corpus literari
Verdaguer, Jacint

[index]

 

 

Biografia

Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vil·la Joana, Vallvidrera, 1902). De família de pagesos pobra i de profundes conviccions religioses, anà a l'escola del seu poble i als deu anys ingressà al seminari de Vic. S'interessà des de molt jove pels costums i tradicions de la Plana de Vic. Es manifestà ben aviat com una persona ingènua, tenaç i tossuda. Els seus primers textos daten de quan tenia quinze anys. Al seminari es donà a conèixer com a poeta, féu amistat amb Jaume Collell i prengué contacte amb els clàssics universals. A conseqüència d'això va concebre un poema èpic sobre la gesta de Colom, que amb el temps es transformà en L'Atlàntida. L'any 1865 obté dos accèssits als Jocs Florals de Barcelona i fa amistat amb els prohoms de la Renaixença. El 1870 és ordenat sacerdot i enviat a Vinyoles d'Orís com a vicari. Cau malalt i els metges li recomanen l'aire de mar. S'embarca com a capellà en el vaixell "Guipúzcoa", que feia la ruta Cadis-l'Havana, propietat del primer marquès de Comillas. Un cop refet, treballà intensament en L'Atlàntida, que enllestí el 1876. Aquest mateix any entrà com a capellà a la casa dels marquesos de Comillas, al palau de Portaferrissa. El 1877 L'Atlàntida és premiada als Jocs Florals i el seu prestigi augmenta amb la publicació d'Idil·lis i cants místics (1878), Llegenda de Montserrat (1880), Oda a Barcelona (1883), Canigó (1886), Excursions i viatges (1887) i Pàtria (1888), entre d'altres. El 1886 fa un viatge a Terra Santa, del qual és fruit el Dietari d'un pelegrí a Terra santa (1899). A partir d'aquest viatge, Verdaguer sent la necessitat de ser més fidel a la vida de Crist, i es lluira a la caritat, a la confessió i a la pràctica d'exorcismes. A causa d'això la situació del poeta es féu difícil al palau de Comillas i l'any 1892 el bisbe de Vic el reclamà a la seva diòcesi. Residí al santuari de la Gleva, on escriví Roser de tot l'any (1894) i Sant Francesc (1895). L'intent de recloure'l en un asil de capellans vells, invàlids i bojos motivà la desobediència de Verdaguer, que fugí a Barcelona, a casa d'una família que havia conegut en les sessions d'exorcismes. Se sent acorralat i és quan comença a publicar a El Noticiero Universal una sèrie d'articles que després aplegarà sota el títol En defensa pròpia; així neix el "cas Verdaguer", que dividí l'opinió pública. El bisbe de Vic el suspèn a divinis. D'aquest períodetràgic de la seva vida és el llibre Flors del Calvari (1896). Dos anys després, gràcies a les gestions de l'arquebisbe de Madrid i als agustins d'El Escorial, se li aixeca la suspensió i és admès a la diòcesi de Betlem, on passa els últims anys amb gran penúria econòmica. Encara publicà Santa Eulària (1899) i Aires del Montseny (1901). La seva mort li tornà la grandesa i el seu enterrament fou un gran acte multitudinari.

Obra

Oda a Barcelona

L'Oda a Barcelona és converteix en un text paradigmàtic que la ciutat assumeix amb una edició de cent mil exemplars que van repartir-se gratuïtament. Es tracta d'un poema en alexandrins, que basteix les bases de la simbologia de la ciutat: els orígens mítics, el marc geogràfic, la història heroica i, sobretot, un present industrial i geogràfic que s'obre al futur; tor, construït amb una concepció providencialista que imposa uns fonaments religiosos a la ciutat futura. Perquè justament allò que destaca de l'oda verdagueriana és l'exaltació de la indústria i el comerç en el mateix sentit que ofereix la Renaixença, base d'una ciutat ordenada, aquella que, en enderrocar les muralles que l'empetitien, s'adapta a un medi natural: les muralles que la natura, és a dir, la creació divina, li ha proporcionat. El poema consta de cent vuitanta-quatre versos alexandrins i va ser premiat en 1883 en els Jocs Florals de la Ciutat Comdtal. Aquell mateix any els catalans i aragonesos de Manila van obsequiar a Verdaguer amb una edició de l'oda a la qual van afegir una traducció castellana de Mas i Olzet. El poema va ser després incorporat al volum Pàtria (1888). Existeix una traducció francesa de 1883, deguda a Jean Vilarrasa, i altra rumana de 1887 per Jaon Danin. El poema irromp amb la llegenda de Alcides, que en l'oda és representat per Montjuïc vetllant, com aquell, per la seva filla que aquí simbolitza Barcelona. El poeta canta el mar, fidel servidor de la ciutat, i enalteix els pujols que la cenyeixen i es donen les mans. El Tibidabo es compara a l'Acròpoli i el poeta veu Montcada com una gegantesca llança clavada per un heroi antic. Enumera amba amorositat poètica els noms de Valldaura, Hebrón, Prat, Agudells, Pedralbes. I les esglésies del Pi, de Santa Maria, de Sant Pere de les Puelles. I els rius, i els barons il·lustres que es van formar a Barcelona o van partir d'ella per a les seves grans gestes guerreres o espirituals: Roger de Llúria, Campeny, Balmes, Colón, Fortuny. Evoca la memòria dels colons de Provenza i d'Atenes, d'estirp barcelonina, i recorda que la bandera espanyola procedeix dels pals catalano aragonesos. Encomia el creixement tenaç i esplendorós de la ciutat que l'ha obligat a saltar ja les muralles. Canta «tos casals que creixen com arbres amb saó» i elogia el sentit espiritual de la ciutat perquè «entre tallers i fábriques té campanars i agulles com dits». Maragall va parlar amb raó de la constant «antropomorfizació de la naturalesa» en la poesia verdagueriana d'arrel geològica. Al conjur dominant del poeta, els boscos, els pujols, els rius i els déus oblidats es mouen i parlen amb la normalitat dels humans, i les grans masses, sense perdre la seva grandesa, es rebaixen a l'altura de les nostres pobres mesures. Així succeeix en l'oda, escrita entre L'Atlantida i el Canigó i que representa una certa transició de l'èpica a la lírica.

Documentació

Article publicat al diari "Avui" el 12/12/02 per Jordi Castellanos

L'Atlàntida, reflotada

No sé quantes coses restaran, posem que dintre de vint anys, de les celebracions d'aquest Any Verdaguer. Moltes hauran estat efímeres (i efímeres no vol dir innecessàries) o simplement hauran servit aquest joc continu d'actualització dels coneixements i de relectura que forma part del funcionament literari normal (o, si es vol, d'allò que de normal té el nostre funcionament literari). Dintre d'uns quants anys hauran passat a formar part del pòsit cultural del país. Però si alguna cosa sembla que ha de convertir aquest any 2002 en una fita una mica més permanent, si alguna cosa és capaç de desafiar l'inexorable pas del temps, són les edicions de les obres de Verdaguer i, d'entre aquestes, les edicions crítiques, sempre que es converteixin en un punt de referència en el procés de coneixement de l'obra verdagueriana. Aquest és el cas de la de L'Atlàntida, publicada dins la col·lecció Jacint Verdaguer. Obra completa, que, lentament i amb un rigor modèlic, està portant a terme la Societat Verdaguer en col·laboració amb Eumo Editorial. Coincideix, a més, amb el 125è aniversari de la primera edició de l'obra. El responsable n'és Pere Farrés, un estudiós que, sense estridències de cap mena, fa molts anys que treballa sobre i a l'entorn del poema. Cal fer constar, a més, que en aquest cas, a l'edició s'hi ha sumat la col·laboració de l'Ajuntament de Folgueroles, conscient que aquesta era una fita important, si no la més important, de les que podien fer-se amb motiu de l'efemèride.
Voldria assenyalar, en primer lloc, quin és el sentit d'una edició crítica perquè, tot i que no té gaires secrets, tinc la impressió que de vegades s'oblida: es tracta d'establir, de fixar, des de la perspectiva d'avui, el text original, tal com va deixar-lo l'autor. Cal, doncs, netejar-lo d'errors, d'intervencions alienes i acostar-lo a l'actualitzat. Això, que sembla fàcil, resulta de vegades complicadíssim, tant, que en aquest camp els erudits, del nostre país, del veí i d'altres més allunyats, no sempre es posen d'acord. Quin ha de ser el text de referència? S'acostuma a dir que ha de ser el darrer que va poder veure l'autor, però això no sempre és senzill perquè en una edició hi intervenen moltes mans i moltes circumstàncies. A més, quan trobem correccions manuscrites, de vegades errades, s'han d'introduir? Fins on ha d'arribar l'actualització ortogràfica? Què cal fer quan l'ortografia pot afectar la prosòdia? I la puntuació? Normalment s'apliquen els criteris actuals, però quan l'autor puntua amb uns criteris propis, és just retocar-los? És a dir, es facilita la comprensió actual del text en retocar la puntuació? Tot això forma part d'una de les branques més cèntriques dels estudis filològics i són aspectes que han estat debatuts una i mil vegades, però mai no tenen una solució mecànica, fixa, perquè cada text, cada autor, apareix envoltat de circumstàncies diferents.
A més, per edició crítica acostumem a entendre, també, aquelles que ens expliquen la gènesi del text, és a dir, que incorporen allò que anomenem variants, les diferents solucions textuals, sobretot lèxiques, que han anat apareixent en el procés creatiu. L'apartat de variants és el que espanta el lector normal, perquè li sembla un autèntic jeroglífic. Però és una peça imprescindible per a l'estudiós o l'interessat perquè li proporciona de forma sintètica i sistemàtica una ingent quantitat d'informació. En l'edició que ens ocupa, les variants provenen de la sèrie de manuscrits coneguts de l'obra d'ençà que aquesta es dóna per acabada (el manuscrit 374-I de la Biblioteca de Catalunya) fins a les edicions fetes en vida del poeta. Això permet descobrir les vacil·lacions i les solucions verdaguerianes, uns aspectes bàsics per al seu estudi. Un estudi que es desplega en una altra sèrie paral·lela de notes explicatives i, òbviament, en l'extens pròleg, en el qual, tal com és habitual a la sèrie, s'analitza la gènesi, les fonts i la recepció de l'obra; s'apunten elements per a l'anàlisi literària i lingüística i s'estableixen els criteris de l'edició, de manera que cada solució particular als problemes que presenta el text siguin sempre ben clares i obeeixin a criteris generals. Si la feina és ben feta en tot aquest procés, el resultat és útil i fiable. De fet, l'edició crítica ha de proporcionar a l'estudiós tota la informació que es desprèn dels manuscrits. Li ha d'evitar, doncs, d'haver de recórrer, ell personalment, a les versions primitives, perquè ja ho té tot a peu de pàgina i presentat per un especialista. Per tant, les principals virtuts d'una edició d'aquesta mena han de ser la claredat i la fiabilitat. De manera que, posem per cas, sigui possible discrepar de les solucions adoptades per l'editor a partir de la mateixa informació que aquest proporciona. Feina humil i abnegada, doncs, aquella que, quan és ben feta, s'ofereix públicament fins i tot per a la discrepància! Però també, per al lector, per al lector normal que el que vol és llegir un text net i clar, l'edició crítica li ha de facilitar el camí. Amb l'ajuda, si la vol prendre, de les notes explicatives.
Doncs bé: a parer meu, l'edició de Pere Farrés és, en tots aquests aspectes, modèlica. Les vuitanta-vuit pàgines de l'estudi preliminar ens situen davant de L'Atlàntida a partir dels nombrosos estudis que s'han dedicat a l'obra en aquests darrers anys; s'hi analitza el procés d'escriptura, les fonts, la significació de l'obra. I s'apunta tota una sèrie d'elements per a una anàlisi literària, un aspecte tot just insinuat (la magnífica anàlisi del personatge d'Hesperis) i que ens hauria agradat que fos encara més extens. L'editor ha tingut, en aquests darrers anys, un paper importantíssim en l'anàlisi d'aquests materials: es va doctorar amb l'estudi i edició del Colom, el poema prosificat que és a l'origen de L'Atlàntida, i ha publicat diversos estudis sobre el poema a l'Anuari Verdaguer. No ha acabat la feina, perquè l'edició que comentem, tal com ha estat concebuda, n'exigeix una altra, la del manuscrit de Vic del 1868, el que contindria la primitiva versió de l'obra, avui reconeguda com un poema acabat, Espanya naixent. Ens cal això, justament, per entendre tot el cicle literari que envolta el poema i, amb ell, l'especificitat d'aquesta edició.
No és aquesta la primera vegada que es porta a terme una edició crítica de L'Atlàntida. Fins ara, l'edició de referència era la que Eduard Junyent i Martí de Riquer van fer el 1946, publicada per l'Ajuntament de Barcelona. Va ser una edició importantíssima per molts motius: sortia de les instàncies oficials, quan pesaven totes les restriccions en l'edició de llibres catalans, però els editors Junyent i Riquer van saber reconvertir l'intent de manipulació, d'apropiació oficial de l'autor amb motiu del centenari del seu naixement, en una reivindicació de la seva importància literària, en tractar-lo com un clàssic i elevar-lo a referent cultural ineludible. L'edició reproduïa, sense actualitzar-ne l'ortografia (¿s'hi van veure obligats?), la primera edició en llibre de l'obra (1878) i establia les variants a partir del manuscrit de Vic del 1868 (l'anomenat manuscrit de can Tona), del que presumptament va ser presentat als Jocs Florals el 1877 i de l'edició dins l'Anuari corresponent. Aquest mateix 2002 ha aparegut una altra edició crítica preparada per Narcís Garolera, que es presenta com a complementària de la de Junyent-Riquer perquè, partint del text de l'edició del 1886, amb la regularització de l'ortografia i de la puntuació (amb algunes particularitats), incorpora les variants de l'esmentada edició crítica i de les dues aparegudes encara en vida del poeta, la del 1897 i el 1902, sobre les quals pesen alguns dubtes (que el mateix editor reconeix) a l'entorn de la intervenció de Verdaguer.
Pere Farrés replanteja de cap i de nou les bases sobre les què s'ha de fonamentar una edició crítica de L'Atlàntida. Els estudis de Josep Maria de Casacuberta, de Maria Condeminas i els del mateix Farrés sobre el procés de redacció de l'obra obligaven a tornar als manuscrits, però ara amb el camp molt més desbrossat. No es tractava de revolucionar res, sinó, simplement, de tornar a fonamentar un edifici que cada vegada puja més amunt. Amb la decisió de prescindir del material manuscrit anterior al 1877 s'evita el problema de l'edició de Junyent-Riquer: que pràcticament tot el manuscrit de can Tona anés en nota com a variant. Tan variant que és preferible considerar-la una altra cosa, un poema autònom que serà editat com a tal. Aclarit això, el punt de partida són els dos manuscrits de la Biblioteca de Catalunya que contenen l'obra acabada, amb altres manuscrits parcials (del pròleg, de les notes i, entre d'altres, el del Cor d'illes gregues) i algun fragment editat amb anterioritat. El text bàsic és el de l'edició del 1886, l'últim que sabem positivament que Verdaguer va revisar, tot i que Farrés accepta alguna solució de les edicions posteriors. Tot això ens és minuciosament explicat al pròleg i cada solució adoptada és perfectament raonada, amb la qual cosa l'obra compleix amb allò que ha de tenir tota edició crítica perquè sigui útil: la claredat i la fiabilitat.
Farrés, per exemple, decideix regularitzar del tot (a parer meu, és el que calia fer) l'ortografia, "sense modificar la fonètica, la morfologia ni la sintaxi", tot i reconèixer les habituals i inevitables vacil·lacions de l'autor. I, pel que fa a la puntuació, respecta l'opció de Verdaguer d'utilitzar-la amb una funció prosòdica (comes al final de vers o a mitja estrofa); pel que fa a la resta, adopta les solucions actuals i, quan hi ha motius clars, refà la lliçó verdagueriana (IX, 180). Introdueix alguns canvis morfològics, com ara coronar-la per coronar-lo (VI, v. 205) i la lleva per lo lleva (IX, v. 31). Tinc, però, els meus dubtes en algun d'aquests canvis: en el primer dels esmentats, per exemple, l'antecedent (potser una mica forçat) podria ser paret i, en aquest cas, el femení estaria justificat; tampoc el ses per sos (IX, v. 221) no és clar, atès que l'edició del 1886 opta pel masculí. Són dubtes, però, que puc exposar perquè la mateixa edició em permet de formular-los. I això demostra que és una edició ben feta. Els follets, però, de la impremta i/o dels ordinadors sempre han de treure el nas per alguna banda (sortosament, encara treballen per anar donant feina als filòlegs) i, en aquest cas, s'obliden de consignar una petita variant (contar-ho/contar-t'ho, IX, v. 151) i la crida d'una nota (la primera del X, al v. 79). Són coses tan petites que no treuen mèrit a un llibre que s'ha ofert generosament amb tot el rigor.
L'Atlàntida és, potser, la referència més important de tota la literatura catalana de tots els temps. Encarar-s'hi per fer-ne l'edició crítica tal com ho ha fet Pere Farrés és tot un repte. Haver-ho fet amb respecte i admiració, és tot un mèrit. I donar-nos un text net, clar, per al lector d'avui, un motiu per estar-li agraïts. També per al lector no especialitzat, que hi troba a peu de pàgina unes notes que li van aclarint conceptes. Ningú no hauria de tenir por de llegir una edició crítica quan és ben feta. Convido els lectors a comprovar-ho.

Article publicat al diari “Avui” el 24/10/02 per Gerard Horta

Jacint Verdaguer: en defensa de la llibertat

REEDICIONS DE L'ANY VERDAGUER

Diferents crítics ofereixen valoracions d'algunes de les principals reedicions de Verdaguer, i també n'analitzen aspectes controvertits. L'Any Verdaguer ha reobert el debat sobre la figura del poeta i també ha dinamitzat la polèmica entre filòlegs i exegetes.
Que l'assumpció, a la dècada dels anys noranta del segle XIX, per part de les classes subalternes catalanes de la figura de Verdaguer respon a la qualitat que encarna com a símbol és evident. I que els continguts que vehicula aquest símbol són els del conflicte dels poderosos contra els pobres, i de la jerarquia eclesiàstica contra la vivència lliure i autònoma de Déu per part de les persones, això és igualment evident. El sentit de les lletres següents té dues finalitats: en primer lloc, celebrar l'aportació de Narcís Garolera dels articles inèdits inclosos en la nova edició d'En defensa pròpia de què ha tingut cura; i, en segon terme, reflexionar sobre les implicacions del plantejament de Garolera mateix dins la Presentació a l'hora de convertir una part de la vida i l'obra del poeta i capellà en objecte d'una anàlisi psicopatologitzadora.
El text de Garolera remarca les virtuts literàries d'En defensa pròpia mitjançant un elogi de la instrumentalització verdagueriana dels recursos lingüístics. S'hi apologitza l'aspecte formal del text, el qual és buidat de significació per partida doble. Primerament, remetent-ne els continguts als usos beneficiosos de la retòrica verdagueriana: Verdaguer escriuria això així per atreure la simpatia del lector (de manera que els continguts del text, dins l'entorn de la societat catalana de la fi del XIX, resten fora de l'abast de l'anàlisi). A continuació, justificant els continguts implícits en l'escriptura de Verdaguer pels trastorns mentals que li atribueix, a partir de l'obra de Delfí Abella Anàlisi psico-patològica dels articles 'En defensa pròpia'. Mossèn Cinto vist pel psiquiatre (Barcino, 1958).
Del text de presentació se'n desprèn, doncs, que (dins el context de l'afer López-Morgades-Callís-Collell) Verdaguer no actua d'acord amb la seva pròpia voluntat racional, i que la denúncia desesperada que efectua de la persecució a què el sotmeten el marquès empresari, el bisbe, el secretari del Fomento del Trabajo Nacional (en castellà, si us plau) i l'altre eclesiàstic i escriptor conservador, la motiva el desequilibri psíquic que pateix. Simplement brutal.

ALGUNES REFLEXIONS

Atesa la immensa distància que hi ha, segons el meu parer, entre el text de presentació de Garolera i els textos presentats de Verdaguer m'agradaria plantejar algunes reflexions. Dins el camp de l'antropologia és ben sabut que estigmatitzar persones, moviments socials o societats senceres com a mancats de sentit és un recurs utilitzat habitualment al llarg de la història d'Occident a fi de robar-los i despullar-los de legitimitat, coherència i racionalitat com a representació autònoma del món des de posicions subalternes. En l'esfera del periodisme, i també en la historiografia més classista, quan es vol desvirtuar el sentit d'una acció social determinada a fi de criminalitzar-la, es titlla el protagonista de l'acció de boig, irracional, fanàtic, il·lògic, etcètera. Així s'aconsegueix aïllar el fet, i presentar-lo socialment despullat del marc referencial que l'explica, o sigui, s'impedeix que puguem entendre que una acció social només cobra sentit a través de l'univers de categoritzacions culturals que l'expliquen i que el motiven. D'exemples en disposem a cabassos cada dia. D'instrumentalitzar la confrontació entre nivells narratius de la realitat presentats com a oposats -allà on n'hi ha un de buidat de racionalitat- se'n diu psicopatologitzar quan es converteix una persona en malalta mental, o bé sociopatologitzar quan es tracta d'una societat.
Pels antropòlegs, a més, els termes de malaltia i salut concerneixen construccions culturals que afecten exclusivament el context representatiu en què han estat creades. A Occident, el procés que s'ha donat en el curs del segle XX al terreny de la salut pública ha anat derivant cap a una individualització de la culpabilització de què és objecte l'individu respecte a la malaltia: així s'eximeix de qualsevol responsabilitat el model social en què la persona viu. El que deriva d'aquell enfocament, característic del liberalisme capitalista, és que som nosaltres, personalment, amb els nostres estils de vida nocius, els culpables d'emmalaltir. Els antropòlegs afirmen, replicant-hi, que no hi ha malalties individuals, sinó malalties socials. Miren d'establir els sistemes de representacions simbòliques de les malalties a escala social, i fins a quin grau el tipus de vincle que mantenen individu i societat és el causant del conflicte.
Tot això ve a tomb perquè l'enfocament dominant dins la Presentació de Garolera està encaminat a executar una operació punyent: psicopatologitzar l'obra i la vida del Verdaguer rebel, estigmatitzar la insubmissió. El primer cop que vaig fullejar-ho no en vaig ser conscient, semblava una broma citar un psiquiatre que havia efectuat una anàlisi psicopatològica d'En defensa pròpia. De broma cap ni una. Quan cap al 1980 Joaquim Molas escrivia que, en certs aspectes, la imatge de Verdaguer a vint anys vestit de pagès, guanyador del primer premi dels Jocs Florals, coincidia amb la del bon salvatge rousseaunià, de segur que no preveia que el 2002 el bon salvatge seria desproveït del bon per tornar a encarnar la figura de rebel malalt, irracional primitiu.
Un dels capítols importants de la persecució a què se sotmeté Verdaguer (expulsat del Palau Moja com a almoiner pel fill d'un mecenes esclavista amb monument inclòs als carrers de Barcelona, encara, per a vergonya de tots els polítics- vingut d'Espanya que necessitava adquirir un cert prestigi i que per això protegí el nostre mossèn i poeta; privat d'exercir a la missa, i de menjar d'aquesta retribució: o sigui, condemnat a passar gana material i, en teoria, espiritual; perseguit per guàrdies civils i mossos; empaitat als carrers per esbirros; enclaustrat a Gleva; induït a anar a viure a un asil que n'havia de comportar la mort física i espiritual, com ell mateix digué; etcètera) va ser l'acusació que estava boig. D'acord amb aquesta acusació, els seu desacatament de les ordres de la jerarquia catòlica, i els escrits radicalmement crítics respecte a les relacions dels rics amb els pobres i a la distinció entorn del que predicava i del que feia l'església, eren el fruit de trastorns mentals.

PERSONA MENTALMENT SANA

Dins la magnífica La presència ignorada (Edicions 62, 1989), l'historiador Ricard Vinyes relata, al capítol dedicat a Verdaguer, l'expulsió del catedràtic Odón de Buen de la Facultat de Medicina el 1896 per raó de les idees darwinistes que professa. El catedràtic rebé la solidaritat dels metges Giné i Partagàs i d'Ignasi Valentí i Vivó, els quals "havien participat en el dictamen mèdic pericial que qualificava Verdaguer de persona mentalment sana, sortint al pas dels seus detractors". En aquest apartat (pàg. 32-59) Vinyes analitza el procés d'apropiació que les classes treballadores fan de la figura de Verdaguer com a representant del feble que, tot i ser perseguit pels poderosos, els planta cara. Vinyes acudeix no pas a l'alta poesia de Verdaguer (L'Atlàntida i Canigó), sinó a la poesia més popular i als escrits de caràcter religiós, llegits sovint per algú que en sap a un entorn familiar o de companys que no en saben, de manera que el seu coneixement s'anà estenent pel país alhora que s'anava creant la configuració simbòlica de Verdaguer en qualitat exemplificadora de contestació social i religiosa. Es tracta d'una recerca que ens permet comprendre racionalment i empíricament el procés.
Que Garolera utilitzi J.M. de Sagarra per citar-ne una sola frase ("Davant de mossèn Cinto hi havia un plet de dretes i esquerres"), o que Gaziel referint-se a Verdaguer no hi surti i en canvi sí que hi aparegui Balmes a fi d'il·lustrar un debat periodístic, això és respectable (per cert: el 1878 i el 1879 hi hagué un debat fantàstic disputat en la premsa pública barcelonina i en publicacions catòliques i espiritistes -les que no estaven suspeses governativament-, entre el capellà Vicente de Manterola i l'espiritista Amalia Domingo Soler; en sortiren dues obres de 1.000 i de 500 pàgines, respectivament: El Satanismo, ó sea, la cátedra de Satanás combatida por el Espíritu Santo. Refutación de los errores de la escuela espiritista i la resposta, El Espiritismo refutando los errores del catolicismo romano). Que persones que han estudiat l'obra de Verdaguer i la seva significació com Joaquim Molas, Ricard Torrents, el mateix Ricard Vinyes i Isidor Cònsul (curador de la nova edició del Sant Francesc verdaguerià, del 1895) i tants altres no hi surtin, això és un acte de llibertat que Garolera exerceix i que s'ha de respectar. Ara bé: el que resulta inadjectivable és conduir Verdaguer de nou al divan psiquiàtric -després d'haver-li practicat uns quants electroxocs el 1958-, just al cap d'un segle del traspàs, amb la intenció de desvirtuar el sentit dels articles aplegats. Adjectiveu-ho vosaltres, lectors.
La narració de Garolera és prou expressiva entre les pàgines 12 i 14, en què Verdaguer és mostrat com algú que no és capaç de conduir-se sobre la base de la seva pròpia voluntat racional: "se li accentua el zel caritatiu"; "entra en contacte amb visionaris i exorcistes, que el suggestionen"; "endut pel mateix zel sacerdotal"; "preocupat sobretot de passar per boig, acusació que li semblava veure créixer al seu voltant"; "Verdaguer interpreta la proposta del bisbe com una certificació del seu desequilibri mental, i reacciona violentament contra l'intent d'internament en el que ell considera un manicomi per a eclesiàstics"; "el capellà díscol [...] se sent perseguit"; "el capellà [...] se sent calumniat i víctima d'una conspiració"...
No és que Verdaguer sigui perseguit, calumniat, acusat de boig, empaitat, enclaustrat, expulsat, etcètera. L'única cosa que succeeix és que Verdaguer se sent perseguit, calumniat, etcètera. No és que no mengi, és que deu sentir que no menja: per això escriu que passa gana! Els anys que Verdaguer sobrevisqué sota la pressió angoixant a què fou sotmès foren terribles.
La intensitat de l'atac es redobla (pàg. 19): de cop i volta Garolera ha resolt que el capellà "és víctima d'una tensió psicològica que li fa deformar els fets i les situacions". El presentador de Verdaguer ha conclòs, si us plau per força, que Verdaguer deforma fets i situacions. A continuació, lloa l'assaig de Delfí Abella. Verdaguer ha begut oli definitivament: és sabut que on hi ha un psiquiatre significa que ha d'haver-hi un malalt (dit col·loquialment: estàvem jugant fins que va venir el psiquiatre i ens va tancar per bojos). Garolera raona d'acudir a Delfí Abella perquè creu que la seva aportació pot resultar il·luminadora. Malgrat això, no argumenta enlloc el perquè d'aquesta creença. En mitja pàgina saltem de Verdaguer deformant fets i situacions, a una creença sobre la lluminositat, la qual culmina en un diagnòstic.
Sembla humor negre, però l'argumentació psicopatologitzadora de conductes de persones i de societats senceres ha justificat massacres col·lectives i individuals a munts, fins avui dia: legitima bombardejos, ocupacions militars i reclusions en psiquiàtrics. Verdaguer és presentat com un trastornat, i per exemple s'hi explica la seva "aliança amb persones d'idees progressistes abans rebutjades i criticades pel capellà poeta" com l'efecte d'un "trastorn paranoide". El diagnòstic que Verdaguer està malalt comprèn els punts següents (pàg. 20): "hipertròfia del jo"; "sobrevaloració emotiva dels seus actes"; "l'actitud rebel i l'obstinació en una posició escandalosa, inconcebibles en un sacerdot modèlic i en un escriptor de fama internacional"; "l'entossudiment a viure amb la família Duran", "la incomprensió de què fou víctima per part de tothom"; i "la possibilitat que el conflicte de Verdaguer amb el seu bisbe i el marquès de Comillas es convertís en bandera de llibertat davant la injustícia i l'opressió dels poderosos".

