El Testimoni d'en Joan

Quan va començar la guerra jo tenia 14 anys. Jo vivia a Sant Martí Sapresa, a la mateixa casa on visc ara, que és la mateixa  on vaig néixer. Nosaltres no estàvem de cap part, érem neutrals, no estàvem de part de ningú, però aquí dominaven els rojos, i si havíem d'anar de part d'algú, anàvem de part dels rojos.

Algun fet rellevant, per exemple, que jo recordi: al Ter hi ha haver molts morts, van matar molta gent. També recordo que van volar ponts, i tot el que trobaven a les cases s'ho enduien. (la seva dona, la Montserrat, que estava present a l'entrevista, intervé a la conversa i diu que la seva mare havia d'anar a Bonmatí a fer farina). A l'home de can Isidre Joan, li van robar l'euga durant la guerra. També durant la retirada dels rojos, ens van agafar ous, pa...

Durant la guerra no es feia missa, ni batejaven. Van matar el capellà de Sant Martí i tampoc es celebraven enterraments, no es feia missa pels difunts. Durant la guerra, hi havia homes que s'amagaven. Aquí a Sant Martí, el germà de la meva dona, el meu germà Gudenci, en Martí Gat, es van fer una cabana al bosc i van passar nou mesos amagats per no haver d'anar a la guerra. Van cremar l'església de Sant Martí, i també van cremar l'ermita de Sant Pere Sestronques. Recordo molt bé quan van cremar Sant Pere. Estàvem batent amb els de can Pujató, i van arribar els rojos. Això era cap al juliol. Es van parar i ens van dir que anéssim amb ells a cremar l'ermita.

En Pep de can Pujató els va dir: "Cony, què voleu, que marxi i deixi la cosa a mig fer (la sega)?". Mica en mica els vam anar convencent i no hi vam anar. Però quan van tornar ens volien matar, deien que érem feixistes. De Sant Pere en van cremar els sants, els bancs i només en van quedar les parets laterals. També van treure les campanes, que les feien servir per fer material de guerra. Durant la guerra també anàvem a l'escola, perquè no hi havia front. També durant la guerra, no hi havia doctrina. Aquí el menjar l'aconseguíem del camp. Menjàvem patates cuites, pa. El pa, l'oli, el sucre, ho donaven raccionat. Perquè et donessin alguna cosa, havies de portar les cartilles de raccionament. Per exemple, anàvem a buscar un pa de quilo per a cinc persones i ens havia de durar cinc dies. També el tabac estava raccionat. Durant la postguerra també hi havia racionament de tot. Però menjàvem més bé abans de la guerra. També et venien a controlar, per exemple, els sacs de farina que tenies. Si consideraven que te'n sobraven, te'ls agafaven. A mi em van tancar a la presó perquè la gent feia estraperlo i els amagaven. Conreàvem blat, patates, civada, mongetes, cigrons... Jo no treballava a la fàbrica, però sé que hi havia fàbriques que continuaven treballant igual i altres que feien material de guerra.

Havies d'anar a peu o amb un carro. Si volies anar cap a Olot, el Comitè et feia un "salvoconducto" o una "cèdula" que et permetia passar sense problemes. Abans de començar la guerra, a Brunyola hi havia un sol cotxe! I a Sant Martí, a can Pujató, tenien una tartana que era la més bona del poble, i una egua. Allò era com un cotxe! Amb això, amb aquesta tartana, anaven a buscar el bisbe i a altra gent. Però això només passava abans de la guerra i a la post-guerra. Acabada la guerra, vant tancar-hi el meu  oncle , perquè deien que era revolucionari. També hi van tancar en Riera, un veí del poble, durant la guerra, perquè era feixista. I en Parés es va aconseguir escapar.

Vaig anar al front. A can Rossinyol eren una colla de nois, de germans. En Miquel, un dels germans, era a Saragossa, fent el servei militar i anava a favor d'en Franco. Els seus germans van anar a lluitar pels republicans i entre germans es tiraven trets al front.

La roba la rentàvem amb cendra. Fèiem bugada. Anàvem a les gorgues de Sant Pere. El sabó anava raccionat, i havíem de fer "lleixiu". Per fer-lo, agafàvem un cossi amb aigua i roba i ho fèiem bullir. Quan bullia, posàvem cendra colada amb un llençol i hi tiràvem aigua per netejar-ho. Quedava molt net!

Després van arribar els nacionals, els d'en Franco, i més concretament una brigada que es deien els requetés, que portaven una boina vermella. Quan van arribar els requetés, van començar a robar-nos coses i a regirar-ho tot. Però va arribar un tinent (dels requetés)amb un cavall i els va fer marxar.Ens varem liurar del robatori!.

Van matar el de cal Teixidor, que era del Comitè ( de Milicies Antifeixistes) i també en van tancar alguns altres a la presó. Hi va haver gent que va anar a parar a camps de concentració cap a Bilbao. Des dels camps de concentració enviaven preguntes als pobles sobre la gent que tenien, i depenent de la contesta, els deixaven anar o els multaven, els empresonaven o els mataven. Un cop la guerra es va haver acabat, també van desterrar a gent, els treien del poble. No hi havia alarmes, però durant els bombardeigs les xemeneies de les fàbriques d'Anglès feien el toc d'entrada de treballar com alarma. Recordo el bombardeig de Girona, es sentien les bombes des d'aquí. Aquí no ens vam amagar mai, però sé que a Girona s'amagaven en refugis sota terra. A casa no hi va haver cap motiu d'alegria, però al poble van néixer algunes persones:en Baró, l'Angeleta (la germana de la meva dona), en Pere de la Casa Nova, el Gravat. Tots aquests van néixer el 1937. Però no els van batejar fins al 1939, que és quan es va acabar la guerra. Hi havia dos hostals, que sempre estaven oberts. Quan anaves allí havies d'aceptar les normes que hi havia.

Després de la guerra vaig anar a fer de mosso, em dedicava a fer carbó. A la nit, no podíem fer res. Només teníem un petit llum de carburo i alguns llums d'oli. Quan acabàvem de la feina al camp i del bestiar, sopàvem i anàvem a dormir de seguida. Depèn del dia. Però aprofitàvem totes les hores de llum. Per exemple, fèiem de les 7 del matí a les 9 del vespre. Jo recordo que a la fàbrica d'Anglès feien nou hores. A Anglès, sempre es feia ball i cine, mai no es van parar aquestes activitats. Però a Sant Martí no es celebrava res, ni la festa major. Els de can Riera i els de can Teixidor sempre s'han portat odi. El Teixidor va fer tancar en Riera a la presó, perquè en Teixidor era roig i en Riera feixista. Però acabada la guerra, va ser al revés. Però mica en mica, aquest odi va passant.