Durant el periode ibèric, l’explotació de la terra va sofrir canvis força importants. Al conreu tradicional de cereals i llegums s’hi vàren afegir els mills (utilitzats per a la fabricació de teixits), l’alfals i la civada. Gràcies a les restes de llavors, pòl·lens i els carbons recollits en els jaciments ibèrics podem saber que es conreava la trilogia mediterrània (cereals, vinya i olivera), bàsicament.
El conreu era basat en la producció de cereals d’hivern on l’ordi vestit i el blat comú o dur n’eren els principals representants, però, també es produïen altres gramínies com el blat comú de tipus compacte i l’espelta petita * i la pisana*.
L’ordi, però, va guanyar terreny al blat, segurament, perque aquest cereal pot crèixer en sòls realment pobres i és capaç de donar més producció per superfície. Els cereals es solien consumir en forma de pa, sopa, farinetes o coques. Sabem que aquests eren molt importants en el cultiu a causa del gran nombre de peces de molins (barquiformes o de vaivé com giratoris de dues peces) trobades en els habitatges i a més a més perque al voltant dels poblats s’hi acostuma a trobar moltes males herbes associades parasitàriament als camps de cereals; com el raigràs, el jull, la rèvola i la niella.
L’agricultura era de cicle curt i també s’hi practicava el guaret anual i bianual. La llentia era un dels llegums més conreats. Fa pensar que hi havia una alternança entre els cereals i els llegums (cigrons, pèsols, faves, etc.)en el conreu, ja que aquests eren capaços de restablir la fertilitat dels sòls, eren molt bons nutrients pels camps de conreu.
La recol·lecció i el conreu de la fruita (pomes, figues, fruites seques i mangranes) augmentaven i enriquien el repertori dels productes alimentaris. No se sap segur, però, si els avellaners, figuers, morers...eren arbres conreats pels ibers o que sortien espontàniament.
També es recol·lectava vegetals com ara bolets,espàrrecs, tòfones, romaní, farigola, canyes, espart,...amb els quals acabaven de completar la seva dieta i també fabricaven cistells, cabassos, soles d’espardenyes etc.
La meltambé constituia un dels productes més importants que recol·lectaven i exportaven; l’envasaven en uns recipients anomenats kalathos.
El conreu del vi i de l’oli era de gran importància. Eren unes de les bases fonamentals de les importacions mediterranies en els poblats ibèrics. L’inici de la producció autòctona del vi pot datar-se a finals del s. VII aC. Ho sabem per les premses trobades al poblat de l’Alto de Berimaquía a Dénia i les referències a la producció de vi a l’àrea de Sagunt.
Gràcies a l’instrumental, les restes biològiques i l’emplaçament dels poblats podem saber que l’agricultura practicada pels ibers era bàsicament de secà.
Els instruments agraris eren propietat dels camperols, en gairebé totes les coses s’hi ha trobat eines agrícoles o eines utilitzades per a la transformació dels aliments.
Les eines agrícoles eren fetes de ferro i l’element més característic i utilitzat era l’arada. La seva utilització va augmentar la producció (en ampliar-se la superfície cultivada) i la prouctivitat. Podien explotar la terra de manera indefinida per mitjà de la rotació de conreus i el guaret. Altres eines utilitzades eren; en la sembra, la cullera de sembrador, en la neteja, la farga, l’aixadella, l’aixada, l’aixa, l’aixadell, la picola, el podell i el rastell, i en la recol·lecció s’utilitzaven la falç i el podall.
La producció agrària intensiva
va ser la que va provocar el desenvolupament de l’instrumental agrícola
de ferro. El transport de cereals es feia amb carros de dues rodes tirats
per bous.
|
|
|
|
|
| Magalls, destrals, aixols i podalls. | Feien possible guanyar terreny en el bosc, tallaven arbres i arrels, netejaven i condicionaven els sòls. |
| Arades, aixes, aixades i càvecs. | Obrien, airejaven i birbaven el terra. |
| Fargues de pala estreta o pues i culleres de sembrador. | Ajudaven l’arada a fer possible la sembra. |
| Llegones. | Donaven forma als petits solcs de l’hort. |
| Podalls. | Esporgaven la vinya. |
| Arpelles. | Remenaven el fem. |
| Falç. | Segaven els cereals. |
La ramaderia constituïa l’altra activitat econòmica bàsica. La ramaderia estava orientada cap a l’obtenció de productes secundàris (llana, llet, adobs, força de treball) o derivats (formatges). Els animals adults eren els únics que es destinaven al consum; quan ja havien acabat el seu cicle productor. Les cries que no eren necessàries per a mantenir la grandària del ramat també eren destinades al consum.