RESPONSABILITAT MINORADA

I llavors, la guinda: Verdaguer "té una responsabilitat minorada en les seves accions i en les seves argumentacions periodístiques". Verdaguer no és responsable de canalitzar accions i textos que qüestionen l'ordre social dominant i pràctiques que percep com a obscenes ("Maleït el vedell d'or", repeteix als articles inèdits), el que passa és que Verdaguer és un malalt mental, transitòriament o no -d'aquí prové la responsabilitat minorada-, i per tant no el podem acusar ni tan sols de rebel·lia. Fins aquí Garolera va reproduint d'una manera del tot acrítica el relat de Delfí Abella, com si hi estigués d'acord per complet i, a partir d'un moment donat, ja sense posar-hi cometes de citació. Així, s'hi diu: "La reacció desproporcionada de Verdaguer en relació amb els esdeveniments que la desencadenaren fou deguda a la predisposició al desenfocament i a la desmesura en tot allò que afectés la seva personalitat, làbil des del punt de vista emotiu, i autoreferent en la interpretació racional dels indicis persecutoris". A la pàg. 21 Abella i Garolera s'han confós en una sola veu, la qual proclama la gravetat del procés en què Verdaguer està sumit: "El seu trastorn paranoide no feia sinó augmentar de forma creixent".
Reivindicar la caritat com una eina de transformació social i la vivència lliure i autònoma de Déu, criticar la injustícia del tracte dels rics envers els miseribilitzats i la fal·làcia d'una jerarquia catòlica que predica el que no practica, concebre altres marcs per a les relacions socials: heus ací el pecat que Verdaguer comet (tastar un mos de llibertat, de justícia social, de divinitat). El 1936, l'únic monument d'un religiós que es respectà, com recorda Vinyes, fou el de Verdaguer (sobre l'univers simbòlic que indueix el poble català a destrossar-ne la resta, vegeu Luces iconoclastas, últim llibre de la tan brillant com silenciada trilogia de Manuel Delgado sobre la qüestió). Cal llegir En defensa pròpia, els meravellosos sis articles inèdits de l'edició (no són periodístics en el sentit pejoratiu que se'ls dóna), la Presentació de Garolera i els llibres dels autors que hem citat... Llavors entendrem que entre els segles XIX i el XXI continua havent-hi una mateixa societat alienada. Necessitem Jacint Verdaguer.

REEDICIONS DE L'ANY VERDAGUER

Jacint Verdaguer, Canigó. A cura de Llorenç Soldevila. Proa. Barcelona, 2002.
Si volguésseu volar, tindríeu ales

TERESA POUS


"Si us plagués navegar, veles tindríeu; / si volguésseu volar, tindríeu ales". Aquests versos, enigmàtics i transgressors, pertanyen al cant segon de Canigó, l'obra més representativa de la poesia patriòtica de Jacint Verdaguer. Segons Carles Riba, la poesia verdagueriana està feta de somni i enyor, d'afectes i no de conceptes. La primera edició de Canigó es publicà l'any 1886. L'abril i el maig d'aquest mateix any Verdaguer viatjà a Terra Santa i sembla que allà començà la seva crisi espiritual. En el Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, llibre inspirat i a estones sensual, també hi plana l'enyor: "Lo murmuri de les aigües, lo fresseig de les fulles, lo concert dels aucells, en què sols enyoro la veu del rossinyol, la dolça soletat...". Mossèn Cinto, el sacerdot bondadós i innocent, protegit pels sectors més conservadors, era un home valent, capaç de rebel·lar se. Per la seva actitud crítica, pel foment de la caritat, per la pràctica dels exorcismes, va ser reduït a la misèria. El 1893 el poeta fou expulsat de la Casa Comillas, del bisbat de Barcelona i confinat al santuari de la Gleva.
A Canigó, un poema èpic sorgit de la passió per Catalunya i per la llengua, Verdaguer fusiona la història i la llegenda. I als cants hi trobem la presència de l'Edat Mitjana i la mitologia, elements fantàstics i místics, el vigor i la suavitat del món vegetal i del món animal. La trama del poema, que consta de dotze cants i un epíleg, se situa al segle XI als Pirineus Orientals. Gentil és armat cavaller i s'enamora de Griselda, una pastora que amaga, sota el seu físic, Flordeneu, la regina de les fades del Canigó. Gentil, encisat pel que ha sentit explicar de les fades, abandona la guàrdia del castell de Rià, s'uneix amb Flordeneu i viatgen amb una carrossa alada per les muntanyes pirinenques. La deserció de Gentil causa la derrota de l'exèrcit cristià i Guifré, el seu oncle, el llança pels penya-segats. El comte Tallaferro, pare de Gentil, finalment perdona el crim de Guifré que, penedit, es fa monjo i funda el monestir de Sant Martí del Canigó. Quan l'abat Oliva i les hosts cristianes pugen al cim del Canigó, les fades fugen de la muntanya: "Quan lo novembre esfulladís s'acosta, / s'apleguen en la costa / les aurenetes per passar la mar; / aixís de tu, ma dolça Catalunya, / lo nostre vol s'allunya, / girant-se sols per veure't i plorar".
L'habilitat poètica de Verdaguer es demostra en la musicalitat del poema, en la sàvia recreació dels mots, en una mena de genial i cíclica sonoritat: els sons esfereïdors dels fets de guerra s'alternen amb les delicades melodies de la vida a "l'Olimp de les fades". Si bé Verdaguer evoca amb un intens lirisme el món de les nimfes i les goges, finalment el desterra com a símbol pagà i el condemna, podríem dir, a romandre en un "sepulcre de records". Al poema hi trobem diferents metres i ritmes. Com escriu Marià Manent al pròleg de les Obres completes de Verdaguer publicades per Selecta, "d'una primitiva rudesa èpica es passa al romanç líric i a la cançó alada, que es barreja amb fragments d'autèntica poesia popular". I tal com deia Joan Fuster és com si, amb Verdaguer, la llengua es vengés del llarg silenci que havia patit.
La present edició de Canigó, a cura de Llorenç Soldevila, parteix de l'edició de 1901, "l'última edició de Canigó controlada per Verdaguer". L'any 1889 s'edità a París la traducció francesa del poema i no va ser fins al 1899 que n'aparegué la traducció castellana. Aquesta edició, dirigida a un públic escolar i general, està enriquida amb una útil introducció de Soldevila i amb annexos: notes de Verdaguer, glossaris, gravats, mapes, il·lustracions d'algunes edicions de Canigó, propostes de treball, una ruta literària, plànol d'excursions...
D'acord amb Marià Manent, la lectura de l'obra de Verdaguer provoca avui dia "la contradictòria impressió d'impaciència i meravella". D'impaciència a causa, per exemple, dels tòpics d'època i de meravella per ser el creador de versos "melodiosos i purs, com sorgits de les deus profundes de la poesia". Maria-Antònia Salvà, que també es referí al poder de les paraules de Verdaguer va escriure: "De vegades, un sol vers, una sola paraula dels seus llibres, m'embaumaven l'ànima inefablement".

REEDICIONS DE L'ANY VERDAGUER

Jacint Verdaguer, Pàtria. Edició crítica, estudi i notes de Ramon Pinyol. Eumo Editorial. Vic, 2002.
Pàtries, debat i problemes d'edició

ISIDOR CÒNSUL

Fa unes setmanes, el text que feia de davantal per a l'exercici crític que ara torno a començar se'm va convertir en un paper autònom, publicat a les pàgines d'opinió d'aquest diari (A propòsit de 'Pàtria', de Jacint Verdaguer, 24-9-02), que apuntava la possibilitat d'una lectura nova, més actual, dels poemes patriòtics de Verdaguer. Si goso dir que la mirada era nova, és en el sentit que suggeria una estratègia que fins ara no s'havia vist, o, si més no, ningú no havia escrit. Incidia en una lectura que fa més compromesa l'actitud de Verdaguer envers Catalunya i dibuixava el perfil d'un escriptor astut que va saber aprofitar el ple de l'avinentesa històrica de l'Exposició Universal de Barcelona. No és cap casualitat que Pàtria sortís el setembre del 1888 en el marc d'una ciutat que vivia el fort de l'eufòria universalista: l'escenari més oportú per fer conèixer aquella faceta d'escriptor que l'afonava en les arrels d'una llengua, una història i una terra. I si el concepte romàntic de pàtria surava per la suma d'aquests tres elements, en el cas de la tribu de mossèn Cinto (el filó de Vic i La Veu del Montserrat), encara s'hi afegia un toc de gràcia definitiu basat en la certesa que la pàtria és la possessió d'una terra per voluntat divina.
La bondat de la jugada li va permetre anar de costat amb els sectors més guerrers del catalanisme del XIX, que també van aprofitar l'Exposició Universal i la visita de la reina regent per demanar la llibertat per a Catalunya. Del XIX ençà, a remolc dels diferents esdeveniments amb projecció mundial que ha viscut Catalunya, tant se val que es diguin Exposició Universal, Jocs Olímpics o Fòrum 2004, el catalanisme sempre s'ha afanyat a esmolar la seva cara més reivindicativa. En aquest sentit, doncs, els poemes de Pàtria, salvant la distància del temps i la conjuntura de cada moment històric, són equivalents a les consignes que, el 1992, van omplir Catalunya amb les pintades de Som una nació i els cartells que reclamaven Freedom for Catalonia.

CONSIDERACIONS

Aquest era el sentit de l'article publicat, i el fil que m'hi va conduir va ser el seguiment de la recepció, per part de la premsa de l'època, de l'esmentat poemari de Verdaguer. Una recepció massa cautelosa i reticent, senyal clara que el volum picava, i que el lector pot seguir en l'estudi preliminar del professor Ramon Pinyol, en una edició crítica de Pàtria que considero modèlica, i així ho vaig escriure en el paper autònom esmentat. L'endemà de la seva publicació, amb una celeritat que honora aquest diari, es va publicar una carta (Les Pàtries d'Isidor Cònsul, 25-9 02), signada pel també professor Narcís Garolera, que es queixava, després de ponderar-me l'article, que no hagués fet esment de la seva edició del mateix volum verdaguerià publicat a Edicions de 1984. Garolera, com ja ens té acostumats, feia l'elogi de la seva edició parlant de rigor i de fidelitat al text original, i hi afegia el detall d'un èxit comercial fàcil de mesurar per les dues edicions del llibre en pocs mesos. La carta deixava el meu oblit a la consideració del lector i rematava la jugada recordant que aquesta edició de Pàtria, la seva, "menystinguda pel crític" i publicada per Edicions de 1984, es trobava a totes les llibreries.
M'agradaria obrir la porta d'un debat tranquil i sense crispació per reflexionar en veu alta sobre allò que amaguen les cartes del professor Garolera, atès el fet que no perd mai pistonada per puntualitzar qualsevol comentari que es relacioni amb la seva feina. D'entrada, es tracta de dir-li que la seva edició de Pàtria, per a la intenció de l'article del 24 de setembre, no m'era d'utilitat. El seu pròleg és massa tòpic i obvi, a l'inrevés de l'estudi preliminar de Ramon Pinyol, que és on vaig olorar la pista per formular la hipòtesi que hi plantejava. Dit d'una altra manera, per a aquell text en qüestió, el farcit era més important que el pollastre. Amb la qual cosa puc garantir que no hi havia menysteniment i alhora dedueixo que, o bé Garolera no el va acabar d'entendre, o potser viu massa encegat en actituds d'una constant afirmació que el converteixen en el millor propagandista d'ell mateix.
Crec, d'altra banda, que Narcís Garolera ha fet molta feina per la divulgació de Verdaguer, però també vull pensar que, en el seu dedins, sap que ho ha fet amb un excés d'oportunisme que alguns dubtem que sigui prou correcte. Si més no, així ho penso des d'una perspectiva diguem-ne ètica. I que consti que sóc el primer a celebrar la bona acollida de la seva edició d'En defensa pròpia, i que també em fa feliç que hagi rodat bé l'edició de Pàtria. Tot sigui a benefici de l'obra de mossèn Cinto, que és, en darrer terme, el que compta. El meu però a la seva feina va per un altre camí, directe a la consideració que em mereix el treball dels altres i el fet de saber que, darrere de cadascuna de les obres que Garolera ha editat hi havia un altre estudiós de Verdaguer treballant-hi, d'anys enrere, per a fixar el text definitiu de cadascun dels títols del poeta de Folgueroles. Val a dir, en defensa seva, que el ritme de publicació de les Obres completes de Verdaguer per part d'Eumo Editorial i la Societat Verdaguer és lent i dificultós, i això mateix podria justificar alguna de les edicions que ha dut a terme. Per bé que, per la mateixa raó, no trobo vàlid, enguany, l'argument que l'ha dut a editar L'Atlàntida i Pàtria, obres previstes per a aquest 2002 dins l'esmentat projected'Obres completes. De tota manera, el mercat és lliure, Verdaguer no paga drets i, per tant, campi qui pugui.

QUÈ PASSA, EN REALITAT?

El lector que hagi arribat fins aquí s'haurà adonat que l'entorn del pobre mossèn Cinto encara crema i, com a Can Barça, hi ha marro en tot allò que s'hi relaciona. La premsa no s'ha estat de comentar que hi ha dos sectors més o menys enfrontats: la Societat Verdaguer, d'una banda, i Narcís Garolera, de l'altra. Tal com ho he viscut, puc dir que, un bon dia, el professor Garolera va decidir trencar les regles del joc de la Societat Verdaguer, a la qual encara pertany, i, de llavors ençà, ha anat fent camí pel seu compte. Una opció vàlida com qualsevol altra. Val a dir, a més, que ha estat llest i oportú, i que la seva feina ha aconseguit un notable ressò en els mitjans de comunicació. Aquest és el seu mèrit i el felicito per l'agilitat i l'eficàcia amb què demostra que sap moure's.
En sentit contrari, però, hi ha el demèrit important de l'escassa cura i el poc rigor de les seves edicions. Suposo que tot plegat respon al fet de tenir molts fronts oberts i d'haver-se de barallar amb massa textos a la vegada. Per això no és estrany que, llegint-los, surtin barrabassades com la gosadia de rectificar Verdaguer afegint un vers a Canigó, o bé escriure, en el pròleg d'En defensa pròpia, que la família Duran era composta per una mare i dues filles, quan qualsevol biografia informa que els germans Duran eren tres, i que també hi havia un noi que va fer anar de corcoll el pobre Verdaguer.
Ara bé, si tot plegat es limités a un esforçat afany de publicar i fer coses, potser no hi hauria altres problemes que els derivats dels alts i baixos del seu treball. El cas esdevé més gruixut quan, al mateix temps, desacredita sempre que ve a tomb la feina d'altres estudiosos de Verdaguer amb la mateixa manca d'humilitat amb què anuncia la fiabilitat i el rigor que diu que presideixen les seves edicions. En el cas de Pàtria, ja que hi som, ho torna a esmentar afirmant que reprodueix amb "tota fidelitat el text de la primera edició" i que hi normalitza l'ortografia. La carta que va publicar l'endemà del meu article m'ha dut a una lectura atenta de la seva edició, contrastant-la amb la del 1888, i el resultat és just el que em temia: una cadena d'alteracions, males lectures i transcripcions deficients que, d'una banda, em fan posar seriosament en dubte la bondat d'aquesta edició i em donen arguments, de l'altra, per contestar les preguntes que em feia a la seva carta al diari.
Transcric, en forma d'interrogants, algunes d'aquestes deficiències que poso, com ell, a la consideració del lector: ¿Per què, en l'oda A Barcelona, els noms de Sant Just i Sant Pastor i Santa Clara, que són esglésies i convents de la ciutat, els escriu en minúscula donant a entendre que confon el topònim amb la citació del sant? ¿Per què oblida el lema Cantemus Domino a La batalla de Lepant? ¿Per què altera l'ordre dels mots d'un vers de La puntaire ("com la malalta és ja vella", que se li converteix en "com la malalta ja és vella")? ¿Per què el possessiu son mantell (vers 157 de l'oda A Barcelona), es converteix en l'article un mantell, i la forma verbal són allí en el possessiu àton son allí ? ¿Per què l'acció de present demana a Déu (L'apòstol dels negres, vers 40) es transforma en un sorprenent pretèrit perfet, demanà a Deu, si la situació vol el present en què va ser escrit? "Per què ell (referit a El Carrasclet: vers 37 de Los mossos de l'esquadra) surt amb el plural impossible ells que canvia el sentit d'una estrofa que, a més, no s'entén? ¿Per què corregeix ignocència per innocència a dos dels poemes (En la mort d'en Francisco Casas i Amigó i a L'arpa), però deixa ignocència a La puntaire? ¿Per què encorralats es transforma en acorralats (vers 54 de La batalla de Lepant)? ¿Per què... etcètera, etcètera?
Són una dotzena d'exemples, si no m'he descomptat, però en tinc un cabasset més a la seva disposició. Per la qual cosa crec que he de concloure, i em sap greu de dir-ho, que l'edició de Pàtria, del professor Garolera, no és ni rigorosa ni fiable. Tot té solució, però. El meu consell és que, quan hagi de fer la tercera edició, miri vers per vers les solucions que ha donat en la seva tesi el professor Ramon Pinyol, que crec que ha fixat, definitivament, el text de Pàtria.

REEDICIONS DE L'ANY VERDAGUER

L'Atlàntida, a cura de Narcís Garolera. Quaderns Crema. Barcelona, 2002.

JOAN-ANTONI PALOMA
Sort que s'ha pogut celebrar l'any Verdaguer i es parla d'aquest autor fonamental a la literatura catalana moderna! És que si no fos per l'Any Verdaguer, molta gent que té, fins i tot, responsabilitats culturals i polítiques en el nostre país, no pas tothom, continuaria perpetuant una de les injustícies més doloroses del nostre país sobre el nostre poeta modern de més categoria, que no és molt important només per això, sinó també pel gir que fa donar a la nostra llengua literària, ja que aquest és un dels punts que més s'hauria de precisar. Albert Rossich ja fa temps que va alertar contra alguns tòpics que es deien sobre la situació de la llengua al temps anomenat de la Decadència. Convindria ressaltar que la llengua catalana abans de Verdaguer no estava decandida com es digué en un acte dedicat a Verdaguer celebrat al maig. En temps de Verdaguer, des del punt de vista oral, el català era ric, bell i d'un ús continu. Força gent ni tan sols sabia parlar castellà. Això és tan fàcil de demostrar com que jo mateix ho he viscut a la meva família.
En un altre aspecte, afirma Martí de Riquer que fins al segle XIX era normal que un senyor català escrivís a un de castellà en català i aquest li respongués en castellà. El que sí que és veritat és que no hi havia confiança en les seves possibilitats literàries. Un segle abans de Verdaguer, Antoni de Capmany deia que el català havia tingut esplendor, però en aquell moment (segle XVIII) era "lengua muerta para la república de las letras". I aquest senyor no era cap anticatalanista.
Cal dir que el fet que es reprenguessin els Jocs Florals fou perquè una part de la intel·lectualitat tingué l'esperança que es podia subvertir la situació, i és bàsic en aquest sentit el paper de Rubió i Ors, que, en el pròleg del seu llibre de poemes, parlà amb gran entusiasme de la nostra llengua i es dolia que no hi hagués més escriptors que la conreessin. Ara, per saber com estava la qüestió, és fonamental de saber que a la primera edició dels Jocs Florals s'imposà la voluntat de Milà i Fontanals que només s'admetessin els poemes en català. Però això pot dur a una lectura molt equivocada, ja que si feia això Milà era per pessimisme. Pensava que si es feien uns jocs bilingües poca gent presentaria poemes en català, i si el que volia era recuperar literàriament el català s'hauria perdut el temps. No cal dir que afortunadament les coses anaren per un altre cantó i el mateix Milà, al cap de 25 anys, comentà a Menéndez Pelayo que la seva decisió havia anat més lluny del que es pensava.
Enmig del que hem exposat, ¿què significà que sortís un poeta com Verdaguer i en concret quin paper hi tingué L'Atlàntida? Doncs simplement que el que Rubió i altres havien somiat se'ls acabava de fer realitat. En català s'escrivia amb una ambició comparable a la dels més grans escriptors (es tocaven els temes que havien tocat els més grans poetes èpics, i en un altre article vaig assenyalar que això no era cap anacronisme al segle XIX, i si a algú li queden dubtes, que es llegeixi les actes del col·loqui que el 1886 es féu a Vic) amb un domini de la versificació total, amb una impressionant demostració de cultura per part de l'autor (no ens hem de cansar de dir que Verdaguer es documentava moltíssim per escriure les seves obres) i un lèxic molt ric i excel·lent, i no gens encarcarat. Verdaguer fou molt autoexigent amb el lèxic (Narcís Garolera, editor d'aquesta edició de L'Atlàntida també té un estudi molt interessant sobre un vademècum lexicogràfic verdaguerià en què diu: "Verdaguer, en efecte, no inventava paraules catalanes sinó que es documentava oralment i per escrit atenent usos dialectals i llegint autors catalans de totes les èpoques".
Verdaguer trencà amb el català i la temàtica literària de regust neoclàssic que conreaven altres capellans vigatans. Era gairebé obligat que en aquest any es donés una edició crítica de L'Atlàntida. Certament n'hi ha una de molt ben feta a càrrec de Martí de Riquer i Eduard Junyent, però avui dia és introbable a les llibreries. L'edició que comentem és molt rigorosa, amb els criteris molt ben explicats, de lectura còmoda i presentació molt agradable. En aquesta edició l'editor vol establir el text basant-se en l'edició del 1886, tenint en compte l'edició príceps i també tenint en compte, a l'aparat crític, les esmenes manuscrites fetes per Verdaguer en un exemplar de l'edició prínceps que solen coincidir amb les de l'edició del 1886 que, òbviament, fou revisada per mossèn Cinto.
No em vull allargar, però L'Atlàntida no es pot llegir amb rapidesa, d'una tirada, sinó amb temps, per poder-la assaborir. Així hi anirem trobant més els grans mèrits que té. Pensem en els elogis que en fa Mistral (pel que fa als temes tractats, col·loca Verdaguer directament després de Milton i Lamartine). Pot ser un bon exemple del que dic la perla que és El cor d'illes gregues. Aquest cant li fou suggerit per Collell, però el geni de Verdaguer reeixí categòricament en un tema molt estimat pels romàntics (recordem la passió per Grècia dels romàntics alemanys i de Lord Byron). Vegem només com un tast els versos: "Mare dels déus, oh Grècia, tu dormies, / com Venus per les ones bressolada, / aquella nit terrible i res senties / del tro i eixordadores harmonies / amb què fóra l'Atlàntida enfonsada".
Acabem una mica com començàvem. Llegint aquests versos podem dir, com féu Segimon Serrallonga a partir d'Al Cel, que ningú no pot seguir parlant d'un poeta rústic. Verdaguer és un poeta cultíssim i d'altíssima volada i ens hem de felicitar d'aquesta nova edició crítica.


Article publicat a “La Vanguardia” el 16/09/2002 per Oriol Pi de Cabanyes

Loco de Dios

Que Verdaguer es un gran poeta religioso nadie lo duda. Pero también hay mucho "paganismo" en su obra. Cosa que, siendo desconsiderada como tal, ha inducido a no entenderle en su profunda complejidad. Los trabajos sobre la interpretación de su obra, no sobre su historia externa, han sufrido las limitaciones del reduccionismo con que ha sido etiquetado, tanto por los verdaguerianos tradicionales como por quienes -como en algún momento Joan Fuster- subrayaban jocosamente su parte más ñoña.
Pero si queremos entenderle bien -para lo que aconsejo visitar la exposición que ahora se le dedica en "su" Palau Moja-, no debemos olvidar que el sacerdote-poeta que publicó en vida decenas de poemas religiosos, en muchos casos meramente ocasionales, era al mismo tiempo el autor de un poema "pagano" -aunque con un trasfondo salvífico y misionero- como L'Atlàntida. "Por algo -dijo él mismo- había cantado mi primera misa entre un dolmen y un altar."
Dualista siempre, tensionado entre el bien y el mal, el conflicto de Verdaguer fue un conflicto, en esencia, consigo mismo. Escindido entre lo espiritual y lo terrenal, todas sus equivocaciones provienen así como de su aversión por la impureza terrenal y sus miserias también de una tal vez desmesurada confianza en la providencia del bien. Léase -por ejemplo, en la antología de Isidor Cònsul- su estremecedora narración "Lo cornamusaire", en la que el poeta se identifica con un artista gaitero perseguido al grito de "¡fuera, fuera!".
Mosén Cinto se identificó también con Jacopone da Todi, el abogado que, en el siglo XIII, lo dejó todo para seguir a san Francisco de Asís. Hasta mortificarse públicamente. "Escarnis cerca i afronts/com los mundans or i plata./Anomena béns als mals,/a la fortuna desgràcia." El siempre sagaz Baltasar Porcel ya lo puso de relieve el pasado jueves en TV3 en el curso de su entrevista imaginaria con el poeta. Verdaguer -que "el abogado del diablo" Porcel pareció considerar también como "un loco de Dios" (figura arquetípica común en diversas tradiciones religiosas)- concebía la poesía como una forma de revelación (¿no es esto lo que significa la palabra griega "apocalipsis"?). Si no hay forma de conocer por la razón, ni por los sentidos, la auténtica realidad se puede intuir solamente en momentos fulgurantes de inspiración; así que sólo los "videntes" (poetas o místicos) pueden contemplar, entre admirados y asustados, lo que, revelado por un ángel o tal vez por un médium, creen saber que pronto va a ocurrir: el final de la historia, con el triunfo definitivo del bien y de los escogidos para la salvación.
Los sueños o visiones son caminos que Dios dispone para comunicar a videntes y profetas su revelación. Muchas páginas de L'Atlàntida y Canigó deberían adscribirse al género apocalíptico, que expresa la realidad última del mundo por medio de imágenes fantásticas, fenómenos sorprendentes y catástrofes cósmicas.
Para los poetas, como para los niños, no hay nada casual, nada sin intención. Todo es mágico y todo tiene un sentido, una causa y una finalidad. El mal, o el bien, siempre hay alguien -o algo- que lo administra a consciencia. Sea el Dios o el diablo. No hay nada fortuito. Y siempre hay algún responsable último, a quien agradecérselo o pedirle cuentas. Porque toda consciencia es siempre responsable, y no así toda insconciencia.

Article publicat a “La Vanguardia”” el 28/08/2002 per Manuel Ollé

Una biografía en busca de autor

La discusión biográfica alrededor de Verdaguer ha avanzado a golpe de aniversario. En 1945 se cumplía el centenario de su nacimiento y en 1952 el cincuentenario de su muerte. Ambas fechas suscitaron la aparición de numerosos libros de carácter biográfico entre los que destacan algunos de los que hoy se reeditan, obedeciendo también a los caprichos del calendario.
La vida tràgica de mossèn Jacint Verdaguer, de Sebastià Juan Arbó, se publicó en 1952 y toma como modelo a Stefan Zweig, André Maurois y Emil Ludwig. Arbó concibe la vida de Verdaguer como la consecuencia de un carácter de artista sensible y desbordante de vitalidad, que se sentía estrecho en los límites de autonegación y obediencia del sacerdocio. Cree ver en Verdaguer algo del albatros baudelairiano. Lo sitúa en la estirpe de los genios inadaptados, en conflicto con sus protectores, como Schiller, Dante o Tasso. La virtud de esta biografía es que, habiendo podido ser una solemne tontería, no lo es: desciende al detalle y lo recrea con vivacidad, tiene una tesis de fondo pero no es esquemática. El vigor narrativo de Arbó convierte la lectura en una experiencia apasionante. En algún pasaje completa lo que no sabe recurriendo a la imaginación e interpreta datos de forma algo mecánica, pero el conjunto es magnífico. Inexplicablemente, el verdaguerismo oficial ha tendido a ningunear esta biografía que tras su publicación en 1952 se recibió con una agria polémica.
Jesús Pabón, historiador sevillano, publicaba en 1954 El drama de mosén Jacinto, un ensayo centrado en los problemas de Verdaguer con el marqués y el obispo. El libro es riguroso y documentado, aunque de interés limitado. Está especialmente indicado para verdagueristas irredentos u obsesos en el personaje. Pabón escribe más como abogado que como historiador: es reactivo, sinuoso y prolijo, prueba y refuta, dialoga con interlocutores ausentes. Uno llega al final exhausto y desconcertado, teniendo más claro lo que se considera erróneo que lo que se afirma.
Miquel de Palol ha antologado a Verdaguer en la colección Vidas literarias de la editorial Omega para el lector hispánico, que no tiene en este momento en el mercado ningún otro medio de saber qué escribió Verdaguer que esta antología bilingüe, útil, amplia y razonada. En las cerca de noventa páginas del prólogo, Palol hace un honesto y personal itinerario por la vida y la obra del poeta. El ensayo es tan interesante por lo que dice de Verdaguer (del que le queda un regusto agridulce) como por sus reflexiones sobre la forma que tiene el país de relacionarse con sus clásicos.
Probablemente se han escrito más páginas sobre la vida de Verdaguer que sobre su obra. Este hecho tiene que ver tanto con la pasión que suscita su azarosa vida como con las dificultades de la tradición literaria catalana para leerse a sí misma. Hemos tendido a ocuparnos más de movimientos, generaciones, autores, epistolarios y cosas por el estilo que de los textos literarios propiamente dichos. A pesar de ello todavía está por escribir la biografía que Verdaguer se merece: amplia, veraz, detallada y vigorosa, capaz de capturar en toda su complejidad el gesto trágico del personaje y de su tiempo.

