Biografia

Quim Monzó (Barcelona, 1952). Contista, novel·lista i articulista. Ha traballat com a dissenyador gràfic, traductor, cronista de guerra i col·laborador a la ràdio i a la televisió. Exceptuant els casos de Pere Calders i Francesc Trabal, Monzó ha rebut una limitada influència de la tradició narrativa catalana. Entre els autors amb més ascendent reconegut sobre la seva obra se situen Donald Barthelme, Robert Coover, john Bart, Guillermo Cabrea Infante, Julio cortázar, Adsolfo Bioy Casares, Raymond Quenau... Tant la seva primera novel·la, L’udol del griso al caire de les clavegueres (1976) com Self Service (1977), escrita a quatre mans amb Biel Mesquida, se situen al marge de la producció posterior de monzó i ens remeten a les coordenades estètiques del textualisme dels anys setanta. Després d’una estada llarga a Nova York, Monzó va publicar Benzina (1983) una novel·la sobre la buidor i el sensesentit d’un art fet de pensaments brillants basats en mentides que un mateix acaba creient. Benzina parteix de la idea d’un personatge que en devora un altre. Monzó traça els destins creuats i simètrics de dos pintors clònics que no pinten: les circumval·lacions al voltant del no-res en una ciutat vagament basada en Nova York, reduïda a trets mínims, al voltant de la dona galerista, dels amics i amigues i amants (l’Helena, la Hildegarda, l’Hug, l’Hilari...) i dels bar nocturns de Hopper i le spiscines de Hockney. La magnitud de la tragèdia (1989), tercera novel·la de l’autor, juga la clixé del personatge amb els dies comptats. El protagonista, després d’una nit etílica i fornicatòria, es troba amb la sorpresa d’una erecció permanent. Aquesta sobtada metamorfosi li permet lliurar-se al sexe sense treva fins que descobreix la dimensió tràgica de la seva peculiar transformació anatòmica: li queden tot just unes etmanes de vida. Des del primer recull de contes, Uf, va dir ell (1978) fins a Guadalajara (1996), es fa perceptible una evolució cap a la màxima elisió d’elements superflus, tant pel que fa a la ficció com pel que fa a la dicció i el model de llengua literària. Altres reculls són Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L’illa de Maians (1986) o El perquè de tot plegat (1993). Han estat revisats en el volum Vuitanta-sis contes (1999). Monzó aposta per una concepció rigorosa del conte, on el formalisme que opera per sostracció no condueix al joc gratuït. Després de cada conte el lector es troba a la sortida d’un breu laberint semblant als que transita sense parar l’home contemporani. L’afinament en l’art narratiu de monzó durant aquests últims vint anys apunta a la capacitat de dotar progressivament la ficció de força d’interpel·lació dels grans enigmes i abismes vitals. La literatura periodística de Monzó s’incorpora plenament -i no en un lloc marginal- a la seva obra. Proporciona un testimoni insubstituïble del seu temps. Monzó posa pentració analítica i la força argumentativa al servei d’una inexhaurible cpacitat de reacció davant dels discursos oficials, les mitges veritats i els tòpics presumptament progressistes. Una selecció d’articles ha estat publicada a El dia del senyor (1989) Zzzzzzzzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990), Hotel Intercontinental (1991), No plantaré cap arbre (1994) i Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998).

Obra

Documentació

Entrevista publicada al diari “Avui” el 03/12/03 per Eva Piquer

Quim Monzó: "El borreguisme cultural d'aquest país m'ha atribuït molts fills que no reconec"

Quan Jordi Pujol va accedir a la presidència de la Generalitat, Quim Monzó ja havia publicat tres llibres (dos dels quals no vol reeditar) i faltaven vuit mesos perquè tragués el recull de contes Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980). "La nit que Pujol va guanyar les primeres eleccions, vaig sentir la notícia per la ràdio, mentre aparcava el dos cavalls per anar de copes. Tothom deia que aquest president duraria dos dies perquè les coalicions eren molt febles. Jo he anat canviant de beguda i de cotxe, i Pujol ha continuat sent-hi". El Fenomen Monzó, amb majúscules, va arribar el 1989 amb la publicació de la novel·la La magnitud de la tragèdia i, sobretot, el 1993 amb els relats d 'El perquè de tot plegat . Paral·lelament, el programa Persones humanes de TV3 el convertia en tot un personatge mediàtic. Deu anys i uns quants llibres després, Pujol plega i Monzó s'ho mira. "He viscut la fi del pujolisme amb la mateixa mirada prudent i escèptica amb què en vaig veure l'arribada", diu. Ja no busca aparcament quan va de bars: "Aviat vaig aprendre que si vas de copes és millor deixar el cotxe a casa i tirar de taxi". Temps era temps es prenia quinze gintònics en una nit, però la quinina va estar a punt de deixar-lo sord. Ara opta pel dry martini o pel whisky.

E.P. ¿Els contes de Tres Nadals van ser escrits originalment en castellà?

Q.M. Van ser tres encàrrecs del suplement dominical del diari "La Vanguardia" . Quan me'ls van encarregar vaig pensar: ¿i ara què puc dir sobre el Nadal que no estigui dit? Però, a còpia de jugar amb els tòpics, en van sortir tres contes. Un d'ells , La venedora de mistos , el vaig publicar a El millor dels mons . Ara els he unificat en un únic llibre, amb unes il·lustracions esplèndides de Ramon Enrich. És un caprici, un regal que volia fer-me.

E.P. Amb quins problemes s'ha trobat a l'hora de traduir-los?

Q.M. Més que traduir-los, els he refet, n'he canviat moltes coses. És un procés que no s'acaba, perquè les modificacions que hi faig en una llengua surten rebotades cap a l'altra versió. Em passa sempre, també quan no tradueixo. Quan escric una història, la planxo i la replanxo, constantment hi canvio coses. Fins i tot he modificat el conte que ja vaig publicar, i això que ja estava fixat. Una coma que va fora, una paraula canviada... No és res nou. Ho fan molts escriptors. I cada vegada que un músic grava una cançó hi introdueix petites modificacions, tant en el text com en la melodia.

E.P. ¿Hauria escrit contes de Nadal si no hagués rebut l'encàrrec de fer-ho?

Q.M. Crec que no. Suposo. Vaig créixer en un ambient fervorosament ateu i la suposada felicitat d'aquests dies se m'escapa. Si se celebrava el Nadal era perquè jo era nen i no em volien treure les alegries que els altres nens tenien. Però a casa el Nadal se celebrava amb el fre de mà posat, perquè no m'ho cregués gaire. Aquests sentiments ambigus els he arrossegat sempre. El gregarisme nadalenc m'horroritza, però trobo que és una localització excepcional. Hi ha pel·lícules que passen durant el Nadal i aquesta datació fa estalviar al director de cinema molta palla, li permet anar al gra. Narrativament, el Nadal i el seu punt de falsedat té molta gràcia.

E.P. El Nadal és un paradís de tòpics. Vostè en fuig sempre, dels tòpics.

