El ritual de l’enterrament, en el món ibèric, tan sols era aplicat als aristócrates i als membres dels grups dirigents, era un símbol diferenciador de l’estatus social.

El ritual començava quan els membres del grup per tal de retre homenatge al difunt, l’agonia. Després el difunt era traslladat damunt un carro, que simbolitzava l’estatus, i era dut a la necròpolis. El difunt era acompanyat pels parents, els ploramorts i els músics (aulos o auletris), els quals, amb el soroll cridaven l’atenció de les divinitats d’ultratomba. El difunt era posat sobre una pira de llenya (branques seques barrejades amb matolls que n’afavorien la cremació) posada en un receptable excavat al terra (bustum) i era cremat vestit i juntament amb els seus objectes personals i armes.

Les restes que no s’havien cremat eren recollides i rentades (lavatio), s’embolicaven en un sudari de roba i eren dipositades a l’interior d’una urna funerària.Llavors, amb la tomba oberta, tenia lloc el banquet ritual i es sacrificava un animal en honor dels déus. Aquest era consumit pels parents del difunt, els déus (fum) i el difunt, el menja era posat dins la tomba. Aquest banquet era una tradició que es practicada en tota la mediterrania ( en les ciutats etrusques, Grècia...).

Les libacions, consumició d’un líquid car amb finalitats rituals (normalment vi), també formaven part del ritus. En el moment de les libacions era quan s’unien les divinitats, els parents del difunt i el propi difunt.Posteriorment, els vasos ceràmics utilitzats en el banquet eren dipositats en la tomba o bé eren trencats i abandonats prop d’aquesta (silicernia).

Acabat tot el ritual, l’urna era dipositada definitivament dins la tomba juntament amb el seu aixovar, les ofrenes fúnebres i les restes del banquet. El lloc de l’enterrament era marcat per un petit túmul.

Les necròpolis

La cultura ibèrica es caracteritza per la creació sistemàtica d’espais per a la dipositació dels difunts, formant grans cementiris.

Les necròpolis constitueixen un element més del poblat ibèric, és un lloc amb moltíssim contingut simbòlic i social. Els ibers donaven una gran importància als rituals funeraris i ho podem saber a través de la gran extensió de les necròpolis, la monumentalitat d’algunes sepultures i per la riquesa dels objectes que acompanyen als difunts (aixovar).

Al igual que la resta de les cultures de l’època, aquestes expressions funeràries neixen a causa d’una aristocràcia amb ganes de demostrar la seva posició social mitjançant les sepultures i dels objectes que acompanyen els difunts, els aixovars. Aquesta costum, a poc a poc s’anirà estenen per la resta de la població.

Les necròpolis ibèriques tenen una relació visual directa amb el poblat al qual pertanyen i a més a més en un mateix poblat hi poden haver diversos recintes funeraris vinculats.

Les necròpolis en moltes ocasions eren situades en el mateix turó on estava situat el poblat, però, en cotes més baixes i sempre fora muralla, per qüestions higièniques. En altres ocasions, s’estenia pels turons propers i a una alçada similar a la del poblat i separats d’aquest per rius. Hi havia un gran interés per ubicar les necròpolis vora els camins de pas o prop de l’accés al poblat.

La seva configuració pot variar molt segons la importància que tenen o se’ls hi dóna i segons la zona geogràfica on estan situats. Hi devia haver algun tipus de limitació exterior en les arèes funeràries (però mai s’han trobat murs de tamcament), perque sovint es pot observar que les sepultures es sobreposen les unes a les altres. D’aquesta manera omplien espais i formaven diversos nivells, això ens demostra que l’extenció podia ser limitat.

A causa d’aquesta acumulació no podem saber si hi havia una planificació ordenada per a la disposició de les tombes. En els plànols realitzats de les necròpolis es veu clarament el desordre que les tombes presenten.

Les necròpolis ibèriques presenten un nombre reduït de tombes en relació amb les estimacions demogràfiques que es consideren per als diversos territoris. Tot i que l’accés funerari es va generalitzar, el tractament fet al difunt era diferent segons la persona, com a causa de les nombroses dependències entre els grups socials.
 