 

Article publicat a “La Vanguardia” el 28/08/2002 per Julià Guillamon

Presencia, símbolo e icono

Uno de los Vint-i-dos contes de Mercè Rodoreda, titulado “Carnaval”, tiene como protagonista a un joven que quiere ser poeta. En una noche loca, mientras bajan de la avenida del Tibidabo por la calle Balmes, se lo cuenta a una chica. Será un poeta intrépido, irá de allí para allá para conocer mundo, no como los poetas de aquí que “solen morir al llit amb tota la família al voltant i després els diaris comenten el darrer mot i la força del darrer sospir”. La inmediatez del comentario es inequívoca, esa es la idea que muchos han tenido de lo que es ser poeta catalán: un tipo familiar, apocado, que escribe desde la convención aceptada, al margen del mundo. ¿Responde esta imagen a la realidad?
El poeta catalán es una presencia visible Una condición indispensable para entender cómo se ha llevado a cabo la transmisión de la literatura catalana desde la Renaixença son sus condiciones de accesibilidad, su espacio. Poetas y autores dramáticos han sido personajes públicos, que uno conoce de vista y que se cruza por la calle. En El meu Verdaguer, reeditado recientemente por La Campana, Josep Maria de Sagarra sitúa el inicio de su vocación literaria en un encuentro con Mossèn Cinto a la salida de la parroquia de Sant Francesc de Paula un domingo por la mañana. La Rambla barcelonesa es un espacio donde los ciudadanos pueden ver a Guimerà, a Verdaguer, a Maragall. La mayor parte de la tragedia verdagueriana se desarrolla en el corazón de la Barcelona antigua. Asediado por todos, Jacint Verdaguer recala junto a la familia de Desidèria Martínez en un piso de la calle Portaferrissa. Desde allí escribe al canónigo Collell para decirle que no volverá a la Gleva: “Si aqueixa idea se tira endavant, estic disposat a anar pels carrers de Barcelona entre gents d'ar-
mes, com Jesucrist pels carrers de l'Amargura”.
Detrás de todo gran poeta hay siempre un caso En contraste con esta presencia asequible y cotidiana, el poeta esconde un misterio, que se condensa para dar lugar a un caso: traición a la causa, exilio voluntario, ambigüedad sexual, desafecto, locura. Más allá de su verdadera significación histórica, el caso Verdaguer, su enfrentamiento a los poderes terrenales y las jerarquías eclesiásticas, es un punto de referencia de las guerras culturales que sacuden la literatura catalana del siglo XX, desde la apropiación de la figura de mossèn Cinto por los sectores radicales y anticlericales hasta su rehabilitación piadosa bajo el franquismo. En su breve biografía publicada por Omega, Miquel de Palol extrapola el caso Verdaguer como un ejemplo del malestar de la cultura y lo convierte en un símbolo de las maltrechas relaciones de los intelectuales con el poder. Verdaguer vive.

Algunos poetas catalanes se convierten en iconos

La obra de Verdaguer llega a sus lectores a través de ediciones populares, de amplísima difusión (la celebérrima, de tapas amarillas, de Francesc Matheu que se anunció con grandes carteles por toda Cataluña), pero también de adaptaciones musicales y lecturas fuera de contexto, en homilías, excursiones, reuniones catalanistas, hojas parroquiales y recordatorios de entierros. Antes de que “Serra d'Or” convierta a Espriu y Pere Quart en caras de póster, el retrato de Verdaguer triunfador en los Jocs Florals de 1868 era un icono de la poesía catalana y, por extensión, del catalanismo. Esa imagen de Verdaguer con barretina es nuestra Marilyn Monroe, nuestro Humphrey Bogart, nuestro Che Guevara. El niño Sagarra la clava con chinchetas en la mesa de la casa “pairal” de Santa Coloma, donde empieza a leer sus versos, los comerciantes la utilizan en sus reclamos, el Banco de España la reproduce en los billetes de quinientas pesetas.
Verdaguer representa la quintaesencia de un modelo de poeta catalán, que no es desde luego el que tenía en la cabeza aquel mozo del cuento de Mercè Rodoreda. Todos los grandes han pasado por esas estaciones, relegando a otros, más discretos –Guerau de Liost, López Picó o Marià Manent– a un segundo plano. Esta imagen del poeta catalán está estrechamente vinculada a la difusión del catalanismo como proyecto e ideología, con el paso de un modelo de cultura y ciudadanía que se desarrolla en un espacio público, acotado y ritual, a otro que se rige por las leyes de la cultura de masas, que tiende a convertir a los poetas en figuras mediáticas, mucho antes de la llegada de la televisión. Curiosamente, la aparición de TV3 se encargará de barrer el “star system” del catalanismo cultural para imponer sus propias categorías y símbolos, encarnados en presentadores, actores, concursantes y hombres del tiempo.

 

Article publicat a”La Vanguardia” el 28/08/2002 per Baltasar Porcel

Porcel entrevista a Jacint Verdaguer

Partiendo de documentación real, el escritor mallorquín Baltasar Porcel ha escrito una larga entrevista imaginaria a Verdaguer que se publicará en forma de libro a principios de septiembre ("El drama i la mar", Proa) y que ha dado pie a un documental que se grabó el pasado 10 de junio en Vil·la Joana y emitirá TV3 el 12 de septiembre, con Lluís Homar encarnando al poeta. Publicamos a continuación un extracto del textoDins l'habitació on havia treballat en els seus temps darrers, Mossèn Cinto s'ho quedà mirant tot sense obrir boca: la taula, la prestatgeria, el tinter...
–¿Rememoreu ara el que sentíeu, el que pensàveu, en aquelles hores que assegut aquí vau continuar fent el que poc abans pareixia que ja mai més no tornaríeu a fer: poesia?
–¿Poesia? I sofriment...
Havia obert un calaix, havia agafat unes fotografies esvaïdes, en blanc i negre, i les mirava sota l'espessa claredat taronja del quinquer. M'hi vaig acostar: representaven estàncies luxoses.
–¿Què és, això?
A penes el vaig poder entendre de fluix que parlava:
–El palau del marquès de Comillas, Antonio López, a la Rambla... –Un altre canvi brusc el va alterar, animat feu uns passos endavant i enrera–. Disset anys vaig residir-hi, del 1877 al 1893, els millors de la meva vida. Hi era admirat i respectat, deia missa diària pels fills morts dels marquesos, repartia l'almoina que la casa destinava als pobres...
Vaig afegir, sorneguer:
–I anàveu vestit molt elegant, menjàveu a taula amb els senyors...
Però ell ni m'escoltava:
–Sobretot després de la mort de don Antonio, vaig establir una relació de germanor amb el seu fill don Claudio i la seva graciosa esposa, donya María Gayón. Vaig viatjar amb ells i amb don Eusebi Güell, aquell altre gran senyor, per Europa i la Mediterrània, a Roma el Papa Lleó XIII em va rebre, em van premiar L'Atlàntida als Jocs Florals... I per això, en publicar el llibre el vaig voler dedicar, agraït, a Antonio López, que encara vivia, dient-li que es tractava de “fulles de l'arbre del fruit d'or” que jo havia collit “muntat de tos navilis en l'ala beneïda”, el vapor “Guipúzcoa”, els altres vaixells seus de la Transatlàntica.
–La felicitat.
Ni jo abandonava la ironia ni ell se n'adonava:
–Sí. O gairebé. Don Antonio fou el meu salvador. Estant jo de vicari al poblet de Vinyoles d'Orís i treballant ja en el poema, enlluernat pel mite dels Atlants, que conta Plató, i per la figura de Colom, que havia descobert Amèrica i sembrat allí el Cristianisme, vaig emmalaltir de tuberculosi, de la qual em vaig curar navegant dos anys com sacerdot en aquells vaixells de la Companyia Transatlàntica que feien la carrera d'Amèrica, on també vaig encertar la forma definitiva del poema. I després va ésser quan el marquès em portà a casa seva.
–¿I tots aquells poemes a la Verge celestial, a les ermites camperoles, a les valls encantades, que havíeu anat redactant?
Va arrugar les celles, deixà damunt la taula les fotografíes del palau, mirà el buit:
–¿Què voleu donar a entendre?
Jo suava, el feriria, però no m'havia d'aturar:
–Doncs que aleshores també us diagnosticaren “anèmia cerebral”. A Vinyoles d'Orís el vostre rector va agafar el trabuc i se n'anà amb els carlins, vós vau fugir al Rosselló per por de la guerra civil, després vau malviure a Barcelona gairebé de caritat...
S'impacientà, picà amb un peu a terra:
–¿I què?
–Això: que vós, enfebrit amb la poesia, havent olorat i engolit la glòria literària, continuàveu parlant de les floretes del camp, del Bon Jesuset i de les tempestes mítiques, però ja no suportàveu la pobresa d'aquella rústega existència de capellà de poble.
Va rebentar:
–Les circumstàncies adverses són una cosa i la plenitud del cor n'és una altra!
–¿Sí? Doncs a Vinyoles ni escriure podíeu, vençut per una depressió de cavall. I us mortificàveu no bevent vi, no mirant les dones, mentre portàveu cilicis i dormíeu damunt la palla.
Arrufà les celles, semblava que també es tapava les orelles:
–L'ascètica que practica tot bon cristià.
¿L'anava descloscant? No podia fer res més que continuar implacable:
–El cristià que vol vèncer les temptacions: ¿quina mena de temptacions volíeu vèncer vós, quines? I en donar-vos la plaça als vaixells, de tant que vau córrer ni temps vau tenir per acomiadar-vos de la vostra en teoria estimada família.
Va rebufar, mogué el cap com si es volgués desfer d'una xarxa invisible:
–Tots tenim problemes i hauré patit les contradiccions amb les que us rebegeu. ¡Però no aconseguireu embrutar-me aquell període de la meva vida! Sota la protecció del marquès vaig publicar L'Atlàntida, Canigó i un munt més de llibres d'una envergadura que ningú en català no havia assolit des de Ramon Llull. Mentre, els anarquistes, els socialistes, els ateus, esvalotaven els obrers, blasmaven l'Església, denigraven la Monarquia restaurada, assenyalaven els piadosos senyors com els seus enemics. Us ho exigeixo, contesteu-me: ¿hauria d'haver estat amb aquests, hauria d'haver sofert la fam, no hauria d'haver volat amb les muses?
També era veritat, ¿hi ha res que no sigui cert? El vaig observar amb tendresa:
–Almenys quant a la poesia, teniu raó. La vostra obra serà irregular, però l'aixequeu amunt, amunt del tot, quan l'engrapeu com un murmuri íntim o com una allau de glòria. Reciteu-me'n un parell d'estrofes de L'Atlàntida, si us plau, us ho agrairé.
–El poema és de tothom –va dir amb senzillesa, i recità la mirada perduda:
“Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra? / en altre temps d'alegres Hespèrides fou hort; / encara el Teide gita bocins de sa desferra, / tot braolant, com monstre, que vetlla un camp de mort. / Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien; / pertot càntics de verges i músiques d'aucells; / ara en palaus de marbre les foques s'hi congrien / i d'algues es vesteixen les prades dels anys.”

Article publicat a “La Vanguardia” el 28/08/2002 per Antoni Marí

El vigor utópico del poeta Verdaguer

La obra literaria de Jacint Verdaguer se realiza en el último cuarto del siglo XIX, por tanto es coetánea de la renovación poética y artística más radical que se dio en la cultura occidental desde el siglo XVII y participa de muchos de los presupuestos programáticos que, de un modo casi sistemático, sustentaron las audaces reflexiones teóricas e ideológicas de esta transformación, fundamento de la literatura contemporánea. Esta transformación, que podríamos reconocer en el nombre genérico de simbolismo, es, a su vez, la actualización de las tendencias comunes del idealismo alemán, de la poesía romántica y del pensamiento político utópico, y Verdaguer participó de todos ellos, con todas sus consecuencias.
Lo que estos tres movimientos proponían era la necesidad de volver a nombrar, a describir y a reescribir el mundo con un nuevo léxico, independientemente de si este léxico era adecuado o inadecuado con el mundo y con el yo: se tenía conciencia de que las viejas metáforas estaban desvaneciéndose en la pura literalidad y que era necesaria su absoluta renovación, puesto que la metáfora, como afirma Rorty, está compuesta por nuevas formas de vida que constantemente eliminan a las formas antiguas. Eran las nuevas formas de vida, las metáforas que suscitaban y las realidades que creaban éstas, las que debían imponerse a las formas de vida anacrónicas y a sus gastadas metáforas. Los simbolistas recogían las propuestas de sus antecedentes idealistas y utópicos y afirmaban que el principal instrumento de cambio cultural era el talento de enunciar y de escribir de forma diferente; es decir, haciendo un uso inhabitual de expresiones habituales, lo cual no suponía que este uso debiera tener un significado, pero sí ejercer un efecto.
Si para los positivistas el lenguaje representa una realidad oculta que se halla fuera de nosotros, para los idealistas, románticos y utópicos el lenguaje expresa una realidad oculta que se encuentra dentro de nosotros y que es fruto de la imaginación, facultad que se encuentra en el núcleo más profundo del yo. Es la imaginación la que construye las metáforas, la que establece nexos entre los objetos y las realidades más opuestas; sin embargo, a las metáforas no se les asocia ningún contenido que el autor pretenda comunicar, ni que deba comprender el lector. La imposibilidad de parafrasear la metáfora supone la inadecuación de ésta a todo significado habitual. La modificación del lenguaje que supone el uso de la metáfora es la modificación de nuestra idea de la realidad y una modificación de lo que pensamos que somos y de nuestra relación con el mundo.
El lenguaje según los idealistas, los románticos y los utópicos, no es un medio de representación del mundo, ni un medio de expresión del yo: es la creación de uno mismo o la asunción de la autoconsciencia. Lo afirmó Wittgenstein al decir que los límites de nuestro mundo son los límites de nuestro lenguaje. Y así como las revoluciones científicas son redescripciones metafóricas de la naturaleza, es decir, realidades nuevas creadas por el científico, las transformaciones artísticas son creaciones de una mente que crea a su vez el lenguaje que le es propio, un lenguaje capaz de describirse a sí mismo. Parafraseando a Nietzsche, Rorty afirma: “Crear la mente de uno es crear el lenguaje de uno, antes de dejar que la extensión de la mente de uno sea ocupada por el lenguaje que otros seres han legado”.
El poeta es aquel que no solamente se describe a sí mismo, sino que reconstruye las causas que le permitieron acceder a sí mismo por la construcción de un lenguaje que es expresión de esta vida nueva que se enfrenta a la antigua, en la cual ni se identifica ni se reconoce. El esfuerzo y la necesidad de emplear palabras habituales en formas no habituales permite al poeta conocer las contingencias que han favorecido, obstaculizado y suscitado la creación de sí y la creación del lenguaje propio.
Los poetas vigorosos (en la feliz acepción de Harold Bloom) son, como todos los hombres, productos causales de fuerzas naturales. Se distinguen, sin embargo, en que son capaces de exponer la historia de su creación con nuevos términos, puesto que a pesar de servirse de un lenguaje familiar y universal, éste ha sido usado de un modo inhabitual y excéntrico. Por la disciplina artística el poeta renuncia a las descripciones heredadas y accede a la posibilidad de nuevas descripciones y, lo que es definitivo, crea nuevas metáforas y ofrece vida nueva a un mundo anacrónico y periclitado. Y a pesar de que desconcierta a sus coetáneos, este nuevo lenguaje se considerará inevitable para sus sucesores.
Verdaguer realizó desde su ineludible contingencia y de una manera paradigmática cada uno de los presupuestos enunciados. Su lengua literaria dotó a la tradición de una autoridad áulica que le permitió sobreponerse al lenguaje literal que había reducido la imaginación de sus usuarios. Las metáforas muertas, que apenas podían resucitar un retórico sentimiento de nostalgia, cedieron frente a la vitalidad de una lengua capaz de redescubrir un universo incólume. Extendió hasta el infinito las posibilidades del pensar y las de construir nuevos mundos, implícitos en la capacidad de la metáfora de hacer reales las ideas. Ofreció a sus precursores una lengua arraigada en la tierra y, paradójicamente, capaz de elevarse más allá de las nubes, sobre un horizonte infinito de posibilidades. Y el poeta, por la disciplina de la práctica de la poesía, accedió a una consciencia de sí que le permitió transcender las contingencias de su existencia y acceder a la realidad nueva y a las nuevas formas de vida que la metáfora haría propicias. Su idealismo utópico, sin embargo, le impidió considerar las contingencias de su nuevo estado que, con sus determinaciones, se impondrían a su autoconciencia, adquirida por la capacidad transformadora de la metáfora. Contingencias, sin embargo, que no impidieron la resolución del poeta, pero que le obligaron a repensar su ser en el mundo y la frágil incidencia de la poesía en una comunidad que únicamente reconoce el lenguaje literal.
Desde los estrictos límites de su lengua y de su cultura, Verdaguer es considerado como el constructor de la lengua literaria catalana moderna. Según la crítica, nadie, antes de él, fue capaz de ofrecer a esta lengua la capacidad expresiva, descriptiva, enunciativa y combinatoria que el poeta reconoció en ella. Según los mismos críticos, la lengua literaria de Verdaguer es de una sutil delicadeza, de una grandeza ciclópea. Sin embargo, y paradójicamente, para los mismos críticos la poesía de Verdaguer es anacrónica, inadecuada a la sensibilidad moderna, ingenua y sentimental, vacía de cualquier exigencia intelectual, sometida a las determinaciones existenciales del poeta: a su reducido mundo rural, a su piedad religiosa, a su ingenuo panteísmo y a una pobreza de espíritu digna de la mayor bienaventuranza.
La suerte crítica de su obra, desde los estrictos límites de la cultura de Cataluña, es, hasta hace poco, insuficiente y malévola; en pocas ocasiones se ha propuesto una revisión crítica adecuada a los nuevos tiempos, ni se favoreció su revalorización, ni se suscitó la necesidad de considerarlo en el contexto europeo en el que se realizó su obra y, a pesar de que la crítica le reconoció un mesurado aprecio, el contenido de su poesía supuso un rechazo más o menos explícito, y siempre reticente. Le responsabilizaron de un exceso de ripios populares, de manifestar una religiosidad ingenua y de favorecer una poesía que deslucía la áulica tradición poética catalana que desde Ausiàs March, Llull y Jordi de Sant Jordi había dado muestras de una alta exigencia intelectual y formal.

Razones del ninguneo

No creo que los presupuestos estéticos del noucentisme fueran los responsables de este ninguneo, que sigue manteniéndose hasta hoy. Hay algo más que una controversia estética en esa voluntad de querer reducir la poesía de Verdaguer y su persona a un accidente de la historia literaria que el tiempo se encargará de cubrir de olvido. Pocos poetas y críticos posteriores a él fueron capaces de dar una imagen cabal y respetuosa de una obra que se atrevió a nombrar y a decir lo que nadie había dicho nunca. Tal vez fuera ésa la razón de ese menosprecio: que era a él, a Jacint Verdaguer, a quien debían la posibilidad de servirse de un habla y de una lengua literaria que no existía antes y de la cual todos eran deudores. Pero los reiterativos silencios sobre Verdaguer se resarcen con los elocuentes reconocimientos de Josep Maria de Sagarra, Josep Pla y Joan Coromines.
Fue muy mala la suerte crítica de Verdaguer y creo que el primer responsable de este complot fue el eximio y olímpico poeta Carles Riba, que, desde las más diversas tribunas públicas hasta los ensayos críticos –que repetían incesantemente la parquedad del poeta–, menospreció y redujo a Verdaguer a la simple categoría de hombre de pocas luces, incapaz de pergeñar dos ideas con un mínimo de sentido común. La mala suerte crítica estaba echada, puesto que el admirable Riba había abierto el camino para que las nuevas generaciones de críticos y profesores admitieran, sin el menor espíritu crítico, los juicios demoledores del helenista. Tal vez esa animadversión fuera consecuencia de la disparidad de ambas estéticas y de la exigencia noucentista de Riba, de claridad mediterránea, contraria la de Verdaguer, de niebla septentrional.
Desde una perspectiva europea, la figura y la obra de Verdaguer toman un perfil insólito que, desde tierras catalanas, se confunde por la proximidad y la inmediatez del contexto cultural en el cual se movió el poeta. Desde las últimas décadas del XIX surgió en Europa una actitud, en algunas ocasiones violenta, que se enfrentaba con decisión a una sociedad positivista que consideraba la ciencia y la tecnología como las responsables de la pérdida de los valores humanistas. Contra el realismo científico, poetas, novelistas, músicos, pintores y dramaturgos, desde sus obras y sus teorías, iniciaron una reacción contra el materialismo que impedía la asunción de unos valores, trascendentales, que no tenían lugar en el nuevo mundo tecnificado. Frente al pragmatismo se opuso el idealismo; frente al materialismo, una religiosidad antidogmática inspirada en un cristianismo primitivo; frente a la vulgaridad de la existencia, la búsqueda de la belleza ideal; frente a la multitud y el anonimato, el individualismo; frente a la objetividad, el subjetivismo; frente a la evidencia del mundo visible, la afirmación de lo invisible; frente al realismo, la idealidad; frente a la prosa del mundo, la poesía. Frente a la vida pública y social, la experiencia mística privada. Frente a la razón instrumental, el mito.
Después de los primeros poemas que ensalzan el mundo como réplica del cielo, el poeta glorifica la presencia de Dios como vida universal inmanente. La parquedad del poeta Verdaguer se transforma aquí en el perfil del “poverello” franciscano, reivindicado por Francis Jammes, Tolstoi y Dostoievsky en las figuras de Aliosha y el idiota del príncipe Mhiskin. La religión ortodoxa del poeta es ahora una actitud ascética de renuncia que encuentra en Francis Jammes, en Manley Hopkins, en e.e. cummings, la hermandad religiosa que reconoce en la poesía el medio eficaz para expresar la solidaridad del cosmos. Por la facultad de la videncia, adquirida por el amor, el sufrimiento y la locura, que le permitió acceder a lo desconocido, puede reconocerse el perfil “maudit” de Arthur Rimbaud. En las epifanías visionarias de Verdaguer, que nunca dejan de ocuparse del mundo sensible, reconocemos la divagación voluptuosa y la visión épica de las civilizaciones antiguas de Stephan George. Y el interés por el mundo suprasensible manifestándose a través de las formas sensibles permite establecer una noble analogía con el mundo arcano de W. B. Yeats.
Si es cierto que se ha escrito más sobre su vida que sobre su obra es, tal vez, una manera de suplir el desconocimiento de ésta y de solidarizarse con la figura de un posible mártir. Ese interés por su existencia y por su tragedia, quizá, pueda iluminar algunos aspectos de su poesía, pero no permite acceder a las nuevas formas de vida que, implícitas en sus metáforas, únicamente pueden hacerse reales desde la lectura de su obra.
Como gran poeta que es, su poesía muestra las transformaciones y las condiciones de su existencia, la idiosincrasia de su naturaleza, sus perplejidades, sus deseos, sus voluntades y sus temores. Su compromiso con los hombres y con la unidad del mundo. La obra de Verdaguer es la historia del espíritu en la busca del espacio ideal, la utopía, que parece que únicamente pueda realizarse en la poesía, el lugar de la metáfora, el horizonte de la vida nueva.

Article publicat a “La Vanguardia” el 15/08/2002 per Anton Maria Espadaler

Canigó

En este año de celebraciones verdaguerianas continúa a muy buen ritmo la publicación puesta al día de muchas de sus obras, entre las que destaca por su singularidad la edición comentada e ilustrada de las libretas que contienen las anotaciones que Verdaguer efectuó en sus excursiones al Pirineo en 1882 y 1883, a cargo de estudiosos tan solventes como Curt Wittlin -un filólogo de hierro, que aquí nos descubre una vena poética y andariega quizá no tan sorprendente en un suizo que ha profesado en Canadá- y Narcís Garolera, gracias a cuya labor filológica podemos leer a Verdaguer con absoluta fiabilidad. El libro, titulado Del Canigó a l'Aneto, estupendo en su realización, con dibujos de Mossèn Cinto y notas aclaratorias que ayudan al lector y al excursionista que quiera seguir los pasos del poeta, lo acaba de publicar Pagès Editors.
No puede dudarse de que si el Canigó es todavía hoy una montaña que conserva una innegable capacidad de impresionar al que lo contempla es debido al poema que le dedicó Jacint Verdaguer, quien además lo confirmó en la imaginación popular como la cumbre que domina el Pirineo, y que es capaz de contener antiguos misterios. En un libro impagable de reciente aparición, "¿Per què Catalunya és com és?" (Edicions 62), el geógrafo Joan Tort rinde homenaje a Verdaguer como el "poeta geógrafo" -así le denominó Josep M. de Casacuberta- que ayudó a descubrir científicamente la cadena toda y el Canigó en particular, del que recuerda que pudiera significar "gigante blanco" (Joan Corominas, que también era un gran caminante, le atribuye una etimología bastante más modesta). Según Tort, la condición de gigante vendría justificada por su visión desde la llanura ampurdanesa, por donde transcurría la vía Augusta, desde donde aparece ciertamente como una mole impresionante. Tanto que, aun sabiendo desde el siglo XVIII, cuando se efectuó la primera medición científica del Pirineo, que no era la montaña más elevada, Verdaguer no dejó de tratarla como un coloso solitario y sin rival.
Esta fascinación por el Canigó, sin embargo, no es propia de los tiempos modernos, sino que viene de muy antiguo, y siempre ha ido acompañada de toques legendarios. Si Petrarca subió al Mont Ventoux -una montaña que hoy es básicamente un hito en el ciclismo mundial gracias al Tour de Francia- para meditar sobre la frágil condición del hombre, el rey Pedro el Grande de Aragón, cincuenta años antes, emprendió como una aventura de riesgo ilimitado la subida al Canigó. Estaban los monjes en Sant Martí, donde está la fuente que según Corominas dio nombre a la montaña, pero más arriba, en la cima, el rey que al decir de Dante "d'ogni valor portò cinta la corda", fue al encuentro del mal. Lo cuenta el cronista Salimbene da Parma, que hizo la crónica del mundo en tiempos de otro gran personaje, Federico II. Fue en 1276, y el rey, nuevo san Jorge, esperaba encontrar en la cima a un terrible dragón, que se escondía en pavorosas cavernas.
¿Fueron los monjes al Canigó a contrarrestar la fuerza del maligno? Hacia 1210 el clérigo inglés Gervasio de Tilbury dedicó al emperador Odón IV de Brunswick sus Ocios imperiales, donde expuso, entre muchas cosas placenteras, la situación oculta del paraíso terrestre y la diversa localización de las puertas del infierno. Segun él, una de esas entradas se hallaba en una montaña de Cataluña que no me extrañaría nada que se tratase del Canigó. El rey no halló al dragón, pero el exorcismo final lo ejecutó Verdaguer con su poema.

Article publicat al diari “Avui” el 04/07/02 per Joan Solà

La llengua de Verdaguer


Quan s'acabi l'any Verdaguer i Vinyet Panyella, des de la Biblioteca de Catalunya, ens doni el repertori dels manuscrits i de les edicions de Verdaguer (com a complement de l'exposició que ara és a Vic i després serà a Barcelona i a Madrid), aleshores ja potser serà possible d'emprendre l'estudi de la llengua de Verdaguer. Fins ara no era possible de fer-ho, simplement perquè abans calia disposar de bones edicions de la seva llarga, admirable i prolixa obra. Ens falta aquesta baula important en la història de la llengua si volem entendre alguna cosa més d'aquests segles encara foscos.
Han parlat ja amb autoritat de la llengua de Verdaguer, amb referència a alguna obra concreta o a aspectes generals, Albert Rossich (revista Ausa de Vic, XVII.136, de 1996) i Narcís Garolera (Serra d'Or, febrer d'enguany i diverses vegades abans). Per tant, ja tenim una mica de camí fet, però encara és molt poca cosa. Faig tot seguit uns brevíssims comentaris informals sobre aquest aspecte, servint-me només de l'edició crítica de L'Atlàntida feta pel segon dels autors esmentats (Quaderns Crema, 2002), el qual fa veure les dificultats d'una tasca com aquesta. La primera edició crítica, d'Eduard Junyent i Martí de Riquer (1946), reproduïa la de 1878. Garolera reprodueix la de 1886 (desconeguda de Junyent-Riquer), com a última edició controlada per l'autor; però, a més a més, ha pogut consultar les esmenes que Verdaguer va fer en un seu exemplar de l'edició de 1878, també desconegudes l'any 1946.
Garolera, que coneix bé el fons manuscrit de Verdaguer i les vicissituds de les edicions, demostra, per exemple, que el nostre excels poeta no escrivia màrgens, vèrgens, etc., sinó marges, verges; ni per a + infinitiu, sinó per; ni somniar, murtra, abim, capbussar, pus, etc., sinó somiar, murta, abís, cabussar, puix, etc. Les primeres formes (i una llarga rècula més) són vel·leïtats dels editors, i les segones són les que trobem el 1886. És cert que també apareixen aquí un parell o tres de pus, però figuren ratllats en l'exemplar de 1878, i per tant no calia atenir-se a l'escrúpol de reproduir fidelment 1886: tothom que hagi escrit més de dos o tres llibres sap que ve un moment que no dóna l'abast a controlar-ne tots els detalls en edicions successives.
Un cas molt interessant. Verdaguer escriu (VII.1-2): "A les creixentes ones sa immensa portalada / va obrint de pinta en ampla de Gibraltar lo freu" ('de bat a bat'). Coromines diu que es tracta d'una locució mallorquina "que entén malament tothom" (l'Alcover-Moll escriu de pinte en ample; etc.), i fa veure que el que tenim aquí és de pinten ample (ell hi posa un guionet que no veig necessari: pinten-ample). Pinte era l'estri del teler de teixidor, i podia ser estret o ample; antigament tenia una -n (com la de hòmens, etc.) que es va conservar en certs casos, exactament igual que en les primeres paraules de man dreta, vin blanc, pan caritat, cosín germà, a mitjan camí, ben alt, bon dia, etc. Garolera aquí fa bé d'adoptar la grafia de Coromines (i podia indicar-ho en nota). Un altre dels molts casos interessants és aquest pu (II.204): "És somni, mes ses timbes i platja cruixen pu!". Es tracta d'un reforç d'afirmació o negació, si fa no fa equivalent a 'tanmateix', que era viu en molts indrets (inclòs Vic) i que l'Alcover-Moll i el Coromines documenten amb detall però que molts lectors no hem sentit ni vist mai. Anit indica la nit proppassada o la propvinent, però també la present (Oidà!, que anit vos sobra, taurons i aufranys, carnatge: IX.1), ús menys conegut. No tinc espai per a la sintaxi ni per a d'altres aspectes. Era només això: un comentari sense pretensions.

 

Article publicat a “El Periódico” el 14/06/02 per Miquel de Palol

¿Un centenari d'expedient?

