Enllaços

Nacido en Viena, Karl Popper cursó sus estudios universitarios en esta ciudad e inició su carrera científica como matemático y psicólogo; interesado por las cuestiones de filosofía de la ciencia, tuvo numerosos contactos con el Círculo de Viena, aunque sin entrar a formar parte del grupo. En el momento de la invasión de Austria por los nazis, se refugió en Nueva Zelanda primero y en Londres posteriormente. En esta última ciudad enseñó lógica y método científico en la London School of Economics and Political Science. Sus obras más importantes son: "La lógica de la investigación científica (1935), "La sociedad abierta y sus enemigos" (1945), "Miseria del historicismo"(1957), "Conjeturas y refutaciones" (1963) y "Conocimiento objetivo" (1972).

Popper comparte con el movimiento neopositivista la convicción de que ninguna actividad filosófica que se separe de la ciencia puede conducir a resultados válidos. No obstante, su análisis crítico de la ciencia y de sus relaciones con la restante producción intelectual difiere, en numerosos e importantísimos puntos, del pensamiento de los empiristas lógicos.

En primera lugar, Popper no cree que la ciencia y la metafísica puedan distinguirse basándose en un criterio de significación. Está de acuerdo en que el problema de la demarcación entre ciencia y metafísica es un problema prioritario, pero considera que no hay que confundirlo con el del significado de los enunciados: muchas convicciones metafísicas -los mitos y las supersticiones, por ejemplo- han desempeñado una función impulsora del pensamiento científico, al que han proporcionado fecundas sugerencias, traducidas más tarde en importantes teorías científicas. Así, el culto del sol por parte de los neoplatónicos inspiró la elaboración del sistema de Copérnico. "Desde luego, haríamos un flaco favor a la causa de la claridad si dictamináramos que estas teorías son, en una fase determinada de su evolución, discursos ininteligibles y carentes de sentido, y luego en una fase posterior, adquieren de improviso un sentido completo". De ahí se deriva la imposibilidad de distinguir de una vez por todas y con limpidez entre lo que es significativo y lo que no, y el problema de hallar un criterio de significación desparece, o más propiamente se convierte en un pseudoproblema, para dejar paso al problema genuino de trazar una línea de separación entre ciencia y metafísica.

En su primera fase, el neopositivismo resuelve este problema atribuyendo a la ciencia un método inductivo: las proposiciones científicas provienen de la experiencia y se pueden resolver por completo en proposiciones elementales, en contacto directo con la experiencia misma. Desde este punto de vista, el método para distinguir una proposición científica de una metafísica es el principio de verificación. Ahora bien, este mismo principio nos obliga a afirmar que las leyes científicas, al no ser completamente verificables- debido a su carácter universal-, son, a su vez, proposiciones metafísicas. Esta conclusión demuestra, en opinión de Popper, que el principio de verificación (y el método inductivo, estrechamente vinculado a él), no constituye un buen criterio para delimitar la frontera entre ciencia y metafísica.

En oposición al inductivismo como método de la ciencia y al principio de verificación como criterio de demarcación entre ciencia y metafísica, Popper propone una ciencia caracterizada por un método hipotético-deductivo y distinguible de la metafísica gracias a su propia falsabilidad.

Las teorías científicas no nacen inductivamente por generalización de observaciones repetidas, sino que son fruto de intuiciones repentinas, chispazos de genio, arrebatos creadores; pueden ser concebidas, incluso, sin que intervenga para nada la experiencia, afirmación, ésta, en la que se fundan las vivas críticas de Popper a la lógica inductiva de Carnap.

Qué es lo que distingue una hipótesis "disparatada" de otra con validez científica? La respuesta de Popper consiste en decir: la posibilidad que tiene la hipótesis científica de ser controlada, confrontada con la experiencia, y por ende, falsada por ella. De la hipótesis (o el conjunto de hipótesis) de origen, nacida de un modo que escapa a la reconstrucción racional, nosotros deducimos toda una serie de proposiciones. Para que nuestra hipótesis pueda considerarse científica, no metafísica, es preciso que nuestras deducciones nos lleven, en un momento dado, a proposiciones confrontables con la experiencia, es decir, susceptibles de ser refutadas o falsadas por ésta.

Por ciencia se debe entender el conjunto de proposiciones falsables que han sido sometidas a severos controles y los han superado, es decir, que no han sido falsadas (aunque nada nos asegura que no lo sean en el futuro). En cambio, se deben tener por metafísicas todas aquellas proposiciones que nunca pueden ser falsadas, ni de un modo directo, ni por vías indirectas, a través de proposiciones falsables deducibles de ellas. Una teoría que o pueda ser falsada por ningún "hecho", que no implique la exclusión de un determinado acontecimiento o tipo de acontecimientos, no dice nada sobre el mundo, no tiene contenido empírico. Cuanto más numerosas son las experiencias susceptibles de falsar la teoría (falsadores potenciales), más rico es el contenido empírico de una teoría. La metafísica no tiene ningún contenido empírico.

Popper señala como ejemplos de teorías metafísicas, en el sentido que acabamos de exponer, el marxismo y el psicoanálisis freudiano, doctrinas capaces de explicar todos los acontecimientos y de ser verificadas por cualquier experiencia, situándose así por encima de todo posible desmentido.

Las leyes científicas, confinadas en el campo de la metafísica por el principio de verificación, son falsables (una sola experiencia basta para mostrar que una ley universal es falsa, y por consiguiente pueden volver a incluirse, como era lícito esperar, en el campo de la ciencia.

"Por teoría naturalista de la falta de significación entiendo la doctrina según la cual toda expresión lingüística que pretenda ser una aserción está provista de significado o carece de él, no ya por convención o tomando como base unas reglas formuladas convencionalmente, sino como concreto dato de hecho, por la naturaleza misma de dicha expresión, del mismo modo que una planta es o no es verde de hecho, por naturaleza, y no por aplicación de reglas convencionales".


