corpus
literari
|
|
Pere Calders (Barcelona 1912-1994). Cursà els seus primers estudis a l'Escola Mossèn Cinto. Als catorze anys escriu El primer arlequí. Seguirà els estudis a l'Escola de Llotja. L'any 1932 comença a publicar articles humorístics i crítiques d'art en la premsa: "Diari Mercantil" i "Rambla". L'any 1936 s'encarrega, juntament amb Tísner, de rellançar L'Esquella de la Torratxa. L'any 1938 s'allista com a voluntari a l'exèrcit republicà i marxa al front de Terol, on escriu Unitats de xoc (1938). La derrota comportarà l'exili, primer a França i, després aMèxic, on treballarà en el món editorial col·laborant diverses revistes "Lletres", "Revista de Catalunya", etc. L'any 1962 torna a Barcelona i col·labora a "Tele-estel", "Cavall Fort", "Serra d'Or", "Oriflama", "Canigó", etc... L'any 1978 el grup Dagoll-Dagom estrena Antaviana. L'èxit d'aquest espectacle, basat en els seus contes, propiciarà una gran difusió de l'obra de l'escriptor. L'any 1986 rep el Premi d'Honor de les Lletres catalanes. Entre seves obres destaquem Cròniques de la veritat ocultat (1955), Demà, a les tres de la matinada (1959), Ronda naval sota la boira (1966), Invasió subtil i altres contes (1978), Aquí descansa Nevares (1980), Tot s'aprofita (1983), De teves a meves (1985) i Gaeli i l'home Déu (1986), entre d'altres. Ha estat traduït a vàries llengües. La seva literatura es caracteritza per una peculiar lògica que governa un món de ficció on el real i el fantàstic es combinen de manera única.
Unitats de xoc
Unitats de xoc és una crònica de le seves vivències com a soldat on, al costat de les facetes més cruels de la guerra, retrata el vessant quotidià de la vida la front, amb pinzellades de nostàlgia barrejades amb gotes d’humor.
Gaeli i l'home Déu
Article publicat a la revista “Caràcters”, núm. 14 per Assumpció Bernal
Tot homenatjant Calders: les performances de la modernitat
Temps era temps hi havia un contista català que podria ser per a propis i estranys un prototipus de la contemporaneïtat. Era ja ben arribada l’hora d’escampar-ho fora de la complicitat de taules, despatxos i aules: així he entès el projecte elaborat des de la Universitat Autònoma de Barcelona (que ja havia nomenat Calders doctor honoris causa el 1992) de muntar una exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona sobre l’autor —Calders. Els miralls de la ficció— en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes i un col·loqui —Pere Calders. L’escriptor i el seu temps— obert als estudiosos de la trajectòria caldersiana. La iniciativa confirma tres coses. Primer, com es pot divulgar un escriptor sense banalitzar-lo; després, que el millor homenatge és estudiar-lo i no reduir-lo a les laudationes de circumstància. I, per últim, com un autor conegut com a contista pot ser vist com el que és, un artista excepcional, justament pel mestratge amb què domina un gènere que encara massa vegades el gran —i no tan gran— públic malinterpreta com a literatura menor. El marc on es produí l’anàlisi i el debat de la producció i recepció caldersianes serví també perquè el professor Jordi Castellanos (comissari de l’exposició, juntament amb un altre conegut especialista de l’obra de Calders, Joan Melcion) expliqués el procés de conservació i catalogació del fons Pere Calders, donat per l’escriptor a aquesta Universitat i que actualment es troba en una segona fase d’ampliació. La pertinència d’un col·loqui, exposició o homenatge no és mai aliena a la necessitat social d’alimentar vies de comunicació entre allò no sempre encertadament denominat cultura acadèmica i la divulgació rigorosa. Fóra absurd no veure que la literatura —la història literària— és també la història de la construcció d’uns paràmetres d’interpretació, de la creació d’unes claus de lectura dins un horitzó d’expectatives, que només poden revisar-se en la mesura que es fan explícits. És per això que a la pràctica es fa pública una imatge que prèviament s’ha anat construint com a dominant en els estudis més avançats fins aleshores. Tot el que hi ha per sota de la visió gens innòcua caldersiana es podrà corroborar amb la bibliografia generada a l’entorn del mateix col·loqui, que encara compta amb un altre avantatge: ha permès alliberar el catàleg de l’exposició d’una summa d’articles més o menys especialitzats que en altres ocasions s’han instal·lat en perfecta relació de continuïtat amb les explicacions de contingut stricto senso. Una opció, és clar, perfectament vàlida, convenient en alguns casos, però no sempre necessària. Al meu parer, és l’exposició mateixa que n’ha sortit guanyant: per la senzilla raó que es pot perllongar en la ment de centenars de lectors gràcies a la generositat de l’espai que se li dedica. Es tractava de mostrar la profunda coherència i unitat de l’obra de Calders