Enllaços

HEL·LENISME. SISTEMES ÈTICS. Per Antoni Domènec

FILOSOFIA I CIÈNCIA HEL·LENÍSTICA

El pensament de l’època anomenada hel•lenisme conté dues grans vessants que permeten de parlar d’un hel•lenisme filosòfic i d’un hel•lenisme científic.



De les polis als regnes hel·lenístics.

L’hel•lenisme és un període de la civilització grega que s’inicia amb la mort d’Alexandre el Gran, l’any 323 a C, i s’acaba, convencionalment, tres-cents anys després, l’any 31 aC, quan el general romà Octavi, després de derrotar la flota de Marc Antoni i Clèopatra, proclamà Egipte província romana.

Atenes, província d’un imperi.

El somni de Filip de Macedònia era obtenir el reconeixement de tots els grecs, però aquest somni requeria l’hegemonia política. En la batalla de Queronea, l’any 338 aC, dos anys abans de ser assassinat, ell i el seu fill Alexandre van derrotar l’aliança d’Atenes i Tebes: les polis de Grècia van haver de respectar el poder macedoni. Mort Filip, els esforços per desfer-se de la dominació macedònica encara comportaren més submissió: Tebes fou assetjada i brutalment arrasada, i Atenes acceptà l’inevitable: el 335 aC., les polis de Grècia deixaven de ser ciutats-Esta independents i passaven a ser governades per generals macedonis.

Aristòtil, amic dels macedonis, va poder tornar a Atenes i hi fundà el seu Liceu. I mentre Aristòtil desenvolupava la seva obra científica i teòrica, Alexandre, en qualitat de cap militar de la Lliga de Corint, és a dir, en qualitat de general de l’expedició panhel•lènica, inicià el camí de la conquesta de Pèrsia; l’excusa era venjar-se de la profanació dels temples grecs duta a terme pels perses en les guerres de feia 150 anys. En pocs anys, Alexandre aconseguí un gran imperi, que ell volia que fos governat per macedonis i perses i, en conseqüència, adoptà una estratègia de foment de fusions entre els uns i els altres. Aquesta política d’apropament era menyspreada pels grecs de les polis sotmeses, que es consideraven molt superiors als perses, els quals, als ulls grecs, només eren uns bàrbars.

L’afany de fusió de pobles fou tan gran que, de retorn de l’Índia, Alexandre promogué deu mil casaments entre oficials macedonis i dones pereses; ell mateix donà exemple casant-se amb una filla de Darius III. Amb aquesta política de fusió, la cultura i la llengua gregues s’anaven estenent, i alhora, s’obrien les portes per a l’entrada a Grècia de religions i concepcions orientals.

Però Alexandre morí inesperadament de malària l’any 323 aC; la seva successió era un problema no resolt. S’intentà preservar la unitat de l’Imperi, però cadascun dels seus dos fills (l’un era infant i l’altre encara no havia nascut) tenia partidaris diferents entre els seus generals; d’altra banda, aquests generals o “companys” no renunciaren a les seves pròpies aspiracions de poder.

Aquesta conflictiva situació comportà que fins quaranta anys després de la mort d’Alexandre no es consolidés una nova configuració política més o menys estable.


L’avenç imparable cap a l’Àsia

Alexandre preparà el terreny per a una expansió sense precedents de la cultura grega. Alexandria a Egipte i Antioquia a Síria eren fundacions gregues, capitals dels regnes ptolemaic i selèucida, protegides respectivament per dos generals d’Alexandre. Els soldats,funcionaris administratius i negociants que s’intal•laren a Àsia i Egipte trasplantaren les institucions de la Grècia continental. Una cultura comuna, modificada per diverses influències en llocs diferentes i, sobretot,un llenguatge comú els donà un sentit d’unitat.

L’any 333 aC, a Issos (a l’actual Turquia, prop de la frontera amb Síria), Alexandre aconseguí la primera victòria contra el rei Darius III en persona. Després d’assetjar i ocupar Tir (a l’actual Líban), es presentà a Egipte, on fundà la ciutat que duu el seu nom, Alexandria, i on fou coronat faraó. El 331 a C. Derrotà definitivament el gran rei persa Darius III, i seguí el camí cap a l’est, fins al riu Indus. I si no conquerí el Ganges, tal com volia, fou per la pressió contrària dels seus generals o “companys”.

Les monarquies hel•lenístiques

A Grècia, mort Alexandre, rebrotaren les esperances de desfer-se del jou macedoni; però totes les revoltes foren dominades pel governador Antípater, general macedoni que, alhora, anava assumint poder en l’immens Imperi.

Els generals que immediatament es feren càrrec de l’Imperi, a més d’Antípater, foren Perdicas, nomenat regent; Antígon, que aspirava a mantenir-ne la unitat; Lisímac, que avit controlà Tràcia i Àsia Menor; Seleuc, que restà a Babilònia, i Ptolemeu, que es féu amo de la satrapia més rica, la d’Egipte. Aquests generals foren els vertaders successors d’Alexandre i entre ells es repartiren l’Imperi.

Ara bé, aquest repartiment comportà noves lluites. Perdicas, que aspirava a ser coronat rei, morí a Egipte a mans de Ptolemeu, cercant el cadàver d’Alexandre; i és que, segons la tradició macedònia, abans que fos coronat un successor, aquest havia d’enterrar cerimonialment el seu antecessor; però el cos d’Alexandre mai no aparegué. D’altra banda, Antígon morí enfrontat amb els altres generals sense aconseguir d’acomplir el seu somni d’unitat. I Lisímac fou vençut i morí lluitant contra Seleuc, que s’annexionà la seva part.

Finalment, al cap d’uns quaranta anys, havent mort ja tots els successors, l’Imperi estava dividit entre les famílies de tres generals: Antígon, Seleuc i Ptolemeu.

La família d’Antígon obtingué la part europea de les possessions d’Alexandre, constituint la dinastia dels antigònides. La part asiàtica fou per als successors de Seleuc, que hi van constituir la dinastia selèucida; i la part africana, Egipte, va continuar en mans de la família de Ptolemeu. Així, doncs, tenim:

- La família d’Antígon, la dinastia macedònia dels antigònides, tingué sempre moltes dificultats a l’hora de governar Grècia. Al començament, eren molt freqüents les lligues i revoltes de les antigues polis; després, en plena decadència política i econòmica, les polis es debilitaren. Només Atenes mantenia un cert prestigi d’ordre cultural. Més endavant, ja ben entrat el segle II aC., Macedònia pactà amb els cartaginesos, en lluita contra Roma; derrotada Cartago, els romans declararen la guerra a Macedònia i, l’any 148 aC., juntament amb tot Grècia, fou proclamada província romana.

