Rondalla
La flor del panical

Una vegada era un rei que tenia dos fills, però era molt desgraciat perquè patia d’un mal a la cama que cap metge no li podia guarir. Cansat de fer-se visitar per molts metges, a la fi en trobà un que li digué que la cama no se li guariria fins que s’hi posés la flor del panical.

El rei cridà els dos fills i els digué que el primer que li portaria la flor del panical, ell el faria hereu del regne.

Tots dos marxaren a cercar la flor, desitjosos d’ésser reis. El petit la trobà primer, però el gran, en veure’s desheretat, va tenir molta ràbia, va prendre la flor al seu germà i el va matar. Llavors, perquè ningú no se n’assabentés, el va enterrar al riu d’Arenes.

I heus aquí que en aquest riu van néixer unes canyes i un pastor les va tallar per fer-ne un flabiol, el qual, sempre que ell el tocava, repetia aquesta cançó:

Pastoret, bon pastoret,
tu que em toques i que em menes,
só colgat al riu d’Arenes
per la flor del panical,
per la cama del meu pare
que li feia tant de mal.

El pastor, tot estranyat, començà a dir-ho a la gent, i per fi va arribar aquell prodigi a oïda del rei, el qual va fer comparèixer el pastor davant seu, i, prenent-li el flabiol, es posà a tocar-lo. Llavors el flabiol sonà així:

Oh!, vós, pare, lo meu pare,
que me’n toques i que em menes,
só colgat al riu d’Arenes
per la flor del panical,
per la cama del meu pare
que li feia tant de mal.

El rei, tot neguitós i encuriosit, va voler saber què diria el flabiol si el tocava el seu fill gran, el qual ell obligà a tocar-lo. I el flabiol digué:

Germanet, mal germanet,
tu que em toques i que em menes,
só colgat al riu d’Arenes
per la flor del panical,
per la cama del meu pare
que li feia tant de mal.

Després de sentir això, el rei preguntà al pastor d’on havia tret aquell instrument meravellós, i el pastor li explicà que un dia a la vora el riu d’Arenes havia trobat un canyar que abans no hi era. D’allí havia tallat unes canyes i n’havia fet aquell flabiol, i en posar-se a tocar-lo havia quedat sorprès de la música que en sortia.

El rei anà al lloc on hi havia aquell canyar, va manar que hi fessin unes excavacions, i sota les canyes trobaren el fill petit, que s’aixecà bo i sa.

El rei tingué una gran alegria i alhora un fort enuig contra el fill gran, que ell va condemnar a la pena més dura que se li va ocórrer. I no cal dir que va donar el regne al fill petit.