La ramaderia els facilitava: força de treball, mitjans de transport, aliments i primeres matèries.
La cabanya d’un individu qualsevol, perfectament, podia estar composta d’òvids, bòvids i porcins. En menys qu7antitat, però, també hi havia les gallines.
Els ramats d’ovicàprids eren formats tan per cabres com per ovelles i més o menys en la mateixa proporció. El 40% dels rumiants eren morts abans dels dos anys, per tal de consumir-ne la seva carn. El 25% assolien els 4 anys i se n’aprofitava la llet i la llana.
Els suïds (porcs, porcs senglars...) superaven en nombre als bòvids; tret dels exemplars reservats per a la reproducció, la resta de suïds (porcs) eren sacrificats abans dels dos anys.
Els bòvids, en canvi, no eren sacrificats fins als quatre anys. Eren utilitzats com a força de treball i també se n’obtenia la llet i la carn.
El cavall era un animal molt apreciat; es creu que tan sols era utilitzat per al a guerra i per a la caça, però, no comanimal de tir. Aquesta funció la realitzaven les vaques, els bous i l’ase. Dels cavalls i dels ases també se n’aprofitava les pells. La carn d’aquests, però, no es consumia i els animals morts acabaven en el femer.
Es creu que la carn no tenia un paper gaire important en la dieta ibèrica, cosa força corrent en els pobles d’economia poc desenvolupada.
La caça era més considerada com una activitat d’esbarjo i d’ensinistrament que no pas en un mitja de subsistència. Es caçaven cérvols, cabres, porcs senglars, ocells... alguns d’aquests es podien destinar també a l’alimentació, però, sobretot se n’aprofitaven les pells. Amb aquestes s’elaboraven els arreus dels animals, les fundes de l’armament i part de l’equip del soldat.
Aquí també apareix la figura
del gos, la qual cosa possibilita que es dugués a terme tasques
de pasturatge.
La pesca era força practicada en els poblats costaners, en la majoria dels quals, s’hi ha trobat hams i ploms per a les xarxes que proven una activitat pesquera marítima o fluvial. Això també es provat per les espines de diversos peixos allí trobades.
Els ibers pescaven tota classe de peix mediterrani; com ara la cavalla, la tonyina, el calamar, la sípia, la llagosta i l’ostra, entre d’altres.
Transformació i conservació dels aliments
La transformació dels aliments és una tasca relacionada, principalment, amb l’agricultura. L’elaboració més important que duien a terme els antics pobladors de la península era la del vi i la de l’oli.
A Edeta, per exemple, s´hi ha trobat cambres destinades a aquests processos. Tot i això, eren poques les cambres en cada assentament, ja que, es necessària una gran especialització en l’elaboració d’aquests productes i, a més a més, aquestes cambres, tot i que eren molt simples,necessiten un manteniment i ocupen molt d’espai, el qal, tan sols era utilitzat un cop l’any.
Un altre procés de transformació d’aliments era la mólta. La mólta era uina tasca domèstica i molt comuna. Cada habitatge posseïa d’un o diversos molins rotatoris i d’espais amb molins de grans dimensions.
La conservació dels aliments era molt important en la societat ibèrica i molts cops aquesta conservació era de caràcter familiar, degut a que l’agricultura practicada també era de caràcter familiar. En tots els habitatges era freqüent trobar-hi un espai destinat a guardar els aliments, era el rebost. Aquest era situat lluny de la porta i podia adoptar formes i dimensions diferents, però, amb una característica comuna, s´hi acumulaven àmfores i gerres destinades a la conservació dels aliments.