- Els successors de Seleuc, la dinastia selèucida, governaren els extensos dominis de l’antic Imperi persa. Controlaren, amb freqüents lluites, totes les seves fronteres fins que s’inicià la penetració romana en el segle II a C.. Així, el 133 aC, la costa d’Anatòlia, que formava el regne de Pèrgam, esdevingué la província romana d’Àsia; el 64 aC, també Síria i Fenícia passaren a pertànyer a Roma.

- La família de Ptolemeu, que dominà Egipte, formà la dinastia làgida, nom que prové de Lagos, el pare del general Ptolemeu Soter. Fou el més estable, durador i ric de tots els regnes hel•lenístics. I fou a la seva ciutat d’Alexandria on s’originà el que anomenen hel•lenisme científic. Els làgides mantingueren sempre bones relacions amb l’emergent Roma. Malgrat tot, el regne fou convertit en província romana l’any 31 aC., després que Octavi derrotés Marc Antoni i Cleòpatra en la batalla d’Àccium.

Conseqüències de la esfeta de la polis.

A mesura que les pretensions d’hegemonia política de Macedònia s’anaven fent realitat, la polis o ciutat-Estat independent, és a dir, l’organització política tradicional de la Grècia clàssica, va perdre esplendor i autonomia. La mort d’Alexandre, el 323 a C, és la data d’inici de l’hel•lenisme, però ja anys abans Atenes havia perdut el seu poder polític; certament, les polis podien decidir determinats aspectes de la seva vida política, però pel que fa a les grans qüestions, elles no prenien la decisió final: la prenien els generals macedonis. El ciutadà grec, l’actitud política del qual es basava en la participació i l’autonomia, s’hagué de sotmetre a les normes macedòniques.

La política de fusió cultural d’Alexandre tingué conseqüències positives i negatives. El procés d’hel•lenització, que no s’aturà amb la seva mort, estengué la llengua grega a tots els territoris de l’Imperi, fins i tot als més llunyans; alguns d’aquests territoris passaren a ser bilingües i després a parlar només grec. Així, el món accessible als grecs es féu molt més ampli, els viatges i comunicacions foren molt més fàcils, els horitzonts culturals i comercials van créixer en gran manera. El ciutadà de la polis passà a ser, de sobte, un cosmpolita (és a dir, un ciutadà del món).

L’intercanvi cultural va ser mutu; els pobles orientals també van fer diverses aportacions a lal cultura grega. Les religions orientals, més elaborades que el politeisme dels grecs, estimulaven la imaginació. Els babilonis hi aportaren la seva astronomia, però també l’astrologia i la màgia, les quals transmeteren a Grècia elements de superstició. Els filòsofs hel•lenístics s’hauran de plantejar el valor intel•lectual d’aquests suposats coneixements.

La ruptura del marc tradicional de la polis i la pèrdua de la participació política dels ciutadans tingueren conseqüències força negatives: generaren un profund malestar en la societat grega, especialment a Atenes. La persona ja no era un ciutadà que elegia els seus governants, que prenia decisions rellevants, ja no era un animal polític, tal com teoritzava Aristòtil; més aviat era una peça, un individu aïllat, un idiotés, seguint amb la terminologia aristotèlica. Aquest ésser aïllat es veu immers, de primer, en un enorme i artificial imperi, i , després, en uns regnes els generals o reis dels quals imposaven llurs voluntats.

Les organitzacions polítiques hel•lenístiques són molt distants de les que els filòsofs havien teoritzat. I en aquest context, la filosofia emergent canvia de direcció i de temàtica: ja no és possible elaborar creacions teòriques integradores i sistematitzadores de totes les activitats.

A partir d’ara, la reflexió filosòfica se centrarà fonamentalment en la recerca d’una tècnica que tranquil•litzi el desorientat i trastornat individu, una guia de salvació o norma de conducta que permeti al savi d’assegurar-se, per ell mateix, sense recórrer a res d’extern a la seva persona, un accés a la felicitat.
 

 
ARRELS DE LA FILOSOFIA HEL·LENÍSTICA

El pensament hel•lenístic comprèn dos grans vessants, el filosòfic, vinculat a Atenes, i el científic, vinculat a Alexandria. Fou el vessant o front filosòfic, que anomenem hel•lenisme filosòfic, el que donà testimoni de la profunda alteració produïda per la destrucció del sistema de polis i per la creació d’un gran imperi d’escala excessiva des de la perspectiva democràtica grega.

Així, epicuris, estoics i escèptics cercaran una visió i una solució ètica per a l’home grec que ha perdut el seu antic model polític; per a fer-ho, abraçaran filosofies més properes a les seves preocupacions. Filosofies d’unes escoles que foren fundades per deixebles de Sòcrates que rebutjaven la interpretació que Plató féu del seu mestre. Aquestes escoles socràtiques o prehel•lenístiques, marginals i menors (en comparació amb l’Acadèmia o el Liceu), són en la base de l’hel•lenisme.

Si Plató va constiuit el més genuí hereu de Sòcrates, altres deixebles d’aquest, com Euclides de Mègara, Aristip de Cirene o Antístenes, de la mateixa Atenes, fundaren escoles filosòfiques i alternatives a l’Acadèmia platònica. Aquestes escoles menors exerciran una notable influència en les corrents hel•lenístiques posteriors.

Escola de Mègara

Fou iniciada per Euclides de Mègara (450-380 aC), un dels més vells deixebles de Sòcrates. Quan aquest fou condemnat, força deixebles, i també Plató, tement per la pròpia seguretat, s’allunyaren d’Atenes i es refugiaren a la propera Mègara, d’on era Euclides. Aquest filòsof rebutjava la teoria de les idees de Plató i remarcava la insistència de Sòcrates en les nostres limitacions per al coneixement, el famós “només sé que no sé res”. En aquesta línia, Euclides pensava que podem afirmar poques coses amb seguretat, i ho argumentava estudiant els límits i les possibilitats de la lògica. La preocupació dels megàrics pel llenguatge i la lògica serà recollida pels filòsofs fundadors de l’estoïcisme, una de les escoles de l’hel•lenisme.

 

Escola hedonista

Fou fundada per Aristip de Cirene (435-356 aC) a Atenes. L’escola s’anomenà cirenaica o hedonista en funció del seu origen, Cirene (a l’actual Líbia), o del seu interès pel plaer, en grec hedoné.

Sabem que Aristip fou deixeble de Sòcrates i que reprengué la preocupació del seu mestre per tot el que és natural i no convencional. Sembla que fou aquesta preocupació el que dugué Aristip a defensar que la recerca del plaer, tant físic com espiritual, és el fi més natural de l’ésser humà. Ara bé, Sòcrates també assegurava que el savi ha de ser amo d’ell mateix; per aquest motiu Aristip afirma que podem posseir els plaers, però mai no ens han de posseir ells a nosaltres, ni mai un plaer no ha de malmetre el nostre cos.