Q.M. Justament en aquests tres contes jugo amb els tòpics nadalencs. La felicitat, la germanor, la solidaritat, la bondat humana... L'Església catòlica ens ha venut durant segles tota una sèrie d'hipocresies i ara, com que molta gent s'ha tornat descreguda, fins i tot per Nadal n'han pres el relleu aquestes noves religions de l'oenagenisme i la solidaritat.

E.P. En el conte 'La comissió' es fica per enèsima vegada amb l'obsessió per la correcció política, en aquest cas aplicada als ciutadans que fan de Reis d'Orient a la cavalcada. Com és que li resulta tan inspiradora, la hipocresia políticament correcta?

Q.M. La primera vegada que en vaig fer un article, deu fer quinze o vint anys, la correcció política era un dogma de fe que ningú no s'atrevia a qüestionar. En canvi, la correcció política és una font inacabable de possibilitats perquè és la hipocresia en estat pur, la perpetuació, per altres sectes, de la hipocresia de la bondat religiosa. Ens volen fer creure que canviant les paraules o els tants per cent de quota de cada sector discriminat de la societat se soluciona el problema. Això no és veritat, el problema no se soluciona en absolut, fins i tot s'empitjora perquè se l'emmascara. Què guanyen els polítics dient "bon dia a tots i a totes"? Podrien ben bé dir "bon dia a tothom". Aquest punt de bogeria en què tot ha de ser correcte només serveix per emmascarar una realitat: que les dones continuen cobrant menys per fer feines equivalents i que tenen més problemes per trobar feina.

E.P. ¿El conte és, definitivament, el gènere en què se sent més còmode?

Q.M. Tot depèn de com et va la vida, de la situació en què et trobes. També em sento molt còmode amb el periodisme. A El millor dels mons hi havia tretze relats i una novel·la. Vaig fent una cosa i l'altra, el que em sembla. Llegeixo més contes que novel·les, això sí. És molt difícil que una novel·la aconsegueixi mantenir-me l'atenció fins al final, ha de ser una obra excepcional, o jo he d'estar en les circumstàncies excepcionals que em permetin seguir-ne el fil amb continuïtat. A una novel·la li has de dedicar moltes hores al dia per polir-te-la en dos o tres dies. És evident que escrivint contes em sento molt bé. Però quan tinc prou temps i veig que la idea es va allargant, en faig una novel·la.

E.P. ¿La "gran novel·la sobre Barcelona" no l'escriurà Quim Monzó?

Q.M. Als anys 70 o 80 un escriptor americà va fer un llibre que es deia The Great American Novel, perquè n'estava fins al barret que tothom anés parlant de la gran novel·la americana. La gran novel·la sobre Amèrica l'estan fent cada dia tots els escriptors americans quan fan les seves novel·les concretes sobre cada cosa. Hi ha passió per la grandiloqüència. I per què no La gran novel·la sobre Tortosa , o sobre Riudellots ? No hi ha temps de llegir tota la quantitat de llibres que es produeixen i, moltes vegades, el periodisme cultural en parla a base de llegir-ne les contracobertes, o de fer-ne una lectura en diagonal. S'hi apliquen tècniques de periodisme groc. Com que la cultura és un centre tancat que no interessa a la massa, es pot jugar amb tècniques perverses com això de parlar de la gran novel·la sobre Barcelona o sobre el Masnou.

E.P. És la segona vegada que un llibre seu surt simultàniament en català i en castellà. ¿Serà sempre així, a partir d'ara?

Q.M. No dic ni que sí ni que no, però probablement no. Quan faig el creuament entre els dos idiomes acabo esllomat. El 2004 trauré un llibre que recull totes les cròniques de viatges que he escrit en diversos diaris des de l'any 1989. Com que n'hi havia en català i en castellà, ara n'estic fent el creuament i és una feinada per tornar-se boig.

E.P. ¿Opina de debò que l'eutanàsia és la millor solució per no prolongar l'agonia de la llengua catalana, o ho va dir com a provocació?

Q.M. No tinc ni ganes de parlar-ne, perquè cada vegada que obres la boca i no segueixes fidelment les pautes que marquen els polítics, se't tiren al damunt. Els polítics creuen que hi ha coses que no s'han de dir ni que siguin veritat. No penso dir mai més el que penso, que facin el que vulguin.

E.P. Si ja podem tirar la tovallola, tindria lògica que passés a escriure tots els contes directament en castellà.

Q.M. Em fa ràbia tirar la tovallola, no vull tirar-la. Però em fa ràbia veure com molts dels que no l'hem tirada som criticats pels que ja l'han tirada fa temps. Els primers que la tiren són els polítics, a casa, al carrer, en les empreses de les quals xuclen; i després, quan es posen la carota de polítics, van donant lliçons als altres. És, un cop més, la hipocresia oficial.

E.P. Ho deia Pilar Rahola en un article: "Avui, més que mai, fer creació en català és un gest de militància, un gest que es castiga amb la indiferència, el menyspreu dels propis -televisions públiques catalanes incloses...-, i sovint la pura inanició". Hi està d'acord?

Q.M. Sí. Una cosa és la televisió que volia que féssim Alfonso Guerra, aquella tele antropològica amb sardanes i amb el pa amb tomàquet reconsagrat i portat al límit. Però una altra cosa és que, per anar de cosmopolites i demostrar que som més oberts que ningú, qualsevol escriptor de fora tingui la porta més oberta a TV3 i a Catalunya Ràdio, i als diaris catalans, que no pas els escriptors catalans. Això és així, i ho hem vist tots els que ens dediquem a aquest ofici. I te'n parlo jo que no me'n puc queixar. Vist com va tot, tinc una situació bastant privilegiada. Però és insultant que un escriptor de Lleida que sigui mitjanament conegut ho tingui molt més cardat que un escriptor de Valladolid per sortir a TV3 o al diari tal. Suposant que tots dos tinguin el mateix nivell de qualitat i reconeixement públic, al de Valladolid se li obren les portes de TV3 o del diari tal al cap de cinc minuts. Es dóna prioritat sempre a allò que els fa quedar cosmopolites. De tant perdre el cul per demostrar que són cosmopolites demostren que no són més que provincians.

E.P. Li agradi o no, vostè és un referent dins la literatura catalana. Li agrada?

Q.M. Jo vaig començar a escriure per intentar posar una paraula rere una altra i explicar unes històries que a mi m'agradava narrar. I això és el que faig: jugo a muntar frases, com els nois d'ara es distreuen amb jocs d'ordinador. Anar muntant les peces fins que en surt una història perfectament estructurada és apassionant. En canvi, ser un punt de referència té molts problemes i pocs beneficis. Hauria estat molt més agradable que no hagués calgut ser cap punt de referència, ser un escriptor i prou. Però això tu ja no ho domines, ja no ets capaç de controlar-ho.

E.P. En què l'ha condicionat com a escriptor el fet d'haver esdevingut un fenomen de masses?