Uns altres sistemes per a la conservació dels aliments eren les sitges i els graners, però, aquestes eren estructures comunitàries. Les més freqüents eren les sitges.
Les sitges
Les sitges eren estructures subterrànies excavades al subsòl. Aquestes tenien les boques estretes per tal de poder ser tancades hermèticament. Eren utilitzades en les poblacions antigues amb la finalitat de conservar els cereals a llarg termini, com a mínim un any.
Les sitges eren vitals per ala supervivència de poblacions com ara els ibers. Els hi solucionaven molts problemes, com ara:
- En el camp de l’alimentació; les sitges els conservaven els aliments a llarg i curt termini.
- En l’agricultura; aquestes els preservaven les llavors per a les époques de mala collita.
- En el comerç; els estocs importants, guardats en les sitges, podien estar destinats a l’intercanvi.
L’utilització i generalització de les sitges es produeix a causa de la gran producció de cereals, sobretot d’ordi.
La plana costanera nord-occidental, durant l’edat de ferro, es converteix en una zona de gran atracció per als comerciants fenicis, etruscs, grecs i posteriorment romans, ja que, eles poblacions locals produien una gran quantitat d’estocs que destinaven a laa comercialització.
Tan al sud de l’actual França com al nord peninsular s’hi concentrava una gran quantitat de població, i és aquí, precisament, on es desenvoluparà una agricultura intensiva com a conseqüència dels avenços tecnològics de la metal·lúrgia del ferro. A causa de tot això es produirà una gran quantitat d’excedents cerealicols, que alhora provocarà la construcció de moltes reserves en forma de "camps de sitges". Aquestes aglomeracions de sitges es produeixen a les zones baixes i amb marges de petites elevacions: a la vora de les vies naturals de comunicacions, a les terrasses* i valls fluvials i en contacte amb zones agrícoles privilegiades. Les dimensions de les sitges en els "camps de sitges" solen ser més grans. De sitges n’hi ha de tres mides diferents:
- Sitges: 300 – 1000 litres.
- Sitges comunitàries (dins el poblat): 1000 – 3000 litres.
- Sitges col·lectives (a camp obert): més de 3000 litres.
L’abandonament de le4s sitges té lloc
a partir del s.II i I aC amb l’arribada dels romans i el canvi dels sistema
econòmic que aquests van comportar.
Sistema de funcionament
La sitja s’omplia de gra i immediatament era segellada hermèticament; tot tapant la seva boca amb una barreja de fang, palla, sorra i bonyiga seca* . Era construïda en un terreny sec i que fos no inundable. Allí, el gra es mantenia en una temperatura constant.
El gra respirava l’oxigen que hi havia dins la sitja fins que s’acabava, i alhora emet CO2. El CO2 ajudava areduir l’acció dels bacteris, dels paràsits i dels animals depredadors. Les llavors que es trobaven prop de les parets respiraven més ràpidament que les altres i començaven a germinar fins a formar una pel·lícula de filaments d’uns dos cm de gruix a tot el voltant de la sitja.
Aquesta ajudava a protegir la resta del gra. Quan s’acabava tot l’aire, la llavor "s’adormia" i era capaç de conservar-se durant uns quants anys. Durant aquest temps no se li alteraven les seves facultats de germinació ni d’alimentació proteínica.
Reaprofitament de les sitges
En alguns casos les sitges, després
de ser netejades, podien ser reaprofitades per ala mateixa funció.
Però, era millor construir noves estructures a causa del grau de
contaminació de bacteris i gassos carbònics. Les més
antigues es van passar a utilitzar per a llençar-hi escombreries,
ofrenes votatives o per enterrar.hi animals i a vegades fins i tot persones.
També es podien utilitzar per a activitats doméstiques com
ara forns culinaris, refrigeris, etc.
En les societats ibèriques el treball artesanal era produït per gent especialista. Els tallers d’aquests, generalment, era alguna cambra del mateix habitatge de l’artesà.La venda dels productes artesanals en els mercats era duta per ells mateixos. Aquests podien residir en qualsevol ni¡ucli urbà.
