Biografia

Francesc Candel (Casas Altas. País Valencià, 1925). De molt petit la seva família es traslladà a Barcelona per buscar feina. Quan arribaren a Barcelona anaren a viure a les barraques de Montjuïc. Estudià al grup escolar Sant Ramon de Penyafort fins els catorze anys, i començà a treballar en diveros oficis. Sempre ha viscut en el que avui dia anomenem Zona Franca, cosa que li ha permès estar prop dels problemes dels immigrants dels quals ha fet matèria literària. És autor de llibres com Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han matado un hombre, han roto el paisaje (1959). Ha escrit llibres d'assaig i reportatge. En destaquem el més important, Els altres catalans (1964), i llibres com Parlem-ne (1967), i Encara més sobre els altres catalans (1973). L'any 1977 fou elegit senador per Barcelona dins la coalició Entesa dels Catalans, fruit d'aquesta experiència publicà Un charnego en el senado (1979), al qual segueix Candel contra Candel (1981). Ha col·laborat en la premsa: "Tele/Expréss", "Serra d'Or", "Avui" ... Entre els darrers llibres publicats destaquen Els altres catalans vint anys després (1985) i la La nova pobresa (1988).

Obra

Documentació

Article aparegut a "El Periódico de Catalunya", el 20/04/00, per Arturo San Agustin

Candel, sempre Paco

Va créixer a la Zona Franca escoltant el crit guerrer: "Cases barates, xinxes i rates". Ara el crit és un altre: "Ea, ea, ea, Zona Franca se cabrea". Francisco Candel, solidari, expert en immigrants i pròxim, els escolta a tots i a totes: el jubilat, la viuda i aquell noi amb una certa disminució que li va dir: "He après a perdre'm".

D'Emiliano Zapata va aprendre que cal llegir els ulls al poder

Així, amb la corbata i la cartera que mostra la fotografia, s'armaven als anys 50 els escriptors conscienciats quan anaven a les barraques de Riera Comtal, habitades per gitanos hongaresos.
Francisco Candel es considera un escriptor tardà, que abans va voler ser pintor, com el seu cosí comunista. Després va començar a escriure un conte que va acabar sent una novel.la ambientada al sanatori Flor de Mayo: Brisa del cerro. Aquell conte que va acabar sent novel.la el va començar a escriure en una agenda per a farmacèutics. Als fulls es ponderaven productes com ara el Lacteol, que era, si no recorda malament, un fàrmac idoni per combatre feliçment el restrenyiment. Que Francisco Candel sempre ha estat bo, és a dir, Paco, ho demostra el fet que expliqui que aquella Brisa del cerro la va enviar al premi Nadal i que no va obtenir ni un sol vot perquè gairebé tots se'ls va emportar Dolores Medio amb la novel.la Nosotros los Rivero. Però, com que Paco sempre ha estat Paco, el primer que va fer al conèixer personalment la guanyadora va ser dir-li que la seva novel.la, la d'ella, era més bona que la d'ell i que el perdonés per haver pensat que, si s'havia emportat el Nadal, era per ser dona i potser mig nòvia de l'editor. A Dolores Medio li va fer gràcia tanta sinceritat i el va perdonar. Quan Francisco Candel entrevistava gitanos hongaresos, quan volia ser escriptor, els seus millors amics eren Francisco Imbernón, el Paquirri, gran lluitador i operari del torn de nit a la fàbrica del tub Bergman; Enrique Martínez, corredor de cabells, és a dir, que obtenia la seva mercaderia en barberies i perruqueries, i Paquito el Bien Hecho, triomfador amb les noies perquè s'assemblava molt a John Wayne.
Quan Francisco Candel volia ser escriptor i encara treballava de comptable en un garatge, el seu favorit era Pío Baroja. Llavors pensava que ser escriptor significava una certa seguretat econòmica. Tenia en aquell temps 30 anys. Ara pensa que la vida no l'ha tractat malament perquè té una biblioteca que porta el seu nom; una sala de lectures que porta el seu nom; una escola per a adults a Santa Perpètua de Mogoda que encara no té edifici, però que porta el seu nom, i un certamen literari que també porta el seu nom. A més a més, aquest mes li entregaran el Premi d'Honor Ciutat d'Hospitalet. Paco és tan bo que fins i tot celebra aquest Xirinacs, expert en màrqueting, que ha tornat al patriotisme després d'intentar triomfar en el negoci dels segells. Paco escriu des de fa anys una novel.la que no acaba mai i que, quan l'acabi, potser es titularà Piquete de ejecución. Aquesta setmana firmarà exemplars d'un llibre de relats titulat El sant de la mare Margarida. No ha escrit o dit mai això: "Van demanar mà d'obra i els van arribar éssers humans". Però, com que és una frase rodona, no ha desmentit mai que no fos seva.