El criterio de falsabilidad, por el contrario, es convencional, elegido por aquellos científicos que estiman intelectualmente honesto someter las teorías a las más profundas críticas y a los más severos y rigurosos controles en lugar de mantener la actitud opuesta e intentar justificar (o sea, verificar) sus propias afirmaciones a toda costa.

Popper adopta también una visión convencionalista con respecto al problema de la base empírica, es decir, de aquellas proposiciones que vinculan la teoría a la experiencia y que sirven para controlarla empíricamente. Para el primer neopositivismo, como el de Carnap en "La construcción lógica del mundo", las afirmaciones de base de la ciencia son anotaciones de experiencias elementales, y por lo tanto tienen un carácter inmediato, cierto y absoluto.

Para Popper -y ya, antes que él, para Duhem-, la ciencia nunca tiene nada que ver con experiencias puras, puesto que su materia son las experiencias interpretadas; esto es, los enunciados de base, destinados a falsar o verificar una teoría, no son descripciones inmediatas de experiencias elementales, no descomponibles ulteriormente, sino proposiciones que interpretan la experiencia y que nosotros, por convención, decidimos no descomponer más ulteriormente. "Nos detenemos en aserciones sobre cuya aceptación o cuyo rechazo los diferentes investigadores puedan ponerse de acuerdo con facilidad. Y si no lo hacen, seguirán adelante con los controles o volverán a empezar desde el principio".

El criterio de demarcación entre ciencia y filosofía, concebido en el sentido convencionalista más arriba mencionada, constituye el punto de partida para una versión racional del aumento del conocimiento, desarrollada sobre todo en las obras posteriores a la segunda guerra mundial. La historia de la ciencia se convierte en el banco de prueba de la epistemología, siéndole asignada la misión de confirmar la idea de que el método científico fundado en el criterio de falsación es precisamente el que ha originado los progresos decisivos en la historia del pensamiento humano, pese a que, en los hechos, en lugar de la actitud crítica cara a dicho método, se ha dado a veces una aceptación acrítica y una fe dogmática (lo cual se ha debido a que "los hombres no son enteramente racionales, y por tal razón, la historia real es menos racional que su reconstrucción" (Lakatos).

En la observación de la temática del desarrollo histórico de las ciencias tienen lugar, en el pensamiento de Popper, algunos importantes cambios que lo llevan a una mayor profundidad. Ante todo, Popper pasa del modelo "monoteórico" de 1935, al modelo "pluriteórico", que "La lógica de la investigación científica" sólo contenía implícitamente. Si antes la falsación de una teoría se realizaba mediante la confrontación bipolar teoría-experiencia (interpretada), ahora se realiza a través de una confrontación por lo menos tripolar entre dos teorías rivales y la experiencia. En otros términos: una teoría nunca es abandonada porque la experiencia la false, sino únicamente cuando se presenta otra teoría capaz de responder mejor al control experimental.

En esta visión, la ciencia está constituida por varias teorías luchando entre sí por sobrevivir, y una teoría sólo se puede salvar de la falsación eliminando a las concurrentes, "sólo a través del asesinato puede alcanzar la gloria" (Lakatos). Más precisamente, decidiremos ceptar la teoría Tn+1 en lugar de la teoría Tn (rechazando ésta, es decir, falsándola) si Tn+1 tiene mayor contenido empírico que Yn, esto es, si prohíbe un mayor número de estados de hecho observables, y si, además, este contenido empírico que sobrepasa al de Tn está corroborado, es decir, ha superado los severos controles a los que se le ha sometido; en definitiva, pues, si Tn+1 ofrece realmente nuevos "hechos" con respecto a Tn.

El mencionado paso del modelo monoteórico al pluriteórico implica un desplazamiento del centro de interés, que ya no es el problema de la refutación de una teoría, sino el de la substitución de una por otra más aceptable, en suma, el problema del aumento del conocimiento científico. De ahí que el enfoque de Popper se caracterice más por su sentido histórico que por el exclusivamente lógico. La peculiaridad fundamental de una teoría científica no reside en su forma lógica particular, sino en su capacidad de haber sabido superar a todas las teorías rivales históricamente presentes.

La teoría aceptada es la que tiene el grado más alto de corroboración, la que ha superado las más severas pruebas, la mejor controlada. Sin embargo, en opinión de Popper, nada nos autoriza a decir que la teoría más corroborada sea, al mismo tiempo, la que más se aproxima a la verdad. Si una teoría Tn+1 ha resistido a controles que han hecho desmoronarse a Tn, ello "no verifica la afirmación según la cual Tn+1 se acerca más a la verdad que Tn; esta afirmación sigue teniendo un carácter conjetural y, posteriormente, puede venirse abajo si nuevos controles resultan desfavorables a Tn+1" (Watkins).

Se trata de un éxito "moderadamente escéptico", que diferencia el aumento del conocimiento científico de la aproximación a la verdad, y no excluye, a priori, que una nueva teoría pueda ser aceptada aun cuando esté más alejada de la verdad (sea menos verosímil) que la precedente.

En 1945 apareció la primera edición en dos volúmenes de la obra de Sir Karl Popper "The open society and its enemies" ("La sociedad abierta y sus enemigos"). Se trata ante todo de un estudio de filosofía política. En el primer volumen, "The spell of Plato", Platón nos es presentado como un reaccionario que predica el retorno a la sociedad tribal y que, a pesar de la veneración por su maestro Sócrates, no deja de traicionar las enseñanzas de este último. En el segundo volumen, "The high tide of prophecy", encontramos una breve crítica de Hegel y un comentario más detallado y favorable con respecto a Marx. La doctrina de este último es, sin embargo, rechazada porque según Popper no es posible predecir el futuro de la humanidad en su conjunto. "The open society" presenta importantes discusiones sobre los métodos de las ciencias sociales. Este trabajo es también muy conocido por su crítica de las utopías. Por otra parte, incluye una teoría de la ética, una discusión sobre los métodos generalmente empleados en las ciencias y observaciones sobre la filosofía de la historia. Las notas que se encuentran al final de cada volumen tratan de problemas filosóficos de todo tipo. Particularmente en el volumen II, las notas del capítulo 11 manifiestan una posición hostil al "Tractatus" de Wittgenstein. Ataca también su idea de querer "eliminar" la metafísica sustituyéndola por una nueva teoría de la significación. Esta obra, rica y extensa, ha sido objeto de otras ediciones en el curso de las cuales se pueden notar ciertos cambios; así, en lo que concierne a la ética, vemos cómo se desarrolla la importancia de los elementos racionales. Una idea fundamental se mantiene a pesar de todo: la sociedad y la ciencia progresan reduciendo poco a poco el margen de error, más bien que tratando de imponer la perfección por medio de un cambio radical.
 