Si un autor mereix l'epítet de clàssic, en la literatura catalana moderna, aquest és Jacint Verdaguer. Poeta de més d'un registre, prosista de notes de viatges, de textos combatius a la premsa diària, folklorista i traductor, Verdaguer és incomprensible al marge de la realitat de la religió catòlica, de la qual es considera portaestendard, i alhora és un valor literari i humanístic més enllà de les conviccions del lector. Clàssic és aquell que serveix de model un cop superades les seves circumstàncies personals, un cop se'l pot desideologitzar --a ell, o la nostra mirada--, és allò que queda passades contingència temporal i implicacions personals - que, en Verdaguer, són moltes i complicades--. Verdaguer va més lluny que qualsevol del seus coetanis catalans, i tant des del punt de vista tècnic com des del social, la seva aportació a l'establiment del català literari modern és essencial.
A qui faci un cop d'ull al que s'ha escrit sobre Verdaguer, li serà fàcil distingir entre els exegetes entregats de manera més o menys incondicional a la causa del poeta de Folgueroles, i una part d'estudiosos que voldrien un altre Verdaguer, amb menys marededéus i menys floretes, amb una personalitat més madura i més forta, amb menys fluctuacions emocionals i alhora més flexible davant de les adversitats, amb un projecte intel.lectual més definit, racional i modern --d'acord amb el que avui entenem per modernitat--, passant per sobre de la realitat que fa que les coses són com són, i no com nosaltres voldríem que fossin. El personatge de Verdaguer, com a ens cultural, està perfectament acabat, i li encaixen malament els retocs a gust de consumidor. Verdaguer es pren tal com és, o no es pren, cosa que no vol dir que no es pugui ser crític amb la seva obra, o que no es puguin preferir unes obres, disciplines o aspectes a uns altres.
Aleshores, cent anys després de la seva mort, quina societat literària --i cultural en un sentit més ampli-- acull l'herència de Verdaguer, tant pel que fa als camins per ell inaugurats com, de la manera més material i concreta possible, a la realitat de la seva obra?
Mirem com està estructurada la història de la literatura catalana contemporània. Sóc el pitjor defensor possible de la causa acadèmica; prou ridícul resulta ordenar en parterres, en feixes, en tanques d'avet esquilades, en testos, una literatura petita i anèmica per a ús de mestretites i bibliotecaris arronsats, però si l'alternativa és la total absència de criteri objectiu, la submissió a modes arbitràries, patents de fílies i fòbies personals, estem perduts. Vull creure que entre una cosa i l'altra hi ha un terme mitjà raonable, capaç de posar d'acord una mínima majoria pensant, si més no sobre les dimensions del teatre i les regles del joc.

MOLTS ACTES, POCS LLIBRES

I un cop vist l'entorn, quina és la situació actual de la figura del nostre poeta? Sobre l'Any Verdaguer pròpiament dit, el calendari d'activitats de què de manera lloable té cura el meu amic Víctor Batallé em sembla fantàstic: concerts, conferències, vetllades poètiques, exposicions, homenatges, cantates, muntatges teatrals, espectacles de tota mena, concursos, caminades, saraus, pregons, misses, danses i sermons, trobades de colles castelleres, l'ascensió al Canigó, l'ascensió a la Pica d'Estats, l'hòstia consagrada, tot això està realment molt bé. Però, què passa amb l'obra? L'any del centenari del primer clàssic modern de Catalunya, el lector català no disposa a les llibreries ni d'una trista edició de la seva obra completa, i el lector castellà no disposa ni d'un sol llibre seu traduït a la nostra llengua franca. I el mal és que no hi ha a qui fer-ne responsable. Els polítics es deuen a les disciplines de partit i a les enquestes electorals, els editors a les xifres de vendes; a qualsevol d'ells que li anem a fer retret de la vergonyosa situació, ens podrà respondre, de manera més o menys legítima --que ho jutgi cadascú--, "i a mi què m'expliques?". D'altra banda, la Societat Verdaguer i la Biblioteca Verdagueriana fan el que poden amb els seus pressupostos, sense que a ningú sembli que se li hagi acudit que potser els cal ajuda amb els recursos. I així queda tot.
Encara som a temps de decidir quina mena de centenari volem dedicar al nostre poeta més gran. Si un seguit d'efímeres sessions de pandereta, o bé una revitalització seriosa --i tan crítica com es vulgui-- de la presència dels seus escrits entre la cada cop més dubtosa clientela de la literatura catalana. Però, en aquest cas, també caldrà revisar a fons, en els temps brutals de l'orgia mediàtica que ens ha tocat viure, a quin mar enviarem una nau tan fràgil a navegar. ¿És massa desitjar l'acord d'un camp de joc exegètic on càpiguen els clàssics a recer de les vanes fluctuacions de les modes, on tinguin fornícula els prohoms de la Renaixença al costat dels modernistes i els noucentistes, els realistes socials, els postromàntics, els neoformalistes, els postmoderns, els eclèctics, els experimentalistes, els textualistes, els poetes de l'experiència i qualssevol altres istes amb què estiguem disposats a obsequiar-nos?
Quan surtin aquestes línies haurà aparegut, o estarà a punt d'aparèixer, la petita biografia que he fet sobre el poeta. Quan vaig posar-m'hi, pensava que acabaria dient que Verdaguer no té sentit en el món actual; després d'haver passat uns quants cops per l'obra i la vida del personatge, al final ho he fet, però no denotant un defecte del poeta, sinó dels interessos de la nostra societat.

Article aparegut a “El Periódico” el 14/06/02 per Narcís Garolera

Un cànon coix

Harold Bloom ha beneït un santoral literari català format per Ramon Llull, Salvador Espriu, Joan Perucho, J. V. Foix i Mercè Rodoreda. Garolera en discrepa: "Si hi ha d'haver un cànon català, no és aquest. Sense Verdaguer i Pla no s'entén la literatura catalana moderna. I Espriu i Perucho són bons però no fonamentals".

Un suís als Pirineus.

Aquesta setmana Garolera ha presentat Del Canigó a l'Aneto, llibre que inclou les notes que Verdaguer va prendre al Pirineu el 1882 i el 1883 mentre es documentava per a Canigó. Aquestes notes, acompanyades d'il.lustracions, s'acaren amb els passatges de Canigó o altres obres que les aprofiten i amb les impressions de Curt Wittlin, lingüista i alpinista suís resident al Canadà que ha seguit avui els mateixos itineraris que Verdaguer aleshores. El poeta geològic. Garolera explica que "Verdaguer es documentava molt sobre els temes que tractava". El filòleg, pare d'una edició crítica de L'Atlàntida, la defineix com "un poema desmesurat, geològic, excessiu, un esforç titànic per tornar al català la condició de llengua culta". I afirma: "A Canigó es poden rastrejar ressons d'obres de divulgació geològica, sobretot franceses, que Verdaguer manejava. El mateix Verdaguer que va abandonar el projecte d'un poema èpic sobre Colom, abans de L'Atlàntida, perquè no disposava de documentació sobre flora i fauna americanes". Un home del seu temps. El poeta Narcís Comadira ha dit que Verdaguer ha molestat "sempre, per capellà i per incòmode". Potser pensava en Joan Fuster, que el considerava desfasat per ser contemporani de Baudelaire, Verlaine i Rimbaud i no compartir la seva estètica moderna. Garolera ho qüestiona: "Verdaguer té una prosa magnífica, com "Lo cornamusaire", on parla de l'spleen urbà com Baudelaire; i l'article "L'alzina del passeig de Gràcia", veritable poema en prosa. L'estereotip de Verdaguer com a poeta capellà no deixa veure la profunditat del seu treball literari".
El debat ideològic. Verdaguer va ser una figura pública important. "Va participar en els projectes de la burgesia catalanista i en el Memorial de greuges presentat a Alfons XII el 1885", explica Garolera. Escriptor d'èxit literari i molt popular entre la població, va contribuir a formar, amb poemes èpics com Canigó i Pàtria, "un catalanisme regionalista dins una Espanya catòlica, diferent de la França laica de la Tercera República, de l'Alemanya protestant de Bismarck i de l'Anglaterra victoriana i anglicana". Segons Garolera, "la simbologia nacional del "Pi de les Tres Branques" és deutora, en part, del poema homònim de Pàtria. Abans era un símbol de la Trinitat. I la muntanya del Canigó pren un paper com a simbolisme catalanista després de Canigó".


El gran prosista. ¿Per què incomoda tant Verdaguer? Els articles polèmics titulats En defensa pròpia, que va publicar el 1895 en diaris progressistes de Barcelona, van provocar un escàndol. L'escriptor hi aireja el seu conflicte amb Antonio López, marquès de Comillas i antic protector seu, i Josep Morgades, bisbe de Vic. Aquest llibre, a cura també de Garolera, ha arribat a la quarta edició en cinc mesos. ¿Per què? Garolera en destaca "l'ús d'una llengua viva, natural, culta i popular a la vegada, amb un registre quasi col.loquial i alguns castellanismes del català parlat. Els autors posteriors, sobretot els noucentistes com Carner, Bofill i Riba, seran arbitraris en la sintaxi i el lèxic. Només Sagarra i Pla escriuran una prosa fresca i natural comparable a la de Verdaguer". Poeta maleït. El personatge del capellà enfrontat a un dels homes més poderosos d'Espanya i a la màxima autoritat eclesiàstica catalana és una altra basa de l'èxit d'En defensa pròpia: "Verdaguer se sent molt fort en aquests articles. Parla com algú que, tot i perseguit, se sent segur, victoriós". No és estrany que s'hagi dit que va ser el poeta maleït del segle XIX català. Durant aquest període que acabarà amb la seva mort per tuberculosi als 57 anys, crea una obra intensa, dura, pròpia d'un home dolgut i abandonat. "Hi ha el poeta nacional i col.lectiu de Pàtria i els poemes èpics --diu Garolera-- però també un de subjectiu, esplèndid, als últims llibres, Sant Francesc, Flors del Calvari, Aires del Montseny, Perles del 'Llibre d'Amic i Amat' i Al cel".

 

Article publicat al diari “Avui" el 13/06702 per Joan Solà

L'Atlàntida de Verdaguer

En aquest any Verdaguer algú va llançar la consigna de"L'Atlàntida a l'escola". Diu el senyor Josep M. Solà i Camps, un gran coneixedor del nostre excels poeta, que això seria un error i que, posats a jugar fort amb els nens, si de cas podríem triar el Canigó, un poema impressionant i molt madur de llenguatge, de poesia, de lirisme, de mitologia; però que, a més a més, s'entén; cosa que no passa amb L'Atlàntida. Per fer veure que aquest altre no s'entén sense un gran esforç impropi de l'edat escolar, el nostre verdaguerià en comenta l'estrofa 19 del cant segon, que no l'ha entesa ni tan sols un gran i prestigiós poeta català. L'estrofa esdevé menys críptica amb la puntuació de l'excel.lent edició crítica de Narcís Garolera, que comentaré un altre dia; concretament, posant cofada entre comes(cofada vol dir 'arrepapada, escarxofada, cofoia, ufanosa'): "Vestida, emmirallant-s'hi, de pòrfir i de marbres, / entre els dos rius, com feta de borrallons de neu, / mig recolzada a l'Atlas i a l'ombra de sos arbres, / de l'Occident, cofada, la Babilònia seu". O sigui: "La Babilònia d'Occident (això és, la capital de l'Atlàntida) seu cofoia entre els dos rius, emmirallant-s'hi, vestida de pòrfir i de marbres", etc.Aquí veiem dues de les característiques del gran poema i del poeta. Verdaguer es va preocupar des de ben jovenet d'investigar la llengua: consultava el diccionari Labèrnia (d'on devia treure cofada) i els homes que més en podien saber (Milà, Aguiló, Balari), recorria el territori a l'encalç dels noms de les plantes, preguntava als pagesos; i es feia el seu diccionari particular. Un bon exemple, per cert, de cara als nens i nenes; desenganyem-nos: cal acostumar els noiets a llegir amb paciència, a prendre notes, a fer-se llistes de barbarismes; que és el que hem fet tots; no s'hi val a dir que tal o tal obra és difícil: les grans obres són difícils perquè són treballades, artístiques. Però, a canvi, proporcionen un plaer immens. L'altra característica és l'hipèrbaton, que Verdaguer havia après als llibres de retòrica de l'època. L'Atlàntida és un hipèrbaton de punta a punta, pràcticament a cada vers: "L'interrompé un tità, de la natura esguerro", "per eixa nit reveure l'Atlàntida que ofegues, / deixa'm muntar tes ales, de ton flagell al llum", "De Pompeia, a l'estendre-hi son mantell lo Vesuvi, / de Troia i de Pentàpolis ressona el fort gemec", "la voliaina és última que fuig davant sa escombra" ('és l'última voliaina'), "Fins l'ànima, en ses ires, arrabassat s'haurien", "Missatger de l'Altíssim, vés, de l'ona, / qui, per traure't a port, un pal te dóna / per traure-hi un món bé et donarà un vaixell" ('qui et dóna un pal per salvar-te de l'ona, bé et donarà un vaixell per...'). El lector es queda atuït de veure que una llengua familiar, foragitada de tota vel.leïtat de vida pública, té aquesta força immensa a les mans miraculoses de Verdaguer. Perquè Verdaguer pretenia això, lector: donar a la seva llengua un poema comparable als de les grans literatures.També prenia de la retòrica el recurs a les anomenades "figures de dicció", que consisteixen a fer parlar doblement les paraules, pel que diuen i per la manera com ho diuen. Observin el joc de esses i erres, i de eles, enes i vocals i i u, per reflectir la crepitació i la xiscladissa de l'incendi dels Pirineus i la suavitat del vol de les aus: "Tot cabdellant arbredes, penyals del cim rodolen, / rost avall freixes cruixen i faigs esbocinats, / i la fumera i flames amunt se caragolen / amb quera i pols dels rònecs albergs enderrocats", "Ni a l'àliga li valen les d'or potentes ales; / prop del cel, on s'enlaira com a penjar-hi niu, / l'eixalen roges flames, i cau, i amb les cucales / i cisnes de les aigües les cou l'incendi viu". Una literatura que pot oferir aquesta meravella, amics, demana una adhesió incondicional del poble que n'és protagonista i destinatari.

Article publicat a “La Vanguardia” el 10/06/02


Seis autores trazan un retrato colectivo del gran poeta de la Renaixença

Hoy se cumple un siglo de la muerte de Jacint Verdaguer, el gran poeta de la Renaixença, en la Vil·la Joana de Vallvidrera. La capilla ardiente en el Saló de Cent y su entierro en Montjuïc despertaron la manifestación de duelo más multitudinaria que jamás haya vivido Cataluña, al congregar a unas 300.000 personas, casi la mitad de la Barcelona de entonces. Una popularidad que no se ha apagado, tal como demuestra la veintena de volúmenes del autor o sobre su obra que han aparecido este año, algunos de los cuales, como "En defensa pròpia", se han situado en la lista de los más vendidos. Sin embargo, no se ha reeditado Al cel ni Flors del calvari, que muchos entendidos consideran como lo mejor y más moderno de su producción. Con motivo de la efeméride, seis poetas y expertos han sido invitados a iluminar un aspecto concreto de la obra de Verdaguer. Sus aportaciones forman, en mosaico, un retrato del autor.

EL SÍMBOLO DE LA RENAIXENÇA
Joan-Lluís Marfany, ensayista

"Verdaguer pertenece a la generación de la auténtica Renaixença, profesionales liberales que querían devolver al catalán todas sus funciones. Verdaguer se identificó plenamente con los ideales del movimiento y además fue un productor importantísimo de material apologético para la recristianización de las clases bajas, a fin de poner freno al liberalismo. Asumió el papel de gran poeta nacional hasta que entró en crisis a la vuelta de Tierra Santa, al percibirse a sí mismo como un sacerdote áulico de sotana de seda. En sus anotaciones refleja incluso cómo las voces de las exorcizadas lo acusan del pecado de vanidad por escribir versos. Sin embargo, será la poesía la que lo rescate de la crisis, en sus últimos años. Su primera epopeya, L'Atlàntida, prolonga el nacionalismo español de la burguesía catalana del XIX, y es a la vez un monumento literario de la lengua catalana y un documento del imperialismo español. En cambio, en ‘Canigó’, el mito ya es el nacional catalán. Pese a ello, Verdaguer no ha sido particularmente explotado por el nacionalismo catalán, lo cual provoca extrañeza. Es más, su monumento tardó muchos años en levantarse, por falta de dinero. Su funeral fue multitudinario a causa del contexto de lucha por el control del Ayuntamiento entre la Lliga Regionalista y los republicanos. Estos se aprovecharon de su perfil de víctima en los sectores más reaccionarios, pero no había una conciencia colectiva de que fuera una gloria nacional."

LA LENGUA REDESCUBIERTA
Pere Gimferrer, poeta y académico

"Verdaguer realiza el primer intento extenso de escribir una lengua literaria catalana moderna. Se basa en su experiencia personal y en su formación humanística, y no tanto en una continuación de la lengua catalana medieval, como haría J. V. Foix. Tampoco intenta crear una nueva lengua literaria, como harían Josep Carner y Carles Riba. Pero no es cierto que se basara sólo en la lengua hablada, ya que disponía del diccionario Labèrnia de 1839 -que es muy serio y yo todavía utilizo-, tenía alguna formación clásica y el latín del seminario, además del romancero popular. Tampoco estaba tan desfasado al escribir poemas épicos, porque es casi coetáneo de El drama universal de Campoamor, y de Mireya, de Mistral. Victor Hugo aún estaba vivo, y nadie leía todavía a Baudelaire".

POETA DE LA DEVOCIÓN
Narcís Comadira, poeta

"La poesía religiosa de Verdaguer es tan buena como la otra, e incluso diría que lo más moderno de su obra es, precisamente, su última poesía religiosa. Verdaguer pagó dos peajes, el patriótico y el religioso, y sólo al final, gracias a su drama o crisis, habló de él mismo. A partir de entonces la fe se le depura y su poesía religiosa deja de ser servicial y pasa a ser personal, en Flors del calvari y Al cel, el momento más alto de su lírica. Este último es un libro perfecto, preciso, mientras que en ‘Flors del calvari’ hay dos grandes poemas, ‘Sum vermis’ y ‘Vora la mar’. Él presentaba estos dos libros como la tierra y el cielo y recomendaba que se publicaran juntos. En ellos deja de ser romántico y conecta ya con el simbolismo y lo que vendrá después.
Al margen de estos libros, en su poesía hay más devoción que mística, porque no se mueve en el ámbito de la teología sino en el del sentimiento. Pero incluso en los poemas de encargo, para alguna festividad religiosa, siempre hay algún momento de poesía auténtica, de lengua e imágenes espléndidas. Muchos de estos poemas religiosos siguen gozando de una enorme popularidad, como ‘El virolai’, ‘El noi de la mare’, ‘La mort de l'escolà’ o su rosario, por no hablar de ‘L'emigrant’."

LA INSPIRACIÓN QUE NO CESA
Enric Casasses, poeta

"Verdaguer es un poeta payés más que un poeta sacerdote. Su poesía religiosa se puede leer como la poesía mesopotámica, teniendo en cuenta que la Iglesia católica es un fósil, en el sentido que nadie sabe ya quién era Moisés o un santo determinado. Al cel es el vértigo del universo y en algún momento puede hacer una exaltación erótica de una santa. ¿Estaba desfasadoo por delante de su época? No se puede decir, porque L'Atlàntida más que antigua es neolítica, y décadas después los futuristas rusos volvieron a utilizar el poema épico. Cuando en un recital mezclo poemas del Verdaguer de la última época, de Nietzsche y de Artaud, es difícil saber quién es quién, y a los que no lo conocen les sorprende. Sigue teniendo un gran interés En defensa pròpia, el hombre que se defiende de las acusaciones sobre su salud mental y moral con un modelo de prosa, unos periodos y un lenguaje de una precisión extraordinaria, que podría estar en cualquier escuela de oratoria o periodismo. Si necesitas muchas explicaciones históricas para entender una obra, ya no es arte, y con la poesía de Verdaguer pasa como con Homero, que escriba de lo que escriba cada vez está más claro que se trata de arte. Las prevenciones quepodía tener un Carles Riba se han ido esfumando."

GRAN ÉPICO
Albert roig, poeta y ensayista

"Verdaguer representa el don de la palabra y el poeta total, con un poema épico y simbólico sobre el mar, que es L'Atlàntida, y otro sobre la montaña, que es Canigó. Las imágenes de Canigó son únicas, expresionistas, exacerbadas. Ahí ves el relieve, las gentes, la complejidad del Pirineo, porque se lo recorrió todo, y aprendes el nombre de toda su vegetación, su fauna, como en un documental de Guerín. No importa saber si L'Atlàntida o Canigó estaban desfasados o no. La cuestión es que necesitaba escribirlos y se consumió mientras lo hacía. Canigó es una obra repleta de sentimientos humanos, casi shakespeariana, con momentos trágicos, de sensualidad y de ternura. Pocas obras acaban con alguien que cava su tumba en la roca. Un final así sólo podía escribirlo el hijo de un picapedrero. En Canigó hay un conocimiento más profundo del ser humano, mientras que L'Atlàntida es un canto, con grandes descripciones de batallas y una evocación de las islas griegas que le bastarían para ser el poeta nacional griego. Canigó contiene un romanticismo más a flor de piel y habla de Cataluña y de la lengua catalana, mientras que L'Atlàntida es como una ópera de Wagner, megalómana pero con momentos brillantes. Aun así, Verdaguer es el Francisco de Asís de la literatura catalana y en general transmite sinceridad y sencillez".

EL PEREGRINO INFATIGABLE
Perejaume, artista

"En Verdaguer hay un doble paisaje. Uno que abarcaría la primera parte de su vida hasta el viaje a Tierra Santa, con el afán de ofrecer una descripción clara del territorio, casi geográfica. Hasta entonces no se tenía una imagen global de Cataluña y la cartografía era escasa. Verdaguer ofrece la visión de todo desde un sólo hombre que sube a cada colina hasta lograr, a partir de múltiples ascensiones, un relieve continuo, una visión de aeroplano imposible en la época. Una vez tiene el mapa en la cabeza lo utiliza para desarrollar un discurso figurativo en el que el relieve es la pasta para su mitología. Es una operación parecida a la que realiza con la lengua. En una segunda parte, la geografía está más cercana a la espiritualidad. Es la escenificación de una gran ascensión, en la que la montaña es física e intelectual. No en vano, las figuras centrales de su pensamiento son la montaña y la cruz, como en Gaudí. Hasta que muere, hay una ascensión continua en la que el cielo es una especie de territorio. Por otro lado, está emparentado con los pintores paisajistas, ya que recogía las palabras in situ para revertirlas en la descripción y conseguir así una mayor certeza".

Article publicat a “El Mundo” el 06/06/02 per Andrés Ruiz Tarazona

Jacint Verdaguer: Mística y música

Al atardecer del 10 de junio de l902, en la finca Vitta Joana, de Vallvidrera (Barcelona), fallecía Jacint Verdaguer, la voz más potente y clara de la Renaixença catalana, excelso poeta y hombre de controvertido fanatismo religioso. Desde que se perdonó su rebeldía, Verdaguer gozó de su bien ganada popularidad. Barcelona le tributó un homenaje especial con un concierto, pues su obra poética había contribuido al auge del movimiento coral en Cataluña. El Orfeo Catalá interpretó La mort de l’ escolá de Nicolau y el breve cuadro escénico L’ adoració dels pastors, con música de Enric Morera. Además de a estos dos compositores, Verdaguer ha inspirado a otros grandes artistas y músicos. Casals se vio motivado por Canigó, que había impresionado a Menéndez Pelayo. Amadeo Vives compuso su célebre canción para coro L’ emigrant (1894) sobre el célebre poema Patria. También puso Vives música a Jesus i Sant Joan para coro mixto. Numerosos compositores catalanes contemporáneos del poeta de Folgueroles escribieron sobre sus textos. Desde Felipe Pedrell (recordemos su Lamento para tenor, y quinteto con piano Jesus als pecadors), pasando por Lluis Millet (Goigs de Nostra Senyora de la Mercé, La filla de Maria, La fada de Lanos, Sospirs...) , Josep Anselm Clavè, Lamote de Grignon, hasta el citado Enric Morera, que compuso un poema sinfónico sobre L’ Atlantida. Victoria de los Ángeles estrenó en l946 el llamado Tríptico de Mossén Cinto, de Joaquín Rodrigo, tres espléndidas canciones sobre otros tantos poemas de Verdaguer: L’ harpa sagrada, de Idil.lis i cants mistics y Lo violi de Sant Francesc. Son canciones con orquesta y si la primera es muy mística y emotiva, la última ofrece un sorprendente clima mahleriano. Pero la gran obra musical sobre textos de Verdaguer es, obviamente Atlántida, obra póstuma de Manuel de Falla retocada y, en cierto modo, acabada por su discípulo Ernesto Halffter. Para componer esta colosal cantata escénica, Falla extrajo la casi totalidad del texto (con algún añadido y pequeñas modificaciones) del gran poema épico de Verdaguer L’ Atlantida, estructurado en una introducción, diez cantos y una conclusión. Falla se valió sobre todo de los dos primeros cantos y de la conclusión de L’ Atlántida que, para el gran poeta Joan Maragall es, antes que nada, el monumento del verbo catalán moderno: El poeta bajó de la montaña a la ciudad cantando su poema y nuestra lengua volvió a existir viva y completa, popular y literaria a la vez. Llegó en el momento preciso en que había de venir.

Article publicat a “El Mundo” el 06/06/02 per Joaquín Marco

El doble mito de Verdaguer

El 10 de junio se cumplen cien años del fallecimiento de Jacint Verdaguer (1845-1902), uno de los nombres fundamentales de la literatura catalana y, según muchos, el padre de la lengua catalana moderna. Autor del colosal poema L’Atlàntida y de los corrosivos artículos de En defensa pròpia, viajero y exorcista, romántico y moderno, su obra sigue hoy tan viva como hace cien años. El Cultural celebra hoy su centenario. Joaquín Marco recuerda su vida y su obra y Andrés Ruiz Tarazona repasa las obras musicales que inspiró.
En Cataluña, 2002 es año verdagueriano. Ya en vida Verdaguer se convirtió en un mito ambivalente y popular. Su entierro constituyó una de las manifestaciones masivas más considerables que se han dado en Barcelona. Nadie puede poner en duda su importancia como poeta, creador de la moderna lengua literaria catalana (Maragall lo comparaba, en este sentido, a Dante), aunque anterior a la normalización ortográfica de Pompeu Fabra. Extrajo su riquísimo vocabulario de las fuentes populares más vivas, las rurales. Fruto tardío del Romanticismo, fue celebrado por autores tan distintos como Menéndez y Pelayo y Juan Ramón Jiménez. Pero su condición de sacerdote, su labor como limosnero –cercano a la miseria del proletariado urbano–, sus problemas económicos, sus actividades exorcistas y sus visiones le enfrentaron a su obispo Morgades i Gili, que le retiró las licencias sacerdotales e intentó recluirle. En 1893 el marqués de Comillas había decidido también prescindir de sus servicios como capellán familiar. En 1898, tras una carta pública de retractación, le fueron devueltas y fue adscrito a la iglesia barcelonesa de Belén, aunque sus últimos días transcurireron en Vallvidrera. La primera de las publicaciones verdaguerianas ha sido la reedición, incrementada con unos pocos textos inéditos, de En defensa pròpia, editada por Narcís Garolera. Está formada por la serie de artículos que fueron publicados entre los años 1895 y 1897 en La Publicidad y que, según su actual editor, constituyen “un hito en el periodismo catalán y, en consecuencia, en la prosa catalana contemporánea”. Josep Maria Casasús los puso en relación con los que, a fines de 1897, Zola inciaría sobre el “caso Dreyfus”. La calidad de Verdaguer como prosista había sido ya sobradamente probada con la edición de su Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, superior al nada desdeñable Excursions i viatges (1887). En el Dietari ya advertía que “son notas de viaje, desnudas de estilo y poesía, escritas a toda prisa, de cualquier modo”. No carecen de interés ni de actualidad estas prosas verdaguerianas tan características del personaje que había viajado ya a América, Rusia, Estambul, Alemania, París. Sin embargo, cabe advertir que su polémica y autobiográfica En defensa pròpia, con la que Tusquets inaugura una colección en catalán, anda ya por su tercera edición. Ello quiere decir que Verdaguer no deja insensibles a los lectores de hoy. Verdaguer fue, ante todo, un poeta. Llegó a plantearse una posible oposición entre su misión sacerdotal y la poesía; pero su prestigio le llevó a ser considerado pieza fundamental de la Renaixença. Sus obras capitales fueron L’Atlàntida (1877) y Canigó (1886). Pese a que la arquitectura del primero es superior, Canigó, dirigido a los catalanes de Francia, constituye una cima. El lector moderno preferirá Flors del calvari (1896), canciones de inspiración popular que reflejan el alma atormentada del sacerdote mediante evocaciones religiosas, más dolorosas e íntimas que su anterior Roser de tot l’any (1894). La obra de Verdaguer nace en su primera juventud, tras la aparición de Los Trobadors Nous (1858), reunidos por Bofarull, apegado a Vic, al seminario donde transcurre su adolescencia. Si inicialmente se decantó por la poesía satírica, siguiendo el eco del barroco Vicenç García, muy pronto la poesía popular y los poemas de gran multitud –Milton como modelo– le conferirán el poder del creador de mitos. La lengua se torna musical y el verso se enriquece cuando el poeta ensaya metros y formas. Canigó está forjado sobre leyendas guerreras medievales, monjes y hadas. Se apropiará de los grandes temas catalanes: el simbolismo de Montserrat o del Montseny sin renunciar a la capitalidad de Barcelona. Este personaje con cara de payés y cuerpo robusto, que gozó del éxito, cayó en desgracia, polémico y creador enlazará con Joan Maragall (el día 30 de mayo se inauguró en Barcelona la exposición Verdaguer i Maragall. Paraules i silencis) y con ellos la continuidad de una poesía que, sin Verdaguer, resultaría inconcebible.