Q.M. Jo no sabria renunciar a fer ràdio, ni a fer televisió, si un dia en torno a tenir ganes, que potser començo a tenir-ne. Crec que formen part d'un mateix pack . Els relats, les novel·les, els articles de premsa i les intervencions radiofòniques o televisives formen un tot, no sabria per on he de tallar. ¿He d'amputar una part d'aquest tot per una certa idea decimonònica segons la qual la literatura és allò escrit? També hi ha literatura oral, i avui la literatura oral pot ser la que es fa en segons quins moments per tele i per ràdio. Quan vaig començar a col·laborar a Catalunya Ràdio, em reconeixien els taxistes per la veu. Després vaig passar a publicar articles i m'hi posaven la foto i em van començar a reconèixer per la cara. Va tot lligat, és una bola que no hi ha qui l'aturi. Com a escriptor m'ha condicionat més aviat poc; en la vida privada sí, perquè vaig pel carrer i la gent em mira. Seria interessant viure en un anonimat total. Si vaig a fer cròniques, que em coneguin en part m'és negatiu i en part m'és positiu. Si no és en certs ambients on realment puc passar desapercebudíssim, el fet de ser conegut perverteix una mica el meu punt de voyeur . Quan vaig anar a Israel, o a Nova York tres dies després de l'11-S, vaig tornar a la vella normalitat. No em coneixia ni Déu, podia respirar tranquil·lament i barallar-me amb els policies que no em deixaven entrar als llocs.

E.P. ¿La feina periodística és per a vostè tan important com la de narrador? No me l'imagino abandonant els mitjans de comunicació per dedicar-se exclusivament a la narrativa, quan deu ser un dels pocs escriptors que s'ho podrien permetre.

Q.M. Afortunadament, a la vida pots compaginar les dues coses. Tampoc faig de tot: no escric teatre ni poesia. Em puc permetre el luxe de fer articles, disfruto moltíssim fent-los i no hi voldria renunciar. Durant la passada campanya electoral vaig treballar molt, molts dies vaig acabar cansat per les incongruències d'un polític o d'un altre, però va ser apassionant seguir-los i fer-ne el retrat, veure com són i com funcionen, com parlen, quines paraules fan servir i quins gestos utilitzen per remarcar les paraules. Ja m'està bé mantenir les dues coses; no em veig amputat ni de la ficció ni de la crònica periodística.

E.P. ¿El pànic que té de no caure en cap clixé, ni formal ni de contingut, pot arribar a ser castrador?

Q.M. El perill de ser hipercrític amb un mateix és que pot dur-te a la paràlisi, a la immobilitat. No es tracta tant de ser molt original com de no caure en el que és cursi. Te'n poso un exemple. En una època determinada, tenia gràcia quan en una entrevista algú et deia: "M'agrada que em facis aquesta pregunta". Era una paròdia d'un clixé que feien servir certs sectors o certs polítics. Però va arribar un punt que això mateix ja es va convertir en clixé. Ara el clixé és dir que és un clixé parodiar la frase "M'agrada que em facis aquesta pregunta". I així fins a l'infinit. És inevitable que qualsevol frase que es digui fent burla d'un tòpic, si té molt d'èxit, perdi la força i acabi convertint-se també en clixé. Tots els clixés neixen en un moment determinat d'una frase que era bona. Si una cosa que dius en un moment funciona i s'escampa molt, dita vint anys després fa feredat.

E.P. S'ha dit de vostè que practica una literatura desmitificadora. De què?

Q.M. Sabent que és impossible fugir-ne del tot, intento fugir del lloc comú. Potser faig una literatura reactiva; no m'acabo de creure res. Però jo no en diria així, perquè em sembla que això mateix (la idea que jo faig una literatura desmitificadora) també s'hauria de desmitificar.

E.P. ¿Ha tingut mai la sensació d'estar sobredimensionat i, en conseqüència, la por de decebre uns seguidors que potser esperem massa de cada nou llibre de Quim Monzó?

Q.M. Això és inevitable. En un moment determinat jo mateix puc descobrir un cantant ics, que conec jo i mitja dotzena de persones més, m'entusiasma i trobo que és boníssim, excepcional. Em converteixo en un fervorós seguidor seu. Com que aquest músic realment funciona, comença a agradar a vint, trenta, cinquanta, cent persones. La cosa comença a mosquejar-me, perquè era un músic meu , l'havíem descobert jo i els meus sis amiguets. Quan en comptes de ser-ne sis, o cent, ja som un milió de persones, començo a sentir-me rebotat i indignat. La gent se sent ofesa quan aquell músic tan de culte es converteix en un individu valorat per molts. Això crea en els primers seguidors una sensació entre la gelosia i la ràbia.

E.P. Per qui prefereix ser valorat, per la minoria que crea opinió o per la massa?

Q.M. Jo només espero quedar satisfet del que escric, muntar una construcció que em satisfaci. Les crítiques que se'm puguin fer les tindré en compte, però si jo n'estic satisfet, n'estic satisfet. Tu escrius el que et surt de dins, si no és que estàs fent una novel·la prefabricada. Si tens un contracte amb una editorial per fer un best seller que ha de vendre cinc milions d'exemplars, el fas i et cenyeixes a determinades normes, però aleshores per a tu escriure llibres és com muntar prestatgeries de mecano. Ja no ets un escriptor dels que segreguen les seves misèries o alegries.

E.P. Vistos en perspectiva, ¿creu que els seus llibres dibuixen una trajectòria literària cada cop millor?

Q.M. Dibuixen la trajectòria de la meva vida. A vegades rellegeixo un llibre perquè se n'ha de fer una edició nova, o una traducció, i al·lucino: m'adono que els contes i les novel·les presagien situacions posteriors de la meva vida. D'això en vaig fer un conte titulat, crec, La literatura , publicat dins Guadalajara . Quan escric em deixo anar, desfreno la repressió i veig coses que, en el fons, ja sóc conscient que passaran. És el mateix mecanisme que es posa en marxa quan dorms: els somnis no endevinen el futur, però de nit, sense la repressió de la diürnitat, el cervell queda lliure i els fantasmes i les neures es conformen d'una manera que et permeten veure fets futurs.

E.P. ¿Pensa que ha assolit la maduresa com a escriptor?

Q.M. La maduresa no existeix: és aquell horitzó que sempre veus al lluny; camines cap a ell però mai no hi arribes, perquè quan arribes al lloc on abans veies l'horitzó, l'horitzó és més enllà. Hi ha dos llibres meus que no reedito. El primer dels que ja reedito és Uf, va dir ell . Des d'aquell llibre fins a l'últim hi ha una progressió evident. Cada vegada et treus coses del damunt, però també n'agafes d'altres. Estic convençut que El perquè de tot plegat és el llibre més eixut que he escrit mai, el més despullat. A Guadalajara ja hi ha una recuperació de frases subordinades, d'anar-me'n per les branques, que és una cosa que cada cop m'apassiona més. Sobretot des que tinc parents d'edat avançada, em fascina el mètode que tenen de repetir-se, de fer un rull que es va tancant i no hi ha manera de sortir-ne. Aquesta demència és fascinant des del punt de vista narratiu. M'agradaria, algun dia, ser capaç d'aplicar a un relat els mètodes de narració senil.

E.P. Com encaixa les opinions en relació amb la seva obra dels escriptors autoanomenats imparables?

