Oller i el debat català-castellà

 

Inauguració de la Biblioteca Popular de Valls, el 1918, la primera construïda per la Mancomunitat de Catalunya. Oller fou un fidel seguidor de la Lliga de Catalunya, i un sincer admirador de Prat de la Riba, impulsor del pla de biblioteques que tingué, a Valls, els primers resultats tangibles. L'actual biblioteca és just al davant, en un edifici modern que també acull el Museu de Valls, al capdamunt del Passeig dels Caputxins. . Foto: Pere Català i Pic.AMV
 

 

1. Oller i el debat català-castellà

Oller, molt influït per Yxart, entén la llengua com a nervi de la nació. La llengua catalana té més pes específic que no pas el dret civil o la història. En el discurs com a president dels Jocs Florals de 1896 ho defensa amb ardor:

“...la llengua pròpia, verb del nostre esperit, esplai dels nostres cors, la llengua dels avis, de tota la nissaga, l’única que respondria amorosa i dòcil als sentiments propis...Ho veus, tu que m’escoltes jove? doncs, segueix l’exemple i sinó, retira’t que tu no ets patriota, ni ets artista, ni ets poeta.”

Les relacions epistolars i personals d’Oller amb escriptors castellans, que tanta forrolla van moure aleshores, continuen sent, a hores d’ara, una font inesgotable d’estudi, perquè constitueixen un aplec d’interessants documents sobre les relacions Catalunya-Espanya. Gairebé mai no es planteja la polèmica sobre l’ús del català per part de l’escriptor en termes extraliteraris. Però, darrera de la polèmica literària, hi ha latent tot un debat polític. Oller escriu en català per raons sentimentals ( és renaixentista), per raons literàries ( és realista) però també per raons polítiques ( és catalanista).

El més famós i contundent interlocutor d’Oller és Galdós, arquetipus de l’assimilisme espanyol davant el fet català. Galdós escriu a Oller:

Es tontísimo que V. escriba en Catalán. Ya se irán Vds curando de la manía del catalanismo y de la Renaixensa. Y si es preciso, por motivos que no alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria, deje V. a los poetas que se encarguen de esto. La novela debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido por mayor número de gente. Los poetas que escriben para sí mismos, dèjelos V. con su manía, y véngase con nosotros. (carta de 8.12.1884)

Oller es defensa:
No, amigo Galdós, no es exclusivismo, ni provincialismo , ni separatismo ni otro ogro cualquiera de los terminados en ismo lo que me hace escribir en catalán [...] Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña, copio costumbres y paisajes catalanes y catalanes son los tipos que retrato; en catalán los oigo producirse cada día, a todas horas, como V. sabe que hablamos aquí. No puede V. imaginarse efecto más falso y ridículo del que me causaría a mí hacerlos dialogar en otra lengua, [...] ( carta de 14.12.1884)
En aquesta defensa del català, recull alguna adhesió de l’altra banda de l’Ebre, però sempre limitada al camp estrictament literari -. Menéndez y Pelayo, per exemple, li escriu::
He notado una porción de expresiones tan pintorescas [en Vilaniu], tan nuevas y tan exactas y penetrantes, que me hacen desear ( al revés que otros amigos) que siga Vd. escribiendo en catalán, porque sólo quien escriba en su propia lengua puede alcanzar esta potencia gráfica y esta armonía profunda entre el pensamiento y la frase. ( carta de 1.2.1886)
Un altre cas significatiu és el de Varela: aplaudeix l’ús literari del català però s’oposa ferotgement al catalanisme:
Desengañemonos: el catalanismo es absurdo y malsano.

Dreta: L'escriptor de la Montaña, José María de Pereda, bon amic d'Oller i força receptiu als postulats del catalanisme cultural . Oller realitzà un viatge triomfal a Santander i el País Basc, on era reconegut com un gran escriptor.

Esquerra: Benito Pérez Galdós, conspicu representant de l'uniformisme espanyolista, tal com deixa clar en la seva correspondència amb Oller. En una segona etapa, però, es mostrà més comprensiu amb l'ús literari del català.

