Enllaços

1. El filòsof i el seu temps

Karl Marx va néixer el 1818 a Trèveris (Renània, una regió de Prússia), tres anys després del Congrés de Viena, aquella trobada en la qual les monarquies europees que havien derrotat a Napoleó van restaurar les antigues fronteres i van intentar restaurar els vells valors anteriors a la Revolució Francesa. El segle de Marx, malgrat aquests esforços conservadors, serà un segle de noves revolucions. El mateix any en el que Marx publicà el seu revolucionari Manifest del Partit Comunista serà l'any de la Revolució del 48, una revolució democràtica que s'estengué per bona part d'Europa; Marx, per la seva implicació, hagué d'abandonar el continent instal•lant-se a Londres, on hi visqué fins a la seva mort, el 1883.
El seu segle, a més de ser el de les revolucions liberals contra els intents de restauració, és el segle de la Revolució Industrial, la transformació social ja iniciada el segle XVIII que comportà la consolidació del capitalisme. En diferents escrits, especialment en la grandiosa síntesi, El capital, Marx desenvoluparà la més completa denúncia a un sistema econòmic que justifica l'enriquiment d'uns pocs en base a l'empobriment i explotació de molts.

Des de la primera manifestació de les seves inquietuds intel•lectuals i revolucionàries, Marx veié obstaculitzades totes les seves aspiracions professionals. Ell i la seva família conegueren la pobresa més amarga. Gràcies a la constant ajuda del seu amic i col•laborador, Friedrich Engels (1820-1895), fill d'un industrial alemany, pogué fer front a les necessitats més bàsiques de la seva família i reduir les seves penalitats. Engels, que compartia molts moments d'oci amb la família de Marx, comenta que en la casa del seu amic hi havia alegria i que ell mateix hi passava hores escoltant els llargs contes que Marx, el Moro, explicava als seus fills.



2. Marxisme, confluència de camins

El marxisme no és obra exclusiva de Marx. Cal recordar la fonamental col•laboració del seu amic Engels; fou Engels qui l'introduí en l'estudi de l'estructura del capitalisme. Cal recordar, en segon lloc, que Marx parteix dels moviments intel•lectuals i socials del moment. El marxisme representa una confluència de camins.

a) L'esquerra hegeliana

Quan Marx ingressà a la Universitat de Berlín, feia tres anys que Hegel havia mort; ara bé, el seu pensament, en tendències o interpretacions oposades, seguia imperant. Marx, com la major part de joves, se sentí atret per l'esquerra hegeliana, la tendència que tenia en Ludwig Feuerbach (1804-1972) un dels més destacats representants. Feuerbach, un rierol de foc com significa el seu nom, esdevindrà l'esglaó entre Hegel i Marx en dos aspectes: iniciant el gir materialista a l'idealisme de Hegel i aplicant el concepte d'alienació en l'àmbit religiós.

b) El socialisme utòpic

A mitjans segle XIX, i en oposició a les idees conservadores de la Restauració, aparegueren en l'Europa industrial, diferents pensadors sensibilitzats envers la situació econòmica i social d'injustícia, desigualtat i opressió. Les seves reivindicacions de reforma social captaren l'atenció de Marx, però, pel seu caràcter poc científic i massa voluntarista, les criticà amb l'etiqueta de socialisme utòpic: uns intents ingenus de reforma social. Així, la societat modèlica d'industrials, sense el nobles privilegiats, que dissenyà Saint-Simon (1760-1825), els falanteris o associacions agràrio-industrials de Charles Fourier (1772-1837), o les colònies industrials on les màquines estaven subordinades a l'home del gal•lès Robert Owen (1771-1858).

c) L'anarquisme

L'anarquisme era un moviment que reivindicava una reforma radical de la societat. El terme, del grec an i arqué (principi) significa manca de poder, de llei, d'autoritat. L'única manera de reformar la societat, deien els anarquistes, consisteix en rebutjar qualsevol forma de poder, ja que aquest és sempre font de corrupció. Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865) i Mikhaïl Bakunin (1814-1976), dos dels anarquistes més coneguts, estaven convençuts que el poder, independentment de qui l'exerceixi, genera opressió i injustícia. La destrucció de l'Estat es vista com la condició indispensable per l'establiment de la llibertat i la igualtat. Si bé l'anarquisme i el marxisme coincidien en la necessitat de transformar la societat, el debat sobre els mitjans adequats els separà i enfrontà.

d) El liberalisme econòmic

Una sèrie de pensadors anglesos, com Adam Smith (1723-1790) i David Ricardo (1772-1823), es van proposar legitimar el liberalisme econòmic del capitalisme. Defensaven que les lleis de l'economia capitalista eren lleis eternes, inamovibles i naturals que calia assumir i respectar. L'Estat havia de deixar fer; la llei de l'oferta i la demanda, per exemple, era natural, inevitable i necessària. Els individus, cercant el seu propi interès, realitzaran, com si una mà invisible els encaminés, allò més beneficiós per a la col•lectivitat. Marx qüestionarà i rebutjarà aquests plantejaments.