La filosofia ètica d’Epicur, fundador d’una de les escoles hel•lenístiques més esteses, establirà les seves arrels en les propostes hedonistes.

Escola cínica

D’entre els deixebles de Sòcrates, Antístenes (450-365 aC), fill d’un atenès pobre i d’una esclava tràcia, era un dels pocs que pertanyien a la classe social més menyspreada. Fins i tot podem dir que contrastava enmig de l’estol de deixebles socràtics, tots joves de reconegudes i riques famílies. Es diu que captivà Sòcrates quan un dia, a l’Àgora, davant d’un lloc de venda ple d’objectes, Antístenes afirmà feliç: “Quantes coses que no necessito!”. Antístenes venerava en Sòcrates la independència de caràcter, la indiferència pel què diran, la desconsideració envers elements externs com el vestit, la manca d’ambició de béns materials i la preocupació per la pròpia ànima. Venerava, sobretot, el seu autodomini i la seva autosuficiència.

Un cop mort Sòcrates, Antístenes mirà d’imitar-lo i de defensar-lo duent a l’extrem algunes de les seves pautes i actituds. Sigui perquè ensenyava al gimnàs del Cinosarges (“gos àgil”), o bé perquè ell mateix es comparava amb els gossos (gossos, en grec, és kinos), el seu grup fou anomenat el dels cínics (“canins”). El cert és que ells eren gossos guardians dels principis d’una filosofia que defensava, no pas els plaers dels cirenaics, sinó el màxim control d’un mateix, la capacitat de suprimir totes les necessitats i la fortalesa de tornar a una vida natural senzilla i plena. En conseqüència, menyspreaven totes les convencions socials, acceptant només el que és natural. Per això, es reien de l’orgull dels atenesos purs. Per als cínics, ni la família ni la polis eren institucions naturals i, per tant, no s’hi sentien lligats; s’estimaven més considerar-se ciutadans del món.

En aquesta època, el cínic més emblemàtic fou Diògenes de Sinope (413 – 327 aC), per a molts el prototipus d’ideal cínic de vida. Desterrat de Sínope per falsificació de moneda, s’establí a Atenes i ben aviat esdevingué un deixeble del gos. Diògenes radicalitzà les idees del seu mestre Antístenes i es presentava com un home sense pàtria, sense casa, pobre, vagabund, vivint sempre al dia. D’aquesta manera vivia conforme a la natura. Però Diògenes sabia, com molts grecs, que assolir aquest tipus de vida, aquest ideal, implica un gran esforç i superar moltes dificultats: cal endurir el cos (passar fred, gana, dolor), cal endurir el caràcter (aguantar insults, no ambicionar). Per tal d’assolir aquest fi, es requereix un alt domini de si mateix; només cal pensar que Alexandre, quan arribà a l’Índia, creié que els ascetes hindús eren cínics.

L’hel·lenisme filosòfic

Epicureisme, estoïcisme i escepticisme són tres filosofies que l’hel•lenisme proposa com a solucions (d’ordre fonamentalment ètic) a la crítica situació de pèrdua d’identitat. Constitueixen el vessant més característic de l’hel•lenisme filosòfic. Totes tres comporten un canvi de direcció de la problemàtica filosòfica, totes tres ofereixen camins individuals d’accés a la felicitat.

Epicureisme

L’epicureisme és una escola filosòfica hel•lenística que rep el nom d’Epicur de Samos (341-270 aC). El seu pare era un atenès emigrat; ell, als divuit anys, deixà Samos i se n’anà a Atenes per a restablir la seva condició de ciutadà i per a freqüentar les més reconegudes escoles; però les commocions polítiques eren tan grans (havia mort Alexandre) que aviat hagué d’abandonar-la. No hi podrà tornar fins al 307 a C, a l’edat de 34 anys, any en què, en una casa i un jardí adjunt, fundà la seva escola, el Jardí, un lloc on eren possibles el descans, la reflexió i els diàlegs o converses amb el mestre.

El Jardí no era fonamentalment un centre de transmissió de coneixements, sinó un centre d’aprenentatge d’un estil de vida a la recerca de la felicitat. L’epicureisme té les seves arrels enl’escola pre-hel•lenística hedonista; també recupera l’atomisme de Demòcrit.

Alguns autors afirmen que quan Epicur era un noiet acostumava a acompanyar la seva mare quan anava per les cases a recitar oracions purificadores o fórmules de protecció d’encantaments i que aquesta experiència marcà la seva filosofia; el cas és que ben aviat sentí un profund odi envers tota mena de supersticions i creences infundades: la lluita contra les supersticions, les pors i els neguits dels humans esdevindrà el tret dominant del seu pensament.

Podríem afirmar que, per a Epicur, la filosofia té una funció fonamentalment pràctica; diu textualment: “Vana és la paraula del filòsof que no guareix els sofriments de l’home.”. Així, doncs, de primer ha d’alliberar l’home de les torbacions que el neguitegen i, després, ha de conduir-lo a la conquesta de la felicitat. El primer pas s’obté amb la fórmula anomenada tetrafarmakon o quatre remeis de l’epicureisme.
 

Epicur dividia la seva reflexió filosòfica en tres parts: la canònica, la física i l’ètica; aquesta darrera, l’ètica, és el punt d’arribada i el que dóna sentit a la totalitat.

- La canònica. Fa referència a les normes o cànons del coneixement. Qualsevol coneixement aspira a fer possible l’accés a la felicitat; per exemple, el coneixement ens farà veure la validesa dels quatre remeis que proposa Epicur. Són molts els errors i enganys que generen temors i ens fan malaurats; la canònica ens avisa dels perills de les opinions falses o mancades de fonament racional.

- La física. Tracta del funcionament de la natura i de l’home. Recupera l’eclipsada tradició atomista de Demòcrit, segons la qual àtoms i buit expliquen els canvis del nostre món. Però va més enllà: els moviments dels àtoms fan superflu parlar dels déus i de les seves intervencions; són uns moviments espontanis que exlouen parlar de destí o de predeterminació i que, per tant, permeten de defensar la llibertat humana. Epicur, i després Lucrei, pensa en un atomisme que permeti d’establir, en uns mons plens de superstició i astrologia, que el futur és, en part, a les mans dels mateixos humans. No s’ha d’esperar l’esdevenidor com si fos una realitat, ni tampoc cal desesperar com si no hagués de realitzar-se mai.