Article publicat al diari “Avui” el 06/06/02 per Joan Solà

Cent anys de Verdaguer

Dilluns farà cent anys que Verdaguer era acomboiat a l'últim repòs per una gernació de tres-centes mil persones. Feia vint anys que una altra multitud de cent mil lectors s'embadalia amb l'oda "A Barcelona", on el poeta embellia tots els indrets de la ciutat ("Amb Montalegre encaixa Noupins; amb Finestrelles, / Olorda; amb Collcerola, Carmel i Guinardons; / los llits dels rius que seguen eix mur són les portelles; / Garraf, Sant Pere Martri i Montgat, los torreons"). Enguany, milers de ciutadans han omplert conferències, concursos, lectures poètiques de cap a cap del territori. He vist escoles amb les parets folrades amb els seus versos i amb il.lustracions dels seus paisatges. Revistes, diaris, ràdios i televisions han convidat a parlar-ne dotzenes d'especialistes. Trobo molt convenient i encertat que tot el poble s'hagi bolcat a homenatjar-lo, i m'hi sumo. Es tracta d'un dels poetes i escriptors més grans i més universals de la nostra història: ell s'autodefinia com "un petit tany de la tribu del gran Ausiàs", i d'altres l'han col.locat entre les primeríssimes figures de la poesia mística occidental (Llull, sant Joan de la Creu, santa Teresa): "De ton llavi amb la mística besada / regalada, / besa'm, Espòs Diví, / puix són millors / los teus amors / que el vi", "Lo cor de l'home és una mar, / tot l'univers no l'ompliria", "¿Per què, per què, enganyosa poesia, / m'ensenyes de fer mons?"Els entesos han fet veure com, partint de la formació retòrica i barroca del seminari de Vic, on només devia estudiar els escriptors castellans, Verdaguer sabé recollir el bo i millor de la tradició poètica catalana ("¡Si em donasses tes ales, / bon rossinyol! / ¡Rossinyolet, si em desses / tes ales d'or!") i ràpidament la va superar i va fer del català una robusta llengua literària, capaç de contenir deliciosos versos piadosos o profans ("De matí se'n baixa a l'hort / Na Rosalia, / a collir los clavellets / i satalies; / n'ensopega un ros Infant / que ja en collia", "Muntanyes regalades / són les de Canigó; / elles tot l'any floreixen, / primavera i tardor") a la vora d'insuperables alexandrins èpics ("Titans, quelcom de témer espera amb por la terra / que no podrem tal volta contar a nostres fills; / apar que avui la torre del nostre orgull s'aterra, / i sota els peus trontolla lo món d'on som pubills"), o de servir-li per defensar-se amb prosa ferrenya, des de les pàgines dels diaris, contra els seus perseguidors: "Se m'ha acusat de malagraït als beneficis del marquès i del senyor bisbe. ¿Què seran los maleficis si califiquen de benefici lo que volien fer-me, i això que plovia sobre el mullat de dos anys de desterro? Si són aqueixos sos beneficis, no vull pas ser beneficiat; que guarden son bé i sa caritat per un altre".Jo em puc imaginar l'impacte que devia produir aquest miracle de llengua en aquell ambient en què el català era una eina insegura i bandejada de la vida pública, jo que als quinze anys em trobava, novament, com ell, com ells, havent estudiat només els clàssics castellans i la seva retòrica, ignorant-ho absolutament tot de la meva llengua, de la meva literatura, de la meva història, i de sobte caient-me a les mans aquest prodigi d'imaginació i de fortalesa verbal. Llegia embadalit el Canigó i L'Atlàntida, sense entendre-hi gran cosa, però aquells versos rotunds, plens de sibilants i de erres ("i roda com un carro el tro de guerra", "rost avall freixes cruixen i faigs esbocinats"), em sotraguejaven i em deixaven una petja inesborrable. De versos tan perfectes en trobareu a cada pàgina: "Cada gota de rosada / té son arc de sant Martí, / cada aucell sa refilada, / cada palau son jardí: / té sa llum cada capella, / cada bosc sa fontanella; / lo dia clou sa parpella, / mes tingué son dematí". Mirin quina meravella: "Que bonica n'és la mar, / que bonica en nit serena!; / de tant mirar lo cel blau / los ulls li blavegen".

Article publicat a “La Vanguardia” el 31/05/02 per Marta Forn

Los silencios de Verdaguer

"Verdaguer llamaba poeta a Maragall. Maragall le llamaba maestro." La mirada del crítico y poeta Sam Abrams, comisario, con Dolça Tormo, de la exposición "Verdaguer i Maragall. Paraules i silencis" (Arxiu Joan Maragall), sobre la relación que mantuvieron ambos escritores, se distancia de la habitual. Para Abrams, es mucho más compleja que una simple relación de admiración del discípulo hacia el maestro. "Hay que entender la relación desde la distancia. Verdaguer era el mayor, el más conocido, el maestro. Maragall el joven aprendiz. Maragall admiraba sobre todo al Verdaguer sencillo y místico, no al que escribió L'Atlàntida. Sin embargo, siempre estaba dispuesto a celebrar al poeta épic La muestra reconstruye la relación "a dos tiempos": en vida y tras la muerte del autor de Canigó, e incluye medio centenar de cartas, artículos que Maragall publicaba sobre Verdaguer, noticias de prensa, fotografías, libros dedicados... El hilo argumental tiene tres fechas clave: arranca en 1895, año en que se conocieron, prosigue en 1902, con la muerte de Verdaguer, y finaliza en 1911 con la de Maragall. "Verdaguer -dice Abrams- no levantó la pluma para escribir nada sobre Maragall. Sin embargo éste, poeta de obra escasa y reducida, le dedicó cuatro poemas y numerosos artículos, uno de ellos muy lírico: ‘Pensando en mosén Cinto’". Abrams considera que Verdaguer era un gigante solitario, "con todo lo que lleva de compañía y soledad. Uno de los silencios fue el silencio creativo de Verdaguer respecto a Maragall. Al revés, el silencio no existió, fue una presencia constante que ayudó a construir el mito y el canon Verdaguer". Pese a ese silencio, Verdaguer enviaba sistemáticamente sus libros dedicados de puño y letra a Maragall y lo hacía porque éste empezaba a ser conocido y porque escribía en el "Diario de Barcelona" y buscaba la legitimación de la burguesía ilustrada. Cualquier estudio sobre Mossèn Cinto pasa por la visión de Maragall. La "Oda a Barcelona" de Verdaguer suscita la "Oda nueva a Barcelona" de Maragall. Cuando muere Verdaguer, Maragall es clave en la perpetuación de su memoria. En 1903 asistió al traslado de los restos mortales y escribió un poema al respecto. En 1904 pidió que se le construyese un monumento en el Tibidabo. Fue uno de los ingenieros del mito Verdaguer.

Article publicat al diari “Avui" el 27/05/02 per J. Sunyer

Surt l'edició crítica de Pàtria, l'obra més política de Verdaguer

L' any 1888 Jacint Verdaguer va publicar Pàtria, una antologia de la poesia civil que havia publicat des del 1865 a la qual hi va afegir alguns poemes inèdits. Ara, una bona colla d'anys després, Ramon Pinyol s'ha encarregat de publicar la primera edició crítica de Pàtria amb la intenció de posar a l'abast del lector una obra cabdal "tan per entendre Verdaguer com tot el segle XIX", remarca Pinyol.
El volum, a part de reproduir els poemes de Verdaguer, es complementa amb un estudi preliminar i tot un seguit de documents relatius a l'obra, a més d'unes detallades introduccions per a cadascun dels 46 poemes que formen el llibre. Aquest fet, "que diferencia una edició crítica d'una de convencional", facilita la comprensió dels textos i fa molt més accessible un Verdaguer que en ple segle XIX ja parlava de temes tan actuals com ara els transvasaments d'aigua: "A Barcelona en braços li porto el riu Noguera", escriu el poeta a Lo Farell. Per treure l'entrellat d'aquest vers, Pinyol explica que l'autorva remoure cel i terra fins que casualment va topar amb un llibre on es parlava d'un estudi per dur aigua des de la Noguera a Barcelona.
"Verdaguer feia literatura de tot i tenia una curiositat terrible", assegura Pinyol, que, a part d'aclariments d'aquest tipus, ha farcit l'edició crítica de multitud de dades que ajuden a entendre el perquè, el com i el quan de cada poema. Els lligams entre Pinyol i Pàtria ja vénen de lluny. "La meva vida està lligada a aquest llibre des de fa molt de temps", comenta el curador, que va conèixer el volum el 1986 i posteriorment es va convertir en el tema de la seva tesi doctoral.
Pel que fa al concepte de pàtria, Pinyol aclareix que la paraula "no tenia el mateix valor que ara" i que aleshores, almenys per Verdaguer, "englobava tot allò lligat a la terra", començant per la història i acabant per la fe religiosa. Segons Pinyol, a més, per Verdaguer "no hi ha una pàtria espanyola sinó que la pàtria és Catalunya". L'Estat, però, "sí que és Espanya i allà hi estem lligats per un cert destí comú i, sobretot, per la religió".
Pàtria, a part de ser un recull molt representatiu de l'obra verdagueriana gràcies a la seva amplitud cronològica, és també el llibre que conté alguns dels poemes més emblemàtics de l'autor amb èxits com l'oda "A Barcelona", l'elegia "La barretina" o "L'emigrant".
L'edició crítica de Pàtria, el quart volum que l'Editorial Eumo i la Societat Verdaguer publiquen en el marc de la col·lecció Jacint Verdaguer. Obra Completa, es va presentar ahir al migdia a la Casa Museu Verdaguer de Folgueroles. L'acte va comptar amb la presència de Ramon Pinyol i del professor Pere Farrés, encarregat de fer la revisió del volum i curador de L'Atlàntida, que s'editarà la tardor vinent.

Article publicat a “El País” el 08/05/02 per Jordi Busquets

¿Qué hay de lo mío, Jacint?

Puesta del marqués sobre mi asunto y crees que puedes recordárselo, te agradecería mucho que lo hicieras, recomendándole con verdadero interés que me haga colocar en la cátedra de Retórica de Palma o en la de Zaragoza, que ha quedado vacante hace pocos días'. Magí Verdaguer, primo de Jacint Verdaguer, no fue el único que buscó la mediación del poeta para lograr el favor del marqués de Comillas. También el poeta y filólogo mallorquín Tomàs Forteza escribió al entonces poderosísimo capellán particular y limosnero de la noble casa para interceder en favor de 'un joven apreciable que [desde] hace un par de años es maquinista de un vapor de aquí y [ahora] querría serlo de uno de los vapores de la Compañía Trasatlántica'. Propietario de la citada compañía, al marqués, si quiso hacerlo, le costó muy poco atender la demanda de Forteza; tampoco debió de resultarle difícil complacer al profesor Verdaguer, como éste ya intuía en la misiva remitida a su augusto primo: 'Me dice Menéndez Pelayo que me ha recomendado al ministro, pero él pesa poco políticamente. Si el marqués quiere, lo logrará, como logró esa dirección de instituto para Novellas'.
Las dos cartas citadas pertenecen a una colección de 676 que podrán ser consultadas libremente una vez digitalizadas y editadas en un disco compacto que mañana será presentado en el Archivo Nacional de Cataluña (ANC). Son cartas en las que hasta 150 corresponsales aluden a asuntos que van desde lo estrictamente íntimo y familiar a lo relacionado con las funciones propias de Verdaguer como empleado del marqués, pasando, naturalmente, por las de contenido literario, firmadas mayoritariamente por otras personalidades de las letras o por amantes, críticos y traductores de la obra verdagueriana. Tal es el caso, por ejemplo, de Luigi Suñer, confeso admirador de L'Atlàntida, que en noviembre de 1885 le escribe desde Roma: 'V. I. toca las cuerdas del sentimiento con las alas cándidas de una mariposa: leyéndole me parecía oír la voz de la vejez que sabe, en la boca de la niñez que ignora'.
Josep Maria Solà y Ricard Torrents, expertos en la obra verdagueriana que han podido examinar las cartas, han escrito: 'Conocíamos la dedicación diaria del poeta a la correspondencia epistolar, pero ignorábamos su alcance. El periodo cronológico de las cartas es el de la plenitud de Verdaguer, un periodo que se caracteriza por la fecundidad literaria, fundamentada en una buena salud y en una buena situación económica. Las cartas documentan cómo Verdaguer hacía compatible el trabajo de capellán doméstico, limosnero e inspector religioso de los vapores de la Compañía Trasatlántica con la dedicación a las letras y a las relaciones intelectuales'.
Este sensacional y todavía inexplorado fondo epistolar ha sido conservado y pertenece en la actualidad a Josep Verdaguer Panadès, nieto de un primo hermano del poeta, Josep Verdaguer i Callís, hermano a su vez de aquel Magí aspirante a la cátedra de Retórica y de Narcís, abogado, fundador y director de La Veu de Catalunya y cofundador de la Lliga Regionalista.
Fue precisamente este Narcís Verdaguer i Callís quien quedó en posesión de las cartas cuando, años después, el poeta, acosado por el marqués y el obispo de Vic, tuvo que abandonar Barcelona. Cuando, de vuelta a la ciudad, Verdaguer intentó recuperarlas y mandó a un apoderado a por ellas, Narcís se negó a entregárselas: 'Si las quieres ven tú mismo a buscarlas', vino a decirle en una carta, en la que añadía -y ahora la cita es textual-: 'Si le mortifica que yo esté, dígame cuándo vendrá y yo saldré'. Nunca fue Jacint a buscar las cartas a casa de Narcís, al que consideraba el auténtico responsable del calvario que le llevó a escribir los ahora tan comentados artículos de En defensa pròpia. Tampoco recibiría Verdaguer otra carta como la que en sus días de gloria le mandó la marquesa, María Gayón, en la que tras hacerle varias sugerencias sobre las ilustraciones del libro Jesús Infant, en las que trabajaba Alexandre de Riquer, se despide: 'No sé qué proyectos de verano tiene V., pero me alegraré que uno de ellos sea Comillas'.

Article publicat al diari “Avui” el 02/05/02 per Joan Triadú

Verdaguer o el sentiment de pàtria

Altra vegada i com sempre, Verdaguer actua com a signe de contradicció. D'un temps ençà, per exemple, hi ha una tendència bastant accentuada i sovint recalcada amb arguments diversos, a evitar de parlar de pàtria. Però Verdaguer, que no patia d'aquests escrúpols, va decidir titular senzillament Pàtria, expressament, un dels seus millors llibres, una mena d'antologia pròpia de la seva poesia dedicada a tot allò que per a ell era la pàtria. El seu concepte de pàtria era molt ampli, però podríem dir que era, posats a la terra com a homes i ell com a poeta, allò que ell, com a sacerdot, esperava per al cel. Ell mateix ho diu en una carta a Collell, des de Comillas, on havia anat a parar un estiu, a contracor: "A mi sols m'inspiren lo cel i els aires de la pàtria". Aquest essencial abrandat i sòlid arrelament del poeta a la seva llengua i a la seva cultura, que són exactament les nostres i que avui com ahir ens dignifiquen hauria de ser la raó primera d'homenatjar-lo en aquest centenari de la seva mort.

UN ACTE DE JUSTÍCIA

És molt oportuna, per tant, i un acte de justícia, la publicació ara de Pàtria, a cura d'un expert i fervent verdaguerià com és Narcís Garolera, en una edició de caràcter divulgatiu (cosa que convenia) però fidel reproducció de la primera edició (1888), l'única que aparegué en vida de Verdaguer. A part la presentació o breu estudi preliminar de Narcís Garolera, precedeix el recull el pròleg de Jaume Collell que fou suprimit en tot d'altres edicions durant el franquisme, per causes de tipus taxatiu o per motius cautelars. També pot ser que, al capdavall hagués fet una mica de mandra de publicar-lo o no s'hi hagués volgut donar importància, que de tot hi ha a la nostra particular vinya del Senyor -en contradicció, en aquest cas, amb el fet que fou Verdaguer mateix qui demanà el pròleg al canonge, tot i saber molt bé que tractava amb un personatge a qui ell mateix en una carta havia dit: "Ací uns diuen que et desterren i altres que et fan bisbe; no sé què seria pitjor per tu"-. Fins i tot, Mistral, tot felicitant Verdaguer per Pàtria, no es va estar de referir-se al pròleg de Collell, a qui qualifica de "très vaillant" i al pròleg de "très sage" i d'excel·lent. Com assenyalà Josep Junyent i Rafart en el seu llibre sobre Collell, aquest escrit és datat deu dies després dels Jocs Florals de 1888, els de l'Exposició Universal de Barcelona. Junyent dedicà cinc pàgines amb notes a l'anàlisi i a la dissecció rigorosa d'aquest pròleg, que ara torna a la llum gràcies a aquesta edició de Pàtria. Verdaguer havia demanat al seu amic que posés al llibre "quatre mots calentonets de pàtria". Aquí els tenim, des d'aleshores. Que el lector actual, si pot ser desacomplexat, en destriï ell mateix el gra de la palla i n'extregui les conclusions pertinents, tant del que diu Jaume Collell com, també, del que Collell escriu sobre el conjunt de les accions del catalanisme d'aquells anys i de les de Verdaguer mateix, resumit amb aquestes paraules: "Veus aquí el que nosaltres entenem per fer pàtria". Ens podem preguntar per què ho feien, posats en pla especulatiu. És bo que ho preguntin els joves i, encara més, que ho preguntin en relació amb el que, en el mateix sentit i amb alguns altres procediments, fem ara. La resposta més recent és al llibre del professor Ulises Moulines Manifest nacionalista. Hi llegim, per exemple, que les situacions de "predomini d'una nació per damunt de les altres, tan freqüents en els Estats multinacionals, són situacions d'injustícia", i això és el que havien descobert Collell i Verdaguer i tota una generació amb ells. És la raó de fer pàtria.

LA SIGNIFICACIÓ

Cal remarcar que quan Verdaguer decideix aplegar poemes seus de diverses èpoques de la seva vida, des de quan tot just tenia vint anys fins als temps més immediats, en l'òrbita de Canigó, com diu Ricard Torrents, publicats i inèdits, tots ells sota el títol de Pàtria, és ben conscient del pas que fa i de la seva significació, malgrat que ho faci, com diu Ramon Pinyol, esperonat per Collell. Verdaguer havia participat en la presentació a Madrid (1885) de l'anomenat "Memorial de greuges" i amb la categoria formal de poeta nacional -fet que aleshores tenia tot el seu sentit-, atorgada a Ripoll, tot el que ell feia adquiria una transcendència que el poeta no podia ignorar. Sense arribar a l'esquematisme de dir que pàtria és a Canigó, allò que un romancer popular és a un poema culte, sí que és força comuna la idea, entre els estudiosos, que la miscel·lània fa de complement actual del sentiment de pàtria antiga que impregna el gran poema. Totes dues reivindicacions són, en el fons, la mateixa. Això no es pot silenciar ni, encara menys, tergiversar; com es fa quan algú tracta amb displicència o rebuig les anomenades actituds resistencialistes, les quals, justament, són per naturalesa reivindicatives. Igualment, el geni del poeta i la virtut de la poesia fan de les ruïnes -Cuixà, Canigó, Ripoll- un patrimoni vivent per al futur de la pàtria. Aquest és el destí exemplar dels poemes elegíacs que són la saba ascendent d'un poble, des d'Els dos campanars a les Elegies de Bierville.
Rellegint ara, doncs, els prodigis en poesia que el sentiment de pàtria procurà a Verdaguer, potser vindrà l'hora de reconèixer que allò que, d'ell, desmanegà el timó de la crítica literària coetània i posterior fou (no ho és encara?) l'entranyable gep de mossèn Cinto, una imatge d'escàs perfil real, com la de l'estàtua que li erigí Barcelona. Però era i és obligat que l'estudiós i fins i tot el superb col·lega vagin un bon tros més endins, cap a aquell clima de lectura on no hi valen tòpics ni es fa pastura, a costa del poeta, del sofriment del sacerdot; un drama del qual no s'hi val llepar se'n els dits i lloar-ne la magnífica prosa. Val més, em sembla, acostar-s'hi com Carles Riba, que, davant la commovedora despulla del poeta, el veu com "un que havia estat com nosaltres, inextricable nus de somnis, però genial en la seva qualitat humana".

SOMNI TEMPESTUÓS

Verdaguer, en efecte, anomenava Canigó, mentre el projectava, el seu "somni nou". Només així es pot abordar amb solvència, des del marge on se situa el lector, l'èpica de Verdaguer: el somni tempestuós de L'Atlàntida i el protagonisme de la força, i el seu somni, més seu de Canigó, a la recerca i cap al retrobament de la pàtria perduda, un somni més foll que l'altre. Així ho certifica Collell, emparant-se amb Sant Pau sobre Abraham quan proposa per als catalanistes i el catalanisme militant la divisa del que "espera contra tota esperança", i tot seguit qualifica de folla l'empresa de voler restaurar una literatura ben morta. Potser no caldria recordar que Carles Riba se serví dels mateixos mots (folla i empresa) al cap de gairebé setanta anys després i no cal dir que referint-se a la lluita per retornar el català a la seva "antiga categoria d'idioma de cultura". No dubto que en el sentiment de pàtria de Verdaguer (ben escatit per Cascuberta, Junyent, Torrents, Ferrés, Pinyol, etc.) hi ha, com una perla, la seva voluntat de perfecció, com a poeta i escriptor. Aquí rau la seva glòria.

Article publicat al diari “Avui” el 02/05/02 per Josep Palau i Fabre

Els poders de mossèn Cinto

Em sembla que, per tal de comprendre bé la figura de Verdaguer, cal partir de la base que ell, innocent i, en un cert sentit, primitiu, va descobrint, en etapes successives, els seus poders.
Potser el primer de tots és el de la virilitat. En la seva adolescència i durant la seva primera joventut, l'home, el mascle, se li fa del tot present. Però aviat desvia o anul·la en ell mateix aquest poder a causa de la seva fe. Potser a causa de la seva doble fe. Fe en l'Església i els seus preceptes i, per tant, en la castedat, i fe en la seva vocació de poeta. En imposar-se aquesta mena d'autocastració, com ho és, en tot home normal, l'abstinència sexual, el seu excés o sobrant d'energies es dirigeix vers la santedat -on resta invisible-, però també vers la poesia, on esdevé patent del tot. És manifest l'esforç físic que transllueixen alguns dels seus poemes. En això, com ja he assenyalat alguna vegada, hi veig una transposició involuntària de l'ofici del seu pare, picapedrer o constructor. Gràcies a aquest mimetisme heretat, Verdaguer colpeix, cisella, poleix una llengua dura i l'obliga a encaixar amb ella mateixa, fent que els escaires de les paraules es corresponguin, fent que la primitiva tosquedat desaparegui, obligant els mots a conviure.
Seguint la seva doble via -la religiosa i la poètica-, per a ell gairebé indestriables inicialment, Verdaguer s'ordena sacerdot i, segur de la seva vocació de poeta, que considera del tot innata i, per tant, indefugible, però que accepta amb joia i humilitat a la vegada com un do davallat del cel, escriu amb ímpetu i força els seus poemes. És un poeta predestinat. Però potser és a causa de la mateixa humilitat amb la qual accepta el seu do que la seva veu es bifurca: altisonant, altívola, èpica per una banda, puix que encarna el verb d'un poble que, encara que sotmès, no renuncia a la seva identitat ni a la seva supervivència, i humil i femenina per l'altra banda, com cap més n'ha existit ni n'existirà en la poesia catalana.
En haver subjugat el mascle que hi havia inicialment en ell, el mascle apareix, abassegador, en la seva veu, però també hi apareix la verge o la donzella que ell ha respectat, fins que el seu accent esdevé, a voltes, de verge o de donzella.
Potser el desplegament d'aquesta dualitat assenyala el moment àlgid de la seva personalitat; assenyala, en tot cas, la seva fe cristiana triomfant i la seva fe, també triomfant, en ell mateix. La fe en els poders que li confereix l'Església no pot ser mai orgullosa, fóra pecat. Però la fe que inspiren les seves paraules de poeta, a causa de l'eco que provoquen en el poble, en la gent, és gairebé impossible que no l'embriagués en un moment o altre, que no li conferís un sentiment interior de puixança. Puixança no és orgull, però pot semblar-ho.
Ni una fe ni l'altra no podran ser mai abatudes, però en ser ell combatut, perseguit, vilipendiat, haurà d'esmerçar una gran part de la seva energia, de la seva puixança, a consolidar les muralles interiors. Per a obtenir-ho li cal una fe redoblada en ell mateix, i aquesta fe l'obliga a adonar-se que ell sempre ha tingut poders, encara que alguns no els hagi exercit. Ell sap que té poders: el de la paraula i el de l'eucaristia que, al cap i a la fi, per a un autèntic creient és un poder immens: el de fer davallar Déu a les seves mans amb la seva paraula. El poder de l'exorcisme, el d'aconseguir el dimoni dels cossos posseïts, no n'és sinó una conseqüència lògica, un corol·lari. Aquest poder l'Església l'havia reconegut i administrat des de l'Edat Mitjana, i ell és un poeta ancestral, amb forces ancestrals. És aquí on crec que l'esforç sobrehumà que li cal per resistir els embats exteriors fa que el seu do poètic sofreixi una metamorfosi inesperada. La seva poesia, la seva gran poesia, passarà a la prosa -En defensa pròpia- i els seus últims versos quedaran desposseïts, es banalitzaran. L'Església li retira els poders atorgats. Només li queda el poder de creure en ell mateix, interiorment. Acaba del tot desposseït, sol. Aquesta és, al meu entendre, la grandesa i la servitud del gran Verdaguer, víctima nostra.
L'ètica ha pres la davantera a l'estètica, s'hi sobreposa.
I em pregunto, des de fa temps, sense trobar-hi la resposta adequada, si aquesta banalització final de la seva poesia és voluntària o és involuntària, si és consentida o provocada. Si, per acomplir un acte d'humilitat total, no renuncia també als seus poders de poeta, com si s'haguessin originat en el mal. Recordem aquella invocació que trobem en L'Atlàntida: "Senyor de les venjances, doneu alè a mon càntic".
Ell acaba assumint el franciscanisme més radical i, per tant, el Déu de la caritat i del perdó.
Però hi ha un altre punt que tampoc no sabrem mai: allò que se li pogué dir o donar a entendre a través del secret de la confessió o, fins i tot, fora de la confessió, però dit per un superior jeràrquic. N'hi hauria prou, per a un home que posa l'ètica per damunt de l'estètica, que li haguessin insinuat que la satisfacció que li produïa l'èxit de la seva poesia era un possible pecat de vanitat perquè mossèn Cinto s'autoanalitzés i es castrés per aquesta banda...
Hi ha dos punts, en el meu esquema, que he donat per bons però que requereixen una breu explicació. El de la castedat és el primer. Avui, l'Església mateixa ha anat a parar tan lluny d'on era a finals del segle XIX i durant la primera meitat del XX, que pot semblar exagerat parlar en els termes que ho faig. La meva convicció és, en aquest punt, que Verdaguer arribà a una autodisciplina tan estricta que s'autoimmunitzà a partir d'un cert moment.
M'he preguntat, a vegades, si en les seves sessions d'exorcisme, per treure el dimoni dels cossos dels posseïts -i de les posseïdes-, no s'hi podia haver infiltrat -per voluntat del pacient o comandat des de fora-, alguna persona amb l'ànim de fer-lo caure en la temptació. És evident que les contorsions d'una dona posseïda poden esdevenir molt provocatives. La meva convicció és que, si provocació (voluntària o involuntària) hi hagué, mossèn Cinto en sortí indemne, intocat. Un cas així és excepcional i acostuma a ser vist com una anomalia per la societat. S'acostuma a considerar que si, en lloc de la seva integritat, Verdaguer hagués obrat com haurien obrat la majoria dels homes en el seu cas, ell potser hauria estat més normal i no hauria caigut en altres excessos puritans. Per exemple, la seva exigència envers el marquès de Comillas, instant-lo a fer més i més caritat, i encara més. "És més fàcil que una corda (un camell, segons l'antiga versió) passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri en el regne del cel". Aquesta sentència evangèlica, que mossèn Cinto sembla haver pres al peu de la lletra, pot engendrar un malestar intolerable en la societat, com probablement s'esdevingué.
L'altre punt que també he donat per consensuat és que, si bé mossèn Cinto representa l'acompliment i la maduresa de la Renaixença, ell parteix d'alguns postulats i d'algunes vivències més pròpies encara de la Decadència. I durant aquesta, i durant els primers temps de la Renaixença, el principal valor humà era el sentiment. Les seqüeles del Romanticisme havien exacerbat aquest valor. No es pensava en termes crítics, es pensava en termes de sentiment. La gent volia ser fustigada o complaguda en alguna dimensió del seu cor. És imposcomprendre Verdaguer sense acceptar aquesta premissa.
"Lo cant de les absoltes
comencen a entonar;
lo primer vers que entonen
del cel sembla baixar,
lo segon vers que canten
se posen a plorar.
Lo mestre de la cobla
los aconhorta en va,
les fonts ja són rieres
i les rieres mar".
Per a Verdaguer, el cor té la primacia. I, en això, sintonitza amb el poble i el poble sintonitza amb ell. Totes les raons esdevenen secundàries al costat de la raó del cor.
També ens hem allunyat d'aquesta concepció, fins el punt que podem considerar-la decadent. Però alerta! Ramon Llull, que fa funcionar la seva raó per camins molt estrictes quan li convé -en les seves Arts- també és un home que coneix el plor i no el repudia, al contrari, el considera una pluja interior benefactora i necessària. Som nosaltres qui ens hem allunyat d'aquesta humanitat que, ves per on, uneix Llull i Verdaguer a través dels segles. "Mon cor está casa d'amors / e mos ulls fontanes de plors".
De fet, hi ha en mossèn Cinto una fam d'absolut que, si bé intel·lectivament se satisfà a través de la seva fe (Déu, Jesucrist, la Immaculada Concepció, l'Eucaristia), en el pla sensible es tradueix per l'obediència absoluta al vot de castedat i per l'adscripció absoluta a la dita evangèlica sobre la pobresa. Aquesta fam d'absolut, maridada a un valor que sembla ser-ne el més antagònic, que és el de la humilitat, va donar un resultat calamitós, catastròfic. Era massa. La societat no tolera aquests extrems.
La seva fam d'absolut, sempre latent, la veig reflectida com enlloc en el poema Pobresa. És una síntesi colpidora. Verdaguer no ens hi amaga res, ni tan sols que ha estat un poeta molt ambiciós: "Tot ho he perdut. Lo nom i la riquesa, / les corones de llor que he somniat, / me diu germà la rònega pobresa, / s'avergonyeix de mi la vanitat. // Tirí per la finestra ma fortuna / veient millor fortuna esdevenir; / quan llençava les coses d'una a una, / les ales me sentia alleugerir. // Me vinguí amb la pobresa la bonança; / perdent los béns, també en perdia el jou; / si de res jo sentia la recança / me deia Déu: "De mi no en tindràs prou?"
Tràgica fam d'absolut. I és que en les tragèdies teatrals -Romeu i Julieta, Otel·lo, entre d'altres exemples-, sempre hi veiem dues parts confrontades, una descàrrega elèctrica produïda per dos pols oposats, i a Verdaguer el veiem sol, no veiem la força antagònica perquè és invisible. Els seus enemics en la terra són comparses. La part invisible és Déu, l'absolut encarnat en la seva fe, i ell defuig la teatralitat, l'amaga tant com pot dintre seu, fa la tragèdia aparentment invisible. Però és tragèdia.
Per al poble, Verdaguer sempre fou mossèn Cinto, un nom pròxim, quotidià, com si fos un membre de la família. I, de fet, ell agermanava la gran família catalana de l'època.
Hauríem de retrobar aquest Verdaguer i restituir-lo en el seu lloc. Potser així ens retrobaríem nosaltres una mica més units.

