Adaptació d'una llegenda dels indis d'Amèrica del Nord.

Ploma d'Àliga era un gran caçador. Només armat amb un arc i fletxes, cada dia portava prou peces per alimentar la seva dona i els seus fills.
Però, un estiu, hi va haver una sequera terrible. Per no morir-se de set en aquella prada tan immensa, els animals fugien cap el nord. Ploma d'Àliga i els altres caçadors es van enfilar a les seves canoes i els van seguir. Un cop van ser al nord, van començar a caçar.Ploma d'Àliga va anar seguint les petjades d'un cérvol però, tot d'una, va començar a nevar. Aviat, tot el camp va ser blanc i el pobre caçador no reconeixia res. Enlluernat per la llum que es reflectia a la neu, caminava d'esma, i pensava: "Estic perdut, no podré tornar mai més al campament. Però si em moro aquí a la neu, qui donarà de menjar als meus fills?"
De sobte, va veure una llebre marró que se'l mirava.L'animal saltironava cap a ell, es va aturar i li va dir:
- Home, tens aspecte de no saber on vas.
- És veritat, va dir Ploma d'Àliga. M'he perdut.
- Jo sé on és el teu campament, va exclamar la llebre, vine, segueix-me.
Sorprès, el caçador va seguir la llebre, que el va conduir al costat del campament. Ploma d'Àliga es va agenollar i va acariciar la llebre mentre li deia tristament:
- Gràcies, germana llebre, m'has salvat la vida. Llàstima, hem vingut per caçar, perquè hem d'alimentar les nostres famílies. Potser algú de nosaltres et matarà demà.
Però a mesura que l'home l'acariciava, la pell de la llebre es tornava blanca.
ben aviat va ser tota blanca, des de la punta del nas fins a la cua, amb una taca negra just a la punta de les oelles. Llavors va desaparèixer saltant i aviat Ploma d'Àliga la va perdre de vista: blanca enmig de la neu blanca, era invisible. Cap caçador no la podria matar! I fins avui sempre ha estat així.