Q.M. Quan vaig publicar el primer llibre, Àlex Broch en va fer una crítica (a "El Correo Catalán" , si no m'equivoco) que es deia "Els obrers no són músics" , on em fotia una garrotada excepcional. A partir d'aquell moment, al llarg de la vida hi ha hagut gent que ha valorat la meva obra d'una manera i gent que l'ha valorat d'una altra. Recordo que, just abans de publicar La magnitud de la tragèdia , a l'AVUI un crític que firmava A.A. va escriure una ressenya dient: "A Quim Monzó se li han de parar els peus". Imagina si en fa d'anys.

E.P. Que algú posi en qüestió la seva producció literària sembla un símptoma que Quim Monzó ha deixat de ser intocable.

Q.M. És que no he deixat de ser intocable: no ho he estat mai. Fixa't en els exemples que t'he dit. Sempre he anat rebent. Si ara busqués les carpetes on guardo les crítiques que m'han fet al llarg dels anys, et podria ensenyar crítiques demolidores de tots i cada un dels llibres. De novetat no n'hi ha cap ni una.

E.P. ¿En els seus llibres hi ha molta dosi de banalitat o poca?

Q.M. Què vol dir banalitat en literatura? A què s'aplica? Potser s'aplica amb banalitat... Una sèrie d'escriptors hem estat lluitant durant molts anys per aconseguir fer uns llibres de qualitat. Que ara surti gent que diu que també vol la qualitat em sembla perfecte. Benvinguts al club.

E.P. Quins són els escriptors catalans hereus de Monzó? N'hi ha?

Q.M. Hi va haver una època, durant els 80, en què aquí qualsevol pobre desgraciat menor de 25 anys que començava a publicar era fill meu. El borreguisme cultural d'aquest país m'ha atribuït molts fills. Com que no hi ha temps de llegir els llibres, val més funcionar a base de contracobertes o d ' el que toca dir . Tothom que sortia en aquella època era fill meu, absolutament tothom, fes contes o no. Jo agafava algun llibre d'aquests i me'l mirava, i veia que de fills meus en tenien ben poc: eren gent que, com jo, s'havien dedicat a llegir escriptors d'arreu del món i aprendre de tothom. Però els periodistes culturals anaven repetint la mateixa cantarella.

E.P. No en reconeix cap, de fill?

Q.M. No, fins que la prova de l'ADN no demostri cap paternitat, no en reconec cap. No va així la cosa. Era massa fàcil en aquella època adjudicar-me tot el que els interessava.

Article publicata a “El País” el 10/03/03 per Empar Moliner

Persiguiendo a Quim Mediodía del jueves.

En la página 16 del cuadernillo Cataluña de EL PAÍS pone: "Quim Monzó. El escritor leerá artículos de su libro El tema del tema. FNAC El Triangle. Plaza de Catalunya a las 19.00 horas". ¡El muy hij... no me había dicho nada! Y apenas me queda tiempo para dar con él. Conociendo sus costumbres -hacemos juntos una sección en el programa del amigo Bassas-, sé que llega a los sitios horas antes de lo previsto. Para seguirle sin despertar sospechas debería disfrazarme. Pero ¿de qué? ¿De escudo humano? No, no me da tiempo a pasar por Coronel Tapioca. ¿De activista chilena en contra de la guerra? No, porque desnuda llamaría la atención. El mejor disfraz es la naturalidad. Además, Monzó es tan poco fisonomista que, fuera de contexto, es posible que no me recuerde. Me pongo la primera minifalda que pillo y me echo a la calle. Como el rastreo se producirá por la zona de La Rambla, me coloco el Avui bajo el brazo para evitar que, vestida como voy, me tomen por prostituta. Empiezo por el lugar más cercano: la coctelería Boadas. Pregunto a la propietaria, Dolors, y me dice que hoy no le ha visto. Salgo disparada hacia el bar Caribbean Club, pero está cerrado. En el bar del Rívoli no le veo, y tampoco en El Quim de la Boqueria. En The Irish Rambler hay cinco señores bebiendo cerveza, pero ninguno es el que busco. The Quiet Man está cerrado, en el bar de Le Meridien no hay nadie, y Monzó no suele frecuentar el Ateneo Barcelonés, así que no está bebiendo. O sea, está comprando. Pero ¿dónde? Una opción es la papelería de la Ronda de la Universitat (bajando Balmes a mano izquierda). Allí venden todo tipo de objetos de escritorio, a los que nuestro hombre es aficionado. Claro que, enfrente, hay una tienda de placas para buzón, grabados y tampones, y las placas para buzón, grabados y tampones son otra de sus debilidades. ¡Dios mío! También podría estar en el Servicio Estación. ¿Cuántas veces le habré visto salir de allí cargado de rollos de rejilla para terraza? Pero no. Ahora caigo. No, no puede estar en ninguno de esos sitios. Son las tres y la lectura es a las siete. Si sólo faltan cuatro horas es evidente que ya está en la FNAC, encargando discos y libros que no tengan. Corro hasta allí y, finalmente, mi tenacidad se ve recompensada. A las 3.14 lo veo recorriendo a cien por hora cada palmo del centro comercial. Tras él, queda un rastro de olor a loción Floïd para después del afeitado. Veo como saca una lista del bolsillo y consulta sus tareas pendientes. Seguirle tan deprisa y con tacones supone una prueba durísima para cualquier mujer. Justo cuando toma en sus manos el libro Flors negres per a Michael Roddick, de Daniel Vázquez Sallés, me ve. Abre el libro, lee la primera frase y se lo queda. Saca la lista y veo que tacha "Comprar Vázquez Sallés". Hojea con emoción To leave no stone unturned, de Michael Zendin (y comenta, por cierto, que deberían traducirlo ya). Sin la presión del anonimato, le sigo más de cerca. En la sección de música, coge un CD en el que hay la foto de una chica rubia en pantalón corto, sombrero vaquero y pechos prominentes. Se llama Holly Walance. "Aquesta deu cantar bé", observa. Al pasar por el estante de música infantil, se da la vuelta y me pregunta: "Moliner, ¿com es deia aquell que es va suïcidar?". Le digo que Xesco Boix. Recorremos más pasillos, hasta que se para, extasiado, frente a un disco. "La Dalida! La Dalida en vinil!", exclama. También se interesa por el último trabajo de Pablo Abraira y por el de un tal Leo Minax. "¿Qui deu ser aquest pájaro?", dice. No vuelve a detenerse hasta que llega a la carátula de Papá Levante, en la sección de pop español. Se pone unos auriculares, de esos que tienen en la FNAC para escuchar los CD, y al cabo de un rato me informa de que de hacen rimar prêt-à-porter (pretaporté) con pared (paré). Luego le pregunta a un empleado si tienen paquetes de pilas de 32 unidades. No tienen, así que se compra cuatro paquetes de ocho. Saca la lista y tacha "piles". "Hombre, Quim", le saluda entonces la jefa de la FNAC. Y le explica que, antes de irse, tendría que dejarle firmados dos contenedores de El tema del tema". Monzó la sigue hasta un despacho, se sienta en una mesa larguísima y se pone a dedicar. Dedica 105 ejemplares de El tema del tema en español y 170 en catalán. En todos los libros en español escribe "un abrazo", excepto en dos únicas ocasiones, en las que prefiere poner "un fuerte abrazo" y "un abrazote". En los libros en catalán escribe "salut!" y "t'abraço". A 6.55 baja al forum de la FNAC, que ya está lleno. A su entrada, algunas personas del público le graban en vídeo o le toman fotos con cámaras caseras y teléfonos móviles. "Se va a sentir superacosado, tía", murmura una adolescente. "Quim, el teu llibre és un tractat de psicologia", le piropea un señor. No hay sillas para tanto público, así que una mujer se queja al encargado: "¿Sabe cuál es tema del tema? Que me tengo que sentar en el suelo". Tras unas palabras introductorias de Vallcorba, su editor, Monzó empieza diciendo que, aunque no sea habitual, va a leer artículos del libro, uno tras otro, hasta que nos hartemos. Saca su lista del bolsillo. Tacha "llegir articles" y empieza a leer.