Article publicat a “La Vanguardia per Julià Guillamón el 19/01/2001

Candel regresa a la Barcelona marginal

Ahí va Candel por las barracas de la Riera Comtal, en la Sagrera. Traje negro, camisa blanca, corbata listada y maletín. Engominado y bien rasurado, se parece a Juanito Valderrama. Estamos en 1965, las fotos son de Miserachs y el reportaje lo publica "Serra d'Or".
Candel en 1977. Camisa a franjas y cuadros, pelo negro con melenita, barba blanca veteada de negro. Sonríe junto al fotógrafo Luis Viadel en la contraportada del libro "Barrio" (Ediciones Marte).
Año 2000. Candel es un personaje casi invisible que publica sus libros en una pequeña editorial de Gaüses, un villorrio del Empordà. Y, sin embargo, sus enseñanzas parecen más necesarias que nunca. Existe también hoy una ciudad extensa, con suburbios que pocos conocen y menos visitan. No se puede decir que sean "los pueblos de las ciudades", como él mismo los calificó hace tiempo. Tampoco la figura del fabulador es la más adecuada para glosar lo que sucede allí, porque se ha interrumpido la tradición y la oralidad se desenvuelve por otros cauces. La novela no sabe cómo manejarse en este nuevo paisaje, mientras que la televisión hurga en sus heridas, hace y deshace, y lo presenta como quiere.
Haría falta media docena de escritores como él, media docena de directores de cine como Llorenç Soler, para tomarle las medidas a la ciudad nueva. Una sensibilidad favorable (¡Candel salía fotografiado en la portada de "Serra d'Or"!) para que lo pudiéramos tener por escrito, y no sólo en documental. Tal como se han puesto las editoriales no creo que ni ustedes ni yo lo lleguemos a ver.
Por eso, es una suerte que Candel continúe en el tajo. Su último libro, "El sant de la mare Margarida", se sitúa en la época en que Can Tunis era Can Tunis y no "Propietat del Consorci de la Zona Franca", como reza algún letrero. Candel cuenta la historia de amor entre una monja del asilo del Port y el dueño de una droguería, que aun siendo republicano y revolucionario salvó a las hermanas de la persecución de la FAI. Y que años después, tras ser depurado por el franquismo, presidía la misa como si fuera el alcalde del barrio. Candel construye la novela a base de cuadros, saltando en el tiempo de aquí para allá. Lo mismo recuerda un recorrido por el túnel del "carrilet" (y sus pintadas) como una anécdota de la nevada del 62. El pastoreo en el descampado o la mala suerte del borracho que a la salida del bar del Primitivo (y por ver doble) es atropellado por el tren.
La historia admite la digresión. En realidad, el nudo no se trenza hasta bien avanzado el relato, lo cual desconcierta un poco. ¿En qué época se sitúan los hechos? ¿Cuál será el tema central? Una vez planteada la imposible aventura amorosa no se abandona hasta el fin. Candel domina la conversación y la observación directa. De la historia de la monja y del señor Campreciós se desprende que las leyes del barrio se imponen a cualquier elemento exterior. El tendero es una buena persona, pero su santidad nace de una vivencia íntima de Margarida. Y al revés: el amor de Campreciós por la monja es lo que le otorga su aura.
El volumen se completa con dos relatos breves ("L'euga blanca" y "La missa major de mossèn To-màs") en los que Candel repunta como maestro en el arte del retrato. Los dos traperos, el gitano Flores Amaya, todos los charnegos de las Casas Baratas están tratados con simpatía y humanidad. Pero también con esa fuerza interior, como de fotografía antigua, que caracteriza las mejores fisionomías de la literatura social. Los recuerdos de Francesc Candel, como otrora sus apuntes del natural, son un testimonio inigualable. son un testimonio inigualable.