La terrisseria, ceràmica
Els ibers elaboraven dos tipus de ceràmica,
les quals, ens permetyen seguir la seqüència cronològica
i poblacional del món ibèric. A partir de la ceràmica
també es pot datar els diversos nivells d’ocupació dels assentaments
i els enterraments de les necròpolis.
La producció de ceràmica feta a mà és la més important, pel que fa a la quantitat, durant els s. VI – V aC. Aquesta era modelada amà, sense la intervenció del torn.
La ceràmica feta amà era similar a la que es produïa a finals de l’Edat de Bronze i aquesta va ser practicada fins a la fi de la cultura ibèrica i va mantenir tant les formes com la decoració. D’aquesta ceràmica en destaca:
- Les urnes amb perfil en S.
- Les decoracions de cordons juntament amb motius digitals o ungulacions* .
L’altre tipus de ceràmica era feta amb torn. Aquest s’establí al nord-est peninsular a partir de prototipus que procedien de la zona sud-est i llevant. La gent d’aquesta zona estaven influïts per les ceràmiques de les factories i colònies fenícies situades a la costa d’andalusia oriental. El període en que es va desenvolupar més aquest tipus de ceràmica va ser durant els segles IV – II aC. Aquí s’elaboraven tan formes ja conegudes com produccions pròpies (per exemple, kalathos del tipus barret de copa) i també s’imitaven formes d’origen grec o feniciopúnic ( per exemple, volutes).
Els objectes de ceràmica després de ser tornejats, es deixaven al sol perque s’assequessin i posteriorment es coïen en forns de cúpula.
Els forns de cúpula estaven formats per dues cambres: una d’inferior o també dita de combustió i una altra de superior o de cocció.
En la inferior s’hi dipositava el combustible, que era revifat mitjançant insuflat d’oxigen a l’interior del recinte.En canvi, al superior s’hi coien les peces i se’ls donava cohesió i duresa.
Quan ja estaven cuits passaven en mans dels pintors que completaven el treball realitzat anteriorment, el blanc i el vermell eren els colors més utilitzats en la decoració de la ceràmica.
Els diferents motius iconogràfics i la manera de combinar-los ha permés identificar els diferents tallers i estudiar les diferents zones de comercialització de vassos. (objecte ceràmic característic).
De la decoració pictórica de la ceràmica, la qual va assolir un desenvolupament tècnic i iconogràfic important, se’n distingeix dos estils:
- El d’Oliva-Llíria: on la decoració és principalment geomètrica i floral.
- El d’Elx-Archera: on la decoració és basa en representacions antropomorfes i zoomorfes.
Kalathos o barret de copa
El barret de copa és un dels recipients més característics i més abundants dels realitzats pels ibers. El nom fa referència a la forma del vas, que presenta la paret vertical i lleugerament inclinada, la vora plana i no té peu ni coll.
Aquests tipus de recipients pertanyen al conjunt de revipients de parets rectes coneguts amb el nom grec de kálathoi . Apareix en una fase tardana del l’iberisme (a mitjans del s III aC) i es va generalitzar cap a finals del mateix segle.
La forma es d’origen indígena, és a dir, ibèric. Es va fabricar durant més de dos-cents anys amb una gran varietat de perfils i decoracions.
Es una peça mot freqüent, sobretot, en l’estil d’Oliva-Llíria, que ha proporcionat alguns exemplars de gran valor artístic i documental.Especialment, és abundant al nord-est, on aquestes peces són decorades amb motius geomètrics i constitueixen l’única troballa de ceràmica ibèrica pintada en els nivells arqueològics d’aquest moment.
Aquestyes peces, les més típiques de l’artesania ibèrica, tenen el seu màxim desenvolupament durant la romanització. Aquest fet ha influït molt en la seva popularitat, ja que la presència romana va fer possible que el món ibèric es projectés fóra del seu àmbit , a més a més d’una gran difusió de les seves ceràmiques. Durant el segle II i durant la primera meitat del segle I aC, el barret de copa es present en diverses zones d’Occident; a les Balears, Itàlia, Còrsega, Sardenya, Sicília, al nord d’Àfrica i fins i tot a la costa oriental adriàtica.