- L’ètica. És la part més important de l’epicureisme. La recerca del plaer és el fi fonamental de la vida, en el plaer es troba la felicitat. La felicitat o plaer de què ens parla Epicur consisteix en la satisfacció mesurada i equilibrada de les necessitats naturals (beure, menjar, dormir...) i en la serenor d’esperit aconseguida a través de la filosofia i dels “quatre remeis”. La manca d’un destí predeterminat permet a l’home de seguir el camí que el durà a la felicitat més estable, que consisteix en l’ataràxia (absència de dolor i de pertorbacions). Ara bé, per tal d’arribar a l’ataràxia, és important haver assolit abans l’autarquia o autosuficiència. Epicur recomana allunyar-se de tot el que pertorba l’esperit (per exemple, la política) i dedicar-se a tot el que proporciona felicitat, com ara l’amistat, a la qual els epicuris concedeixen una gran importància.
 

Estoïcisme

A diferència de l’epicureisme, que amb el seu fundador quedà ben definit, l’estoïcisme és obra de diversos autors, i la doctrina del seu fundador no és pas idèntica a la formulada per estoics posteriors de la Roma imperial. L’estoïcisme té, doncs, un primer moment o període fundacional, amb Zenó de Cition, Cleantes i Crisip, els quals estableixen les bases de la doctrina estoica;un segon període, el d’introducció a Roma, i un tercer període, el de l’estoïcisme nou o imperial, una revifalla en ple Imperi romà protagonitzada per pensadors com Sèneca, Epictet o Marc Aureli.

Zenó (332-262 aC), nascut a Cition (Xipre), és considerat el fundador de l’estoïcisme. Era un fenici hel•lenitzat la família del qual es dedicava al comerç: sembla que als 22 o 23 anys, quan per un afer comercial visità Atenes, quedà fortament impressionat en conèixer homes que afirmaven ser els autèntics deixebles de Sòcrates; eren els cínics. Aquests, especialment Crates, li mostraren un Sòcrates que encaixarà totalment amb l’ideal estoic; els estoics de tots els temps sempre admirararn l’autodomini socràtic davant el tribunal que el jutjava, la calma davant la immediata mort, la seva afirmació que és preferible patir una injustícia a cometre-la.

Cap al 300 aC., Zenó començà a ensenyar l’ideal de vida que havia anat madurant a partir dels seus contactes amb cínics, megàrics i altres. El seu lloc de reunió era un pòrtic bellament pintat a l’Àgora d’Atenes; pòrtic pintat en grec és stoá poikile, de manera que els seus seguidors foren anomentats els del pòrtic, els estoics. Zenó ben aviat adquirí una gran reputació i, a diferència dels cínics, els seus oients pertanyien a totes les classes socials; fins i tot alguns d’ells ern molt poderosos. També a diferència dels epicuris, que rebutjaven tota implicació política, els estoics acolliren en la seva escola polítics i governants.

Mort Zenó, el seu deixeble Cleantes d’Assos fou el cap de l’escola; posteriorment, Crisip posà en ordre i estructurà el conjunt d’idees estoiques. Els estoics, de la mateixa manera que els epicuris, divideixen la filosofia en tres parts: lògica, física i ètica. Com a homes immersos en la crisi d’identitat de l’hel•lenisme, també cerquen una guia de salvació que permeti de superal el malestar produït per la pèrdua de la polis i els conflictes posteriors.

- La física. La concepció que els estoics tenen de l’Univers, la seva física, configura el conjunt de la seva filosofia, especialment la seva ètica. La física cosmològica dels estoics concep l’Univers com un ésser viu integrat per dos principis: una matèria passiva i una ànima activa que li dóna força, vida i sentit. Aqeust ésser viu és matèria i intel•ligència,una intel•ligència o racionalitat, un logos que el regeix i determina (aquí podem veure la influència d’Heràclit en la física estoica).

Els estoics identifiquen l’Univers amb Déu; és, doncs,una física panteista: el cosmos està ordenat per una intel•ligència divina, tot està previament determinat, cap esdeveniment no és conseqüència de l’atzar. La presència de la divinitat en les mateixes entranyes del cosmos exigeix que aquest, globalment, sigui perfecte. Tot el que s’esdevé en l’Univers respon a un sentit; tot el que li passa a l’home,un microcosmos dins el macrocosmos, també té una racionalitat. El savi és el qui comprèn el que s’esdevé i ho accepta.

- La lògica. El logos és el principi actiu que regeix el cosmos, però és també llenguatge i raó: la lògica estoica cerca d’estudiar el nostre discurs o llenguatge. Fonamentalment, és una lògica proposicional que té les seves arrels en la preocupació de l’escola de Mègara pel llenguatge i el que es pot dir sense paradoxa.

- L’ètica. Els estoics basen la seva ètica en l’acceptació del que s’esdevé i enl’absència de desig. Creuen que tot el que succeeix en el món està regit pel logos i que l’acceptació d’aqeust destí és la millor pauta ètica. L’ètica estoica estableix que, en un Univers determinat per un ordre racional, l’home només pot trobar la felicitat en l’acceptació de l’ordre còsmic. La llibertat humana rau en l’acceptació de la determinació, en l’acceptació del que és necessari i inevitable; no en la revolta davant l’inevitable. Si raonem correctament, conclourem que el millor és acceptar l’ordre natural. La virtut o excel•lència és viure d’acord amb la natura, i aquesta segueix un ordre inflexible, un destí.

Malgrat aquest destí, aquesta connexió que encadena tots els esdeveniments, els estoics parlen de llibertat. Sembla com si per a ells, la llibertat no fos res més que conèixer el que s’esdevindrà i acceptar-ho. L’home lliure seria aquell que no permet que cap passió o desig pertorbi l’acceptació de l’ordre còsmic; aquesta impertorbabilitat és la virtut dels forts.

Així, doncs, l’estoïcisme identifica la perfecció humana amb l’apatheia (absència de passions o desitjos); l’ideal és el de l’home impertorbable que continua immutable davant els infortunis.

Escepticisme

L’escepticisme és una altra resposta filosòfica a la situació de pèrdua de referents. El seu nom prové del grec skeptomai, que vol dir examinar atentament. Després de l’examen acurat de la realitat que l’envolta, l’escèptic considera que res no es pot conèixer amb exactitud i certesa. Podríem descobrir actituds escèptiques en molts pensadors que han qüestionat la possibilitat d’assolir veritats fermes; recordem, entre els sofistes, Gòrgies, aquell professor de la democràcia atenesa que considerava que no podem tenir seguretat en el coneixement.