Article publicat a “El Peródico” a cura de Jaume Fabre

El cronista de barri

Hi ha escriptors que fabulen les seves novel.les en un territori concret: Juan Marsé, en una zona indefinida entre la Salut, el Carmel i el Guinardó; William Faulkner, en l'imaginari comtat meridional de Yoknapatawpha, i Francisco Candel, a l'altre costat de Montjuïc, als barris de l'antiga Marina de Sants, especialment el Port i el gairebé extint Can Tunis.
El sant de la mare Margarida (Llibres del Segle) és una novel.la curta amb la qual el veterà Paco Candel (Casas Altas, València, 1925) torna a la seva geografia. La història del militant republicà que salva les monges de l'asil del Port té ingredients que el seu autor maneja amb destresa. Com l'escena en què les monges, refugiades a la clínica del Remei barcelonina, fingeixen que saben ballar per fer front a la denúncia que provocaria que les detinguessin si els milicians de la FAI descobrissin la superxeria. L'impossible amor entre el republicà i la superiora, la mare Margarida, és el canemàs en què Candel va teixint personatges i situacions d'un món que va ser i que no coneixeríem si no fos per ell.
Als 45 anys del primer llibre, Hay una juventud que aguarda, Candel encara viu al mateix barri del Port on va arribar de petit. Ha vist morir els escenaris de les seves millors novel.les: les Casas Baratas de Donde la ciudad cambia su nombre i el Montjuïc barraquista d'Han matado un hombre, han roto un paisaje. Si el Grúa, el protagonista inoblidable d'aquesta obra, ressuscités, no reconeixeria aquell miserable suburbi.
"Ha canviat moltíssim tot; no hi ha rastre de les platges i gairebé no queden vestigis de Can Tunis, però encara es poden recórrer llocs que estan gairebé igual, la Colònia Santiveri, el Camí de l'Esparver que porta al Fossar de la Pedrera...", filosofa Candel, la mateixa barba blanca de sempre, més prim i sempre amb un llibre a punt de publicar. A l'abril apareixerà Els altres catalans del segle XXI, un títol que reprèn el de la seva obra més cèlebre, Els altres catalans (1964), per descriure com els va als que arriben avui a Catalunya des de lluny. Aquesta vegada Candel l'ha escrit en col.laboració amb un altre autor, Josep Maria Cuenca.
Candel contempla el passat amb benevolència. Va obtenir la fama, però no sense escàndols. Va ser denunciat per Donde la ciudad cambia su nombre; censurat pel franquisme, que va prohibir Ser obrero no es ninguna ganga, i menyspreat per alguns crítics. No enyora els seus temps de senador ni de regidor de l'Hospitalet, que li van inspirar dos llibres, Un charnego en el Senado i Un ayuntamiento llamado Ellos.
"Un s'ha d'adaptar a tot. El que m'ha agradat sempre és escriure, encara que últimament m'he tornat mandrós", confessa. Als 75 anys s'ho pot permetre. Cada vegada treballa més a casa i menys al seu petit despatx gairebé a tocar del barri del Polvorí, on guarda els àlbums de dibuix --"jo volia pintar, però ja se sap"-- i les novel.les del seu admirat Pío Baroja.
Amb gairebé 60 llibres publicats, Candel està particularment content d'haver tornat a la novel.la amb El sant de la mare Margarida. Aprofita el mateix paisatge de les anteriors, però on hi havia cruesa ara hi ha tendresa. El setial on la mare Margarida situa el seu salvador i pretendent el dia del seu sant per celebrar una missa solemne a l'asil és una manera d'enfocar amb ironia la terrible postguerra.
Els anys han suavitzat l'òptica amb què Candel contempla aquells suburbis on es va criar i es va fer escriptor el joglar de Casa Antúnez, com el va qualificar el setmanari Signo el 1964, quan encara no havia fet els 40 anys, estava a punt d'aparèixer Els altres catalans --17 edicions i una fita sociològica-- i ja era un referent per als que creien que existia una Barcelona diferent de la ciutat de fires i congressos.

