Els ibers no es caracteritzaven per ser grans enginyers, no construïen grans ponts ni calçades, però, el que si van fer és planificar nuclis urbans i construir importants fortificacions.

En l’arquitectura domèstica, els materials constructius més utilitzats eren la pedra, la fusta i la terra. Les cases eren seriades, una al costat de l’altra i molt similars. Les parets mitgeres formaven el sistema arquitectònic bàsic dels poblats ibèrics. La tasca que comportava la construcció d’un edifici era realitzada pel conjunt de la població, era una tasca sense compensament econòmic.

Els fonaments de les cases eren de pedra  i estaven col·locats sobre el terreny o sobre la roca base, amb la qual cosa s’aconseguia millorar la solidesa de la construcció. La tècnica utilitzada era el de la pedra seca, aquesta tècnica consistia en utilitzar la pedra en blocs més o menys regulars, unida amb argila tot introduint petits tascons lítics (de pedra) en els espais entre els blocs; també hi havia llocs on s’usava la calç.Aquest sistema permetia un sosteniment sòlid de la part superior del mur i també constituïa un excel·lent aïllant de la humitat.

La part superior del mur era feta amb toves o tàpia. Les toves eren utilitzades en les construccions del nord-est penínsular a partir de la segona meitat del segle VII aC. Les toves s’elaboraven seguint un sistema modular (40·20·10 cm) i posant dins un motlle de fusta una barreja de sorra, d’argila d’aigua i de palla. Després d’assecar-se al sol, s’utilitzaven per a construir murs, unint-los amb argila líquida.

El procés de la tàpia és més laboriós . Agafant com a base un mòdul o calaix de fusta que es posava sobre dels murs, es trepitjava una barreja d’argila, sorra i pedres fins que es formava una massa sòlida i dura. Després de retirar els taulons, l’operació es repetia tantes vegades com calgués fins a aconseguir l’alçada desitjada del mur. Els murs de tova o tàpia s’emblanquinaven  amb argila líquida o calç per tal d’impermeabilitzar-los i augmentar l’efecte lluminós a l’interior del recinte. De vegades, les parets es decoraven amb motius linials.

Les teulades eren planes o un pél inclinades cap a un vessant per tal de facilitar l’evacuació de l’aigua de la pluja. Sobre d’un embigat de fusta s´hi construia la teulada feta de fusta, branques, canyes i matèria vegetal. Aquesta era recoberta amb argila per tal d’impermeabilitzar-la. En alguns llocs s’usava peces d’argila planes que recorden a les actuals teules.

Distribució

La majoria dels poblats de l’interior estaven distribuits radialment al voltant d’una plaça central, llavors hi havia un carrer de circumval·lació i una xarxa viària que enllaçava aquest amb la plaça i les portes d’accés al poblat. Per altra banda, a partir del segle IV aC les plantes dels poblats costaners tendeixen a ser una quadrícula formada per carrrers paral·lels que es creuen de manera perpendicular, per influència grega.

La plaça pública era el lloc de reunió per a tot el poble. A Ullastret, per exemple, tenia uns deu metres de llarg i set d’ample i era voltada de cases. Estava porticada. Del pòrtic tan sols s’en conserva dos basaments de pedra sorrenca troncònics, damunt dels quals s’assentaven les columnes que devien ser de fusta. Les places solien estar enllosades.

En molts poblats hi havia places d’ús comunal on hi solien haver els forns de pa o de ceràmica, els ramats, les sitges per a emmagatzemar el gra, cisternes d’aigua, pous o bassesper a les escombreries.
 
 

La casa ibèrica

Hi havia diversos tipus de plantes d’habitatges. La més comuna, però, és la planta quadrangular simple o rectangular, aquesta era pròpia dels habitatges unicel·lulars i són característiques dels poblats estructurats en el segle VII aC. En aquests habitatges hi havia un únic espai on s´hi desenvolupava totes les funcions de la vida quotidiana: emmagatzematge de productes, transformació de primeres matèries, descans, etc. Aquesta unitat constructiva, composta per una sola habitació, va evolucionar i es va convertir en un habitatge multicompartimentat. Aquest habitatge estava format per diverses estances, construïdes per la divisió interna de plantes rectangulars, o per la suma de mòduls rectangulars i quadrangulars de forma irregular o al voltant d’un espai obert. Els habitages ibèrics podien ser d’una, tenir un petit terrabastall o dues plantes. Per a l’existència de dos pisos era necessària la presència d’uns fonaments de 40 cm de gruix i una alçada mínima de 240 cm.