Article publicat al diari “Avui” el 14/04/02 per Jordi Capdevila

Narcís Garolera publica una edició crítica de L'Atlàntida

Es tracta d'una edició molt necessària i que encaixa perfectament en l'Any Verdaguer, ja que, tot i ser l'obra cabdal del poeta de Folgueroles, no es troba actualment en els circuits normals de les llibreries. L'edició de Selecta dels anys 50 només es pot trobar a llibreries de vell i la de la MOLC, d'Edicions 62, tampoc no és a l'abast, ja que la majoria d'exemplars es distribueixen per subscripció. A més, l'edició de Garolera és "crítica", però a un nivell suficient per poder interessar a la vegada els estudiosos de Verdaguer i els lectors del carrer.
Garolera afegeix que L'Atlàntida representa per a Verdaguer l'obra "de la seva vida". Entre altres raons, perquè la va començar a escriure de ben jove, tal com ho testimonia una primera versió en què surt la idea de l'obra titulada L'Atlàntida enfonsada o l'Espanya naixent de ses ruïnes (1868). Aquesta obra la va escriure definitivament al tornar d'un dels seus viatges a Cuba (1875-76). La va acabar travessant l'Atlàntic i, en arribar a Barcelona, va haver de ser tractat mèdicament de maldecaps i anèmia, atribuïts a l'esforç per acabar el llibre. Un llibre que "és el fonament del que vindrà després", fet "amb molt esforç, amb versos alexandrins". Segons Garolera, amb L'Atlàntida, Verdaguer pretén fer un gran poema èpic i ho aconsegueix, ja que "és el gran poema en català que estava per fer".
Aquesta edició de L'Atlàntida, que publica Quaderns Crema, s'inicia amb una introducció filològica en què Garolera ressalta la "modèlica edició crítica de l'obra a cura d'Eduard Junyent i Martí de Riquer", publicada el 1946. Tant és així, que el mateix Garolera destaca que la present edició "és simplement una edició complementària de la de Junyent-Riquer". A més, agraeix l'aportació del lingüista Joan Solà.
A l'hora d'establir el text, Garolera es basa "en totes les edicions fetes en vida de Verdaguer". És a dir, les que va poder revisar ell mateix, encara que predominen les edicions del 1886, 1897 i 1902. És important per Garolera un exemplar únic de l'edició del 1878, en què hi ha correccions manuscrites que eren les esmenes fetes pel mateix Verdaguer. També considera interessants les variants establertes en l'edició del 1886.
El resultat final, segons Garolera, és una versió de l'obra a l'abast de tothom, que és el que s'ha de pretendre si es vol universalitzar la figura de Verdaguer. Una figura que ha arribat a tot Europa gràcies precisament a L'Atlàntida, que ha estat traduïda a totes les llengües cultes, menys l'anglès. Tanmateix, Garolera explica que ha trobat una introducció i una conclusió de L'Atlàntida en anglès per a una edició que no es va acabar de fer mai.
Narcís Garolera treballa ara en els últims retocs del llibre Del Canigó a l'Aneto, que recull els Quaderns de Verdaguer en les seves excursions pels Pirineus de Catalunya i Andorra i les impressions que el professor suís Curt Wittlin treu d'aquestes mateixes excursions. El llibre, que editarà Pagès, està il·lustrat amb dibuixos del mateix Verdaguer.

Un vigatà contra l'Escola de Vic

La sala d'actes del Palau Moja, al costat de la capella del marquès de Comillas on Verdaguer celebrava missa diària, va ser escenari de la presentació dels divuit llibres previstos de moment per commemorar l'Any Verdaguer. En l'acte hi havia de participar el vigatà Narcís Garolera, l'autor que ha preparat quatre d'aquests llibres, dos dels quals són èxits editorials. Garolera, però, no hi va ser perquè, casualment, aquell mateix dia presentava els seus llibres sobre Verdaguer a l'Ateneu Barcelonès.
El comissari de l'Any Verdaguer, Víctor Batallé, confessava que havia fet el que havia pogut per reunir tothom que feia aportacions sobre Verdaguer, però que, lògicament, "Garolera no hi seria present". I és que altres autors que presentaven llibres en el mateix acte formen part del que es coneix com l'Escola de Vic, que oficialment rep el nom de Societat Verdaguer i Eumo Editorial (OCESV) i que des de fa anys prepara l'Obra Completa de Verdaguer, amb més de quaranta volums previstos.
"L'Escola de Vic em va excloure", confessa a l'AVUI un dolgut Narcís Garolera, que no entén els pals a les rodes que li han posat per pretendre divulgar l'obra de Verdaguer, especialment amb crítiques despectives a algunes de les aportacions que ha fet. "Jo considero que han encarrilat bé l'edició de l'Obra completa", que és molt erudita. "La idea és plausible, però jo crec que és més efectiu fer edicions de les obres de Verdaguer per a tothom, amb garantia, que no pas posar a l'abast del públic tesis doctorals molt erudites".
Des que el van excloure de l'Escola, Narcís Garolera investiga de valent: "He publicat aquest any edicions crítiques d'obres clau com En defensa pròpia, Pàtria i L'Atlàntida. I ells només saben dir que els faig la punyeta. Em sento exclòs i he decidit treballar pel meu compte".
De moment Garolera duu avantatge, avalat per l'èxit de vendes d'En defensa pròpia i Pàtria. L'Escola de Vic, amb uns quants anys de funcionament, ha tret només tres llibres. I els que surten aquest any, les edicions crítiques de L'Atlàntida, de Pere Farrés, que es publicarà a l'octubre, i de Pàtria, de Ramon Pinyol, que sortirà el mes que ve, ja van a remolc de les edicions de Garolera.

Article publicat al diari “Avui” el 14/04/02 per Jordi Capdevila

Verdaguer, de moda

“Verdaguer ven molt”. Aquesta afirmació la va fer Isidor Cònsul en l'acte de presentació de totes les novetats de l'Any Verdaguer: de moment, divuit nous volums que o bé són una reedició crítica dels seus llibres o bé parlen de la seva obra i figura. L'afirmació de Cònsul té valor doble ja que és especialista en Verdaguer i ha preparat tres dels llibres que surten a la venda. A més, és editor de Proa, una de les editorials que treu més llibres verdaguerians aquest any.
Però ha estat l'editorial Tusquets la primera que ha començat a assaborir la moda de l'Any Verdaguer. Aquest segell va decidir al gener obrir una col·lecció en català amb En defensa pròpia, que incloïa sis articles inèdits del poeta. En només tres mesos s'han venut 7.000 exemplars del volum i està en les llistes de llibres d'assaig més venuts. Tusquets treu una quarta edició aquesta setmana perquè es pugui trobar per Sant Jordi.
Ara també acaba de sortir la tercera edició de Totes les rondalles (Proa), preparada per Andreu Bosch i Rodoreda, un llibre que aplega les rondalles, llegendes, anècdotes i exemples morals, alguns d'ells inèdits. I també s'ha fet la segona edició de Pàtria (Edicions del 1984), preparada per Narcís Garolera.
El bon ritme de venda dels llibres del poeta fa que Víctor Batallé, comissari de l'Any Verdaguer, cregui que ja s'ha acomplert un dels objectius de l'efemèride, el de "separar la persona de l'obra". Batallé també creu que l'edició i èxit de les seves obres augmentarà en haver-hi més oferta al mercat, i destaca també la inclusió de Verdaguer en els programes d'activitats escolars.
Una rèmora de l'Any Verdaguer és l'ombra gegantina que li està fent l'Any Gaudí. Però tampoc això no sembla preocupar ja que la commemoració gaudiniana està superant amb escreix totes les previsions.

18 NOVETATS EN MIG ANY

A LA VENDA

En defensa pròpia (Tusquets), en versió de Narcís Garolera. Document periodístic cabdal en què Verdaguer es defensa d'unes acusacions desproporcionades. Va sortir el gener passat i va per la quarta edició.
Pàtria (Edicions del 1984). Edició crítica de Narcís Garolera. Reproducció del text de la primera edició del llibre, única publicada en vida de Verdaguer. Va sortir a la venda el febrer passat i se n'ha fet la segona edició.
Petita història de Jacint Verdaguer (Editorial Mediterrània), de M. Carme Rosés, amb il·lustracions de Pilarín Bayés. Recorregut per la vida de Verdaguer adreçat a nens i nenes. Tercera edició el febrer passat.
Canigó (Proa). Adaptació d'Artur Martorell amb il·lustracions de Carme Peris per a infants. N'ha sortit la quarta reimpressió al març.
Els bordons de l'arpa (Proa). Antologia de Verdaguer a cura d'Isidor Cònsul amb objectiu divulgador. La tercera edició es farà després del Dia del Llibre.
Verdaguer. Vida, passió i mort, de Joan Castellar-Gassol (Edicions de 1984). Biografia divulgativa del poeta a l'abast del gran públic. Va sortir el febrer d'aquest any.
L'Atlàntida (Quaderns Crema). Versió crítica de Narcís Garolera a partir de les edicions en vida de Verdaguer. Acaba de sortir.
Verdaguerianes (Dínsic Publicacions Musicals). Música de Francesc Vila. Quadern de textos amb lectura musical de tres composicions del poeta: Sobre el pit, Entre lliris i Cançó de rossinyol. Publicat el febrer passat.

A PUNT DE SORTIR

Sant Francesc (Eumo Editorial). Edició crítica a cura d'Isidor Cònsul. Acull Sant Francesc s'hi moria (1869-1874), els romancets de Salteri franciscà (1882) i els Poemes (1895), on Verdaguer va interioritzar les essències del franciscanisme. Sortirà al maig.
Jacint Verdaguer / Joan Maragall. Joc de miralls. (Enciclopèdia Catalana / Diputació de Barcelona). Selecció de textos poètics feta per Isidor Cònsul on els dos autors tenen visions paral·leles. A la venda al maig.
Jacint Verdaguer, l'home que creava noms (Eumo editorial), de M. Carme Bernal i Carme Rubio. Biografia il·lustrada adreçada a infants de 8 a 12 anys. Sortirà el mes vinent.
De Canigó a l'Aneto (Pagès Editors), amb acotacions de Curt Wittlin, gravats de Gustave Doré i revisió de Narcís Garolera. Recull dels Quaderns de Verdaguer en les seves excursions pels Pirineus.
El meu Verdaguer (La Campana), de Josep Maria de Sagarra. Reecidió de l'obra que Sagarra va escriure sobre Verdaguer. Sortirà al voltant de l'estiu.
Antologia (Barcanova), a cura de Joan Vilamala. Tria de 43 poemes dirigits al públic jove. Sortirà al setembre.
L'Atlàntida (Eumo Editorial). Edició crítica de Pere Farrés. Es basa en dos manuscrits acabats de l'obra i de totes les edicions publicades en vida del poeta. Sortirà a l'octubre.
Pàtria (Eumo Editorial). Versió crítica feta per Ramon Pinyol que conforma un repertori complet de la poesia civil de Verdaguer. Sortirà el mes vinent dins de l'Obra Completa.
Canigó (Proa). Edició de Llorenç Soldevila. Un llibre pensat per facilitar la lectura als escolars i al públic en general. Apareixerà al juny.
Totes les rondalles (Proa). Edició divulgativa dels textos rondallístics de Verdaguer a cura d'Andreu Bosch i Rodoreda. Sortirà aquest mes.

Article publicat a “La Vanguardia” el 11/04/2002 per Rosa Maria Piñol

Verdaguer para todos los gustos

"Verdaguer vende mucho", confirmaba ayer el crítico y editor Isidor Cònsul durante la presentación, en el marco del año Verdaguer, de una veintena de novedades editoriales sobre el poeta. Cònsul, autor de algunas de estas nuevas aportaciones, subrayó el éxito de Totes les rondalles, cuya tercera edición está a punto de aparecer, mientras Proa ya prepara una cuarta. Otro ejemplo: la edición de los artículos En defensa pròpia, realizada por Narcís Garolera para Tusquets, que lleva dos meses en la lista de libros más vendidos. El aniversario de la muerte del poeta ha propiciado ensayos, antologías, biografías. He aquí una muestra de lo publicado desde el 2001 y de los libros más inminentes.
POESÍA PATRIÓTICA. En el volumen Pàtria Verdaguer hizo una autoantología de su mejor poesía civil. En mayo aparecerá la edición crítica de esta obra realizada por Ramon Pinyol e incluida en la Obra completa que edita Eumo. Por su parte, Narcís Garolera publicó en febrero otra edición de Pàtria incorporando el prólogo que Jaume Collell escribió para la primera edición del libro.
POEMA ÉPICO. L'Atlàntida, el majestuoso poema épico de Verdaguer, llega en dos versiones simultáneas y críticas, ambas basadas en la edición de 1886. Narcís Garolera acaba de publicar la suya en Quaderns Crema, sello para el cual ya editó Canigó (1995). El próximo octubre Pere Farrés verá publicada su edición crítica dentro de la Obra completa de Eumo. Este autor promete para el 2003 la edición crítica del poema L'Atlàntida enfonsada, texto que dio origen a la memorable obra verdagueriana.
FRANCISCANISMO. Los poemas reunidos en el libro Sant Francesc fueron escritos a lo largo de más de media vida del poeta. "Por eso permiten seguirlo a través de tres etapas de su producción estética", dice Isidor Cònsul, autor de la edición crítica publicada hace un año dentro de la Obra completa de Eumo. Los poemas iniciales, de 1869, son románticos, los romancillos de 1882 muestran una militancia apologética al servicio de la Iglesia, y los más tardíos, de 1895, reflejan ya las angustias de su tragedia."
ACUSADO Y AMONESTADO. Los artículos periodísticos que escribió Verdaguer en la prensa progresista para defenderse de quienes le acusaban de malversar fondos y realizar exorcismos se titularon genéricamente En defensa pròpia. Tusquets los ha publicado en edición de Narcís Garolera, que ha incorporado seis textos inéditos.
RONDALLES. Andreu Bosch realizó en 1996 una edición divulgativa de Totes les rondalles de Verdaguer. Ahora Proa publica la tercera edición de esta obra, que clasifica los textos en cuatro apartados: "rondalles"; leyendas; chistes, anécdotas y ejemplos morales; tradiciones.
JUEGO DE ESPEJOS. Por encargo de la Diputación de Barcelona, Isidor Cònsul ha realizado una antología en paralelo, Jacint Verdaguer/ Joan Maragall. Joc de miralls, que evidencia las afinidades de dos poetas que durante una década coxistieron en la escena literaria. Un ejemplo de las coincidencias de dos autores por otra parte de estéticas diversas: la "Oda a Barcelona de Verdaguer se corresponde con la Oda nova a Barcelona de Maragall. Cònsul se ha encargado de preparar la antología verdagueriana Els bordons de l'arpa , ideada como obra divulgativa.
EL VERDAGUER DE SAGARRA. Edicions de La Campana proyecta publicar antes del verano la reedición de El meu Verdaguer, la obra que Josep Maria de Sagarra escribió sobre el poeta de Folgueroles. Joan de Sagarra, hijo del autor, participa en la preparación de este volumen. Por otra parte, Joan Castellar-Gassol ha publicado una biografía divulgativa de Verdaguer, que se completa con un conjunto de cuentos poco conocidos del poeta.
PARA NIÑOS. Para demostrar que Verdaguer sí puede ser leído por los niños, Carme Bernal y Carme Rubio han preparado la biografía L'home que creava mons , que saldrá en mayo. Editorial Mediterrània ha reeditado Petita història de Jacint Verdaguer, cuaderno infantil con texto de Carme Rosés y dibujos de Pilarín Bayés. Llorenç Soldevila edita un Canigó para escolares y Joan Vilamala prepara una antología para jóvenes que editará Barcanova en septiembre.

Article publicat al diari “Avui” el 28/03/02 per Gerard Horta

Verdaguer i els espiritistes

L'arribada del 2002 ha acollit l'edició de Sant Francesc, la qual abraça una part de l'àmplia recerca d'Isidor Cònsul sobre Jacint Verdaguer, i l'edició d'En defensa pròpia a cura de Narcís Garolera, que n'ha fet la presentació. D'aquest aplec se'n coneixia l'edició de Lluïsa Plans i, òbviament, diverses reedicions, entre d'altres, que en féu Ilustració Catalana (amb la ela sense geminar) el 1898, el 1911 o 1912 i el 1930, les quals seguiren l'edició inicial de L'Avenç del 1895.
Verdaguer fou reprovat per practicar exorcismes i de mantenir contactes amb visionaris. I també fou acusat, no podia ser d'una altra manera, de fer costat als espiritistes. Sobre aquesta acusació continuem esperant que es publiquin per escrit les afirmacions exactes que s'efectuaren (què, qui, com, quan) i que el barrejaren amb els membres d'aquest moviment, arrelat profundament entre les classes subalternes dels Països Catalans a l'últim terç del segle XIX i els primers 39 anys del segle XX (i que comprengué també la presència d'algunes persones de classe mitjana i alta que possibilitaren en termes financers la traducció, escriptura, edició i distribució dels textos). Ha estat un altre magnífic poeta, l'Enric Casasses, qui ens ha facilitat els textos aplegats dins l'Epistolari de Jacint Verdaguer (vol. IX, pàg. 178-182; a cura de J.M. Casacuberta i J. Torrent, 1986) en què hom llegeix la correspondència mantinguda entre Verdaguer i un dels capdavanters de la barcelonina Revista de Estudios Psicológicos, Josep C. Fernández.
Abans de continuar, i en vista de l'absolut silenciament mediàtic i historiogràfic d'un moviment social de l'abast de l'espiritisme català, vinculat indissolublement amb l'anarquisme, val la pena situar el lector per recordar-li que els espiritistes que donen suport a Verdaguer en el seu conflicte amb la jerarquia catòlica i l'establishment són els mateixos que el 1888, en el marc del Primer Congrés Espiritista Internacional celebrat a Barcelona, amb delegacions d'una bona part d'Europa i l'Amèrica del Sud, advoquen en les resolucions finals de les trobades per qüestions tan terrenals com la igualtat entre gèneres i l'alliberament de la dona; l'ensenyament laic per transformar la societat des de la caritat, la raó, la justícia i el dret; l'assumpció de l'espiritisme com a ciència positiva, psicològica i social (és a dir, reivindiquen el mètode empíric com a mitjà de coneixement amb vista a demostrar la pertinència d'integrar la raó i la fe, seguint la tradició quàquera i la més llunyana del gnosticisme dels inicis del cristianisme); la necessitat de la reforma penitenciària de cara a la integració social dels presos; el rebuig frontal de la indústria militar; "una revolució social, política i cultural que ha de partir de l'interior de l'individu, pel cooperativisme com a manera d'organitzar la producció econòmica i l'associacionisme i les societats de socors per afavorir el benestar material i moral col·lectius"; l'abolició completa de l'esclavatge al conjunt del planeta; la supressió gradual de les fronteres polítiques i el desarmament gradual dels exèrcits permanents mitjançant la utilització de la paraula i la premsa (bé, aquella premsa no és la d'ara, és clar); la secularització dels cementiris; l'establiment d'un registre civil de naixement únic i obligatori; el matrimoni civil; la prohibició de la pena de mort i les cadenes perpètues; el cosmopolitisme com a principi que regeixi les relacions socials; la comunió universal i la solidaritat entre els éssers; la interpretació de l'espiritisme en qualitat de "religió laica, antiautoritària, igualitarista i socialitzadora de l'ideal superior de bé col·lectiu"... Fins i tot s'hi aprova el projecte d'estatuts per crear l'Associació Internacional per l'Arbitratge i la Pau per prevenir i resoldre els conflictes entre els pobles. Cal continuar?
Suposo que ara molts lectors entendran el perquè de les acusacions sobre Verdaguer. No cal ser gaire espavilat per reconèixer que la immensa majoria de sistemes de pensament i moviments socioreligiosos epigrafiats sota el terme d'heterodòxies són estigmatitzats a causa del seu rebuig frontal del catolicisme i de la imposició de la propietat privada. Hi trobem l'energia motriu pròpia de corrents racionalitzadors i modernitzadors des d'una avantguarda que, si tenim en compte l'assumpció espiritista del 1888 i l'estat de les coses al cap de més d'un segle, hauria de fer avergonyir els qui es presenten públicament com els representants de la ciutadania.
Maurice Lachâtre (Issondum, 1814-París, 1900) és un escriptor (Histoire des Papes, publicada el 1843 en deu volums i destruïda el 1869 per manament judicial, La Republique Démocratique et Sociale, publicada el 1849, i el Noveau Dictionaire Française Illustré, 1865-1870, una enciclopèdia considerada la més àmplia del seu temps) i filòleg que s'estableix a París com a editor. El 1855 és multat i condemnat a un any de presó per publicar Les mystères de Peuple, d'Eugène Sué; l'any següent el tornen a condemnar a cinc anys de presó per publicar el Dictionaire Française Illustré. Lachâtre eludeix l'acció de la llei i fuig a Barcelona, on s'estableix com a llibreter (no retorna a París fins al 1871 per l'aixecament de La Comuna, i s'hi queda definitivament en ser amnistiat).
A Barcelona, Lachâtre hi coneix José María de Fernández Colavida (Tortosa, 1819- Barcelona, 1888), pioner de l'espiritisme a la península Ibèrica. Fernández fa la carrera de notari, si bé no n'exerceix; forma part en qualitat de membre honorari de diverses acadèmies científiques europees i funda la Sociedad Amigos de los Pobres i la Sociedad de Socorros Mutuos. Igual que el sistematitzador de la pràctica espiritista contemporània, el vertiginós Léon Hippolyte Denizart Rivail (1804-1896), conegut per Allan Kardec (filòleg que escrigué llibres sobre gramàtica francesa i teoria d'aritmètica refrendats per l'acadèmia com a material obligatori per a escoles i universitats, deixeble de J.E. Pestalozzi [1746 1827], que fou al seu torn un pedagog reconegut internacionalment com a creador de l'escola activa o escola moderna influït per les idees de Rousseau -arran d'això fou empresonat el 1766-, i que refusà d'ocupar càrrecs públics a fi de treballar en la docència i continuar investigant des de la pràctica pedagògica -pedagogs com ara Fichte, Herbert, Fröbel i Cappeni n'esdevingueren deixebles-), igual que Kardec, doncs, Fernández estudia el magnetisme i esdevé un dels primers investigadors moderns a experimentar sobre les pràctiques de regressió de la memòria, en companyia de la seva dona, Ana Campos, que més endavant practica la mediumnitat. Fernández coneix l'obra de Kardec el 1857, a continuació hi entaula correspondència, el tradueix al castellà (fins als anys 1863 o 1864 no apareix la traducció castellana del Livre des Esprits de Kardec, obra cabdal de l'espiritisme, elaborada per Fernández mateix, molt i molt probablement una edició clandestina de la Imprenta Espiritista de Barcelona, la primera espiritista a l'Estat espanyol), comença a escriure i, amb el pas dels anys, va publicant diversos llibres espiritistes d'autors catalans, francesos i belgues.
La coincidència entre Fernández i Lachâtre a la fi dels anys cinquanta els du a fer diverses comandes de publicacions espiritistes franceses fins que el 1861, amb la intenció de regularitzar-ne la distribució atès el gran creixement de la demanda, encarreguen una partida de 300 llibres, fullets i periòdics a la Revue Spirite parisenca. La partida és intervinguda a la duana de la frontera administrativa franco-espanyola, els funcionaris de la qual, complint les severes disposicions imperants, n'adverteixen la diòcesi. La magnitud de la comanda desferma la ira del bisbe de Barcelona, Antoni Palau i Térmens (Valls, 1806-Barcelona, 1862), el qual, amb el suport del poder polític i militar (el capità general de l'exèrcit espanyol amb jurisdicció a Catalunya, l'intendent civil de la província de Barcelona, el director de l'administració pública i un ministre del regne), organitza la incineració dels llibres, l'últim acte de fe de l'església catòlica a l'Estat espanyol, que té lloc el 9 de setembre del 1861 a la Ciutadella de Barcelona. El bisbe Palau afirma llavors que "la Iglesia católica es universal, y siendo estos libros contrarios a la fe católica, el go-bierno no puede consentir que vayan a pervertir la moral y la religión de otros países".
Ja fa uns quants anys, però, que els textos d'Allan Kardec arriben al port barceloní amagats dins les bodegues d'un vaixell anomenat Le Monarch, capitanejat pel valencià Ramon Lagier Pomares (nascut a Alacant i mort a Elx), el qual, junt amb Fernández Colavida i Lachâtre, n'organitza la distribució primerenca per Catalunya, el País Valencià i més endavant per les Illes. Al seu vaixell Lagier oculta i divulga la bibliografia espiritista, i hi amaga un bon nombre de fugitius del règim. En abandonar la marina es casa amb una pagesa valenciana i compra una granja que transforma en escola popular, on s'imparteixen classes d'aritmètica, geografia, astronomia i espiritisme. A Elx, hi funda el Centro de Estudios Psicológicos, i escriu en diverses revistes espiritistes.
És al juny del 1869 que es funda, sota la direcció de José María de Fernández Colavida, la Revista Espiritista. Diario de Estudios Psicológicos a Barcelona, òrgan de la Sociedad Barcelonesa Propagadora del Espiritismo. A partir del 1888 la dirigeix Antoni de Torres Solanot, i, després de la direcció de Josep C. Fernández, a partir del 1897 se n'ocupa Manuel Navarro Murillo. La redacció era al carrer de la Palma de Sant Just, núm. 9, i junt amb La Luz del Porvenir, és la revista espiritista catalana més coneguda arreu del món, ja que al llarg d'una pila de dècades aquesta fou la publicació de referència de l'espiritisme català i l'espanyol. A mitjan dècada dels setanta, el seu nom esdevé Revista de Estudios Psicológicos.

Relacions epistolars

El context és veritablement apassionant i els referents espiritistes, sens dubte, no responen precisament a l'acció d'uns desequilibrats (de la dèria psicopatologitzadora de Delfí Abella respecte a Verdaguer en tractarem en un proper article, si hi ha ocasió): els continguts que hi estan implícits van molt més enllà del mer qüestionament del monopoli eclesiàstic del camp de la mística. El que hi ha en joc és un model radicalment distint de relacionar-se amb el sagrat, és a dir, un model altre d'organitzar les relacions socials.
Així doncs, ens plantem al novembre del 1895, en què el director de la Revista de Estudios Psicológicos, Josep C. Fernández, hi publica un text titulat El asunto Verdaguer: "El dictamen médico, firmado por alienistas de tanto valer como los doctores Giné, Rodríguez Méndez y Galcerán y por el catedrático de Medicina legal doctor Valentí, ha venido á dar al traste con las maquinaciones de los que pretenden arrojar la nota de loco sobre la genial cabeza del poeta catalán [Verdaguer]. Inmensa ha sido nuestra sorpresa cuando hemos leído que uno de los cargos que se hacen á Mosén Verdaguer es haber 'practicado el espiritismo'... Declaramos categóricamente que jamás Mosén Jacinto Verdaguer ha tomado parte en nuestras reuniones, ni manifestado directa ni indirectamente su simpatía a nuestras doctrinas, ni hay un solo espiritista en Barcelona que le conozca como correligionario nuestro. Y en cuanto a los periódicos que han hablado del asunto, suponiendo que es una prueba de locura el admitir la realidad de los fenómenos espiritistas, tómense la molestia de leer El espiritismo, por el padre Franco; El satanismo, por Manterola; los folletos de Salvá y Sardany [...]".

COMUNICACIÓ AMB EL MÉS ENLLÀ


Segons els textos d'aquests personatges catòlics, la viabilitat de la comunicació amb els esperits dels difunts és completament real, hi addueixen, però, que la comunicació s'estableix amb forces demoníaques (els espiritistes, al seu torn, els repliquen que en tot cas es pot tractar, en determinades ocasions, d'esperits de "baix grau evolutiu", lligats al "baix astral"). Entorn de la polèmica sobre si als nostres dies el Vaticà manté o no en plantilla uns quants exorcistes, bé, d'això ens n'haurien d'informar!
Verdaguer respon immediatament a Josep C. Fernández, el 30 de novembre del 1895: "Molt respectable Sr.: Gracies mil per la correspondencia y valenta defensa que fa V. de mi, en la Revista de Estudios Psicológicos, vindicantme del carrech que m fan d haver practicat l'espiritisme.
"Mon estimadíssim Jesus á qui enmanlleva V. L preciós lema «Benaventurats los que patexen persecució perqué d ells es lo regne del cel», li pague á V. Ab aquexa eterna paga que desitjo per tothom, fins per mos perseguidors.
"Disposi V. D aquest inutil sacerdot, agrahit s. S.".
Al cap de nou dies, el 9 de desembre, Josep C. Fernández envia una altra missiva a Verdaguer: "Muy Sr. Mio y Rdo. Capellán: Me complazco en acusarle recibo de su grata carta de fecha 30 del próximo pasado mes, la que me ha servido de inmensa satisfacción, si bien creo que no valia la pena de que V. Se molestase en darnos las gracias, primero, porque el cumplimiento de un deber no merece gratitud, y segundo, porque la 'Revista' que dirijo y administro es muy débil eco para poder por sí sola restituir las cosas al lugar que les corresponde.
"Sin embargo, impertérritos siempre en el propósito de «dar al César lo que es del César y á Dios lo que es de Dios» al publicar el periodico de propaganda 'Rayo de Luz', del que me complazco en acompañarle un ejemplar [que el 1986 no es trobava entre els papers de Verdaguer de la Biblioteca de Catalunya, i desconeixem si s'hi troba avui], hemos querido reproducir el articulito de la 'Revista', para que las 6.000 personas a cuyas manos vaya á parar, en Barcelona, el susodicho periódico, y las 14.000 que lo reciban en provincias y en el extranjero, sepan que nosotros, amantes de la verdad y de la justicia sobre todas las cosas, rehusamos con nobleza considerarle como correligionario nuestro, no porque con ello no nos considerásemos honrados, sino porque vemos la perfidia que ha guiado la intención de los que le aplican el epíteto de espiritista.
"Con esto, respectabilísimo Sr., cumplimos con un deber que nos impone la conciencia; si V. Lo aprecia así, se verán colmados los deseos de s. s. s. q. b. s. m.".