Article publicat a “El País” el 27/04/02 per Ana María Moix

Mundo cruel

Es necesario poseer un enorme talento para obtener el resultado que Quim Monzó (Barcelona, 1952) alcanza con su literatura: arrastrar al lector de la primera a la última página de sus libros, haciéndole creer que está leyendo sin ningún esfuerzo una historia escrita en su mismo lenguaje, pero sin halagarle, sin caer, jamás, en la tentación de hacerle sentirse ufano por entrar en el texto que le propone. Indudablemente, hay que tener un dominio absoluto del género para lograrlo, y Monzó demuestra tenerlo. Como los grandes maestros del relato, Monzó atina en hacer entrar al lector en un mundo conocido, familiar, para hacerle descubrir algo que, antes, no sabía; algo, por lo general, desconcertante, ya sea atroz (como los cuentos titulados "Mi hermano", cuyo protagonista carga a diario con el trabajo de vestir y mover el cadáver de su hermano para que los padres no adviertan su muerte ni acusen tan penosa pérdida, y "La vida perdurable", donde se narra los avatares de familia cuyos miembros van sucumbiendo al cáncer) o brutal ("El accidente", en el que un hombre es bestialmente linchado, masacrado, tras un accidente de coche, por viandantes aparentemente civilizados que, de pronto, descargan en él toda la agresividad de su condición animal) o insospechado (el devastador efecto capaz de provocar determinados usos del lenguaje, en "Mamá") o cruel ("El niño" que tenía que morir, visión desmitificadora de la dulce infancia). A partir de una descripción exacta, minuciosa, de elementos y hechos de la vida cotidiana, Monzó va penetrando en una realidad que, aparentemente anodina, se revela fuente de los mayores sinsentidos o, en algunos casos, de sinsabores irremediablemente ligados a la naturaleza humana, deslizándose, con una facilidad pasmosa, hasta profundidades vertiginosas. Con un dominio magistral de los contrastes entre las zonas oscuras, casi negras de la existencia y el conmovedor apego a la vida, sus criaturas, la mayoría de las veces presentadas como de lo más común, se van revelando protagonistas abocados a destinos terribles, vividos en absoluta soledad. Con una fuerte carga de humor excelentemente dosificado, que en ocasiones mueve a la risa y otras a la amarga sonrisa, Monzó convierte la realidad cotidiana de sus personajes en un ámbito más peligroso, incierto, inseguro, amenazante y desconocido que la delirante irrealidad.
Los siete cuentos de la primera parte de El mejor de los mundos y los seis de la tercera y última están separados por una nouvelle que es una verdadera pieza maestra: "El rey de Suecia". Su protagonista, un poeta catalán que vive pendiente de recibir el Premio Nobel, es una creación absolutamente magistral. Amargós, el poeta protagonista de esta historia, pertenece a la naturaleza literaria del profesor Klein, el genial protagonista de Auto de fe, de Elias Canetti, aunque "El rey de Suecia" no guarda ninguna relación argumental con dicha novela. "Los avatares" que alteran la neuróticamente metódica vida diaria de Amargós (obsesivo, rígido e inflexible, orgulloso de su estricto proceder y de su altiva soledad) al cambiar de piso para ir a vivir a un edificio habitado por una suerte de secta de seres dotados de escasa estatura, que le impiden instalar un fregadero situado a una altura superior a la medida estándar, resultan brillantemente hilarantes. Con este volumen de relatos, Quim Monzó satisface a quienes le tenían ya por uno de los mejores cultivadores del género no sólo en el ámbito peninsular, sino en el de las distintas literaturas hispánicas.

Entrevista publicada a “El País” el 27/04/02 a cura de Javier Rodríguez Marcos

'El cuento es una pasión rápida'

Hay algún escritor ahí?'. El contestador automático de Quim Monzó almacena preguntas como ésta a lo largo de la entrevista. Monzó se levanta, baja el volumen, sigue con la conversación, acude a la estantería, recomienda a un autor -'Gonzalo Calcedo. Lo descubrí en uno de esos libros que dejan en la mesilla de los NH'-, vuelve a sentarse.
PREGUNTA. ¿Cuál es el mejor de los mundos?
RESPUESTA. Éste. El problema es que no hay otro. Con toda la tristeza que hay y con todo el humor que hay que ponerle.
P. Baroja decía que el ideal sería un lugar sin curas, sin moscas y sin carabineros. ¿Qué le sobra al suyo?
R. Nada. Le sobra maldad, si nos ponemos sentimentales. Podría decir cosas de éstas, pero... Hay gente con la voluntad de cambiarlo. Para mí lo terrible, y lo apasionante, es intentar describirlo. Ése es mi trabajo.
P. ¿La literatura no puede cambiarlo?
R. No. Puede ayudar a entenderlo.
P. Esa actitud es casi la de sus personajes: parece gente que no sabe decir que no.
R. Eso es un autorretrato involuntario. Aquí, en Cataluña, hubo un tipo de literatura muy combativo en los sesenta, de resistencia, antifranquista. Los valores de la literatura residían en que estuviera cargada de contenido, revolucionario, nacional, feminista... En la transición vimos cómo todos los ideales eran traicionados.
P. ¿Ya no hay héroes?
R. No puede haberlos. El único héroe en mis libros es el de La magnitud de la tragedia, que consigue una erección permanente. Eso le lleva a la desgracia. Es la sátira del héroe, del súperman.
P. ¿Se resigna?
R. Soy pesimista. Mis padres envejecen, amigos míos empiezan a morir. Hace 15 años ni me lo planteaba. Cuando escribí El porqué de las cosas todo era: ¡a divertirse, a follar sin parar!
P. ¿Se considera un escritor realista?
R. En este último libro, el relato del hombre con el feto de su hijo recién nacido muerto en el frigorífico es verídico. Después de publicarlo he sabido de varios casos más. Si la fantasía no forma parte de la realidad no se la cree nadie. Tiene que ser verosímil.
P. Dicen que es usted uno de los mejores cuentistas de Europa.
R. No haga mucho caso.
P. Usted distingue entre cuento y relato, ¿cómo?
R. Un relato es una narración de hechos que puede empezar y terminar en cualquier momento. El cuento, no. En un cuento, todo el desarrollo tiende a un fin, que no tiene por qué ser sorprendente. La sorpresa es un mito.
P. Ambos tienen en común la economía de lenguaje.
R. La descripción de Freud del chiste -economía del lenguaje, ninguna trampa...- tiene mucho que ver con el cuento, aunque no tiene por qué hacer reír. El cuento cierra de una forma compacta. Está muy cerca del poema.
P. Tiene más tradición en los países anglosajones.
R. Allí, hay una tradición de publicar cuentos en revistas que toman los suramericanos. Nosotros estamos acostumbrados a leer los cuentos en libro, para ellos el lugar natural es la revista, cultural o no.
P. Usted ha traducido a muchos cuentistas norteamericanos, ¿cuáles le interesan?
R. Salinger, Capote, Ray Bradbury...
P. Le defraudó Hemingway al traducirlo, ¿por qué?
R. Traduje The sun also rises y me molestó ese truquillo del pintoresquismo de muchos norteamericanos. Él coloca palabras en español para demostrar su mundología. Y están mal escritas.
P. ¿A quién destacaría entre los más modernos?
R. A John Cheever, con esa descripción de la anécdota sin entrar mucho en el cerebro de la persona, a Robert Coover... y a muchos italianos: Italo Calvino, Giorgio Manganelli. Y Dino Buzzatti, que en Italia pasó por el purgatorio porque era muy popular. La gente lo adoraba y la crítica no se lo perdonó.
P. ¿Por qué cree que tiene más prestigio la novela que el cuento?
R. Manganelli decía: 'Una novela son 40 líneas y dos metros cúbicos de aire'. A veces el trabajo del escritor consiste en quitar ese aire. Los editores dicen que los cuentos no se venden.
P. ¿No es cierto?
R. Hay lectores que prefieren la novela, supongo que por lo mismo que prefieren el pescado gordo. La novela es un amor que dura. El cuento es una pasión rápida que se acaba a las 30 páginas.
P. ¿Qué le parece el auge del cuento hiperbreve?
R. Está bien, pero cuando me pongo a escribir no sé la extensión. Sólo tiro de un hilo. Y es difícil saber la medida de ese hilo.