i reïx mitjançant un muntatge espectacular que s’organitza a partir de dos eixos, els mateixos que recorren de dalt a baix el catàleg (que també inclou una cronologia i bibliografia finals) de la mà de Jordi Castellanos i Joan Melcion: la trajectòria biobibliogràfica creuada amb un univers literari organitzat per nuclis temàtics que subratlla la suggestió de la paraula caldersiana. És en aquesta unitat que radica la seua universalitat i la que converteix l’autor en prototip d’una radical modernitat, d’una de les performances, tant per l’arrel epistemològica de la seua reflexió com per l’estratègia metaliterària que usa per dur-la durla a terme. Com Foix, Pedrolo, Brossa, Palau i Fabre, etc, sap de la literatura quan s’estan fent molt explícits els efectes —en tota la producció d’entreguerres — d’un gran canvi cognitiu: el qüestionament del valor representatiu del llenguatge com a eina que permet una explicació totalitzadora de la realitat. Com Breton, Eliot o Kafka, i versus l’univers literari del XIX, Calders anul·la l’antinòmia tàcita entre real i irreal, parteix de la condició autoreflexiva del llenguatge, però confia en la seua capacitat simbòlica per configurar el món. El qüestionament de les regles de configuració i no la tendència a la negació axiològica de tota relació entre llenguatge i món (que va dur la indeterminació, la fragmentació i l’hibridisme de la post modernitat genèrica cap a desenvolupaments concrets, que han quedat fixats com a postmodernistes) és el que situa tots aquests autors dins un ventall heterogeni propostes davant el repte que defineix segle: la refeta de la modernitat clàssica com aquesta havia quedat actualitzada després del projecte il·lustrat. Es tractava de recuperar una tradició autocrítica, resitua l’irracional al seu lloc (o és que Nietzche no és modern?, cher Habermas, increpava Lyotard); precisament aquella havia quedat bandejada per un desenvolupament unilateral de la idea de progrés d’acord amb el positivisme triomfant. trencament amb l’ortodòxia mecanicista del progrés incloïa un cert escepticisme pels resultats indesitjats de la revolució tecnològica, i això, és clar, ha estat un camp abonat per a diversos revivals nostàlgics del paradís perdut (alguns ben postmoderns), la qual cosa, cal dir-ho, no justament el que es desprèn de la recreació caldersiana de l’escena bíblica del pecat original: no s’entreté gens a explicarnos el que podia haver estat l’«abans de» assegurador de la intemporalitat, ans al contrari ens aboca —tot sortint del CCCB— a enfrontar-nos a la dramàtica condició humana que, irònicament, construeix l’artifici de la seua pròpia realitat.
Article
aparegut al diari “Avui”, el 30/11/00, a cura Jordi Marlet (electrik@redestb.es),
amb motiu de l’exposició “Calders. Miralls de la ficció”
al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)
La ficció de Calders El Centre de Cultura Contemporània
de Barcelona presenta ‘Calders. Miralls de la ficció’,
una exposició que pretén eliminar els clixés innocus
que s’han anat creat sobre la figura i l’obra de l’autor.
Rere el Calders que, de manera simplificadora, es qualifica de bonhomiós
i amable, s’hi amaga la ironia i la complexitat narrativa
Calders era una persona amable i bonhomiosa
que, per protegir la seva timidesa de qualsevol envestida imprevista de
la fama, s’inventava un personatge públic, amable i bonhomiós
també i anomenat també Pere Calders. L’escriptor és
vist generalment com una bona persona, que feia una obra de fantasia,
humor, irrealista i màgica. En definitiva, una obra de to menor.
Tot plegat, innocu. Però en la literatura de Calders, en què
es troba el que s’acaba d’apuntar, també hi ha bones
dosis de complexitat narrativa, desmitificació, transgressió,
premeditació, distanciament, ironia i absurd. Pel que fa al personatge
Calders, pot resultar efectivament agradable, amistós i benèvol,
però tota aquesta fila d’adjectius només ajudarà
a perfilar-lo si es complementa amb una altra no menys caracteritzadora
del mateix personatge: inconformista, irreverent, patidor, nerviós
i mordaç. Tot plegat, gens innocu, doncs. El Centre de Cultura
Contemporània de Barcelona (CCCB) presenta fins al 28 de gener
de l’any que ve Calders. Els miralls de la ficció, una exposició
que pretén exhibir aquest Calders “escabellat”, segons
l’expressió de Jordi Castellanos, catedràtic de filologia
catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i comissari
de l’exposició juntament amb Joan Melción, director
del Servei d’Idiomes Moderns de la UAB i estu-diós de Pere
Calders. L’exposició és una coproducció del
CCCB i la Institució de les Lletres Catalanes, amb una aportació
de patrocini del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
i la participació de la Universitat Autònoma de Barcelona.