La seva distribució es va dur a terme, principalment, per vía marítima i la máxima expansió correspon als diferents models fabricats al nord-est de Catalunya.
La difusió del barret de copa va lligat ala seva funcionalitat. La estructura del vas i la constant presència als poblats ens indica que era usat com a recipient d’algun producte abundant en la península, com ara la mel, els fruits secs etc.Per tant, es creu que va ser exportat comercialment com a envàs d’aquests productes. Barrets de copa ibèrics trobats a Astúries ens han permés identificar al seu interior restes de mel i de fruits carnosos.
Aquesta peça també era utilitzada amb caràcter ritual i religiós, això es pot deduir a partir dels temes decoratius de contingut simbòlic i les inscripcions d’alguns exemplars; a més a més de la seva presència a les necròpolis, ja que és freqüent trobar-lo a les tombes com a urna funerària.
Els teixits ibèrics són molt sovint esmentats en les fonts escrites i iconogràfiques, la qual cosa ens indica que devia ser una producció molt important. Entre tota la producció, en destaquen els vestits de lli i les capes de llana, també anomenades sagum pels romans.
Els teixits podien ser de dos tipus: de matèries animals, com ara la llana, obé de matéries vegetals, com ara el lli o l’espart.
Els ibers aprofitaven al màxim els teixits, per tant, la producció podria ser de caire domèstic. Tot i que sembla que en algun poblat va arribar a constituir-hi una estecialitat i segurament era duta a terme per les dones.
A part dels vestits també produien sacs, coixineres, catifes, veles, etc. ,és a dir, productes necessaris per a la vida quotidiana.
El procés pèr a elaborar una peça de teler era molt laboriós. Després de ser esquilada l’ovella i haver cardat la llana es procedia al filat. En aquest procés era necessari la utilització d’un fus que tenia en un extrem una peça de fang cuit, de forma circular, amb la funció de pes, la fusiola. Aquesta sovint era decorada amb motius geomètrics.
Quan ja s’havien aconseguit les madeixes de fil es passava a elaborar el teixit. En l’elaboració de teixits es podia utilitzar el teler de bastidors o bé el teler de cintura, el qual, era molt més sencill i s’utilitzava per a teixir peces de mida més petita i amb dibuixos complexos.
Els telers de bastidor
Estaven formats per una carcassa de fusta quadrangular que era molt fàcil de desmuntar. Aquests s’instal·laven a l’entrada de les cases o bé fora, per tal d’aprofitar la llum del sol.
Els manats de fil eren agrupats i tensats mitjançant pesos de fang (pondera), de pes regular i que podien tenir diverses formes: quadrangular, rectangular, troncònica,... Aquestes peces mantenien els fils verticals tibants, i mentre l’artesà utilitzant una llançadora de mà feia la trama tot passant alternativament els fils disposats horitzontalment entre els mateixos.
Una vegada, els teixits, eren acabats podien ser tenyits o decorats mitjançant l’immersió en tints vegetals o animals, o també amb tampons impregnats de colorant; els més característics eren les túniques amb rivets vermells o amb sanefes arlequinades.
El cuir també era utilitzat en l’elaboració de teixits, generalment, vestits o peces de l’equip militar, com ara els casquets. També eren molt hàbils treballant l’espart, amb el qual, elaboraven estores i cordatges per a les naus.
La zona del nord-est de la península Ibèrica no és molt rica en minerals, tot i això, en els textos clàssics ens parlen de l’explotació de minerals.
La mineria era una activitat amb molta fama a Ibèria, des de temps immemorials. Les Guàrdies és un jaciment de Tarragona on els ibers (cossetans) n’extreien el ferro.
Les Guàrdies
Aquest jaciment era una zona industrial d’obtenció i transformació del mineral del ferro. Aquest jaciment va ser explotat durant els segles IV-II aC.
L’extracció del mineral tenia lloc a cel obert, mitjançant el desbossament del terreny. Després el mineral era rentat, és a dir, se li treien les impureses superficials.