Actualment, el mot escèptic està ben arrelat al nostre llenguatge quotidià; és una qualificatiu que sovint apliquem a les valoracions que impliquen manca de confiança en les possibilitats humanes de coneixement. Per exemple, si algú comenta que una teoria sobre el cosmos (com ara saber si és finit o infinit) li és indiferent perquè mai no es podrà saber si és vertadera o falsa, podem titllar-lo d’escèptic.

El fundador de l’escepticisme hel•lenístic fou Pirró (360-275 aC), nascut a Èlide, una polis del Peloponès. Es dedicà a la pintura i fou deixeble del megàric Euclides, però quan Alexandre preparà la seva guerra contra els perses, s’allistà en el seu exèrcit i l’acompanyà en totes les seves campanyes fins a l’Índia. Hem de suposar que aquesta llarga expedició, en què observà pobles i costums ben diferents, el dugué a pensar que no hi ha cap fonament racional per a preferir una pauta de conducta o una acció moral a una altra. Així, pensà que era obligat d’acceptar els costums del país en què hom es trobava sense emetre cap judici valoratiu.

Tant Pirró com el seu deixeble Timó (320-235 aC) defensaren que la raó humana no pot penetrar fins al cor de les coses; només en podem captar les aparences. Com que mai no podem conèixer les coses tal com són, no podem assegurar res ni tenir certesa sobre cap tema; per tant, no podem emetre els judicis següents: “això és cert”, “allò altre és fals”, “aquesta cosa és així”... , i si ho fem, no hi ha manera de saber si estem afirmant la veritat. Un cop s’arriba a aquesta conclusió, l’escèptic considera que és millor abstenir-se d’emetre judicis, ja que hom no tindrà mai la seguretat de llur validesa.

En conseqüència, la posició més assenyada, la posició del savi, és la de l’abstenció de judici, en grec epokhé, és a dir, la renúncia total a saber res amb certesa i a opinar amb seguretat sobre cap tema. L’escèptic que practica aquesta abstenció o suspensió del judici creu que viu en un món d’aparences la realitat del qual mai no podrà conèixer, i justifica aquesta actitud de dubte sistemàtic amb els cinc tropos, raons que, segons l’escepticisme, fonamenten la desconfiança davant el coneixement. L’epokhé és molt més que un principi lògic defensor del dubte com a actitud més raonable, és un principi ètic que propoca com a actitud vital la renúncia a decidir, l’aturada o suspensió de tota mena de judici.

Ara bé, per tal de poder viure dins de la societat, els escèptics acostumaven a acceptar els coneixement “més probables” i ls normes ètiques de la comunitat en què vivien, tot i que creien que era impossible saber amb certesa si aquests coneixements i normes eren vàlids o no.

A nivell més popular, en un moment de desconcert com el que vivia Atenes, en què diverses escoles filosòfiques oposades rivalitzaven, l’escepticisme resultà una opció molt atractiva, ja que s’interpretà com el final de la difícil recerca de la veritat. Si la veritat era impossible de trobar, i fins i tot podia ser que no existís, no tenia sentit seguir el difícil camí del coneixement; els savis mateixos aconsellaven no afirmar ni negar res, ni tractar d’emetre judicis sobre cap tema. Així, l’escepticisme tingué un èxit popular molt considerable: esdevingué la filosofia del dubte dogmàtic.

Durant l’etapa de l’hel•lenisme i més enllà, en la Roma imperial, l’escepticisme mantingué el seu caliu i, fins i tot, fou assumit per membres eminents de l’Acadèmia platònica, com ara Carnèades. Tot i que Plató proclamava la capacitat humana d’accedir a les més elevades realitats (les idees), també sostenia un cert escepticisme sensorial; i, d’altra banda, ja sabem que el mateix Sòcrates repetia que no sabia res. Així, quan l’Acadèmia dels segles hel•lenístics s’anà inclinant cap a posicions escèptiques, els semblà que feien un retorn a l’autèntic pensament socràtic. Ara bé, cal recordar que Sòcrates considerava la seva “ignorància” com un punt de partida en el camí del coneixement, i no com una impossibilitat de continuar avançant per aquest camí.

Quan, a mitjan segle II aC. Carnèades, director del’Acadèmia platònica, visità Roma en missió diplomàtica, en una primera conferència als joves romans desitjosos de cultura grega exposà amb entusiasme les filosofies de Plató i Aristòtil, però en una segona conferència les refutà enèrgicament amb l’objectiu de demostrar que cap conclusió no és ferma ni totalment vàlida. Més endavant, l’Acadèmia abandonà les tendències escèptiques, però aquestes no desaparegueren. Així, per exemple, en el segle III dC, l’escepticisme continuava viu en la persona del metge i filòsof Sext Empíric.
 

LA CIÈNCIA HEL·LENÍSTICA

Els filòsofs anaven a Atenes i hi oferien concepcions ètiques que eren una resposta a les inquietuds dels seus ciutadans. Aquesta activitat filosòfica constituïa un primer vessant del pensament hel•lenístic. A l’altra vora de la Mediterrània, a Alexandria, uns homes plens d’esperit científic protagonitzaren l’altre front del penbsament hel•lenístic; ells van dur a terme les seves investigacions amb el suport d’uns governants que transformaren la ciutat en un centre d’activitat científica.

Mort Alexandre, el seu general Ptolemeu es constituí senyor d’Egipte i fundà la dinastia dels ptolemeus. Alexandria, la ciutat fundada pel mateix Alexandre l’any 332 a C., gaudia d’una situació geogràfica excel•lent. Es poblà de grecs, egipcis i jueus. Ben aviat esdevingué un important nucli comercial de la Mediterrània; a la seva illa de Faros s’hi instal•là una enorme foguera permanent amb la finalitat de guiar la negació nocturna (tant els fars marítims com els nostres fars de cotxes i motos han rebut el nom d’aquesta illa).

Alexandria esdevingué el nou centre de la cultura grega,un centre que s’ocupà més de qüestions científiques que no pas de les debatudes qüestions filosòfiques.

Ptolemeu Soter fundà el Museu o Casa de les Muses, primera institució semblant a una universitat; no era un museu en el sentit actual, sinó una immensa Biblioteca, amb còmodes sales d’estudi, laboratoris de dissecció d’animals, jardins botànics, jardins zoològics, observatori astronòmic, etc.. Disposava de quatre departaments: un de literatura, un altre de matemàtica, un tercer d’astronomia, i un quart de medicina. Tot i que més endavant hi hagué activitat filosòfica, inicialment en quedà exclòs un departament de filosofia; els ptolemeus obstaculitzaren tant les discussions filosòfiques com els debats polítics. El Museu i totes les seves activitats depenien econòmicament del govern.

