Verdaguer creia en el poder de la premsa, fins al punt que quan es veu contra les cordes, s'adreça a la bona gent de Barcelona a través d'aquest mitjà de comunicació. A més, ell és el cofundador, juntament amb el seu amic Jaume Collell, d'una de les revistes importants del segle XIX català, "La Veu de Montserrat", concebuda per donar sortida a un model moral, religiós i social.
L.D. ¿Amb Totes les obres tenien la intenció de fixar un text definitiu dels escrits de Jacint Verdaguer?
J.M. El text definitiu ja el va fer el mateix Verdaguer.
I.C. És l'autor qui fixa el text, ningú més.
L.D. ¿Creuen que encara es pot descobrir obra inèdita de Verdaguer sense publicar?
J.M. Nosaltres hem intentat fer una obra al més completa possible, però som conscients que encara es pot trobar algun article perdut, tot i que es tracta d'una porta mig tancada. L'epistolari, en canvi, sí que és una obra oberta.
I.C. Només cal dir que mentre estàvem corregint les darreres galerades del llibre, en un congrés a Vic de la Societat Verdaguer un estudiós txec va presentar cartes de l'escriptor que fins ara eren desconegudes.
Article publicat al diari “Avui” el 12/12/02 per Lourdes Domínguez
El Verdaguer prosista
L'any 2002, que aviat s'escolarà en el túnel del temps, s'ha traduït en mil i una activitats al voltant de l'obra de Jacint Verdaguer, el qual algú encertadament va batejar com el rei Mides de la literatura catalana, ja que convertia en or (art) tot allò que tocava (escrivia). Cent anys després de la seva mort, els seus versos continuen sent cantats per les corals. Peces com ara el "Virolai", "El noi de la mare" i "l'Emigrant", musicades pels compositors més destacats de l'època, són recitades o interpretades infinitat de vegades, encara que en moltes ocasions el públic en desconeix l'autoria. Per tot això i per molt més, llegir Verdaguer hauria de ser un costum estès. Però malgrat els inacabables elogis que susciten els seus escrits, malgrat que estem parlant d'un poeta nacional en majúscules, encara són pocs els que s'acosten a la seva obra amb la intenció de llegir-la. Per facilitar-nos aquesta tasca, ara surt al mercat el primer volum de Totes les obres (Proa), un projecte a cura de Joaquim Molas (catedràtic de llengua i literatura catalanes i crític) i d'Isidor Cònsul, director literari d'Edicions Proa. Com els mateixos editors ens diuen en el pròleg inicial, Totes les obres està destinat "al que se suposa és el públic natural d'un escriptor, és a dir, al format pels lectors que llegeixen pel simple goig o la necessitat de llegir". Per Cònsul i Molas, el lector ideal de Totes les obres és aquell que "exigeix llegir el text escrit per l'autor, i no el cosificat amb el temps per una tradició d'editors o d'impressors no sempre prou escrupolosos". El primer volum (dels tres que formen Totes les obres) està dedicat a la prosa de Verdaguer i aplega, amb algunes exclusions obligades, totes les seves obres en prosa originals o traduïdes. Així, el volum conté, a més de les recerques folklòriques de la maduresa i del bloc de discursos i pròlegs, tota la producció periodística i bona part de la correspondència privada publicada. El segon lliurament d'aquest projecte estarà dedicat als poemes llargs i al teatre i trigarà un any a ser a les llibreries. Finalment, el darrer volum de Totes les obres, que es podrà comprar a finals del 2004, inclourà l'obra poètica de Verdaguer, a excepció dels seus poemes llargs.
UN JOVE REFUGIAT EN ELS VERSOS
Des de molt jove, Verdaguer va tenir la intenció d'alternar el vers i la prosa, però la falta d'un veritable marc de referència i el fracàs d'un seguit de primeres temptatives el van portar a refugiar-se en els versos, on se sentia més segur i més còmode. No obstant, Cònsul i Molas afirmen amb rotunditat que la prosa de Verdaguer no té res a envejar a la seva poesia: és a la vegada culta i popular, espontània i retòrica, precisa i de gran musicalitat, molt sovint detallista i colorista... Per si això fos poc, Josep Pla també era un enamorat del Dietari d'un pelegrí a Terra Santa. Tot plegat, una magnífica oportunitat per perdre-li el respecte a l'obra de Verdaguer i llançar-se de cap a la seva lectura.
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]