Les sepultures

Les sepultures varien segons l’àrea geogràfica on es troba, la seva cronologia i l’estatus social del difunt.

Les sepultures més monumentals són les torres o els pilars-estels, construïts amb carreus de pedra calcària i decorats, generalment, amb relleus, escultures exemptes o animals de cantonada.

Un exemple de torre és el sepulcre turriforme de Pozo Moro (Chinchilla, Albacete), aquest està datat del segle VI aC i és format per una base composta per tres esglaons acabats en cadascun dels seus angles amb un lleó, un cos de blocs de pedra regulars decorats amb relleus de temàtica mitològica i un coronament. Aquesta construcció presenta influències tipològiques i iconogràfiques procedents de l’art neohittita i siriohittita (Pròxim Orient). En els seus relleus podem apreciar-hi escenes d’un banquet funerari caníbal, lluites d’herois i animals mitològics , els matrimonis sagrats amb déus o entre aquests (hierogàmic),...

Els pilars.estels eren formats per 4 parts: una base esglaonada, un fust cilíndric o quadrangular, el capitell i un coronament escultòric. Un exemple de pilar-estel és el del Corral de Saus (Llorente, València).

Aquestes construccions podien indicar la situació d’una tomba individual o bé podien indicar l’àrea d’enterrament, dintre d’una necròpolis, d’un grup gentilici o aristocràtic.

Un altre tipus de sepulcre són les cambres. Són construccions molt complexes, semisubterrànies de carreus amb una porta d’accés, poden presentar deiverse estances com els mausoleus de caràcter familiar.

Les escultures poden apareixer, també, en construccions menys complexes, com ara els túmuls. Tot i que la majoria de sepultures tumulars no presenten decoració escultòrica. Els túmuls són estructures senzilles de pedres irregulars i tova, l’exterior dels quals, poden presentar forma esglaonada o bé cúbica.

Finalment, trobem les sepultures més senzilles, són les cistes i els forats fets a terra, generalment regularitzats i revestits amb fang.

Els difunts abans de ser introduïts en les sepultures rebien el complex ritual funerari indicat anteriorment. En aquest se seguia una normativa única per al tractament del cadàver: la incineració o cremació. La cremació era interpretada com una purificació del cos i una manera perque l’esperit a través del fum pugués ascendir parcialment cap a la volta celeste, lloc on habiten les divinitats.

Només els nadons o els nens molt petits eren inhumats. La civilització ibèrica al igual altres, com la grega o la romana, tenien la tradició d’enterrar les criaturesque morien abans de néixer, durant el part o poc temps després, sota el terra de les cases própies. Aquests éssers encara no havien superat les ceremònies d’afiliació ni superat els rituals socioreligiosos de reconeixer-se com a adults. Per tant, no podien ser incinerats i tampoc tenien accés a les necrópolis i al món dels morts. D’aquesta manera, si eren enterrats en les cases, els petits rebien la tutela de les divinitats doméstiques i protegien els ocupants de l’habitatge i les activitats que tenien lloc en l’àmbit en que eren enterrades.

La generalització absoluta d’aquest ritual, segurament, es deu al substrat previ del bronze final, la cultura del camp d’urnes, que va estendre el ritual per bona part de la península i d’Europa.

Els colons fenicis també el practicaven, cosa que explicaria el seguiment rigorós del ritual per part dels ibers.

Les restes incinerades del difunt solien ser dipositades dins d’urnes funeràries, però, a vegades podien ser introduides dins d’un crater àtic o una caixa de pedra. N´es un exemple exepcional l’estàtua sedents coneguda amb el nom de la Dama de Baza.En el tro on està asseguda aquesta "dama" s’hi va excavar un orifici per introduir-hi els ossos cremats, segurament d’una dona. Les cendres d’aquesta anaven acompanyades per objectes personals i elements d’aixovar (peces de vestir i ornaments personals: arracades, botons, collarets, etc., armes de ferro, recipients de beguda i ofrena). A vegades també formaven part de l’aixovar elements de treball que havia realitzat el difunt en vida, com ara, eines agrícoles, jocs de peses, estris d’orfebreria,etc.

La posició de les sepultures, la seva complexitat constructiva i el seu aixovar són elements que ens permeten coneixer l’organització social, el contingut ideologic, etc. dels ibers.