L’exposició, que pren el títol de la introducció
feta pel mateix Calders a la seva novel·la L’ombra de l’atzavara,
potencia la imatge d’un autor complex i incisiu que, a través
dels seus contes i les seves novel·les, fa trontollar les seguretats
en què s’ha instal·lat el lector. “L’objectiu
és exposar la figura de Calders, que sigui llegit i revisitat”,
indica Castellanos. I no s’ha aprofitat cap centenari ni cap motiu
forçat pel mig. N’hi ha hagut prou que Calders sigui una figura
estimada perquè dues institucions d’aquest país en
fessin una exposició. Per a Castellanos com per a Melción,
la mirada, irònica i tendra alhora, que Calders projecta sobre
la realitat convida a una reflexió sobre les contradiccions, les
paradoxes i els absurds que envolten allò que es vol presentar
com a veritats absolutes. Per entre aquestes certeses irrevocables, s’hi
escolen sempre fets inexplicables, atzars imprevistos i esdeveniments
estranys, que acaben perfer naufragar la seguretat de la casa, la placidesa
del jardí, l’arrogància científica o qualsevol
norma moral o social. Un dels principals atractius de l’exposició
del CCCB és la presentació de documentació inèdita
exposada per primera vegada públicament i cedida a la Universitat
Autònoma de Barcelona pels familiars de l’escriptor. Entre
tot aquest material destaca la documentació escrita dels anys trenta;
la correspondència de Pere Calders amb el seu pare, amb Tísner
i amb Francesca Trabal; la documentació escrita i gràfica
que il·lustra la participació de Calders a la Guerra Civil;
alguns dibuixos, grafismes i aquarel.les desconeguts fins avui; material
fotogràfic i, finalment, un guió de cinema fragmentari i
diverses pel·lícules d’aficionat realitzades per Calders
durant la postguerra. Tot plegat respon a l’interès de la
parella de comissaris d’apartar el vel tènue que s’ha
anat teixint sobre un Calders encasellat en el gènere contístic.
L’exposició s’articula a través de dos recorreguts
que es van entrellaçant. D’una banda, hi ha l’explicació
documentada de la trajectòria personal i literària de l’escriptor
en les seves diferents etapes i els seus múltiples aspectes. De
l’altra, es presenta el món literari de Pere Calders amb la
recreació de vuit escenaris diferents que evoquen, a través
de muntatges sonors, lumínics i objectuals, alguns dels temes recurrents
de l’escriptor a la seva obra literària. Calders va néixer
el 29 de setembre de 1912. Melción indica que l’autor sempre
recordava que havia nascut l’any de l’enfonsament del Titanic,
per recalcar que el seu era un moment en què molts valors es van
enfonsar. Per a l’estudiós, un d’aquests valors caducs
és “el típic del segle XIX” de pensar que l’home
pot arribar a dominar la realitat. L’escriptor era fill de Vicenç
Caldés i Arús, viatjant de comerç i també
escriptor, a qui sempre es mantindrà unit. De petit, va fer llargues
estades a Can Maurí, prop de Sabadell, una masia que mitificarà
com a origen del seu gust per la narrativa i el misteri. A l’escola
hi troba un mestre, Josep Parunella, que li fa estimar la llengua, i a
la Llotja es forma com a dibuixant. Paral·lelament a la seva formació
a Llotja, Calders ha d’incorporar-se al món del treball, primer
com a apr-nent en un taller d’escenografia, més tard com a
grafista i decorador. El 1932, gràcies al seu amic Avel·lí
Artís-Gener (Tísner), entra en el periodisme, en l’òrbita
de les publicacions “Diari Mercantil” i “Avui”. “Diari
de Catalunya”. Però fracassa en aquesta primera temptativa
periodística. El 1935, es casa amb Mercè Casals i l’any
següent Josep Janés li publica els seus primers llibres: El
primer arlequí i La Glòria del doctor Larén.