Article aparegut a “El País” el 16/02/02 a cura d’Empar Moliner

Quim Monzó traduce al castellano su libro más negro

Un hombre que es linchado una y otra vez por los ciudadanos, una historia cruel sobre el cáncer porque el cáncer es cruel, el hijo de una costurera que acompaña a su madre a tomar medidas en una casa donde hay un niño rico que se va a morir, o un visitante que no se va nunca. Son algunos de los cuentos de El mejor de los mundos (Anagrama), que el escritor catalán Quim Monzó acaba de publicar traducidos al español. 'De todos mis libros es el que contiene más humor negro', explicó en Barcelona, 'y esto tiene que ver con las circunstancias. Cuando hice El porqué de las cosas me pasaba el día de juerga, en los bares; ahora estoy a punto de cumplir 50 años, algunos amigos han muerto y empiezas a pasar más tiempo en los tanatorios que en las discotecas'.
Es la primera vez que Monzó se traduce a sí mismo, las anteriores había contado con excelentes profesionales como Javier Cercas (que será el encargado de presentar el libro en Madrid), Marcelo Cohen y Joaquim Jordà: 'Es difícil traducirte a ti mismo, porque te das cuenta de que hay pequeñas cosas del texto original que no te convencen; una coma, o un adjetivo, que cambias. Estos cambios que he hecho seguramente los incluiré en la nueva versión catalana'.

El poeta obsesionado

El mejor de los mundos, explicó el autor, 'cuenta con un primer bloque donde hay gente que se relaciona con otra gente, como la familia. El tercero es sobre gente en soledad, y en medio hay una novela que bebe de las dos partes'. La novela, Ante el rey de Suecia, es la deliciosa historia de un poeta amargado (su nombre es Amargós) obsesionado en ganar el Premio Nobel de Literatura, que sería el primero que recibiría un autor en catalán. 'Este personaje no está basado en nadie por una razón; creo que nada le iría peor al texto que ser leído como una novela en clave'. Al principio, el texto era mucho más largo, pero Monzó lo fue recortando hasta dejarlo como está. 'Borges decía que jamás había leído una novela a la que no le sobrase una buena cantidad de páginas'. Monzó, que tarda un promedio de cuatro años en terminar cada libro -'me cuesta mucho escribir, soy muy lento'-, es uno de los autores más leídos en lengua catalana (El porqué de las cosas lleva vendidos más de 130.000 ejemplares en catalán) y es también un long seller en lengua española. 'El mercado español empieza a ser muy receptivo con los productos llamados periféricos, palabra por cierto que me indigna bastante'

.Jorge Herralde, editor de Anagrama, considera a Monzó uno de los mejores autores vivos de Europa, y, según explicó, tiene sus dudas sobre si no lo es también de América. Los lectores encontrarán en El mejor de los mundos algunas de las obsesiones del mejor Monzó, y el humor y la ironía de los que se vale para reparar su desconcierto ante las situaciones ilógicas de la vida cotidiana.

Article aparegut a ”La Vanguardia” el 15/02/02 per Rosa Maria Piñol

“Traducir tu propia obra es difícil, porque tienes la tentación de reescribir cosas”

La presencia de una veintena de alumnos aspirantes a guionistas convirtió en insólita la rueda de prensa que organizó ayer Anagrama para presentar el libro de Quim Monzó El mejor de los mundos. Un detalle que confirma una vez más la popularidad del escritor entre el público joven. Que no es, por supuesto, la única franja de lectores que siguen al autor, convertido en éxito de ventas incluso más allá del Ebro. Monzó es de los pocos escritores de expresión catalana cuyos libros se venden bien en castellano. Lo subrayaba el editor Jorge Herralde, al recordar las diez ediciones de El porqué de las cosas y las cinco que ya lleva la recopilación Ochenta y seis cuentos, publicada hace un año escaso. Ahora acaba de publicarse su último libro de relatos, "El mejor de los mundos", que tiene la particularidad de ser la primera traducción que Monzó hace de sí mismo.
"Antes había tenido traductores de primera como Marcelo Cohen, Joaquín Jordá y Javier Cercas. Y con este libro quise hacer la prueba de traducirme yo mismo -dijo el autor-. Ha sido una experiencia muy difícil. He traducido a autores norteamericanos, pero afrontar tu propio texto es complejo porque a menudo tienes la tentación de reescribir. De hecho, ha sido una revisión además de una traducción."
Monzó reconoció que se siente mucho más seguro en su uso del castellano después de más de una década de articulista de prensa en esta lengua (en los últimos años, en las páginas de "La Vanguardia"). "Es muy posible que mi chip mental de la lengua castellana haya mejorado, porque los artículos son un gran ejercicio", señaló. Sin embargo, no entra dentro de sus planes escribir narrativa directamente en castellano. "Estoy a punto de cumplir 50 años y me he pasado la vida puliendo, enriqueciendo y modificando una lengua, la catalana, que es la que elegí para escribir."
Respecto a la escasa recepción que logran las versiones castellanas de autores catalanes, Monzó cree que, poco a poco, "el mercado español empieza a ser receptivo con los productos que ellos llaman periféricos (palabra que por cierto me indigna), pero es un proceso lento; es verdad que a muchos lectores, por el hecho de ser obras traducidas del catalán, ya no les interesan". Herralde, por su parte, reiteró que "el gallego Manuel Rivas, el vasco Bernardo Atxaga y el catalán Quim Monzó son tres autores periféricos que de verdad funcionan; y el escalón que les separa de los otros es enorme". El mejor de los mundos (publicada en catalán por Quaderns Crema en el 2001 y ahora en proceso de traducción al alemán) reúne trece relatos y una novela corta, Ante el rey de Suecia, sobre un poeta catalán obsesionado con la idea de ganar el Nobel. "El libro tiene tres partes explicó Monzó-. Los cuentos de la primera tratan de gente en relación con otra gente: hermanos, madre, esposa, hijos que mueren... Después viene la novela y, finalmente, otro bloque de relatos, en este caso sobre personas que se relacionan consigo mismas." Reconoce que ésta es su obra más dura, la que contiene más humor negro. "Cuando escribí El perquè de tot plegat, hace unos diez años, estaba todo el día de juerga. Ahora, en cambio, las cosas han cambiado: me he hecho mayor, los amigos han empezado a morirse... Llega un momento en que pasas más tiempo en hospitales y tanatorios que en bares y discotecas. Y lo que escribes son en definitiva reflejos de tu propia vida.