3. El Marxisme és un materialisme

Marx assumeix de Hegel que la realitat no és estàtica, sinó dinàmica i canviant, que la realitat es troba en procés de superació constant i que són les contradiccions o oposicions el motor del canvi o transformació. Però, a diferència de Hegel, que amb el seu idealisme concebia aquesta superació com un procés guiat per una racionalitat, una idea o consciència (un Déu), Marx, amb el seu materialisme, el veu guiat i determinat per les condicions concretes materials i econòmiques.
L'idealisme hegelià establia que les idees governen els esdeveniments del món. El materialisme marxià defensa que les condicions materials i econòmiques determinen les nostres idees. Les idees no són entitats autònomes, essències o veritats que descobrim, són ideologia o 'pensament deformat'. Les meves idees i la meva consciència són un resultat o una conseqüència del propi procés vital. Així, Marx concep la mateixa filosofia de Hegel com a resultat de la realitat alemanya del moment. Les condicions d'ordre econòmic, fonamentals i determinants, constitueixen l'infraestructura d'una societat; les ideologies, institucions, religió, normes, moral, etc., que en depenen, constitueixen la superestructura. «No és la consciència (superestructura) la que determina la vida (infraestructura), sinó la vida la que determina la consciència».

Engels:

«Marx descobrí el simple fet (fins aleshores amagat sota recobriments ideològics) de que els éssers humans han de tenir aliment, beguda, roba i allotjament abans de poder-se interessar per la política, la ciència, l'art, la religió i coses així»

També de Hegel pren Marx els tres moments del procés de superació o dialèctic. Un procés fet d'oposicions o contradiccions que es reconcilien: una afirmació (una tesi o una situació inicial), una negació (antítesi o la negació, alienació, de la situació inicial) i una negació de la negació (una síntesi o una reconciliació dels oposats). Ara bé, Marx rebutja l'ús abstracte i allunyat de la vida quotidiana del mètode dialèctic. Per a ell, les contradiccions són concretes i materials: el capitalisme industrial -afirmació- engendra la seva negació concreta en el proletariat, la classe dels que no tenen, la classe negada, i aquesta contradicció es superarà en una societat sense classes, la negació de la negació. És més, tota la història de la humanitat està plena de contradiccions concretes.
Marx introduí l'expressió materialisme històric per a referir-se al seu mètode científic d'anàlisi de la realitat històrica, un mètode que aspira a descobrir causes materials i estableix el caràcter dialèctic de la història. Insistia en la necessitat de realitzar una «anatomia de la societat» ben científica; sovint repetia que per a comprendre els fenòmens socials cal «penetració científica i una mica d'amor als homes».

L'expressió materialisme dialèctic, no és de Marx, sinó que fou introduïda per Engels; l'encunyà recollint la concepció dialèctica implícita en el materialisme històric però estenent-la o aplicant-la a tots els àmbits de la realitat, fins i tot a la natura.
«La història de totes les societats que han existit fins els nostres dies
és la història de les lluites de classes.
Homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i serfs, mestres i oficials, en una paraula: opressors i oprimits s'han enfrontat sempre, han mantingut una lluita constant, oculta a vegades, i altres franca i oberta; lluita que ha acabat sempre amb la transformació revolucionària de tota la societat o amb l'enfonsament de les classes bel•ligerants».

Marx i Engels Manifest del Partit Comunista


4. La denúncia: alienació humana

La teoria i la pràctica de Marx sorgeix, bàsicament, d'un impuls ètic, d'una crítica moral a l'estat de coses del seu moment històric; però no vol ésser un moralista sinó un científic. El seu anhel no és comprendre o interpretar el món, el seu anhel és transformar-lo. Transformar el món vol dir fer-lo més humà, vol dir crear un món en el qual l'home pugui arribar a ser ell mateix un cop superades les alienacions que el mutilen; per tot això el seu pensament és un humanisme.

Són moltes les alienacions en què es troba l'home de carn i ossos dels seu temps, però totes elles són alienacions secundàries i recolzades en una alienació bàsica: l'alienació econòmica. Així, l'impuls ètic el condueix a la denúncia de l'economia. Però, què vol dir 'alienació'?
El concepte d'alienació fou utilitzat per primera vegada per Hegel per a referir-se a la negació o alteració (esdevenir altre) d'una realitat inicial: la idea esdevenia cosa. En Feuerbach, l'alienació consistia en la deshumanització o negació de l'ésser humà tot creant un ésser sobrehumà, Déu. En Marx, apropant-se a la situació de l'obrer concret, l'alienació és la situació d'explotació constant, en el treball, de l'home per part de l'home.