Aquesta diversitat, tant pel que fa a la dimensió com pel que fa a la forma, es deu a la complexitat de l’estructura social de les comunitats ibèriques.

Les cases es componien, generalment, per dos espais; en primer lloc, una àrea plurifuncional, de grans dimensions i caracteritzada per la llar de foc, on es duien a terme la majoria de les funcions domèstiques (preparació dels aliments, feines tèxtils, descans, rituals domèstics,...) i en segon lloc hi havia una àrea d’emmagatzematge. Aquests dos espais podien trobar-se dins d’un mateix recinte, compartimentat per mitjà d’un envà per obtenir dos ambients. Però, el més normal es que les cases ibèriques disposin de tres o més recintes, alguns dels quals podien tenir funcions que en altres construccions més senzilles es duien a terme dins de l’espai de la llar. L’estructura de la casa era variable,els diversos recintes podien articular-se a partir d’un corredor lateral amb portes obertes, o bé podien estar disposades de forma successiva.
 

A l’interior de la casa era necessària una estructura de combustió (llars de foc i forns), col·locades damunt de terres de terra batuda i trepitjada, encara que a vegades s’han trobat terres empedrats. També hi havia bancs fets d’argila i folrats amb pedres, utilitzats com a llocs de descans o prestatges i diversos objectes de mobiliari (taules, cadires, llits, tamborets...).

La il·luminació de la casa era un greu problema, ja que, aquestes eren mancades de finestres i l’única font de llum era la que entrava per la porta. Un altre problema era l’evacuació del fum, el qual, es va solucionar mitjançant la creació de xemeneies de canyís i fang o bé simples portelles abatibles al sostre.

La casa ibèrica era construida sobre un sòcol de pedres de 0’5 a 2 metres d’alçada. La paret era complementada amb toves o bé amb tàpia. Les portes (0’7 a 1 metre d’ample) s’obrien a la façana, també n’hi havia de dos metres d’amplada, utilitzades per a l’entrada dels carros a l’interior d eles cases. Alguns habitages tenien escales adossades als murs dels habitatges, cosa que verifica l’existència d’edificis de més d’una planta. Precisament aquests edificis de grans dimensions són els que ens fan pensar amb l’existència de residències de caps o en "palaus"

Les parets de les cases eren arrebossades, emblanquinades o pintades amb tons negres, blavosos, vermellosos o amb motius geomètrics. Podien ser emblanquinades amb calç o guix, amb aquests també s’emblanquinaven cisternes o barrils. Els forns, les llars i els terres eren fets amb argila, però, en alguns casos hi trobem enllosats, empedrats o terres formats per gruixudes capes de calç.

Les teulades eren planes, de terra, i en forma de terrassa per tal d’evitar la ràpida erosió del fang a causa de les pluges.El sostre era format per una gruixuda capa de terra d’uns 15 cm i era sostinguda mitjançant bigues de fusta i un mantell vegetal de canyís o brancam.

La casa ibèrica també tenia un caràcter religiós, davall de molts paviments s’hi ha trobat restes de sacrificis d’animals i de cadàvers infantils (nounats que encara no s’havien convertit en adults i no podien ser enterrats en les necròpolis, eren protectors de les llars).

Les fortificacions: les muralles
 

Les fortificacions ibèriques (segles VII-III aC) no responen a motivacions bèl·liques, sinó a una qüestió de prestigi. La posssibilitat de construir sistemes de defensa tan complexes era símbol de riquesa, a més a més que d’aquesta manera augmentava el seu prestigi i el seu paper dominant, tant en el si de la seva societat com en altres territoris de la mateixa tribu o bé d’altres.

A partir del segle III aC, però, les fortificacions vanb anar adquirint un caràcter militar, degut a l’expansió dels bàrquides* per la península i també a causa de la segona guerra púnica.