Opinió de l'escriptor sobre Internet
[liter@tura.ct] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d'abril del 2000

A mi, bàsicament, Internet em serveix per a tres coses. Una: per llegir les versions virtuals de les revistes i els diaris estrangers que aquí no ar-riben en paper, i també tots aquests diaris que només tenen edició en Internet i que canvien cada poques hores. Dues: em serveix per descobrir webs curioses, de grups entre la denúncia I la ironia. N'hi ha un fotimer, des de la Lliga contra els Cons de Trànsit fins a webs d'esglésies atees o que adoren els fri-gorífics. I tres: em serveix també per descobrir escriptors dels quals no en sabia res. La indústria editorial és tan gregària que hi ha un munt de bons escriptors de les últimes quatre o cinc dècades que no han traspassat mai les fronteres dels seus països i els llibres dels quals s'han quedat en una primera edició en tapa dura. Gràcies a les llibreries virtuals n'he descobert uns quants aquests últims anys.

Article d’Eva Piquer aparegut al diari “Avui” el 16/03/00 sobre els articles de Quim Monzó.

Les veritats ofenen

Tot és mentida, diu Quim Monzó des de la coberta del seu últim llibre, que aplega un centenar d’articles publicats els últims anys. I ja en van set, de reculls d’articles. Set reculls d’articles, sis llibres de contes i tres novel·les. Queda clar, si més no per quantitat, que Monzó és tan articulista com contista. Tan periodista com escriptor, dirien els qui encara creuen en la separació entre periodisme i literatura. Com si el periodisme no fos, no pogués ser, literatura. “Del gran tot que és la literatura, avui els llibres en són només una part. Digníssima, però només una part. La literatura és als llibres, evidentment, però també –mal que els pesi– al teatre, a les cançons, al cine, a la ràdio, a la televisió i als diaris. Aquí mateix, malgrat tant Any Pla i tanta polla amb vinagre, encara hi ha qui es pregunta si el periodisme és literatura o no”, diu l’escriptor en un dels cent tres articles de Tot és mentida. Com ja va fer Pla amb els textos publicats a Destino, Monzó ha optat per traduir al català els articles que van aparèixer a “La Vanguardia” en castellà. L’articulisme de Quim Monzó supera amb bona nota (“progressa adequadament”, que diuen ara) el salt del diari al llibre. Cada article és una peça narrativa autònoma que funciona com a tal. I de quina manera: n’hi ha de tan rodons que al final et vénen ganes d’aixecar-te i aplaudir. Ganes de treure’t el barret que no portes, com faria ell si mai algú digués: “Shakespeare, avui, faria teatre” amb la mateixa naturalitat amb què tothom diu: “Shakespeare, avui, faria cinema”. Monzó sap que la ironia ofèn més que l’insult. Per això hi té tanta tirada. Explota al màxim aquest recurs en un article impagable, titulat A correu seguit. Un text epistolar en clau irònica on tot és mentida, perquè ¿què és la ironia sinó una figura retòrica que consisteix a dir justament el contrari d’allò que es vol dir? Si no ens enganya, Monzó troba els temes de la majoria d’articles a la premsa. I és que, com diu el tòpic, la realitat supera la ficció. Ara que hi penso, en un dels articles parla del costum de deixar anar la frase “com diu el tòpic...” abans de deixar anar un tòpic. Com si, fent-lo precedir de la frase exculpatòria, el tòpic ja no ho fos tant. Però a aquestes altures la vacuna ha perdut efecte, perquè és tan tòpic el suposat antídot com el tòpic que es recita a continuació. Tot és mentida, encara que sembli veritat. O és veritat encara que sembli mentida. Fa deu mesos vam saber que dos metges nord-americans havien arribat a la conclusió que, en efecte, quan diem mentides ens creix el nas. Es veu que l’esforç de mentir fa que els vasos sanguinis s’omplin de sang i, en conseqüència, se’ns infli el nas. Això podria ser una innocentada, o sigui una mentida, però no: els tals metges tenien noms i cognoms (Alan Hirsch i Charles Wolf) i el seu era un estudi seriós, dels que troben ressò a les publicacions científiques de prestigi. La notícia permet concloure que Carlo Collodi (nom fals, ves per on, del narrador italià Carlo Lorenzini, pare literari de Pinotxo) no era un inventor d’històries sinó un visionari. Per confirmar-ho potser caldria que un altre grup d’investigadors estudiés les possibilitats reals que té un titella de fusta de convertir-se en un nen de carn i ossos, és a dir, en un nen de veritat. El penúltim número de la revista Time (amb data de 13 de març del 2000) dedica la portada i sis pàgines a parlar dels signes que delaten els mentiders. Els detectors de mentides que hi havia fins ara registraven la pressió arterial, el ritme del pols i la respiració de l’individu sospitós de no dir tota la veritat i res més que la veritat. Els nous detectors són programes informàtics que analitzen també les expressions facials o les fluctuacions de la veu i emeten un veredicte encara més afinat. Però no cal l’ajut de cap ordinador. Tothom amb una certa capacitat d’observació pot entrenar-se a caçar falsedats disfressades de veritats com cases de pagès. Els signes reveladors són molts i fàcils de detectar. Ho diu el reportatge de Time: només els bons actors i els bons polítics són capaços de controlar totes les seves expressions facials. Fins al punt que ens venen gat per llebre i nosaltres (santa innocència) tenim clar que hem comprat un mamífer d’orelles tan llargues com el nas d’en Pinotxo en plena erecció. Dels esforços per atrapar abans mentiders que coixos, Quim Monzó en sabria treure suc. De veritat.

