El Testimoni de l'Angelina

L'Angelina ens explica com va viure la guerra

Quan va començar la guerra era un infant, tenia entre 2 i 5 anys. Vivia a Susqueda. La meva família era més aviat neutra. Érem catòlics, però franquistes mai!. Recordo que al poble hi havia baralles al mateix bàndol, l'amo del meu pare el va obligar a fer-se del comitè perquè el comitè d'Olot el volia matar i si el meu pare entrava a formar part del comitè de Susqueda podia fer pressió perquè no el matessin. Més tart el volia fer matar, el va acusar d'haver matat uns homes a Carós; el meu pare no sabia ni de què li parlava. L'amo va pagar diners perquè un testimoni fals digués que el meu pare els havia matat. I tot això era per una baralla per culpa d'un albaricoquer.Al meu pare el van tancar a la presó i quan era presoner el van fer anar a Girona, a fer la Plaça Coberta.

En Franco aprofitava els presoners per fer-la. Quan la plaça ja s'estava a punt d'acabar el meu pare es va escapar i llavors va estar molt temps amagat. Entre que va ser fet presoner i que va treballar en la construcció de la Plaça Coberta, van passar uns nou anys. Es va amagar a Sant Quirze de Besora. Ell estava allí i es dedicava a tallar faigs en una plantació. Un dia va tallar un faig, una branca li va quedar mal tallada i li va caure al cim, trencant-li les costelles. Va haver de tornar cap a casa, i va tenir alguns problemes per curar-se.

L'Església de Susqueda no la van cremar , però la de Sant Pelegrí sí. Les altres esglésies les varen aturar. Durant un temps no s'anava a missa perquè no hi havia capellà, s'havia hagut d'amagar.

L'escola no es va pas parar durant la guerra, els nens hi anaven igualment. A Susqueda no ens en vàrem sentir gaire però a Osor i a Amer sí. A Susqueda fins la retirada podíem fer vida força normal. Nosaltres menjàvem com sempre i no vàrem passar mai gana, matàvem un porc per any i tiràvem d'això, posàvem les botifarres i les costelles del porc amb greix i es conservaven fins que venia el temps de les faves i els pèsols. El pa ens el fèiem nosaltres, els de Can Parramont tenien un molí que molrava el blat i el meu padrí pastava el pa., també feien canvis de menjar qui tenia vianda, patates o fasols i volia xocolata o qualsevol altre cosa ho anava a canviar. Tothom treballava al camp, allà vivíem d'això.

Nosaltres des de darrera d'unes teles mosquiteres miràvem com els soldats baixaven pels marges. Com que era l'hivern i tot estava moll, patinaven. Tenien molta gana, anaven pels camps i es menjaven els naps crus i les castanyes també crues. Els soldats i els tinents dormien als nostres llits i nosaltres dormíem tots junts i estrets. Una vegada un militar d'en Franco que havia dormit a casa, quan marxava amb la tropa, la va deixar i va tornar amb el pretext que s'havia deixat una cosa a l'habitació on dormia, però el que realment volia era una bicicleta per poder-se escapar. La va demanar al padrí, però ell no la hi va voler donar. Llavors, el soldat li va dir que si no la hi donava, el mataria. Però el padrí va picar de peus a la fusta, i va començar a sortir gent que hi havia amagada. El soldat va acabar marxant a peu.

N'hi havia un capellà que es deia Pere Borni i que es cuidava de les carboneres, i la seva germana estava casada amb un home que va matar dos capellans a la Roca del Teix, cap al Coll. Uns capellans, que anaven de paisà els van preguntar el camí per tal d'escapar-se en direcció cap a Sant Hilari. Ell els va acompanyar, i quan estaven a la Roca del Teix, es va despedir d'ells. Però es va amagar, i quan els capellans es van parar un moment a descansar, ell va sortir i els va matar per robar-los les maletes i també perquè era roig.

L'higiene era deplorable, recordo que un dia em va pessigar una "xinxa". Estava plè de cuques, les vàren portar els soldats. La gent no es rentava. La roba la rentàvem amb pastilles de sabó. I també es rentava molt la roba amb "lleixiu", que fèiem amb cendra que posàvem en un cossi amb aigua bullent, i ho filtràvem amb un llençol, el líquid que en quedava el fèiem servir per rentar la roba.

La gent no treballava pas a les fàbriques, treballava al camp per obtenir menjar.En acabada la guerra, va arribar la guardia d'en Franco que era mora, però nosaltres no en vam veure mai cap de moro a Susqueda. A Osor sí que n'hi havien. Eren molt lladres.

El bombardeig del Pasteral ens l'explica el marit de la Sra. Angelina:

Quan hi havia la retirada, jo tenia nou anys i estava a una casa del Pasteral que es deia can Gepet. Mentre estàvem allí anàvem contant els avions que passaven; vam contar-ne nou o deu, i de cop i volta van començar a baixar bombes. Van matar un home que llaurava amb les vaques, que estava a uns sis-cents metres de nosaltres, i també a altra gent. El que realment volia l'aviació era fer caure un pont, però com que hi havia una muntanya, no els hi va anar bé i van bombardejar el pla del Pasteral.