KARL R. POPPER. EL NEOPOSITIVISME I LA FILOSOFIA DEL LLENGUATGE

Navarro-Calvo

I - ATOMISME LOGIC
II - NEOPOSITIVISME LOGIC.

Característiques generals.

I - ATOMISME LOGIC.

Crítica a l'idealisme hegelià (idealisme, monisme). i substitució pel pluralisme, realisme.
- Ontologia.
1 - Correspondència entre llenguatge i realitat.
2 - El llenguatge ideal (vocabulari primitiu; constants lògiques).
3 - Elements del llenguatge/realitat:
a) noms propis.
b) qualitats d'aquests.
c) proposicions/fets/atòmiques i moleculars.
d) reducció d'allò complex a allò absolutament simple.

- Límits/Crítica.
Es difícil de justificar 1) i 2).


II - NEOPOSITIVISME LOGIC (EMPIRISME LOGIC).

A - El llenguatge i l'activitat filosòfica.
1) Què podem conèixer? (plantejament psicologista)
a
Què podem dir? (plantejament lingüístic; llenguatge científic.
2) Quins tipus de proposicions científiques existeixen?
Antecedents: Leibniz/ Hume / Kant.
Neopositivistes:
a) proposicions formals o analítiques.
b) proposicions empíriques.
3) Tasca de la filosofia.
- Activitat que té per objecte el llenguatge.

B - EL SIGNIFICAT DE LES PROPOSICIONS I EL PRINCIPI DE VERIFICACIó.
1) Verificació i significat.
Tasca de la filosofia: determinar el significat de les proposicions; (Quan és significativa una proposició? - Quan es coneix com pot ser verificada (Negació de la Metafísica).
2) Història i fracàs de la teoria neopositivista del significat.
- Alternatives:
a) allò verificat per mi: solipsisme.
b) allò verificable per mi, en principi: Fisicalisme.
c) El principi de Falsabilitat (Popper).
d) Verificació en sentit feble.
e) Expressabilitat en un llenguatge empirista ideal.

- Crítica al Principi de Verificació.

NEOPOSITIVISME (EMPIRISME LOGIC)
El llenguatge i l'activitat filosòfica.

- Origen i auge entre I-II Guerres (Cercle de Viena).
- Actitud filosòfica pròxima a la de Hume:
- Empirisme radical.
- Rebuig de la metafísica entesa com un sistema de coneixements més enllà de l'experiència sensible.
- Es diferencien de Hume:
- Per la importància concedida al llenguatge com a objecte exclusiu de l'activitat filosòfica.
1) La discussió sobre l'abast i límits del nostre coneixement (empirisme clàssic, Kant) ha de plantejar-se com problema de l'abast i límits del nostre llenguatge.
2) "Què podem conèixer?" (Kant, empiristes).
a "Què podem dir?" (De manera que les nostres afirmacions tinguin sentit, significat ?).

Al centrar el problema en el llenguatge, els neopositivstes eviten caure en un plantejament psicologista com el dels empiristes del segle XVIII (Locke, Hume).
Atès que el llenguatge científic s'expressa a través de proposicions, cal determinar: Quins tipus de proposicions científiques existeixen?

- Problema clàssic:
Leibniz: "veritats de fets"/"veritats de raó"
Hume: judicis que expressen "relacions d'idees"/judicis que expressen "fets".
Kant: judicis analítics/judicis sintètics a priori/judicis sintètics a posteriori.

- Mentre que per a Hume hi havia relacions d'idees i judicis de fets, pels neopositivistes, que són seguidors de Hume, hi ha proposicions formals o analítiques (pròpies de les ciències formals: lògica/matemàtiques). No ofereixen cap informació sobre el món. Són tautologies.

Hi ha també proposicions empíriques (pròpies de les ciències no-formals o empíriques): Física, química, història. Ofereixen informació sobre el que s'esdevé en el món. La seva veritat depèn dels fets (experiència sensible). Depèn de la comprovació empírica d'allò que enuncien.

- Tasca de la filosofia.

Neopositivisme: La filosofia no és una ciència al costat de les altres ciències o per damunt d'elles. No té cap objecte propi d'investigació (no pot consistir en un conjunt de doctrines sobre la realitat), atès que ja hi ha el corresponent especialista en cada camp.

Aleshores, en què consisteix la tasca de la filosofia? La filosofia no és un sistema, sinó una activitat que té per objecte el llenguatge: cercar, analitzar i aclarir rel significat de les proposicions.


El significat de les proposicions i el principi de verificació.

I - VERIFICACIO I SIGNIFICAT.

- Tasca de la filosofia: determinar el significat de les proposicions. Per a fer això cal tenir un criteri general.

Quan i sota quines condicions es significativa una proposició?

Quin és el significat d'una proposició? (La qüestió afecta només a les proposicions amb contingut informatiu).



CRITERI DE VERIFICACIó

Tan sols es coneix el significat d'una proposició quan es coneix com pot ser verificada.

- Conseqüències: Desqualificació global de tota proposició metafísica: com ara, "Déu existeix".

Coneixem la manera de com aquesta proposició podria ser verificada empíricament?

- No és possible, no pot ser verificada. No és possible d'establir cap observació o experiment que la confirmi com a tal.

