El
ferro 
El mineral de ferro és la primera matèria de la
farga. Els encarregats de localitzar les mines , valorar-les i explotar-les
eren els anomenats "menerons". Les tasques d'extracció generalment
es realitzaven en perforacions horitzontals ( ni en pous ni galeries) i, sovint
a cel obert. Les explotacions presentaven tradicionalment problemes tècnics
derivats de la ventilació i l'acumulació d'aigua al fons de la
mina.
Moltes vegades el propietari de la mina també ho era de la farga. Així
si llogava la farga s'assegurava la comanda de mineral.
Un cop extret el mineral i transportat a la farga, un operari, el picamena
s'encarregava de preparar-lo per al posterior tractament al forn. Començava
per "recoure" la pedra en un forn de calcinació exterior a
la farga. Amb el recuit s'aconseguia l'eliminació de l'aigua en els hidròxids
i la fragilitat del mineral.
Després es partia a trossos amb l'ajut d'un martell i en feia dos grups
en passar-lo per un sedàs. Els grossos per una part i la pols per l'altra.
A partir d'aquí tota una sèrie d'enginys mecànics es varen
servir del líquid element : molins batans (s. XI), molins paperers (s.
XIII), tornalls de barrinar canons( s. XV) , molins serradors....La conducció
de l'aigua s'iniciava en la resclosa o paixera, que té la doble funció
de desviar l'aigua cap a un canal i de fer de dipòsit . L'aigua era conduïda
a través del canal fins a una bassa prop de la farga , aquesta bassa
estava situada a una certa alçada ( 4 a 7m.), així l'aigua amb
la seva caiguda( energia potencial) impulsava les rodes del martinet i les dotava
de moviment(energia cinètica).
L'aigua era retornada al riu per un canal que podia aprofitar-se per regar o
per altres usos industrials ( molins.....).Un altra via d'aigua, la conduïa
a un dipósit situat en una posició elevada respecte al forn, que
proveïa d'aigua les trompes.
Les rodes tenen un funcionament molt simple : per l'efecte del salt o del corrent
la roda girava sòlidament amb el seu eix anomenat calaibre,
la corona de la roda estava dotada d'unes quantes pales, anomenades
àleps, o bé, molt poc sovint, d'uns
calaixos a on l'aigua queia, els omplia i a causa del pes feia moure la roda.
Les rodes podien ser massisses o bé comptar només amb la corona
exterior que suportava els àleps.
En el calaibre, al seu extrem comptava amb una anella anomenada bota que
tenia una sèrie de pius que transmetien el moviment al martinet. La cadència
dels cops era regulada pel nombre de pius de la bota.
El martinet, és un giny de grans dimensions, accionat pels pius de la bota, que funciona, de fet és, com una palanca de primer grau. Els pius de la bota apliquen la potència comunicada per la roda hidràulica a través del calaibre, sobre la cua del mànec, protegida del desgast per un ferro.
A l'altre extrem, és on hi ha el mallde ferro massís que podia arribar a pesar 500 kg. El braç basculava gràcies a un eix anomenat clavell , situat més a prop de la potència que de la resistència,i més tard amb un anell anomenat boga proveït de dos pius sortints.
El forn de la farga s'alimentava de carbó vegetal, se'n
tenen notícies des del 1168, a partir del segle XVIII es comença
a fer servir carbó mineral tot i que el carbó vegetal seguirà
servint fins a la fi de la farga amb les fargues d'aram.
El carbó vegetal l'obtenien els carboners als boscos, normalment era
de pi o alzina, la llenya es tallava més aviat curta, es preparava la
pila, deixant a la part central una xemeneia o "ull" per on
s'hi tiraria la llenya encesa. A la base de la pila s'hi deixava una sèrie
de forats per que hi passes l'aire per mantenir viva la combustió. Un
cop acabada la pila es cobria amb brossa verda per tal de que la terra amb la
que es cobria finalment, per impedir la flama, no s'escolés avall.
La pila es posava en foc tirant per l'ull llenya encesa , llavors era qüestió
de mantenir la combustió. Quan la pila no fumava pels forats d'alimentació
es considerava que el carbó ja era fet, això solia succeir al
cap de vuit o nou dies.
El producte de totes aquestes operacions era carbó vegetal molt pur.