Article publicat al diari “Avui” el 15/02/01 per Joan Triadú

Candel, les ficcions més creïbles

Aquest llibre comprèn una novel·la breu, de prop de 150 pàgines, que dóna el títol al volum, i dues narracions més que el completen. El sant de la mare Magarida es basa en una història real, amb un rerefons de veritat. És el tipus de narració en el qual Candel se sent més còmode, com ha dit ell mateix, i és cert. En canvi no ho és tant que tingui poca imaginació, perquè en aquesta novel·la n’hi ha molta i en altres de seves també. A part que la relació general entre realitat i ficció, entre memòria viscuda i el món imaginari, és força complexa, sense límits gaire precisos. La fantasia pura és una altra cosa; però, malgrat tot, el que podríem anomenar els seus excessos d’imaginació es basa en una dimensió estrictament humana de la nova realitat. Per això els marcians han sortit com han sortit. En canvi, la moderació imaginativa de Francesc Candel fa que les seves ficcions siguin més creïbles i per a un bon nombre de lectors, per als seus lectors, que són molts, siguin més emotives i passi, com m’ha esdevingut a mi, amb aquest llibre que arriba que se sentin implicats en els fets, fins al punt d’afegir-los als seus propis records i gairebé a les seves experiències. Cal afegir tot seguit que aconseguir això no és fàcil i que només ho assoleixen, amb la dignitat que dóna l’art, els bons i els grans escriptors, una distinció, aquesta, que separa els bons dels grans escriptors, que també és molt complexa i un bon tros subjectiva, a més de supeditada al pas del temps. Sé que Francesc Candel no se sent còmode, en canvi, en rebre elogis. Però ell se’ls ha guanyat a pols (que vol dir, en principi, sense ajut de ningú), com a escriptor i com a persona. I com a ciutadà, si es vol. Per exemple, en l’exemplaritat de deixar que els editors decideixin si publiquen les seves obres en català o en castellà, malgrat que ell, com diu, escriu sempre en castellà, perquè creu que el català no el domina bé. En aquest volum no es diu que sigui una traducció i, és clar, no hi figura el nom del traductor. Però el seu català és de primera, excel·lent. Fa pensar que és així com hauria escrit Candel si hagués nascut escriptor català, així com va néixer escriptor castellà. No es pot demanar més d’una traducció, la qual, d’altra banda, no devia ésser gens de bon fer. Candel no és un escriptor de novel·la, d’estil funcional, és a dir entre planer i pobre, entre cregut i vulgar, sinó un escriptor que mestreja el detall, que dóna nom a cada cosa i que no parla de la gent sinó després de molt veure-la, per poder estimar-la, compartir-la, amb els lectors. La versió catalana trasllada perfectament al lector l’alternança entre incidència i observació que l’escriptor, conscient del que és per a ell la literatura, ha posat en ordre a la seva disposició. Cal que el lector se n’aprofiti, que no se’n penedirà. De passada s’assabentarà, en detall, per exemple, de la vegetació silvestre que hi havia als terraplens que flanquejaven el trajecte del tren al barri del Port, el tren del Carrilet: la ravenissa blanca, la verdolaga, la lleteresa o llet de bruixa, l’espiga de gall, la passionera, el lletsó oleraci, la flor de nit, i tot d’altres plantes. Mentre que un parell de dies abans del sant de la mare Margarida, la netejada general de l’Asil del Port per a la celebració de la festivitat comprenia, és clar, polir els metalls de la casa, entre els quals, el novel·lista enumera els següents: passamans, vergats, reixes, baldes, ferramentes, forrellats, cadenats, llisquets, passadors, claus, canelobres, candelers... N’hi ha més però són més usuals. Candel recorda, observa, comenta, reinventa, està al cas de tot, ficat entre els seus personatges, des de la seva primera novel·la (Hay una juventud que aguarda), publicada fa 45 anys. A El sant de la mare Margarida només unes inicials, F.C., assenyalen la seva presència. Però aquí se’ns revesteix de senyor elegant i cavaller, que gairebé es baralla amb un cobrador d’autobús, el qual maltracta davant seu una bona dona. Com una aparició en actiu de film de Frank Capra. Ens assabentem que coixejava lleugerament. Però, compte!: és que “era tan distingidament distret que sense ser coix, coixejava” i a la camisa, que “se li veia a través del flamant abric entreobert portava brodades les inicials F.C”. Però ell és l’home clau, gairebé l’home invisible, de la història, basada en el que li explica un amic partint del que li havia explicat el seu pare. Així arribem al juliol del 36, l’altre punt de referència en què es basa la incidència principal de la novel·la procedeix d’un personatge real i històric, ben present en el meu record: Josep A. Trabal, diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya a Madrid en aquell temps, metge i home mogut, actiu i generós. Recordo encara l’acudit que li dedicà un ninotaire de “Mirador” o d’”El Be Negre”. Un funcionari d’un partit polític responia a un militant que li deia que es donava de baixa: –“No m’atrabalis, home”. Era notícia aquells dies que l’inquiet Dr. Trabal canviava de partit per segona vegada. Durant la Transició tingué protagonisme per una carta oberta adreçada a Josep Tarradellas que acabava dient: “Oi Pep?”. En aquesta novel·la es recorda el seu coratge, amb el qual i amb imaginació contribuí a salvar la vida a les monges de l’Asil de la mare Margarida. Però no vull deixar-me anar a explicar la novel·la, en la qual hi ha més, molt més que una anècdota històrica i unes incidències recreades per F.C., el de les inicials al pit.