Llavors, aquesta proposició no en té de significat (no es tracta de que sigui vertadera o falsa. El problema és més radical o previ. Aquest tipus de proposició no és tan en realitat, és una pseudoproposició.

II - HISTORIA I FRACAS DE LA TEORIA NEOPOSITIVISTA DEL SIGNIFICAT.

El principi de verificació, per a que pugui ser emprat, cal establir clarament:

- Què s'entén per verificació? i
- Què pot ser verificat?

SOLUCIONS.

a) Allò verificat per mi: Solipsisme.: "Jo veig ara un quadrat vermell amb un punt blanc en ell" (Problema: Fets històrics o allunyats).

b) Allò verificable per mi, en principi: Fisicalisme.

Totes les proposicions empíriques poden ser transformades (traduïdes) sense pèrdua de significat, a proposicions expressades en el llenguatge de la física: "Fulano està trist". Això es pot traduir per: "L'organisme de fulano revela tals i tals manifestacions físiques observables" (Problemes complementaris: Tota proposició significativa ha de permetre una verificació concloent i total).

c) El principi de falsabilitat (Popper).

Moltes proposicions de la ciència no són susceptibles d'aquest tipus de verificació. (I no per això són insignificants). No deixen de tenir significat: proposicions generals afirmatives.

Cap proposició universal afirmativa pot ser verificada en sentit estricte, ja que per a això caldria observar tots i cadascun dels casos o objectes a que es refereix.

P. exemple: "Totes les llimones són grogues"

Resultaria sense sentit, ja que és impossible comprovar tots i cadascun dels exemplars.

- La particular negativa, sí seria significativa ja qu és susceptible de verificació:

"Hi ha , almenys una llimona que és groga".

Només en necessitaríem trobar una llimona que no fos groga per tal de que la proposició fos verificada.

Aquesta interpretació del principi de verificació implicava, doncs, que la majoria de les proposicions de les ciències tenen manca de sentit (Solució no contemplada ni volguda pels neopositivstes).

Karl R. Popper converteix el principi de verificabilitat pel Principi de Falsabilitat:



- Una proposició té significat (científic, pertanyent al llenguatge científic) quan allò que afirma pot ser falsat empíricament. D'acord amb això les proposicions universals afirmatives tenen significat, ja que tot i que no són verificables, sí que són falsables.

Per exemple. "Totes les llimones són grogues" sí té significat. (Només cal trobar una llimona que no sigui groga)

- Inconvenient: Les proposicions particulars negatives no són falsables ("Hi ha, almenys, una llimona que no és groga"), ja que l'acumulació d'observacions de llimones grogues no equival a la falsació de la proposició.

-Resultat: Popper deixa les coses com estaven (No solució total).


d) Verificació en sentit feble.

Les dificultats expressades abans dugueren a abandonar la verificació en sentit fort (concloent). Alguns neopositivistes proposaren la verificabilitat en sentit feble: que l'experiència li presti probabilitat. (Molt imprecís aquest criteri, ja que permet considerar significatives moltíssimes proposicions que els neopositivistes ja havien rebutjat).

e) Expressabilitat en un llenguatge empirista ideal.

Una proposició és significativa si i sols si es traduïble a un llenguatge empirista ideal.

Però: Quin criteri emprar per a decidir quins termes han de ser acceptats i quins rebutjats?

CRITICA AL PRINCIPI DE VERIFICACIO.

El fracàs en assolir una formulació acceptable del Principi de verificació prové d'un plantejament defectuós del problema del significat. El significat d'una proposició no depèn de la seva verificabilitat o verificació. A l'inrevés, la seva possibilitat de verificació pressuposa que la proposició té significat i que el seu significat ens és conegut.

El neopositivisme en la seva forma més radical ha estat abandonat.



KARL POPPER (Viena, 1902).
(Resum).
 

Ludovico Geymonat

- Inicis: Matemàtica i psicologia (Adler, deixeble de Freud).

Adler (1870-1937). Fou el primer psicoanalista que introduí variables socials.

- Interessat per qüestions de la filosofia de la ciència.

- Nombrosos contactes amb el Cercle de Viena.

- Nazis: exili.

- Coincidències amb el moviment Neopositivista:

Cap activitat filosòfica que es separi de la ciència pot conduir a resultats vàlids.
El problema de la demarcació entre ciència i filosofia és un problema prioritari.

- Diferències.

La ciència i la metafísica no poden distingir-se tot basant-se en un criteri de significació. Moltes conviccions metafísiques (mites, supersticions) han exercit una funció impulsora del pensament científic, i li han proporcionat fecunds suggeriments (Com ara, el culte del sol dels neoplatònics ha donat lloc al sistema de Copèrnic).

- Impossibilitat de distingir d'un cop per sempre entre allò que és significatiu i allò que no ho és. (Oposició a l'inductivisme).


NEOPOSITIVISME .


1 FASE: Atribueix a la ciència un mètode inductiu.

Criteri de separació entre ciència i metafísica basat en el principi de verificació.

Però les lleis científiques (al no ser completament verificables) al ser de caràcter universal, resulta que són proposicions metafísiques.

Conclusió: El mètode inductiu, estretament vinculat al Principi de Verificació no són criteris bons per a delimitar la frontera entre ciència i metafísica.

POPPER
Oposició a l'inductivisme i al Principi de Verificació, com a criteri de demarcació entre ciència i metafísica.

-Alternativa: Proposa una ciència caracteritzada per un mètode hipotètico-deductiu, que es distingeix de la metafísica gràcies a la seva pròpia falsabilitat.

Les teories científiques no neixen inductivament per generalitzacions d'observacions repetides, sinó que són fruit d'intuïcions genials. Inclús poden ser concebudes sense que intervingui l'experiència.

- Què distingeix una hipòtesi "disbaratada" d'una altra amb validesa científica?

- Hipòtesi científica: possibilitat de ser controlada, confrontada amb l'experiència: pot ser falsada per l'experiència.