L’activitat intel•lectual del Museu seguia l’orientació del Liceu aristotèlic; fins i tot el Museu fou considerat com la branca egípcia del Liceu atenès. Els seus fundadors actuaren sota inspiració aristotèlica; però només sota inspiració: així, en lloc d’instituir un departament de lògica, tal com hauria preferit Aristòtil, n’instituïren un de matemàtica. Es llegia Aristòtil i se l’admirava, però en el seu vessant empíric més que no pas en l’especulatiu o metafìsic; del mestre n’abandonaren la teleologia (és a dir, la idea que tot canvi i tot esdeveniment obeeixen a una finalitat).

L’hel•lenisme científic comptava amb molts matemàtics importants, com Euclides, Apol•loni de Perges, Arquímedes i altres. Tenia els seus grans astrònoms, com Aristarc de Samos, Eratòstenes, Hiparc de Nicea o Claudi Ptolemeu. Les invencions tècniques dels seus físics o enginyers, com el mateix Arquímedes, o Heró (que sembla que va inventar una turbina de vapor), mai no s’aplicaren: els esclaus eren màquines prou productives. Els seus homes centrats en la medicina i que disposaven dels antics coneixements d’Hipòcrates feren moltes diseccions i viviseccions, com en el cas d’Heròfil i, posteriorment, de Galè. Són molts els científics lligats directament o de manera indirecta al Museu.

Euclides d’Alexandria. El mestre matemàtic.

http://www.um.es/docencia/pherrero/mathis/euclides/euclid.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/Euclides
http://ca.wikipedia.org/wiki/Euclides
http://www.youtube.com/watch?v=jLyCWqpZb-Q


Euclides (330-270 aC), matemàtic educat a l’Acadèmia de Plató, fou el primer director del departament de matemàtiques del Museu. Féu una gran tasca: recollí tot el material matemàtic existent des dels pitagòrics i l’organitzà lògicament i deductivament per a constituir el primer sistema formal axiomàtic. El seu Elements de Geometria ha estat un dels llibres més influents de tota la història; fins al segle XIX fou un llibre de text d’escoles i universitats.

En el seu Elements, Euclides estableix que tots els teoremes de la geometria són deduïbles a partir de 10 axiomes. Un axioma era entès en aquella època com una proposició evident que tothom admet, sense demostració, com a principi o punt de partida. Els cinc primers axiones són cinc principis comuns a totes les ciències; els altres cinc són específics de la geometria, i els anomena postulats. Un principi comú, el cinquè, diu: “El tot és més gran que la part”; és una proposició evident però indemostrable: es pot mostrar que el tot és més gran, però tot intent de demostració implicaria fer ús del mateix principi encara no demostrat. Per exemple, si vols convèncer algú que una col•lecció de llibres és més gran que un llibre, li podràs ensenyar els dos elements i estarà d’acord amb tu, però de manera intuïtiva; si li ho vols demostrar, hauràs d’utilitzar en la teva argumentació el principi segons el qual el tot (la col•lecció de llibres) és més gran que la part (un llibre sol), la qual cosa significa que ja dónes per demostrat precisament el principi que et proposaves demostrar.

Els cinc axiomes o postulats de la geometria també són proposicions evidents que s’accepten sense demostració. La presentació de la geometria com a sistema formal axiomàtic ha tingut moltes repercussions. A poc a poc, altres branques de la matemàtica han procurat també de presentar-se com a sistema (conjunt d’elements connectats) formal (sotmès a una estricta simbolització) axiomàtic (que parteix de proposicions evidents i indemostrables).

Arquímedes: matemàtic, físic i enginyer.

http://es.wikipedia.org/wiki/Arqu%C3%ADmedes
http://ca.wikipedia.org/wiki/Arquimedes
http://www.youtube.com/watch?v=n3A5MK6lDpg


Arquímedes (287-212 aC) era matemàtic, físic i enginyer, es pot dir que fou el primer científic preocupat per l’aplicació pràctica de la ciència. Com a matemàtic es dedicà sobretot a la geometria, i mesurà les figures limitades per línies corbes i superfícies corbes. El seu mètode de “divisio” indefinida d’àrees influí en la ciència matemàtica fins a l’Edat Moderna, època en què propicià el desenvolupament del mètode dels infinitesimals.

Com a físic, se li atribueix la teorització de la palanca i l’anomenat “principi d’Arquímedes”, segons el qual un cos sòlid submergit en un líquid experimenta una força (que l’empeny verticalment cap amunt) igual al pes del líquid que desplaça. També li devem el concepte de pes específic, segons el qual cada cos desplaça una quantitat proporcional al propi pes (per exemple, un objecte d’argent desplaça més líquid que si el mateix objecte fos d’or).

Com a enginyer, s’atribueix a Arquímedes la invenció de les catapultes, utilitzades contra les naus romanes que assetjaven Siracusa, i també la invenció d’uns miralls còncaus que concentraven els raigs solars i que, pel que sembla, es van dirigir contra les veles romanes, incendiant-les. També inventà l’hèlix per a extreure aigua dels rius. La investigació de principis mecàncis realitzada per Arquímedes influí en el Renaixement i en el desenvolupament de la ciència moderna.
 

Aristarc de Samos, l’astrònom

http://es.wikipedia.org/wiki/Aristarco_de_Samos
http://ca.wikipedia.org/wiki/Aristarc_de_Samos
http://personal.telefonica.terra.es/web/xgarciaf/heliocen/aristarc.htm


Aristarc de Samos (310-230 aC), mai no va viure a Alexandria, però en rebé la influència. Fou el primer astrònom que defensa l’heliocentrisme, és a dir, que és la Terra la que gira al voltant del Sol. Estimà que el Sol és molt més gran que la Terra i que la Lluna; per tant, li semblava lògic que el Sol no girés al voltant de la Terra, un cos més petit que no pas ell. Què el duguè a afirmar que el Sol era molt més gran que la Terra?

Aristarc calculà que el diàmetre del Sol era vint vegades més gran que el de la Terra i que el de la Lluna era la meitat del de la Terra. Arribà a aquestes dades observant les relacions d’aqeust astre quan el disc lunar està mig il•luminat, és a dir, quan està en quart creixent o en quart minvant. En aquesta situació, mesurà l’angle Sol-Lluna-Terra; tot seguit calculà l’angle Lluna-Terra-Sol. Els passos següents foren deduir el valor del tercer angle, el que està format per Lluna-Sol-Terra i les corresponents distàncies, calculant que la distància entre la Terra i el Sol és vint vegades la distància entre la Terra i la Lluna. De les distàncies en deduí les dimensions corresponents.

Avui sabem que el Sol és d’unes dimensions molt més grans de les que ell calculà; però, malgrat tot, Aristarc fou qui per primera vegada defensà, a contracorrent, la hipòtesis heliocèntrica. Els científics no van tornar a sostenir la teoria de l’heliocentrisme fin a Copèrnic (s. XVI).