Amb el combustible vegetal, obtingut a partir de la crema controlada de branques, troncs, etc., es procedia a la reducció del mineral.
El ferro era transformat en lingots o masses, perque d’aquesta manera era més fàcil de treballar mitjantçant la tècnica de la forja contínua. En aquest procés era necessari assolir temperatures molt elevades, fins a 1200 ºC. Aquesta temperatura s’assolia per mitjà del ventat continuat d’oxigen a la massa combustible. El ventat, per tal d’aconseguir la temperatura més alta del carbó vegetal o carbó roent, es feia amb les manxes.
Aquest jaciment mostra que aquest treball, extracció del ferro, requeria un sistema de direcció i control centralitzat de l’activitat metal·lúrgica primària.
La metal·lúrgia era una activitat amb una importància econòmica enorme. Els ibers dominaven la metal·lúrgia del ferro, ho sabem pel gran ventall d’instruments agraris, principalment, i per les seves armes, també dominaven la metal·lúrgia del bronze i ho podem comprovar gràcies als abjectes personals i recipients trobats en els jaciments. A més a més, també treballaven el plom, el coure i els metalls preciosos.
El ferro
La producció d’objectes de ferro es va desenvolupar a la Mediterrània oriental i al Pròxim Orient, entre els segles XII-XI aC, aproximadament. La introducció del ferro en la Mediterrània occidental està relacionada amb el comerç fenici, es creu que va ser gràcies a aquests que es va introduir el treball del ferro a la península Ibèrica.
La indústria del ferro es va desenvolupar notablement en el món ibèric i van aprendre a treballar-lo adequadament. En la metal·úrgia del ferro no era possible la utilització de motlles tal i com ho feien amb el bronze, ja que, la temperatura de fosa del ferro és superior als 1537ºC mentre que els forns de l’època tan sols eren capaços d’assolir uns 1200ºC.Per tant, van haver d’utilitzar altres processos per tal de treballar-lo. Els més característics eren:
- L’aceració: Aquest procés consisteix en la carbonització del metall per mitjà del contacte amb el carbó roent.
- El rellenatge: Consisteix en la fixació de les característiques de la microestructura de l’hacer.
- El tremp: Consisteix en el refredament ràpid per immersió en aigua freda de les peces per fixar les seves propietats.
El próces de golpejar el metall era repetit tantes vegades com fessin falta, fins que el metall adoptes la forma desitjada, després es trempava per immersió en aigua per tal de fixar les seves característiques. El procés era molt difícil de realitzar i per això va centrar-se en la producció d’estris agraris i industrials i en la panòplia* militar, perque eren peces quadrangulars o rectangulars i eren molt fàcils de treballar amb el procés indicat.
El bronze
La metal·lúrgia del bronze es va potenciar i especialitzar molt en aquest període, amb el bronze es van elaborar tots aquells objectes que no podien ser elaborats amb ferro.
El bronze es un aliatge de coure i estany en que la proporció era de 9 a 1,m però, les peces ibèriques demostren que el contingut podia variar segons la disponibilitat de material i les necessitats del treball a realitzar.
- Un bronze amb un elevat percentatge d’estany assolia un color daurat intens, similar al de l’or. S’utilitzava per a l’elaboració d’objectes de guarniment personal.
- Un aliatge en el que el plom també hi fos inclós augmentava la mal·leabilitat de la peça. Gràcies a aquest, el seu treball en fred, per a obtenir perfils complexos, era més fàcil.
Acabada la fossa, el bronze era introduït en un motlle amb la forma desitjada. Quan ja s’havia refredat, la peça es desmotllava. Posteriorment, la peça resultant era polida amb un tros de cuir o de llana i finalment podia ser decorada mitjançant burins metàl·lics.
Els motlles eren fets d’argila refractària o pedra, especialment arenosa, i podien ser:
- Univalve: Una pedra gravada recoberta per una altra de plana.
- Bivalva: La forma de la peça s’havia gravat en dues meitats simètriques sobre dos blocs de pedra, les quals, encaixaven a la perfecció.