Primerament, tan sols una part de la societat tenia dret als rituals funeraris, per tant només eren aquests els que tenien una via d’accés correcta i distingida cap a la vida d’ultratomba. Els aristòcrates es construïen edificis importants, als quals necessitaven la intervenció d’especialistes. Les sepultures representava la casa definitiva, aquí s’hi simbolitzava la vida després de la mort i es rememorava al difunt mitjançant figures i escenes. En aquestes apareixia el difunt durant el seu viatge cap al més enllà lluitant amb éssers i animals fantàstics d’on sempre en sortia victoriós. Les escultures associades a les tombes venien acomplir papers relacionats amb aquestes accions:

Lleons Vigilen i amenacen els perills exteriors. Representen el valor i la dignitat aristocràtica del difunt.

Esfinx Situades sobre les tombes i representen el vehicle alat fins al més enllà.

Grius Representen obstàcles en el viatge i han de ser derrotats pel difunt. D’altres vegades, són esculpits en la copa àtica que cobreix les cendres del difunt i tenen una funció protectora.

Braus Representen la potència física, la fecunditat i també el poder econòmic i simbòlic.

Cavall Apareix en moltes tombes guarnit ricament; serveix de transport privilegiat fins al més enllà i com a arma de guerra.

També apareixen escenes on s´hi representa el trànsit victoriós del difunt pels inferns del més enllà o guerres entre grups rivals. Cada personatge dissenyava el seu propi monument i posava les imatges que volia transmetre als espectadors; imatges de com havia accedit a un nivell superior.Eren monuments particulars, en ells cada personatge explica una història particular, i per aquest motiu hi ha una gran varietat de sepultures i imatges que conviuen en les diverses necròpolis.

Cada cop més gent té accés un ritual funerari i les necròpolis s’omplen de sepultures. Els monuments amb decoració cada cop són menys, i molts fins i tot destruïts pels nous dirigents.

A finals del segle V aC la iconografia es trasllada dels monuments sepulcrals als aixovars funeraris, on les ceràmiques àtiques inclouen figures que formen escenes. Els temes que s’utilitzen més en aquest tipus de decoració són:

• Els dionisíacs ( relatiu o pertanyent al déu Dionís, déu del vi)
• Els banquets i les lluites entre amazones.
• Els animaspes i grius.

En aquest moment, però, no hi ha cap norma que determini els elements que ha de contenir un aixovar funerari. Es freqüent deixar alguna cosa d’aixovar al costat de l’urna funerària on reposen els ossos cremats dels difunts, però, altres cops les restes cremades són dipositades dins un forat o en una esquerda del terra i llavors no es deixa aixovar.

L’acumulació de peces en l’equip funerari no representa sempre una exhibició de riqueses, ja que, sovint en una mateixa sepultura podien ser enterrades més d’una persona.

Entre altres coses, els típics elements d’aixovar funerari són: armes de ferro (falcates i punyoles), llances i les javelines entre les ofensives, cascs, curiasses i escuts entre les defensives.

Generalment, d’armes tan sols se’n posaven d’una a dues peces i la falcata era seleccionada com a primera opció. S’otorgava alt valor simbòlic a l’armament, relacionat amb l’estatus del difunt. Molts cops, aquests i altres elements de l’aixovar guerrer es van inutilitzar, doblegant o cremant les peces en una pira funerària. Entre l’aristocràcia tamé hi abunda la ceràmica àtica.

Les tombes de gran nivell contenien grans craters de campana o de columnes, que són vasos utilitzats per a barrejar vi, els quals, ens porten a intuir celebracions i banquets dels qui controlaven els mitjans de producció i el comerç. Aquests recipients també es podien utilitzar com a contenidors per a les cendres.

En els sepiulcres també hi apareixen vasos per a beure, com ara, bols, copes, bolsals o escifs, etc. també al consum de begudes escasses com el vi se’ls donava un valor ritual.

Altres elements que eren presents en els aixovars de personatges d’una gran rellevància social, els quals muntaven a cavall, eren els guarniments d’aquests, els quals, eren símbol d’estatus i de propietat personal.