REDEFINIR DINÀMIQUES SOCIALS

Tant de bo l'esperit de Verdaguer obtingui més reconeixement que el càstig que han merescut els nostres avantpassats espiritistes, culpables de plantejar amb agosarament la necessitat de redefinir les dinàmiques socials en un context de miserabilització del poble com el de la fi del XIX. D'aquestes dinàmiques, les relacions entre la terra i el cel en són una expressió. Fins i tot ara, encara ara, la utopia social espiritista continua sent massa avançada per als qui ens l'haurien de recuperar públicament. Ja se sap, però, que l'exercici de la memòria i la dignificació de certes esferes del nostre passat col·lectiu no estan gens en voga: no debades sobrevivim sota l'imperi de la frivolització i el manteniment de l'estat de les coses, del qual Verdaguer esdevingué una víctima més.

Article publicat a “El País” el 20/03/02 Oriol Bohigas

Mossèn Jacinto

El Año Gaudí (150 aniversario de su nacimiento) amenaza con oscurecer el Año Verdaguer (centenario de su muerte). La popularidad internacional del arquitecto es superior a la del poeta, pero la trascendencia de ambos en la cultura catalana tiene un calibre parecido. Los dos actúan en una misma contradicción: viven sin reparos a sueldo de la aristocracia más conservadora y culturalmente más reaccionaria, pero en sus respectivos campos abren las vías de la modernidad. El subvencionador de Verdaguer fue el segundo marqués de Comillas (en proceso de beatificación) y su cuñado, el conde de Güell, fue el cliente de Gaudí (proceso de beatificación anunciado). No es de extrañar que esta contradicción, en el caso de Verdaguer, provocara al final una ruptura y un escándalo que conmovió a la opinión pública de Cataluña.
El Museo de Historia de la Ciudad ha tenido el acierto de dedicar una exposición a ambos artistas que, a pesar de las incomodidades y de ciertas incongruencias, intenta explicar el ambiente de la época y, quizá sin proponérselo, el común tono de religiosidad pedante de esos beatos alienados. Hasta ahora el homenaje verdagueriano más consistente ha sido la reedición de los artículos periodísticos En defensa propia (L'Ull de Vidre. Tusquets) publicados en 1895 para denunciar las agresiones del marqués, la persecución de las autoridades eclesiásticas y reclamar la permanencia sacerdotal y la subsistencia económica. Estos artículos, publicados en la prensa progresista de la época, fueron el punto álgido de aquella explosión pública. Hace pocos días la interpretaba Maria del Mar Arnús en el periódico Avui, casi en términos de recuerdos familiares. Hay suficientes textos -incluso novelas como El mossèn (1987), de Isabel Clara Simó- que permiten evitar ahora una referencia descriptiva. Lo que sobresale es la sordidez de unas clases sociales sumergidas en un paternalismo que disimula pasiones inconfesables y orgullos insatisfechos, la falta de entereza espiritual de la Iglesia representada por el obispo Morgades y sus satélites oficiales y oficiosos, el funambulismo de los políticos y los intelectuales, los equívocos seudoespiriturales de los pobres marginados que había que apartar de la revolución con caridad y con aparatosos exorcismos, pero también sobresale el carácter agresivo del mosén, en los límites del desequilibrio psicológico.
Pero lo más importante de este texto es su carácter y su calidad literaria. Seguramente es uno de los primeros textos modernos de la literatura catalana y, sobre todo, un insólito modelo periodístico y político, casi no superado en la evolución de estos géneros. Narcís Garolera, en el prólogo de esta edición, analiza el estilo periodístico, propagandístico y hasta mitinesco de los artículos, anticipadores de la prensa moderna más agresiva. Uno de los instrumentos más persuasivos -y a la vez más provocadores por el mismo desconcierto que provoca- es la mezcla de dos tonos contrapuestos. Después de la advocación a 'Jesús, Maria i Josep' y de presumir de 'pobre sacerdot', puede pasar directamente a insultar al 'Senyor Marquès' y reclamarle que pague urgentemente las deudas contraídas con espiritualizadas compras inmobiliarias. Después de compararse con Cristo en la subida al Calvario, no duda en insultar al obispo Morgades, al canónigo Collell, a su primo Verdaguer i Callis protector y promotor del joven Cambó- y defender su desobediencia eclesiástica como una obediencia revolucionaria a Dios. Después de exagerar su santa humildad, reclama la adhesión de todo el pueblo a su causa y el reconocimiento de su alta jerarquía pública. No duda en utilizar instrumentos demagógicos contra la autoridad del marqués y del obispo para sublevar al pueblo, un pueblo humillado por la autoridad del dinero y de la Iglesia, pero al que había que salvar del desorden del anarquismo y de la violencia de las bombas con abrazos paternalistas y con exorcismos. Nunca se había utilizado el catalán en términos tan violentos y con estructuras literarias tan convincentes, tan anticipadoras del debate político como manifiesto revolucionario.
Como suele suceder en Cataluña, el conflicto terminó en Madrid. Los padres agustinos de El Escorial convencieron a Verdaguer para que se retractase y volviese a la obediencia del obispo de Vic que le había suspendido a divinis. Morgades le devolvió las licencias y se acabaron los discursos acusadores, plañideros y reivindicativos del poeta. A los cuatro años, su entierro había de ser una nueva manifestación popular que exteriorizaba otra vez -como dijo Josep Maria de Sagarra- que 'davant de mossèn Cinto hi havia un plet de dretes i esquerres'.
Después de muerto, Verdaguer seguirá siendo un punto de contradicción. En 1913 se convoca un concurso para erigir un monumento en el cruce de la Diagonal y el paseo de Gràcia que ganan el arquitecto J. M. Pericas y el escultor Borrell Nicolau. Se coloca la primera piedra en 1914, pero el monumento no se termina hasta 1924. Es inaugurado por Alfonso XIII y el dictador Primo de Rivera, que aprovechan demagógicamente el homenaje para absorber el prestigio popular de Verdaguer en su escaparate de falsedades políticas. La izquierda y el catalanismo se desentienden o protestan. En la columna del monumento, con letras y guirnalda de estilo muniqués, se lee la inscripción: 'A Mossèn Jacinto Verdaguer'. Lo de 'Jacinto' es el último testimonio del doble juego de Primo de Rivera. O 'Jacint' o 'Cinto', pero nunca 'Jacinto'. En ocasión de las conmemoraciones de este año, el Ayuntamiento podría hacer un gesto elegante y conciliador: suprimir la 'o' final de Jacinto y devolver al poeta el signo de su catalanidad incontrovertida, superadas las batallas, las demagogias y los equívocos entre paternalismo y revolución.

Article aparegut al diari “Avui” el 17/03/02

Surt Pàtria, el poemari verdaguerià més popular

Es tracta d'una "restauració" del llibre de Verdaguer que va editar el mateix autor, amb el seu emblema a la portada, l'any 1888, segons explica Narcís Garolera. En aquests moments, el poemari no es troba en el mercat, ja que l'última edició data del 1970, en un volum que també incloïa el llibre Amb aires del Montseny.
Narcís Garolera explica que a diferència d'aquesta edició de Pàtria i de les que s'inclouen dins de les Obres Completes de Verdaguer que es van fer posteriorment, amb moltes modificacions, ell ha optat "amb tota fidelitat" per l'edició del 1888, "l'única publicada en vida de Verdaguer". "He fet només una restauració de l'ortografia", explica Garolera, per afegir: "En els poemes, a més, he conservat la distribució estròfica de la primera edició, modificada en algunes de les posteriors, totes pòstumes".
Segons Garolera, Pàtria "és la culminació d'una llarga i triomfal carrera literària al servei de la tradició catalana i cristiana -la pàtria i la fe-, d'acord amb els principis que guiaven el moviment catalanista conservador...". El sentiment patriòtic de Verdaguer "es movia entorn de tres eixos: comarcal, català i espanyol, si bé el sentiment de catalanitat s'expresava amb més claredat i amb més entusiasme". D'alguna manera, segons Garolera, es tracta d'un patriotisme de gran contingut religiós, com el d'Irlanda o Polònia, "països que van aconseguir separar-se d'entitats estatals importants".
Parlar de la pàtria és per un romàntic com Verdaguer "recordar la història del propi país, relatar-ne les gestes i les llegendes, valorar la llengua que en cohesiona els habitants i, arribat el moment, formular un desig de llibertat política, dins o fora d'un estat constituït", segons Garolera.
La importància de Pàtria també es deu al fet que es tracta de l'últim llibre de Verdaguer "que ell recapitula". Representa "un final d'etapa del poeta". I tot perquè a partir de la publicació de Pàtria, Verdaguer va passar a escriure "poemes personals" que reflectien la situació de persecució que patia l'autor, com Flors del Calvari i Aires del Montseny, a més dels articles periodístics En defensa pròpia.
Una altra aportació important del llibre és la recuperació del pròleg de Jaume Collell, que va sortir en l'edició de Verdaguer, però que va ser suspès per la censura franquista en les edicions posteriors al 1939. En aquest pròleg, "Collell fa el seu programa polític", diu Garolera. Es tracta "d'un manifest autonomista que podria firmar Jordi Pujol i qualsevol militant de CiU".
Entre els poemes de Pàtria hi ha els coneguts A Barcelona, Lo pi de les tres branques, Los mossos de l'esquadra, L'Empordà, Cançó del raier, Los vigatans, La batalla de Lepant, L'emigrant, Nit de sang, Les barres de sang, Don Jaume de Sant Jeroni i La barretina.

Article publicat a “El País” el 24/01/02 a cura d’Antoni Puigverd

L’any del mossèn: “Tu baixaràs a reposar amb mi”

Cent anys després de la seva mort patètica i multitudinària: ¿què en queda de Mossèn Cinto? Ha desaparegut pel forat de la claveguera domèstica. Ha desaparegut el capellà innocent que va encendre una inesperada flama literària als ullets de diverses generacions de catalans que sabien poesies seves de memòria. Ha desaparegut el primer escriptor català de projecció popular (potser el segon: si és que Llull ho vaser). Un forat negre ha engolit fins i tot el record de les anècdotes més reveladores que va protagonitzar: el moment, per exemple, en què el noi galtavermell va enamorar amb barretina i vestit de pana els venerables acadèmics per als quals la llengua catalana literària no era més que un homenatge -polit i dominical- a una idea del passat. També ha engolit la claveguera el Verdaguer protagonista del primer enfrontament entre burgès català aparentment il·lustrat i l’escriptor de talent (un plet que s’ha repetit a cada generació des d’aleshores: el mateix plet que van sofrir i teorizar els modernistes, que va provocar la fugida de Carner, d’Ors, que Riba -silent, però irritat- va aguantar, que Sagarra va conjurar, que l’indestructible Pla va trampejar, que Ferrate va blasmar i que ha perviscut fins avui, gràcies a aquest nacionalisme que protegeix només els escriptors que s’avenen a ser-ne funcionaris, als quals imposa un domni gairebé tan despòtic, garrepa i reticent com el que va imposar el limfàtic Marquès de Comillas).
Pel forat de la claveguera domèstica s’ha escolat, sense deixar marques visibles en l’imaginari català present, aquell fantasiós sacerdot de formació vigatana que, armat d’un talent lingüístic fenomenal, va protagonitzar, gairebé sense adonar-se’n, el pas, ciclopi, però subtil, que va de la poesia romàntica funeral a la literatura romàntica fundacional.
No és que se n’hagi perdut memòria, de la formidable operació Verdaguer: és que no interessa a ningú. Verdaguer va saber sumar molt per construir el seu model. Partia d’una llengua rural, sòlida, consistent, que va enriquir amb una orella molt fina i atenta, a tot arreu on anava. Coneixia una mica, en segon lloc la tradició medieval. Va saber extreure petroli del llatí capellanesc que va aprendre. Dominava, encara, la música i l’expressivitat de la poesia tradiconal i va saber trenar-la amb la músic dels versos francesos cultes. Tenia un do exquisit per destil·lar l’efecte expressiu de la topografia i la geografia. I una indiscutible dèria pels efectes grandiloqüents, típics del romaticisme més decordat. Amb aquest bagatge va construir un model que cosia populisme i subtilitat, volada d’àliga i de colom. Amb una sorprenet barreja d’instint i de càlcul, Verdaguer va suggerir el més important: que en català es podia escriure com en francès.
Verdaguer no podia ser de cap altra manera Baudelaire, però es va acostar prou a Victor Hugo. Després d’ell, si més no la versemblança de la comparació era possible. Abans d’ell era més que impossible: era impensable. No cal recordar que, a la llengua catalana, reduïda als usos familiars o socialment desprestigiats, li faltava de tot, quan Verdaguer va aparèixer. Li faltava el pòsit d’una cultura que, com la francesa, tenia al darrera monstres de l’alçada de Ronsard, d’un Racine o (ja que parlem d’un catòlic) d’un Pascal, ente desenes d’autors decisius i consistents. A diferència de la llengua francesa, a la catalana li faltava, per altra banda, el bull de les grans biblioteques, de les legions de lectors, dels llibreters i periodistes literaris, dels milers d’aplicats escolars que aprenien des de ben petits a degustar el ritme destil·lat del vers alexandrí. Li faltava, encara, a la llengua que Verdaguer va tobar, el complement dels estudis acadèmics, les imponents biblioteques, la severa i ordenadora tradició filològica. Li faltava de tot, a aquella llengua que, per un rar accident, encara respirava, artificialment assistida, quan Verdaguer va començar. Li faltava de tot, però mossèn Cinto, sense més formació que la que es podia obtenir al seminari, amb l’ajut, això sí, d’un parell de filòlegs (Milà, sobretot), va demostrar que la llengua que els poetes floralescos enllustraven per conduir-la més dignament els funerals podia ser una llengua com la francesa. De l’empenta d’aquell inexplicable conjunció d’instint i talent, la cultura catalana escrita n’ha viscut fins a dos dies.
Fins i tot els avantguardistes admiraven l’obra de Verdaguer. Tota la tradició literària que arrenca d’ell, el contempla amb agraïment, respecte o veneració. Joan Maragall n’elogia el doll colossal, però també materialista, sensual, colonització del paisatge. Carner i Foix, per camins diferents, li deuen la possiblitat de construir sobre el seu fonament els jocs d’artifici més brillant. Pla, que passa amb respecte, però a gran veocitat, per damunt de la fumèrria mística, entén, a distància, el gran desplegament retòric de la,poesia verdagueriana. Però sobretot s’interessa per la prosa del mossèn: “insuperada, magnífica” (i el nas de Pla, una vegada més, no falla). I fins Gabriel Ferrater, malgrat el corrossiu salfumant que gastava, i després de recordar que no hi ha mística, en Verdaguer, sinó tot just catolicisme convencionalment conservador, i després, encara, d’explicar que potser no és possible llegir-se’l sinó només espigolar-lo, s’entreté a glossar el misteriós lirisme i les estranyes il·luminacions líriques que l’ingenu poeta es treia del barret de capellà.
“Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra”. Fa anys que el campanar de Verdaguer ha caigut. Una de les característiques de la cultura catalana és que arriba sempre tard. Ara tenim tota mena d’acadèmies, hi ha milers d’aprenents a filòlegs, hi ha biblioteques, llibreters, i molts escolars amb possiblitat d’aprendre a degustar els alexandrins. Pero, a la fragilitat congènita de la llengua i a la feblesa constitucional de la cultura catalana, s’ha de sumar el desgavell cultural contemporani. El descrèdit del cànon, la pressió uniformadora del mercat, la dictadura de les audiències, la crisi de la lectura no estrictament suggestiva, el cltiu de la indiferència, la pressió de la imatge, el registre pràcticament únic de l’humor consolador i, en fi, un llarga llista de constants vitals contemporànies que situen la tradició literària molt a prop de l’abocador d’ecombraries. No és Verdaguer, tot sol, el que s’ha perdut pel forat de la clavaguera. Hugo, Ronsard o Racine no trigaran pas gaire a seguir-lo.

Article publicat a “La Vanguardia” el 23/02/2002 per Anton Maria Espadaler


Nadie debería licenciarse en Periodismo sin conocer "En defensa pròpia"

Parece que el año Verdaguer empieza con fuerza y sería deseable que mantuviera el nervio una vez transcurridos los doce meses que han de conmemorar el centenario de su muerte. Después de la lectura de En defensa pròpia (Tusquets Editors), fruto de una estupenda edición de Narcís Garolera, que además de un prólogo excelente incorpora seis inéditos, uno se convence de que esta celebración debería tener una presencia especial en los periódicos. Yo no sé qué lecturas se recomiendan a los alumnos de periodismo antes de abandonar las aulas, pero tengo la firme convicción de que nadie debería acceder a la licenciatura sin conocer al dedillo las Apuntaciones sueltas de Inglaterra, de Leandro Fernández de Moratín, y En defensa pròpia, de Jacint Verdaguer.
Cuando se asegura que Verdaguer es el padre del moderno catalán literario, se subraya con excesiva timidez el hecho incontestable de que buena parte de esa modernidad se debe justamente a la naturaleza periodística de su prosa. Si Josep Pla elogia el esfuerzo de Verdaguer por lograr una prosa de calidad a partir de una lengua que malvive en la dimensión familiar, y lo sitúa en el primer lugar entre los escritores modernos, es porque la prosa de quien fue antes que nada poeta celebérrimo tiene todas las cualidades del buen periodismo: estilo directo y sin concesiones a la galería, brevedad, nula afectación en la lengua, inmediatez en la presentación de la materia. Si algun exceso puede indicarse se deriva de las apariciones apabullantes de un yo que a pesar de todo aún se nos escapa.
Hay que tener en cuenta que al periodismo de Verdaguer suele acompañarle un adjetivo fatídico: polémico. En defensa pròpia surge, como todo el mundo sabe, como denuncia de una situación personal de extrema dificultad causada por la pérdida de confianza de su protector, el marqués de Comillas, y el subsiguiente cambio en el trato por parte del obispo de Vic, doctor Morgades, de su amigo y compañe-ro de fatigas literarias Jaume Collell, y de su pariente el jurista Narcís Verdaguer i Callís. Si lo presento así y no tomo decidido partido por Verdaguer es porque leyéndolo -y eso no tiene nada que ver con la literatura ni significa ningún impedimento para la santidad- uno se convence fácilmente de que las apreciaciones de los psiquiatras son de una exactitud rotunda, lo que no excluye, sino todo lo contrario, una sorprendente falta de tacto en hombres tan sutiles en sus respectivos menesteres.
Verdaguer se consideró víctima de una conjura turbia y poderosa y no dudó en recurrir a la prensa progresista de la época para exponer su caso. Desde un punto de vista retórico, que no deja de tener una llamativa vertiente clínica, lo más llamativo quizá sea la constancia en los desplazamientos de su personalidad. Hacia los pájaros, al principio, invocando libertad en pleno confinamiento y derecho a la libre expresión, bajo un manto indisimulado de franciscanismo y con la figura de su fundador.
Luego habrá desplazamientos hacia figuras incluso de ficción, como el Nazarín de Pérez Galdós, en cuya peripecia verá un claro paralelismo, para culminar el ascenso identificativo con el mismo Calvario, para interpretar su caída en desgracia como una persecución y ver reproducida en sus carnes la pasión de Jesucristo.
Bien, pues aún en tan inopinada tesitura, Verdaguer conmueve e incita a ser leído, mientras se hace más frecuente la palabra locura y el lector experimenta un sentimiento muy profundo de piedad.

Article publicat a “El País” el 24/01/02 a cura de Pau Vidal

L’any del mossèn

Sota l’ombra dels fastos guadinians acaba de començar l’altra gran efemèride de l’any, el centenari de la mort de Verdaguer. En realitat, l’aniversari s’escau el mes de juny, però l’editorial Tusquets ja ha deixat anar, més que el tret de sortida, tota una canonada: la nova col·lecció de la casa, que dirigeix Toni Marí, ha presentat aquesta mateixa setmana “En defensa pròpia”, el recull d’articles que mossèn Cinto va publicar a la premsa barcelonina entre 1895 i 1897 per defensar-se de les greus acusacions de robatori i bogeria que li van amargar els últims anys de vida. Editats i presentats pel professor Narcís Garolera, els escrits d’En defensa pròpia (que n’inclou sis d’inèdits) són sens mensa de dubte un dels apartats més interessants de tota l’obra verdagueriana, “una fita cabdal pel periodisme català”, en paraules de Garolera
A partir d’aquest llibre (i amb el recent precedent de l’antologia “Els bordons de l’arpa, a càrrec d’Isidor Cònsul per a l’editorial Proa) i amb la ciutat de Vic com a epicentre, els pròxims mesos s’aniran fent públiques altres aportacions per conèixer millor l’obra d’un poeta de llegat controvertit, ja sigui la continuació de l’Obra completa que va engegar l’editorial Eumo de Vic ara fa sis anys com les noves edicions de Garolera (en prepara mitja dotzena). Entremig, el 10 de junt, data de la mort, s’inaugurarà també a Vic la gran exposició que la Biblioteca de Catalunya prepara com a acte central de l’anomenat Any Verdaguer, que es traslladarà a Barcelona passat l’estiu.
Completen el programa, a més de múltiples recitals de poesia a Osona, Barcelona, Banyoles i Ripoll, el muntatge teatral SumVERmis Verdaguer o fals, la cantata Oda a Verdaguer de Salvador Brotons i l’espectacle de música tradicional de Jaume Arnella, La Nova Euterpe i Els Tranquils sobe textos de Verdaguer, tots tres a Vic.
“Explicaré, fil per randa, les tentatives d’agafar-me, les traicions de persones estimades, ma passió, en què, com en la del bon Jesús, no falten acusadors, sobetot dels qui tiren la pedra i amaguen la mà; falsos testimonis, sacerdots, escribes i faritzeus; Pilats que es renten les mans després de condemnar-me; amics que fan lo paper de Judas, i parents que fan lo paper de Caïm. Aixecaré algunes caretes hipòcrites, mostraré los mòbils vils i baixos, l’enveja, l’odi, l’interès, la mala llengua i el mal cor d’uns i altres; i, en fi, les passions que juguen en ordit de la negra trama de mon desterro i persecució.”. Així d’explícita és la intenció, i així de decidit el to, que impulsa el gran poeta de la Renaixença, el creador de la poesia catalana moderna, el venerat guanyador dels Jocs Florals, a protagonitzar un dels episodis més morbosos i desagradables de la història del periodisme català, a finals del segle XIX (i no és sis anys abans de moror-se), recollit ara per primera vegada íntegrament per Narcís Garolera al volum En defensa pròpia.
El conflicte va esclatar el 17 de juny de 1895 en forma de comunicat adreçat a Verdaguer a “El Noticiero Universal”, on anunciava una sèrie d’escrits per reclamar justícia davant la “iniquitat” de què era víctima. Els Pilats, Judes i Caïms a què al·ludeix el celebrat autor del Canigó no són sinó Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas, Josep Morgades, bisbe de Vic, Narcís Verdaguer, polític de la Lliga Regionalista i cosí germà del poeta, i Jaume Collell, eclesiàstic i periodista i fins aleshores també amic íntim de Verdaguer. Les acusacions que van irritar l’autor de l’Atlàntida fins al punt de provocar un escàndol majúscul a la societat catalanes referien als deutes contrets pel sacerdot durant 17 anys que va fer d’almoiner del marquès (culminats amb la ruïnosa compra de Vallcarca) i a la participació en nombrosos exorcismes contra el parer de la cúpula eclesial. De fet, l’inici d’allò que la cúria va considerar actituds sospitoses del capellà es troba de viatge a Terra Santa de 1886, a conseqüència del qual Verdaguer va extemar la seva dedicació sacerdotal, incrementant les hores de confessionari i sobretot augmentant els ajuts econòmics a persones necessitades. La corrua d’aprofitats que van començar a envoltar l’almoiner van acabar per preocupar sobremanera el marquès de Comillas, amoïnat per l’estat d’un palau del qual era absent la major part de l’any. Tot plegat va donar peu a diversos intents de Morgades i Collell d’arraconar a Verdaguer de la vida pública, des de retirar-lo “temporalment” al santuari de la Gleva fins a enviar-li la policia a casa, inclosa la retirada del permís per dir missa (única font d’ingressos per un capellà) o la invitació a recloure’s en un sanatori mental per sacedots. Però mossèn Cinto no tan sols va desafiar els seus superiors sinó que va donar dimensió pública a l’enfrontament enviant al diari “La Publicidad” dues sèries d’articles (“Un sacerdot calumniat” i “Un sacerdot perseguit”) en què, segons Garolera, l’escriptor desplega una sèrie impressionant de recursos literaris, el punt clau dels quals és “l’ús d’una llengua viva, natural, culta i popular a la vegada, desusada fins aleshores en un mitjà de comunicació català” (no oblidem que “La Publicidad” es publicava en castellà). En total, doncs, el volum aplega els 11 i els 26 articles de cada sèrie, més uns altres sis que no van arribar a sortir perquè les parts en conflicte van fer les paus després que el bisbe Morgades li retornés a Verdaguer les llicències eclesiàstiques. En defensa pròpia també inclou la bre “Retractació” que va posar punt i final a l’enfrontament. Mossèn Cinto va morir quatre anys i mig més tard.
“La majoria d’estudiosos del drama verdaguerià”, explica Garolera la pròleg del llibre, “han menystingut, més enllà de l’interès biogràfic o polèmic, la vàlua periodística dels articles de l’escriptor”, i tot seguit enumera les raons per les quals cal posar aquest libel de gran violència verbal al costat d’obres de reconeguda qualitat literària com Excursions i viatges o Dietari d’un pelegrí a Terra Santa: “Les imatges i metàfores com a mostra de la seva perícia literària, el recurs reiterat a la interrogació per implicar el lector, la comparació hiperbòlica exagerant aspectes de la seva situació personal o la invocació divina”. El resultat de la posta en joc de totes aquestes estratègies poden arribar a ser passatges com aquest, quan mossèn Cinto es presenta com a víctima d’un conspiració. “Quin zel per cercar tares, tobar defectes i desenerrar dites i fetes de sos germans tenen certes persones!” “Quina habilitat en ridiculisar al pròxim, endevinar sos pensaments i tòrce’ls a son voler, en donar cos a suposicions i cos i ànima als somnis de ses febroses fantasies per tirar-lo a terra! ¡Quin art té per fer lo mal certa gent posada per fer i practicar i ensenyar lo bé! ¡Quin odi tan verinós brolla de certes ànimes que, havent sigut consagrades a Jesucrist, deixen perdre la caritat que és la seva marca i la senyal de sa consagració!”; o aquest altre, on al·ludeix a la cobdícia dels seus adversaris com a causa de la baralla: “De bona gana faria holocauste de ma inútil persona en l’altar de Jesucrist, que morí per tots nosaltes, mes no en l’altre de vedell d’or. Sacrificar-se per posar aprovació i lo segell a una obra d’infàmia seria una infàmia més grossa encara; seria coronar una altra iniquitat. Fóra sacrificar la justícia en ares de la injustícia: la veritat als peus de la mentida, la ignocència als peus de la calumnia vil”.
La intensitat i la durada de la persecució a què va ser sotmès l’antic almoiner del Comillas, és a dir, l’acusació continuada de bogeria, que, segons Narcís Garolera, “l’afecta en el més pregon de la seva personalitat, com a sacerdot i com a escriptor”, converteix les pàgines d’En defensa pròpia en una lectura sorprenent, comparada amb poemes com ara Canigó o les Flors del calvari, i alhora angoixant, on fins i tot hi tenen cabuda diagnòstics mèdics sobre l’estat de la salut mental de l’interessat. De fet, és la qüestió per a tots els implicats en l’afer que anys més tard el cantant i psicòleg Delfí Abella es va pendre la molèstia de fer-li una anàlisis psicopatològica a Verdaguer a partir d’aquells escrits, per concloure que mossèn Cinto “sofrí un trastorn paranoide reactiu [...], que no representa cap detriment per al seu prestigi immarcescible i que, en canvi, limita la seva responsabilitat”.(Mossèn Cinto vist pel psiquiatra). De la lectura de les peces recopilades per Tusquets, Abella n’extreu les següents característiques del litigant: sobrevaloració emotiva dels seus actes; extraordinària agressivitat en els atacs i les acusacions, en contrast amb la mansuetud i la timidesa habituals; actitud rebel i obstinació en una posició escandalosa, inconcebibles en un sacerdot molèdic i en un escriptor de fama internacional; aliança amb persones d’idees preogressistes, abans rebutjades i criticades per ell mateix; la incompresnsió de què fou víctima per part de tothom; i possibilitat que el conflicte es convertís en bandera de la llibertat, davant la injustícia i l’opressió dels poderosos. “En resum”, conclou l’analista, “la reacció desproporcionada de Verdaguer en relació amb els esdeveniments que la desencadenen fou degut a la predisposició al desenfocament i la desmesura en tot allò que afectés la seva personalitat, làbil des del punt de vista emotiu”. Només així s’explica que algú que ha escrit versos tan lírics com els dels Idil·lis i cants místics es despengi amb planys tan terrenals com aquest: “Lo marquès un dia es llevà de mal humor i se girà contra lo superior també; l’un se girà contra lo superior també; l’un m’ensenyà la porta, l’altre la crossa; l’un amb mon salari me prengué el pa del cos; l’altre amb llicències me prengué el pa de l’ànima; l’un me privà del benifici, l’altre de l’ofici ¿Serà que el marquès participa de la jurisdicció episcopal? Ja sabia que qui té diners fa sos afers, però creia que això era aplicable solament a les coses del món, no a les coses sagrades de la Iglésia”.
A pesar del dramatisme i la virulència del to, Garolera, professor de Literatura a la Universitat Pompeu Fabra, subratlla que Verdaguer era per damunt de tot un escriptor i que “les dues sèries en què aparegueren els articles a la premsa fan pensar en una estructura prèviament decidida per l’autor. No crec pas que fos casual, aquesta narració continuada dels fets. Verdaguer degué preveure aquesta continuïtat abans d’enviar al diari la primera de les col·laboracions”. “A diferència dels de la primera sèrie”, continua Garolera, “que no duen cap títol aclaridor del contingut, els de la segona van tots encapçalats amb un títol, en algun cas seguit d’un epígraf al·lusiu. A la primera sèrie els articles formen una mena de relat únic; a la segona constitueixen unitats més independents, són més ideològics i tenen un to més dur”. No es pot negar que l’Any Verdaguer comença fort.