ALTRES OBRES DE CANDEL

Potser més que en les altres obres seves en català (Les meves escoles), un excel.lent i docu-mentat retaule autobiogràfic, en part, Petit món, de la qual no puc parlar perquè encara no m’ha arribat, Francesc Candel assoleix integrar l’amor en una realitat dura sense ofendre la imatge de l’amor veritable, i fer-lo ser, amb humor i tendresa, el vencedor, intacte, senzill i sublim alhora, de tot el que se li oposa. Així, una vegada més en l’obra de Francesc Candel les xacres de la vida i de la societat no es converteixen en rebuig demagògic ni s’adulteren amb compassió, sinó en generositat en el judici del proïsme, que és la definició de caritat que dóna el diccionari.

Entrevista a Francesc Candel publicada al diari “Avui” el 18/01/01, a cura d’Eva Piquer

E.P. ¿El sant de la mare Margarida es basa en el que va sentir explicar al pare d’un amic?
F.C. Es basa en el que em va explicar un amic a partir del que li havia explicat el seu pare. Però ell només em va explicar que el diumenge 19 de juliol de 1936 el seu pare va salvar la vida a unes monges. A “La Vanguardia”, molt temps després, vaig llegir que Anton Trabal, dirigent històric d’Esquerra, havia acollit monges disperses, i que havia ballat amb una superiora. Aquests dos fets puntuals van donar peu a la meva novel·la. És cert que recorro molt a la realitat per fer ficció. Reinvento la realitat i arriba un moment que fins i tot jo arribo a creure que va passar a la meva manera. Amb raó es diu que la novel·la és la mentida que s’assembla més a la veritat.
E.P. Quan fa articles, ¿explica la veritat o també hi afegeix elements de collita pròpia?
F.C. En un article no pots dir mentides, perquè la informació que aportes es pot contrastar. De vegades per raons d’espai potser no dic tota la veritat.
E.P. ¿Se sent més còmode explicant veritats als articles o explicant mentides que semblen veritat a les novel·les?
F.C. No sóc molt imaginatiu, em trobo millor explicant veritats o històries que tinguin un rerefons de veritat. Si volgués fer una novel·la sobre l’aristocràcia, hauria d’anar a uns quants banquets per documentar- me.
E.P. Els personatges d’aquest nou llibre pertanyen al seu món de sempre, el de les classes populars. ¿Ho fa per militància o perquè no sabria escriure de cap altre grup social?
F.C. Segurament no sabria escriure de res més. Fins i tot els escriptors que semblen més imaginatius (com els autors de novel·les policíaques o de ciència-ficció) parteixen de realitats que els són properes. Jo no ho faig per militància, perquè és una paraula que no m’acaba d’agradar, però sí que he pres partit per la gent desvalguda, pels últims de la fila. De tota manera, no sempre parlo dels mateixos temes. La meva primera novel·la parlava dels nois i noies que volien ser artistes. Esclar que sempre hi ha alguna cosa que et delata, com l’escenari on passa l’acció. Així com García Márquez té el seu Macondo i Faulkner té aquell comtat de nom impronunciable [Yokna-patawpha], jo tinc la Zona Franca. A novel·les on he intentat dissimular els escenaris, m’ha estat impossible, perquè és l’únic món que retinc a la memòria.
E.P. ¿Porta amb orgull l’etiqueta de ser la veu dels marginats?
F.C. La porto amb rubor. Em poso vermell quan m’ho diuen. No em vull erigir en res, és massa responsabilitat. Ja he hagut de fer els meus esforços per escapar dels partits que m’han volgut agafar. Vaig ser senador, que no és broma, i regidor de cultura de l’Hospitalet. Si no hagués estat un escriptor en defensa dels que no tenen veu, no m’haurien cridat per fer política. Quan es va constituir el Senat, l’esquerra catalana va necessitar algú que representés la immigració, i m’ho van vendre tan bé que m’ho vaig creure i vaig dir que sí.