Amb l’esclat de la guerra, Pere Calders, compromès políticament
i afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i a l’Agrupació
d’Escriptors Catalans, multiplica les seves activitats. Com a ninotaire
polític viu el seu moment més intens i creatiu, signant
Kalders. Una de les vinyetes iròniques i satíri-ques que
firma a L’Esquella de la Torratxa, de la qual és un dels responsables
en la seva darrera etapa, representa un diàleg en-tre dues persones
en què l’una demana: “I tu també ets un catalanista
de tota la vida?”. L’altre individu respon: “No. Jo ja
fa molt temps que ho sóc”. Com a escriptor, manté la
seva obra en el camí iniciat i, alhora, escriu La cèl·lula,
una novel·la avui perduda que és la resposta a la crida
que fa la revista “Mirador” perquè s’escrigui novel·la
de guerra. El 1938 publica Unitats de xoc, un llibre sobre la vida al
front, fet per encàrrec de la Institució de les Lletres
Catalanes. Com a voluntari, Calders s’incorpora al cos de carrabiners,
per afrontar la revolució militar. Amb la derrota, Calders passa
la frontera amb França i és reclòs cinc dies al camp
de concentració de Prats de Molló, abans de veure’s
obligat a exiliar-se a Mèxic 23 anys, de 1939 a 1962. A l’altra
banda de l’Atlàntic, viu dins el cercle de refugiats, amb
la idea de tornar així que li sigui possible. Considera, doncs,
provisionals les seves relacions amb el país i la cultura que l’ha
acollit. Prefereix col·laborar a les revistes catalanes a l’exili,
especialment les mexicanes (“Full Català”, “Lletres”,
“Pont Blau”), però no arriba a publicar cap llibre de
creació a l’estranger. Ho farà a Catalunya, a partir
de la publicació el 1955 d’un dels seus llibres clau, el recull
de relats Cròniques de la veritat oculta. Amb l’ajut
de Josep Carner, Calders s’anirà situant com a grafista i
dibuixant, en treballar, sobretot, per a l’editorial Unión
Tipográfica Editorial Hispanoamericana (UTEHA), on realitza feines
molt variades, que van des del dibuix comercial fins a la il·lustració,
el gravat, el disseny de portades i la creació de logotips. I és
que Calders era un professional de prestigi, com ho demostra el fet que
dues de les seves portades fossin seleccionades per representar Mèxic
en la International Fachet Exhibition, organitzada pel Museu Victòria-Albert
de Londres. A Mèxic també hi refà la seva vida personal:
el 1943 es divorcia de Mercè Casals i es casa, el mateix dia, amb
Rosa Artís-Gener. Les circumstàncies familiars –el
divorci mexicà no era reconegut a l’Estat espanyol– i
el cost econòmic –Calders no va anar a fer les Amèriques–
van retardar fins al 1962 el retorn de l’escriptor a Catalunya. Finalment,
la família s’embarca el 8 d’octubre del 1962 a Veracruz,
en el transatlàntic Covadonga. El destí és la casa
que el pare de Calders els ha llogat a Sant Cugat del Vallès, on
s’instal·len fins que, el 1966, es traslladen al que ja seria
el seu domicili definitiu al carrer Borrell de Barcelona, al costat de
la casa que acollirà Tísner en tornar d’Amèrica
anys més tard. Pel que fa a la reincorporació a la vida
literària de Catalunya, entre els encàrrecs que va rebre
poc després d’arribar n’hi ha un de Joan Oliver que Pere
Calders va acollir immediatament: escriure una biografia de Josep Carner.
Serà una manera d’agrair al poeta els favors rebuts en els
primers anys d’estada a Mèxic. Calders l’escriu paral·lelament
amb l’acabament de L’ombra de l’atzavara, amb què
el 1963 va guanyar el premi Sant Jordi. També el 1963, Calders
comença a publicar a “Serra d’Or”, on, a partir
de l’any següent, va mantenir una secció, Qüestions
obertes, que es considera com la represa de la seva qualitat d’articulista
d’actualitat. Hi fa, per exemple, una defensa del conte, i també
comentaris sobre la llengua. Fins que tracta el tema de la immigració,
d’actualitat perquè acabava d’aparèixer el llibre
de Francesc Candel Els altres catalans. Aleshores escriu una qüestió
oberta que no resulta políticament correcta, rep moltes crítiques,
i la revista prefereix tancar la secció i demanar-li només
articles literaris. Com que Serra d’Or no publicava –o només
ho feina molt esporàdicament– contes, la col·laboració
de Pere Calders va disminuir considerablement arran de l’incident.
Però col·labora a “Cavall Fort” i aviat se li
obre la plataforma de “Tele-Estel”, on pot tornar a publicar
contes amb regularitat i, a més, reprendre el periodisme d’opinió
que no havia pogut consolidar a “Serra d’Or”. Aquesta activitat
d’articulista, un cop tancat “Tele-Estel”, serà
continuada a la revista “Canigó” i, anys més tard,
en els suplements de cap de setmana de l’”Avui”. També,
sempre en català, a “La Vanguardia” i “El Periódico”.
L’estrena, el 1978, en temporada comercial al Teatre Villarroel,
d’Antaviana, un muntatge de la companyia teatral Dagoll Dagom
sobre contes de l’escriptor, serà un factor clau en la popularització
de Calders. La companyia va portar el muntatge per tot l’Estat, a
Itàlia i a França. El muntatge, que comptava amb la col·laboració
del cantant Sisa, partia d’una lectura de l’obra de Calders
que accentuava el seu caràcter imaginatiu i màgic i va connectar
de ple amb algunes de les inquietuds de l’època, a més
d’obrir noves perspectives al teatre català. Les noves perspectives
polítiques contribueixen també a fer que Calders sigui,
dia a dia, més reconegut. A més, l’autor intensifica
la seva dedicació a la literatura a partir del moment en què
s’ha jubilat. Les traduccions també augmenten. Edicions 62,
que n’adquireix els drets en exclusiva, publica les incompletes Obres
completes, de les quals, fins a l’actualitat, n’han sortit
cinc volums. I el reconeixement arriba en forma de premi: la Lletra d’Or
del 1979, el Premi de Literatura Catalana de la Generalitat l’any
1983, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1986 i el Premi
Nacional de periodisme el 1993, entre d’altres. Calders va morir
a Barcelona el 21 de juliol de 1994. Tenia vuitanta-un anys. “He
viscut –havia escrit uns quants anys abans– una monarquia que
va caure, un parell o tres de dictadures, una transició democràtica
(amb restauració monàrquica) i un espectacular triomf socialista”.
