Biografia

Francesc Candel (Casas Altas. País Valencià, 1925). De molt petit la seva família es traslladà a Barcelona per buscar feina. Quan arribaren a Barcelona anaren a viure a les barraques de Montjuïc. Estudià al grup escolar Sant Ramon de Penyafort fins els catorze anys, i començà a treballar en diveros oficis. Sempre ha viscut en el que avui dia anomenem Zona Franca, cosa que li ha permès estar prop dels problemes dels immigrants dels quals ha fet matèria literària. És autor de llibres com Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han matado un hombre, han roto el paisaje (1959). Ha escrit llibres d'assaig i reportatge. En destaquem el més important, Els altres catalans (1964), i llibres com Parlem-ne (1967), i Encara més sobre els altres catalans (1973). L'any 1977 fou elegit senador per Barcelona dins la coalició Entesa dels Catalans, fruit d'aquesta experiència publicà Un charnego en el senado (1979), al qual segueix Candel contra Candel (1981). Ha col·laborat en la premsa: "Tele/Expréss", "Serra d'Or", "Avui" ... Entre els darrers llibres publicats destaquen Els altres catalans vint anys després (1985) i la La nova pobresa (1988).

Obra

Documentació

Article aparegut a "El Periódico de Catalunya", el 20/04/00, per Arturo San Agustin

Candel, sempre Paco

Va créixer a la Zona Franca escoltant el crit guerrer: "Cases barates, xinxes i rates". Ara el crit és un altre: "Ea, ea, ea, Zona Franca se cabrea". Francisco Candel, solidari, expert en immigrants i pròxim, els escolta a tots i a totes: el jubilat, la viuda i aquell noi amb una certa disminució que li va dir: "He après a perdre'm".

D'Emiliano Zapata va aprendre que cal llegir els ulls al poder

Així, amb la corbata i la cartera que mostra la fotografia, s'armaven als anys 50 els escriptors conscienciats quan anaven a les barraques de Riera Comtal, habitades per gitanos hongaresos.
Francisco Candel es considera un escriptor tardà, que abans va voler ser pintor, com el seu cosí comunista. Després va començar a escriure un conte que va acabar sent una novel.la ambientada al sanatori Flor de Mayo: Brisa del cerro. Aquell conte que va acabar sent novel.la el va començar a escriure en una agenda per a farmacèutics. Als fulls es ponderaven productes com ara el Lacteol, que era, si no recorda malament, un fàrmac idoni per combatre feliçment el restrenyiment. Que Francisco Candel sempre ha estat bo, és a dir, Paco, ho demostra el fet que expliqui que aquella Brisa del cerro la va enviar al premi Nadal i que no va obtenir ni un sol vot perquè gairebé tots se'ls va emportar Dolores Medio amb la novel.la Nosotros los Rivero. Però, com que Paco sempre ha estat Paco, el primer que va fer al conèixer personalment la guanyadora va ser dir-li que la seva novel.la, la d'ella, era més bona que la d'ell i que el perdonés per haver pensat que, si s'havia emportat el Nadal, era per ser dona i potser mig nòvia de l'editor. A Dolores Medio li va fer gràcia tanta sinceritat i el va perdonar. Quan Francisco Candel entrevistava gitanos hongaresos, quan volia ser escriptor, els seus millors amics eren Francisco Imbernón, el Paquirri, gran lluitador i operari del torn de nit a la fàbrica del tub Bergman; Enrique Martínez, corredor de cabells, és a dir, que obtenia la seva mercaderia en barberies i perruqueries, i Paquito el Bien Hecho, triomfador amb les noies perquè s'assemblava molt a John Wayne.
Quan Francisco Candel volia ser escriptor i encara treballava de comptable en un garatge, el seu favorit era Pío Baroja. Llavors pensava que ser escriptor significava una certa seguretat econòmica. Tenia en aquell temps 30 anys. Ara pensa que la vida no l'ha tractat malament perquè té una biblioteca que porta el seu nom; una sala de lectures que porta el seu nom; una escola per a adults a Santa Perpètua de Mogoda que encara no té edifici, però que porta el seu nom, i un certamen literari que també porta el seu nom. A més a més, aquest mes li entregaran el Premi d'Honor Ciutat d'Hospitalet. Paco és tan bo que fins i tot celebra aquest Xirinacs, expert en màrqueting, que ha tornat al patriotisme després d'intentar triomfar en el negoci dels segells. Paco escriu des de fa anys una novel.la que no acaba mai i que, quan l'acabi, potser es titularà Piquete de ejecución. Aquesta setmana firmarà exemplars d'un llibre de relats titulat El sant de la mare Margarida. No ha escrit o dit mai això: "Van demanar mà d'obra i els van arribar éssers humans". Però, com que és una frase rodona, no ha desmentit mai que no fos seva.

Links

Més informació

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]