E.P. Ara diria que no?
F.C. Ara diria que no, perquè em vaig adonar que des d’un càrrec polític es pot fer ben poca cosa. En un partit no ets lliure, tot s’ha de consensuar a la mida dels que manen. Estàs amb les mans lligades, i et pots trobar enmig de coses mal fetes que no has fet tu. No vull dir noms ni situacions que estan passant en aquests moments, però sé que hi ha gent que es troba emmanillada.
E.P. Com a escriptor, ¿s’ha sentit emmanillat?
F.C. Sí, per la censura. I ara també. Als mitjans on col·laboro, sé que hi ha coses que no les puc dir, que s’empiparien si les digués. Ara hi ha autocensura. Em fan gràcia els escriptors que diuen que escriuen amb llibertat absoluta. Hi ha coses que no les diria mai ni que em deixessin: no tinc dret a posar de cap de turc a ningú. Intento ser molt delicat escrivint, perquè sé que la gent té el seu corazoncito. Pots criticar molt certa persona, però si després la coneixes et sap greu, perquè veus que no és tan dolenta com semblava.
E.P. Vostè va declarar: “Si escrius bé d’algú, mai et donarà les gràcies”.
F.C. Quan escrius malament d’algú, sempre ho acaba sabent, mentre que quan escrius bé d’algú és molt fàcil que no ho sàpiga mai. Jo mateix intento ser molt agraït i últimament he caigut una mica en la desídia. Tinc cartes per contestar de fa més d’un any, i em produeixen remordiments de consciència. M’agradaria aprofitar aquesta entrevista per fer des d’aquí una disculpa pública. Hi ha gent que, si no rep resposta, s’ho pren molt malament.
E.P. Bona part dels seus llibres es podrien titular Els altres catalans.
F.C. He anat escrivint sobre la meva situació vital. Tinc una novel·la que passa en un sanatori per a tuberculosos. No era un sanatori per a gent elegant, però el tema de l’obra no era la marginació, sinó la tuberculosi. Però sí, és evident que la majoria dels meus llibres toquen el tema dels marginats. L’assaig Els altres catalans va tenir una gran repercussió i va donar lloc a seqüeles com ara Els altres catalans vint anys després, Encara més sobre els altres catalans... També he escrit llibres d’encàrrec sobre el món obrer. I en certs moments vaig tenir unes manies pedagogues i redemptoristes.
E.P. Ja no les té?
F.C. Les tinc d’una altra manera, perquè ara sé que un llibre no pot canviar el món. Tots pensàvem que quan acabés el franquisme la gent es culturitzaria, però no va ser així. Pensàvem que la dèria del futbol s’acabaria, i ja veus. He arribat a la conclusió que potser tenia unes idees equivocades sobre el gènere humà. L’anormal dec ser jo, no els altres.
E.P. A El sant de la mare Margarida, diu: “Sort que la literatura, a part de l’anècdota, és també el detall”.
F.C. Em permeto fer petites sàtires contra aquest món de la literatura d’elit en la qual procuro no ficar-me. Sempre s’ha dit que la novel·la de pensament, la novel·la filosòfica, és millor que la literatura d’anècdota. Però, com va dir Pla, la literatura sense anècdota no és res. Sartre deia despectivament que Hemingway era un escriptor d’anècdotes, però Sartre ha passat de moda i Hemingway ha continuat tan fresc. L’anècdota és important, i el detall o la pinzellada també.
E.P. Ha escrit més de 50 llibres. ¿És prolífic per necessitat econòmica o per necessitat creativa?