Però, la majoria dels elements que componen l’aixovar són de vestir i ornaments (fíbules, passadors per subjectar les túniques i els mantells i els fermalls del cinturó fets de bronze o de ferro i decorats amb làmina o fil de plata).

Tots aquests objectes van patir l’acció del foc. Passa el mateix amb els ornaments (collars, braçalets, anells i arracades realitzats amb diversos materials , els quals, inclouen pasta vítria, plata, or...), aquests també eren inclosos en l’aixovar i a vegades, fins i tot, dins l’urna funerària juntament amb els ossos.

Es difícil distingir quin aixovar corresponia als homes i quin a les dones, ja que, la falta de normativa també és present en aquest aspecte.
 

Sepultures masculines

S’hi associen les armes i els elements de beguda, a més a més s’hi afegeixen elements de vestir i ornaments (anells i arracades d’or).

Sepultures femenines

Els aixovars femenins presenten recipients ceràmics fabricats localment i novament peces de vestir i ornaments personals.

La dona sembla ser que està més lligada, en el món ibèric, al nucli familiar, tot allò que per pertinença o matrimoni li confereix l’estatus. Les dones i els nens posseïen un aixovar molt limitat en comparació al dels homes adults.

Els aristócrates

En les necròpolis ibèriques es valora l’estatus de cada persona, les relacions entre els diversos grups socials i el llenguatge simbòlic en que s’emmarca aquesta relació.

L’aristocràcia, en la societat ibèrica, utilitza l’àrea funerària com a vía d’expressió de la seva posició privilegiada. Les tombes monumentals, les obres escultòriques i els materials utilitzats mostren l’alt poder d’adquisitiu d’aquests.

Hi havia una gran acumulació d’objectes i la complexitat dels sepulcres fa pensar que hi havia un llarg dol després de la mort dels personatges aristòcrates. També hi havia honors fúnebres llargs i costosos on s’hi celebrava combats i banquets rituals. Al voltant d’aquests sepulcres es vàren anar articulant la resta d’enterraments. Aquests mostren una societat amb diverses categories.
 

Armes per als morts

En la cultura ibèrica les armes tenen una gran importància i no solen apareixer aïllades, sinó que acostumen e formar panòplies, que eren lots coherents des d’un punt de vista funcional.

A finals del segle VII aC i fins a mitjans del segle VI, es l’etapa en que te lloc l’expansió de la metal·lúrgia del ferro i també l’etapa en que es va extingir la vella tradició d’espases rectes i llargues del bronze final. Mentre que en aquesta etapa, les armes més freqüents són les llances molt llargues pesants i amb fort nervi, aptes per al combat cos a cos.

Durant el període que compren l’època ibèrica les armes, al igual que la resta d’elements, han anat evolucionant, les fases segons les armes utilitzades són (tenim coneixement d’aquestes fases gràcies als diversos aixovars): la fase antiga o panòplia aristocràtica, la fase plena o panòplia generalitzada i la fase avançada o panòplia simplificada.
 

Fase o panòplia aristocràcia

Aquesta etapa comença a mitjans del segle VI aC i acaba a finals del segle V aC. En aquest període escassegen les tombes amb armes, amb excepcions al sud- est, i sobretot, al llevant septentrional. Aquests aixovars es caracteritzen per la presència d’armament pesant, l’ofensiu de ferro i el defensiu de làmina de bronze sobre cuir.

Les espases són més freqüents, però, amb la diferència que ara són més curtes. D’espases n’hi ha de dos tipus:

1. L’espasa de frontó: de fulla recta i ampla i empunyadura complexa.
2. La falcata de fulla corba amb doble tall i pom acabat amb cap d’animal.

Però, l’arma ofensiva principal, continua sent la llança llarga i pesant pel combat cos a cos. Aquesta sovint és acompanyada d’una altra llança més lleugera i llancívola (javelines, pila o soliferrea).

Els guerrers es protegien amb cascs de cuir acabats amb grans plomalls, a més a més, duien discs-curiassa pectorals de ferro o bronze repussat, gamberes de làmina de bronze sobre una base de cuir i escuts circulars (60 cm de diàmetre) decorats amb grans galons de bronze repussats normalment amb motius simbòlics.