Eratòstenes, el mesurador

http://es.wikipedia.org/wiki/Erat%C3%B3stenes
http://personales.ya.com/casanchi/rec/eratos.htm
http://www.google.es/images?q=ERATOSTENES&um=1&ie=UTF-8&source=univ&ei=LDzpTNjHO9CwhQf464wP&sa=X&oi=image_result_group&ct=title&resnum=4&ved=0CEYQsAQwAw&biw=1034&bih=875
http://celestia.albacete.org/celestia/taller/feria1.htm
http://www.portalplanetasedna.com.ar/eratostenes.htm
http://www.youtube.com/watch?v=zp4ZgiuF4xM
 

Eratòstenes (275-194 aC), fou un dels bibliotecaris del Museu. Afirmà, tal com ja havia fet Aristòtil, que la Terra era esfèrica, però hi aportà una dada de gran valor: en calculà la circumferència i es convertí en el mesurador de la Terra. Enginyà unes observacions que el duguren a molt bons resultats. Sabia que a Siene hi havia un profund pou que el Sol, en el solstici d’estiu (el 21 de juny), il•luminava fins al fons: això indicava que la vertical coincidia amb els raigs solars. Hauria passat el mateix a Alexandria amb un pou semblant? Eratòstenes ho dubtava. No hi havia un pou així, però sí obeliscs que permetien de fer el càlcul:mesurà la diferència entre la vertical i els raigs solars, i tenint en compte la distància que hi havia de Siene a Alexandria, arribà a la conclusió que la circumferència de la Terra mesura 39.375 km.. El seu error fou ben petit, ja que actualment sabem que mesura 40.008 km.

Eratòstenes també féu un càlcul astronòmic que ha marcat els nostres dies i els nostres anys: precisà la durada de l’any solar, és a dir, que el solstici d’estiu tarda 365 dies i una mica menys d’una quarta part de dia a tornar-se a produir.

 

Claudi Ptolemeu, l’astrònom compilador

http://centros5.pntic.mec.es/ies.salvador.dali1/primeroa/ptolomeo/portada.htm
http://www.google.es/images?hl=es&q=ptolomeo&revid=1401957370&um=1&ie=UTF-8&source=univ&ei=yDrpTPHfBIqKhQfHmvwO&sa=X&oi=image_result_group&ct=title&resnum=6&ved=0CFUQsAQwBQ&biw=1034&bih=875


Claudi Ptolemeu (138 dC-180 dC), molt més enllà del període anomenat hel•lenisme, va dur a terme una síntesi, en un llibre titulat Gran sintaxi matemàtica, més tard conegut com a Almagest, de tots els coneixements astronòmics d’Alexandria. La síntesi astronòmica de Ptolemeu considera la Terra el centre immòbil de l’Univers. Al seu voltant giren la Lluna, després els planetes Mercuri i Venus, tot seguit el Sol, i després la resta de planetes coneguts aleshores, Mart, Júpiter i Saturn. Finalment, l’esfera de la multitud d’estels fixos. El llibre és d’una gran importància històrica perquè determinarà la visió astronòmica durant més de mil anys, una visió geocèntrica, contrària a la d’Aristarc i basada en l’ordre aristotèlic.


LA FILOSOFIA HEL·LENÍSTICA A ROMA

Roma sempre fou receptiva davant la cultura grega. Amb anterioritat a la conquesta romana de Grècia de mitjan segle II aC., les polis gregues de la Magna Grècia van transmetre als romans els elements de la seva filosofia.

L’hel·lenització filosòfica

Les filosofies hel•lenístiques es van implantar amb força a Roma.

- Continuïtat de l’epicureisme. Cap a la fi de la Roma republicana, en el segle I aC., l’epicureisme ja avia arrelat en un sector important de la societat romana. D’aquesta època és el grandiós poema filosòfic escrit per Lucreci (95-51 aC), titulat De rerum natura, on presenta i defensa la física i l’ètica d’Epicur.

El poema es divideix en tres parts, respectivament dedicades a la metafísica, a l’antropologia i a la cosmologia. La primera tracta dels principis de la realitat, la matèria,l’espai i els cossos sensibles. La segona se centra en l’home, i en la tercera parla de l’Univers i els fenòmens físics. L’obra fou editada per Ciceró, després de la mort de Lucreci.

- Continuïtat de l’escepticisme. En el mateix segle de Lucreci, les posicions escèptiques, si bé d’una manera eclèctica (és a dir, combinades amb posicions d’altres escoles), van ser adoptades per Ciceró (106-43 aC), el conegut orador, que va aportar als romans el llenguatge filosòfic dels pensadors hel•lenístics adaptat al llatí.

L’escepticisme va ser reformulat, a la fi del segle II, per Sext Empíric, el qual, dedicat a l’activitat mèdica, fou conegut amb el sobrenem d’Empíric, perquè, a diferència dels metges del seu temps, que basaven la seva ciència en la tradició dogmàtica, ell la volia fonamentar en l’observació de fets i, a partir d’aquí, emetre tan sols hipòtesis sobre la malaltia.

- Continuïtat de l’estoïcisme. Del conjunt d’escoles hel•lenístiques, fou la que va arrelar més profundament a Roma. Els moments més brillants d’aquest pensament es van produir a la Roma imperial, primer en la persona de Sèneca i, posteriorment, amb Epíctec i Marc Aureli.

Va ser precisament un esclau, Epictet (a qui el seu amo va concedir la llibertat) que, després de Sèneca, va propugnar més decididament el pensament estoic. Al seu torn, l’emperador Marc Aureli va escriure una sèrie de reflexions que proclamaven, entre moltes altres coses, la identificació estoica de l’home amb la natura.

Sèneca.

Luci Anneu Sèneca representa una referència fonamental dins de la filosofia estoica. Natural de Còrdova, va passar gran part de la seva vida a Roma. Únicament un prolongat viatge a Egipte i el desterrament que va patir a Còrsega l’allunyaren temporalment de la capital de l’Imperi. Fou obligat a suïcidar-se per ordre de Neró, acusat de participar en una conjura en contra seu.

Gran orador, escriptor, filòsof i polític (fou senador en temps de Tiberi i ministre sota el regnat de Neró), de les seves obres podem destacar les següents: De la brevetat de la vida, De la tranquil•litat de l’ànima, De la constància del savi, De la felicitat. De la clemència, De l’oci, Dels beneficis, el famós conjunt de les seves Epístoles a Lucili i l’obra on recull els seus escrits físics, Qüestions naturals.