F.C. Fins ara ho he estat per necessitat econòmica. Ara ja no ho sé. Pla deia que ell era un grafòman. Arriba un moment que si no escrius no saps què fer. Tampoc em sembla que jo hagi escrit molt. Ben mirat, no sé quan escric, perquè sempre sóc al carrer, o parlant amb gent, o a la ràdio. Els grans creadors es tanquen en un hotel i en vuit dies fan una novel·la. Jo això no ho he pogut fer mai, ni ganes. Però poc o molt escric cada dia. Si escrius deu línies cada dia, al cap d’un any tens un llibre. Hi ha llibres que he trigat molt a escriure’ls, i entremig n’he fet d’altres. Ara tinc una novel·la que no acabo mai, que es dirà Piquete de ejecución.
E.P. ¿En quin estadi es troba, aquesta novel·la?
F.C. Es va engreixant. Ja n’he escrit dos-cents folis, però em queden moltes coses per explicar. Ara estic trasbalsat perquè tinc la dona malalta i em passo el dia a l’hospital.Després m’hi tornaré a ficar. Aquesta novel·la parla del final de la nostra guerra i dels afusellaments del bàndol republicà. La meva filla n’ha llegit trossos i troba que és estremidora. Però va anar així. Estem oblidant aquella època, s’estan morint els testimonis. Hem de saber què va passar.
E.P. Serà la seva millor novel·la?
F.C. No se sap mai. Puc passar-m’hi molts anys i que el resultat final sigui un xurro.
E.P. És molt modest...
F.C. El que no sóc és vanitós. Ja he superat tot allò de ser un geni i passar a la posteritat. Si tu et creus que ets un geni, ho ets. Si et creus que passaràs a la posteritat, ¿qui et pot demostrar el contrari? Una vegada un escriptor em va dir que si ell no pensés que passaria a la posteritat, no escriuria. Però, per cregut que siguis, mai pots tenir la certesa que se’t recordarà després de mort.
E.P. ¿Encara té mala consciència, el dia que no escriu?
F.C. Sí, potser per aquella antiga herència cristiana que diu que t’has de guanyar el pa amb la suor del teu front. M’agrada molt llegir. Quan llegeixo penso que hauria d’estar escrivint, i quan escric penso que hauria d’estar llegint. La cultura del treball s’ha perdut, hi ha molta gent que guanya diners sense treballar (perquè cobra una assegurança, per exemple) i no té remordiments. Ara es parla de la cultura de l’oci. Si al matí he aconseguit treballar una mica, després tot el dia me’l passo millor, ja puc vagar.
E.P. Té 75 anys. Pensa jubilar-se?
F.C. No em jubilaré d’escriure, però m’he pagat els autònoms i ara m’ha quedat una pensió. Ja em jubilaré si un dia em torno idiota o agafo el mal d’Alzheimer o em quedo paralític, que tot pot passar. En tants anys he fet molt poques vacances, perquè sempre que he marxat fora m’he endut carpetes amb papers per poder treballar. Però tot plegat compensa: la feina d’escriptor és molt gratificant.
E.P. ¿Què el gratifica més, el mateix fet d’escriure o la resposta dels lectors?
F.C. La satisfacció me la dóna la gent. Per a mi escriure és una mica incòmode. M’han agradat dues arts, la pintura i l’escriptura, però amb la pintura no vaig tenir la xamba que vaig tenir amb l’escriptura. Pintant i barrejant colors sí que trobava una satisfacció manual. Escriure és més complicat: picar tecles d’una màquina o d’un ordinador no produeix satisfacció. Però quan la gent em para pel carrer i em diu que ha llegit un llibre meu, o un article, penso que escriure val la pena. En el fons, també dec ser un vanitós.
E.P. Quan escriu, ¿és més important què diu o com ho diu?