L’exposició del CCCB, intencionadament fosca, situa aquest
recorregut per la vida de Pere Calders en vuit escenaris que són,
successivament la casa, el jardí, el teatre, el rellotge, les mans,
els invents, els crims i els naufragis. A l’interior de cada escenari
s’hi exposen objectes i s’hi reprodueixen textos de Calders.
Com s’indica en el catàleg de l’exposició, abundant
en informació i que es beneficia del disseny de Sonsoles Llorens,
la casa és sempre, en l’univers literari de Calders, un símbol
de seguretat, de placidesa i d’ordre quotidià. Moltes de les
narracions de l’autor arrenquen d’una situació estable,
en la qual els personatges se senten segurs dins els límits de
la llar. En aquest ordre inicial, fins i tot els elements fantàstics,
com ara els fantasmes, poden encabir-s’hi, amb un tractament equivalent
al del servei domèstic. És el cas del que succeeix a L’esperit
guia, del recull de contes Cròniques de la veritat oculta:
“A casa meva, fora d’èpoques de veritable penúria
econòmica, hi ha hagut sempre fantasma”. Però, gradualment
o de sobte, aquesta situació es veu trasbal-sada per algun element
estrany, imprevist, que posarà en qüestió l’harmonia
inicial. Del jardí de Calders se’n recorda que és el
paisatge que conjuga l’espontaneïtat de la naturalesa vegetal
amb un determinat ordre humà. En el món literari caldersià
el jardí esdevé, inevitablement, la representació
d’un escenari ambigu, on pot passar qualsevol cosa. Que hi aparegui
una mà tallada, per exemple, com en el conte El principi de la
saviesa: “—És horrible, senyor! —digué—.El
que m’ha passat avui no m’havia passat mai... Jo encara estava
ensonyat i em va costar una mica de reco-brar el meu posat habitual.
—A veure, a veure. Què passa?
—Cavant el jardí he trobat una mà.
De bon matí, allò era difícil d’entendre. Vaig
preguntar:
—Una mà? Una mà de què?
—Una mà esquerra!”.
El muntatge de l’exposició del CCCB, que ha estat dirigit
i dissenyat per Joaquim Roy, amb la col·laboració de Xavier
Torrent, recrea un tros de jardí on hi ha espai per a la referència
a aquesta mà esquerra tallada. Un jardí on “comencen
a passar coses rares”, segons Melcion, en què també
es pot celebrar un duel o es pot descobrir un sarcòfag egipci.
De nou, com a la casa, un fet imprevist esmicola l’equilibri inicial
i projecta, da-munt la placidesa del paisatge, l’ombra de preguntes
inquietants. El teatre és el lloc on els límits de la realitat
i de la repre-sentació de la realitat estan més pròxims.
Com el circ, el teatre és una finestra des d’on evadir-se
de la realitat immediata, però també és una finestra
que s’obra a una nova comprensió de la realitat. Amb aquesta,
el teatre comparteix el llast de les convencions. Quan les formalitats
es posen al descobert, només queda la certesa que tot plegat és
una pura il·lusió. El rellotge és una maquinària
de precisió que té com a finalitat acotar allò que
és més fugisser i immaterial: el temps. Calders el converteix
en el símbol de l’esforç humà més impossible
i més necessari: donar forma abastable a allò que no es
pot abastar. Per això el temps es materialitza en els rellotges.
El seu tic-tac recorda que un és viu i, al mateix temps, que marca
la pauta de la vida. Un rellotge parat és el recordatori d’una
mort, el final d’un viatge circular, un vaixell encallat en un illot.
Les mans intervenen en la litúrgia dels miracles i són,
per tant, en els contes de Calders la representació d’un esdeveniment
màgic, però reduït a un artifici. A Cròniques
de la veritat oculta, unes mans poden crear la il·lusió
de vida en unes nines de pasta, però no poden competir amb la fabricació
industrial; poden retenir en un puny una vida que s’escapa, com en
el cas del protagonista d’”El desert”, però només
per ajornar el tràgic final: “Mira: a l’Enric, se li
escapava la vida i va ésser a temps d’agafar-la amb la mà.
Ara l’ha de dur sempre tancada, perquè no li fugi definitiv-ment”.
Endebades. Li fugirà quan obri la mà en un gest mecànic
de salutació a una artista atractiva. Els invents omplen l’univers
literari caldersià. Científics, investigadors i inventors
immersos en empreses impossibles, en investigacions desproporciona-des
i en invents absurds són la caricatura de la fatuïtat humana,
de l’esforç inútil per dominar la naturalesa, per emmotllar-la
a necessitats sovint mesquines, per descobrir les lleis que regeixen la
realitat, sense suficient dosi d’humilitat. L’esforç
de la triada investigadora sol estar abocat al fracàs o a resultats
imprevisibles, irònicament ridículs. El crim també
s’apodera del món literari de Calders. Assassinats i delictes
són comesos per personatges que desperten la simpatia del lector.