 

La polèmica, recurrent i interminable, apareixerà més tard amb altres protagonistes i en altres èpoques, però el problema de fons segueix sent el mateix. I aquest problema ultrapassa l’àmbit estrictament literari.

El catalanisme d’Oller no és separatista. Ans al contrari, Oller creu sincerament que Catalunya ha de regenerar Espanya, i el terme nació designa indistitament una i altra entitat. En Oller no hi ha antiespanyolisme, sinó anticastellanisme, entès com a rebuig a l’intent uniformitzador dels darrers segles emprès per la nacionalitat dominant a Espanya.
Hi ha un episodi especialment significatiu del sincer regeneracionisme d’Oller: en una de les seves trobades amb l’escriptor de la Montaña, José Maria de Pereda, Oller li llegeix l’esbós d’una novel¨la que havia de titular-.se Un català a Espanya. L’esbós de l’esbós - i passeu-me el joc- és una mostra claríssima de la mentalitat ingènua d’Oller:

Un català d’origen rural, patriota que estima <<la comarca i la nació>>, rep formació i capital suficients per tirar endavant una indústria. Però les dificultats materials - males comunicacions, entrebancs burocràtics - i espirituals - les enveges, la cobdícia - l’aboquen al fracàs. A partir d’aquí ha de suportar un autèntic via crucis entre jutges, burocràtes i oportunistes de tot pelatge. El final és espcialment cru: el català emprenedor mor amargat mentre que els funcionaris espanyols principals responsables de tanta misèria i dissort segueixen una imparable carrera professional.

La reacció de Pereda fou contundent:

¡Oller, por Dios! Esto sería una novela separatista. ¡Qué injusticia! ¡Qué enormidad! No escriba usted eso. Se lo prohíbo yo, que tanto le quiero.

I no la va escriure. Oller prengué consciència que el seu concepte de patriotisme era molt diferent al de Pereda:

Aquella veritat tan clara per nosaltres i que els castellans, fins els més espavilats, no arriben a capir: la raça catalana és tan diferent de les altres d’Espanya, que és impossible confondre-les ni somniar que puguin anar per un mateix camí i perseguir un mateix ideal.

Encara ens podem allargar més sobre el seu regeneracionisme. En una postal adreçada a un diputat madrileny Oller afirma:

La aspiración separatista que se atribuye a los catalanes, es simplemente un espantajo inventado por los partidos que viven sobre el país, con el interesado fin de asustar a la masa neutra de España y con ello retardar el triunfo del Regionalismo, que nosotros defendemos como única salvación positiva que puede salvar una vez más el Estado Español del naufragio general que le amenaza. Crea usted que no hay más.

I Clarín, que coneixia bé el nostre autor, afirma categòric:
Es claro que ni Verdaguer ni Oller...dejan de "sentirse" íntimamente españoles.

Esq: Portada del setmanari satíric Cu-Cut de 14de maig de 1903. Aquest setmanari i el diari "La Veu de Catalunya", tots dos adscrits a la LLiga, foren assaltats per militars espanyols el 1905. La nit de l'assalt, Oller, militant de la Lliga, amagà a casa seva alguns redactors.

Sota: Gravat de Narcís Oller fet per Thomas Pijoliu i publicat a "La Il.lustració Catalana" (15.04.1891)

2. Bibliografia

  • Llanas, Manuel i Ramon Pinyol: "Notes sobre l'ús culte del català en algunes polèmiques dels anys vuitanta del segle XIX", dins Anuari Verdaguer 1993-1994. Vic: Eumo, 1995
  • Pallàs i Guasch, Josep Maria: "El catalanisme polític de Narcís Oller", dins Actes del Col.loqui Narcís Oller. Valls: Cossetània, 1999. pp 297-307. Breu estudi, amb abundoses cites literals, sobre l'ideari polític de l'escriptor.
  • Solé i Camardons, Jordi: Text i context. Lectures des de la sociolingüística. Barcelona: La Magrana. Aquest interessant llibre aplega un seguit de textos variat i que dóna molt de suc sobre les diverses actituds davant la llengua.. A les pp. 179-196 es centra en Narcís Oller, i es reprodueix el fragment de Pilar Prim en què intervé el jove esnob de classe alta que renuncia a la seva llengua en benefici d'un castellà fals i afectat.