Aquesta panòplia completa, bastant pesant i costosa, apta per a un combat cos a cos entre aristòcrates, però, gens adequada per a un combat en guerrilles de tropes poc armades.

En alguns aixovars aristòcrates també apareixen puntes de fletxes, les quals, eren més utilitzades en la caça que en la guerra.

Podem dir que al començament del segle V aC ja s’havia creat una panòplia característica, creada pel dinamisme cultural local i per dues fortes influències: la mediterrània (d’on provenen prototipus de falcata, l’espasa de frontó, els discs- curiassa, etc.) i la nord-pirinenca (d’on provenen les primeres soliferrees, les espases d’antenes, etc.)
 

Fase plena o panòplia generalitzada

Aquesta etapa comença a principis del segle IV aC i acaba a l’últim terç del segle III aC.

A partir del 400 aC les dimensions de les necròpolis van crèixer, i un 35% de les tombes contenia armes.La majoria de les tombes masculines contenien armes com a aixovar, la majoria eren guerrers.

Com a armament defensiu trobem: els discs-curiasses metàl·liques, gamberes de bronze i els grans galons d’escut, propis dels antics heroïs, van desaparèixer i van ser substituïts per elements menys costosos fets amb materials orgànics, dels quals, se’n conserca poca documentació.

Dels escuts tan sols es reconeixen pel pom metàl·lic, les parts orgàniques van desaparèixer a la pira funerària. Aquests poms són compostos d’una empunyadura senzilla amb dues llargues aletes triangulars per tal de subjectar-la al cos de l’escut.

La falcata va convertir-se en el tipus gairebé exclusiu d’espasa, i per altra banda, les llances es van fer més curtes, amples i lleugeres.

Els ibers consideraven les fletxes i fones elements defensius afeminats i de covards, per això, no apareixen mai puntes de fletxa o glans de fona en els aixovars.

La falcata té una sobrerepresentació en comparació d’altres classes d’armes. Aquesta tingué per als ibers connotacions simbóliques especials, ja que aquestes eren utilitzades en els rituals de sacrificis. Per això, es possible que estiguin decorades amb damasquins de plata.

També per motius rituals desconeguts i per que les armes quedessin inservibles, en cas que les tombes fossin saquejades, eren doblegades, perforades o els escantallaven el tall a cops contra les roques.

La presència d’elements relacionats amb el cavall en les sepultures eren realment escasses en aquesta etapa, cosa que ens indica que en el segle IV aC és possible que no hi hagués formada una autèntica cavalleria, sinò, que tan sols existien genets aïllats.

En aquesta etapa, les armes no marquen una diferència social tan gran com a l’anterior, tot i això, les tombes amb més armes s’on significativament més riques que la resta.

Les armes, però, no eren presents i iguals a tots els territoris ibèrics de la península. Per exemple, El món turdetà (Baixa Andalusia) es caracteritza per l’absència d’armes, En canvi, al nord de l’Ebre hi havia una gran abundància d’armament.
 

Fase avançada o panòplia simplificada

A finals del segle III aC, Ibèria és converteix en un camp de batalla i el domini de la península es disputat entre els romans i els cartaginesos. És aquí quan podem distingir una última fase avançada. Hi trobem una panòplia simplificada que perdura fins a l’absorviment final de la cultura ibèrica per part dels romans.

Es vàren introduir moltes classes d’armes noves; entre elles els cascs de tipus montefortino (a partir de l’exèrcit cartaginès).

Encara són utilitzades les falcates i soliferrees, però, es comença a apreciar una certa tendència cap a l’armament ofensiu més lleuger: llances (moltes, ara, sense nervi), petites javelines, etc.

Les armes no van desaparèixer dels jaciments ibèrics fins ben avançat el segle I aC. Els romans, a partir de la guerra d’Anníbal, van utilitzar auxiliars ibèrics, els quals, feien servir una barreja d’armes indígenes (falcates, espases d’antenes atrofiades...) i romanes (escuts ovals,...).

Les fonts literàries demostren que a finals del segle III aC hi havia moltes unitats de cavalleria, principalment celtíbera, al servei dels exèrcits romans i cartaginesos.
 