En alguns casos, fins i tot sense ma-lícia. “Rera el Calders
amable hi ha enormes catàstrofes i crims sanguinaris” indica
Melcion, que matisa: “Sempre tractats amb humor, això sí”.
Calders se serveix d’aquest tema per subvertir les convencions morals
i socials i, amb l’ajut de la ironia, per girar com un mitjó
els tòpics sobre la culpabilitat i la innocència. Es poden
trobar adulteris resolts a trets o a cops d’ampolla: “Els trets
no han tocat ningú, i la dona surt del replà esgrimint una
ampolla de vi” ("L’imprevist a la casa número 10",
a El primer arlequí). Finalment, els naufragis són
l’evidència del fatalisme que impregna bona part de la literatura
de Calders, sota la capa d’amable d’ironia i de tracte bonhomiós.
El desastre, la catàstrofe, solen ser el desenllaç provocat
per l’Home amb hac majúscula. Aquest Home que, en paraules
del mateix Calders, “amb el seu empatx de transcendència,
vociferador, fent puntetes per imprecar, proclamant-se ell mateix prototipus
i eix de tota cosa creada, deixa un marge important a la desconfiança”.
Mentre s’avança cap a l’interior de l’exposició
del CCCB, el reflex en miralls allargats col·locats al sostre un
rere l’altre permet llegir una cita de Calders que recorda aquest
fatalisme. “Sovint juguem amb l’absurd però és
amb més freqüència que l’absurd ens mou a batzegades
i ens domina, donant a la nostra vida un contingut que ens meravella principalment
a nosaltres mateixos”.
Article aparegut al diari “Avui”, el 30/11/00, a cura d’Agustí Pons, amb motiu de l’exposició “Calders. Miralls de la ficció” al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)
Calders, entomologat
La casa, el jardí, el teatre, el
rellotge, les mans, els invents, els crims i els naufragis. L’entomòleg
llança la seva xarxa sobre l’escriptor i en captura, disseca
i classifica tot allò que pot interessar el lector més o
menys comú. Des d’aquest punt de vista, l’exposició
Calders, els miralls de la ficció, que aquests dies es pot veure
al Centre de Cultura
Contemporània de Barcelona, resulta impecable. Els seus dos comissaris,
els professors de l’Autònoma Jordi Castellanos i Joan Melcion,
exerceixen de marmessors intel·lectuals de Calders i això
els ha permès un accés directe, lliure i sense intermediaris
filtradors, a tota la documentació –que és molta–
que l’escriptor va donar a aquesta universitat; una documentació
que, de fet, es troba sota la seva custòdia. Més enllà
de l’acció divulgadora, l’exposició s’alça
contra la visió diguem-ne escolar que ha circulat del personatge
i de la literatura de Calders. “El personatge Calders –escriuen
Castellanos i Melcion a la introducció als textos del catàleg
de l’exposició– pot resultar, efectivament, accessible,
afable, agradable, amable, amistós, atent, benèvol... però
tota aquesta rastellera d’adjectius només ajudarà a
perfilar-lo si es complementa amb una altra no menys caracteritzadora
del mateix personatge: patidor, nerviós, mordaç, irreverent,
inquiet, inconstant, inconformista, incisiu, distret, compromès,
combatiu. I si en la seva literatura hi trobem fantasia, humor, irrealisme,
somni, màgia, imaginació, contes i evasió és
igualment lícit i necessari copsar-hi, i en bones dosis, desmitificació,
absurd, transgressió, premeditació, distanciament, complexitat
narrativa i, molt significativament, ironia. Tot plegat, gens innocu,
doncs”. Per això, els comissaris subratllen deliberadament
el caràcter desmitificador de l’obra de Calders i es detenen
especialment en la novel·la Ronda naval sota la boira, “l’obra
del més pur Calders –per dir-ho en expressió de Joan
Triadú–, on l’escriptor fa de la dissecció inclement
de l’artifici literari matèria literària de primer
ordre”.
UN ESFORÇ QUE DILUEIX L’EXPOSICIÓ
Però l’esforç per allunyar-nos
del Calders banal, del Calders simpàtic, dilueix, tant en l’exposició
com en el catàleg, el marc ideològic general en el qual
l’escriptor va desplegar la seva obra. I, en canvi, no és
el menor dels mèrits de Calders haver aconseguit sobreviure intel.lectualment
no ja al realisme social sinó al mateix concepte de modernitat.
