|
|
|
|
|
|
|
| CULTURA
L’escriptura La llengua ibèrica fou la més important de les llengües pre-romanes no indoeuropees de l’antiga Hispània. L’escriptura ibèrica es creu que te el seu origen al sud-est penínsular durant el segle VI aC. Aquesta representaria el primer sistema penínsular autòcton d’escriptura. L’escriptura ibèrica combina signes alfabètics i sil·làbics alhora, copiats molts d’ells dels alfabets grec i fenici, però, amb valors fonètics diferents. Va ser utilitzat des d’Andalusia fins a l’Erau (França). La seva escriptura és molt diversa d’una zona geogràfica a una altra. Per tant, direm que una inscripció és ibèrica si està en llengua ibèrica, deixant de banda l’escriptura utilitzada. El coneixement que es te de la llengua ibèrica és mínim i la comprensió de la seva escriptura es complica encara més a causa de la brevetat i la fragmentació de les inscripcions. Un fet important, referent a l’escriptura ibèrica, va tenir lloc el 1992 quan el Sr. Manuel Gómez-Moreno va desxifrar la llengua ibèrica. Aquesta, però, continua essent incomprensible, ja que, ens manca informació semàntica, és a dir, l’escriptura és pot transcriure, però no es pot traduir. L’estat actual del coneixement de la llengua ibèrica són força deficitaris i la seva situació encara es complica més quan parlem del seu origen i del seu parentiu. L’aspecte més conegut és la fonologia. Les vocals constitueixen un sistema triangular de cinc vocals. Les combinacions de dues vocals de les quals la segona és /i/ o /u/ són considerades diftongs. El sistema de consonants és més complex. Les consonants oclusives tenen una sèrie de signes per a cadascun del tipus: labials, dentals i velars. Però, hi ha una clara oposició entre les sordes i les sonores, tot i això els signes ibèrics no tenen recursos per a marcr-ho. En la transcripció de les oclusives, aquestes solen mantenir la sorda en cas de les dentals (ta, te, ti, to, tu) i velars (ka, ke, ki, ko, ku) i la sonora en cas de les labials (ba, be, bi, bo, bu). En els textos ibèrics no apareix en cap moment la labial sorda. L’alfavet ibèric també conté dues sibilants /s/ i /s/, segurament una devia ser sorda i l’altra sonora, i dues vibrants, /r/ i /r/. Les nasals sembla ser que són la /n/ i el fonema que es transcriu com a /m/ (se’n desconeix la caracterització exacta). El treball més desenvolupat en els últims anys és el de l’antroponímia, els sistema de noms de persona en ibèric es compon d’un ampli i definit conjunt d’elements simples, normalment bisíl·labs. Aquests entren en composició bimembre i poden anar tan en primer com en segon lloc: Ikór: ikórbelés Tikirsikór També apareixen una sèrie de paraules usades freqüentment i les quals s’han intentat interpretar: Iltir: sempre acompanya noms de lloc i deu tenir un significat proper al de "ciutat". Salir:te a veure amb el camp de l’economia i deu voler dir "diners" o "argent". Eban:marca la filiació i deu voler dir "fill". En la península ibèrica s’han trobat fins a sis inscripcions ibèriques diferents:
Va ser desxifrada per Gómez-Moreno. Tant sols un signe (similar a la I) s’ha quedat per determinar. En aquesta escriptura, en un moment encara no determinat, se li va introduir una innovació a partir de signes sil·làbics que permetien diferenciar entre les oclusives sordes i les sonores (l’escriptura ibèrica estàndard no ho prenia en consideració). Escriptura ibèrica meridional El seu desxiframent encara és molt insegur. Encara no es te clar si els signes llevantins tenen el mateix valor que els meridionals quan aquests tenen la mateixa forma, obé, es tracta de formes exclusives meridionals. Però, per ara no es pot averiguar, ja que, encara hi ha un nombre escàs d0inscripcions meridionals, i segurament no totes són ibèriques. L’origen es creu que es el mateix que el de la llevantina, ha de partir de l’origen i l’evolució del conjunt de les escriptures paleohispàniques. L’origen de les escriptures paleohispàniques deu ser a la zona tartèssia i els ibers en devien rebre l’escriptura (aquesta era formada sense l’alfabet grecoibèric). El problema es descobrir perquè van adaptar l’escriptura paleohispànica de dues formes diferents, sobretot quan per raons geogràfiques, es creu, que en els dos casos la font havia estat la mateixa. L’epigrafia sepulcral L’epigrafia sepulcral ibèrica s’ha intentat comparar amb d’altres de cultures relacionades i de llengua coneguda per tal de precisar les funcions dels diferents elements reiterats, però, encara no s’ha aconseguit. L’epigrafia sepulcral a més a més s’ha datat amn l’aparició de les làpides , es creu que poden ser bàsicament d’inspiració romana. L’epigrafia de les monedes La contribució de les llegendes de les monedes al desxiframent de l’escriptura va ser decisiva. Hi havia un nombre reduït de seques (tallers on s’encunyaven la moneda) que encunyaven amb llegendes amb escriptura meridional i moltes amb escriptura llevantina. L’epigrafia de les monedes es va desenvolupar amb l’arribada dels romans. Altres inscripcions Es realitzaven al marge dels banals (objectes comuns) i en la ceràmica. També s’utilitzaven com a indicacions de propietat sobre objectes més o menys valuoses. (anterior a l’arribada dels romans). Làmina de plom
Els ploms ibèrics coneguts fins avui són setanta. El primer testimoni que tenim de la llengua ibèrica és precisament en un llistó de plom. Els ploms ibèrics tenen molt d’interés per tot alló que pel seu aspecte exterior i la comparació amb els grecs permet deduir del seu contingut. Alguns d’ells es tracten de documents econòmics o bé de cartes privades. Però, l’interés més gran és el lingüístic perqué, a vegades, es tracta de textos força llargs i menys repetitius que altres tipus de documents . Permeten una anàlisi combinatòria força profunda i per això es pot fer:
|