L'alienació econòmica consisteix en el fet que els humans, en la realització del seu treball, es deshumanitzen, es desposseeixen de si mateix, es transformen en cosa. En la societat capitalista, el treballador sofreix una doble alienació. Allò que crea no només no li pertany sinó que, al convertir-se en capital, esdevé instrument d'explotació; l'obrer fabrica el mitjà de la seva explotació. Per altra banda, l'acte mateix de treballar, amb les seves condicions infrahumanes, és un acte alienant, no desenvolupa les seves capacitats intel•lectuals i espirituals sinó que esdevé una peça més, ben substituïble, de l'engranatge productiu.
«En l'artesania i la manufactura, el treballador empra una eina; a la fàbrica, la màquina utilitza l'obrer. En el primer cas, els moviments dels instruments de treball provenen d'ell; en el segon, ha de seguir el moviment de les màquines. En la manufactura, els treballadors són una part d'un mecanisme viu; a la fàbrica, hi ha un mecanisme inert, independent de l'obrer, el qual n'esdevé un simple apèndix viu».

Marx El Capital

L'alienació econòmica genera formes derivades d'alienació, formes que es superaran quan es superi la forma fonamental, l'econòmica. Una d'aquestes formes derivades és l'alienació religiosa, àmbit en el qual Marx continua la crítica de Feuerbach. Marx considera que les religions han estat un mitjà per a mantenir oprimides i resignades les classes més desfavorides. La promesa d'un més enllà millor esmorteeix les ànsies de transformació social, fent acceptables situacions inacceptables. Per tot això, la religió és «l'opi del poble»: un narcòtic que produeix felicitat il•lusòria. Però és un opi imprescindible per a una humanitat que sofreix, que cerca consol. La religió és, també, el «sospir de la criatura oprimida, l'esperit d'un món sense cor, l'ànima d'una situació sense ànima», una rebel•lió contra les relacions socials inhumanes, «una protesta contra la misèria real». Més que una crítica a la religió, cal una denúncia de les condicions econòmiques que fan necessària una alienació religiosa.

5. Socialisme i comunisme

Una forma derivada de l'alienació econòmica és l'alienació social: l'oposició i divisió radical de la societat en classes en funció de la possessió o no de mitjans de producció.

Tots els modes de producció (comunitat primitiva, asiàtic o patriarcal, esclavisme, feudalisme, capitalisme) s'han caracteritzat pel mateix conflicte entre classes i explotació del l'home per l'home. El materialisme històric descriu la direcció d'aquest procés vers la desaparició de classes i la instauració del comunisme, després de passar pel socialisme.

En una societat en lluita de classes, l'Estat representa la conciliació de classes; però és una conciliació il•lusòria. L'Estat pretén ésser un intermediari, un àrbitre just entre interessos contraposats; en realitat és l'instrument que la classe opressora utilitza per mantenir la condició de classe dominadora.

La fase de producció capitalista, fase en la qual domina la burgesia i la forma privada de propietat, serà inexorablement superada, seguint les lleis històriques, per una fase transitòria, de negació, en la qual hi haurà un domini o dictadura del proletariat i una regressió de la forma privada de propietat; l'Estat, ja no serà un Estat burgès sinó un Estat proletari, una societat socialista. La fase final, la negació de la negació o síntesi, serà el societat comunista: una societat sense classes en la qual imperarà la propietat col•lectiva dels mitjans de producció; una societat en la qual l'Estat serà abolit.

En la societat comunista, «el lliure desenvolupament de cada persona serà condició necessària pel lliure desenvolupament de tots». La desaparició de les classes socials acabarà amb la lluita social que ha estat el motor de la història; la humanitat gaudirà, finalment, de pau, igualtat i llibertat.

6. Després de Marx

Cap filòsof ha incidit, en els esdeveniments planetaris i en un període de temps tan curt, com Karl Marx. Uns setanta anys després de la seva mort, una tercera part de la humanitat vivia sota governs que s'autoanomenaven «marxistes». Ben segur que el mateix Marx, que es mantenia sempre crític afirmant «jo no sóc marxista», s'hauria horroritzat davant les decisions i accions de molts d'aquests estats.
Immediatament després de la seva mort, el marxisme sofrí un procés d'escissió formant-se dues interpretacions oposades: la dels revisionistes, que cercaven noves fórmules per explicar els esdeveniments històrics que no s'ajustaven a les «lleis científiques de la història» postulades per Marx, i la dels ortodoxes, que no volien renunciar a cap de les tesis de Marx considerant que es basaven en indiscutibles anàlisis científiques.

Els revisionistes, acceptant que no era evident el procés de superació definitiva del capitalisme i constatant la gran capacitat d'adaptació d'aquest, proposaven accedir al socialisme per via democràtica, es a dir, aconseguint majories parlamentàries. Aquesta ha estat la via de les socialdemocràcies presents, al llarg de tot el segle XX, a l'Europa Occidental.

Però la interpretació ortodoxa fou la que s'imposà d'una manera més planetària. A Rússia, després de la sagnat revolució de 1917 instaurada per Lenin (1870-1924), es formà el model de pensament o escolàstica marxista que s'havia d'estendre a molts altres estats: el marxisme-leninisme, un pensament tancat que no coincidia amb els anhels de Marx.

El pensament marxià i les formes de govern marxistes restaran lligats a la història del segle XX. Quan s'afirma que el pensament de Marx està mort, s'oblida, entre altres, el pes del materialisme en el nostre món, la funció que hi representen els fets econòmics, la pluralitat de formes que avui pren l'alienació.