Els exvots

La intersecció de la divinitat es du a terme mitjançant la pràctica d’un ritual que només deixa vestigis materials quan el que es sacrificat exigeix alguna estructura fixa (altar, pou, font, fogar) i algun instrument específic (atuell, ganivet, pebeter* , canelobre) i allò que es dóna no és fungible.

Els exvots eren utilitzats com a mitjar per a comunicar-se amb els déus. Aquests eren ofrenes sacres, de bronze, argila o de pedra que podien tenir forma humana, alguna vegada d’animals i exepcionalment de divinitats.

Els exvots eren figuretes elaborades pels mateixos ibers, aquests estaven en actitud oferent o bé orant i amb els peus descalços (tot i que també n’hi ha de drets o bé muntats a cavall).

Els exvots masculins

Generalment són elaborats nus i presentan les seves armes a la divinitat. El sexe erecte tot fent referència a l’orgia ritual com a força vital. El que els caracteritza com a guerrers és l’ample cinturó que els cenyeix la cintura.

Quan duen una túnica curta, les seves armes també són resaltades, al igual que els cinturons amb grans civelles damasquines* . El sexe també pot apareixer marcat.

També poden oferir-se exvots com a genets ( amb llança, espasa o sense cap de les armes anteriors) i generalment amb una dàmide* subjectada amb una fíbula* sobre l’espatlla.

També s’ha trobat conjunts d’exvots masculins amb túnica llarga i amb els cabells recollits per mitjà d’una cinta, a vegades poden tenir la coroneta tonsurada* , poden dur un bonet * i patilles. Els braços caiguts al llarg del cos. Tot això indica que no són guerrers sinò algun tipus de sacerdot.

Els exvots femenins

Aquests exvots no solen apareixer nus. Els seus gestos són limitats i les seves túniques llargues i les joies són els distintius realitzats més acuradament.

Les característiques essencials d’un exvot femení són: la toca alta (mitra) o baixa, que és una lligadura femenina de tels que cobreix el cap i les espatlles i que pot anar amb mantell o sense; les rodelles, pentinat en forma de disc, típic de les dones ibèriques que es duia damunt de les orelles i la posició de les mans.

També en destaca un grup reduït amb ornaments molt rics, molt similar al dels sacerdots masculins.

Els exvots també poden ser de redents nascuts (nounats), els quals, estan embolcallats amb teles. Per a aquests es busca la salut i la protecció divina.

Hi ha molts exvots de bronze que es caracteritzen per ser figures esquemàtiques, i també hi ha simples barres o agulles de metall, les quals, indiquen la vulgarització de la imatge fins arribar a la pèrdua d’identitat a causa del canvi de clientela dels santuaris.

Altres exvots

Cavalls, bous i cabres, que apareixeb en nombre reduït, fan referància a la ramaderia com a activitat primària.

Els exvots, però, tenen poca relació amb el treball quotidià, solen representar guerrers i dignataris amb distinsió de grups d’edat i de génere.

Un altre tipus d’exvotm són els anatómics (cames, ulls, dentadures...) amb els quals es pretén la curació de malalties.

Els exvots tenen molt poca expressivitat amb el cos. Algun home mostra les cames flexionades i amb els braços en posició orant. Mentre que les dones presenten les mans al damunt del ventre. Tant els homes com les dones aixequen la mirada cap amunt, això s’aconsegueix resaltant el globus ocular i exagerant la barbeta.

El santuari està dedicat a una divinitat nutrícia que pren la forma d’una dona que d’ona el pit, és a dir, alleta nens. Els devots invoquen a aquesta divinitat per mitjà de càntics acompanyats del so de flautes, sense portar-li donatius. Els caps dels exvots són fets amb motlle, mentre que els cossos són fets amb torn i els detalls modelats a mà, i per acabar s’hi aplica una capa de pintura blanca.

És molt freqüent la donació de caps amb faccions estereotipades, en els quals, les orelles són de grans dimensions per tal de rebre la veu divina i solen portar una arracada anular com a senyal de prestigi. Els cabells són fets a còpia de plans no gaire resaltats o amb incisions esquemàtiques.