- Ciència: conjunt de proposicions falsables que han estat sotmeses a estrictes controls i els han superat (no han estat falsades). Tot i que no res ens assegura que no ho siguin en el futur.

- Metafísica: Conjunt de proposicions que mai no poden ser falsades, ni de manera directa, ni indirectament, a través de proposicions falsables deduïbles d'elles. Com més nombroses són les experièncis susceptibles de falsar la teoria, més ric és el contingut empíric d'una teoria.

La metafísica no té cap contingut empíric: (marxisme, psicoanàlisi). Pretén explicar tots els esdeveniments i que aquests siguin verificats per qualsevol experiència. Es situen per damunt de tot possible desmentit).

Les lleis científiques (confinades en el camp de la metafísica pel principi de verificació) sí són falsables (una sola experiència per a mostrar que una llei universal és falsa, mentre que, per contra, caldria infinites per tal de verificar-la).

- Criteri de Falsabilitat: convencional (ho han dit els científics). Popper acusa els neopositivistes de tenir una concepció naturalista del principi de verificació (significació o manca de significació de les proposicions).

Popper . Visió convencionalista de la base empírica (aquelles proposicions que vinculen la teoria a l'experiència i que serveixen per a controlar-la empíricament).

- La ciència no té res a veure amb experiències pures ja que la seva matèria són experiències interpretades.
Els enunciats de base, destinats a falsar o verificar una teoria, no són descripcions immediates d'experiències elementals, no descomposables posteriorment, sinó proposicions que interpreten l'experiència, i que, per convenció, decidim no desmcomposar més.

- Augment del coneixement.

Criteri de demarcaciò entre ciència i filosofia concebut en el sentit convencionalista. Popper aplica la teoria del criteri de falsabilitat en la història de la ciència després de la II Guerra Mundial i arriba a la conclusió de que el criteri de falsació és el que ha originat els progressos decisius en la història del pensament humà (Problemes i deficiències de Popper)

- Fase 1. Falsació bipolar entre teoria/experiència interpretada (model monoteòric).

- Fase 2. Falsació. Confrontació tripolar (2 teories rivals/experiència). Una teoria mai no és abandonada perquè l'experiència la falsi, sinó únicament quan es presenta una altra teoria capaç de respondre millor al control experimental).

Visió darwinista o evolutiva.
La ciència està constituïda per vàries teories lluitant entre si per sobreviure. Una teoria sols pot salvar-
se de la falsació tot eliminant les concurrents.
Desplaçament del centre d'interès:
Ja no és el problema de la refutació d'una teoria, sinó el de la substitució d'una per una altra més acceptable (enfoc més aviat històric que lògic).
La peculiaritat fonamental d'una teoria científica no consisteix en la seva forma lògica particular, sinó en la seva capacitat d'haver sabut superar a totes les teories rivals històricament presents. (Que no vol dir que sigui la que més s'acosta a la veritat).
- Exit moderadament escèptic.

Antonio Beltrán: KARL R. POPPER
"Los filósofos y sus filosofías".
Ed. Univ. de Barcelona.

1) Filosofia de la ciència (disciplina relativament jove).

2) Relació amb el "Positivisme Lógic":
- crítica a l'inductivisme.
- crítica al criteri empirista del significat.

3) Crisi del mecanicisme del s. XIX.
- Profunda convulsió en les ciències físiques.
Planck, "quanta"; A. Einstein, teoria general sobre la relativitat; Bohr. Són teories revolucionàries amb implicacions filosòfiques. Calia revisar conceptes d'espai, temps, causalitat.
- Pavlov/Freud.
- Revolució bolxevic

Situació político-social d'Alemanya/Austria: importància del moviment i teoria marxistes ("Misèria de l'historicisme, "societat oberta...")

Einstein

No havia existir cap teoria millor confirmada i assentada que la de Newton. Tanmateix, la d'EInstein venia ara a superar-la tot mostrant les seves limitacions.

Els repetits i brillants èxits i "verificacions" al llarg de més de 2 segles o havien estat suficients per a fer "vertadera" la teoria newtoniana.

Això podia suscitar dubtes respecte al significat i possibilitat de la "verificació". El mateix és aplicable a la teoria d'Einstein. Però Einstein establia de forma precisa quines situacions, quins experiments concrets, confirmarien o invalidarien la seva teoria, tot mostrant la seva falsedat.

Popper (Resposta a la qüestió).
Distinció entre ciència i pseudociència.
- Quan ha de ser considerada científica una teoria?
- Hi ha cap criteri per tal de determinar el caràcter o status científic d'una teoria?
Resposta: El criteri per a establir l'estatus científic d'una teoria es la seva rendibilitat o testabilitat.

POSITIVISTES LOGICS: Empíric = verificable.

La veritat de les teories científiques es basa en la veritat dels enunciats atòmics o observacionals. La ciència parteix de l'observació. I a partir d'aquesta elabora les lleis vàlides universalment. El mètode de la ciència és el mètode inductiu.

- Tan sols hi ha dos tipus de proposicions, amb sentit, és a dir, vertaderes o falses:
- els de les ciències formals.
- els de les ciències de la naturalesa o empíriques.

La majoria dels enunciats de la filosofia no es poden incloure en cap dels dos. Per tant, es rebutjaven com a sense sentit o "metafísiques".

- Científic = significatiu.

- Criteri empirista del significat:
"El significat d'una proposició és el mètode de la seva verificació". (Com a criteri de demarcació entre ciència i metafísica).

CRITICA DE POPPER.

El criteri empirista del significat exclou del llenguatge amb sentit no sols la metafísica, sinó també la major part o la més característica i important de la ciència, com ara, les lleis científiques.
Les lleis científiques són enunciats universals; és a dir, no són enunciats observacionals, i la seva validació per part dels singulars, resulta summament problemàtica.

"LOGICA DE LA INVESTIGACIO CIENTIFICA".