L’orfebreria es un art que consta en treballar els metalls preciosos. Aquest art fou introduït en el món ibèric a causa de les influències tartèssies i feníciesen els segles VIII-VI aC. Aquesta es va desenvolupar ràpidament entre els ibèrics.
Els orfebres elaboraven, entre altres coses, aplics escultòrics , petites figuretes , vaixelles àuries o d’argent i objectes de guarniment personal.
Les petites figuretes poden ser antropomorfes o zoomorfes, eren fabricades mitjançant el procés de la cera perduda. Aquest procés consisteix en fer un motlle d’argila refractària. Tot seguit, s’hi introdueix el metall fos a través dels abeuradors i com a resultat obtenim la figura desitjada. El motlle, segons la seva característica, podia ser reutilitzat o no.
Les vaixelles àuries o d’argent eren peces destinades al culte dels déus. Per a la seva fabricació s’utilitzaven diverses tècniques, com ara, la del sobredaurat, les de relleu, el repussat i el granulat.
Els motius iconogràfics
Els motius iconogràfics que utilitzaven els orfebres per a la decoració de les seves peces eren: llops apotropaics, escenes de banquets funeraris, centaures i/o centauresses, cacera heroica, quadrigues...
Aquests motius mostren una clara influència mediterrania (grecs, fenicis,...).
L’orfebre utilitzava petits gresols per a fondre el metall i llavors obtenia peces independents que posteriorment solgava o treballava fins que aconseguia l’objecte desitjat.
El que a l’orfebrer li resultava més difícil era la decoració de les peces. Aquí s’utilitzaven les tècniques de la incisió feta mitjantçant burins, la filigrana o el granulat.
El comerç va ser molt important en la societat ibèrica i va transformar-la considerablement. Les seves rutes comercials i els seus mecanismes de distribució es desconeixen, però, se sap que utilitzaven les vies naturals (camins, rius, ports) perque gairebé totes les colònies fenícies i gregues van ser fundades en ports naturals i molt a prop dels estuaris dels rius.
El comerç era controlat per les diverses estructures de poder (aristocràcia, grups gentilicis dominants). Aquestes eren les que organitzaven l’obtenció d’excedents de producció que eren destinats als intercanvis, també controlaven les rutes de comunicació, protegien els mercaders i els seus productes a les àrees de mercat i redistribuien les mercaderies entre els membres del poblat.
Per als aristòcrates i els grups gentilicis dominants, el control del comerç els suposava l’augment del seu prestigi; el comerç els proporcionava l’acumulació de més béns de luxe (intercanvis) i els assegurava la regularitat del comerç.
La major part de l’activitat comercial es realitzava entre els diversos poblats d’una mateixa tribu, és a dir, comerciaven a nivell comarcal. Intercanviaven productes variats; des d’aliments fins a matéries primeres i productes manufacturats.
Les concentracions de caràcter religiós suposaven un bon moment per al comerç, a causa de la gran acumulació de gent. Es per aquest motiu que els santuaris religiosos van esdevenir importants centres de distribució comercial i de producció.
Les mercaderies podien ser transoportades per mitjà d’unes embarcacions de troncs de fusta, petites i les quals podien navegar pels rius, o bè podien ser transportades per carros arrossegats per bous.
El comerç també es va practicar més enllà de la península, es van mantenir relacions comercials amb altres mercaders procedents de diversos indrets de la mediterrània. Sempre s’havia cregut que els intercanvis realitzats entre els ibers i grecs, fenicis i púnics es basaven en l’ìntercanvi de primeres matèries per productes manufacturats o agraris de luxe en què els comerciants sempre s’enduien la millor part. Ara, però, a través de les cartes documentades a Empòrion i Pech Maho (França) sabem que aquests intercanvis eren més complexes. Constaven de beneficis equitatius entre els indígenes de la península i els grecofoceus. En aquests intercanvis eren utilitzats:
- Patrons monetàris.
- Sistemes econòmics (com ara el pagament de bestretes).
- Finances.
- Relació de testimonis en les transaccions, les quals eren realitzades per escrit seguint els patrons propis dels mercats (karum) de la mediterrània oriental.
