L'ART DEL FERRO

És conegut de tots que el nom no fa pas la cosa. Mirem primer pel que fa a l'espai físic, son molts els noms que s'han fet servir per definir el lloc on es treballa el ferro, el més clàssic però és : Farga que procedeix del llatí fabrica que vol dir lloc on treballa un faver o artesà que tracta amb materials durs com pedra o metalls.
Sembla que farga és una reducció peculiar del català de la paraula fàbrica o fàbrega.
La matèria primera també va donar nom a l'establiment. És així que el substantiu ferraria (mina de ferro) es va aplicar com a equivalent de farga.
D'altra banda farga i ferreria (obrador d'un ferrer) també es confonen sovint. Aquest darrer és el terme habitual utilitzat pels establiments asturians i en general, del nord-oest de la península.

Però el terme "farga" i més concretament "farga catalana" no es refereix només al lloc, sinó també a un procediment específic d'obtenció del ferro, procediment que és reconegut arreu del mon amb un nom que recorda el seu origen : "catalan process", com es pot veure en la placa concedida per l' American Society for Metals que està col·locada a l'entrada del Museu de Ripoll.

Funcionament

La farga catalana utilitzava com a primeres matèries, per a transformar-les, la mena i el carbó, a més de l'aigua per a la roda hidràulica.

L'operació començava cobrint el terra del forn amb carbó. Després s'encenia. Quan el carbó era encès s'hi tirava una capa de carbó i una de mena , i es recobria de carbó humit, petit i escòries de manera que la superfície quedés arrodonida a fi de concentrar-hi la flama.
Aleshores s'insuflava aire per la tovera i al cap d'una hora i mitja de funcionament, s'aconseguia la màxima escalfor, que mai no arribava a la temperatura de fusió del ferro.
Durant tres o quatre hores s'hi anava afegint carbó i mineral i de tant en tant s'eliminaven les escòries liquides pel lleteriol. Si aquestes escòries en solidificar-se, hom veien que eren molt pesants (riques en ferro), es considerava que eren cagaferro i eren tornades a fondre. L'operació acabava quan, al fons del gresol s'hi formava una bola irregular d'uns cent quilos de pes anomenada masser que era una massa porosa de ferro amb inclusions d'escòria.
Ara començava l'operació més espectacular i crítica de la farga: treure el masser del forn i col·locar-lo sota el mall. Espectacular perquè no era gens fàcil moure cent quilos de ferro calent uns quants metres enllà.
El paper del mall era triple: eliminar escòries, compactar el masser porós i donar-li forma allargada. Les fargues solien tenir, gràcies a la roda hidràulica, dos malls en funcionament: el de compactar el masser i el de conformar el ferro i l'acer dolç
(baix en carboni)
El metall obtingut era classificat de la següent forma:
1) Per les característiques mecàniques : ferro comú i ferro bo. Aquest últim tenia més duresa que el primer , i s'usava per fer llimes i eines de tall.
2) Segons el masser fos forjat o no : batut i buidat, respectivament.
El ferro batut segons les dimensions dels perfils era dividit en :
a) Verga o vergalina, per fer claus i/o canons.
b) Barrot, barres quadrades de tres dits.
c) Llaunes o barres de tres dits d'ample i un de gruix.
d) Cairal, quadrat d'un dit de gruix.
Els perfils que tenien un acabat brillant i rectificat rebien el nom de plata.