- Contundent crítica a l'inductivisme.
Una inferència inductiva consisteix a passar d'enunciats singular a enunciats universals:

"El ferro es dilata amb la calor"
"El coure es dilata amb la calor"
...............
Llavors, "Els metalls es dilaten amb la calor".

- Des d'un punt de vista lògic no es pot autoritzar.



KARL RAIMUND POPPER (Viena, 1902).

Antoni Baig.

E S Q U E M A

I - CONTEXT HISTORICO-CULTURAL.

1. Les visions tradicionals del mètode científic.

Francis Bacon (1561-1626). Visió inductivista.
René Descartes (1596-1650. Visió racionalista.
Galileu Galilei (1564-1642). Visió intermèdia: mètode hipotètico-deductiu.
Isaac Newton (1642-1727). Aparent seguidor de Bacon; a la pràctica, de Galileu.


2. El neopositivisme ( o "empirisme lògic").

- Segle XX (anys 20-3=). Viena.
- Objectiu: Expandir la concepció científica del món.
- Criteri de significació.
- Verificació empírica.
- Fisicalisme.

II - KARL R. POPPER

a) Crítica a l'inductivisme.
- El problema de la demarcació i el problema del significat són diferents.

b) Crític del Justificacionisme.

c) El criteri de demarcació: la falsació
- La falsació no és inductiva, sinó deductiva.
- El mètode hipotètico-deductiu.
- El problema de la base empírica.

d) L'augment del coneixement.
- Aplicació del darwinisme per a explicar el progrés científic. (lluita entre les diverses teories).
- "Versemblança" en substitució de "veritat".

e) El coneixement objectiu: la teoria dels tres móns.
- Retorn a Plató? (Món 3).

I - CONTEXT HISTORICO-CULTURAL.

A mitjans del segle XIX el Positivisme exaltà la ciència com la forma de coneixement de l'estat adult de l'home, relegant la metafísica i la religió a formes superades. S'imposà així EL CIENTIFISME, és a dir, l'actitud de valorar la ciència com el coneixement definitiu: qualsevol teoria que volgués reeixir s'havia d'autoqualificar de científica.
Això estimulà els filòsofs de la ciència a intentar de precisar en què consistia aquesta forma de coneixement i en què es diferencia de les altres.

1. Les visions tradicionals del mètode científic.

FRANCIS BACON (1561-1626).

Propugnà una visió inductivista segons la qual el coneixement científic de la naturalesa sols es podia derivar de l'experiència, de manera que les lleis generals s'extreien de l'observació repetida i sistemàtica de casos singulars.

RENE DESCARTES (1596-1650).

Visió racionalista. Afirma que tota la ciència s'havia de deduir dels principis clars i evidents obtinguts de la raó, i l'experiència sols podia exercir, com a màxim, cert control per tal d'elegir d'entre les lleis possibles racionalment aquelles que servissin per explicar alguna classe de fenòmens.

GALILEU GALILEI (1564-1642).

Visió intermèdia. Malgrat que ell no escriví cap llibre dedicat directament al mètode. Defensaria el mètode anomenat hipotètico-deductiu. També el defensarà Popper.

ISAAC NEWTON (1642-1727).

Es decantà explícitament per la visió baconiana, encara que a la pràctica sembla seguir més aviat la galileana. Això va fer que triomfés l'inductivisme. Aquest fou el que adoptà el positivisme i el refinaren durant el segle XIX.
Durant el segle XX va ser adoptat pel NEOPOSITIVISME, que tingué fins els anys 40 una importància fonamental. Es en aquest context en el que cal estudiar POPPER, crític del neopositivisme.





II - KARL RAIMUND POPPER

Popper adopta un kantisme reelaborat.
Critica Kant per la seva fe en què la ciència del seu temps havia aconseguit unes fites definitives i insuperables, una certesa absoluta. Segons Popper, això aniria contra l'autonomia de l'ésser humà i de la seva llibertat.

A - CRITICA A L'INDUCTIVISME.

El problema de la demarcació entre les proposicions científiques i les no-científiques.
- Neopositivisme: Criteri de verificació.
- Popper: Crítica a l'inductivisme.

Cap dels enunciats autènticament científics és verificable ja que aquests són universals, i es refereixen, per tant, a un nombre infinit de casos que és impossible d'examinar.: "Tots els cossos s'atrauen".
I si no es poden verificar, resultarà que, segons el criteri de significació neopositivista, els enunciats autènticament científics no tindrien significat. A més, això remet a un altre problema.
- Neopositivistes: els enunciats científics són el resultat d'enunciats empírics singulars.
Com es pot justificar el pas d'un nombre finit d'enunciats singulars a un enunciat universal?
- Popper: El problema de la demarcació i el problema del significat són diferents.
Popper també pretén desemmascarar la metafísica venuda com a ciència. Però segons Popper no es pot dir que tota la metafísica no tingui sentit, ja que les teories metafísiques han estat sovint anticipacions de teories autènticament científiques, com en el cas de l'atomisme grec.

B - CRITICA DEL JUSTIFICACIONISME.

- Neopositivisme: visió inductivista de les ciències empíriques.
- Popper: Invoca la crítica humeana, que havia demostrat que mai la inducció no pot ser justificada lògicament.
Aquest problema ja el veieren els neopositivistes, però seguint Hume, acceptaren que si bé la inferència inductiva no és rigorosament vàlida, pot assolir, no obstant, cert grau de "credibilitat" o de "probabilitat".
Popper creu que cal ser més radical i acabar amb tot intent de justificació (o verificació) i reconèixer que la lògica inductiva no pot proporcionar una base apropiada per tal de distingir el caràcter empíric, no metafísic, d'un sistema teòric.
Així, doncs, per a Popper, cal cercar en una altra banda el criteri de demarcació entre ciència i no-ciència.

C - EL CRITERI DE DEMARCACIO: LA FALSACIO.