Article aparegut al diari “Avui” el 08/02/01 a cura de Jordi Gálvez

Des que Mercè Rodoreda va penjar a Mirall trencat una adolescent dalt d’un llorer migpartit pel llamp fins a dessagnar-la, la li-eratura catalana no s’havia tornat a aventurar en l’inquietant paratge de la mort i l’horror infantil o juvenil. No, no som davant d’una raresa, o d’una idiosincràsia malaltissa de la ment de Quim Monzó la que ara se’ns proposa amb sorprenent impertinència. El millor dels mons és un llibre poblat de nens morts, torturats i torturadors, d’angoixa i d’horror menor d’edat, de cadàvers encaixonats dins de taüts blancs, de nois morts en la flor de l’edat. És una temàtica neguitosa i poc comercial, que furga, en la direcció d’una de les grans preguntes de la modernitat: ¿on és la innocència perduda? ¿Per què no pot ser tot el que volíem? ¿On enterrem, com ens desfem de les nostres il·lusions mortes i deixem de plorar-les d’una vegada per totes? Com en el cas de Rodoreda, Monzó penja els seus nens sense vida de les branques d’aquest gran llorer anomenat literatura, o si es vol, ficció. Els contes de Monzó, que són sempre meta-ficció, com va recordar un dia Manel Ollé, parlen discretament del que sembla que no parlen, són faules morals on la versemblança és mínima, però on el dibuix de l’ànima humana llueix autèntic, complet i sense concessions. Ja des del títol, que evoca alhora la coneguda frase “vivim en el millor dels mons possibles” i el Càndid o l’optimisme, de Voltaire, Monzó assenyala el problema de la nostra aproximació a la realitat. Sí, aquest és indiscutiblement el millor dels mons perquè no n’hi ha cap altre, però el que anome-nem la realitat només és la nos-tra mirada, la vida que nosaltres veiem a través de la ment, la societat i la cultura. Veiem les coses a través de les passions altes i baixes de les pul-sions, els somnis i els ideals, però també de la cultura, entesa com tot el que hi ha entre Plató i la Coca-cola, de la literatura. En els llibres de Monzó hi ha molta, moltíssima literatura perquè els llibres són una part importan-tíssima de la seva vida. En aquest sentit, podríem que Monzó és l’anti-Gimferrer i també l’anti-Perucho, perquè per a ell la lectura no és erudició arrogant, ni un paraigua pro-tector contra la vida, tan sols és una activitat satisfactòria, com ho és el sexe o la bona taula. La literatura amagada en les pàgines d’ El millor dels mons és tan biogràfica com els carrers de Barcelona que s’identifiquen al llibre. No és per tant una casualitat que sigui un escriptor el protagonista de Davant del rei de Suècia, una nouvelle de cent pàgines que hi ha en el cor del llibre. Amargós, un escriptor que recorda amb el seu nom el gust amarg de les fulles del llorer, amb què es coronen escriptors i llibres, el sabor d’un professió feta de paraules.

EL MALSON DE LA FELICITAT

Com en el Càndid, de Voltaire, Monzó ens presenta, absurda i paradoxal, la vida d’uns pobres infeliços, fins i tot en el cas de Dos rams de roses, història del malson de la felicitat grisa i avorrida. La tragèdia és sorda, la de cada dia; la vida llisca amarga i còmica, espurnejant i fada, amb moments de satisfacció i molt d’avorriment. La vida mostra amb força la seva duresa però sense caure mai en el patetisme ni l’exageració. Com passa en el Càndid, hi ha un personatge que és fill de puta, hi ha pallisses desmesurades, morts gratuïtes, malalties hereditàries i de fàcil transmissió, escenes d’altruisme i de sadisme, d’engany, un país meravellós on tot és útil i alhora agradable. Hi ha també la represa de la qüestió, el concepte de raó suficient a través d’una referència al Bosc sagrat, de T.S. Eliot, que es recull en una cita de Raymond Queneau. Ni Voltaire ni Monzó creuen que el millor del món és l’harmonia preestablerta i sí, en canvi, que és ben estrany l’arbre de la genealogia i que el clos familiar, les relacions entre generacions i sexes és el gran àmbit d’interès de la narrativa contemporània. Monzó s’ha abocat en aquest llibre a recercar la nostra gènesi familiar. Riu amunt com el tenaç salmó, s’ha capbussat en les aigües gelades de la nostra cultura més antiga i popular, en líquids tèrbols de la psicologia humana. Hi ha trobat la literatura infantil i popular, poblada d’ogres i nens devorats, de malsons infantils. Qui llegeixi La venedora de mistos s’adonarà que el càstig del pobre personatge de la nena desvalguda no és tant el fred com estar condemnada a protagonitzar la història, com Tàntal, durant tota la eternitat. I que, de la mateixa manera que entre esposos, les relacions de violència i crueltat són tan generalitzades com les d’amor, entre nens i adults també. Els contes reprenen el tema tradicional dels nens morts, abandonats o simplement maltractats. De nens víctimes i nens botxins. El seu no és un llibre de denúncia sinó un conjunt d’històries sobre un malson d’arrel històrica. Estem parlant d’un interès que comparteix no només amb Rodoreda, sinó amb Mahler i la seva Cançó dels nens morts, de Dickens i els seus personatges expòsits, de Henry James i Un altre pas de rosca, Edward Gorey i l’obra Amphigorey. Sí, el passat de la nostra cultura també està basat en l’infanticidi, com recorda en la nostra cultura Herodes. No cal anar a la Xina per recordar l’assassinat de nenes, ni tampoc recordar la croada de nens que es va organitzar a principis de XIII i que va acabar amb l’extermini de l’exèrcit infantil com explica Marcel Schwob en el seu llibre La creuada dels nens. Potser només cal fixar-se en una inquietant pregunta que va escriure Borges per cloure el pròleg d’aquest llibre: “¿Lo patético no suele surgir de las circunstancias menudas?”. Com Zazie, el personatge de Queneau, es pot respondre a la pregunta de “¿I què has fet?” amb un “M’he fet gran”. Sexe i horror a un dels aspectes més destacables és la reaparició de sexe i violència com no els trobàvem des de l’Udol del griso al caire de les clavegueres. Escrits amb una bellesa brillant i metàl·lica, amb la sonoritat del platí, els nous contes parlen molt de sexe. Però gairebé mai no és un sexe agradós. És un sexe sàdic, agressiu, que s’ha convertit en un símptoma per descarregar l’angoixa. Absolutament magistral esdevé la referència a Kant i a la identificació de la masturbació amb el fet de treure’ns la ronya amb sabó. Ni el paradís del sexe és possible, perquè de fet, ja vivim en el millor dels mons.

Links

http://members.tripod.com/%7emonzo/

Biografia, bibliografia, participació en premsa, radio, televisió, etc de l'escriptor català Quim Monzó.

http://www.uoc.edu/lletra/noms/qmonzo/index.html

Conté una bibliografia bàsica, informaciço sobre les obres de l'autor, bots i articles relacionats

http://www.monzo.info/

Quim Monzó

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][notícies][correu]