De Zola a Pedrolo –per referir-nos a un contemporani de Calders–
la modernitat consistia, entre altres coses, a tenir una visió
progressiva de la història, a creure que, des que Adam i Eva van
ser expulsats del Paradís, els homes i les dones hem anat millorant
materialment i moralment i que el progrés moral venia empès
pel progrés científic. Així, si més no, ho
va creure la major part de la intel·lectualitat europea durant
el segle XX, que ha estat el segle de les grans ideologies. Calders, tanmateix,
no hi creia, en les grans ideologies, i ell, tan apassionat per les màquines
fotogàfiques i els invents fotoelèctrics, es malfiava enormement
del progrés. I, en canvi, se sentia irremissiblement atret pel
naufragi del Titanic, que és un dels grans mites col·lectius
dels seus anys d’infantesa. El naufragi del Titanic representa el
naufragi de la modernitat perquè, ¿com entendre que l’enginy
més poderós i més invulnerable que hagi inventat
mai la humanitat pugui ser partit pel mig per l’esmolada fulla d’un
iceberg? Calders –que, com molt bé expliquen Castellanos i
Melcion, coneixia l’obra de Ionesco i Robbe Grillet– formula
aquesta lectura del naufragi del Titanic molt abans que Hans Magnus Enzesberger
escrigui un poema dedicat a aquest transatlàntic que és
considerat com una paràbola de la fi de la modernitat. D’altra
banda, el discurs d’acceptació del seu nomenament de doctor
honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona –un
dels textos teòrics més importants escrits per Pere Calders
i que l’escriptor va preparar amb especial minuciositat– constitueix
una implícita assumpció dels postulats postmoderns, si més
no, pel que tenen de crítica a determinades posicions modernes.
Aquest discurs es correspon perfectament amb les crítiques explícites
que ell adreçava a la pintura d’Antoni Tàpies, un dels
pocs moments de les entrevistes periodístiques en què trencava
la seva habitual i programada prudència. Justament si podem parlar
d’un Calders subversiu no des del punt de vista polític sinó
social i fins i tot religiós –recordem que en El primer
arlequí Adam i Eva es troben millor fora del paradís
que no pas quan viuen sota la tutela directa de Jahvè– és
perquè no té res d’autor modern. Un autor modern, com
Joan Oliver a Allò que tal vegada s’esdevingué, inverteix
els papers de Caïm i Abel; Calders va més enllà: subverteix
les relacions entre Jhavè i els expulsats del Paradís i
col·loca l’absurd en el primer episodi de la vida.
CATÀLEG SENSE NOMS DESTACATS
Generalment els catàlegs que acompanyen
les exposicions solen incloure articles dels millors especialistes sobre
el tema o l’autor estudiat. Recordo, per exemple, el catàleg
de l’exposició sobre Kafka celebrada al mateix CCCB i el dedicat
a l’obra de Joan Perucho presentada a la Centre d’Art Santa
Mònica. En aquest cas, però, no és
així. Portats pel seu afany de marcar el cànon de la interpretació
literària que cal donar a l’obra de Calders, Jordi Castellanos
i Joan Melcion escriuen ells dos, tot sols, els dos únics articles
inclosos en el catàleg de l’exposició i bandegen la
resta d’aportacions. Així, ens quedem sense saber què
hauria dit avui Joan Triadú –l’autèntic descobridor
de Pere Calders– sobre l’escriptor; i ens quedem també
sense cap crònica de Joan Lluís Bozzo sobre el naixement,
l’estrena i l’explosió d’Antaviana; i Maria
Campillo, que és qui millor coneix el paper dels intel.lectuals
catalans durant la guerra, hauria pogut parlar sobre el grup d’escriptors
i dibuixants vinculats al PSUC; i potser hauria estat interessant trobar-nos,
en el catàleg, un article de Quim Monzó, un autor que es
reconeix –no pas exclusivament– en una tradició literària
que passa per Calders i Trabal i que, ben mirat, arrenca de Carner. I,
afortunadament, no m’hauria correspost a mi decidir si calia encarregar
un article a un tal Agustí Pons, autor de l’única biografia
existent sobre Pere Calders. Tanmateix, aquest afany de dos personatges
per ocupar tot l’escenari no deixa de resultar caldersià en
allò que té de grotesc. Finalment, voldria referir-me al
to excessivament canònic de l’exposició i el catàleg.
Per exemple, el compromís cívic i patriòtic de Calders
amb la Catalunya republicana durant la Guerra Civil no queda pas en entredit
si situem en el seu punt just la seva participació voluntària
en el cos de carrabiners. S’hi va apuntar, com molts dels seus companys
dibuixants a “L’Esquella”, perquè era una manera
de triar cos i de poder fer la guerra sota una mínima protecció.
Àngel Estivill, l’enllaç entre la cèl·lula
comunista del Sindicat de Dibuixants i el PSUC, així ho havia ideat.