F.C. M’interessa més el fons que la forma, però no oblido la forma. Els llibres molt profunds però mal escrits no m’agraden. El meu estil sembla senzill, però no ho és tant. Sembla que escrigui d’una tirada i no és així: corregeixo molt, em preocupa si se m’entendrà. No vull que m’entengui només el gran escriptor o el gran filòsof sinó tota la gent que m’acostuma a llegir. No m’agradaria ser un escriptor hermètic.
E.P. Amb els anys, ¿cuida més l’estil?
F.C. Sempre l’he cuidat molt, però amb el temps n’he après. Ara consulto menys els diccionaris. Si a mi em dóna la gana de ficar paraules catalanes en un text en castellà o a la inversa, ¿per què no ho puc fer, si en fiquem d’angleses i de franceses contínuament? No em preocupo tant per si una paraula està admesa o no, perquè hi ha paraules que abans no eren correctes i ara els acadèmics les admeten.
E.P. Publica alternativament en català i en castellà...
F.C. Escric sempre en castellà, el català no el domino bé. Els editors decideixen si ho publiquen en català o en caste-llà. Durant anys els correctors de català han fet molta feina, potser ara els escriptors catalans ja dominen més l’idioma.
E.P. Escriu amb ordinador?
F.C. El faig servir a la fase final, però segueixo amb el bolígraf i la màquina d’escriure. L’ordinador em fa por, sempre penso que tocaré el botonet que no haig de tocar. La novel·la El sant de la Margarida ja la tenia picada a l’ordinador i em va desaparèixer tota. Sort que en tenia el manuscrit. La vaig tornar a picar a màquina, i crec que la vaig millorar. El meu ordinador és antic, no hi puc posar Internet. Tampoc sé gaire bé per què serveix. Diuen que serveix per documentar-se. Quan faci una novel·la per a la qual m’hagi de documentar, potser descobriré Internet.
E.P. Té textos al calaix?
F.C. Tinc cartes guardades en carpetes, i els meus dietaris de tota la vida. Dels meus diaris de joventut en vaig arrencar pàgines, per vergonya. Hi ha tres coses que fa molta vergonya rellegir-les: els diaris, les cartes d’amor i de vegades els poemes. A mi ara els dietaris em serveixen per fer memòria. Tinc una novel·la, Diario para los que creen en la gente, feta tota amb fragments dels meus diaris. No hi hauria cap editor que s’atrevís a publicar els meus diaris sencers. Té gràcia publicar un diari de Cervantes, però no un de meu.
E.P. ¿Llegirem mai els seus poemes inèdits?
F.C. En els meus llibres, quan surt un poeta, sobretot si és un mal poeta, hi fico un vers meu. Guardo per ordre tots els poemes que he fet. N’hi ha de dolents, de dolentíssims, alguns de millors, d’avantguardistes... Ara no en faig gaires. Escriure poesia és el més difícil que hi ha. Hi ha molts poetes però molt pocs de bons.
E.P. ¿Li sap greu haver estat més persona pública que escriptor?
F.C. No conec cap escriptor que estigui content de la seva sort com a escriptor. El mateix Cela, que ha guanyat el Nobel i el Cervantes, sempre està cabrejat. Si haig de tenir fantasmes per aquest motiu, val més que plegui d’escriure. Jo em trobo molta gent que em saluda perquè m’ha vist a la tele però no sap ni com em dic ni per què he sortit a la tele. Una tia de la meva dona, sempre que em presenta a algú, diu: “Mi sobrino, el que sale en la tele”.
E.P. O sigui que vostè és un escriptor mediàtic...
F.C. Sí, em coneixen més per la tele i pels articles als diaris que no pas pels llibres. Per no parlar de la gent que em para i em diu: “M’agrada molt com escriu, senyor Carandell”.

Links

Per a més informació

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]