Evidentment, no podem examinar tots els infinits casos a què es refereix una llei, i, per tant, no la podem verificar, però només que en trobem un que no la compleixi, aquesta queda refutada.
- Comparació d'un enunciat científic (Einstein) amb un no-científic (Freud).
- Teoria einsteniana:
D'aquesta teoria es deriva que la llum s'havia de corbar en passar a prop de grans camps gravitatoris. (Això es podia contrastar empíricament. Es a dir, provar amb alguna experiència si s'esdevenia o no).
- Teoria psicoanalítica:
"Totes les accions humanes tenen motivacions inconscients". No és científica perquè no és falsable, ja que no ens indica quins fets la podrien contradir.
Així, doncs, una Teoria (t) és empírica o falsable quan admet una base empírica. Allò que diferencia les proposicions científiques de les metafísiques és que les primeres són falsables i les segones, no.
- Però, No resulta paradoxal exigir com a tret distintiu de la ciència, que sembla que hauria d'aportar informacions positives, un caràcter negatiu com la refutabilitat?
La paradoxa desapareix, segons Popper, en la mesura que es reconeix que la quantitat d'informació sobre el món proporcionada per una afirmació científica és tant més gran com és gran és la probabilitat que entri en conflicte amb possibles afirmacions sigulars.


"Les lleis de la naturalesa com més prohibeixen més diuen".
- La falsació no és inductiva sinó deductiva.

Llei general: "tots els cossos cauen amb una velocitat proporcional al seu pes".
Condició inicial: "Aquest cos pesa el doble que aquest altre".
Predicció: "El primer trigarà la meitat de temps que el segon".
Així, doncs, la contrastació dels enunciats universals científics no és inductiva sinó deductiva. (Mètode hipotètico-deductiu):

1 - Formulació d'una hipòtesi.
2 - Deducció de conseqüències factuals contrastables amb la naturalesa.
3 - Contrastació empírica.

Es compleixen les conseqüències No es compleixen

Hipòtesi corroborada Aplicació de la regla
(provisionalment) del Modus Tollens.

La hipòtesi queda
falsada.

El Neopositivisme sovint empra estrategemes per explicar perquè en aquell cas no es compleix per tal de salvar-la (ad hoc). Per tant, la FALSABILITAT d'una teoria té dos components:

a) Que sigui falsable (component lògic).
b) Que no utilitzi estratagemes convencionalistes (component metodològic).


El problema de la base empírica.

Sempre que es pot objectar que una observació és una il•lusió òptica i es pot argüir que nous avenços tècnics poden en el futur refutar aquesta observació.

Per tant, si una teoria xoca amb algun enunciat observacional, pot ser que sigui aquest l'equivocat i per tant, des d'un punt de vista lògic, no té per què ser la teoria la que es consideri refutada. Per això Popper distingí entre:

- "experiències perceptives privades" dels observadors.
- "eenunciats observacionals públics". (observacions que poden ser comprovades per qualsevol i, per tant, estan sotmesos a modificacions segons que siguin acceptades o no pels observadors).

L'acceptabilitat, doncs, d'aquests enunciats bàsics es mesura per la seva capacitat de sobreviure a les proves: els que no les superin seran refusats, els altres seran conservats, encara que de forma provisional.

"Els enunciats bàsics s'accepten com a resultat d'una decisió o acord, i en aquesta mesura són convencions".

- Aquesta postura, però, com es pot veure, soscava el falsacionisme ja que així les teories no poden ser mai refutades de forma concloent.

La corroboració de les teories.

Què passa quan una teoria supera una prova, és a dir, no resulta falsada?
- Però, quedava verificada?
Pel fet d'haver superat la prova, la teoria quedava més reforçada que abans, o més corroborada. Com més proves hagi superat i més severes hagin estat, més corroborada es pot considerar.
- Però la corroboració és sempre provisional.


D - L'AUGMENT DEL CONEIXEMENT.

La falsació d'una teoria ja no es realitza mitjançant la confrontació bipolar entre la teoria i l'experiència, sinó en l'enfrontament tripolar, com a mínim, entre dues teories i l'experiència, substituint així el model monoteòric, per un model pluralista.

Una teoria no s'abandona només pel fet que l'experiència la falsi, sinó perquè és desplaçada per una altra que respon millor al control experimental.

Popper aplica així explícitament el darwinisme a l'explicació del progrés científic: la ciència és entesa com un procés dinàmic en el que diverses teories lluiten entre si per tal de sobreviure.

Les teories són hipòtesis, o conjectures que es formulen per tal de resoldre problemes, però aquestes de seguida han de ser sotmeses a intents de refutació.

En contra de la visió inductivista, segons la qual la ciència comença amb l'observació de fets, Popper considera que la ciència comença amb problemes que els científics intenten resoldre proposant hipòtesis i aquestes són sotmeses a una "severa" crítica falsacionista.

Quan finalment es falsa una hipòtesi que havia superat proves molt rigoroses sorgeix un nou problema, però de nivell més "profund" que exigeix la invenció de noves hipòtesis i aquestes són sotmeses novament a crítica reiniciant-se el procés.

Ja no es confronta una teoria amb els enunciats bàsics, com en la "Lògica de la Investigació Científica", sinó amb altres teories. En comptes de preguntar-nos d'una teoria si és falsable i en quina mesura ho és, ens hem de preguntar si aquesta és millor, és a dir, és més falsable que aquella a la qual desafia.

- Com es pot saber que una teoria és més falsable que una altra? (més audaç):

Quan té més contingut empíric: Quan prohibeix un major nombre de possibles estats de fets observables si ha superat més controls severs que l'altra.

- Com que el falsacionisme afirma que mai una teoria no pot ser "verificada", Popper no s'atreví a parlar de "veritat", sinó de "versemblança". Per a Popper, mai podrem saber si una teoria és veritat, és a dir, si correspon als fets, però sí que podem saber si una teoria està més aprop de la veritat que una altra.

Defineix el contingut de veritat d'una teoria com el conjunt d'enunciats vertaders que es poden deduir d'ella.