I el mateix Calders, en el postfaci a l’edició de 1983 d’Unitats
de xoc, desmitifica el seu paper com a combatent. El mateix podria
dir-se de l’episodi de la seva marxa cap a Sud-amèrica. Se
n’hi va no perquè ho hagués demanat des d’un camp
de concentració –això ho van fer molts refugiats catalans,
sense cap èxit– sinó després d’una entrevista
que ell manté a París amb Josep Moix, aleshores un dels
màxims dirigents del PSUC. I marxa cap a Mèxic i no cap
a Xile –amb la resta d’escriptors que acomboiava Francesc Trabal–
perquè cap a Mèxic havia marxat ja Rosa Artís, la
que seria la seva segona esposa. Aquest és, també, el Calders
real. Un personatge literàriament ambiciós; murri, quan
li convé; tossut sota una aparent capa de fragilitat; esmunyedís
davant la crítica; angoixat i divertit alhora; i ara, per fi, caçat
pels entomòlegs i dissecat, com era esperable, de forma exhaustiva
i eficient.
Article aparegut
al diari “Avui”, el 21/12/00 a cura d’Isidre
Grau
Si preguntes a algú: “T’agrada Pere Calders?”, hi
ha moltes possibilitats de comprovar com la cara de l’interlocutor
s’eixampla amb un somriure relaxat, mentre se li escapa: “Oh,
sí! Antaviana... Un humor tan deliciós... Un home tan afable...”
Però l’exposició Pere Calders. Els miralls de la ficció,
que estarà fins al gener al CCCB, s’ha proposat combatre el
tòpic de l’escriptor discret i bonhomiós, per reivindicar
una envergadura literària que sovint passa desapercebuda. El malentès
ve de l’aparent simplicitat d’estil, d’un lèxic
que s’entén a la primera, sense barroquismes, i del to humil
que solen gastar els seus narradors, com si la realitat els trepitgés
l’ull de poll i ells fossin massa educats per exclamar-se. La sensació
es confirma amb les filmacions que ens mostren l’autor amb un embolcall
d timidesa i fragilitat, i amb la gesticulació vehement de qui
voldria expressar més del que expressa. Però el seu discurs
de fons és el d’un home que se sabia posseïdor de la
millor arma per defensar-se de les realitats impertinents: una escriptura
afinada com un bisturí i contundent com una maça. A banda
de delectar-se amb una exposició transparent (malgrat la foscor
que ja es fa agobiant al CCCB), els aspirants a contistes tenen una cita
obligada amb l’obra de Calders. Tot el que va escriure és
un model de tensió d’estil, entesa com la virtut que respira
un text quan no hi falta ni hi sobra res i diu tot el que vol dir. Però
a més de dominar la forma, no li manquen atributs de fons: la ironia,
l’honestedat moral, l’observació ben cisellada i una
contínua capacitat de sorprendre el lector, tant a còpia
de contrasentits com per la inesperada manera d’ajuntar paraules,
que sol gratificar les consciències més endormiscades. No
és exagerat afirmar que el seu estil és conseqüència
directa d’una manera de ser i de relacionar-se amb el món.
Tal com reflecteix l’exposició, Calders era un home molt aficionat
a les màquines i als invents, a més de fascinar-se amb les
històries de crims i de naufragis, que ell sabia dur a uns escenaris
molt sintètics, de validesa universal. La casa –com a espai
de seguretat i confort– i el jardí –l’espai que
uneix l’espontaneïtat de la naturalesa vegetal amb l’ordre
humà– van ser els escenaris predilectes d’un creador
que va construir una obra coherent, al marge de les modes –o en contra,
quan se’n va haver de defensar–, que ja estava perfilada en
el seu primer recull de contes, El primer arlequí (1936).
És una presa d’actitud literària –potser influïda
per Pirandello, Bontempelli, Trabal i Oliver– que ell defineix com:
“El reflex de la vida quotidiana, corrent, gairebé vulgar,
que de sobte es veu trencada per un esdeveniment insòlit que els
personatges accepten sense escarafalls, amb un fatalisme que és,
precisament, el factor de contrast. El que compta és la reacció
que provoquen unes situacions excepcionals en uns personatges normals”.
D’altra banda, el seu humor connecta molt bé amb una certa
tradició de l’Europa de l’Est, que té com a exponents
Karel Capek i Slavomir Mrozek. Per a qui vulgui endinsar-se en la seva
personalitat, no hi ha res millor que consultar la biografia escrita per
Agustí Pons Pere Calders. Veritat oculta (Edicions 62, 1998),
i qui s’interessi per la interpretació literària haurà
de recórrer als estudis de Joan Melcion. Mentrestant, em permeto
de recomanar la lectura indiscriminada de l’obra contística
de qui va optar per la deformació intel·lectualitzada de
la realitat com una manera de descobrir-ne angles de comprensió
més ambiciosos. Amb aquesta dèria, propugnava la llibertat
total per al somni com a mètode d’alliberament de les traves
de la realitat i d’accés a lògiques alternatives que
posin en evidència el desajustament entre l’home i la realitat
que l’envolta. Val a dir que Calders no va esgotar la matèria.
http://partal.com/aelc/autors/caldersp/index.html
Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions. E mail.
http://www.uoc.edu/lletra/noms/pcalders/
Conté una bibliografia bàsica, informació sobres les obres de l’autor, bots, articles relacionats amb l’autor.
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]