Abans de la creació d’una colònia existien contactes entre els indígenes i els futurs colonitzadors, és la fase anomenada protocolonial. Els indígenes eren assabentats dels avantatges de les innovacions tecnològiques que aportarien els colonitzadors, amb les quals, la seva economia i organització social patirien alguns canvis.
Quan la colònia ja estava creada calia una xarxa comercial basada en la creació d’un seguit de punts de mercat, i d’aquesta manera difondre els seus productes als poblats indígenes més allunyats.
Les distàncies no eren extremadament llargues i la distribució estava molt ben organitzada. El control comercial exterior i gran part de l’interior van passar en mans dels pobles colonitzadors.
El comerç ibèric va ser molt important a partir la segona meitat del segle V aC fins a finals del segle IV aC. En aquestes dates es va potenciar l’exportació de cereals, principalment, cap a Atenes, la qual era molt deficitària de gra en el període clàssic.
Els grecs comerciaven amb els ibers,majoritàriament a través de la seva colònia Empòrion
Els púnics ho feien per Eivissa i també controlaven el comerç en els pobles de llevant i del sud peninsular. I fins a principis del segle III aC els romans no van començar a comerciar amb els ibers, ho van fer per l’àrea nord-est peninsular.
La vía Heraklea
La vía Heraklea era una vía de comunicació terrestre que unía el nord d’Itàlia amb Gibraltar, el sud de la Península Ibèrica. Aquesta vía seguia tota la costa mediterrània i servia per la distribució dels productes. Aquest comerç relacionava comerciants de llocs ben diferents, la qual cosa va obligar a crear consignes comercials amb llistes de productes i de preus. Gràcies a la creació d’aquestes consignes, l’escriptura es va extendre entre els comerciants i més tard entre tota la població.
La moneda
Inicialment
a la península es practicava el comerç per mitjà d’intercanvis.
Això, però, va canviar quan els pobles ibèrics van
entrar en contacte amb diverses civilitzacions mediterranies que van introduir
la moneda a la península.
La moneda ibèrica pot haver estat importada, és a dir, provinent de Grècia i de les zones de domini púnic (evolució dels fenicis), o bé, encunyades a les colònies hispanes d’Empòrion, Rhode, Gades, Ebusus i Carthago Nova.
Gràcies a textos comercials d’Empòrion i Pech Maho hem pogut saber que la moneda es present i circula a la península ibèrica des del segle VI aC, aproximadament.Però, les encunyacions ibèriques no es van desenvolupar fins a partir de la segona meitat del segle III aC.
L’arribada d’aquestes monedes facilita l’obertura de diverses seques; les seques eren les cases o els tallers on s’encunyava la moneda. Aquestes eren situades a les principals ciutats, les més ben relacionades amb l’exterior, com ara, Arse (Sagunt), Saitiba (Xàtiva), Kese (Tarragona) i Kástilo (Càstulo).
Les monedes van facilitar l’intercanvi a la península. Les monedes eren valorades segons tres elements:
- El metall en que estaven fetes.
- El seu pes.
- El poder polític de l’estat o estructura sociopolítica que en protegia l’emissió.
Procés de fabricació
El procés de fabricació s’iniciava amb l’elaboració dels encunys. En aquesta fase es representaven l’anvers (cara anterior) i el revers (cara posterior) de la moneda, aquí s’utilitzava tan elements simbòlics de la societat emissora com la seva llegenda toponímica.
L’anvers es gravava en una enclusa de pedra
i sobre d’aquesta es col·locava el cospel* reescalfat, i s’aplicava
a sobre d’aquest encuny mòbil fet sobre metall. Un cop preparat
el conjunt, es marcaven els tipus sobre el disc per mitjà d’un cop
de martell. Després que la moneda hagués estat desmotllada
es perfilava amb l’ajuda d’un burí. Si fos el cas que les tipologies
haguessin quedat poc marcades serin foses i encunyades de nou. L’encuny
mòbil era trencat amb facilitat a causa dels cops soferts durant
el procés d’encunyació, per això, eren substituits
freqüentment.