Defineix el contingut de falsetat d'una teoria com el conjunt d'enunciats falsos deduïbles d'ella.
- Llavors, a partir d'aquí defineix la versemblança:

Una teoria T-2 és més versemblant, està més a prop de la veritat, que una altra T-1 si i només si:

a) El contingut de veritat, però el de falsedat de T-2 supera al de T-1.

b) El contingut de falsedat de T-1, però el seu contingut de veritat, supera al de T-2.

Una teoria és més versemblant que una altra quan té més conseqüències vertaderes (però no més de falses) o si té menys conseqüències falses (però no menys de vertaderes).

La versemblança és doncs un concepte relatiu..

El concepte de versemblança implica una aproximació progressiva cap a la veritat objectiva i això fa que unes teories es puguin considerar "objectivament" millors que les altres. En aquest sentit Popper és realista, és a dir, creu que cada cop les teories s'apropen més a la realitat, però mai la podran descriure tal com és en si, en la seva essència (Popper no és essencialista).

E - EL CONEIXEMENT OBJECTIU: LA TEORIA DELS TRES MONS.

D'alguna manera Popper reprèn la teoria del món de les idees platònic o la de l'esperit objectiu hegelià.


1 - Existeix un món dels objectes físics o estats físics (Món 1)

2 - Existeix un món dels estats de consciència (Món 2).

3 - Existeix també un món dels continguts objectius del pensament, en el qual s'inclouen, no sols les teories, sinó també els problemes amb l'estat de la seva discussió, els continguts dels diaris, dels llibres, etc. (Món 3): món de la cultura, existent de manera independent dels qui l'han creat. Similar a un producte com el de les bresques de les abelles o les teranyines de les aranyes.

Món autònom (malgrat hagi estat creat pels humans) que crea les seves pròpies relacions. Veritable coneixement sense subjecte coneixedor. Diu Popper que la història de la ciència el que interessa no és la manera concreta com s'han creat les teories, sinó les pròpies teories i la discussió crítica de les mateixes.


 

COMENTARI DE TEXT

"La meva proposta es basa en l'asimetria entre la verificabilitat i la falsabilitat, asimetria que es desprèn de la forma lògica dels enunciats universals. Aquests mai no són deduïbles d'enunciats singulars, però sí que poden ésser desmentits per aquests últims. Consegüentment, és possible d'arguir la falsedat d'enunciats universals a partir de la veritat d'enunciats singulars".

POPPER, "La lògica de la investigació científica".

1. Exposa -amb paraules teves i sense comentaris personals- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. (1'5 punts).

2. Posa un títol al text ( 1 punt).

3. Comenta el text, és a dir, posa el text en relació amb el pensament de l'autor i de la seva època, tenint en compte les influències principals que l'autor hagi pogut rebre. ( Recorda que no es demana que desenvolupis un tema, sinó que comentis el text). (3 punts).

4. La fonamentació lògica de la inducció és un dels problemes històrics importants de la filosofia de la ciència. Popper l'anomena "el problema de Hume". Exposa alguna de les opinions que coneguis sobre la inducció i compara-la amb el pensament de Popper (2'5 punts).

5. La filosofia del segle XIX s'ha caracteritzat sovint com un pensament arrelat en la sospita o en la denúncia. Quina és la denúncia que consideres més rellevant del segle XIX? (Recorda que Popper s'ha ocupat també d'aquest tema i que potser el que sàpigues del seu pensament et pot ajudar a respondre) (2 punts).


COMENTARI DE TEXT


"Jo en dic problema de la demarcació , del problema de trobar un criteri que ens permeti de distingir entre les ciències empíriques, per una banda. I la matemàtica o la lògica i els sistemes "metafísics", per l'altra. (...).. Si, seguint Kant, anomenem "problema de Hume" el de la inducció, del de la demarcació, en podríem dir "problema de Kant". D'aquests dos problemes -que són l'origen de gairebé tots els altres problemes de la teoria del coneixement-. el de la demarcació és, crec jo, el més fonamental. En efecte, la raó cabdal per la qual els epistemòlegs amb inclinacions empiristes tendeixen a posar les esperances en el "mètode de la inducció", sembla que és arrelada en llur creença que aquest mètode és l'únic capaç de proporcionar un criteri de demarcació adient.

POPPER. "La lògica de la investigació científica".

1. Exposa -amb paraules teves i sense comentaris personals- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. (1'5 punts).

2. Posa un títol al text (1 punt).

3. Comenta el text, és a dir, posa el text en relació amb el pensament de l'autor i de la seva època, tenint en compte les influències principals que l'autor hagi pogut rebre. (Recorda que no es demana que desenvolupis un tema, sinó que comentis el text). (3 punts).

4. Compara l'epistemologia de Popper amb la d'algun altre autor (2'5 punts).

5. Per què creus que és tan important distingir si un problema és metafísic o científic? (2 punts).


COMENTARI DE TEXT


"Ara bé, al meu parer no hi ha inducció ni res que s'hi assembli. Serà lògicament inadmissible, doncs, la inferència de teories a partir d'enunciats singulars que estiguin "verificats per l'experiència" (sigui el que sigui el significat d'això). Per tant, les teories no són mai verificables empíricament. Si volem evitar l'error positivista d'eliminar, amb el nostre criteri de demarcació, els sistemes teòrics de la ciència natural, hem de triar un criteri que ens permeti d'admetre, al terreny de la ciència empírica, fins i tot aquells enunciats que no es poden verificar"

POPPER. "La lògica de la investigació científica".

1. Exposa -amb paraules teves i sense comentaris personals- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. (1'5 punts).

2. Posa un títol al text. (1 punt).

3. Comenta el text, és a dir, posa el text en relació amb el pensament de l'autor i de la seva època, tenint en compte les influències principals que l'autor hagi pogut rebre. (Recorda que no es demana que desenvolupis un tema, sinó que comentis el text). (3 punts).

4. Compara el sentit de "teoria" en Popper i en Plató. (2'5 punts)

5. Creus que l'evolució de la ciència ha estat fruit de l'obra de genis o de l'obra d'un seguit de gent anònima ? (2 punts).