Els poblats ibèrics solien ubicar-se en llocs elevats, generalment dalt de turons que dominaven els camps dels voltants i els camins marítims o terrestres. Aquests turons eren espadats, d’accés difícil, cosa que dificultava l’obertura de carrers, també s’hi feien terrasses per a salvar els desnivells del terreny, però, hi predominava un principi defensiu. Alguns poblats estaven fortificats amb muralles i torres. Les muralles d’aquests poblats catalans s’aixequen directament sobre terra, sense fonaments, les últimes filades de pedres són molt grosses.

En els primers poblats catalans, les muralles recordaven les defenses indoeuropees, muralles llises, sense torres i fetes amb les parets posteriors de les seves cases. Davant de la porta principal del poblat s’obria un fossat per a protegir la part més dèbil de les defenses. Molts cops, l’entrada es convertia en un passadís en forma de colze per a dificultar l’entrada de l’enemic. A més d’aquesta, hi podien haver altres portes i petites poternes.

Per altra banda, les cases solien ser petites, d’una sola habitació, amb les parets d’obra seca i amb els sostres molt lleugers.