Sèneca destaca per mantenir un estoïcisme, ara bé, eclèctic i de fons religiós. Capaç de dialogar amb uns altres corrents de pensament, es mostra admirador també dels ensenyaments d’Epicur i la seva visió pràctica de la filosofia, la qual adoptarà.

Lluny de presentar-nos una teoria que intenti una estructuració del discurs ètic, el que fa Sèneca a través de les seves obres és oferir-nos una guia moral per tal d’obtenir una adequada formació del caràcter.

Sèneca concep el filòsof com a educador del gènere humà, dirigint-se principalment no a l’home savi camí de la perfecció, sinó a l’home corrent, al col•lectiu humà en la seva globalitat, ja que nosaltres som membres tots d’un mateix cos. Considerava que tots som fragments del gran foc còsmic, tots som fragments de Déu. Dins d’aquesta defensa de la igualtat humana, mantindrà una posició crítica amb l’esclavitud i amb les sangnants lluites de gladiadors, a la vegada que defensarà el dret de les dones a tenir accés a la mateixa educació que rebien els homes.

Mestre de la filosofia moral, es dirigeix als homes per fer-nos veure que l’ambició, el poder, la persecució de la riquesa o la necessitat constant d’introduir novetats o canvis en la nostra vida, no procuren la felicitat. Ens ensenya que la felicitat es troba en l’encontre personal i íntim amb un mateix, amb una pròpia consciència. Ens convida a la serenitat, aquesta serenitat que ens lliura de les passions que ens esclavitzen, impedint-nos de ser autènticament lliures. Naturalment, no és un camí fàcil, però només és feliç aquell qui és lliure, i només és lliure el qui viu sàviament, sent propietari de la seva pròpia vida.

Assolir aquesta saviesa de la vida, saber viure de manera conforme a la natura i a través de la raó, requereix força de voluntat. S’ha d’adequar el fet de viure amb el d’obrar, i el cultiu de la filosofia esdevé cabdal per tenir èxit en una empresa com aquesta. I també el cultiu de les bones amistats. Ser savi no és lliurar-se a la contemplació absoluta. Sèneca entendrà que s’ha de tenir contacte amb el món i viure amb un esperit cosmopolita, tal com deia l’ideal estoic.

 

Exercicis d’Autoavaluació.


1. Quines van ser les conseqüències de la desfeta de les polis?
2. En quin filòsof es van inspirar les escoles anomenades “prehel•lenístiques”?
3. Descriu el tipus de vida que plantegen els cínics.
4. Segons Epicur, quina és la funció de la filosofia?
5. Explica els quatre remeis epicuris.
6. Quina és la visió estoica de l’Univers? Descriu la seva noció de logos.
7. Explica els ideals de l’ètica estoica (en què es fonamenta, a què aspira...)
8. Quina era l’opinió dels escèptics pel que fa a la possibilitat humana d’assolir coneixements?

 

HEL·LENISME. SISTEMES ETICS.

A. Domènech


Per la seva pròpia activitat com a tutor del jove Alexandre i per la seva defensa de la vida contemplativa, Aristòtil es situà al costat dels poders que estaven disposats a destruir la pólis com a entitat política. Doncs l'exaltació de la vida contemplativa és una exaltació d'ella com a forma de vida per a homes que han format part, fins aleshores, de la selecta minoria política.

Proporciona una bona raó per al retir a la posició de ciutadans ("bons ciutadans" en el sentit aristotèlic), però no pas de governant. I això és precisament el que l'absolutisme de Macedònia, el primer dels nous estats a gran escala, volia que fessin els governants de les, fins aleshores, ciutats-estats.

A la societat grega, el focus de la vida moral fou la ciutat-estat. Als regnes hel•lenístics i a l'Imperi Romà, l'aguda antítesi entre l''individu i l'Estat és inevitable. No al patriotisme de la polis necessitaven els nous temps, sinó a seguidors del missatge dels cínics (Antístenes) o dels cirenaics (Aristip) o bé Epicur o estoics de Zenó i Crisip. Ells podien respondre ara millor que Sòcrates a la pregunta crucial:

"Com hem de viure ?" Però no a la pólis, sinó a la cosmòpolis. L'altra cara d'aquest cosmopolitisme és l'individualisme ètic extrem: la mesura de l'autosuficiència de l'individu no la dóna ara la polis, sinó l'individu mateix, que ha d'estar preparat per a fer front a escassetats tremebundes (d'aquí l'adiaphora estoica, la felicitat capaç de prescindir de béns materials) i a terribles temences (d'aquí que l'epicureisme es proposi com a remei del temor.

El remot antecessor d'ambdues corrents és Sòcrates que és essencialment el crític, l'individu marginal, l'enemic privat de totes les confusions i hipocresies públiques. Entre els deixebles de Sòcrates hagué alguns que imitaren el seu estil de vida: la independència i l'autosuficiència es convertiren per a ells en els valors suprems; l'única manera d'evitar els prejudicis de les canviants circumstàncies és independitzar-se radicalment de les circumstàncies.

Antístenes, rebutja no sols la riquesa i els honors, sinó qualsevol cosa que pugui proporcionar satisfacció als desitjos. La virtut consisteix en l'absència del desig i es basta a si mateixa per a la felicitat. L'individu que és virtuós en el sentit de mancança de desitjos no té perquè témer la pèrdua de res: és capaç de suportar inclús l'esclavitud sense immutar-se.

Antístenes considera la política i la religió convencionals com a fonts d'il•lusió. L'home virtuós no té per morada l'Estat, sinó l'univers; no reverencia els déus locals de l'Estat sinó que el seu déu és l'únic bé, i la seva única manera de servir-lo és a través de la pràctica de la virtut.

Diògenes, en resposta a una pregunta d'Alexandre que desitjava saber si podia fer quelcom per ell: "Sí, treu-te't de la llum del sol". El desig exprés de Diògenes de viure amb la simplicitat d'un animal, i la denominació que ell mateix donà: "El gos" (kinos) li conferiren als moralistes d'aquesta escola el títol de "cínics" (El vincle amb el mot cinisme es troba en la pretensió cínica d'estar més enllà de tots els valors convencionals).

Aristip de Cirene parteix de la suposició de que la recerca de la virtut s'identifica amb la recerca de l'eudaimonia. Identifica eudaimonia amb el plaer, però manté que l'excés de plaer provoca dolor i que la limitació dels desitjos és una condició per a la seva satisfacció.

La figura més significativa dels cirenaics, Hegèsies deia que la meta de la vida és l'absència de dolor i no el foment del plaer. Encara més: considerà que l'abstenció de tot plaer efectiu era una condició d'aquesta absència. Es diu que quan Hegèsies donava classes a Alexandria l'efecte sobre els oients fou tal que molts es suïcidaren, i al final no se li permeté continuar amb les xerrades.