Les figures femenines solen ser representades de cos sencer. Les que apareixen assegudes tenen les mans sobre els genolls i representen l’estament de més edat. Per altra banda, les oferents estan dempeus, les quals, subjecten un vas caliciforme entre unes mans amb dits rígids, representes les dones més joves.

Totes elles apareixen amb un vestuari típic de les dones ibèriques: diverses túniques de tela fina i superposades que es corden am,b fíbules i fermalls, un vel fi i un mantell gruixut que els cau fins als peus formant plecs.

Les toques són rígides i poden variar de forma i alçària, serveixen per tapar els cabells de les dones i per subjectar el mantell, i gràcies a aquest les mans queden més lliures.

Els ornaments també són característics de les dones ibèriques: diademes que cobreixen el naixement dels cabells i aguanta el vel, rodelles per guardar els cabells trenats a l’altura de les orelles, penjolls que cauen cap a les espatlles, diversos collarets, anells i per acabar braçalets. Alguns cops, aquests exvots, duen una inscripció en ibèric al bust.

Els déus

Els ibers acostumaven a sacrificar animals per tal que els déus els hi fossin propicis. Creien que els déus eren capaços de manifestar-se mitjantçant éssers intermedis: somnis, oracles, animals o signes extern. També eren adorats en els santuaris, veritables centres de peregrinatge. A aquests hi assistien en èpoques de l’any concretes, segurament, coincidint amb els cicles agraris i els de la gestació animal. Les ofrenes que hi dipositaven eren símbol de promeses complertes i es devien encomanar a ells per tal de demanar-los protecció davant qualsevol dificultat de la vida.

Els déus ibèrics eren protectors i benefactors, curaven malalties, conservaven la salut i la vida, protegien els familiars, donaven sort, protegien de l’esterilitat,etc.

Els santuaris complien una funció social molt important entre els diversos poblats ibèrics. Aquests centres de reunió entre gnt de diverses tribus i classes socials on s’establien lligams de reafirmació d’identitat (sobretot en temps de guerra). També eren centres polítics, comercials i culturals.

Els animals sagrats

Els ibers posseïen diversos animals sagrats, com ara: el brau, el porc senglar, el lleó, l’àliga i el llop. El llop era adorat sota diversos símbols i accepcions, com a protector de la llum i de les tenebres. El llop era oposat amb l’àliga, símbol del món superior, designava el déu del cel.

Hi havia una dualitat cel-infern molt present entre els ibers i és representada per mitjà de la dualitat àliga-llop.Es creu que el llop era el patró dels ilergetes; en les seves monedes hi apareix un llop en la inscripció que simbolitza la ciutat (llop en iber és "tir"). El culte al llop va evolucionar extraodinàriament fins a considerar-lo i adorar-lo com a déu protector dels morts.

El culte al crani

El ritual, segurament, més cruel és el de la decapitació d’una persona i el posterior empalament ^*del crani, probablement les víctimes eren enemics, però, tampoc es sap amb certesa.

A Puig Castellar s’hi vàren trobar dos cranis al peu de la muralla del poblat, però, només se’n conserva un. Aquest va ser atravessat per un clau d’uns vint centímetres de llarg i, el qual, sobresurt uns quatre centímetres de la seva base.

Els dos cranis trobats prop de la muralla d’Ullastret vàren ser atravessats per dos claus, sembla ser que també vàren ser decapitats com els altres dos procedents de l’Illa d’en Reixac (antic poblat d’Ullastret).

Un dels dos cranis de l’illa d’en Reixac presentava els ullals i premolars de la mandíbula inferior llimats intencionadament (és possible que es tractés d’una qüestió d’estètica).

Tres dels cranis són sense dubte del gènere masculí, els quals, vàren ser decapitats i empalats en el cas d’Ullastret i clavats a la muralla en el cas de Puig Castellar.

Encara no se sap si es tractava d’un ritual religiós o bé era una simple execució d’enemics, tot exposant el seu cap per tal de perpetuar la memòria del càstig. Aquest ritual, ja sigui considerat religiós o com una simple execució, es característic dels celtes. Aquest podria haver estat introduït pels grups del sud de França que van destruïr i incendiar pobalt ibèrics, com ara el d’Ullastret.