Article publicat a “La Vanguardia” el 22/02/02 per Rosa Maria Piñol

En el año 1888, Jacint Verdaguer publicó el volumen Pàtria, en el que agrupó sus poemas más marcadamente catalanistas. Realizaba así un proyecto que había concebido siete años antes y que había dejado aparcado para trabajar en su obra cumbre, Canigó. La recopilación de poesía patriótica no había sido reeditada desde los años setenta y ahora, con motivo del centenario de la muerte del escritor de Folgueroles, Edicions de 1984 publica una nueva edición de Pàtria, que estará en las librerías el próximo día 4 de marzo. Este mismo día, la editorial pondrá a la venta una biografía divulgativa del poeta, escrita por Joan Castellar Gassol.
Dos aspectos aumentan el interés de esta nueva publicación del poemario, de la que se ha encargado el catedrático Narcís Garolera. Por una parte, la recuperación del prólogo que escribió Jaume Collell, canónigo de Vic y amigo de Verdaguer, para la edición original de 1888. Por otra, la restitución del texto con total fidelidad a la forma en que el sacerdote escritor lo dio a la imprenta.
Respecto al prólogo, se trata de una pieza marcadamente patriótica y autonomista que el canónigo Collell escribió a petición de Verdaguer. Aunque este texto se conservó en las ediciones de Pàtria que se hicieron antes de la Guerra Civil, desapareció en cambio en las que se publicaron a partir de 1939, concretamente las Obres completes de Verdaguer que fue reeditando Selecta. En un texto inflamado de espíritu patriótico, Collell "propone, frente al fantasma del separatismo -invocado incesantemente por el centralismo español-, un ‘verdadero patriotismo’ superador de la política, burocrática y uniformista, de la España de la Restauración", escribe Narcís Garolera en un estudio introductorio.
Collell consideraba una "locura" el hecho de "querer oponerse a la doble corriente del cosmopolitismo nivelador y del uniformismo absorbente de la política centralizadora", y pedía "una prudente autonomía para que pueda nuestro pueblo desplegar más libremente su proverbial actividad". El volumen Pàtria es, según afirmaba el canónigo, el libro que "mejor que ningún otro, refleja fielmente la fisonomía del poeta,".
Respecto a la edición de los poemas verdaguerianos reunidos en Pàtria, Narcís Garolera reproduce fielmente el texto de la primera edición, la única publicada en vida de Verdaguer, normalizando la ortografía pero respetando las características morfológicas. El estudioso no ha considerado las ediciones aparecidas después de la muerte del poeta, que considera -a excepción de la de 1904- "poco fiables desde el punto de vista filológico".
Culminación de una carrera
Verdaguer reunió en Pàtria 46 poemas escritos entre 1866 y 1888, algunos de juventud, otros de madurez y catorce inéditos hasta entonces. Según el editor del texto, la obra es "la culminación de una larga y triunfal carrera literaria, al servicio de la tradición catalana y cristiana -la patria y la fe-, de acuerdo con los principios que guiaban al movimiento catalanista conservador liderado, en Vic, por Morgades y Collell".
El libro se inicia con la oda "A Barcelona" (véase fragmento en el recuadro adjunto), "canto al derecho de la ciudad -capital de la patria-, al progreso y al autogobierno", en palabras de Narcís Garolera. Los anhelos patrióticos de aquel momento no sólo están presentes en esta extensa composición en homenaje a Barcelona, sino a lo largo de los distintos poemas, que Garolera clasifica en tres tipos de manifestaciones: vigatanismo (en textos como "Lo temple d'Ausa", "La Plana de Vic" o "La mort de Balmes"), catalanismo ("Les barres de sang", "Lo Pi de les Tres Branques", "Los fills del Canigó") y españolismo ("La batalla de Lepant").
Garolera sugiere en este estudio que el volumen verdagueriano podría ser deudor de un opúsculo titulado Patrie, publicado en 1877 por el poeta católico belga Benoît Quinet, en el que se trataban temas patrióticos parecidos a los del libro de Verdaguer.
La contribución de Edicions de 1984 al año Verdaguer se completa con una biografía del escritor realizada por Joan Castellar-Gassol, que se pondrá a la venta el próximo día 4. Con el título Verdaguer. Vida, passió i mort, este escritor y periodista igualadino ha reconstruido la peripecia vital del autor de Canigó con voluntad divulgativa, al igual que hizo con una anterior biografía del arquitecto Antoni Gaudí, "Gaudí, la vida d'un visionari" (1999), que ha sido traducida a seis idiomas y que ya va por la cuarta edición.
Castellar-Gener distribuye los capítulos de su biografía en cuatro epígrafes, coincidentes con las estaciones del año. A la "Primavera" corresponde la etapa de infancia y primera juventud de Verdaguer, hasta que, a sus 18 años, concibe la creación de un extenso poema épico inspirado en la mítica Atlántida.
El periodo bautizado "Estiu" arranca cuando Antonio López, el marqués de Comillas, encarga al sacerdote poeta que diga misa diariamente en su casa y concluye en el momento en que se desencadena el caso Verdaguer. Desarrolla después la etapa de plenitud literaria del escritor y, finalmente, el proceso de intensificación mística del poeta, que desembocará en su conflicto con las autorida-des eclesiásticas y su suspensión "a divinis" debido a las prácticas exorcistas que realizaba, para ser rehabilitado tiempo después.
Antología de relatos
La biografía, ilustrada con fotografías, incluye una detallada cronología y se completa con una breve antología de prosas de mosén Cinto Verdaguer realizada por el mismo Castellar-Gassol. En ella se reúnen los relatos "Pel pont", "El mariner de Sant Pau", "Al cel", "L'estany dels engolasters" y "Lo camí fangós". A excepción del segundo cuento, los otros fueron recogidos ya en el volumen Contes extraordinaris que publicó en 1979 la desaparecida editorial Laia, en edición del poeta Miquel Desclot.

Article aparegut al diari “Avui” el 14/02/02 a cura de Joan Triadú

De l'Any Garcés a l'Any Verdaguer

Encara no s'ha acabat un any, literari, el del centenari del naixement de Tomàs Garcés, i ja en comencem un altre, dedicat a commemorar el centenari de la mort de Verdaguer. Tots dos poetes convisqueren menys d'un any en aquest món. Però Verdaguer, diríem en termes d'avui, va morir jove. Quinze o fins o tot vint anys més de la vida haurien estat normals, com Guimerà, Oller i Ruyra, i aleshores el poeta de Folgueroles hauria pogut llegir encara Vint cançons, el primer llibre de Tomàs Garcés, publicat a les darreries del 1922. M'ha plagut, un moment, de lliurar-me a un exercici de ficció crítica. Què hauria dit l'autor de Sant Francesc de la poesia idíl·lica, tan musical i musicable del jove poeta barceloní? M'adono que és del mateix any 1922 la reivindicació crítica de Verdaguer per Riba, i em fixo en un passatge del pròleg a la seva antologia verdagueriana. Diu Riba que Verdaguer "en les seves obres idíl·liques havia creat en català una cosa que no té preu: l'estil literari tendre fet de les locucions i les imatges de màxima irradiació afectiva, que duien una vida intensa i arraconada dins la casa i dins el folklore". A continuació vénen els primers versos de L'hostal millor, el poema que exemplaritza aquella afirmació i tot el comentari. Gosaria conjecturar, doncs, que a Verdaguer les cançons idíl·liques de Garcés, salvant-ne el caràcter profà, li haurien plagut. Perquè, a més, el poema adduït per Riba és el darrer Verdaguer (datat menys de cinc anys abans de la mort del peota) encara mal conegut, segons digué Ricard Torrents, a propòsit de l'aparició d'un inèdit tan notable com Brins d'espígol. Aquest Verdaguer tardà que Riba ja no pogué veure corrobora la seva tesi. Més seriosament: no he vist prou remarcada en l'Any Garcés la relació que pogués tenir la joia viva, però continguda i acabada, de la seva poesia juvenil, amb el vessant idíl·lic de Verdaguer. Al llibre d'Albert Manent Tomàs Garcés, entre l'avantguarda i el noucentisme, l'aportació més definitiva, fins ara, d'una celebració estimable, potser una mica tímida, del centenari del poeta d' El somni trobem (pàg. 49) que Rossend Llates en les seves memòries Trenta anys de vida catalana (1969) tot l'encant del Garcés periodista de quan tots dos escrivien a "La Publicitat" deia el següent: "Tomàs Garcés, en el seu Carnet de lletres, definia l'horitzó de la nostra literatura en marxa, restablia el culte a Mossèn Cinto i, finalment, lliurava una batalla contra la inflor i l'embús". En aquest comentari del nom popular de Verdaguer, tot accentuant l'efecte de contrast entre dues èpoques, d'estil i fins i tot d'estètica, allò que de fet assenyala, em sembla, és una afinitat de fons entre dos poetes tan llunyans. Aparentment, Josep Sebastià Pons, amic i com un germà gran de Garcés, se les havia també amb les aparences. La seva declaració que Canigó "era una obra aparentment eixida de la nostra terra" (es referia a les comarques catalanes que ara anomenem Catalunya Nord) i la constatació que "els rossellonesos es desentenien d'aquella obra monumental", així com la seva creença que "tret de la cançó popular, no existia llavors, ni s'hi pensava, una prou segura unitat en la lírica de les dues vessants pirinenques" exposen l'enunciat del que fou per a Pons, escriptor migpartit, un greu problema. És aquest: que del sud ("de Barcelona", deia ell) li venia una lírica ben agençada, culta fins a l'arbitrari, o sigui pròpia de les literatures nacionals contemporànies. Però ell es delia per la cançó popular, amb el seu llenguatge "que respira i camina", i tota la dignitat d'una literatura regional. Fins que, evitant haver d'obrir camí "entre dues cultures diferents" -dit amb paraules seves- l'arribada, un dia de finals del 1922, a Montpeller, de l'aplec de Vint cançons. Li portà la solució natural del problema.
Crec que això és important. A partir de Vint cançons, el gran poeta rossellonès ja podia llegir Verdaguer amb més tranquil·litat i els "registres menors i mitjans" que admirava de Canigó. Tomàs Garcés ofereix un espectacle del paisatge i un sentiment de l'amor provinents d'un nom de ciutat que compartia l'ambient de premeditació de la penya del Continental i l'airejada intuïció de Salvat-Papasseit. Quan Pons s'expressava en els termes esmentats en prologar-li, amb prou deteniment, el volum Obra poètica, Tomàs Garcés ja havia publicat (1961) nou llibres de poesia, el darrer dels quals era aleshores Viatge d'octubre. Clou el llibre un apèndix format per quatre pròlegs a obres seves que el poeta volgué reproduir: de Carles Riba, Maurici Serrahima, Joan Triadú i Jaume Bofill i Ferro. El meu pròleg és el de la tercera edició (1949) de Paradís, llibre, d'una joventut madura, que Garcés publicà l'any 1931. Reconec ara que aquell pròleg s'inicia amb una argumentació una mica arriscada. Hi ha, d'una banda, un planteig històric de la poesia catalana el qual podia potser desplaure el poeta i, a més, hi ha alguna referència que no devia agradar la censura. Situo Tomàs Garcés en un punt mitjà de la cursa feta per la poesia catalana entre la mort de Verdaguer i la mort de Rosselló-Pòrcel. Entre dos extrems, doncs, però relacionat amb tots dos, sobretot, és clar, amb el precedent verdaguerià. Evoco el fet de la immensa devoció popular que es manifestà a l'enterrament de Verdaguer i, en contrast, la vetlla íntima, trenta-sis anys després, de les despulles del jove poeta mallorquí. Assenyalo, finalment, que la poesia de poetes com Tomàs Garcés (Marià Manent, Joan Llacuna), poetes més del murmuri que del cant, "vénen pel mateix camí que alguns dels prodigis verdaguerians, que moltes de les gràcies carnerianes i que un fil finíssim de poesia popular [...]". Així ho veia jo, a vint-i-set anys i des d'Anglaterra, l'any 1948.
Al cap d'uns mesos, el 8 de maig del 1949, Garcés m'escrivia una carta en la qual em donava una notícia que, per a mi, havia de portar cua. "Vaig suggerir el nom de vostè al senyor Cruzet per a un volum de la Selecta: una antologia poètica dels primers cinquanta anys del segle. Podria encarregar-se'n vostè i ho faria admirablement". No em consta que Garcés es penedís mai d'haver fet aquest pas. Ni ell ni l'editor no van intervenir en l'elaboració de l'obra. Els problemes amb la censura, greus, i amb la crítica no els van portar tampoc a fer-me cap retret. Era l'aire del temps. No em puc estar de revelar un altre fet esmentat a la mateixa carta, malgrat que no vingui prou a tomb. Garcés escrivia a continuació: "Per altra banda, el Sr. Cruzet ha vist una carta de Josep Pla dirigida al senyor Nogués [el poeta Cèsar Nogués] en la qual es parla d'una antologia de contes que vostè prepara" (cosa que jo feia pel meu compte) i afegia que també podria anar a la Selecta. Al cap de poc m'arribaven, via Cèsar Nogués, unes galerades de Coses vistes que Pla havia encarregat a cuita corrents, que m'enviessin. Viure i veure, per dir-ho com Tísner.
Sí que vaig comentar amb Garcés, però, que la meva antologia començava amb Verdaguer. M'aprofitava del fet que el llibre Aires del Montseny, magnífic, havia aparegut l'any 1901. El primer capítol es titula "Verdaguer", encara i comprèn, a més de la introducció crítica i biogràfica, tres poemes, un d'ells, cabdal, "Records i somnis". Garcés hi va estar d'acord, tot i que la Selecta ja havia publicat l'antologia de Rafael Tasis, de Llull a Verdaguer. Tots dos poetes, Verdaguer i Garcés són prosistes eminents. Tots dos, d'altra banda, han tingut per a la seva obra poètica una excel·lent relació amb la música. Relacionar-los en aquest doble centenari no em sembla cap quimera. Garcés, com registra Albert Manent, havia après de petit versos de Verdaguer de memòria. Al Quadern de la Selva (1948-1949) centra el seu Record de Colip en uns versos, els darrers, de L'emigrant: un pes el primer vers, diu Garcés, un sospir el segon. El poeta tenyia la felicitat de melangia i la melangia de felicitat, com el pes de la mort i el sospir de la vida.

Article aparegut al diari “Avui” el 14/02/02 a cura de Susanna Rafart

Verdaguer als joves

L'inici de l'Any Verdaguer s'inaugurà amb una gran nevada que donava un sentit immediat al vers del poeta: "Lo Canigó és una magnòlia immensa". I la flor va davallar fins a la plana com un homenatge natural. Qualsevol persona que contempli aquest massís dels Pirineus en recorda les paraules, Marià Manent les evocava en el seu dietari. Josep Pla, més interessat pel Verdaguer prosista, reconeixia el valor del poema escrit al llarg de cinc anys i la fascinació que exercí ben aviat entre els rossellonesos, pels quals aquell paisatge només havia despertat una certa curiositat científica. Tal com ha succeït amb el Mont Ventoux després de l'ascensió de Petrarca, el Canigó va lligat ja per sempre a la llegenda cantada pel poeta de Folgueroles.
Amb tot, si revisem la recepció del nostre clàssic, comprovem que la seva imatge controvertida ha fet minvar l'objectivitat vers l'obra. El mossèn que complia amb el seu ministeri escrivint dotzenes de poemes religiosos era l'artífex també d'un poema pagà i excessiu com L'Atlàntida. I d'aquest conflicte ell mateix en buscava les causes: "Per alguna cosa havia cantat ma primera missa entre un dolmen i un altar". Però en el mateix riu de contradiccions, incorporava el talent per la llengua, l'efectivitat d'un lèxic amplíssim que prenia volada en el seu millor poema èpic, Canigó, per convertir-se finalment en el més important representant de la Renaixença. Pere Gimferrer es preguntava si Verdaguer havia de ser el nostre Whitman: és cert que hi descobrim un semblant impuls oceànic; al seu torn, tanmateix, el prosista empordanès parlava de l'esforç perdut del geni de la llengua des d'un punt de vista modern; i Riba li discutia la penetració intel·lectual que cal a la poesia. El mite i l'obra s'han superposat i, a pesar del valor innegable, ha costat de llegir-la des del rigor crític. Això ja ho denunciava el mateix Carles Riba en la celebració del centenari de la naixença: "Entorn d'un nom i d'una obra, no hi podria haver més d'un ingenu orgull col·lectiu fent de cobertura i defensa contra el temps; estic per dir contra l'examen".

REINTERPRETACIÓ

Ara, en el centenari de la seva mort, cal pensar que s'ha fet alguna cosa més per modificar aquella perspectiva. Verdaguer roman: no podem oblidar la reinterpretació que n'han fet un Casasses, un Perejaume i una Júlia Zabala. Tot i que, tal com afirmava Isidor Cònsul en les pàgines d'aquest diari dies enrere, els homenatges al poeta potser no arribaran a ser suficients per recuperar-lo adequadament, el cert és que els estudis actuals van en aquesta línia. I els grans poemes, l'ambició dels quals ha representat un regal per a la nostra literatura, comencen a ser accessibles en edicions exigents i a l'abast. Només així pot apreciar-se el treball que representa bastir una llengua del no-res.
L'única manera d'accedir als clàssics és llegint-los. I si vénen ben acompanyats millor. L'antologia presentada per Isidor Cònsul permet un acostament clar a la figura i l'obra del poeta. Amb la voluntat de constituir una eina d'estudi, aplega textos en prosa i en vers, que acompanya d'explicacions i notes. El llibre és un model d'aquesta voluntat: ¿per què cal llegir Verdaguer?, pregunta Cònsul; i en dóna tres raons: perquè és el pare del català modern, perquè és l'escriptor més important de la Renaixença, i per ser considerat el poeta més important de la literatura catalana contemporània. Als justos motius exposats, s'hi afegeix una tasca compiladora que és aclaridora i progressiva de l'evolució vital i literària del poeta. Així, sense ofegar els joves lectors, l'antologia es divideix en set capítols que contenen una breu introducció teòrica i proposen els textos per al treball escolar. A més, els joves i les joves agrairan les especificacions lèxiques que les notes ofereixen. Cònsul, a banda de ser un expert en l'obra de Verdaguer, coneix bé les necessitats del públic no especialitzat i fa una tria encertada: els fragments que millor poden explicar les diverses facetes del seu autor, capellà polèmic, viatger infatigable, descriptor finíssim de topografies pròpies i llunyanes, i traductor de Mistral. Segurament no els resultarà fàcil d'entendre la poesia mística. Per això l'antòleg la situa, en justifica l'excés i, a vegades, el desequilibri, i n'aporta les mostres més rellevants, que sempre valen una lectura detallada. És possible que els joves no s'endinsin més per aquests viaranys, però els servirà l'esforç per gaudir després del tast de Canigó, i ser de cop els nois que abandonen la guàrdia amb Gentil per descobrir la bellesa d'una toponímia riquíssima i propera. Que aquesta mena d'antologies comenci a ser normal és un bon símptoma. És segur que Víctor Hugo tindrà més actes rememoratius que Verdaguer, però l'homenatge de veritat passa per acostar la poesia als seus primers lectors.

Article aparegut al diari “Avui” el 14/02/02 a cura d’Isidor Cònsul

Un vigor excepcional

La tardor de 1895, Jacint Verdaguer va publicar els tres llibres que, d'una manera més clara, reflecteixen l'abast enorme de la seva tragèdia personal. Amb pocs dies de diferència i publicats per l'"Avenç", sortiren el poema "Sant Francesc" i l'opuscle Mosén Jacinto Verdaguer en defensa pròpia. Aquest fulletó recollia, en versió original i traducció castellana, els articles Un sacerdot calumniat, primera sèrie d'En defensa pròpia, que havia publicat aquell estiu, a La Publicidad, entre el 6 d'agost i l'1 de setembre, després del comunicat que sortí el 17 de juny a "El Noticiero Universal". Dos mesos més tard, durant la primera quinzena de desembre, però amb data editorial de 1896, Verdaguer publicà Flors del Calvari. La sortida dels tres llibres en un període tan curt demostrava, d'una banda, el bon moment creatiu pel qual passava Verdaguer i, de l'altra, fins a quin punt les circumstàncies biogràfiques havien incidit en l'evolució de l'obra: un vigorós gir endins que accentuava el lirisme d'una literatura del jo que ja havia apuntat en el dietari espiritual Roser de tot l'any, publicat el 1894.

EL MARC BIOGRÀFIC

Els biògrafs de Verdaguer acostumen a acceptar que qualsevol explicació del tram més virulent, complex i dramàtic de la vida de Verdaguer té el seu punt d'origen l'any 1886, en la crisi espiritual del sacerdot en retornar del viatge a Terra Santa. Tot d'una començà a jutjar amb severitat la pròpia trajectòria vital i els neguits de perfecció el van dur a lliurar-se al confessionari i a sovintejar sessions exorcistes. La pràctica de la confessió el féu topar amb la misèria que planava sobre Barcelona i a convèncer-se, segons la seva perspectiva, que el remei més eficaç era la caritat. Passà a ocupar-se del càrrec d'almoiner a Casa López amb un zel que no havia manifestat abans i els exorcismes, de torna, li van resoldre, d'una manera molt ingènua però eficaç, els problemes que l'angoixaven: tot es reduïa a la presència del maligne a la terra i a la lluita de sempre entre el bé i el mal. Endut pel mateix esperit i fiant-se en excés de la providència divina, Verdaguer s'arriscà en una aventura econòmica molt imprudent com fou la compra d'una capella i una finca a Vallcarca que havien sortit a subhasta el 1892. Fins llavors, Mossèn Cinto era un capellà sense fortuna personal però amb una situació folgada a qui la quixotada pietosa carregà de deutes.

OBLIGAT A DESCANSAR

Tots aquests enrenous no passaven pas de puntetes per Casa López i el poeta va deixar aviat de ser el sacerdot discret i llorejat que prestigiava la família, fins al punt que decidiren treure-se'l de sobre. La roda es posà en moviment, la jerarquia episcopal trobà l'alternativa d'obligar-lo a descansar i el pobre sacerdot trià el santuari de la Gleva, on, d'entrada, el temps li passà volant fins que no arribaren els primers problemes amb els creditors. Ni Morgades ni Claudi López van mostrar gaire interès a pagar els deutes, tot i que Verdaguer oferí la finca al marquès perquè la hi comprès. En realitat, sembla que ho volien resoldre a la seva manera i optaren per l'estratègia d'anar pagant amb comptagotes per aturar les accions judicials. Els arguments del bisbe, a més, raonaven que Verdaguer continuava endeutant-se per culpa del parasitisme de la família Duran.
L'abril de 1895, amb motiu d'una carta de Simona Aparicio, antiga serventa de les Duran, on demanava perdó a Mossèn Cinto per una calúmnia de mesos enrere, el poeta va pensar que s'obria una porta de solució per al seu cas i viatjà a Madrid a veure Claudi López, però només va rebre cares llargues i ambigüitat. Retornat a Barcelona, va prendre la decisió de no moure's de la ciutat i els fets s'acabaren de complicar: Morgades li manà de tornar a Vic però Verdaguer s'hi negà adduint que, per pagar els deutes, només li quedava el conreu de les lletres, i era a Barcelona on tenia els editors. Són els dies que Verdaguer s'adona que és seguit pel carrer i quan la policia es presenta dues vegades a la dispesa on viu per detenir-lo. El procés s'accelera: el 17 de juny, escriu el comunicat al director d'"El Noticiero Universal" i, en una fluida correspondència amb Morgades, deixa clara la seva voluntat de resistir, de cremar les naus per evitar qualsevol retorn i una evident disposició a moure l'escàndol que calgui fent públic el setge a què se'l sotmet. El 10 de juliol escriu una lletra ferotge a Jaume Collell acusant-lo de fals, hipòcrita i traïdor, i el 23 rep els quatre representants del tribunal eclesiàstic de Vic que li fan saber que ha estat suspès de llicències in divinis. El 6 d'agost, a "La Publicidad", Verdaguer posa a l'abast dels lectors els termes del seu problema i fa esclatar l'escàndol amb els articles de la primera tongada d'En defensa pròpia: una magistral lliçó de llenguatge periodístic que deixatava a la menuda els contorns d'una història intensament dramàtica.

DUES TONGADES D'ARTICLES

La primera sèrie d'articles va sorprendre tothom i va mostrar la serenitat també l'íntima indignació- d'un caràcter ferreny que es rebel·lava. No semblava pas aquell sacerdot humil, generós i crèdul que tothom coneixia. El conjunt dels textos que conformen En defensa pròpia es publicaren en dues tongades perquè el poeta n'aturà la primera tramesa així que se li va prometre que li serien retornades les llicències de dir missa. Però dos anys més tard la suspensió continuava i, el 5 d'agost del 1897, endegà els de la segona tanda, Un sacerdot perseguit, que va anar sortint fins al 21 de novembre. Aquesta segona sèrie era més estructurada i contundent que la primera, i hi explicava el setge de fam i misèria a què era sotmès. Finalment, la intervenció dels agustins de l'Escorial i del nunci Cretoni, així com la mort de la vídua Duran, facilitaren la solució del conflicte i Verdaguer fou rehabilitat el febrer del 1898.

NOTA SOBRE L'EDICIÓ

L'edició que presenta Narcís Garolera s'enriqueix amb l'oportunitat de tres apèndixs, el primer dels quals, que és sens dubte el més important, el conformen sis textos en un estadi desigual de redacció que Verdaguer preparava per a una eventual continuació de la segona sèrie d'En defensa pròpia. No foren mai publicats perquè, en el procés de negociació que va solucionar el problema, la condició sine quan non era posar fi a la publicació dels escrits. Cal fer notar, com avisa Garolera, que un d'aquests textos, "Pecat original / Una concausa", que és el més elaborat de tots, no ho és, d'inèdit, perquè Ricard Torrents el va donar a conèixer fa més de deu anys. M'ha sobtat, però, que Garolera apunti que Ricard Torrents en va fer una "transcripció poc acurada" [sic]. Les he llegides totes dues en paral·lel (la versió de Torrents aparegué a Anuari Verdaguer, 1991) i hi he observat, és cert, algunes diferències que afecten lliçons de la transcripció i de la puntuació. Se'm fa difícil, de tota manera, poder avaluar els mèrits d'una i altra edició perquè la transcripció de Torrents manté el text en l'ortografia de Verdaguer, mentre el de Garolera la normalitza. La comparació tampoc no m'ha resolt els dubtes de qui té raó, atès que he comptat diversos errors ortogràfics en l'edició de l'article per part de Garolera: circunstàncies [sic] fins a tres vegades i un que relatiu tònic sense l'accent. Pel que fa a la resta, tot i algunes imprecisions i errades en el pròleg, voldria assenyalar que aquesta edició d'En defensa pròpia m'ha semblat prou correcta, en termes generals. I, sobretot, un motiu excel·lent per començar a festivar amb dignitat el centenari de Verdaguer. Una edició oportuna, d'altra banda, per la possibilitat de transitar, qui no la conegui, una de les proses més vigoroses de la literatura catalana. Com assenyalava Joan Maragall, parlant d'un dels llibres que publicà Verdaguer la tardor del 1895, és la mostra d'una literatura de vigor excepcional.

Links

http://members.fortunecity.com/antifatxa/ew/lit/barcelonaoda.html

Oda a Barcelona

Especial Verdaguer. Diari Avui. (Document en format PDF)

http://www.badosa.com/ebooks/p093/

Badosa.com. IBook. L'Atlàntida

http://www.badosa.com/bin/obra.pl?id=p093-14

Badosa.om. Itinierari fotogràfic. L'Atlàntida

http://www.geocities.com/perpinya/txcanigo.html

Fragment del Canigó. Va acompanyat d'arxius de veu.

http://www.geocities.com/perpinya/indexf0.html

L'Atlàntida de JacinVerdaguer. Text complert

http://www.xtec.es/~evicioso/index.html

Un viatge literari per les comarques de Catalunya és un material educatiu basat en la recerca, la selecció i l'estructuració d'un corpus, en aquest moment, de 546 textos literaris d'autors catalans el tema central dels quals és la terra i els homes de Catalunya.

http://www.partal.com/aelc/autors/verdaguerj/index.html

Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E-mail

http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/jacintverdaguer.html

Lletra. Autors

http://cultura.gencat.es/verdaguer/index.htm

2002. Centenari de la mort de Verdaguer

http://www.anyverdaguer.com/AV/cat/

Any Verdaguer

http://www.gencat.es/bc/expo_verdaguer/

Exposició Verdaguer

 

 

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]