Les fortificacions al nord-est penínsular es van desenvolupar a partir del segle VII aC amb un nivell tècnic força elevat, tal i com ho mostra la fortificació de la Fortalesa (Els Vilars, Arbaca). Aquest sistema defensiu es format per una muralla jalonada* per torrasses semicirculars col·locades a intervals regulars, una fossa i un camp de pedres clavades (camp frisi) per impedir que l’infanteria enemiga s’aproximés excesivament a les muralles. El sistema defensiu del Puig de Sant Andreu (Ullastret) o les defenses de La Ciutadella (Calafell), construïdes al segle VI aC també mostren una gran complexitat.

El desenvolupament més important, però, va ser introduït a partir del segle V aC, moment en que es va començar a introduir elements arquitectònics influïts per les tècniques militars i de construcció desenvolupades a la Mediterrània central. La introducció de les noves màquines de setge va fer reaccionar els arquitectes militars. Aquests van idear nous tipus de paraments muraris, com ara les obres avançades o el traçat poligonal de les torres, pensats per tal d’allunyar les torres d’asetjament dels murs i també per a reduir el mal provocat pels projectils llançats per les catapultes primitives.

El sistema defensiu més important de Catalunya és el d’Ullastret tan per la seva tècnica, com per la originalitat i complexitat. La primera muralla va ser destruïda al voltant de l’any 400 aC, segurament pels celtes.

El poblat, les cases i la muralla van ser reconstruïts ràpidament, amb uns 25 anys i amb una clara inspiració grega. La nova muralla tenia sis torres rodones, a les quals s’hi pujava mitjantçant una escala de cargol. La seva alçada era aproximadament de quatre metres; el diàmetre de la part superior era de deu metres. La zona nord (istme) tenia una muralla sense torres circulars i acabava a l’extrem nord del poblat, molt a prop de la pedrera, amb una torre quadrada que es recolçava directament sobre la roca natural. Les dues petites portes (poternes) d’aquesta zona podien inutilitzar-se enh cas d’atac.

Davant de la porta principal s’hi va construir uns baluards per a protegir millor el punt més dèbil del recinte. Els baluards eren uns elements de fortificació de forma pentagonalñ inscrit en l’espai d’unió de dos panys de muralla, aquests elements són molt comuns en els poblats del Gironès i de la Selva.

Com a defensa exterior es pot trobar un fossar o bé, murs paral·lels a la muralla davant de les portes. Les torres solien ser de planta quadrada, ja que, comportaven menys dificultats tècniques que les rodones. Per això, tots els poblats del territori català tenen les torres de planta quadrada, excepte el d’Ullastret.

L’acròpolis

En els poblats més importants també podia haver-hi edificis públics, com ara temples. Això, indica que hi havia una jerarquització en la qualk els poblats més petits depenien dels més grans. No en tots els poblats hi havia una acròpolis. Ullastret, però, n’és un que sí que en té. L’acròpolis és un barri sagrat on s’hi conmstruien els temples, aquesta solia ocupar la part alta de la ciutat al igual que moltes ciutats gregues. En l’acròpolis D’Ullastret s’hi conserven tan sols dos temples, tot i que es creu que n’hi havia més, els quals, possiblement, van ser destruïts durant l’època medieval o moderna.

Un dels temples conservats és de tipus in antis i rectangular. Tenia contraforts externs, dos a la part posterior, tres en un cantó i dos a l’altre. Estava orientat cap a llevant. En aquest temple s’hi van trobar nombroses restes d’exvots de terra cuita, amb la car humana i policromats, tot i que de la pintura no en queda quasi res.

Al costat nord i paral·lel a aquest temple hi ha una paret que pertany a un altre temple del mateix tipus que l’anterior, però, més gran. La cara exterior està revestida d’un color rogenc molt tosc.

Les cisternes

L’abastament d’aigua dels poblats era un gran problema en totes les civbilitzacions antigues. A Ullastret s’hi van trobar tres grans cisternes, les quals, recollien l’aigua de la pluja. Eren de planta ovalada, tallades a la roca natural, revestides amb carreus de pedra sorrenca ben tallats i arrebossats amb morter de calç que s’ha conservat en gran part. Aquestes cisternes eren tapades amb grans lloses, les quals, impedien que l’aigua s’evaporés.

De cisternes similars, tan sols s’en troben al castell de la Fosca de Palamós i a Empúries.

D’altres poblats en comptes de cisternes tenien pous, com és el cas dels Vilars (Arbeca) o bé la Ciutadella (Calafell).